Text complet, traduït, del reportatge de Jorge Alacid sobre els esperantistes de València que Las Provincias va publicar en paper el diumenge 25 d’octubre de 2026, a les pàgines 12 i 13 de la secció Valencia, amb fotos de José Luis Bort. L’original, en castellà, és a la versió en castellà d’esta pàgina. La versió web del reportatge, de pagament, havia eixit el 19 d’octubre; la nostra entrada sobre eixa versió reproduïx els àudios de la visita, transcrits.
Les pàgines 12 i 13 de Las Provincias del 25 d'octubre de 2026. Toca la imatge per a ampliar-la.
El reportatge
Resistents a València. Un grapat de seguidors de l’idioma universal creat al segle XIX custodien eixe llegat en la seua seu, acabada de recuperar
Jorge Alacid
Raúl Salinas, a la seu de la Fundació, amb la bandera esperantista. JOSÉ LUIS BORT
Raúl Salinas diu que porta quaranta anys d’informàtic, perquè als sis ja començava a trastejar amb els primers ordinadors que circulaven per sa casa. També fa molt de temps que és esperantista: era un adolescent quan li va caure a les mans un exemplar de la revista PC World, que aquell llunyà mes de la seua joventut regalava un disquet per a iniciar-se en l’idioma pretesament universal, que va nàixer amb eixa vocació de llengua franca per a tot el món. Una creació del doctor polonès-lituà Ludwik Lejzer Zamenhof, el cognom del qual alguna cosa dirà a València: té dedicat un carrer per la Petxina, un reconeixement l’explicació del qual apunta a l’estreta relació que els seguidors d’aquell idioma que es va inventar al segle XIX mantenen amb la ciutat. També amb la província: Xest, per exemple, té la seua pròpia història sobre això, com subratlla Salinas des del pis del carrer del Duc de Calàbria on tenen la seu els esperantistes valencians, acabada de recuperar. Són els hereus dels qui cap a 1934 van convéncer l’Ajuntament republicà de distingir amb eixe carrer que porta el seu nom el seu Summe Sacerdot, l’esmentat Zamenhof, la memòria del qual encara honren, encara que amb el seu nombre minvat. Són els resistents de l’esperanto. Són gent com Raúl mateix o Joan Catalá, fan entusiasta de l’idioma nascut amb vocació universal.
Salinas exercix, a més, com una mena de CEO de l’esperantisme, el seu guardià de les essències, perquè a més s’encarrega de custodiar el pis que tutela l’anomenada Fundació d’Esperanto de la Comunitat Valenciana, constituïda davant de notari el 18 d’abril de 1988 gràcies a l’impuls decidit del seu promotor, Fernando Soler Valls, un valencià d’Albaida, a qui va seguir en l’empresa el seu fill, José Fernando Soler Sempere. Cal deduir que mai no van tindre un impacte extraordinari en la societat valenciana, perquè el somni llunyà amb què Zamenhof va infantar la seua criatura allà pel 1887 no va acabar mai de quallar en el seu propòsit central, quasi una utopia: que els éssers humans es pogueren comunicar en un únic idioma, una fantasia de bilingüisme universal, perquè mantindrien la llengua vernacla però hi afegirien esta altra troballa, anomenada amb eixa paraula triada perquè apuntava al cor de les intencions del seu creador. Esperanto ve d’esperançat, el pseudònim que usava aquell doctor, les expectatives del qual van ser vanes… fins a cert punt. No va aconseguir el reconeixement mundial que ansiava, però almenys a València i a la resta del globus compta amb un grup d’adhesions entusiastes a la seua vella aspiració, la utopia que mai no va prosperar.
Un manual d'esperanto, custodiat a la seua seu valenciana. J.L.B.
Els seus simpatitzants valencians estan ara d’enhorabona. Acaben de recuperar la gestió de la Fundació, els avatars de la qual van conéixer mil complicacions fins que, per fi, Raúl, en companyia d’altres membres de l’esperantisme local com Ramón Diago i Luis Salag, va aconseguir recuperar la tutela de l’entitat, va entrar al pis, convertit en una mena de museu de l’esperantisme, i va començar a organitzar el mobiliari i les altres parts del naufragi, inclosa una relíquia d’ordinador que, gràcies a la seua destresa com a professional informàtic, es va desencriptar per a desvelar els secrets que conté.
La seu de la Fundació atresora un valuós arsenal d’objectes vinculats a l’esperantisme: és un poc santuari i un poc museu
La resta de peces que parlen de la història de l’esperantisme saluden el visitant de l’habitatge mentres s’acaba d’ordenar. Hi ha un antic cartell del doctor Zamenhof, retrats dels fundadors de la Fundació, un misteriós piano, arxius, carpetes i paperassa variada… I una bandera, la bandera de l’esperantisme. Verda, per descomptat, perquè eixe és el color divisa del moviment, el de l’esperança. En un cantó hi figura el seu altre símbol, el blanc, que encarna la pau, al costat d’una estrela de cinc puntes: tantes com continents. I fins i tot atresoren una certa producció bibliogràfica, com assenyalen Salinas i Catalá, parapetats darrere d’una àmplia col·lecció de llibres en esperanto.
Estris heretats dels anteriors gestors de la Fundació. J.L.B.
I aporten a més un altre tipus d’arguments, en este cas musicals, per a defendre la seua idea que l’esperanto no sols té passat, sinó també futur. Es parla, encara que siga en grups reduïts, però també es pot cantar: atents a este himne titulat Mia loco, obra d’un grup anomenat Eterna Rima i que, en efecte, rima. És una adaptació de l’idioma de Zamenhof a l’univers raper, un bagatge que enfortix la vigència de l’esperanto tanca més aviat el seu esperit, l’intangible. En el terreny prosaic, la seua Fundació valenciana disposa ara d’un valuós patrimoni que els seus dirigents volen dedicar a estendre en la societat els beneficis pràctics que es deriven de la pràctica de l’idioma.
A petició de LAS PROVINCIAS, Raúl explica les seues intencions… en esperanto. Més o menys, se l’entén, quan s’anima amb Joan a participar en l’experiment de llegir en la llengua de Zamenhof un article del nostre diari. I se’ls entén més o menys perquè l’esperanto, que no té una única arrel, es construïx com una llengua mixta, on desemboquen diverses procedències, però el tronc central ve de les llengües romàniques: és a dir, el llatí de tota la vida, el dels nostres avantpassats, el papà del castellà, del valencià i de tantes altres branques d’aquell arbre frondós. L’esperanto és, per cert, un idioma sense gènere. Així s’entén que el difunt Fernando Soler batejara com a ‘Verda’ la seua gosseta, que podria haver sigut gosset i portar el mateix nom. Raúl somriu mentres conta l’anècdota i assenyala el sostre (una estrela decora el corredor de la casa) i després el sòl del pis, un pis que és mig santuari, mig museu. En efecte, està pintat amb unes rajoles d’un color enlluernador… verd.
La visita s’acaba, i la trobada amb Raúl i Joan, també. La casa està a punt d’eixir al mercat de lloguer, a un preu que la Fundació encara rumia. Raúl ix al balcó a saludar. Acaba de contar-nos que ell, com la majoria d’esperantistes, es van decantar per estudiar l’idioma i després fer-lo seu perquè tenien una certa vena natural de políglota. També observa que en els anys d’esplendor a València, a mitjan segle passat, era habitual que se n’estenguera l’ús entre militants d’esquerres, del socialisme a l’anarquisme, i entre sindicalistes, una tendència que pot explicar que aquell Ajuntament republicà elevara en el seu dia Zamenhof al seu nomenclàtor. Els seus hereus no compartixen tan marcadament eixa mateixa filiació; el perfil que Salinas creu que hui és més habitual és el seu i el de Catalá, el d’addictes a la informàtica, com a afició o com a ofici. Però els uns i els altres, els pioners i els seus seguidors actuals, estan emparentats per un nexe comú. No sols compartixen l’interés per este idioma, sinó que es consideren dotats d’un sentiment compartit, la idea de fraternitat. L’atribut amb què va nàixer, «un sentiment d’humanitat universal».
Salinas, al balcó de la finca. J.L.B.
Prova de l’esplendor que va tindre l’idioma, sobretot entre l’esquerra, és el carrer que l’Ajuntament republicà va dedicar al seu inventor
Xest, l’activa Compostel·la dels esperantistes valencians
J.A.L.
La història de l’esperanto a València no es pot deslligar dels avatars que distingixen la biografia d’un dels seus principals artífexs. Francisco Máñez, un veí de Xest, que durant el segle passat va difondre els beneficis d’un idioma al qual havia arribat de manera autodidacta. Fruit del seu entusiasme, va establir vincles molt estrets amb altres esperantistes europeus, fins al punt que va mobilitzar tot el poble per a acollir 400 xiquets austríacs, arribats a la població fugint de la I Guerra Mundial. Com tants esperantistes, Máñez, llaurador de professió, era d’esquerres. Membre actiu del PSOE, després de la Guerra Civil va ser detingut i condemnat a mort en consell de guerra, però la sentència li va ser commutada per 30 anys de reclusió. Va estar pres a Sant Miquel dels Reis fins a la llibertat condicional, el 1943, quan es va traslladar a viure a Saragossa, on va morir… encara que no del tot.
Almenys la seua memòria viu, encara fresca, en el seu poble natal, una mena de Compostel·la valenciana per als seguidors de l’esperantisme valencià. Agrupats en entitats com l’Ateneu La Alianza, organitzen trobades, editen publicacions i mantenen una sèrie d’activitats amb projecció pública: en alguns punts del poble s’hi instal·len fins i tot plaques que reivindiquen Xest com a nucli esperantista. També va acollir recentment el congrés nacional dels seguidors de l’idioma, com explica Rosa Zanón, ànima del col·lectiu i activa (i exemplar) militant en el propòsit central dels seguidors de Zamenhof i de Máñez: «Que l’esperanto continue tenint la importància que sempre ha tingut al nostre poble».
Diferències amb la versió web
El text imprés no és idèntic al de la web: està editat per al paper, i no recull les correccions que la versió digital va rebre el mateix 19 d’octubre en quatre passatges (les cites, traduïdes):
- La constitució de la Fundació el 1988. En paper, «gràcies a l’impuls decidit del seu promotor, Fernando Soler Valls, un valencià d’Albaida, a qui va seguir en l’empresa el seu fill, José Fernando Soler Sempere». En la web, «gràcies a l’impuls decidit de José Fernando Soler Sempere, fill del principal promotor de l’esperantisme, Fernando Soler Valls, un valencià d’Albaida, a qui van ajudar en esta empresa altres dos aficionats a l’idioma, Rafael Herrero i Juan Bautista Fontecha».
- La seu. En paper, el pis és on «tenen la seu els esperantistes valencians». En la web, és la «seu de la Fundació que agrupa bona part dels esperantistes valencians, acabada de recuperar, que conviu amb la que ocupa el Grupo Esperanto de Valencia, una entitat que existix des de l’any 1903».
- Els xiquets austríacs. En paper, Xest va acollir «400 xiquets austríacs, arribats a la població fugint de la I Guerra Mundial». En la web, «una desena de xiquets austríacs, arribats a la població fugint de la fam que va seguir la I Guerra Mundial a l’Europa central». Sobre eixos xiquets, vegeu Catorze xiquets austríacs a Xest.
- Saragossa. En paper, Máñez «es va traslladar a viure a Saragossa»; en la web, «es va traslladar desterrat a Saragossa».
Font
- Jorge Alacid, «Los guardianes del esperanto, herederos de una utopía», Las Provincias, diumenge 25 d’octubre de 2026, pàg. 12-13 (secció Valencia); fotos de José Luis Bort. Transcrit d’un exemplar en paper, les dues pàgines del qual són al principi d’esta pàgina. Els drets són de Las Provincias.
- Jorge Alacid, «Herederos del doctor Zamenhof: los guardianes del esperanto en Valencia», Las Provincias, 19 d’octubre de 2026 — la versió web, de pagament.
Llegir en: