Ci, el pronom que va nàixer fora de l’ús

Zamenhof va escriure que el millor hauria sigut ci per a un i vi per a molts, i va explicar per què hi renunciava

L’esperanto no distingix entre «tu» i «vosaltres»: vi val per a una persona i per a cinquanta. Té des del primer moment un pronom exclusivament singular, ci, però en l’ús ordinari quasi ningú l’usa. La part que quasi mai es conta és que el desús no va ser un accident de l’ús: el 1888, un any després de publicar la llengua, Zamenhof ja escrivia que eixa paraula «quasi mai s’usa», i el 1908 va explicar per escrit que el sistema ideal hauria sigut ci per al singular i vi per al plural, i per què no el podia implantar. Huitanta anys després, el Boletín de la Federació Espanyola d’Esperanto va acollir una polèmica de tres números sobre si calia ressuscitar-lo — i va imprimir, tres pàgines després de l’article que el donava per mort, un poema que en fa tretze usos.

A l'esquerra, l'article de Bernard Golden «Faktoj pri la neuzado de "ci"» al Boletín 280 (maig-juny de 1987); a la dreta, tres pàgines després, el «Poezia Angulo» del mateix número amb el Bàrbara de Prévert traduït per Daniel Luez, on ci i les seues formes apareixen tretze vegades.

El fet gramatical

La regla 5 de la gramàtica del Fundamento de Esperanto —el text de 1905 que fixa la base intocable de la llengua— llista els pronoms personals i no n’hi ha cap que siga exclusivament de segona persona singular. Hi ha un sol pronom per a l’interlocutor, siga un o siguen molts, i les mateixes versions oficials del Fundamento ho diuen sense embuts: la versió anglesa el glossa «vi, «thou», «you»» i la francesa, «vi (vous, tu, toi)». Les tres formes franceses, en una.

Això vol dir que «Ĉu vi venos?» pot ser «véns?» o «veniu?», i que la frase no ho diu. En una conversa cara a cara rares vegades importa; en un xat de grup, en un correu a diverses persones o en una traducció literària, de vegades sí.

La solució que usa la llengua no és gramatical sinó lèxica: s’afig el que faça falta —vi ambaŭ (tots dos), vi ĉiuj (tots vosaltres), vi du—. No és un apedaç modern d’usuaris desesperats: és la solució que recomana Zamenhof, amb eixos mateixos exemples, el 1908.

El pronom va nàixer jubilat

Ci existix. Designa específicament un interlocutor singular —els vocabularis del Fundamento el traduïxen «tu», «toi», thou, du, ты— i es declina com els altres: cin, cia.

Ja en 1888, només un any després de publicar-se la llengua, el seu autor el donava pràcticament per absent de l’ús. Al Dua Libro, el llibre que Zamenhof va publicar l’any següent al llançament de la llengua, l’exercici 4 explica el sistema i hi afig un parèntesi:

««Vi» ni diras egale al unu persono aŭ objekto kaj al multaj; tio ĉi estas farita pro oportuneco, ĉar, parolante kun iu, ni ofte ne scias, kiel diri al li: «vi» aŭ «ci» («ci» signifas la duan personon de l’ ununombro; sed tiu ĉi vorto estas trovata sole en la plena vortaro; en la lingvo mem ĝi preskaŭ nenian estas uzata).»

(«Vi» el diem igual a una persona o a un objecte que a molts; això s’ha fet per comoditat, perquè, parlant amb algú, sovint no sabem com dirigir-nos-hi: «vi» o «ci» («ci» significa la segona persona del singular; però esta paraula només es troba al vocabulari complet; en la llengua mateixa quasi mai no s’usa).)

Convé llegir bé la raó que hi dona: no és el nombre, és el tractament. El problema que Zamenhof diu estar resolent és que, parlant amb algú, no sabem si tocaria tutejar-lo o no.

Dèsset anys després, el Fundamento fa una cosa curiosa: deixa ci fora de la llista de pronoms de la gramàtica, però l’ensenya igualment a l’Ekzercaro, el recull d’exercicis que forma part del mateix text intocable. El § 16 comença així:

«Mi legas. ― Ci skribas (anstataŭ „ci” oni uzas ordinare „vi”). ― Li estas knabo, kaj ŝi estas knabino.»

(Jo llig. ― Tu escrius (en lloc de «ci» s’usa ordinàriament «vi»). ― Ell és un xic, i ella és una xica.)

El vocabulari d’eixe mateix paràgraf registra l’entrada «ci — tu, toi | thou | du | ты | ty». O siga: la llengua presenta el pronom i, dins del mateix parèntesi, avisa que no s’usa. És un cas rar de paraula que entra al text fonamental ja amb l’esquela posada.

Eixa asimetria entre les tres parts del Fundamento no és una curiositat inofensiva. És un dels dos forats que Marcos Cramer, membre de l’Acadèmia d’Esperanto, va assenyalar huitanta anys més tard per a defendre que la llista de pronoms del text fonamental no està tancada i que, per tant, afegir-n’hi un de nou —ri— no és anti-fundamental: si l’Ekzercaro i el Universala Vortaro n’introduïxen un que la gramàtica no llista, la gramàtica no és un inventari complet. D’eixe debat en vam fer un article sencer.

1908: Zamenhof explica què hauria sigut millor

La peça central és una de les Lingvaj Respondoj, les respostes que Zamenhof publicava a la premsa esperantista resolent dubtes d’ús. La titulada «Pri la pronomo «ci»» va eixir el febrer de 1908 a La Revuo, la revista mensual en esperanto que l’editorial Hachette publicava a París, i diu molt més del que se sol citar:

«La neuzado de «ci» tute ne estas senkonscia imitado de la ekzistantaj lingvoj, — kontraŭe, ĝi estas specialaĵo de la lingvo Esperanto, specialaĵo bazita sur pure praktikaj konsideroj kaj esploroj. La plej bona maniero kompreneble estus, se ni al pli-ol-unu personoj dirus «vi» kaj al unu persono ĉiam «ci»; sed ĉiuj nuntempaj kulturaj popoloj tiel alkutimiĝis al la ideo, ke «ci» enhavas en si ion senrespektan, ke ni neniam povus postuli de la Esperantistoj, ke ili al ĉiu unu persono diru «ci»; ni devus sekve havi apartan pronomon de ĝentileco (kaj tia pronomo efektive ekzistis en Esperanto antaŭ la jaro 1878).»

(El no ús de «ci» no és de cap manera una imitació inconscient de les llengües existents — al contrari, és una particularitat de la llengua esperanto, basada en consideracions i indagacions purament pràctiques. La millor manera seria, evidentment, que a més d’una persona li diguérem «vi» i a una sola persona sempre «ci»; però tots els pobles cultes actuals s’han acostumat tant a la idea que «ci» conté en si alguna cosa irrespectuosa, que mai no podríem exigir als esperantistes que a cada persona individual li digueren «ci»; hauríem de tindre, per tant, un pronom de cortesia a banda (i tal pronom va existir efectivament en esperanto abans de l’any 1878).)

Tres coses hi ha, en eixe paràgraf, que solen passar desapercebudes.

La primera és la principal: la distinció singular/plural que l’esperanto no fa, Zamenhof la considerava la millor solució. No hi va renunciar perquè li paregués innecessària, sinó perquè arrossegava una càrrega social que no controlava. Qui avui proposa ci per al singular i vi per al plural no està innovant: està tornant a una opció que l’autor va examinar i descartar amb la raó escrita.

La segona és el motiu de la renúncia, i és sociològic, no lingüístic. Com que en les llengües europees el tu familiar pot resultar ofensiu, un ci obligatori per a tothom hauria obligat a inventar un pronom de cortesia — i aleshores l’esperanto hauria heretat el sistema sencer de jerarquia social que el francés, l’alemany o el rus obliguen a triar en cada frase. Zamenhof continua la resposta explicant que eixa «forma de cortesia» és sovint «molt embarassosa» per a qui parla i per a qui escolta.

La tercera és una nota de passada que val per si sola: abans de 1878 l’esperanto sí que tenia pronom de cortesia. Es referix al que hui es diu protoesperanto: la versió de la llengua que havia construït d’adolescent, nou anys anterior a la que va publicar el 1887.

I al final hi ha els remeis, que són els mateixos que s’usen hui:

«Por forigi ĉiujn ĉi tiujn embarasojn, ekzistas nur unu rimedo: diri al ĉiu, ĉiuj kaj ĉio nur «vi». Malkompreniĝon tio ĉi neniam povas kaŭzi, ĉar en la tre maloftaj okazoj de neklareco ni povas ja precizigi nian parolon, dirante «vi, sinjoro», aŭ «vi ĉiuj», «vi ambaŭ» k.t.p.»

(Per a llevar tots estos embarassos només hi ha un remei: dir a tots, a tot i a tothom només «vi». Això no pot causar mai cap malentés, perquè en els casos molt rars de falta de claredat podem precisar el que diem, dient «vi, sinjoro», o «vi ĉiuj», «vi ambaŭ», etcètera.)

Notem el «tre maloftaj». Zamenhof no nega l’ambigüitat: la considera rara i reparable. És una afirmació empírica, i per tant discutible, i és exactament el punt on la discussió continua oberta.

Un corpus oral: 24.280 paraules, cap ci

Una de les poques dades quantitatives que existixen sobre l’esperanto parlat és antiga, i és reveladora. En 1979, Zlatko Tišljar va gravar amb un magnetòfon menut converses i sessions informals en dues trobades: el Congrés Universal de Lucerna i el Congrés Juvenil d’Austerlitz. En va eixir el Frekvencmorfemaro de Parolata Esperanto, la seua tesi de diplomatura a Zagreb, publicada per Internacia Kultura Servo, i d’ahí ix el mètode de Zagreb.

El corpus són unes 60.000 paraules gravades, de les quals 24.280 transcrites i processades per ordinador: 1.350 morfemes, set tipus de situació —converses privades, sessions de comité, sessions del comité juvenil, converses entre jóvens, converses familiars, xarrades en congressos infantils i entrevistes— i parlants de catorze llengües maternes. El mateix Tišljar hi advertia que el material no garantix una representativitat absoluta.

En eixa llista, vi apareix 643 vegades i ocupa el lloc catorze de freqüència. Ci no hi apareix ni una sola vegada, i és Golden qui ho subratlla: ni en les converses domèstiques, ni entre jóvens, ni llegint contes a xiquets.

Amb 24.280 paraules no es demostra que una paraula no existisca en la llengua parlada; el que es pot dir és que el resultat és coherent amb un ús oral extraordinàriament rar. Val la pena, això sí, una nota sobre les fonts: els relats que Tišljar va escriure trenta-cinc anys després situen les gravacions només a Lucerna i donen altres xifres del transcrit —«ĉirkaŭ 25.000» i 24.600 paraules—, mentres que la descripció detallada de dalt ve de qui va llegir el llibre original. La de Golden en 1987 —xiquets, grups familiars, catorze llengües maternes— coincidix amb eixe original, i no amb el record posterior de l’autor.

La polèmica del Boletín, 1987-1990

Ací és on la història deixa de ser un capítol de manual i es torna nostra.

