Història de l’esperanto a València

L’any inicial és el 1903, i dues coses passen alhora.

D’una banda es funda el Grup Esperantista de València. El van cofundar Fernando Soler Valls, Román Ayza i Rafael Duyós Sedó: un telegrafista i dos militars. D’aquell grup ve, sense interrupció d’ens jurídic al llarg del segle però amb totes les interrupcions que conta esta pàgina, l’associació que s’ocupa hui d’este lloc web.

D’altra banda, l’1 de febrer de 1903, a València, es funda la Societat Espanyola per a la Propaganda de l’Esperanto. Poc després els esperantistes de San Sebastián i de Barcelona li demanen que organitze el 5é Congrés Universal d’Esperanto. La societat considera que per a la llengua és millor fer-lo a Barcelona i el demana per a aquella ciutat. La generositat li ix cara: al final del congrés, el comité organitzador barceloní trenca la dependència de la societat i es funda la Federació Catalana d’Esperanto. La font ho anomena, sense embuts, «el primer cisma». La societat valenciana dura fins que la Primera Guerra Mundial escombra quasi totes les organitzacions regionals.

Fonts: Hispana Esperanto-Gazeto núm. 34, març de 1934, secció «Faktoj sen komentarioj» (sense signatura). La data de 1903 i els noms dels tres cofundadors procedixen de la documentació de la Fundació Esperanto de la Comunitat Valenciana.

Quan es va fer esperantista Soler Valls? Ací hi ha tres dates i no en podem triar una. La història de la Fundació el fa cofundador del grup el 1903. La necrològica del seu fill el fa esperantista des de 1904. I ell mateix, entrevistat el 1951, contava que va conéixer la llengua l’estiu de 1905, a Enguera, on servia com a telegrafista, quan el coronel d’estat major Román Ayza li va donar un full volander de dues pàgines amb les setze regles.

Entre els primers esperantistes espanyols hi ha valencians i gent que hi passa: els militars Augusto Jiménez Loira i Rafael Duyós, el pare escolapi Guinart i Garrigós, el comandant Miguel Elizaicín a Alacant i, a Madrid, Joaquín Arce Bodega, bibliotecari del Senat i primer divulgador de la gramàtica de Zamenhof.

El setembre de 1906 els diaris de la ciutat ja el tracten com una institució. El 21 de setembre: «queda establecido en la calle de la Paz, 20, 3.º, el domicilio social del grupo esperantista de Valencia», i es convoca una junta general per a preparar la biblioteca i l’Acadèmia de la llengua internacional.

L’endemà, un altre diari en dona la dimensió: el grup el formen «más de cien individuos», el director del qual és el pare Guinart, de les Escoles Pies, i hi apareix Jiménez Loira com a «degà dels esperantistes valencians». Ja es té cura d’una aula a la Universitat i s’anuncia que prompte es constituiran centres a Benicarló, Alcalà de Xivert i Vinaròs.

Fonts: La Correspondencia de Valencia, 21 de setembre de 1906; Las Provincias, 22 de setembre de 1906.

Sobre el pare Guinart, una crònica posterior de la Federació diu que va ser «qui va introduir primer l’esperanto a València». Les Escoles Pies seran, segons les paraules del congrés de 1923, «el niu de l’esperanto a València».

El desembre de 1908 el grup nomena Alfonso Sabadell representant seu a Barcelona, per a preparar els tràmits amb què València rebrà els congressistes l’any següent (La Correspondencia de Valencia, 20 de desembre de 1908).

El grup de la capital no es va quedar a la capital. Un relat publicat per la pàgina ABRIL Benicarló conta com es va estendre la llengua per la resta del territori a partir de 1905: els militars Jiménez Loira i el capità Rafael Duyós, els escolapis Guinart i Garrigós a València i el llavors comandant Miguel de Elizaicín a Alacant; a Castelló, l’advocat José Seijas, i a Simat de la Valldigna, Julio Morató, que hi van fundar grups importants.

El mètode era anar-hi i parlar. Segons eixe relat, Ayza i Loira van viatjar a Benicarló i Vinaròs i van deixar plantats dos grups nous després dels seus discursos; l’advocat Andrés Piñó va fer una conferència a Alcalà de Xivert; i l’èxit va ser tal que Jiménez Loira se’n va anar a viure a Benicarló una temporada, amb l’únic objecte de fer classes d’esperanto.

Això últim no és només tradició oral: els dos diaris de València ho anunciaven per separat el mateix cap de setmana de setembre de 1906. La Correspondencia de Valencia del dia 21: «Tenemos noticias de la próxima formación de grupos esperantistas en Castellón, Benicarló y Alcalá de Chisvert». I Las Provincias de l’endemà hi afegia Vinaròs. La crònica de Benicarló i la premsa de la capital, escrites amb més d’un segle de diferència, diuen el mateix.

«Grupo esperantista · Benicarló»: el rètol és a la mateixa cartolina de la fotografia. Difosa per la pàgina ABRIL Benicarló el 30 de gener de 2024.

D’on ve això. El text és d’una publicació de la pàgina de Facebook ABRIL Benicarló del 30 de gener de 2024, que no cita les seues fonts. L’hem contrastat amb el que sí que tenim: Jiménez Loira, Duyós, Guinart, Elizaicín i Piñó apareixen tots al nostre corpus, i els grups de Castelló, Benicarló, Alcalà i Vinaròs estan a la premsa de 1906. José Seijas i Julio Morató, en canvi, no els hem pogut confirmar enlloc més: van amb el crèdit d’eixa pàgina i prou.

Eixe mateix any Soler Valls publica a Enguera Esperanto al alcance de todos, la gramàtica que es reeditarà durant més de mig segle. La segona edició (1910) va guanyar medalla d’argent en l’Exposició Regional de València de 1909. La dotzena i última, pòstuma, és de 1976: la va editar el seu fill.

L’estand de l’Exposició Regional

«El Grup Esperantista Valencià en l'Exposició Regional»: la crònica de La Suno Hispana (any VI, núm. 69, setembre de 1909) que descriu l'estand, reproduïda en el Boletín núm. 115 de maig-juny de 1959 amb el títol «…i ara, cinquanta anys després, el nostre fervor —desafiant el temps— no es marceix!».

L’Ajuntament de València subvencionava el grup des de feia dos anys —és a dir, des de 1907— i li va cedir un saló de quaranta metres quadrats en el seu palau de l’Exposició Regional. La instal·lació, que la font reconeix com la primera exposició d’esperanto d’Espanya, tenia un retrat de Zamenhof amb les seues postals adreçades a esperantistes valencians, la col·lecció completa de l’editorial Hachette, cent quaranta-dues publicacions periòdiques esperantistes diferents, sis cartells i una vitrina de productes comercials amb marca esperantista: licor «Esperanto», pastilles antiarnes i taronges «Zamenhof» i «Verda Stelo». Al sostre, una estrela verda de cinc puntes; damunt de les portes, el rètol ESPERANTO, LINGVO INTERNACIA. El saló estava entre el de la Institució per a l’Ensenyament de la Dona i el de l’Escola de sordmuts i cecs.

Font: La Suno Hispana, any VI, núm. 69, setembre de 1909, reproduïda en el Boletín núm. 115, maig-juny de 1959.

El postcongrés, dia a dia

Després del final del 5é Congrés Universal de Barcelona, Zamenhof va vindre a València. El relat que segueix és el de la crònica coetània de La Suno Hispana, represa mig segle després pel Boletín núm. 118 (novembre-desembre de 1959).

Dimarts, 14 de setembre. L’Estació del Nord de gom a gom. Hi esperen l’alcalde, Pedro Aliaga, amb regidors, i el senyor Trenor, president del Comité de l’Exposició Regional. Del tren baixen Zamenhof i la seua esposa —ella rep un ram de flors de mans de l’alcalde—, el general Sébert, Moscheles, Bourlet, director de La Revuo, i el baró de Menil. La banda municipal toca La Espero. Els cotxes travessen el centre entre aplaudiments fins a l’Hotel Palace, al carrer de la Pau, on Zamenhof ha d’eixir al balcó a saludar; als costats pengen dos tapissos florals amb les divises «Vivu Zamenhof» i «Vivu Esperanto».

A la vesprada, obertura del postcongrés al teatre de l’Exposició, amb l’himne de l’Exposició —el que hui és himne oficial de la Comunitat Valenciana; el Boletín ja ho anotava a peu de pàgina el 1959— tocat per la banda municipal i cantat pels cors de les societats populars «Vega» i «Micalet». Saluda oficialment V. Inglada, president del Grup de València. L’alcalde —traduït pel senyor Marzal— afirma que l’Ajuntament de València és el primer d’Espanya que va donar suport oficial a l’esperanto. Parla Zamenhof; el tradueix Inglada. Després, Aida al Teatre-Circ.

Dimecres, 15. Visita a la ciutat i al port. Zamenhof, amb Sébert, Ayza, Inglada i el regidor doctor Aguilar Blanch, fa la visita oficial a les autoritats i passa pel Museu Paleontològic i pel Conservatori. A les set i mitja, sessió del postcongrés: es llig una carta de R. Codorniú que anuncia que el Govern nomenarà Zamenhof comanador de l’Orde d’Isabel la Catòlica. Saluden Ferri, la senyoreta Julia Lacruz, Bourlet, el pare Guinart, el doctor Mibs, el capità Perogordo —pioner de l’aerostació, que havia parlat en esperanto d’un globus a un altre— i Alfonso Sabadell, vicepresident del congrés de Barcelona. Inglada improvisa versos que comencen «En urb’ de la floroj». De nit, La Bohème; els focs artificials amb inscripcions en esperanto es van suspendre per la pluja.

Dijous, 16. Excursió a Sagunt. Visitant les ruïnes del castell, una part de la muralla va caure damunt de cinc congressistes; només hi va haver un ferit, que va atendre la Creu Roja local mentre el capità Perogordo feia d’intèrpret entre el ferit i el metge. Del servei que hi va fer l’esperanto se’n va informar oficialment.

Eixe mateix dia una dona va demanar a Zamenhof que li operara els ulls. No tenia ni sala ni instrumental; el doctor Aguilar Blanch, també oculista, li va cedir consulta i instruments. L’operació va eixir bé. Zamenhof no volia acceptar cap pagament i, davant de la insistència, va acceptar els honoraris i els va donar al Grup de València. A la vesprada, dinar de l’Ajuntament al Palau Municipal de l’Exposició i ball al Gran Casino.

Divendres, 17, a les nou del matí. Comiat a l’Estació del Nord. Quan el tren va arrancar, Klara Zamenhof va llançar una rosa per la finestreta a Inglada.

Quanta gent hi va assistir? Les fonts no es posen d’acord: la crònica de Gazetoteko parla de dos-cents esperantistes en l’excursió a Sagunt; Fernando Soler Valls, que hi era, recordava el 1951 «tres-cents samideanoj»; i el compte que donàvem en la nostra pàgina sobre els carrers distingix 102 congressistes arribats de Barcelona d’uns tres-cents més vinguts d’altres llocs.

I l’accident? La versió que circula des de Gazetoteko diu que «dues senyores i tres senyors van relliscar». La crònica coetània diu que els va caure damunt una part de la muralla. Ho deixem com ho conta la font més antiga.

D’aquells anys queden noms que després ja no tornen a aparéixer: el general Luis Moncada, president del Grup de València, i Román Ayza, tinent coronel d’Estat Major i professor d’esperanto —les fonts d’aquells anys li diuen de vegades Ramón—. I el moviment s’estén a Castelló, Alacant, Alcoi, Utiel, Enguera, Carcaixent, Llíria, Elx, Borriana, Vinaròs i Benicarló.

• 1911. La Gaceta de Madrid publica un decret que autoritza la introducció de l’esperanto a les escoles espanyoles. Eixe mateix any el programa de la Fira de València s’imprimix en espanyol, francés i esperanto.
• 26 de febrer de 1912. Vetlada esperantista amb José Martínez Aloy i el regidor Enrique de Alzaga, amb recitals poètics en esperanto a càrrec d’un bon grapat de senyoretes de la ciutat (Las Provincias).
• 1913. Es torna a editar la revista El Sol Español.
• 14 de desembre de 1914. Un diari alacantí acusa recepció del Boletín de la Federación Esperantista Levantina i en resumix el contingut: malgrat la guerra, l’esperanto viu «en Valencia, en Carcagente, en Cheste, en Chiva, en Alcalá de Chivert»; dos russos fan conferències a València i a Alacant; i avança el grup esperantista establit al penal de Sant Miquel dels Reis (El Tiempo).
• 1916. Participació valenciana en el 7é Congrés de la Federació Catalana, a Reus.
• 1917. Mor Zamenhof. El grup de València, com tots els d’Espanya, li dedica una sessió.
• 1918. Manuel Caplliure Ballester comença els cursos d’esperanto a l’Institut d’Idiomes de la Universitat de València. És l’entrada de la llengua a la universitat de la ciutat, i durarà dècades: als anys vint encara s’hi impartien, amb estudiants becats per la Cambra de Comerç i la de Navegació. Vicente Olcina fins i tot va dirigir una càtedra d’esperanto a la vella Universitat de València.

El 12 de novembre de 1922, a l’Ateneu Científic, una reunió decidix fer a València un congrés d’esperantistes ibèrics el maig següent. Entre els qui l’impulsen hi ha Manuel Caplliure, mestre; José Ventura, llicenciat en Ciències; Aurelio Yanguas, procurador, i el doctor Daniel Llorens, metge de Pedralba (Hispana Esperantisto núm. 61).

El congrés es va fer del 17 al 20 de maig de 1923, sota la presidència d’honor d’Alfons XIII. El programa oficial diu:

• Dia 17, a les deu del matí, recepció al Grup Esperantista València, carrer del Mar, 23; a les quatre de la vesprada, sessió inaugural solemne al Paranimf de la Universitat, amb la Banda Municipal cedida per l’Ajuntament i discurs inaugural del professor Won Kenn, representant de diverses corporacions xineses.
• Dia 18, primera sessió de treball a l’Ateneu Científic; a les sis, refrigeri oficial de l’Ajuntament al Palau Municipal de l’Exposició.
• Dia 19, segona sessió de treball.
• Dia 20, missa a l’església de les Escoles Pies amb sermó en esperanto del pare Mojado, de Madrid, i, tot seguit, a l’auditori del Col·legi Andresià, descobriment de la làpida de marbre que el Grup Esperantista València dedica a les Escoles Pies «com a record del niu de l’esperanto a València».

Font: Kongresa Bulteno, València, maig de 1923.

El programa oficial del Primer Congrés d'Esperantistes Ibèrics, Kongresa Bulteno, València, maig de 1923. S'hi llig la convocatòria «al Grup Esperantista València, carrer del Mar, 23» i el descobriment de la làpida «com a record del niu de l'esperanto a València».

La Federació Esperantista Llevantina tenia la seu al mateix carrer del Mar, 23, a l’Ateneu Científic. Els congressos regionals van de poble en poble: l’octubre de 1924, a Xest; el 1925, a Llíria, amb el doctor Juan Francisco Serra Ferrando, president del grup de Llíria, i el secretari de la federació, el senyor Piñó, acompanyat de Caplliure i Soler Valls. El 1926, la Federació Llevantina està representada en el 6é Congrés Nacional per Soler i Valls, Andrés Piñó i Caplliure.

Compte amb la numeració. La Suno Hispana núm. 88 (setembre de 1924) anuncia el de Xest com el «Primer Congrés de la Federació Esperantista Llevantina»; l’acta reproduïda en el núm. 103 (1925) anomena eixa mateixa reunió «Segon Congrés Regional». Les dues numeracions estan a les fonts.

De 1928 a 1931 Soler Valls no és a València: la Direcció General de Comunicacions l’envia com a cap de Telègrafs a Cáceres, on signa al diari Nuevo Día la secció «Horizontes nuevos. El idioma internacional». Els seus cursos a València —alguns organitzats per la Societat Vegetariana— els reprendria després.

El 1931 apareix el Grup Obrer Esperantista, impulsat per Luis Hernández —les fonts li donen dos segons cognoms, Huertas i Lahuerta, i no ens atrevim a triar-ne un—, lligat a Sennacieca Asocio Tutmonda, que entenia la llengua internacional com una eina de la classe obrera. Una vintena de músics dirigits per Matías Márquez formaven l’Orquestra Esperantista.

El 1934 va ser probablement l’any més brillant de l’esperantisme valencià:

• L’1 de gener la seu de la Confederació Espanyola d’Esperanto passa a València, al carrer de la Sang número 9.
• El 21 de juliol l’Ajuntament aprova donar el nom de carrer del Doctor Zamenhof a un carrer del barri de la Petxina; la làpida es descobrix el 7 d’agost. La idea l’havia proposada el regidor Marzal ja el 1927 i es va formalitzar el 1932 en el 24é Congrés Universal de París.
• Del 3 al 8 d’agost València acull el 14é Congrés de Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT). El comité organitzador tenia l’oficina al carrer de l’Home del Hospital, 12. Dissabte 4 hi va haver recepció oficial al Saló de Festes de l’Ajuntament, amb parlaments de l’alcalde i del regidor esperantista, l’advocat Vicente Marzal; a la vesprada, acte al local del Centre d’Actuació Valencianista, a l’avinguda de Nicolás Salmerón.

Quanta gent hi va assistir? La crònica coetània, escrita per Jacinto Martín, delegat oficial de HEA que hi era, dona dues xifres que convé no confondre: «Hi van assistir 372 congressistes, dels 432 inscrits; d’Espanya n’hi van assistir 156, dels 168 inscrits». Els 156 són el contingent espanyol, no el total. També en van vindre de França, els Països Baixos, Alemanya, Anglaterra, Suïssa «i altres», i fins i tot de Suècia —cosa que Martín remarca perquè «la majoria dels congressistes pertanyia a la classe obrera»—. La xifra d’unes quatre-centes persones que se sol donar és, per tant, el nombre d’inscrits arrodonit; la Viquipèdia en esperanto en compta 376 de tretze països.

Font: Hispana Esperanto-Gazeto núm. 40, setembre de 1934.

Dos anys després, quan la guerra ja havia començat, la mateixa revista encara recordava que «SAT, organització esperantista gens neutral, va organitzar i dur a terme el Congrés de València», i que l’associació espanyola li va donar suport moral i material (Hispana Esperanto-Gazeto núm. 61, juliol de 1936). D’aquells anys és també la Memòria de l’any 1935 que el Grup Esperantista de València va publicar com a fullet.

La guerra ho va tallar tot. Luis Hernández Lahuerta (València, 1906 – 1961), que als vint-i-huit anys havia presidit el comité local del congrés de SAT, va redactar durant la guerra el butlletí Popola Fronto, publicat en esperanto per a difondre a l’estranger la posició del govern republicà. Al final, va anar a la presó.

De Popola Fronto en sabem el detall per l’estudi d’Antonio Marco Botella: el van editar el Grup Laborista Esperantista de València, el primer número és de novembre de 1936 i Hernández Lahuerta n’era el redactor en cap. Duia informació de les operacions militars i de la vida als fronts, dibuixos del mateix redactor, i una secció d’agraïment per les aportacions econòmiques titulada «Nia municio» —«la nostra munició»—. Hi firmava gent com Dolores Ibárruri, que hi va publicar «Sango k mitralo». La premsa obrera d’altres països en reproduïa els textos, se’n va arribar a fer una edició en neerlandés i del número 10 se’n van tirar 5.000 exemplars.

Font: Antonio Marco Botella, Crónicas del movimiento obrero esperantista (Madrid, Asociación Izquierda y Esperanto, 2009), p. 71, citat per Patricia Merello Guzmán en Ámbitos núm. 44 (2019).

La Fundació Esperanto de la Comunitat Valenciana resumix així el que va passar amb la resta: els esperantistes valencians van ser perseguits, acusats de comunisme, encara que alguns cursos es van continuar impartint més discretament. No va ser un cas aïllat: el moviment va ser perseguit a mig món, de l’Alemanya nazi —que en va prohibir les organitzacions el 1936 i on van morir els tres fills de Zamenhof— fins a la Unió Soviètica de Stalin.

Sobre què va passar exactament amb el grup entre 1939 i 1947 les fonts que hem buidat no diuen res. És un forat real, no una omissió: qui tinga papers d’aquells anys, que ens escriga.

Quan el moviment torna a organitzar-se, ho fa des d’ací, i Hernández Lahuerta hi és: participa en la fundació de la Federació Espanyola d’Esperanto i en serà secretari i redactor del butlletí. El Boletín de la Federación Esperantista Española s’imprimix a València durant tretze anys, i la capçalera canvia d’adreça junt amb la seu:

Portada del Boletín de la Federación Esperantista Española de març de 1949, amb l'adreça de la seu: «Ruzafa, 7 · VALENCIA (ESPAÑA)». El butlletí de tota la federació espanyola es feia des d'ací.

La seu era una orxateria. En 1949 el Boletín contava, en un diàleg de propaganda, que els valencians es reunien a l’orxateria Chaume «tots els dies laborables, de tres i mitja a quatre i mitja», que allí es parlava «en Esperanto i de l’Esperanto, d’art, cultura, viatges» i que s’ensenyava la correspondència arribada de tot el món; l’única cosa que no s’hi admetia eren «xafarderies ni discussions que porten a terreny de discòrdia». L’amo, J. Chaume, era esperantista i des d’allí mateix buscava corresponsals a l’Àsia oriental. Les classes, en canvi, es feien al Montepío de la Dependencia Mercantil, al carrer de Sant Vicent. (Boletín núm. 2, de 1949.)

Convé precisar què significava «seu», perquè no vol dir que la Federació tinguera oficines pròpies en una orxateria. Casa Chaume prestava el local i l’adreça, i amb els anys la documentació distingix les tres coses: la seu (sidejo) continuava sent Russafa, 7; l’oficina administrativa (oficejo) ja estava al carrer de Pelai; i el lloc de reunió era l’orxateria, on cap a 1953-1955 la tertúlia s’havia passat als dimarts, de les 22.30 a la mitjanit, molt lluny de l’hora de vesprada de 1949. (Boletín núm. 65, de 1954.) En 1956 Casa Chaume deixa d’aparéixer com a seu i tota l’activitat federal passa formalment a Pelai.

Dit d’una altra manera: la Federació es reorganitzava després de la guerra i de la repressió sense local propi, i el primer suport material el va trobar en el negoci d’un soci. L’adreça a què escrivia l’esperantisme espanyol durant set anys era la d’una orxateria.

La relació no es va acabar amb el trasllat. El 2 de març de 1967, després del casament dels esperantistes Antonio Moya i Vicentita Tudela —filla d’Ernesto Tudela—, els convidats van fer el banquet allí mateix; el butlletí en diu «salono Chaume, iama sidejo de nia Federacio», el saló Chaume, antiga seu de la nostra Federació. (Boletín núm. 160, de març-abril de 1967.) I el negoci encara funcionava en desembre de 1979: se’n conserven participacions de loteria de Nadal amb el nom i l’adreça complets.

Participació de loteria de Nadal d'«Horchateria Casa Chaume, Ruzafa, 7, Valencia-4» per al sorteig del 22 de desembre de 1979. Dotze anys després de deixar de ser la seu de la Federació, el negoci continuava obert al mateix lloc. Fotografia d'una fitxa de venda de col·leccionisme (todocoleccion).

El que no sabem de Casa Chaume. El nom complet de J. Chaume —als butlletins només ix la inicial— i quan va tancar. Corre pel món un parell de fotografies atribuïdes a l’orxateria que no hem pogut fer servir: una de 1952 s’ha perdut amb el servidor que l’allotjava, i una altra dels anys vint mostra el número 47 del carrer, no el 7, així que probablement és una altra casa. Si algú té una fotografia de Chaume, o records de la tertúlia, escriviu-nos.

El desembre de 1962 el Boletín anuncia que, «després de tretze anys de la seua fundació, la Federació es trasllada de València a Saragossa», perquè n’ha acceptat la presidència el professor Miguel Sancho Izquierdo.

La Federació no es posa d’acord amb ella mateixa sobre quan va nàixer: el número de desembre de 1949 celebra «dos anys d’existència legal» (és a dir, finals de 1947); el de desembre de 1962 compta tretze anys des de la fundació (1949); i el 1988 es va celebrar el 40é aniversari (1948). Donem les tres.

Mentrestant, el grup de la ciutat es reforça. El desembre de 1950 el Boletín escriu: «A la mateixa València, amb més de cent socis, on acaba de fundar-se el grup de la ciutat, continuen funcionant els cursos», amb excursions, visites i acollida d’esperantistes estrangers.

Els noms d’aquella etapa són els del doctor Rafael Herrero Arroyo, que fa cursos i conferències —una, al Col·legi de Metges, sobre l’esperanto com a llengua auxiliar per als estudis de medicina—, Juan Devís, el doctor Ernesto Tudela, Rafael Vizcaíno i el veterà Fernando Soler Valls, a qui els seus companys deien «mestre de mestres» i que va morir a València el 24 de març de 1956: va ser el doctor Herrero qui va llegir la seua necrològica a la ràdio. El novembre de 1956 es funda a més un Grup Esperantista dins de l’organització sindical «Educación y Descanso».

El 1952 València acull el 13é Congrés Espanyol d’Esperanto i l’emissora valenciana Radio Alerta cedix vint minuts per a emissions en esperanto. El 1953 els esperantistes valencians es reunixen a fer festa al carrer del Doctor Zamenhof. I el 27 de febrer de 1954 fan un homenatge a Hernández Lahuerta com a exredactor del Boletín.

El juliol de 1964 València va acollir alhora el 25é Congrés Espanyol d’Esperanto, que era el del jubileu, i el 30é Congrés de la Unió Internacional Catòlica Esperantista (IKUE), este del 23 al 29 de juliol. Hi va haver recepció a l’Ajuntament, sessió inaugural al carrer dels Trinitaris, misses a Sant Llorenç i a la Capella del Sant Calze de la Catedral. La Federació la presidia el doctor Sancho Izquierdo i el comité local, el doctor Herrero.

Font: Boletín núm. 145, setembre-octubre de 1964.

Entre 1965 i 1968 hi ha a la ciutat un grup juvenil esperantista que fa classes, excursions, ràdio i teatre. En sabem el que ens ha contat un testimoni directe, i encara busquem els qui hi van participar: sis fotos i seixanta anys. Els cursos els va emetre durant anys Radio Juventudes de Valencia.

Els joves esperantistes de València saluden el públic al final d'una representació teatral, entre 1965 i 1968. Fotografia de Foto-Reportaje Badía (Pintor Gisbert, 8, València), cedida per Pedro García Domínguez.

Una junta d’aquells anys la formen Juan Devís Calpe com a president, Francisco Marco Máñez com a secretari, José Pérez Catalá com a tresorer i José Soler Semper com a bibliotecari. Devís va morir de sobte, d’una embòlia, el 6 de novembre de 1976; la notícia la va donar el programa «Esperantista Mikrofono» de La Voz de Levante i el va succeir al capdavant del grup Juan Bosch. (Boletín núm. 218, de novembre-desembre de 1976.)

El 1969 el doctor Herrero fa un curs al qual s’apunten de colp cinc germans Casquero. D’aquella aula ix bona part del grup de les dècades següents.

El quartet del carrer de Sant Vicent

Abans de la Gran Via, la seu del grup és un quartet al carrer de Sant Vicent. Allí fa classe el doctor Herrero, i les fa amb paperets de frases fetes que els alumnes memoritzen, sense gramàtica pel davant. De la persecució en queda el relat: es contava que el règim havia mirat els esperantistes com si foren maçons i que si el grup va poder continuar va ser perquè entre els mateixos franquistes n’hi havia que van moure fils. S’aprenia, diu un alumne d’aleshores, «de tapadillo».

El reclutament el fa la ràdio. Un aprenent de metal·lúrgia sent cap a 1969 o 1970, al transistor i ja al llit, una llengua que no reconeix; en acabar, el programa dóna l’adreça del carrer de Sant Vicent i oferix cursos gratuïts. És «Esperantista Mikrofono», de La Voz de Levante, i la veu és la d’una dona a qui al grup deien «Micaelino». L’oient s’hi presenta amb un company de faena: era Antonio Madrigal, i qui els va rebre va ser el doctor Herrero.

El local se’l va quedar Comissions Obreres. Mort Franco, el sindicat emergix i ocupa aquell local —que tenia fins i tot barra de bar— i el grup se n’ha d’anar. El pis nou el troba un soci per mitjà d’un company de treball, i les cadires les porten de Macosa, la fàbrica de material ferroviari: són les cadires de pala de l’escola d’aprenents, que l’empresa acabava de tancar.

Font: testimoni d’Antonio Madrigal Sáez (agost de 2026).

Un 17 d’octubre —el de 1976 o el de 1977, si val este relat— s’inaugura la nova seu de la Gran Via de Ferran el Catòlic, 45, 3a, amb més de setanta-cinc assistents i amb un parlament d’Ada Fighiera-Sikorska, redactora d’Heroldo de Esperanto. Eixa adreça encara serà la del grup dècades després. El grup ha tingut revista pròpia, Valencia Luno, amb capçalera dibuixada per Monleón. Va durar més de seixanta anys i huitanta-sis entregues —huitanta-cinc números i un full solt sense numerar—, però a batzegades, en quatre èpoques: deu números entre desembre de 1960 i desembre de 1962; set entre 1968 i 1975, ara amb el títol Lun-Radio, «raig de lluna», jugant amb el nom de la revista; cinquanta entre maig de 1982 i novembre de 2002 —més el full solt, de desembre de 2001—, que és de llarg l’etapa més constant; i díhuit en la tercera època, del número 0 de desembre de 2019 al 17 de setembre de 2023, redactats i compaginats per Eduardo Alonso Navarro, amb la revisió d’Elías Hernández Capdevila i Iván García. Des d’aquell número 17 no n’ha eixit cap de nou: les notícies del grup ixen ara en esta mateixa web i al butlletí de la Federació Espanyola d’Esperanto. La col·lecció sencera, transcrita i amb els facsímils, està a Valencia Luno, número a número.

Les trobades amb Alacant

Cada any, els esperantistes de les províncies de València i Alacant es reunien un diumenge de maig en un poble de la costa. José Miguel Bernabéu Egea les recorda començades a Benidorm —cap al principi dels setanta— i continuades per Gandia, Dénia, Cullera…, amb son pare, secretari del grup de Callosa de Segura, ocupant-se cada any de l’autobús de Callosa i Alacant. Van durar fins a 1989 o 1990: després es va fundar la Federació Valenciana d’Esperanto i les trobades van donar pas als congressos de la Federació i als de Múrcia. Si és la mateixa sèrie que la 8a Trobada Esperantista de la Regió Valenciana de Bunyol de 1980, la primera hauria sigut cap a 1973.

El Boletín en documenta dues seguides. El 16 de maig de 1976 la trobada es fa a Cullera: prop de cent esperantistes d’Alacant, Benidorm, Callosa de Segura, València, Burjassot, Xest i Cullera es reunixen al Santuari, on se celebra una missa en memòria del pare Josep López Gonzálbez —superior dels convents franciscans d’Alcoi, València i Cullera, políglota i esperantista, mort feia dos anys—. Després, a l’Auditori que cedix l’ajuntament, cada província conta l’any: els alacantins, els cursos d’Alacant, Callosa de Segura i el Campello; els valencians, els vint-i-cinc anys de les emissions d’«Esperantista Mikrofono» a La Voz de Levante i els cursos de la seu i de la Societat Vegetariana. Hi ha una delegació jove de Madrid, guiada per Augusto Casquero, i dos belgues; tanquen el programa els alumnes de Francisco Zaragoza, de Callosa de Segura, amb uns diàlegs. (Boletín núm. 215.)

L’any següent toca Benidorm —la segona vegada que la trobada es feia allí, segons Bernabéu Egea—, i qui ho anuncia des de Callosa de Segura és el secretari del grup, José María Bernabéu Franco: serà «el segon diumenge de maig, com cada any». (Boletín núm. 220.)

• 1980. Es registra l’associació que dona al grup la personalitat jurídica que encara té. Hui consta inscrita com a Grupo Esperanto de Valencia —el nom registrat, que no es traduïx—, amb el NIF G46149399, a la Secció Primera del Registre d’Associacions de la Comunitat Valenciana, número 1754. Amb quin nom exacte es va inscriure en 1980 no ho tenim documentat. (Vegeu l’avís legal.)
• 18 de maig de 1980. La 8a Trobada Esperantista de la Regió Valenciana es fa a Bunyol, amb un centenar d’assistents, organitzada pels jóvens de València i de Bunyol amb Carlos N. Moya i José Venancio Ferrer Tarín al capdavant: acollida a l’alberg de San Luis, visita al castell i a la cova del Turche, mascletada pel carrer, recepció a l’ajuntament, diplomes als alumnes dels cursos de mans del president del grup, Félix Navarro, i projecció d’una pel·lícula sobre la Tomatina. Saluden la Federació Espanyola i Augusto Casquero, que convida al congrés espanyol de Madrid. (Boletín núm. 240.)
• Nadal de 1982. Del 26 de desembre al 5 de gener, el grup planta un estand a l’Expo Jove, a la Fira de Mostres, subvencionat per l’Ajuntament. Un grup de socis, sobretot joves, informa centenars de visitants i reparteix més de cinc mil fullets editats per la Diputació. A l’estand hi ha un mural pintat per F. Aliaga, una exposició de llibres i revistes, cartells de congressos i un mapa de les llengües d’Europa. El dia de la inauguració el secretari, Carlos N. Moya, entrega a Joan Lerma, president de la Generalitat, un exemplar d’El Esperanto de Pierre Janton. Les emissores se’n fan ressò: Radio Popular FM (l’emissora que després es diria COPE Valencia) entrevista Isidro Rey el primer dia i Radio 80 entrevista Moya el 28 de desembre i el 13 de gener. Poc després, la Conselleria d’Educació i Cultura encarrega enviar tres manuals bàsics d’esperanto a més de tres-centes biblioteques populars valencianes.
• Desembre de 1982. El dia 12, diumenge de matí, el grup posa una corona de llorer en la placa commemorativa del carrer del Doctor Zamenhof i canta la primera estrofa de La Espero; a migdia, banquet en un restaurant de la ciutat. En els dos actes els acompanyen, «com en anys anteriors», els esperantistes de Xest. El dia 15 parlen tres membres del grup: el president Juan Bosch («Està a prop la victòria final de l’Esperanto?»), l’expresident Félix Navarro (sobre el poema «La Vojo» de Zamenhof) i el bibliotecari Pascual Pont (sobre Hilda Dresen, E. Lanti i Helmar Frank). (Boletín núm. 256.)
• 30 de juliol de 1983. El grup demana per escrit a la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència que autoritze, patrocine i avalue una experiència pilot d’aprenentatge d’esperanto en alumnes d’Ensenyament Mitjà de València durant el curs 1983-84, preferentment a l’Institut San Vicente Ferrer, amb el director del qual ja havien contactat i de qui tenien autorització provisional. La instància, firmada pel secretari Ramón Diago Marco, argumenta que l’esperanto ja s’incorpora com a idioma optatiu a l’ensenyament oficial d’altres països, que hi ha projectes favorables al Parlament Europeu i a l’Organització de Països No Alineats, i que abans d’introduir-lo a l’ensenyament mitjà i superior calen experiències pilot sobre cursos, mètodes, hores lectives, nivells assolits, utilitat i costos. Hi adjunta la relació de sis esperantistes que se’n podrien fer càrrec: Dennis Keefe, Antonio León Sánchez, María Soledad Romero Aguirre, el president Pascual Pont Martínez, el vicepresident Carlos N. Moya Seguí i Rosa María Baz Temprano. (Arxiu del grup.)
• 1984. Al gener, el president del grup, Pascual Pont Martínez, demana a l’Ajuntament un carrer per a Hernández Lahuerta; l’Ajuntament l’aprova el 9 de febrer.
• 7 de febrer de 1985. L’assemblea general ordinària elegix junta nova: president Ramón Diago Marco; vicepresident José Pérez Sempere; secretari Juan Bosch Fornals; vicesecretària Renata Krüger; tresorer Francisco Amorós Rico; comptador Ricardo Flores Navarro; vocals Manuel Gargallo, Antonio León, José Seguer, Ramón Sánchez Arnau, Pascual Pont i José Miguel Monrabal. (Valencia Luno núm. 14.)
• Desembre de 1985. Els esperantistes de Xest organitzen la celebració del 126é aniversari del naixement de Zamenhof, amb samideanoj vinguts de València i d’altres ciutats de la regió: ofrena de corones de llorer als carrers de Francisco Máñez i del Doctor Zamenhof, amb parlaments de l’alcalde, de Ramón Sánchez Arnau i del president del grup de València, Ramón Diago; després, visita a una cooperativa vinícola i dinar al restaurant León. (Valencia Luno núm. 16.)
• 1986. Comença el programa propi a Ràdio Klara, l’emissora lliure de València. El portava Félix Navarro Clemente, els dimarts de quatre a cinc, dividit en tres parts: història, curs i notícies del moviment. Se’n conserven deu enregistraments.
• 1987. El grup publica el Curso práctico elemental de Esperanto de Félix Navarro Clemente —128 pàgines, 600 pessetes—, el «llibre verd» amb què s’ha ensenyat ací durant anys; bona part de la tirada la va pagar de la seua butxaca Ramón Diago Marco. El butlletí el va saludar com un mètode «completament nou», amb exercicis pràctics, dibuixos, refranys i un vocabulari il·lustrat amb jocs de paraules, pensat per a xiquets, joves i adults sense estudis universitaris. (Boletín núm. 282.)
• 14-18 de juliol de 1988. València organitza el 48é Congrés Espanyol d’Esperanto: «el primer congrés espanyol del segon segle del moviment», amb 170 inscrits. L’assemblea general de la Federació se celebra el dia 16 a la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials, al carrer de Blasco Ibáñez, 30. El comité local es forma dins del grup: president Augusto Casquero; vicepresident Ramón Diago; secretari Juan Antonio Giménez; tresorer Ricardo Flores; relacions internes Félix Navarro; relacions externes Antonio León; publicacions José Pérez i Pascual Pont; excursions i banquet Manuel Gargallo.

Casquero venia del Liceu d’Esperanto de Madrid, que havia presidit, i no va ser l’únic d’allí que va acabar ací: del mateix liceu van arribar Alicia Ballester, que n’havia sigut secretària; Juan Carlos Ruiz Sierra, que el va presidir huit anys i seria membre del comité del congrés universal de 1993; i Pedro Vilarroig Aroca, que eixe any hi estrenaria una cantata. → El Liceu de Madrid, contat per Alicia Ballester

Portada del Boletín de juliol-agost de 1988, dedicada al 48é Congrés Espanyol d'Esperanto celebrat a València. L'escaneig conserva el gra dur de la impressió de l'època.

Eixe juliol el diari Levante dedica un reportatge —«Esperanto: el tercer idioma de Valencia», 17 de juliol de 1988— a un grup de joves esperantistes decidits a recuperar l’arrelament que la llengua havia tingut a la ciutat. El seu president, Juan Fontecha, negociava aleshores amb la Generalitat la introducció de l’esperanto en una escola d’EGB pilot; l’associació tenia uns 400 socis, encara que només una cinquantena estaven disposats a fer classes.

I eixe mateix any, José Fernando Soler Sempere (València, 1913-1991), arquitecte tècnic i fill de Fernando Soler Valls, posa el seu patrimoni en una fundació dedicada a la difusió de l’esperanto i no la crea amb el seu nom, sinó amb el del seu pare: la «Fundació Esperanto Fernando Soler», constituïda el 18 d’abril de 1988 i inscrita aquell juny. El 2004 passaria a dir-se Fundació Esperanto de la Comunitat Valenciana. La constitució es va publicar al BOE núm. 177, de 25 de juliol de 1988, i al DOGV núm. 934, de 13 de juliol.

L’associació i la fundació van conviure sense tracte: «quasi no teníem contacte», recorda un testimoni de l’època, i cada entitat anava a la seua.

Font: testimoni d’Antonio Madrigal Sáez (agost de 2026).

El 28 i 29 d’abril de 1990 se celebra a Benicàssim el primer congrés de la Federació Valenciana d’Esperanto (VEF), on Juan Antonio Jiménez fa una conferència sobre la història del moviment esperantista valencià. El segon congrés és a Alcantarilla (Múrcia) l’abril de 1991, i des d’aleshores els congressos se celebren junt amb Múrcia, cada any i canviant de ciutat: el Puig, Benidorm (1997), Castelló (1998, on s’inaugura la plaça Esperanto amb una escultura de Francisco Agut), Lorca (1999, on Augusto Casquero és elegit president de la VEF), Alacant (2001), la Vall d’Uixó (2002), Xest, Borriana…

La bandera va arribar un any abans. En el 77é Congrés Universal, el de Viena de 1992, va vindre expressament d’Espanya Vicente González Lizondo, vicealcalde de València i parlamentari, que en nom de la ciutat del congrés següent va rebre la bandera en la cerimònia de traspàs i va convidar tothom a vindre a València: primer en esperanto i després en castellà. (Boletín núm. 308.)

I al Congrés Infantil que se celebrava alhora, a Gresten (Àustria), qui ho va anunciar va ser un xiquet de València: Augusto Casquero Ballester, vestit amb el trage de valencià, va convidar els congressistes en esperanto. L’any següent, en el congrés infantil de València —fet al col·legi CEU San Pablo de Montcada—, era l’únic espanyol que hi participava, i li va tocar fer d’intèrpret per a la directora del centre i per a la premsa i la televisió que hi van anar.

El 78é Congrés Universal d’Esperanto es va fer a València del 24 al 31 de juliol de 1993, al Palau de la Música, amb el tema «Educació per al segle XXI». L’adreça del comité organitzador era la del grup mateix: Gran Via de Ferran el Catòlic, 45-A; el presidia Augusto Casquero. A finals de gener ja hi havia més de mil inscrits de cinquanta-huit països —Espanya (138), França (94), Alemanya (84), el Japó (79), Polònia (64), els Països Baixos…

La Federació va renunciar al congrés nacional aquell any: la seua assemblea general es va reunir dimecres 28 de juliol a l’Escola de Magisteri, al carrer de l’Alcalde Reig, 8, ben a prop del Palau.

Al congrés van ser premiats l’epopeia Poemo de Utnoa, d’Abel Montagut; la cantata La profil’ de viaj spuroj, amb orquestra simfònica, cor i solistes, fruit de la col·laboració entre Miguel Fernández i el músic Pedro Vilarroig; i el poemari col·lectiu Ibere libere, de Gonçalo Neves, Georgo Kamaĉo, Liven Dek i Miguel Fernández.

Un mes després, el 27 d’agost de 1993, el Consell de Ministres va declarar la Federació Espanyola d’Esperanto associació d’utilitat pública. El mateix butlletí atribuïx el desbloqueig de l’expedient a la impressió que va causar a un alt funcionari del Ministeri de Cultura, que el va visitar, el congrés de València.

I una nota de justícia que el butlletí va tindre cura de deixar escrita: sense Ada Fighiera-Sikorska i Gian Carlo Fighiera —els qui van sostindre la candidatura contra «les terribles dificultats posades per alguns»— el congrés de València no s’hauria fet mai.

Fonts: Boletín núm. 281, 297, 307, 310, 311, 312, 315, 317, 329 i 333.

Primer comunicat del congrés al Boletín de la Federació: «78ᵃ UK de Esperanto en Valencio, 24-31 julio 1993». L'adreça del comité organitzador és la seu del grup, Gran Via de Ferran el Catòlic, 45a.

El juliol de 1997 València torna a ser seu del 56é Congrés Espanyol d’Esperanto, junt amb el 7é Congrés Internacional d’Esperanto de Monda Turismo i el 7é Fòrum Europeu, sota la presidència d’honor de la reina Sofia. La seu va ser la Facultat de Filologia de la Universitat de València, que no només els va acollir sinó que també els va patrocinar, oferint gratuïtament tots els serveis; la degana, la doctora Carmen Morenilla, va participar en l’organització. Van coordinar Augusto Casquero, Ana Montesinos i Gian Carlo Fighiera. S’hi van inscriure 565 congressistes de 18 països i hi van participar més de 600.

L’any següent arriba una cosa que no s’havia fet mai a Espanya: el març de 1998 la Facultat de Filologia impartix un curs d’esperanto amb valor acadèmic reconegut, dos crèdits de lliure elecció. El professor és Augusto Casquero i la directora acadèmica, la doctora Berta Raposo, del Departament de Filologia Anglesa i Alemanya. Va desbordar-se: es va haver de retirar la publicitat per falta d’espai i, tot i això, cinquanta persones més es van quedar fora. El 1999 el curs passa a tres crèdits i 93 estudiants reben diploma de la Universitat; cap al 2000 hi havien passat prop de quatre-cents estudiants en quatre anys seguits.

En 1997 la Universitat de València va traure la portada del seu butlletí íntegrament en esperanto, mentres els cursos de la Facultat de Filologia estaven en marxa.

Que això passara es deu, segons el mateix butlletí, a les gestions de Jesús Raposo Montero, vicepresident del grup, que va morir el 16 de desembre de 1999.

Abans hi va haver una segona època. Cap a la tardor de 1994, quan Félix Navarro ja no va poder continuar, van reprendre el programa Sebastián Peris, Jesús Marco i Eduardo Martínez, i poc després s’hi va incorporar Berta Raposo. Traduïen notícies d’Heroldo i d’Esperanto, llegien el curs que havia fet Navarro i entrevistaven convidats: Tarín, Pascual Pont, Augusto Casquero tornant d’Eslovàquia i una senyora cubana de pas per València. (Valencia Luno núm. 42, març de 1996.)

L’esperanto va tornar a Ràdio Klara. Entre 2002 i 2003 un grup d’esperantistes valencians va fer, cada divendres de dos quarts de nou a dos quarts de deu de la nit, un programa en directe des dels estudis de l’emissora (104.4 FM), que es reposava els dissabtes de vesprada. Es deia Esperanto en la radio i es feia en castellà.

Se’n conserven els CD originals de 42 emissions, unes quaranta hores de ràdio, digitalitzades i transcrites. La sintonia amb què començava cada divendres la va compondre Jesús Marco Nácher en un Commodore Amiga.

L’última emissió que es conserva és la del 26 de setembre de 2003. Després d’eixa data no ens consta cap més programa propi del grup a l’emissora: hi hem tornat, però com a entrevistats —l’últim, en novembre de 2020.

Font: els CD originals de les 42 emissions, digitalitzats i transcrits, que conserva la Fundació Esperanto de la Comunitat Valenciana.

D’estos anys se’n conserva una font que no és cap butlletí: l’arxiu de la llista de correu del grup, oberta a Google Groups cap a 2007. Permet datar el que va passar entre l’última emissió de ràdio i el Festival de Llengües de 2018, i explica per què eixe tram sembla buit.

El grup era una parada de la xarxa mundial. La llista anuncia esperantistes de pas per València que passaven pel local: el belga Marc Cufez en gener de 2009; l’alemanya Lydia, que hi tornava en febrer; un japonés que en juny d’eixe any va dormir a la seu del grup; els esperantistes de Màlaga, en agost; una xinesa i un francés en febrer de 2012, i Antonia, una jove xinesa que estudiava a València i que en març volia conéixer el curs. En octubre de 2014 una jove vietnamita que estudiava a Múrcia va demanar ajuda per a vindre. Qui els avisava i els rebia era quasi sempre Augusto Casquero, que ensenyava esperanto a la Universitat de Cantó i passava mig any a la Xina: de allí enviava notícies dels congressos xinesos, de l’entrega de diplomes, de la Zamenhofa Tago de Cantó i, en 2011, de la trobada de primavera de Hanoi.

Els cursos els va portar quatre anys seguits un frare dominic. Amador Ángel García Santos, professor de Grec bíblic a la Facultat de Teologia, va impartir el curs de febrer de 2011 a la seu de Peris i Valero, el de 2011-2012 i el de 2012-2013 al carrer del Peu de la Creu, i el de 2013-2014 al Reial Convent de Predicadors. Tots gratuïts. En 2012 s’hi va afegir un curs intensiu amb Dennis Keefe.

A fora, el grup es feia veure. Va tindre estand a la Fira Alternativa de València en 2009, 2010 i 2011 —i encara en 2013—, i la llista mostra un degoteig constant de gestions amb la premsa: periodistes al local en 2009, notes a l’agenda de Levante-EMV i de Las Provincias, cartes al director als diaris valencians en 2011 i la reclamació, eixe mateix any, que Canal 9 i TV3 tractaren l’esperanto.

Dins, es discutia de tot. Els mesos de 2010 i 2011 estan plens de fils sobre la llengua pròpia —el blaverisme, el valencià al Windows i a l’Office, la llei que va tallar les emissions de TV3 al País Valencià, la Junta Central Fallera llevant el valencià del seu web— i també de política general, sovint en esperanto.

Juliol de 2014

El 2 de juliol de 2014, una desena d’esperantistes valencians es van reunir al local per a decidir si organitzaven el Congrés Espanyol de 2015. Casquero proposava fer-lo a València; Enric Baltasar va proposar Cullera, i és el que es va acordar. Dotze dies després, Casquero escrivia a la llista:

De fet no s’arribà a cap conclusió… Sobre Cullera fins ara no se sap res —ni local, ni allotjament, ni ajudants, ni institucions locals—. Sobre quina associació o persona es responsabilitzarà de l’organització tampoc hi ha proposta concreta. L’assumpte urgix. HEF necessita informació concreta i detallada. Ràpid.

