El 78é Congrés Universal d’Esperanto: València, juliol de 1993

Del 24 al 31 de juliol de 1993, 1.863 esperantistes inscrits de 65 països es van reunir al Palau de la Música de València en el 78é Congrés Universal d’Esperanto. Las Provincias el va descriure com la reunió internacional més nombrosa celebrada fins llavors a Espanya, i era l’única que no necessitava ni intèrprets ni traductors. L’organitzava el Grup Esperanto de València, sense personal contractat: una quarantena de voluntaris i quatre anys de treball. Hi va arribar amb dos obstacles que els documents deixen per escrit, i que rares vegades s’han contat junts: les ambaixades espanyoles van deixar fora els congressistes de l’Est i d’Àfrica —el president del comité ho va denunciar a Las Provincias com una actitud «racista, vergonyosa i fins i tot inhumana»— i la quota que va fixar la UEA mateixa, l’associació mundial d’esperanto que organitza el congrés, va reduir a la meitat l’assistència prevista, segons el comité local.

Mapa manuscrit de València en esperanto, repartit als congressistes: el rectangle marca el centre urbà, les lletres dins de cercles els llocs del congrés —«KA: katedralo», «K1: kongresejo Palau Música», «SD: stacidomo trajnoj»— i els números, les línies d'autobús que hi porten. A baix, una matriu «por iri ekde… cele al…» amb la línia que cal agafar entre cada parell de punts, i l'avís que algunes línies fan el mateix recorregut en sentit contrari. Se'n van repartir 5.000 exemplars, donats per l'Ajuntament de València.

Què va ser

El Congrés Universal d’Esperanto és la reunió anual de la Universala Esperanto-Asocio (UEA), l’associació mundial d’esperanto, fundada en 1908 i amb seu a Rotterdam; se celebra cada any en un país diferent des de 1905 i és l’acte més gran del moviment. El de 1993 feia el número 78 i li va tocar a València.

La seu principal va ser el Palau de la Música, cedit gratuïtament, amb una segona seu a l’Escola de Magisteri del carrer de l’Alcalde Reig. El tema era «Klerigo por la 21-a jarcento» —educació per al segle XXI—, i el programa va tindre prop de dos-cents actes en una setmana.

Les xifres, tal com les va publicar el comité local al butlletí del grup: 1.863 inscrits de 65 països al congrés d’adults; 56 persones al Congrés Infantil (46 xiquets i 10 acompanyants, de 14 països); 50 participants de 16 països a la conferència de l’ILEI, la lliga internacional de mestres esperantistes, que es va fer just després. Hi va haver sis excursions de dia sencer, cinc de mitja jornada i dos de vesprada, un precongrés a Barcelona amb 130 participants i dos postcongressos, a Madrid (33) i Andalusia (56).

«Racista, vergonyosa i fins i tot inhumana»: els visats

Un mes abans del congrés, el 23 de juny de 1993, Las Provincias publicava una entrevista amb Augusto Casquero de la Cruz, president del comité organitzador, sota el títol «Denuncian racismo en embajadas españolas para asistir a un congreso de Esperanto». El que hi contava és concret:

Según Augusto Casquero, se está exigiendo a los esperantistas pre-inscritos de Ghana que abran una cuenta bancaria en España y que ingresen 300 dólares (unas 40.000 pesetas) por cada día que pasen en nuestro país. A los ciudadanos polacos, por ejemplo y siempre según Casquero de la Cruz, la cifra alcanza las 50.000 pesetas por toda la semana, cuando «ese dinero es el sueldo medio en Polonia de cuatro meses».

I la valoració, en les seues paraules:

El Ministerio de Asuntos Exteriores y, en especial, los consulados y embajadas en Polonia, Bulgaria, Rusia, Lituania, Cuba y los países africanos se están portando de una manera, en nuestra opinión, vergonzosa, racista e incluso inhumana con los esperantistas de estos países.

El diari afig que les mesures havien afectat una cinquantena de preinscrits que ja havien anul·lat la participació, i que Casquero s’havia dirigit als ministeris de Defensa i d’Exteriors perquè facilitaren els visats als ciutadans bosnians —els que més dificultats tenien— i havia contactat amb els responsables espanyols d’UNPROFOR, la força de protecció de l’ONU a l’antiga Iugoslàvia, per a portar la delegació de Bòsnia a València. Quan es va publicar l’entrevista encara no havia obtingut resposta.

El contrast amb les institucions valencianes el marca ell mateix: mentres l’Ajuntament de València, la Diputació i la Generalitat «están ofreciendo todo tipo de facilidades», deia, les del Govern central tenien actituds «racistas y vergonzosas». I ho remata amb una frase que explica per què ho considerava racisme i no simple burocràcia:

Los japoneses no tienen ninguna dificultad para conseguir un visado y entrar en España. Sin embargo, los africanos sí. Los esperantistas, los que lo hablamos y escribimos, somos entre dos y diez millones en todo el mundo, somos fundamentalmente humanistas y no entendemos esa distinción. Porque aquí lo que se hace es delimitar quiénes son ricos y quiénes son pobres.

Reproducció del retall de Las Provincias del dimecres 23 de juny de 1993, pàgina 27, secció «Valencia/Sociedad»: «Denuncian racismo en embajadas españolas para asistir a un congreso de Esperanto», amb una fotografia d'Augusto Casquero davant d'una prestatgeria d'arxivadors, signada per Vicente Martínez. El text va signat amb les inicials J. A. N.

Hi ha un detall que els documents deixen l’un al costat de l’altre sense comentar-lo. Al mateix congrés, entre els missatges de salutació que va rebre i que la Federació Espanyola d’Esperanto va reproduir al seu butlletí, n’hi ha un de Jan Kieniewicz, ambaixador de la República de Polònia a Madrid: «Mi transsendas miajn plej korajn salutojn al la partoprenantoj de la Universala Kongreso de Esperanto». És la mateixa setmana i el mateix país sobre el qual Casquero deia que a un polonés li exigien el sou de quatre mesos per a passar una setmana a València.

L’altre obstacle: la quota

El segon obstacle no venia de fora del moviment, sinó de dins, i qui el va posar per escrit va ser Juan Carlos Ruiz Sierra, responsable de programa del comité local, al número 38 de Valencia Luno, el butlletí del grup, quan ja havia passat tot:

Bedaŭrinde la Centra Oficejo de UEA ne korespondis al la entuziasmo de la valencia LKK, kaj tiom altigis la kongreskotizon, ke duoniĝis la antaŭvidita nombro de eblaj partoprenantoj, kaj malfaciligis la alvenon, interalie, de orienteŭropanoj, kiuj tradicie amase ĉeestas la esperantajn kongresojn.

És a dir: l’Oficina Central de la UEA no va correspondre a l’entusiasme del comité local i va apujar tant la quota del congrés que es va reduir a la meitat el nombre previst de participants, i va dificultar l’arribada, entre altres, dels europeus de l’Est, que tradicionalment omplin els congressos d’esperanto. El mateix text diu que el pressupost del servei de premsa, dissenyat per Gian Carlo Fighiera, havia sigut «malfeliĉe duonigita de UEA» —reduït a la meitat per la UEA.

Les dues coses apunten al mateix lloc: la gent de l’Est i del Sud. Els visats els bloquejava el Ministeri d’Exteriors espanyol; la quota, l’associació mundial que organitzava el congrés. El comité local no en podia fer res, i les dues queixes es van publicar: la primera en un diari de gran tirada, la segona en el butlletí del grup.

Com es va organitzar

La candidatura venia de lluny. En la reunió de la Federació Espanyola on es va acceptar, «nur mankas la aprobo de UEA», i Casquero va viatjar a Brighton a oferir-la a l’Oficina Central. En el 77é Congrés, el de Viena de 1992, un representant de l’Ajuntament de València va arreplegar la bandera del congrés en la cerimònia de traspàs; i al congrés infantil d’aquell any, a Gresten (Àustria), qui va convidar els assistents a vindre a València va ser un xiquet de la ciutat, Augusto Casquero Ballester, vestit de valencià.

El comité local —Loka Kongresa Komitato, el grup de persones que organitza el congrés sobre el terreny— el formaven tretze persones, amb la fotografia i el càrrec de cada una publicats al butlletí:

Comptant el comité i la resta d’ajudants, hi van col·laborar més de quaranta persones. El grup no tenia diners per a pagar res d’això, i el que va fer va ser demanar-ho tot. El butlletí publica l’inventari sencer del que es va aconseguir de franc: el Palau de la Música; concerts de l’Orquestra Simfònica de València i de la Banda Municipal; 1.000 cartells del congrés, donats per una oficina de turisme; 2.500 carpetes (INALTEL) i 2.500 bosses (El Corte Inglés); 5.000 mapes de la ciutat en esperanto, donats per l’Ajuntament; 1.800 ventalls; 2.000 culleres de fusta amb el logotip per a la paella; un allotjament col·lectiu per a 230 persones cedit pràcticament sense cost; i productes de Kas, Pepsi-Cola i Bimbo, sobretot per al congrés infantil. La valoració que en fa el comité: uns 150.000 dòlars, vint milions de pessetes en materials i serveis obtinguts gratuïtament.

Qui ho va veure des de dins ho conta sense èpica. Un col·laborador que firma com «S-ro Boris» —va estar vint dies a València abans de l’obertura— descriu les reunions de cada vesprada a la seu del grup, on cada u contava el que havia aconseguit eixe dia: «senpaga kamioneto por la transportado», una furgoneta de franc per al transport; un descompte ací, un altre allà. I deixa la frase que millor explica què era allò:

Kaj nun mi starigas demandon al tiuj sensalajraj laboristoj de la Kongresa Komitato: Ĉu vi ankaŭ estus pretaj fari la samon por vi, aŭ por viaj hejmoj? Preskaŭ sen timo al eraro, mi jam konas la respondon: NE!

—«I ara faig una pregunta a aquells treballadors sense sou del comité del congrés: ho hauríeu fet igual per a vosaltres, o per a casa vostra? Quasi sense por d’equivocar-me, ja sé la resposta: NO!».

El mateix text explica que a Casquero el que el turmentava eren els faxos, que li inundaven la casa, i les gestions que no depenien d’ell: «Alvoki al tiu aŭ al alia ambasadoro, por atingi vizojn por poloj, bulgaroj, latvoj…» —telefonar a un ambaixador i a un altre per a aconseguir visats per a polonesos, búlgars, letons.

La setmana

L’obertura solemne va ser el diumenge 25 al Palau. El president de la UEA, el fonetista britànic John Wells, va obrir el congrés amb una comparació que el butlletí de la Federació va recollir sencera: el paral·lel entre l’ideal esperantista i una paella.

Vi ne sukcesos fari bonan paeljon kun nur kuniklaĵo kaj helikoj, des malpli per nur salo kaj akvo. Kiu volus, nome de iu pureco, uzi nur unu el la nepraj ingrediencoj, tiu fiaskos. La samon celas la Esperanta idealo: la popoloj formu unuecan tuton gardante sian identecon, fakte pro ĝi.

—No fareu una bona paella només amb conill i caragols, i encara menys amb sal i aigua; qui vulga, en nom d’alguna puresa, fer servir només un dels ingredients necessaris, fracassarà. Això busca l’ideal de l’esperanto: que els pobles formen un tot unitari conservant la seua identitat, i de fet gràcies a ella.

A la taula presidencial hi havia, a més de la junta de la UEA, el seu secretari general Simo Milojević, Casquero, la rectora de la Universitat Internacional del Congrés M.ª Rafaela Urueña, el president de la Federació Espanyola Antonio Alonso Núñez, la presidenta de TEJO —l’organització juvenil del moviment— Saskia Izerda, i Duncan Charters, que introduïa el tema del congrés. Van saludar els congressistes Jesús Huguet, director general de Política Lingüística de la Generalitat Valenciana, amb traducció simultània de Casquero, i Santiago Cerviño, tinent d’alcalde i regidor de Cultura de València, que no la va necessitar: va parlar directament en esperanto, un esperanto «papaga» —de lloro, aprés de memòria— però, diu el butlletí, perfectament comprensible.

El dilluns 26 l’alcaldessa Rita Barberá va rebre els congressistes al saló de cristall de l’Ajuntament i els va donar la benvinguda en esperanto. Levante-EMV va reproduir les seues paraules tal com les va llegir, amb les errades de transcripció del diari incloses:

kiel urbestrino de valencio, estas por mi tre grandan honoron povi doni bonvenon en nia urbo al chiui la partoprenantoi de chi tiu sep dek oka universala kongreso de esperanto

Fora dels actes oficials, el que va marcar la setmana va ser la resta. La vesprada de coneixença —normalment un acte protocol·lari i avorrit— es va convertir en una festa a la platja amb una paella gegant i sangria de franc per a tots els congressistes, servida amb les culleres de fusta del logotip. El diumenge de nit hi va haver la Batalla de Flors, amb invitacions donades per l’Ajuntament. El diumenge 25, a les cinc de la vesprada, es va oficiar un servei religiós ecumènic en esperanto a la Catedral de València, obert a tothom.

El programa artístic el va coordinar Miguel Fernández Martín. Hi va haver la Vesprada Nacional amb la Banda de València i grups folklòrics de tres regions, l’estrena mundial de la cantata La profil’ de viaj spuroj, del músic Pedro Vilarroig sobre text de Miguel Fernández, interpretada pel cor Verda Stelo de Madrid amb l’Orquestra Simfònica de València, la Medea d’Eurípides en esperanto amb l’actriu belga Julia Castiau, el cabaret satíric Fraŭlino Barlaston, el monòleg de l’actriu cubana Georgina Almanza i la declamació de Lorca a càrrec de Miguel Fernández.

Als Belartaj Konkursoj —els premis literaris que la UEA convoca cada any des de 1950— van guanyar quasi tots els premis importants els autors de la generació espanyola coneguda com Ibere libere: Miguel Fernández i Jorge Camacho, aleshores el membre més jove de l’Acadèmia d’Esperanto, hi van arreplegar diversos reconeixements. Al congrés també es va premiar l’epopeia Poemo de Utnoa, d’Abel Montagut.

I al Palau es va inaugurar una exposició amb més de mil obres literàries i científiques en esperanto, amb la literatura espanyola ben representada —Cervantes, Calderón, Baroja, García Lorca, Valle-Inclán, Cela— i, com a novetat editada per a l’ocasió amb subvenció de la Generalitat, els Cants d’amor d’Ausiàs March traduïts a l’esperanto, mil exemplars.

Reproducció del retall de Levante – El Mercantil Valenciano del dilluns 26 de juliol de 1993, pàgina 19: «El esperanto quiere ser idioma oficial del Parlamento Europeo», de María Fabra, amb una fotografia de F. Montenegro dels organitzadors del congrés durant la presentació.

Què li va contar el congrés a la premsa

El servei de premsa el va dissenyar Gian Carlo Fighiera quasi un any abans, amb conferències de premsa a Madrid i a València. Va funcionar: van publicar-hi Antena 3, Diario 16, EFE, la Cadena SER, la COPE, Levante, Las Provincias i agències de vuit països, i a més el Kongresa Kuriero —el diari del congrés, que eixia cada dia— va traure sis números amb el nom de Valencia Suno.

El que els congressistes explicaven als periodistes val la pena llegir-lo, perquè no és el discurs promocional que se sol esperar. Levante del 26 de juliol recull que, quan els preguntaven per la universalitat de la llengua, «no confunden la realidad con la utopía de un mundo sin guerras»:

«La lengua no hace la paz», han manifestado algunos de ellos, y por eso «somos conscientes de que aunque todos habláramos el mismo idioma, no podríamos evitar los brotes de racismo ni las guerras». Los esperantistas españoles han puesto como ejemplo el de la guerra civil española.

La mateixa peça explica que la UEA estudiava introduir l’esperanto al Parlament Europeu com a llengua pont per a traduir els butlletins diaris d’Estrasburg, i que la dificultat era econòmica: el cost d’un programa informàtic així era «muy elevado».

De fora del moviment van arribar missatges de suport que la premsa va destacar: el del papa Joan Pau II, el del Nobel Camilo José Cela —«al vi mi deziras la sukceson kiun vi meritas en via nobla celado provizi la mondon per komuna lingvo»—, el del director general de la UNESCO Federico Mayor Zaragoza i el del secretari general de l’ONU Boutros Boutros-Ghali, transmés pel director Erik Jensen. Els diaris valencians van titular amb el Papa i amb Cela; els altres dos els va publicar el butlletí de la Federació.

El congrés infantil d’Alborache

En paral·lel al congrés d’adults es va fer el 28é Congrés Internacional Infantil d’Esperanto, a l’alberg de l’IVAJ «Torre de Alborache», al terme d’Alboraig, a uns 60 km de València. Hi van conviure durant una setmana cinquanta xiquets de dotze països d’Àsia, Amèrica i Europa, dels quals només quatre eren espanyols, amb l’esperanto com a única llengua comuna. La més menuda era Stela Benseyei, d’Hongria; el més gran, Sebastien Bartelemy, de França, de 13 anys. El van dirigir l’irlandés Christopher Fettes i Helen Fantom, amb José Añó i Mónica Cruz pel comité local.

La premsa comarcal en va fer el seguiment. Levante del 5 d’agost de 1993 conta que els xiquets van visitar Cheste —«la primera localidad de la comarca que recibió a los niños esperantistas», amb el carrer dedicat a Zamenhof i el grup Lumradio— i Buñol, i que el congrés es va clausurar el divendres 23 amb una recepció a Alboraig. La major part d’aquells xiquets havien aprés l’esperanto a casa, dels pares, que l’usaven habitualment entre ells.

Reproducció del retall de Levante del 5 d'agost de 1993, signat per Begoña Navarro des de Xiva: «La comarca acogió el congreso mundial infantil de esperanto», amb una fotografia de quatre xiquets menjant a l'alberg Torre Alborache.

La conferència de l’ILEI

Acabat el congrés, la primera setmana d’agost, València va acollir la 27a Conferència de l’ILEI, la lliga internacional de mestres esperantistes: cinquanta participants de setze països. Hi havia deu joves de 13 a 16 anys que van fer classes de matemàtiques, geografia i castellà en esperanto, dirigits per dues estudiants de la secció d’esperanto de la Universitat ELTE de Budapest. Segons el president ixent, la demostració va servir per a ensenyar l’argument que els mestres defensaven: que aprendre esperanto prepara per a aprendre altres llengües —els xiquets, que entre tots parlaven sis llengües maternes diferents, van aprendre castellà molt de pressa en la classe de demostració. S’hi va elegir president Duncan Charters. Van ajudar a organitzar-la Ana Montesinos i Augusto Casquero.

La polèmica que el congrés va arrossegar

El congrés no va arribar en pau del tot. Abans, en gener-febrer de 1992, Felip Artero i Lozano havia obert a Kataluna Esperantisto un debat sobre quina imatge havia de donar el congrés —si de l’esperantisme, del País Valencià o dels Països Catalans—, al qual van respondre des de València Juan Antonio Giménez i Pascual Pont Martínez al Valencia Luno, i Artero encara va contrareplicar. El debat és consultable sencer als butlletins de l’època.

Després del congrés, el rastre és un silenci documentat. Al butlletí de la Federació de la tardor de 1993, el redactor en cap Antonio Marco Botella publica una «Noto de la redakcio» explicant que no publicarà els articles que tres socis li havien enviat sobre una «etnisma rezolucio» —una resolució etnicista— relacionada amb la Federació i publicada en diverses revistes esperantistes, ni tampoc la rèplica d’Hektor Alós al president. El motiu que dona és la neutralitat política de l’associació. I tot seguit, en el mateix text, respon ell a Alós:

S-ro Alós estas sufiĉe inteligenta por ne scii, ke la kulturo kaj lingvo en Valencilando estas de antaŭ jarcentoj ne ununura. Fakte, la kastiliparolantoj estas la malpli granda lingva minoritato en la Valencia Komunumo, do formuli rezolucion kontraŭ la malpli fortaj en la nomo de «etnismaj» principoj ŝajnas bedaŭrinda sarkasmo.

La resolució que va provocar tot això no la reproduïx el butlletí, i per tant d’ella només sabem el que en diuen els qui la discutixen. Val la pena marcar-ho: el que es pot documentar és que hi va haver una resolució, que va circular per la premsa esperantista, i que l’òrgan de la Federació va decidir no publicar-ne ni els atacs ni les defenses —però sí la resposta del seu redactor en cap.

Què va deixar

Un mes després del congrés, el 27 d’agost de 1993, el Consell de Ministres va declarar la Federació Espanyola d’Esperanto associació d’utilitat pública, el reconeixement oficial més important que l’esperanto ha tingut a Espanya. El comité local ho atribuïx en bona part al servei de premsa del congrés; el butlletí de la Federació afig que un alt càrrec del Ministeri de Cultura que va visitar el congrés se’n va endur una impressió que va desbloquejar l’expedient.

El 28 de juliol, en plena setmana de congrés, la Federació va reunir a l’Escola de Magisteri la seua assemblea general ordinària —aquell any va renunciar a fer congrés nacional propi—, amb, segons diu l’acta publicada, poca participació de socis. En una assemblea extraordinària posterior es va renovar la junta.

I una nota de justícia que el butlletí va tindre cura de deixar escrita: sense Ada Fighiera-Sikorska i Gian Carlo Fighiera, els qui van sostindre la candidatura contra «les terribles dificultats posades per alguns», el congrés de València no s’hauria fet mai.

Primera pàgina del programa mecanografiat del congrés, repartit als congressistes: el dissabte 24 de juliol comença amb la conferència de premsa a l'Hotel Meliá i acaba amb la «Paella Gigante» al restaurant Sunset Playa, de 20.30 a 24.00.

Trenta anys després, el que queda del 78é Congrés Universal a l’arxiu del grup és això: una carpeta de retalls, el programa mecanografiat, un mapa d’autobusos dibuixat a mà i un número sencer del butlletí. Augusto Casquero, que el va presidir, va morir a València el 19 de setembre de 2023.

Vegeu també

• Història de l’esperanto a València
• Valencia Luno, segona època (1991-2002) — el número 38, dedicat sencer al congrés
• Què rep un grup local de la UEA, i què hi aporta

Fonts

• Valencia Luno núm. 38, desembre de 1993 — número monogràfic sobre el congrés: l’estadística oficial del comité local, la crònica «La lastaj tagoj antaŭ la kongreso» de S-ro Boris, el «Persona resumo» de Juan Carlos Ruiz Sierra, la carta oberta de Helena Seres i l’informe de la conferència de l’ILEI de Duncan Charters. Facsímil a Internet Archive.
• Boletín de la Federación Española de Esperanto, núm. 312 (jul-ago-set-oct de 1993) — «UK solena malfermo» (p. 11), «Salutoj de eminentaj homoj» (p. 14-15), l’acta de l’assemblea general del 28 de juliol (p. 3) i la «Noto de la redakcio» sobre la resolució etnicista (p. 6-7). PDF.
• Boletín de la Federación Española de Esperanto, núm. 313 (nov-des de 1993) — la declaració d’utilitat pública a la coberta. PDF.
• Valencia Suno, Kongresa Kuriero del 78é Congrés Universal, sis números, 24-31 de juliol de 1993. PDF a Bitarkivo.
• Premsa, retalls conservats a l’arxiu del Grup Esperanto de València i reproduïts en este article: Las Provincias, 23 de juny de 1993, p. 27 («Denuncian racismo en embajadas españolas para asistir a un congreso de Esperanto», J. A. N., foto de Vicente Martínez); Levante – El Mercantil Valenciano, 24 de juliol de 1993 («La Catedral será escenario de una misa en esperanto», Cristina Toledano); Levante – EMV, 26 de juliol de 1993, p. 19 («El esperanto quiere ser idioma oficial del Parlamento Europeo», María Fabra, foto de F. Montenegro); Levante – EMV, 27 de juliol de 1993 («El Papa y Cela envían mensajes de apoyo al congreso de esperanto»); Las Provincias, 26, 27, 28 i 30 de juliol de 1993; Levante, 5 d’agost de 1993 («La comarca acogió el congreso mundial infantil de esperanto», Begoña Navarro).
• Programa del 78é Congrés Universal, full mecanografiat repartit als congressistes, i mapa d’autobusos en esperanto, 5.000 exemplars donats per l’Ajuntament de València. Originals a l’arxiu del grup.

Entrada incorporada retrospectivament el 19 de setembre de 2026. La data de l’entrada correspon al document o activitat original.