Esperanto i programari lliure: dues idees que parlen el mateix idioma

A primera vista no tenen res a veure: una llengua publicada el 1887 perquè gent de països diferents poguera entendre’s, i una manera d’escriure i repartir programes d’ordinador que va nàixer quasi cent anys després. Les separa un oceà de tecnologia. I tot i això, les dues comencen amb el mateix gest: algú que podia quedar-se amb una cosa i va decidir no quedar-se-la.

1887 i 1983: dues vegades la mateixa renúncia

Quan Zamenhof va publicar l’Unua Libro, el 26 de juliol de 1887, no es va limitar a presentar una gramàtica. Va escriure, negre sobre blanc, que la llengua no era seua:

«Internacia lingvo, simile al ĉiu nacia, estas propraĵo socia, kaj la aŭtoro por ĉiam forcedas ĉiujn personajn rajtojn je ĝi.»

«La llengua internacional, igual que qualsevol llengua nacional, és propietat social, i l’autor cedeix per sempre tots els seus drets personals sobre ella.»

No va ser una frase solta. El 9 d’agost de 1905, al primer congrés universal de Boulogne-sur-Mer, els esperantistes reunits ho van posar per escrit una altra vegada al punt 4 de la Declaració de Boulogne: l’autor va renunciar des del principi i per sempre a tot dret i privilegi sobre la llengua, i per això l’esperanto «no és propietat de ningú», ni material ni moralment.

Quasi un segle després, el 27 de setembre de 1983, Richard Stallman va anunciar el projecte GNU. El 1985 va fundar la Free Software Foundation i el 1989 va aparèixer la primera llicència GPL, que fa amb el codi el mateix que la Declaració de Boulogne amb la llengua: l’entrega a tot el món i prohibeix que ningú el torne a tancar.

La semblança no està en el fet que les dues coses siguen «obertes», que és una paraula que hui s’utilitza per a quasi tot. Està en una cosa molt més concreta: en els dos casos hi ha un autor amb nom i cognoms que renuncia de manera explícita i pública a un dret que la llei li donava.

«Lliure» no vol dir «gratis»

Un programa lliure no és simplement un programa que no costa diners. És un programa que respecta quatre llibertats concretes, tal com les defineix la Free Software Foundation:

• Llibertat 0 — usar-lo per al que vulgues.
• Llibertat 1 — estudiar com funciona i canviar-lo, cosa que exigeix poder veure el codi font.
• Llibertat 2 — repartir còpies a qui vulgues.
• Llibertat 3 — repartir còpies de la teua versió modificada, perquè la millora arribe als altres.

En anglés això dóna un problema famós: free significa alhora «lliure» i «gratis», i cal explicar-ho cada vegada que es nomena. En esperanto eixe problema no existeix, i no és una opinió d’esperantista: ho té apuntat el mateix projecte GNU al seu glossari de traduccions. En esperanto es diu libera programaro per al programari lliure, senpaga programaro per al que només és gratuït i mallibera programaro per al privatiu. Tres paraules diferents per a tres coses diferents. La definició de programari lliure de GNU està, de fet, traduïda a l’esperanto.

És un detall xicotet, però diu alguna cosa: una llengua construïda a propòsit es pot permetre el luxe de tindre una paraula per a cada idea.

Un nucli que no es toca

Hi ha una tercera semblança que quasi ningú menciona i que és la més interessant de totes: els dos moviments van protegir la seua base amb un document.

En l’esperanto eixe document és el Fundamento, aprovat en aquell mateix congrés de 1905: una gramàtica de setze regles, un exercici i un vocabulari que es van declarar intocables. La llengua pot créixer —s’afigen paraules, canvia l’estil, l’Acadèmia aprova coses noves—, però ningú pot canviar-ne la base. Gràcies a això, un text de 1910 es llig hui sense diccionari.

En el programari lliure eixe document és la llicència. La GPL no impedeix que el programa canvie: impedeix que algú agafe el treball de tots, li pose un cadenat i el venga tancat. A això se li diu copyleft.

I les dues comunitats tenen fins i tot la mateixa cicatriu: la bifurcació. El 1907, un grup d’esperantistes destacats se’n va anar cap a una versió reformada de la llengua, l’ido, i es va obrir la crisi més gran de la història del moviment; la majoria dels parlants es va quedar amb el Fundamento. En el programari lliure això passa cada setmana i té nom propi: un fork. La diferència és que allà es considera un dret i no una traïció, precisament perquè la llibertat 3 existeix per a això.

El que es construeix entre molts: els números

Tot això anterior sonaria a filosofia si no es poguera mesurar. Es pot:

• Vikipedio, la Viquipèdia en esperanto, va arrancar el 2001 i el 30 d’agost de 2026 té 388.872 articles. És l’enciclopèdia més gran del món en una llengua construïda, i va per davant de bastants llengües nacionals amb milions de parlants.
• Tatoeba, la base de dades lliure de frases d’exemple que utilitzen traductors i programes d’intel·ligència artificial, té 821.013 frases en esperanto: és el quart idioma de tot el projecte, només darrere de l’anglés, el rus i l’italià, i quasi el doble que el castellà, que va per 444.782.
• LibreOffice té la interfície traduïda a l’esperanto al 99 %, amb 28 persones apuntades a l’equip de traducció.
• WordPress, el programa amb què està feta esta mateixa web, va pel 91 % en esperanto i té comunitat pròpia a eo.wordpress.org.
• Mastodon, el programa del fedivers, porta la traducció a l’esperanto dins del codi mateix, com un idioma més.
• Debian, una de les distribucions de GNU/Linux més veteranes, té des de fa anys una llista de correu dedicada a traduir-se a l’esperanto.
• El Reta Vortaro, el diccionari d’esperanto que més s’utilitza a internet, va nàixer el 1997 de la mà de Wolfram Diestel i es publica amb llicència GPL: el mateix permís que un programa lliure.

Cap d’eixes coses la va pagar un ministeri. Les van fer voluntaris repartits pel món, exactament igual que es fa un programa lliure: cadascú posa el seu tros i el resultat és de tots.

Fins on arriba la semblança

Convé no estirar la comparació més del que dóna, perquè hi ha tres diferències reals:

• Una llicència es pot portar a judici; una declaració, no. La GPL és un text amb efectes legals i s’ha defensat davant dels tribunals. La renúncia de Zamenhof és un compromís moral que sosté la comunitat, no un jutjat.
• Totes les llengües naturals també són «de ningú». Ningú és amo del valencià. El que crida l’atenció de l’esperanto no és que siga lliure, sinó que algú que legalment podia ser-ne l’amo diguera que no.
• El programari lliure mou moltíssims diners —hi ha empreses senceres que en viuen— i l’esperanto no. Són dues escales molt diferents d’un mateix principi.

Per què això ens toca de prop

Esta web està feta amb programari lliure de dalt a baix: WordPress, les seues extensions i les peces que hem programat nosaltres. Publica al fedivers a través de Mastodon, que també ho és. I està escrita en tres idiomes, un dels quals només existeix perquè un oculista nascut a Białystok va decidir, fa 139 anys, que allò no era seu.

L’esperanto proposa una llengua comuna. El programari lliure proposa un coneixement que es pot compartir. Són dos camins diferents que apunten a la mateixa idea: el que es construeix entre tots pot quedar-se a l’abast de tots.

Si t’interessa qualsevol de les dues coses, a València ens veiem.

D’on ix cada dada: la renúncia de Zamenhof, de l’Unua Libro, 26 de juliol de 1887; el punt 4 de la Declaració de Boulogne, 9 d’agost de 1905; les quatre llibertats i les paraules en esperanto, de «Què és el programari lliure» —que també està en esperanto— i del glossari de traduccions de GNU; el Fundamento i l’ido; els articles de Vikipedio i les frases de Tatoeba, consultats el 30 d’agost de 2026; els percentatges de traducció, del Weblate de LibreOffice i de translate.wordpress.org; i el Reta Vortaro de Wolfram Diestel.