En curt: el mètode científic és una manera de posar a prova allò que creiem. S’observa una cosa, es proposa una explicació, es deduïx què hauria de passar si fora veritat i es comprova. No dona certeses per a sempre: dona explicacions que han aguantat proves que les podien tombar. Ací tens els passos, per què una prova superada no basta i un exemple real, el de Semmelweis i les mans. Les dades ixen de les dues fonts del final; les tres preguntes per al dia a dia són consell nostre.
Què és el mètode científic?
És la manera de respondre una pregunta sobre el món comprovant la resposta amb fets, i no amb la paraula d’algú important ni amb allò que voldríem que fora veritat.
No hi ha una sola recepta per a totes les ciències. L’Enciclopèdia de Filosofia de Stanford, en el seu article sobre el mètode científic, explica que cada disciplina treballa a la seua manera i que eixa varietat no és un defecte de la ciència, sinó part del que la fa fiable. El que compartixen és la idea de fons: una explicació val el que aguanta quan es posa a prova.
Quins passos seguix?
Els llibres de text solen presentar-lo com una recepta de quatre o cinc passos. La mateixa enciclopèdia conta que eixa llista ve de dos llibres, The Grammar of Science, de Karl Pearson (1892), i How We Think, de John Dewey (1910), i que és una simplificació: el físic Steven Weinberg, citat allí, deia que la ciència no té un mètode fix que defendre. Com a guia, servix així:
- Observar i preguntar. Una cosa crida l’atenció: per què passa?
- Proposar una hipòtesi: una explicació possible que es puga comprovar.
- Fer una predicció: si la hipòtesi és veritat, què hauria de passar?
- Comprovar-ho, amb un experiment o amb observacions noves.
- Traure conclusions: si la predicció falla, la hipòtesi es descarta o es corregix; si es complix, guanya suport.
Si la predicció es complix, la hipòtesi queda demostrada?
No, i és la part que més costa. El filòsof Carl Hempel, citat en l’enciclopèdia de Stanford, ho explicava així: si una predicció falla, la hipòtesi es pot descartar; si es complix, només li dona «algun suport». Eixe suport creix amb la quantitat de proves, amb la seua varietat i amb la seua precisió.
Per això en ciència es parla d’explicacions ben comprovades i no de veritats tancades: una prova nova pot obligar a corregir-les.
Què volia dir Popper quan deia que una idea ha de poder fallar?
El filòsof Karl Popper va posar l’accent en l’altra cara: el que fa científica una hipòtesi és que es puga refutar, és a dir, que existisca alguna observació possible que la tombaria si es produïra. I demanava buscar eixes proves de debò i sovint, no només les que donen la raó.
Un exemple nostre: «demà plourà o no plourà» no pot fallar mai, així que no diu res del temps. «Demà plourà a València» sí que pot fallar, i per això es pot comprovar.
Amb els anys, Popper va suavitzar la idea i va parlar de graus: unes hipòtesis es poden posar a prova més que unes altres.
Hi ha un exemple real?
El d’Ignaz Semmelweis, que Hempel usava per a explicar com es posa a prova una hipòtesi. En 1847, a l’Hospital General de Viena, la sala de parts que atenien els metges i qui estudiava medicina tenia tres vegades més morts per febre puerperal —una infecció després del part— que la sala que atenien les comares.
- L’observació. Eixe mateix any va morir un company, Jakob Kolletschka, després de ferir-se amb un bisturí en una autòpsia. Els seus símptomes s’assemblaven als de la febre puerperal.
- La hipòtesi. Es passava de les autòpsies a atendre parts amb alguna cosa dels cadàvers a les mans, i això causava la febre.
- La predicció. Si les mans es netegen amb alguna cosa que ho elimine, moriran menys dones.
- La prova. Va provar el sabó, l’aigua i l’aigua clorada, i es va quedar amb la calç clorada. Des d’aleshores, per a examinar una dona embarassada calia desinfectar-se abans les mans amb calç clorada.
- El resultat. En 1848, la mortalitat de la seua sala va baixar del 18,27 % a l’1,27 %.
I deixa una altra lliçó: tindre les dades no va bastar. Bona part de la professió mèdica el va rebutjar, el seu cap, Johann Klein, el va acomiadar el 20 de març de 1849, i les seues idees no es van acceptar fins després de la seua mort, en 1865.
Per a què et servix fora d’un laboratori?
Per a mirar amb calma una notícia, un remei o un consell que corre per WhatsApp. Tres preguntes:
- Què prediu exactament? Si no prediu res, no es pot comprovar.
- Ho ha comprovat algú, i com? Un cas solt no és una prova.
- Què hauria de passar perquè fora fals? Si la resposta és «res», desconfia’n.
Com es diu en esperanto?
- scienca metodo — mètode científic
- hipotezo — hipòtesi
- observi — observar
- eksperimento — experiment
- pruvi — demostrar
- refuti — refutar
Si t’interessa la ciència en esperanto, en «Es pot fer ciència en esperanto. Per què caldria fer-la?» contem per què quasi ningú publica hui els seus resultats en esperanto.
Fonts
- Hepburn, Brian i Andersen, Hanne. «Scientific Method». Stanford Encyclopedia of Philosophy, 2015, revisat en 2026. D’ací ixen la varietat de mètodes, l’origen de la llista de passos, la cita de Weinberg, el que diuen Popper i Hempel, i el cas de Semmelweis del llibre de Hempel Philosophy of Natural Science (1966).
- Science History Institute. «Ignaz Semmelweis». D’ací ixen les dates i les xifres del cas de Semmelweis.
Llegir en: