Catorze xiquets austríacs a Xest: les tretze sol·licituds de 1920, nom per nom

Entre 1920 i 1922, catorze xiquets i xiquetes de Graz van viure a Xest, un poble llaurador de la Foia de Bunyol. Van ser més que els que va acollir la ciutat de València, que en va tindre quatre. Els van portar els esperantistes, i qui ho va organitzar en tot el territori valencià va ser un llaurador del poble, Francisco Máñez Sánchez. Quan li va tocar a ell emplenar la sol·licitud, el 27 de maig de 1920, no va demanar un fill per a casa: «Desea un niño que sepa esperanto para que sirva de intérprete a todos los de esta comarca sin más deseos ni condiciones».

Els principals esperantistes de l'operatiu «Kinder nach Spanien». Segons el peu de l'estudi de Lurdes Cortès, d'esquerra a dreta: mossén Josep Casanovas (Girona), Emilio Gastón (el màxim responsable, Saragossa), Josep Serrat (Barcelona), Francisco Máñez (Xest), Valentí Alavedra (Terrassa) i Jacint Comella (Vic). La fotografia es reproduïx en l'estudi sense indicació de procedència.

Els noms dels catorze, els dels seus pares i els de les famílies que els van rebre estan publicats des de 2019 en el llibre de l’historiador José Vicente Castillo García Los trenes de la esperanza, editat per l’Ajuntament de Xest. Les sol·licituds dels veïns, amb l’edat, l’ofici i el carrer de cada u, hi estan reproduïdes a partir d’un document del mateix Máñez de 27 de maig de 1920.

Els catorze

Es diuen Walter Krizmann, Karl Preininger, Michael Ozontala, Frieda Kostka, Maria Stangl, Katharina Ozontala, Leopold Mrak, Maria Hirtl, Leo Riegler, Alois Köstinger, Marie Löffelmann, Stefanie Kubicka, Ottilie Preck i Franz Wretsche.

Les cases que els van rebre són les de Francisco Máñez Sánchez, José Gómez Zapater, Anselmo Marín, Manuel Haro, José Rodrigo, Aureliano Tarín, José Ruiz Tarín, José Vidal, Carmelo Hoyo Esteve, Manuel Sánchez, Bautista Añón Soucase, José Aguilar Brunet, Bruno Navarro Rodrigo i Esteban Arrastey.

Michael i Katharina Ozontala eren germans —els dos consten com a fills de Josefine Ozontala— i van anar a cases distintes: ell amb Anselmo Marín, ella amb Aureliano Tarín. La llista no diu per què.

Qui vullga saber quin xiquet va anar a quina casa, i el nom del pare o de la mare de cada u, ho té tabulat en l’apèndix «Niños acogidos en la región valenciana» del llibre de Castillo, pàgines 203-204, que és qui va reunir eixa llista a l’arxiu. Ací no la reproduïm sencera: és faena seua i el llibre es pot comprar.

El poble, en tretze sol·licituds

El document de maig de 1920 és el que fa que això no siga una llista de noms sinó un retrat. Els veïns diuen qui són i què demanen, i el que demanen no s’assembla gens d’una casa a l’altra.

Dos demanen expressament un xiquet que no siga catòlic. Manuel Haro, de 45 anys, amb dos fills de 10 i 8, vol «niña de 10 años de edad, huérfana, de padres labradores, que no profese la religión católica y que sepa el esperanto». Bautista Añón Soucase, de 31, electricista i sense fills encara, vol «una niña de 13 años, que no profese ninguna religión y que sepa esperanto».

Uns altres el demanen catòlic. José Ruiz Tarín, llaurador de 34 anys sense fills, vol «un niño de 13 años de religión católica»; el farmacèutic José Aguilar Brunet, de 29, «no impone más condiciones que profese la religión católica»; i el comerciant Carmelo Hoyo Esteve, de 49 i amb quatre fills, no posa condicions —«que tenga salud completa y que sea varón»— però fa constar entre parèntesis que «el acogente es católico».

Quatre mesos abans, el 27 de febrer de 1920, el diari republicà El Pueblo havia publicat la crida que va arrancar tot això, i deia que entre els sol·licitants de Xest hi havia «desde obreros sindicalistas y socialistas, hasta sacerdotes». La llista de maig ensenya que allò no era una frase de propaganda: ací estan, amb nom, edat, ofici i carrer, demanant coses incompatibles al mateix full.

Set dels tretze demanen que el xiquet sàpia esperanto. Comptaven d’entendre’s amb ell, i això diu quant esperanto es parlava al poble.

La resta del retrat: nou dels tretze són llauradors; els altres són un comerciant, un electricista, un farmacèutic i un home que fabricava carros en un taller seu. El més major és Bruno Navarro Rodrigo, viudo de 78 anys amb quatre fills ja majors, que demana «una niña de 12 años, huérfana de padres labradores». El més jove, el farmacèutic, en tenia 29.

La sol·licitud de Máñez

És la número 12 i és distinta de totes les altres:

«Francisco Máñez Sánchez, de 30 años, soltero, labrador, con un hermano y una hermana mayores de edad, domiciliados en Cheste en la c. San Francisco 2. Desea un niño que sepa esperanto para que sirva de intérprete a todos los de esta comarca sin más deseos ni condiciones.»

Els altres dotze demanen una criatura per a casa seua, amb edat, sexe, religió i orfandat. Ell demana un traductor per a la comarca. Li van assignar Walter Krizmann, fill de Viktor Krizmann.

Que Máñez es va quedar un xiquet a casa no depén només del llibre: ho va dir l’escriptor austríac Erich Hackl —el traductor a l’alemany d’Aquel invierno d’Alfons Cervera, i qui firma el pròleg de la segona obra de Castillo— en la presentació d’eixe llibre a Xest, en gener de 2023, i està publicat en la web de l’Ajuntament: «El propio Máñez acogió a uno de ellos, de nombre Walter Klismann, en su casa». El cognom no coincidix amb el de la llista —Klismann ací, Krizmann allà— i no sabem quina de les dues formes és la bona.

La sol·licitud resol de passada una cosa que s’havia quedat oberta. La notícia d’El Pueblo de febrer de 1920 donava com a adreça per a escriure «Grupo pro-niños, calle de San Francisco, número 2, Cheste (Valencia)», i la Hispana Esperanto-Gazeto de 1932 situa Máñez en el número 4 del mateix carrer. El document de maig aclarix que en 1920 el número 2 era la casa on vivia ell, amb un germà i una germana: l’adreça del «Grupo pro-niños» era la seua porta, i el número 4 és un trasllat posterior.

Xest era una de les delegacions de tot l’operatiu, no un poble que va acollir

L’operació es deia «Kinder nach Spanien» («Xiquets a Espanya») i la va llançar el grup esperantista de Graz, la capital d’Estíria, una regió muntanyosa del sud d’Àustria que va quedar arruïnada després de la Primera Guerra Mundial. La petició va viatjar per la xarxa de delegats de l’Associació Universal d’Esperanto —la UEA, l’entitat internacional que des de 1908 manté una persona de contacte en cada localitat—, i el delegat a Xest era Máñez.

La coordinació es va centralitzar a Saragossa, en un Patronato para Niños Austriacos que tenia com a secretari l’advocat esperantista Emilio Gastón Ugarte. Segons l’estudi de Lurdes Cortès i Braña, el patronat va establir delegacions locals en sis llocs: Terrassa, Girona, Sabadell, Vic, Barcelona i Xest. Xest és l’única de les sis que no és a Catalunya.

El Boletín informativo de la Barcelona Esperanta Societo de maig de 1922, quan tot s’acabava, en dona una llista més llarga i distinta: parla dels «Sub-Comités de Barcelona, Cheste, Gerona, Huesca, Manlleu, Olot, Sabadell, Tarrasa, Valencia, Vich, etc.». Ahí Xest i València ja són dos subcomités separats. En febrer de 1920 no ho eren: El Pueblo deia que «mientras no se forme en la capital una comisión que entienda en este asunto» calia escriure a Xest. Entre una data i l’altra la capital es va organitzar.

Trenta-tres xiquets, sis pobles

La llista de Castillo abasta tot el territori valencià i les tres províncies:

Mapa de la península amb els llocs de l'operatiu «Kinder nach Spanien» (1920-1923). En roig, els pobles amb xifra documentada: Vic i Manlleu 15, Xest 14, Pedralba 7, València 4, Borriana 4, Carcaixent 3, Nules 1. En blanc, els llocs que les fonts nomenen sense dir quants xiquets hi van anar: Barcelona, Sabadell, Terrassa, Girona, Olot, Ripoll, Reus, Saragossa, Ainzón, Osca i Terol. Mapa base de NordNordWest (Wikimedia Commons, CC BY-SA 3.0); esta versió, amb la mateixa llicència.

El mapa diu una cosa que les xifres soles no diuen: els punts s’apilonen al nord-est, i Cortès ho explica per la implantació que l’esperanto tenia en uns territoris i no en uns altres. Ara bé, el mapa dibuixa el que sabem, no el que va passar: quan escrivim això no tenim la xifra de tots els pobles, i Enric Llopis nomena també Madrid, Astúries i Valladolid entre els llocs de l’operatiu. Si es confirma, trenca la idea que va ser només un afer de la Corona d’Aragó. Ho hem contat en Els 330 xiquets austríacs que els esperantistes van portar a Espanya.

L’altre extrem: quinze a Osona

L’operatiu es coneix molt millor per l’altre cap. A la comarca d’Osona, al centre de Catalunya, en van arribar quinze, la major part a Vic i a Manlleu, i eixa és la part que ha estat estudiada a fons: l’estudi de Lurdes Cortès del qual ixen les cartes que citem ací va precisament d’això. Comparar les dues puntes val la pena, perquè el nombre és quasi el mateix —quinze i catorze— i tot el que hi ha al voltant és distint.

A Vic, segons Cortès, el comité el presidia el bisbe Francesc Muñoz, amb els rectors de les tres parròquies, els superiors de tots els col·legis de la ciutat, el jutge de primera instància, el jutge municipal, un militar, un mestre i els directors dels tres setmanaris del lloc. Els qui van obrir la casa eren industrials i viudes de casa bona —Concepció Vila, viuda de Rocafiguera; Carme Genís, viuda de Ricart— que van demanar «nenes catòliques de bona família que parlaren esperanto» i les van dur a les carmelites.

A Manlleu, en canvi, el president del grup esperantista, Joan Campdelacreu, li escrivia a Gastón: «[n]uestro grupo está compuesto todo de obreros manuales», i s’excusava de no poder presentar més sol·licituds perquè els rics del poble no hi vivien. «¡Maldita sea la pobreza!».

I a Xest el comité no existia: hi havia un llaurador fadrí que era delegat de la UEA, i tretze cases que van demanar un xiquet cada una, dues d’elles demanant expressament que no fóra catòlic. Cortès explica el pes de l’esperantisme català per la seua implantació en el moviment obrer i en el catalanisme; el cas valencià no encaixa en cap de les dues explicacions i està per estudiar.

De les criatures d’Osona se’n sap fins i tot què va ser-ne després: Rosa Url, de Graz, va tornar a Vic l’1 de gener de 1923 perquè a Àustria no podria estudiar ni aprendre violí, es va quedar a Catalunya per sempre i va morir a Barcelona en 2001, a punt de fer noranta-cinc anys. Del costat valencià, l’únic rastre equivalent que tenim de moment és el de Franz Schleich, que es va quedar a València.

Qui vullga llegir eixa altra meitat la té sencera i en accés obert: Lurdes Cortès i Braña, «Els nens austríacs acollits a Osona (1920-1923)», AUSA, XXV, núm. 167 (2011).

Qui eren els qui van obrir la casa

Fora de Xest, les fitxes que dona Castillo deixen veure gent molt distinta entre si, i algunes històries que no acaben bé.

A Borriana, els quatre xiquets els reben Luis Barberá i el «Comité Local de la Cruz Roja». No són dues vies: Barberá era el president de la Creu Roja de Borriana, i a més pertanyia a la Societat Teosòfica, un moviment espiritual fundat en 1875 que predicava la fraternitat universal i el lema Satyān nāsti paro dharmaḥ, «no hi ha religió més elevada que la veritat». Ho conta ell mateix en una carta a Gastón de 13 de desembre de 1921.

A Carcaixent, un dels tres xiquets el rep el Col·legi de María Inmaculada, de les Missioneres Claretianes, i qui va dirigir les peticions al patronat va ser l’alcalde, José Donat.

A Nules, l’única xiqueta, Amalia Hofer, va anar a casa d’Alejandro Mechó, advocat i notari del poble.

A Pedralba, dels set acollidors, un era Daniel Lloréns Sastre, metge cirurgià i esperantista, i un altre Narciso Poimirao. D’este últim, Castillo arreplega —ho atribuïx a informació del professor José Vicente Martínez Perona— que «era el cerebro del movimiento anarquista de Pedralba», que ensenyava a jóvens i analfabets en el casino La Obrera, que «no era partidario de la violencia y evitó que otros anarquistas y las checas matasen a los terratenientes y sospechosos de simpatizar con la derecha», i que en acabar la Guerra Civil «las tropas nacionales lo arrestaron y lo sometieron a malos tratos en la plaza convocando al pueblo para que estuviera presente. Fue ajusticiado tras juicio sumarísimo».

No va ser l’únic acollidor que va acabar davant d’un tribunal militar: Máñez va ser condemnat a mort en consell de guerra a Xiva el 19 de juny de 1939, amb la pena commutada per trenta anys quatre mesos després.

També a Pedralba, el metge Lloréns escrivia a Gastón el 7 de març de 1921 sobre María Cervera, una viuda d’uns 55 anys que vivia amb una filla d’una tenda de comestibles: «el corazón de la viuda es muy generoso y si su estado económico fuera desahogado, la Sra Cervera se traería toda Austria».

Un que es va quedar

Agustín Sánchez, de Pedralba, va morir mentres tenia el xiquet a casa. Segons Castillo, «su viuda siguió con la labor, enseñó a escribir a máquina a Franz Schleich, le alojó en Valencia y le proporcionó un puesto en una fábrica de lámparas».

La tornada, i una discussió en el vaixell

L’última expedició de repatriació va eixir del port de Barcelona el 24 d’abril de 1922 en el vapor Re Vittorio. Máñez hi va anar, en representació del subcomité de Xest, amb Gastón, mossén Casanovas de Girona, Alavedra de Terrassa i el matrimoni Comella de Vic. El Boletín de la societat barcelonesa el nomena entre els qui van acomiadar l’expedició en el moll i, poc després, entre les visites rebudes a Barcelona.

De tornada, Máñez va escriure a Gastón el 12 de juny de 1922. La carta —que cita Cortès en el seu estudi sobre Osona, on ningú la buscaria— conta el viatge així:

«[…] lo que a mí me ocurrió no fue nada solo un empacho de catalanismo por estar demasiado cargado de salsas pero no baya a creer que fuimos discutiendo política pues me sometí a todo incluso a no entender una palabra de lo que hablaban en todo el camino a pesar de rogarles muchas veces que hablaran en Castellano o en Esperanto…»

De mossén Casanovas i de Comella diu que són «hombres tan enemigos del español como estos dos sobre todo Comellas que considera este idioma como el idioma de los burros». Cortès ho resumix en una frase: «Máñez estava en franca minoria».

Karl Bartel, l’impulsor austríac, que anava en el mateix vaixell, va escriure a Gastón el 30 d’abril una altra cosa: «Los Srs. Casanovas y Mañez cuidaron muy bien de los niños en el barco».

El que no quadra

Unes quantes coses que convé deixar anotades sense resoldre-les.

Quan va anar Máñez a Àustria. En la presentació de 2023, l’alcalde de Xest, José Morell, va contar que Máñez «recibió una carta desde Graz escrita en esperanto en la que le notificaban que había niños y niñas que pasaban hambre por la situación de guerra y él personalmente se desplazó a Austria para traer a Cheste a 14 niños refugiados». El que està documentat és un viatge en sentit contrari: Máñez va anar a Graz en abril de 1922, acompanyant els xiquets en l’expedició de tornada, segons el Boletín de la Barcelona Esperanta Societo i la seua carta a Gastón de juny d’eixe any. Que haguera anat abans a arreplegar-los no ho hem vist en cap paper.

Les xifres. Cortès dona 330 xiquets portats pels esperantistes a onze províncies espanyoles entre 1920 i 1923, un 62,7 % a Catalunya, i 427 portats per una operació oficial del govern austríac en eixos mateixos anys, que és una cosa distinta. La xifra que circula en la premsa valenciana i en la promoció del llibre de Castillo és «més de 400», que s’assembla molt a la de l’operació oficial. La fitxa de Máñez en el Diccionario Biográfico del Socialismo Español diu el mateix i hi afig una altra dada: «En 1920, junto a otros grupos esperantistas, trajo a España a 400 niños austriacos […]. Repartidos por toda España, 15 de ellos estuvieron a su cargo en Cheste». La llista de Castillo en dona catorze a Xest. No sabem si el 400 confon les dues operacions ni d’on ix el quinzé xiquet.

Quantes expedicions de tornada. El Boletín de la Barcelona Esperanta Societo diu que la del 24 d’abril de 1922 va ser «la tercera y última»; Cortès diu que va ser la sexta i enumera sis transports, cinc des de Barcelona i un des de Vigo.

Els noms. El llibre de Castillo no es diu igual a si mateix en quatre casos: Manuel Haro García en la taula i Manuel Haro Tarín en les sol·licituds; Bautista Hernández Ibáñez i Bautista Fernández a Carcaixent; Mechó Tarrejón i Mechó Torrejón a Nules; Mª Rosa Cervera i María Cervera a Pedralba. I José Belloch apareix com a Antequera en la taula i com a Rodrigo en el text. Ho diem perquè qui vaja darrere d’estes persones als padrons sàpia que la font vacil·la.

Una quarta, menor: la sol·licitud de maig de 1920 fa Máñez de 30 anys, o siga nascut cap a 1889 o 1890, mentres que el Diccionario Biográfico del Socialismo Español el fa nàixer a Xest en 1888.

Les sol·licituds no són les acollides

Val la pena fixar-s’hi perquè és fàcil confondre les dues llistes. En maig de 1920 van sol·licitar tretze cases de Xest; en van vindre catorze xiquets. Julio Lavarías, llaurador fadrí de 40 anys, i Erminio Suay Cortés, llaurador de 35 amb esposa i tres xiquetes, van demanar-ne un i no consten en la llista final. I tres cases que no eren en la sol·licitud de maig —José Gómez Zapater, Anselmo Marín i Manuel Sánchez— sí que van rebre criatura. Entre maig de 1920 i l’arribada van passar dos anys llargs de retards, i les cases van canviar.

On està la documentació

El fons on es va documentar tot això és l’ANAE (Acogimiento de niños austriacos en España), els papers del patronat de Saragossa: més de tres mil documents. Quan Cortès el va treballar, cap a 2011, era un arxiu privat en mans d’un nét d’Emilio Gastón. Hui està depositat en l’Arxiu Històric Provincial de Saragossa, enquadernat en set toms, i es pot consultar amb cita prèvia. La correspondència de Máñez és el volum 4.

Les notes del llibre de Castillo remeten a eixes mateixes cartes —«27 de mayo de 1920. FM», «13 de diciembre de 1921. Barberá a EG», «7 de marzo de 1921. Lloréns a EG»—, o siga que el llibre ix d’ahí.

Vegeu també

• «Por los niños austríacos»: la carta en esperanto que va publicar El Pueblo en 1920
• «Los trenes de la esperanza»: la presentació del llibre sobre els xiquets austríacs de 1920

Fonts

• José Vicente Castillo García, Los trenes de la esperanza. Esperantistas solidarios: niños austriacos en la región valenciana, 1920, Ajuntament de Xest, 2019, 264 pàg., ISBN 978-84-09-10065-1. Les llistes de xiquets i acollidors i les sol·licituds de 27 de maig de 1920 són a les pàgines 203-208. No n’hi ha edició digital; l’exemplar que hem llegit és en propietat particular. Fitxa comercial a Todos tus Libros.
• Lurdes Cortès i Braña, «Els nens austríacs acollits a Osona (1920-1923)», AUSA, XXV, núm. 167 (2011), pàg. 209-247. Text complet en accés obert a RACO. D’ací ixen les cartes de Máñez i de Bartel de 1922, les delegacions del patronat i les xifres de 330 i 427 xiquets.
• «Repatriación de los niños austriacos», Boletín informativo de la Barcelona Esperanta Societo, any I, núm. 2 (maig de 1922), pàg. 2. Exemplar complet a la Bitoteko.
• «Por los niños austríacos», El Pueblo: diario republicano de Valencia, núm. 10.118, 27 de febrer de 1920, portada. Biblioteca Virtual de Prensa Histórica.
• Fons Archivo familiar Gastón Ugarte, que conté la documentació de l’ANAE en set toms, a l’Arxiu Històric Provincial de Saragossa. Fitxa a DARA, el portal d’arxius d’Aragó.
• «Mañez Sánchez, Francisco», Diccionario Biográfico del Socialismo Español, Fundación Pablo Iglesias, per a l’any de naixement, la xifra de 400 xiquets i quinze a Xest, i la condemna a mort de 1939; la fitxa cita el sumari 5.319/València de l’Arxiu General i Històric de Defensa, el CDMH de Salamanca, l’AGA i l’Arxiu Històric del PSOE. Si la pàgina demana verificació, n’hi ha còpia arxivada.
• «El Ayuntamiento de Cheste edita el libro del historiador José Vicente Castillo sobre la biografía del esperantista chestano Francisco Máñez», Ajuntament de Xest, gener de 2023, per a la xifra de catorze xiquets, per a les paraules d’Erich Hackl sobre Walter i per al relat de l’alcalde sobre el viatge. La mateixa crònica es va publicar en Bandú Cheste el 25 de gener de 2023.
• Del mateix José Vicente Castillo García n’hi ha una segona obra sobre el personatge, Una estrella verde en las trincheras. Autobiografía apócrifa de Francisco Máñez (Ajuntament de Xest, 2023), amb pròleg d’Erich Hackl. No l’hem consultada, i el subtítol avisa del que és: una reconstrucció literària en primera persona, no un recull documental.