L’endemà afegia que dimarts l’operaven de l’ull esquerre i que, tot i així, començaria a buscar locals. El congrés es va fer a Cullera l’1, 2 i 3 de maig de 2015, amb Baltasar al capdavant del comité local.

Després d’eixe congrés, la llista s’apaga. L’arxiu conservat en dona 91 missatges en 2008, 284 en 2011 —el màxim—, 32 en 2014 i catorze en 2015. Els d’Augusto Casquero fan la mateixa corba: noranta-un en 2011, un en 2015. Des d’aleshores i fins a 2017 només escriu per a avisar que passa per València i convidar a un café; en novembre de 2016 diu que quasi no pot caminar per uns dolors d’esquena. Va morir el 19 de setembre de 2023.

Fonts: arxiu de la llista de correu del grup (2007-2019); butlletí Nia Voĉo (2009); anuncis dels cursos al blog del grup (2011-2013).

El grup no s’ha aturat: cursos cada any, congressos valencians, trobades i presència als mitjans. D’això ja en tenim testimoni directe i any rere any al blog i a la pàgina Als mitjans. I les persones que han fet tot això tenen pàgina pròpia: Biografies.

De l’última dècada convé deixar constància d’unes quantes coses.

• El Festival de Llengües de Xest (2018). El 22 de setembre de 2018, els grups de València i de Xest van muntar junts el primer festival de llengües d’accés públic d’esta part del món: un dissabte de deu del matí a set de la vesprada, divuit llengües presentades en sessions d’una hora i 167 assistents, dels quals 24 van passar pels cursos llampec d’esperanto, la xifra més alta de totes les llengües. L’ajuntament va pagar els costos, el local i la difusió; els esperantistes van buscar i formar els professors. La crònica en dona el mèrit als esperantistes locals i a la faena de Rosa Zanón Ferrando. (Boletín núm. 424.)
• Les Kafo-Kunvenoj. Des de 2022, cada dijous a les cinc de la vesprada, els socis es citen al vestíbul de l’estació del Nord i d’allí se’n van a un bar. La reunió és itinerant per disseny: cada setmana toca el barri d’un dels participants, que tria la cafeteria. En un any hi va passar una vintena llarga de persones, i el format servix també per a visitar institucions —l’ONCE, la Creu Roja, la Casa del Voluntariat, la llibreria Ramón Llull— i per a rebre esperantistes de pas per la ciutat.
• La seu torna a obrir (2022). Després dels anys de pandèmia, els socis netegen i endrecen el local del carrer de Peris i Valero en diverses jornades de setembre i octubre de 2022, canvien el rètol del carrer i recuperen la reunió mensual. En 2025 el grup va acabar llogant eixa mateixa casa: continua sent propietat seua, però va deixar de ser la seua seu.
• L’Esperanto-Plaĝo de Cullera. Els cursos intensius que Dennis Keefe organitza a Cullera —vuit hores diàries durant dos mesos, el curs d’esperanto més intensiu del món segons Eventa Servo— porten cada any alumnes de la Xina, Corea i el Japó a la costa valenciana. Els socis del grup hi pugen a passar el dia i fan de professors ajudants.
• El 82é Congrés Espanyol d’Esperanto (2024). Del 5 al 8 de setembre de 2024, el congrés espanyol es va tornar a celebrar a Xest, al Complex Educatiu —l’antiga Universitat Laboral—, amb postcongrés a València. El comité local el formaven Luis Salag, Rosa Zanón, Ana Montesinos, Niko Voloŝin, Ramón Diago i Iván García, assessorats per Ángel Arquillos López i Laura Brazzabeni; en la fase de preparació el va presidir Dennis Keefe. Hi va haver 32 conferències de 23 ponents, el seminari AMO dirigit per Stefan MacGill amb Duncan Charters, president de la UEA, la conferència inaugural de José Antonio del Barrio sobre la història de la Universitat Laboral, teatre —La ŝaknovelo de Zweig, per Arno Lagrange—, fira del llibre, exposició de caricatures de Niko Voloŝin, tallers de màgia i d’origami i recepció a l’ajuntament de Xest. La crònica de La Ondo de Esperanto compta 108 participants de 20 països; la Viquipèdia en esperanto en dona més de 180 de 18 països.

En octubre de 2022 el grup va rebre l’avís que una casa de subhastes de Madrid trauria a la venda l’arxiu i la biblioteca de Vicente Inglada Ors —lot de sortida 2.000 euros—, amb la correspondència que el militar i sismòleg va mantindre amb Julio Mangada, amb l’arquitecte Francisco Azorín, amb l’advocat saragossà Manuel Maynar i, el que més ens toca, amb Andrés Piñó, advocat de València, entre 1931 i 1935, sobre l’intent d’unificar l’esperantisme espanyol. Es va avisar la Federació i els arxius del moviment; no sabem qui el va comprar ni on és hui.

Bona part de la documentació d’on ix esta pàgina es va arreplegar investigant l’esperantisme de Xest, que és, de bon tros, el poble valencià amb més petjada esperantista. Ací hem buscat el contrari del que sol passar: que el material de Xest no s’hi cole com si fora de la capital. València i Xest tenen cadascuna el seu carrer del Doctor Zamenhof i el seu local, i les fonts —fins i tot les enciclopèdies— sovint els confonen. Quan una dada és de Xest, ho diem.

• Premsa històrica digitalitzada (Las Provincias, La Correspondencia de Valencia, El Tiempo, Levante), a la Biblioteca Virtual de Prensa Histórica.
• La Suno Hispana (València, 1903-1927), Hispana Esperantisto i el Kongresa Bulteno de 1923.
• Hispana Esperanto-Gazeto (1931-1936), digitalitzada per la Biblioteca Nacional d’Espanya.
• Boletín de la Federación Esperantista Española / de la Federación Española de Esperanto, col·lecció de Gazetoteko.
• Documentació de la Fundació Esperanto de la Comunitat Valenciana, per a la família Soler; BOE núm. 177 de 1988 i DOGV núm. 934 de 1988; i el butlletí del grup Valencia Luno, núms. 26 i 31.

Per a llegir més. Patricia Merello Guzmán, «El esperanto en los medios periodísticos: una aproximación a la historia esperantista de España», Ámbitos. Revista Internacional de Comunicación núm. 44 (Universitat de Sevilla, 2019), pp. 181-199. Va de 1898 a 1939 i conta la premsa esperantista espanyola i el que en van dir els diaris de cada època. És una síntesi de bibliografia, no una recerca d’arxiu, i en la part valenciana convé llegir-la amb el nostre text al costat: dona La Suno Hispana per acabada en 96 números mensuals fins a 1914, quan el núm. 88 és de setembre de 1924 i el 103 de 1925. Val la pena pel context espanyol i per la bibliografia que arreplega.

Esta pàgina substituïx un text anterior que reproduïa, sense més, la història publicada a Gazetoteko. S’ha reescrit a partir de les fonts originals i per això algunes dades no coincidixen amb la versió antiga; on hi ha discrepància, ho diem al text. Si hi trobeu un error o teniu documents d’aquells anys —sobretot del període 1939-1947, del qual no sabem quasi res—, escriviu-nos.