El maig-juny de 1987, el Boletín de la Federació Espanyola d’Esperanto va publicar a les pàgines 4-6 l’article «Faktoj pri la neuzado de «ci»», de Bernard Golden. És la peça que aporta la dada de Tišljar, i el seu argument és de fets, no de gust: l’esperantista Espartako Gabalda havia escrit a Venezuela Stelo que si els esperantistes no tutegen és «simplement perquè se’ls amaga l’existència mateixa de ci», i Golden se’n va a mirar-ho als manuals. Repassa el de W. J. Downes, membre de l’Acadèmia d’Esperanto —la institució que vetla per la llengua des de 1905—, el d’István Szerdahelyi, l’especialista hongarés en didàctica de la llengua, i el 30 nap alatt eszperantóul de Jozefo Horváth. Els tres expliquen el pronom i els tres avisen que no s’usa. No hi ha cap conspiració: hi ha una nota al peu repetida durant un segle.

L'article de Bernard Golden al Boletín 280 continua amb la comparació entre el text espanyol de Doña Bárbara i la traducció de Fernando de Diego, on tots els «tú» de l'original es tornen vi.

La segona meitat de l’article és una prova de traducció: posa en columnes un diàleg de Doña Bárbara, de Rómulo Gallegos, i la versió en esperanto de Fernando de Diego, i compta. A l’original hi ha tres pronoms de tuteig i set flexions verbals; a la traducció, sis vi i un via, i el diàleg entre dos antics companys d’universitat funciona igual. «Torneu a llegir la traducció substituint vi per ci» —proposa—. «És més significativa? L’enteneu més a fons? O les vostres orelles vibren pel constant i irritant ci-ci-ado?»

I ara ve el millor del número. Tres pàgines després, al «Poezia Angulo», el mateix Boletín publica el Bàrbara de Jacques Prévert traduït per Daniel Luez — i el poema és un tractat de ci de dalt a baix. No és una casualitat irònica qualsevol: la traducció literària amb ci era precisament el que Golden combatia, i el que ell citava Piron per a desautoritzar. Tretze formes del pronom, incloent-hi la que millor explica per què algú el voldria:

Kaj ne koleru al mi ke mi cidiras cin Mi diras ci al ĉiuj kiujn mi amas Eĉ se mi vidis ilin nur unufoje

(I no t’enfades amb mi perquè et tutege dic «tu» a tots els que estime encara que només els haja vist una vegada.)

Golden l’havia vist venir: al seu article, en el mateix número, lamenta irònicament que ni el senyor Gabalda ni «l’humà poeta Jacques Prévert» participaren en l’enquesta de Tišljar. La redacció va imprimir les dues coses sense comentari.

La rèplica

El gener-febrer de 1990, el Boletín núm. 294 va publicar l’apologia. Alberto Franco Ramírez, a «Konsideroj pri la pronomo «ci»», no defén el retorn del tuteig sinó una altra cosa, més fina: que ci és una forma marcada enfront de vi, que és la no marcada.

«Konsideroj pri la pronomo "ci"», de Alberto Franco Ramírez, al Boletín 294 (gener-febrer de 1990).

«Per komenca alproksimiĝo kaj dank’al kontrasto kun aliaj lingvoj (ekzemple la angla, en ĝia mezepoka stadio), ni povus lanĉi la konkludon, ke la pronom[o] «ci» posedas «markitan» rangon rilate sian partneron «vi». «Ci» do okazas en tiaj situoj, kie «vi», pro sia ordinara karaktero, ne ludas la deziritan rolon.»

(Per una primera aproximació i gràcies al contrast amb altres llengües (per exemple l’anglés, en la seua etapa medieval), podríem llançar la conclusió que el pronom «ci» posseïx un rang «marcat» respecte del seu company «vi». «Ci» es dona, doncs, en aquelles situacions en què «vi», pel seu caràcter ordinari, no fa el paper desitjat.)

D’ahí trau els usos que li reconeix: traduir un thou anglés antic, marcar la pertinença a un col·lectiu, crear un efecte literari, o assenyalar un tracte especial. I és ell qui, de passada, deixa la crítica més dura contra els seus propis aliats: els «ciumantoj» espanyols que usen ci simplement com el tú castellà fan una cosa impossible d’internacionalitzar — «que la resta del món aprenga espanyol per a usar bé el pronom?».

El maig-juny-juliol de 1990, al núm. 296, Golden va contestar amb «Refuto de pledado por la uzo de «ci»», i és una peça d’una bel·ligerància notable: obri comparant el pronom amb una moneda falsa que sempre torna, qualifica els partidaris de «obstina bando», i tanca amb una cita que descobrix quin era en el fons l’argument:

«Ne preteratentu la vorton «demokrata» en tiu citaĵo. Ĝi klarigas, kial la diferenciga uzo de «ci/vi» neniam enradikiĝis en Esperanto.»

(No passeu per alt la paraula «democràtic» en eixa citació. Explica per què l’ús diferenciador de «ci/vi» no ha arrelat mai en esperanto.)

La citació és de la poeta neerlandesa Rejna de Jong, en una ressenya a la revista Esperanto de l’abril de 1989: «nia demokrata vi servas admirinde ankaŭ en la plej intimaj rilatoj» — el nostre vi democràtic servix admirablement també en les relacions més íntimes. I Golden hi suma Richard Schulz: «La cortesia no és qüestió d’un pronom especial ni d’un prefix. És qüestió de comportament».

En la seua refutació desfila, a més, tot el pes de l’esperantologia del segle: Kálmán Kalocsay («el pronom ci Zamenhof el va matar just després del seu naixement… que descanse en pau», 1931), Gaston Waringhien i Claude Piron, que hi aporta l’argument més pràctic de tots: en les gravacions de conversa espontània ci no hi apareix, o siga que un personatge que el use en un llibre no parla com parla la gent.

On sí que apareix

Que no s’use no vol dir que no es trobe. Als butlletins que hem buidat, ci apareix sempre en un d’estos tres llocs, i cap d’ells és una conversa:

• En poesia. A banda del Prévert, el Boletín 233 porta uns versos a una fraŭlino: «Kial ci, fraŭlino, la pord’ ne malfermas? … Kial kiam tagiĝo vekas birdojn, florojn, ci dormanta estas?».
• Per a traduir el tu d’una altra llengua. Al Boletín 89, explicant l’origen del nom del Tibidabo: «tibi, signifanta al ci, kaj dabo… tio estas, «mi donos al ci»». És literalment el que fa l’Ekzercaro: presentar el pronom perquè el lector entenga què hi ha a l’altra banda.
• Parlant a qui no pot contestar. Al Boletín 180, unes memòries d’infantesa on el xiquet arenga els caragols que fa córrer damunt d’una post: «Kaj ci, hezitulo, ne oblikve sed rekte alcele! Kaj ci, inerta, antaŭen!».

Poesia, metallenguatge i apòstrofe. És exactament el repertori d’una paraula que ha quedat fora de la llengua viva i sobreviu com a recurs d’estil.

Com està la cosa ara

La descripció gramatical actual és d’una brevetat que ho diu tot. El PMEG —el Plena Manlibro de Esperanta Gramatiko de Bertilo Wennergren, la gramàtica descriptiva de referència— despatxa el pronom en una frase:

«Teorie ekzistas ankaŭ la pronomo ci ≈ «la alparolato» (unu-nombra), sed ci normale ne estas uzata. Oni uzas vi kaj unu-nombre kaj multe-nombre.»

(Teòricament existix també el pronom ci ≈ «l’interlocutor» (singular), però ci normalment no s’usa. S’usa vi tant en singular com en plural.)

Cent trenta-huit anys després, l’estat de la qüestió és el mateix que va descriure el Dua Libro el 1888. Pocs elements d’una llengua tenen una biografia tan estable.

Val la pena dir què queda i què no. Queda una asimetria real: l’esperanto no marca gramaticalment el nombre de la segona persona. L’anglés oferix un paral·lel que convida a pensar-hi: després de perdre la distinció entre thou i you, diverses varietats han acabat creant plurals nous —y’all, youse, you guys—. I queda un fet documentat: la solució que hui es proposa com a novetat va ser examinada i descartada per l’autor, per raons que va escriure.

El que no queda és la idea que ci fora amagat o oblidat. Dels manuals que va repassar Golden fins al PMEG d’ara, tots l’expliquen i tots diuen el mateix. El pronom no s’ha perdut: s’ha llegit.

Una nota sobre les dates

Golden, al seu article del Boletín 296, cita l’article de Franco Ramírez com a ««Boletín» n-ro 294, 1989». La portada del número 294 diu «JANUARO – FEBRUARO 1990», i la del 296, «MAJO – JUNIO – JULIO 1990». Hem datat els dos números per la portada. La cosa no afecta res del que s’hi discutix, però fa que qualsevol referència a «Boletín 294 (1989)» que es trobe citada per ahí s’haja de llegir com un error de data, no com un número distint.

Fonts: L. L. Zamenhof, Dua Libro de l’ Lingvo Internacia, 1888, exercici 4. Fundamento de Esperanto, 1905: gramàtica, regla 5 i Ekzercaro, § 16. L. L. Zamenhof, «Pri la pronomo «ci»», Lingvaj Respondoj, resposta 28, La Revuo, febrer de 1908 (text complet de l’edició de 1925). Bertilo Wennergren, Plena Manlibro de Esperanta Gramatiko, «Personaj pronomoj». Bernard Golden, «Faktoj pri la neuzado de «ci»», Boletín de la Hispana Esperanto-Federacio, núm. 280, maig-juny de 1987, pp. 4-6, i «Refuto de pledado por la uzo de «ci»», núm. 296, maig-juliol de 1990, pp. 9-10, amb la seua bibliografia de vuit articles publicats entre 1983 i 1989 a La Brita Esperantisto, Venezuela Stelo, Dia Regno, Hungara Vivo, Fonto, Preludo i Esperanto Aktuell. Alberto Franco Ramírez, «Konsideroj pri la pronomo «ci»», núm. 294, gener-febrer de 1990, pp. 10-11. Jacques Prévert, «Bàrbara», traducció de Daniel Luez, núm. 280, p. 7. Usos de ci a la premsa esperantista espanyola: núm. 89, núm. 180 i núm. 233. La descripció del corpus ve de Pierfrancesco Naccarato, L’esperanto: la storia, la comunità, le problematiche, la lingua, tesi de sociolingüística, Università degli Studi di Bologna, curs 2008-2009, § 1.4.2, que cita l’edició original de Zlatko Tišljar, Frekvencmorfemaro de parolata Esperanto, Internacia Kultura Servo, Zagreb, 1981 — no hem vist eixe llibre. Els relats posteriors del mateix Tišljar, amb xifres i llocs que no hi coincidixen del tot: Baza Listo — historio kaj sekvoj («ĉirkaŭ 25.000», i amb la llista sencera dels morfemes), «Fine kreita baza vortlisto por komencantaj kursoj», Eŭropa Bulteno núm. 151, agost de 2015, pp. 11-12 del PDF (24.600) i Lernmetodo laŭ la frekvencmorfemaro de parolata Esperanto, ipernity, 22 d’agost de 2015 (24.280; la pàgina original ja no és accessible i citem la còpia de l’Internet Archive). Les citacions de Kalocsay (Lingvo, Stilo, Formo, 1931, p. 91), Waringhien, Piron, Rejna de Jong i Richard Schulz es reproduïxen tal com les cita Golden: no hem consultat els originals. Les traduccions al valencià són nostres.

Vegeu també

• Ri, el pronom que el feminisme esperantista va impulsar — el debat sobre si la llista de pronoms del Fundamento està tancada, on ci és l’argument principal.
• La reforma de 1894 — l’any que Zamenhof va proposar refer el sistema pronominal sencer i els seus lectors li van dir que no.