Els 330 xiquets austríacs que els esperantistes van portar a Espanya, 1920-1923

Entre 1920 i 1923, tres-cents trenta xiquets i xiquetes d’Àustria van viure un any o més en cases d’onze províncies espanyoles. No els va portar cap govern ni cap gran organització humanitària: els va portar una xarxa de gent que es coneixia perquè s’escrivia en esperanto. El govern austríac va dir que era una missió impossible i no hi va ajudar; les autoritats locals espanyoles van criticar que es gastaren diners en «pobres estrangers». Vint-i-nou d’aquells xiquets no van tornar mai a Àustria.

Mapa de la península amb els llocs de l'operatiu «Kinder nach Spanien» (1920-1923). En roig, els pobles amb xifra documentada: Vic i Manlleu 15, Xest 14, Pedralba 7, València 4, Borriana 4, Carcaixent 3, Nules 1. En blanc, els llocs que les fonts nomenen sense dir quants xiquets hi van anar: Barcelona, Sabadell, Terrassa, Girona, Olot, Ripoll, Reus, Saragossa, Ainzón, Osca i Terol. Mapa base de NordNordWest (Wikimedia Commons, CC BY-SA 3.0); esta versió, amb la mateixa llicència.

D’on ix

En gener de 1920, el grup esperantista de Graz —la capital d’Estíria, una regió muntanyosa del sud d’Àustria— va escriure als grups esperantistes d’altres països demanant que acolliren temporalment els seus xiquets. Qui ho impulsava era Karl Bartel, president de la societat.

Àustria era una de les perdedores de la Primera Guerra Mundial i el Tractat de Saint-Germain-en-Laye (1919) l’havia deixada reduïda i econòmicament desarticulada: hiperinflació, atur, i xiquets amb desnutrició, raquitisme i tuberculosi. La crida no va ser l’única —entre 1919 i 1923 hi va haver 247.000 estades de xiquets austríacs a l’estranger, sobretot als Països Baixos i a Suïssa—, però sí que va ser l’única que es va moure per la xarxa d’una llengua planificada.

La petició va viatjar pels delegats de l’Associació Universal d’Esperanto, la UEA, que des de 1908 manté una persona de contacte en cada localitat on hi ha algú que parle la llengua. Això explica per què la carta va arribar a llocs on cap ministeri hauria buscat: pobles de dos o tres mil habitants amb un delegat que rebia correspondència de mig món.

La resposta es va centralitzar a Saragossa, on la societat Frateco va crear un Patronato para Niños Austriacos. El va presidir l’advocat Emilio Gastón Ugarte, un dels fundadors de Frateco en 1908, que Antonio Marco Botella descriu com a «político federalista republicano» i difusor de les aspiracions autonomistes d’Aragó. El seu nét, Emilio Gastón Sanz, seria el primer Justícia d’Aragó després del franquisme.

Com es triava un xiquet

Ací és on l’operatiu deixa de ser un gest genèric i es veu la maquinària. Segons ha explicat l’historiador José Vicente Castillo García, a Graz hi havia un programa de preparació que incloïa ensenyar-los esperanto, i uns criteris de classificació concrets:

si el xiquet era catòlic o no;
si era orfe;
la «bona conducta»;
l’estrat social i la professió de la família, perquè la casa d’acollida fora de condició semblant;
i el coneixement d’esperanto.

Dos terços dels triats eren de la ciutat de Graz i un terç, d’altres llocs d’Estíria.

L’altra cara d’eixos criteris es veu en les sol·licituds que emplenaven els veïns d’ací. Les tretze de Xest, de 27 de maig de 1920, demanen un xiquet «de padres labradores» —el llaurador demanant fill de llaurador—, i sobre la religió no es posen d’acord entre ells: dos exigixen expressament que el xiquet no siga catòlic i uns altres el volen catòlic, en el mateix full. Set dels tretze demanen que sàpia esperanto, perquè comptaven d’entendre’s amb ell.

El viatge

Les negociacions no van ser fàcils: Itàlia i l’Imperi austrohongarés havien estat enemics fins feia dos anys. Els xiquets van embarcar a Gènova i Trieste cap a Barcelona, i des d’allí es repartien.

El primer contingent va arribar al port de Barcelona el 10 d’octubre de 1920, «después de innumerables gestiones y sacrificios de todo tipo del Patronato a lo largo de seis meses, no sólo ante nuestras autoridades sino también ante las extranjeras», conta Marco Botella. El segon grup va arribar deu dies després.

Convé retindre com havia canviat la proposta pel camí. La crida que el diari El Pueblo va publicar en febrer de 1920 parlava d’«alojar en sus casas por unas cuantas semanas, en primavera ó en verano» xiquets «de ocho á catorce años». El que es va demanar de veres a les famílies va ser acollir criatures de 10 a 14 anys per un període no inferior a un any. A Xest van estar-se dèsset mesos.

On van anar

Ací és on la documentació es fa prima, i val la pena dir-ho abans que res: quan escrivim això no tenim la xifra de tots els pobles. D’uns quants sí, i eixos són els que van ací.

Al País Valencià, gràcies al buidatge que va fer Castillo, en van ser trenta-tres: catorze a Xest, set a Pedralba, quatre a València, quatre a Borriana, tres a Carcaixent i un a Nules. A Osona en van ser quinze, la major part a Vic i a Manlleu, segons l’estudi de Lurdes Cortès i Braña. A Terol en van ser quatre, que és una xifra que dona Serafín Aldecoa a partir de la premsa local.

De la resta tenim els noms dels llocs i prou. El Boletín informativo de la Barcelona Esperanta Societo de maig de 1922 parla dels «Sub-Comités de Barcelona, Cheste, Gerona, Huesca, Manlleu, Olot, Sabadell, Tarrasa, Valencia, Vich, etc.», i eixe «etc.» és tot el que en sabem.

I la llista no acaba ahí. Enric Llopis, citant també el butlletí de la societat barcelonesa, en dona una de més llarga que inclou Valladolid i Astúries, i diu que la majoria dels xiquets es van repartir per «Aragón, Cataluña, Madrid, Asturias y el País Valenciano». El número de maig de 1922 que hem pogut llegir no porta eixos tres noms, o siga que la llista llarga ve d’un altre lloc que no hem identificat. Ho deixem dit perquè importa: si Madrid, Astúries i Valladolid hi eren, l’operatiu no és només un afer de la Corona d’Aragó, que és com se sol explicar.

Hi ha una coincidència aritmètica que convé mirar amb precaució, perquè és una lectura nostra i no una afirmació de cap font: les onze províncies que dona Cortès quadren exactament amb Barcelona, Girona i Tarragona, València i Castelló, Saragossa, Osca i Terol, i Madrid, Astúries i Valladolid. Quadra, però que quadre no vol dir que siga.

Qui obria la porta

El que més sorprén en llegir els noms és que no hi ha un perfil, n’hi ha molts, i sovint incompatibles entre ells.

A Vic el comité el presidia el bisbe, amb els rectors de les tres parròquies, els superiors de tots els col·legis de la ciutat, dos jutges, un militar, un mestre i els directors dels tres setmanaris. Els qui acollien eren industrials i viudes de casa bona que demanaven «nenes catòliques de bona família que parlaren esperanto».

A Manlleu, a quinze quilòmetres, el president del grup esperantista escrivia a Saragossa: «[n]uestro grupo está compuesto todo de obreros manuales», i s’excusava de no poder presentar més sol·licituds perquè els rics del poble no hi vivien. «¡Maldita sea la pobreza!».

A Xest no hi havia comité: hi havia un llaurador fadrí, delegat de la UEA, que organitzava tot el territori valencià i que quan li va tocar emplenar la seua sol·licitud va demanar «un niño que sepa esperanto para que sirva de intérprete a todos los de esta comarca».

A Terol no van anar a cap casa: les dues xiquetes van quedar internes al col·legi de les Terciàries Franciscanes i els dos xiquets al dels Franciscans.

A Borriana els va rebre Luis Barberá, que era president de la Creu Roja local i alhora membre de la Societat Teosòfica, un moviment espiritual fundat en 1875 el lema del qual és que no hi ha religió més elevada que la veritat.

A Pedralba, un dels acollidors era Narciso Poimirao, que ensenyava a llegir a jóvens i analfabets en el casino La Obrera i que, acabada la Guerra Civil, va ser afusellat després d’un judici sumaríssim.

Contra corrent

L’operatiu va anar en contra de quasi tot.

El govern austríac no hi va ajudar: tenia el seu propi pla i va qualificar la missió esperantista de quasi impossible. Quan els de Graz van enviar el farmacèutic Gustav Teltschik a Viena, li van contestar: «¿Por qué los quiere enviar a España? Todos los meses sale un tren con niños vieneses hacia los Países Bajos, Suiza, etc. Esperen y ¡también estarán los suyos!».

Ací els criticaven per ajudar estrangers. El patronat de Saragossa va haver de contestar-ho per escrit: «Que nuestros necesitados continúen siendo asistidos; que, si es preciso, se mejore y se amplíe la asistencia a nuestros desgraciados, pero como el espíritu de caridad es inagotable, no duda el Patronato que, de ese espíritu, algo quedará en beneficio de los niños miserables cuya asistencia recomienda».

I competien per la caritat. Eixos anys naixien les organitzacions humanitàries professionals —la Creu Roja, Save the Children— i l’Església havia monopolitzat la beneficència durant segles. Cortès parla d’una «concurrència per la caritat» i d’una competència pels seus beneficis d’imatge pública. Gastón ho veia vindre: «Me temo que los responsables eclesiásticos, al no ver nuestra empresa como asunto de iglesia, no se entusiasmarán por ella, quizá reservando sus fuerzas para beneficencia propia».

A Terol això va passar literalment. L’acollida es va presentar en la premsa com una obra de caritat cristiana de l’Església, i un mes després d’arribar els quatre xiquets van rebre la comunió del bisbe a la capella del Palau, després d’haver estat «preparados y confesados convenientemente por un padre franciscano». Aldecoa ho diu sense embuts: darrere estaven els esperantistes, «aunque fuera la Iglesia la que se aprovechase de la buena imagen».

La tornada, i els vint-i-nou que es van quedar

Les repatriacions es van fer per grups, escalonadament, des de l’estiu de 1921. L’última va eixir del port de Barcelona el 24 d’abril de 1922 en el vapor Re Vittorio, i hi van anar a acomiadar-la el governador civil en representació, el cònsol d’Àustria, un diputat a Corts, regidors i els caps dels comités.

Però no van tornar tots. Segons Aldecoa, un grup de vint-i-nou va decidir, d’acord amb les seues famílies i amb els qui els havien acollit, quedar-se per sempre a Espanya. D’eixos vint-i-nou en coneixem dos amb nom:

Rosa Url, de Graz, acollida pel capellà Antoni Ribas a Vic. Va tornar a Àustria amb els altres i el 1r de gener de 1923 va tornar a Vic, reclamada pels seus antics acollidors a instàncies d’ella mateixa, perquè a Àustria no podria estudiar ni aprendre violí. Es va quedar a Catalunya per sempre i va morir a Barcelona en 2001, a punt de fer noranta-cinc anys.
Franz Schleich, acollit a Pedralba per Agustín Sánchez, que va morir mentres el tenia a casa. La viuda va continuar: li va ensenyar a escriure a màquina, el va allotjar a València i li va buscar faena en una fàbrica de llums.

El balanç: van salvar els xiquets i van perdre el que buscaven

Els esperantistes volien dues coses i només en van aconseguir una. Ho va escriure el mateix Karl Bartel:

«Un objetivo de la empresa fue alcanzado con éxito: la ayuda a los niños. El segundo objetivo, la propaganda en favor del esperanto, por las circunstancias económicas en Austria, no pudo ser alcanzado. El dinero se devaluó hasta la diezmilésima parte, se extendió el desempleo, no quedaba tiempo para ideales, pues cada uno tenía que conseguir trabajo por todos los medios. […] Sin embargo, para nosotros, colaboradores en España y Austria, nos ha quedado la certeza de que hemos podido hacer, en tiempo oportuno, una buena acción con la ayuda del ESPERANTO.»

El coneixement d’esperanto dels xiquets era massa pobre per a servir ni de comunicació ni de propaganda. El fill de Rosa Url ho va resumir amb una frase que val per tota la història: «Tots els qui passaven gana es van posar a estudiar esperanto».

La Memòria de l’operatiu, que Gastón reclamava amb insistència als seus companys, no es va arribar a imprimir mai. Gastón va morir tres anys després que tot acabara. La dedicatòria que en va quedar escrita diu:

«[…] antes que nosotros, nadie se atrevió a organizar un acogimiento amoroso de niños, y nadie, cuando nos sentimos agotados por el trabajo, se atrevió a continuar nuestra obra, aun cuando así lo suplicamos […]. [A]un cuando el auxilio a los niños que se reseña, fué muy pequeño en atención a la necesidad del país auxiliado, resultó inmenso en relación a nuestra pequeñez.»

El que no quadra

Quatre coses que les fonts no diuen igual, i que deixem sense resoldre.

Quants xiquets. Cortès dona 330 per la via esperantista a onze províncies, i 427 per una operació oficial del govern austríac en eixos mateixos anys, que és una cosa distinta. La xifra que circula en la premsa i en la promoció editorial valenciana és «més de 400», que s’assembla molt a la de l’operació oficial. Pot ser que les dues s’hagen barrejat, o pot ser una altra comptabilitat.

Quantes expedicions de tornada. El Boletín de la Barcelona Esperanta Societo diu que la del 24 d’abril de 1922 va ser «la tercera y última», i Llopis ho repetix; Cortès diu que va ser la sexta i enumera sis transports, cinc des de Barcelona i un des de Vigo. Eixe transport des de Vigo és, a més, l’únic rastre que hem trobat de l’operatiu al nord-oest.

Quines onze províncies. Ja hem dit que Llopis hi posa Madrid, Astúries i Valladolid i que el butlletí que tenim no.

Quants es van quedar. Aldecoa dona vint-i-nou; Cortès i Alcalde diuen «alguns» sense xifra.

On són els papers

Tot això ix d’un sol fons: l’ANAE (Acogimiento de niños austriacos en España), els papers del patronat de Saragossa, més de tres mil documents. Els toms porten a la coberta el segell del patronat —una creu amb la paraula PAX i la llegenda «Patronato para Niños Austriacos · Zaragoza-España»— i un d’ells es titula «Correspondencia entre D. Emilio Gastón, Director, y Subdirectores en España».

Quan Cortès el va treballar era un arxiu privat en mans d’un nét de Gastón. Hui està depositat en l’Arxiu Històric Provincial de Saragossa, enquadernat en set toms, i es pot consultar amb cita prèvia.

Queda faena. Les xifres poble per poble que ací falten estan en eixos toms, i no les ha publicades ningú.

Vegeu també

Fonts

Lurdes Cortès i Braña, «Els nens austríacs acollits a Osona (1920-1923)», AUSA, XXV, núm. 167 (2011), pàg. 209-247. Text complet en accés obert a RACO. És l’estudi de referència: d’ací ixen les xifres de 330 i 427, les cartes de Bartel i de Gastón, el comité de Vic, la carta de Campdelacreu de Manlleu i la història de Rosa Url. La mateixa autora va llegir en 2016 la tesi doctoral Ayuda humanitaria a los niños europeos víctimas de la Primera y Segunda Guerra Mundial, que no hem consultat.
Enric Llopis, «Niños austriacos en el estado español, una historia de solidaridad», Rebelión, 19 de setembre de 2018, publicat amb llicència Creative Commons. D’ací ixen els criteris de selecció de Graz, la ruta per Gènova i Trieste, la llista llarga de subcomités i les fotografies de les cobertes de l’ANAE.
Serafín Aldecoa, «Los esperantistas y la acogida de niños austriacos», Diario de Teruel, 19 de gener de 2020, secció «Crónicas turolenses». Exemplar a la Bitoteko. D’ací ixen els quatre xiquets de Terol —Irene i Amanda Reindhart, Rodolfo Stockinger i Román Yager—, el paper del canonge José María Lozano i de Julio Belenguer, i la xifra de vint-i-nou que es van quedar.
«Repatriación de los niños austriacos», Boletín informativo de la Barcelona Esperanta Societo, any I, núm. 2 (maig de 1922), pàg. 2. Exemplar complet a la Bitoteko; el núm. 1, d’abril de 1922, també parla de la campanya.
Javier Alcalde Villacampa, «Cuando Aragón acogía a refugiados de Austria», Diario del Alto Aragón, 19 de setembre de 2015. Exemplar a la Bitoteko.
José Vicente Castillo García, Los trenes de la esperanza. Esperantistas solidarios: niños austriacos en la región valenciana, 1920, Ajuntament de Xest, 2019, ISBN 978-84-09-10065-1, per a les xifres del País Valencià. Fitxa comercial a Todos tus Libros.
Antonio Marco Botella, Un siglo de esperanto en Aragón, Frateco, Saragossa, 2000, citat ací a través de Llopis i d’Aldecoa: no l’hem consultat.
José Rico de Estasen, «Un pueblo español cuyos ocho mil vecinos hablan Esperanto», Estampa, 1932, reportatge sobre Xest amb una fotografia de Máñez envoltat de nou dels catorze xiquets austríacs. Citat ací a través de Llopis; l’exemplar és a l’Hemeroteca Digital de la Biblioteca Nacional d’Espanya, que no hem pogut obrir.
Fons Archivo familiar Gastón Ugarte, que conté la documentació de l’ANAE en set toms, a l’Arxiu Històric Provincial de Saragossa. Fitxa a DARA, el portal d’arxius d’Aragó.

Llegir en:

Aquesta entrada encara no té cap comentari. Sigues la primera persona a comentar-la des del fedivers.