L’esperanto en la comunicació exterior de la Xina

En 1979, la revista en esperanto El Popola Ĉinio imprimia a Pequín uns 11.000 exemplars al mes, i uns 10.000 eixien del país. Eixa proporció és tot l’article: una revista feta quasi sencera per a l’exportació, en una llengua amb pocs parlants, sostinguda per un Estat durant mig segle. La pregunta interessant no és si la Xina feia comunicació política a l’estranger —és una pràctica habitual dels estats—, sinó per què va decidir que una comunitat tan menuda com l’esperantista mereixia canal propi: redacció, traductors, una secció editorial dins de l’editorial estatal, una xarxa estatal de distribució i emissions de ràdio.

Columna d'anunci a People's China, maig de 1950, presentant El Popola Ĉinio, la nova revista mensual en esperanto per a lectors estrangers

Convé dir des del principi com anomenaven els xinesos això que feien. El terme administratiu de l’època és duìwài xuānchuán (对外宣传), i apareix literalment en els títols dels documents i de les exposicions oficials. Es pot traduir per «propaganda exterior» o per «comunicació exterior»: xuānchuán vol dir difondre, divulgar, fer propaganda, i en el vocabulari polític xinés d’aquells anys no duia necessàriament la càrrega pejorativa que «propaganda» ha agafat en les llengües occidentals. En este article usem «comunicació exterior» com a terme general i «propaganda exterior» quan traduïm la terminologia institucional xinesa, que és la que dona nom a la funció.

1950: una revista per a lectors estrangers

El maig de 1950, a Pequín, naix El Popola Ĉinio. No cal deduir-ne la finalitat: la revista estatal en anglés People’s China la va anunciar eixe mateix mes, i l’anunci és explícit.

«In May, a new magazine for foreign readers will start publication in Peking. This will be a monthly published in Esperanto, entitled El Popola Ĉinio (From People’s China). The periodical will devote itself to the task of explaining the new life and struggles of the Chinese people as they join hands to build a new nation and safeguard world peace.»

«Al maig començarà a publicar-se a Pequín una revista nova per a lectors estrangers. Serà mensual, en esperanto, i es dirà El Popola Ĉinio. Es dedicarà a explicar la vida nova i les lluites del poble xinés mentre s’uneix per a construir una nació nova i defendre la pau mundial.»

Però l’anunci en diu una segona cosa que sol quedar fora de les citacions, i que és la que fa el cas interessant:

«El Popola Ĉinio will also become an instrument through which the Esperantists throughout the world may exchange their experiences in fighting for peace and constructing a new world.»

«El Popola Ĉinio serà també un instrument perquè els esperantistes de tot el món puguen intercanviar les seues experiències en la lluita per la pau i en la construcció d’un món nou.»

Dos funcions declarades el primer dia, doncs: explicar la Xina cap a fora, i servir de plataforma a una xarxa internacional. El primer número duia el manifest de defensa de la pau firmat conjuntament per les federacions de treballadors, dones, joventut i estudiants, reportatges sobre l’educació de masses i sobre el control d’inundacions del Iang-Tsé, un conte de Zhao Shuli, poemes d’Ai Qing i Tian Jian i gravats de diversos artistes.

El mateix anunci, que és de 1950 i no una reconstrucció posterior, resumia també per què hi havia esperantistes xinesos a qui encarregar-ho: «durant el període del terror del Kuomintang, el moviment esperantista va créixer ràpidament perquè era una de les poques vies que quedaven per a difondre literatura revolucionària».

1962-1963: una política assumida per l’Estat

Que l’Estat li atribuïa una funció de comunicació exterior no és una lectura nostra: està en els seus propis actes administratius.

La cronologia oficial de la Lliga situa el moment decisiu en 1962. El març, el Departament de Propaganda del Comité Central del Partit Comunista i el Comité de Relacions Culturals amb l’Exterior van discutir específicament el treball en esperanto, i el 24 de juny es va emetre un document per a reforçar-lo. Eixe mateix juny es va aprovar un repartiment de competències que ho diu tot: el treball de propaganda exterior de l’associació esperantista passava a dependre de l’organisme d’afers culturals exteriors, i el treball intern, del Ministeri de Cultura, amb les seccions locals sota els departaments de cultura de cada ciutat. Una llengua partida en dos segons si mirava cap a dins o cap a fora.

I eixe mateix any l’associació va començar a formar quadres d’esperanto per a Ràdio Pequín, preparant les emissions exteriors.

El juliol de 1963 es va inaugurar a Pequín una exposició titulada literalment «世界语对外宣传工作汇报展览» —«exposició-informe sobre el treball de propaganda exterior en esperanto»—. La va visitar Chen Yi, aleshores viceprimer ministre i ministre d’Afers Estrangers, amb altres personalitats, i segons la Lliga els visitants van coincidir a valorar la utilitat de la llengua «per a donar a conéixer la Nova Xina i promoure la comprensió de la Xina entre els pobles d’altres països».

La primera reunió nacional sobre el treball en esperanto es va obrir el 25 de juliol amb esperantistes de deu ciutats —Pequín, Xangai, Wuhan, Chengdu, Xi’an, Shenyang, Harbin, Canton, Hangzhou i Tianjin—. Chen Yi hi va fer un discurs llarg, en va elogiar els resultats, va dir que el govern li donaria més importància i va proposar celebrar un Congrés Universal d’Esperanto a Pequín. El congrés va acabar arribant-hi, però vint-i-tres anys després. Les resolucions del 71é Congrés Universal s’obrin datant-lo elles mateixes: «okazinta de 27 julio ĝis 2 aŭgusto, 1986, en Pekino, kun 2.482 kongresanoj el 53 landoj» —del 27 de juliol al 2 d’agost de 1986, a Pequín, amb 2.482 congressistes de 53 països—, i hi constaten que va ser alhora l’acte internacional més gran celebrat fins aleshores a la Xina i el congrés d’esperanto més gran fora d’Europa.

Eixa terminologia apareix també en la documentació d’arxiu que maneja la historiadora Lanjun Xu: entre les seues fonts primàries hi ha la intervenció de Chen Yi al col·loqui sobre el treball en esperanto i un informe de la Comissió d’Afers Exteriors titulat sobre «世界语对外宣传» —shijieyu duiwai xuanchuan, propaganda exterior en esperanto—.

Una peça que encara ens falta. El capítol de Xu —«Translation and Internationalism», en Mao’s Little Red Book: A Global History, Cambridge University Press, 2014, p. 76-95— és de pagament i no l’hem llegit. La tesi d’este article no en depén: es demostra amb les fonts xineses de dalt. El que Xu aporta, segons la literatura que la cita, és a la seua pàgina 80, i és una cosa distinta i més interessant: per a què podia servir estratègicament eixe canal després de la ruptura sino-soviètica. Ho deixem obert fins que en tinguem una còpia legítima.

La maquinària

La fitxa bibliogràfica d’El Popola Ĉinio permet veure la dimensió real de l’operació i les seues intermitències. La revista va existir entre 1950 i 2008, en cinc etapes:

Entre els fundadors hi ha Hu Yuzhi, que seria el primer president de la Lliga. La distribució anava a càrrec de la secció d’esperanto de Guozi Shudian, la companyia estatal de comerç internacional de llibres. En 1986 hi treballaven vint persones a la redacció. I és d’esta fitxa que ve la xifra del principi: en 1979, 11.000 exemplars mensuals, 10.000 per a l’estranger.

L’esperanto també entrava en el catàleg de llibres. L’editorial estatal Fremdlingva Eldonejo publicava en esperanto —la biblioteca de la Federació Espanyola en conserva exemplars donats pel Liceu de Madrid, com Ĉion faru mem ni ĉiuj (1979)—, i el catàleg col·lectiu de les biblioteques universitàries japoneses té fitxa de la traducció a l’esperanto del «llibre roig», Vortoj de Prezidanto Maŭ Zedong. No n’hem vist cap exemplar: citem la fitxa de catàleg, no el llibre.

Per què una llengua tan menuda

Ací és on convé no passar-se ni de llarg ni de curt.

L’esperanto no tenia una audiència comparable a la de l’anglés, el francés o el rus. El que oferia era una altra cosa: una xarxa dispersa. Els lectors d’esperanto estaven repartits per molts països, inclosos països per als quals no existia cap publicació xinesa en la llengua local, i una sola traducció els arribava a tots. A més, una part d’eixos lectors retraduïa i redifonia el material en el seu entorn —que és exactament el que havien fet els esperantistes estrangers amb les revistes xineses durant la guerra contra el Japó.

Eixa és la hipòtesi que explica la inversió, i és també la interpretació que la literatura secundària atribuïx al treball de Xu amb documentació d’arxiu. El que sí que podem dir sense dependre’n és que la inversió va existir i va durar: mig segle de revista, una secció editorial dins de l’editorial estatal de llengües estrangeres, la secció d’esperanto de la distribuïdora internacional Guozi Shudian i una redacció de vint persones.

I una ràdio. Segons la mateixa cronologia, el 19 de desembre de 1964 Ràdio Pequín va començar a emetre oficialment en esperanto cap a Europa, dues vegades per setmana, i l’abril de 1965 hi va afegir emissions cap al sud-est asiàtic, el Japó i Corea. La radiodifusió exterior xinesa manté encara hui un servici informatiu en esperanto.

Els antecedents: l’esperantisme xinés abans de 1949

Una cosa que sol faltar quan es conta este episodi és que l’esperantisme xinés no el va inventar la República Popular. Segons la història que publica la Lliga Xinesa d’Esperanto —que és una font institucional i conta la seua pròpia trajectòria, però és també qui té els noms—, la llengua va entrar a la Xina a començament del segle XX per tres vies: Rússia, el Japó i Europa occidental.

Un comerciant rus la va portar a Harbin. Un altre rus va obrir en 1905 un curs a Xangai, on va estudiar Lu Shikai, que després va muntar una escola nocturna i va anar estenent-la des d’allí a la resta del país. Estudiants xinesos al Japó —Liu Shipei, Zhang Ji— la van aprendre de l’anarquista Ōsugi Sakae, i en tornar van fundar a Xangai un institut per a divulgar-la alhora que divulgaven l’anarquisme. Els que estudiaven a França i a la Gran Bretanya van fer el mateix amb revistes pròpies.

La van defendre noms que qualsevol lector reconeixerà encara que no haja sentit mai parlar de l’esperanto: Lu Xun i Ba Jin, entre altres escriptors, hi donaven suport.

I durant la guerra contra el Japó els esperantistes xinesos van usar la llengua per a contar-li al món el que passava: van publicar revistes en esperanto que informaven de les atrocitats de l’exèrcit japonés, i esperantistes d’altres països les retraduïen, organitzaven exposicions i feien actes de solidaritat. La de més abast, sempre segons la Lliga, va durar sis anys, va arribar a 63 països i tenia lectors en 850 ciutats.

D’aquella època ve una figura que val la pena rescatar. Verda Majo —nom esperantista de l’escriptora japonesa Hasegawa Teru, 绿川英子—, casada amb l’estudiant xinés Liu Ren, es va posar del costat xinés i va treballar fent propaganda dirigida al Japó. Segons la Lliga, la premsa japonesa la va qualificar de «traïdora de veu melosa», i Zhou Enlai li va contestar amb una frase que la Lliga encara reproduïx:

«El militarisme japonés et diu «traïdora de veu melosa»; en realitat eres una filla fidel del poble japonés, una companya lleial del poble xinés i una patriota de veres.»

Va morir després de la guerra, a la zona alliberada del nord-est, per un avortament. En 1983 el govern de Jiamusi els va fer una tomba conjunta, a ella i a Liu Ren.

Tot això passa abans de 1950. Convé tindre-ho present quan es conta la part estatal: qualsevol relat que comence en 1950 es deixa fora quaranta anys en què la llengua la feien servir persones, sovint contra el poder del moment.

I arribava ací

Tot això no és història llunyana: la revista acabava en cases valencianes.

A casa del doctor Herrero, a València, es rebien l’Heroldo de Esperanto i El Popola Ĉinio. El Valencia Luno dels anys huitanta anunciava la subscripció —480 pessetes l’any— entre les revistes que el grup gestionava.

I el tracte va anar en els dos sentits. Una delegació xinesa de tres persones va vindre a Espanya convidada pel Partit Comunista, i qui la dirigia era esperantista i redactor d’El Popola Ĉinio. Va acabar al Liceu de Madrid, on va deixar llibres infantils en esperanto, retallables i postals perquè el grup els venguera; Augusto Casquero de la Cruz i Alicia el van convidar a menjar a sa casa, i de tornada a Pequín va publicar a la revista un article extens sobre el Liceu i sobre la família d’ella. Ho contem amb detall a El Liceu de Madrid, de gom a gom.

O siga que el circuit es tancava: una revista pensada per a explicar la Xina a l’estranger va acabar explicant un grup d’esperantistes de Madrid als lectors xinesos.

Una nota sobre les paraules

«Propaganda» arrossega hui una càrrega pejorativa que xuānchuán no tenia necessàriament en el vocabulari administratiu xinés d’aquells anys. Per això ací hem usat «comunicació exterior» com a categoria descriptiva, i hem reservat «propaganda exterior» per als passatges on tradueix el nom que l’aparell estatal xinés li donava a la funció. No és una etiqueta que li posem de fora: és la seua.

I una precisió final, per a evitar una lectura que el material de dalt podria suggerir. Tot el que hem documentat ací és comunicació d’un Estat cap a lectors estrangers: una revista, uns llibres, una ràdio. Res d’això convertix l’esperanto en llengua de treball entre governs, i no hem vist cap document que l’hi faça servir.

Fonts

• Ĉina Esperanto-Ligo, «Esperanto en Ĉinio» / «世界语在中国». Història institucional de l’esperanto a la Xina: l’entrada de la llengua cap a 1905, el paper en la guerra contra el Japó, Verda Majo, la fundació d’El Popola Ĉinio en 1950, l’exposició de 1963 i la visita de Chen Yi. És la versió de la Lliga sobre si mateixa, i com a tal la citem.
• People’s China, vol. 1, núm. 9 (1 de maig de 1950), p. 25, anunci contemporani de l’aparició d’El Popola Ĉinio, amb la descripció de la seua finalitat i del contingut del primer número.
• Hou Zhiping (dir.), 世界语在中国一百年 (Cent anys d’esperanto a la Xina), Pequín, China Esperanto Publishing House, 1999, ISBN 7-5052-0441-6, p. 181 de la cronologia: les decisions de 1962, el repartiment de competències entre propaganda exterior i treball intern, la formació de quadres per a Ràdio Pequín, la reunió nacional del 25 de juliol de 1963 i l’inici de les emissions el 19 de desembre de 1964. El PDF està allotjat a la web de la Lliga.
• Bitarkivo, fitxa bibliogràfica d’El Popola Ĉinio: etapes, periodicitat, fundadors, distribuïdora i tirada de 1979.
• Xu, Lanjun, «Translation and Internationalism», en Alexander C. Cook (ed.), Mao’s Little Red Book: A Global History, Cambridge University Press, 2014, p. 76-95. No hem llegit el capítol, que és de pagament; n’hem consultat la llista de referències, on consten els dos documents xinesos sobre l’esperanto que citem.
• CiNii Books, fitxa de Vortoj de Prezidanto Maŭ Zedong, catàleg col·lectiu de les biblioteques universitàries japoneses. Fitxa de catàleg; no hem vist l’exemplar.
• Boletín de la Hispana Esperanto-Federacio núm. 392 (2011), llista de donacions a la biblioteca federal amb els llibres xinesos en esperanto cedits pel Madrida Esperanto-Liceo.
• Resolucions del 71é Congrés Universal d’Esperanto (Pequín, 1986), reproduïdes al Boletín de la Hispana Esperanto-Federacio núm. 277 (novembre de 1986). El text de les resolucions dona les dates, els 2.482 congressistes i els 53 països. La datació no és pacífica: el Dua Bulteno i el llibre del mateix congrés duen «1986 julio 26 – aŭgusto 2» en el títol, i altres fonts donen 54 països. Ací seguim les resolucions, que són el document que el congrés va aprovar; no sabem a què respon la diferència i no ho suposem.
• Esperanto de China Radio International, servici en esperanto de la ràdio exterior xinesa, encara actiu.
• Valencia Luno, segona època, tarifes de subscripció a les revistes internacionals. Transcrit a Valencia Luno: la segona època, de 1982 a 1990.

Vegeu també

• El Liceu de Madrid, de gom a gom, on ix el redactor d’El Popola Ĉinio que va vindre a Espanya
• Biografies: els esperantistes del grup, amb la casa valenciana on es rebia la revista
• Quan una llengua promet canviar el món: el messianisme secular de l’esperanto