En curt: l’obsolescència programada és fabricar una cosa perquè s’espatle o es quede vella abans d’hora, i així calga comprar-ne una altra. Va començar amb les bombetes en 1924, hui es nota sobretot en mòbils i ordinadors, i les lleis ja comencen a frenar-la.
Què és l’obsolescència programada?
És dissenyar un producte perquè deixe de funcionar, o semble vell, abans del necessari, perquè en compres un de nou. Té moltes cares: una peça que es trenca sempre pel mateix lloc, una bateria que no es pot canviar, una actualització que fa lent l’aparell, un programa que hi deixa de funcionar o, simplement, la moda, que fa que una cosa que funciona semble antiquada.
D’on ve?
L’exemple més conegut és el càrtel Phoebus. El 23 de desembre de 1924, a Ginebra, les grans empreses de bombetes —entre elles Osram, Philips i General Electric— van acordar que les bombetes no duraren més de 1.000 hores, quan ja n’hi havia que duraven bastant més. L’empresa que fabricava bombetes que duraven massa pagava una multa. I que una bombeta pot durar, ho demostra la d’un parc de bombers de Livermore (Califòrnia): està encesa des de 1901, quasi sense apagar-se mai. Ho conta molt bé el documental «Comprar, tirar, comprar» (2010), de Cosima Dannoritzer.
Passa també amb els mòbils i els ordinadors?
Sí, i és on més es nota. En febrer de 2020, Apple va pagar a França una multa de 25 milions d’euros per no avisar que unes actualitzacions de 2017 alentien alguns iPhone amb la bateria gastada. I el 14 d’octubre de 2025 Microsoft va deixar de donar suport a Windows 10, mentre que Windows 11 no es pot instal·lar oficialment en alguns ordinadors que continuen funcionant bé. Sense actualitzacions de seguretat, eixos ordinadors queden desprotegits, encara que per dins estiguen perfectes.
Què diu la llei?
- França va ser el primer país que la va convertir en delicte, en 2015: fins a dos anys de presó i 300.000 euros de multa, o fins al 5 % del que factura l’empresa a l’any (la mitjana dels tres últims).
- A Espanya, des de l’1 de gener de 2022, la garantia legal del que compres nou és de tres anys (abans, dos), i l’empresa que ho fabrica ha de tindre peces de recanvi durant deu anys des que deixa de fabricar-ho.
- La Unió Europea va aprovar el 13 de juny de 2024 la directiva del dret a reparar (2024/1799): les empreses que fabriquen llavadores, frigorífics, mòbils, tauletes i altres aparells han d’oferir la reparació també quan ja no hi ha garantia, a un preu raonable. Els països tenien fins al 31 de juliol de 2026 per a passar-la a la seua llei.
Què pots fer tu?
- Reparar abans de tirar, i reclamar la garantia: són tres anys.
- Demanar les peces de recanvi: la llei obliga a tindre-les.
- Donar una segona vida a un ordinador vell amb un sistema lliure com GNU/Linux, que funciona en ordinadors que Windows ha deixat arrere. Si no saps què és, comença per Què és el programari lliure, explicat sense tecnicismes. Per sort, als ordinadors se sol poder instal·lar un altre sistema operatiu; als mòbils hi ha més restriccions.
- Comprar de segona mà, i vendre o regalar el que ja no uses.
- Portar a l’ecoparc el que de veritat ja no es pot reparar.
Val la pena: en 2022 el món va generar 62 milions de tones de residus electrònics, i només el 22,3 % es va recollir i reciclar com cal, segons l’ONU.
I què té a veure amb l’esperanto?
L’esperanto és una llengua sense data de caducitat. El primer llibre, de 1887, encara es llig hui, i el Fundamento de Esperanto, de 1905, continua vigent: cap empresa pot deixar de donar-li suport ni obligar-te a comprar una versió nova. Com el programari lliure, és de tota la gent que l’usa. Més sobre això: Esperanto i programari lliure: dues idees que parlen el mateix idioma.