Esperanto: sí, però…

Quasi tot el que es diu a favor de l’esperanto té una base real. El que sol fallar és la versió forta: la frase promocional que ha anat creixent de repetició en repetició fins a afirmar bastant més del que cap font sosté. Esta pàgina separa les dues coses, afirmació per afirmació —què hi ha de cert i què cal matisar—, i enllaça la font de cada una. No és una pàgina contra l’esperanto: és una revisió de la propaganda esperantista, feta des de dins.

Ho fem perquè ens sembla més útil que l’alternativa. Qui arriba preguntant-se si val la pena aprendre esperanto es troba quasi sempre el mateix repertori —setze regles, dos milions de parlants, deu vegades més fàcil, ajuda a aprendre llengües i porta la pau— i, quan el comprova, descobrix que unes quantes d’eixes frases no aguanten. La conclusió que se n’emporta no és que una afirmació estava inflada, sinó que no ens pot creure en cap.

El gènere no és nou i no és nostre. L’historiador Ziko Marcus Sikosek va publicar en 1999 Esperanto sen mitoj —«esperanto sense mites»—, una crítica interna a les xifres i als arguments del moviment feta amb recomptes sobre el terreny. El que afegim ací és una posada al dia: els treballs publicats des d’aleshores —Parkvall (2010) sobre la tipologia, Roehr-Brackin i Tellier (2018) sobre l’efecte propedèutic, Fians (2024) sobre la neutralitat— i un enllaç per a cada cosa, perquè qui llija ho puga comprovar sense fiar-se de nosaltres.

Com està escrita. Cada entrada té la mateixa forma: Sí, hi ha una base real per a l’afirmació; però, la versió que solem repetir és més forta del que permeten les dades. La regla que ens hem imposat és que el «però» ha de ser real. Quan una virtut és simplement una virtut, no li busquem cap contrapés: n’hi ha unes quantes, i estan totes al final, a què ha demostrat l’esperanto.

En resum. L’esperanto ha demostrat que una llengua planificada pot convertir-se en una llengua viva: té parlants fluids, literatura original, transmissió familiar i una comunitat internacional que s’ha sostingut més d’un segle sense estat, territori ni economia que la mantinga. I la seua morfologia és, de fet, excepcionalment regular.

El que no està demostrat és que hi haja dos milions de parlants —ni cap altra xifra, perquè no s’ha fet mai un cens—, que aprendre’l faça recuperar després el temps invertit en una altra llengua, que compartir una llengua reduïsca per si mateixa els conflictes, ni que l’esperanto vaja a ser adoptat com a llengua auxiliar mundial. Les dues llistes senceres són al final.

  1. La llengua ·
  2. Neutralitat i igualtat ·
  3. Quants som ·
  4. Què promet ·
  5. El moviment ·
  6. Què ha demostrat i què no

1. La llengua

«L’esperanto és fàcil»

Sí. La morfologia és excepcionalment regular: no hi ha conjugacions irregulars, ni gènere gramatical als substantius, ni concordances imprevisibles, i el sistema de prefixos i sufixos permet formar molt de vocabulari a partir de poques arrels.

Però. «Fàcil» no és una propietat d’una llengua, sinó una relació entre una llengua, una persona i un objectiu. La mateixa disciplina que estudia estos projectes ho adverteix: menor complexitat morfològica no equival automàticament a menor dificultat global d’aprenentatge —és l’argument de Federico Gobbo a «Are planned languages less complex than natural languages?» (Language Sciences, 2017)—. I la comunitat té una paraula per al resultat, eterna komencanto, i dues més gastades encara —bonantagulo, «el senyor bon dia», i kielvifartasulo— per a qui no passa de la primera frase del primer tema. De la facilitat en parlem a «Llengües fàcils: per a qui?»; dels qui porten vint anys començant, a «Els eterns principiants».

«És deu vegades més fàcil que qualsevol llengua natural»

Sí. Per a un parlant de llengües romàniques o germàniques, l’esperanto és considerablement més accessible que la majoria de llengües que podria triar, i les raons són concretes: no haurà de memoritzar paradigmes verbals i reconeixerà una part enorme del lèxic des del primer dia.

Però. No existix cap escala universal que permeta dir «X vegades més fàcil». L’única escala oficial que es cita habitualment, la del Foreign Service Institute del Departament d’Estat dels Estats Units, mesura hores de classe per a parlants nadius d’anglés i no inclou l’esperanto. Els múltiples que circulen —cinc vegades, deu vegades— no ixen de cap mesura publicada.

«Només té setze regles»

Sí. Les setze regles de la gramàtica del Fundamento (1905) resumixen el nucli morfològic amb una brevetat notable, i continuen sent la base normativa intocable.

Però. Setze regles no són tota la gramàtica que cal per a escriure bé. La gramàtica descriptiva de referència, el Plena Manlibro de Esperanta Gramatiko de Bertilo Wennergren, ocupa 748 pàgines en l’edició impresa de 2020. La sintaxi, el règim dels verbs, la fraseologia i les convencions d’ús no caben en setze punts, i el fet que no hi caben no és un defecte: és el que passa quan una llengua s’usa.

«No té excepcions»

Sí. La morfologia flexiva pràcticament no en té: no hi ha els paradigmes irregulars habituals en moltes llengües europees. Tot substantiu acaba en -o, tot adjectiu en -a, tot infinitiu en -i, i no hi ha llistes de verbs irregulars.

Però. La regularitat és de forma, no de significat. Quina paraula de cada família s’ha triat com a arrel bàsica continua estant al diccionari: martelo ja és el martell, però ŝraŭbo és el caragol i el tornavís s’ha de construir, ŝraŭbilo —ho contem a «Per què es diu martelo però ŝraŭbilo?»—. El mateix passa amb la transitivitat de les arrels verbals i amb els noms de països, que no seguixen un patró únic: uns es formen des del poble i altres des del territori, fins al punt que l’Akademio ha hagut de publicar-ne una llista recomanada.

«Cada paraula significa exactament el que diuen els seus morfemes»

Sí. El sistema derivatiu permet construir vocabulari amb una regularitat notable, i un aprenent pot formar paraules que no ha vist mai i que s’entendran.

Però. Saber els morfemes no permet predir quin derivat usa realment la comunitat. Una llengua viva convencionalitza significats: unes formes es lexicalitzen i altres, igual de ben construïdes, sonen estranyes. Per això un parlant avançat continua necessitant vocabulari, i el diccionari continua fent falta.

«La gramàtica és completament lògica»

Sí. És molt més sistemàtica que la de la majoria de llengües naturals.

Però. «Lògica» és una qualificació molt menys precisa que «regular», i té un contraexemple magnífic dins de la llengua mateixa: la disputa sobre els participis passius, l’ata-ita-diskuto, que va ocupar l’Akademio de Esperanto durant dècades. En 1967 va haver de resoldre-la per votació —«per 26 voĉoj el 31 voĉdonintoj decidis kaj deklaras, ke en ĉiu el tiuj frazoj nur la senco A estas konforma al la tradicia lingvouzo de Zamenhof»—, i en la resolució de 1989 l’Akademio mateixa reconeix que l’ús havia mostrat «la eblecon de du interpretaj teorioj same logikaj»: dues teories igual de lògiques. Un sistema formalment impecable havia produït una ambigüitat semàntica que va enfrontar parlants competents durant una generació.

El que és més interessant és que Zamenhof ja ho havia dit. En la resposta lingüística 47 (1911), citada per l’Akademio en eixa mateixa resolució: «Ĉar la tuta esenco de lingvo estas bazita antaŭ ĉio sur interkonsento, tial komuna ĝisnuna uzado devas ludi en lingvo pli gravan rolon, ol seke teoria logikeco» —l’ús comú ha de pesar més que la seca lògica teòrica—.

«Es pronuncia com s’escriu»

Sí. La correspondència entre lletra i so és regular i l’accent és fix, sempre a la penúltima síl·laba. Qui llig un text en veu alta el pronuncia bé sense haver de consultar res.

Però. Això no vol dir que la fonologia siga fàcil per a qualsevol parlant. Els grups consonàntics que l’esperanto admet —scii, ŝtrumpo, kvin— són difícils per a molta gent segons quina siga la seua llengua materna, i alguns sons han anat retrocedint en l’ús real per eixe motiu, com explica el PMEG en la secció sobre pronunciació.

2. Neutralitat i igualtat

«És una llengua neutral»

Sí. No és la llengua nacional de cap estat, cap exèrcit ni cap economia l’imposa, i en una conversa entre dos aprenents els dos l’han hagut d’estudiar. Eixa asimetria concreta —la del natiu davant del qui no ho és— desapareix.

Però. Cal separar dues coses que se solen dir juntes. En tipologia, el resultat és més favorable del que la crítica habitual suposa: Mikael Parkvall va quantificar l’eurocentrisme estructural de l’esperanto amb les variables del World Atlas of Language Structures i va concloure que «Esperanto is indeed somewhat European in character, but considerably less so than the European languages themselves» («How European is Esperanto?», 2010). En lèxic, en canvi, no hi ha discussió: les arrels del Universala Vortaro són majoritàriament romàniques i germàniques —Wim Jansen n’ha estudiat el repartiment en detall—, i això vol dir que un valencianoparlant en reconeix des del primer dia una part enorme que un parlant de japonés o de ioruba ha d’aprendre sencera.

«Posa tots els parlants en igualtat»

Sí. Elimina l’avantatge del parlant nadiu d’una gran llengua nacional, que és un avantatge real i mesurable. L’informe de François Grin per al Haut Conseil de l’évaluation de l’école (2005) calcula que el Regne Unit hi guanya, en net, «au minimum 10 milliards d’Euros par année», i entre 17.000 i 18.000 milions si s’hi compta l’efecte multiplicador i el rendiment del que els països anglòfons poden invertir en altres coses.

Però. Eliminar una asimetria no és eliminar-les totes. Continuen intactes les diferències de competència, de formació, de temps disponible per a estudiar, de proximitat lingüística —vegeu el punt anterior—, d’antiguitat dins de la comunitat i de domini de les seues normes no escrites. Més neutral no equival a igual.

«No pertany a ningú»

Sí. Jurídicament i políticament, no. Cap estat en reclama la propietat i ningú cobra per usar-lo.

Però. Culturalment sí que existix una comunitat amb institucions: una Akademio que decidix què és correcte, un Fundamento intocable, una associació mundial, veterans, jerarquies informals i una manera d’estar que el nouvingut ha d’aprendre. Ho anomenen Esperantujo, i qui hi entra ho nota. En parlem a «Qui governa l’esperanto?».

«És políticament neutral»

Sí. La Declaració de Boulogne (1905) definix l’esperantisme com una cosa estrictament lingüística i deixa explícitament qualsevol altra idea a l’esfera privada de cada esperantista. El moviment general ha intentat des d’aleshores admetre gent de qualsevol ideologia, i ho ha aconseguit prou.

Però. La neutralitat institucional també produïx conseqüències polítiques. Guilherme Fians ho ha documentat sobre un cas concret —la revista juvenil Kontakto durant la Guerra Freda— i la seua conclusió és incòmoda: silenciar parcialment les perspectives anticolonials va ser precisament la manera de preservar la neutralitat de l’esperanto («Neutralizing the political: Language ideology as censorship in Esperanto youth media during the Cold War», Journal of Linguistic Anthropology, 2024). La pregunta que ell planteja —com pot una ideologia lingüística funcionar com a mecanisme de censura— no té resposta còmoda per al moviment.

3. Quants som

«Pots parlar amb dos milions de persones»

Sí. Hi ha parlants d’esperanto repartits per molts països, i unes quantes estimacions publicades arriben a l’ordre del milió.

Però. No s’ha fet mai un cens mundial de parlants d’esperanto. Les xifres publicades varien per un factor de deu mil segons on es pose el llistó, i la manera més honesta de dir-ho continua sent la de Jouko Lindstedt, que en 1996 va renunciar a la falsa precisió i va donar ordres de magnitud: un miler de parlants nadius, deu mil amb fluïdesa total, cent mil que l’usen bé, un milió que entenen l’escrit. La xifra dels dos milions ve d’una sola font, el psicòleg Sidney S. Culbert, i el mateix Culbert va deixar per escrit com havia fet l’estimació i quines limitacions tenia. I des de dins del moviment, Sikosek sosté a Esperanto sen mitoj que estes xifres estan molt inflades, comptant sobre el terreny: a Colònia, on un milió de parlants al món en faria uns 180, en va trobar una trentena amb fluïdesa. Ho repassem sencer a «Quanta gent parla realment esperanto?».

«És una llengua viva»

Sí. Sense matisos. Té ús oral quotidià, literatura original, música, premsa, congressos anuals, canvi lingüístic documentat i transmissió familiar. Cap d’estes coses és una metàfora.

Però. «Viva» no vol dir «demogràficament forta», i les dues coses es confonen sovint quan es fa servir la paraula per a tancar una discussió. La comunitat és internacional i real, i és menuda.

«Té parlants natius, o siga que ja és una llengua com una altra»

Sí. L’adquisició nativa demostra que l’esperanto es pot transmetre en família i que es comporta com una llengua humana normal quan ho fa. És un fet lingüísticament important i està estudiat: Jouko Lindstedt hi va dedicar «Native Esperanto as a Test Case for Natural Language» (2006).

Però. Els denaskuloj són al voltant d’un miler de persones a tot el món, segons eixe mateix estudi, i quasi cap té l’esperanto com a única llengua ni com a dominant: el creixen al costat de la llengua del país i de la de casa. No formen una societat monolingüe comparable a la de cap llengua territorial, i qualsevol argument que els tracte com si en formaren una està demanant a mil persones que sostinguen una comparació que no aguanta.

«Té una cultura internacional pròpia»

Sí. Literatura original amb més d’un segle d’història —el Concise Encyclopedia of the Original Literature of Esperanto en fa l’inventari—, música, revistes, congressos, fraseologia interna i memòria col·lectiva. No és una cultura importada ni traduïda.

Però. L’escala és menuda i una part considerable d’eixa cultura parla de l’esperanto mateix: de la seua història, del seu moviment, de la seua situació. És un tret compartit amb altres comunitats minoritàries, i val la pena reconéixer-lo abans que ens el diga algú de fora.

4. Què promet

«L’esperanto ajuda a aprendre altres llengües»

Sí. Hi ha indicis que pot afavorir la consciència metalingüística, sobretot quan s’ensenya amb activitats explícites sobre la forma de la llengua. És el que va trobar el projecte Esperanto as a Starter Language de la Universitat d’Essex.

Però. El mateix estudi trobà que l’aprenentatge posterior de francés era semblant en tots els grups, independentment de la llengua inicial estudiada (Roehr-Brackin i Tellier, 2018). Això no confirma la versió forta de l’«efecte propedèutic». I la revisió de l’estat de la qüestió de l’Esperantic Studies Foundation reconeix que, per antiga que siga l’afirmació, hi ha hagut sorprenentment poca investigació rigorosa. Els números que circulen —«un any d’esperanto recupera dos anys d’alemany»— vénen d’experiments dels anys cinquanta i seixanta que hem repassat un per un i que no sostenen eixa conclusió.

Formulat amb precisió, el que es pot dir és: estudiar esperanto pot desenvolupar consciència lingüística i pot ser una introducció pedagògicament amable a l’aprenentatge de llengües; però no està demostrat de manera robusta que invertir-hi temps faça aprendre després una altra llengua prou més ràpid com per a recuperar la inversió.

«L’esperanto fomenta la pau»

Sí, en un sentit limitat. Posa en contacte directe gent de països distints que d’una altra manera no s’hauria conegut, i històricament el moviment ha estat associat a ideals pacifistes: Zamenhof mateix va defensar la interna ideo en el discurs del segon congrés universal (Ginebra, 1906).

Però. Que dues persones s’entenguen no vol dir que estiguen d’acord. La incomunicació lingüística és una de moltes causes possibles de conflicte, i no n’és el cas general: moltes guerres civils enfronten gent que ja comparteix llengua. El moviment mateix ho havia vist des del principi —per això la Declaració de Boulogne definix l’esperantisme com una cosa estrictament lingüística i deixa la resta a cada u—. Sostindre que la llengua porta la pau és afirmar bastant més del que el moviment mateix va estar disposat a firmar en 1905.

«L’anglés és injust; l’esperanto resol el problema»

Sí. La primera meitat de la frase està ben documentada, i la segona té a favor un càlcul seriós. L’informe Grin (2005) compara tres escenaris per a Europa —«tot en anglés», plurilingüisme i esperanto— i conclou que el tercer «apparaît comme le plus avantageux», amb un estalvi net d’uns 25.000 milions d’euros anuals per al conjunt d’Europa, Regne Unit i Irlanda inclosos.

Però. Que una solució siga la més barata no la fa viable, i Grin mateix ho diu en la frase següent: «Les fréquentes réactions de rejet à l’égard de l’espéranto rendent impraticable la mise en œuvre à court terme du scénario 3» —només el recomana com a estratègia a una generació vista i amb dues condicions crítiques—. Mostrar els inconvenients de l’anglés i demostrar la viabilitat de l’esperanto són dues proposicions independents; l’informe estableix la primera i és explícit sobre el que li falta a la segona.

«T’obri el món»

Sí. Dona accés a contactes internacionals que fora d’Esperantujo serien improbables, i a xarxes com Pasporta Servo que funcionen des de fa dècades.

Però. L’avantatge diferencial és molt menor que fa cent anys. En 2026, Internet, l’anglés, les xarxes socials i la traducció automàtica donen accés internacional a una escala incomparablement major. Això no fa inútil l’esperanto; sí que fa que la frase, dita sense matisar, sone a un món que ja no és este.

«És la manera més barata de comunicar-se internacionalment»

Sí. Per hora d’estudi rendix més que quasi qualsevol altra llengua que un europeu puga triar, i això no és només una impressió d’esperantistes: és el supòsit sobre el qual Grin construïx tot el seu escenari 3.

Però. Convé mirar d’on ixen les xifres, perquè el cas és exemplar. Grin cita Flochon (2000), que cita l’Institut de Pedagogia Cibernètica de Paderborn: 2.000 hores d’alemany equivaldrien a 1.500 d’anglés, 1.000 d’italià i «…150 heures d’étude de l’espéranto. Sans commentaire». Eixa relació d’1 a 13 s’ha repetit durant vint-i-cinc anys en material promocional; la publicació original de Paderborn, en canvi, no l’hem pogut consultar mai, i el mateix Grin, per prudència, no se la creu: adopta «un ratio de un à trois», és a dir tres vegades més ràpid, no tretze.

I encara falta l’altra meitat del càlcul. El que compta no és el cost per hora, sinó el rendiment per hora invertida, i eixe depén també de quanta gent hi ha a l’altre costat. Una llengua molt fàcil amb pocs interlocutors pot resultar més cara, en eixe sentit, que una de difícil amb centenars de milions d’usuaris. Depén de per a què la vulgues, i eixa és exactament la pregunta que la frase salta.

5. El moviment

«Si més gent el coneguera, molta més gent l’aprendria»

Sí. El desconeixement limita una part de la demanda, i això no ho diem només nosaltres: Grin atribuïx el rebuig a l’esperanto a prevencions «en général basées sur la simple ignorance» i posa un «très gros effort d’information» com a primera condició crítica del seu escenari 3.

Però. És una hipòtesi que el moviment repetix des de fa generacions. Cent trenta-nou anys després de l’Unua Libro, i després d’un episodi de visibilitat massiva —el curs d’esperanto de Duolingo, que un dels seus creadors xifra en més de 367.000 matriculats—, la falta d’informació no es pot pressuposar com l’explicació principal de la baixa adopció. També pot ser, simplement, que la demanda siga poca. Per què la gent que arriba no es queda ho mirem a «Per què se’n van».

«El problema és que no fem prou propaganda»

Sí. Una comunicació mal feta limita qualsevol projecte, i la del moviment esperantista ha estat sovint mal feta.

Però. Si cada resultat negatiu produïx només la conclusió «cal més propaganda», la hipòtesi deixa de ser comprovable: no hi ha cap resultat que la puga desmentir. Una explicació que sobreviu a qualsevol dada no explica res, i en canvi justifica seguir invertint-hi.

«Necessitem més esperantistes»

Sí. Una comunitat que no es renova s’acaba. Si volem que el grup continue, evidentment necessitem gent nova.

Però. Falta la pregunta anterior: per a què? Si la resposta és «perquè si no, el moviment desapareix», l’argument és circular: el moviment es justifica pel fet de perpetuar-se. Jorge Camacho va escriure exactament això en 2013 i ho va anomenar la llengua zombi.

«L’esperanto ha fracassat»

Sí. No ha aconseguit el que molts esperantistes esperaven: convertir-se en la llengua auxiliar mundial. Cent trenta-nou anys després, això no és una qüestió oberta.

Però. Mesurar-lo només per eixe criteri és acceptar precisament el criteri maximalista del finvenkisme —la doctrina de la «victòria final»—. Amb un altre criteri, el resultat és distint: una llengua planificada que té parlants fluids, literatura original, transmissió familiar i comunitat continuada des de 1887 no és una llengua morta. Les dues coses són certes alhora, i el desacord sol ser sobre quina vara de mesurar s’usa, no sobre els fets.

El que l’esperanto sí que ha demostrat

Estes són les afirmacions que no porten «però», perquè no els en cal.

  • Que una llengua planificada pot funcionar com a llengua. És probablement el que l’esperanto ha demostrat de manera més incontrovertible. Pot adquirir parlants fluids, desenvolupar literatura original, ser usada en famílies, evolucionar, generar fraseologia i sostindre comunicació durant més d’un segle. Detlev Blanke compta més de mil temptatives de crear una llengua internacional i escriu que «primarily» —principalment— una s’ha convertit en «a living and flexible language». Eixe «principalment» és seu i val la pena conservar-lo: altres projectes han tingut parlants, però cap altre projecte conegut no ha sostingut una comunitat comparable en escala i continuïtat. Saber per què és una pregunta científica legítima.
  • Que és aprenible en un temps raonable per molta gent. Amb els matisos de més amunt, la regularitat morfològica és real i es nota des de les primeres setmanes.
  • Que pot transmetre’s com a llengua materna. Els denaskuloj són pocs, però existixen i es comporten com qualsevol altre parlant nadiu, cosa que en 1887 ningú podia donar per feta.
  • Que pot sostindre una literatura pròpia. No traduccions: obra original, amb autors, escoles i crítica.
  • Que una comunitat internacional pot mantindre’s un segle sense estat, sense territori i sense economia que la sostinga. Sense subvencions estructurals, sense obligatorietat escolar i a través de dues guerres mundials.

Cal notar què no es deduïx de tot això: demostrar que una llengua planificada pot funcionar no demostra que puga ser adoptada mundialment. Són dues preguntes distintes, i confondre-les és l’error que està davall de moltes de les afirmacions d’esta pàgina.

El que encara no tenim bones raons per a afirmar

  • Que hi haja dos milions de parlants fluids, ni cap altra xifra concreta: no s’ha fet cap cens.
  • Que estudiar esperanto faça recuperar el temps invertit en aprendre després una altra llengua.
  • Que compartir una llengua reduïsca per si mateix els conflictes.
  • Que l’esperanto siga lèxicament neutral respecte de les llengües del món.
  • Que la baixa adopció s’explique principalment per la falta d’informació.
  • Que l’esperanto vaja a ser adoptat com a llengua auxiliar mundial.

Cap d’estes coses està refutada: estan sense demostrar, que és una cosa distinta. Si algun dia apareix l’evidència, esta pàgina canviarà. Mentrestant, afirmar-les com si estigueren establides és el que fa que la resta —que sí que està establida— es pose en dubte.

Fonts

Els enllaços del text porten a la font de cada afirmació. Esta és la referència completa de cada una.

La llengua

Neutralitat, comunitat i institucions

Quants en parlen

El moviment

Aprenentatge d’altres llengües

Vegeu també

Cada apartat d’esta pàgina té darrere un article nostre que el desenvolupa amb més detall:

Si trobes un error en esta pàgina —una dada mal citada, una font que no diu el que diem que diu, un «però» que no s’aguanta—, escriu-nos. Es corregirà i es dirà qui ho va assenyalar.

Llegir en: