L’Associació Valenciana d’Esperanto (2013): un assaig de relleu generacional

El 27 de febrer de 2013 va quedar inscrita a Oliva l’Associació Valenciana d’Esperanto —Valencia Esperanto-Asocio, VEA als seus papers interns—, amb número CV-01-050737-V. Va nàixer d’una generació jove i connectada per internet, i encara que la xarxa que la va impulsar es va dividir sis setmanes després, l’associació no va desaparéixer: eixe mateix juny organitzava la trobada d’Oliva, el 2015 confluïa amb el congrés espanyol a Cullera, i almenys durant 2016 i 2017 tenia presidència, quotes i una comunitat activa cada dia. De 2018 ençà, l’activitat que podem documentar cau en picat.

Això obliga a matisar una lectura massa fàcil. La VEA no va ser una associació que va tindre una crisi fundacional i després va quedar inscrita sobre el paper: durant uns anys va ser la peça formal d’un intent real de relleu generacional de l’esperantisme valencià, amb un model més informal, digital i orientat a usar la llengua entre gent que vivia en pobles diferents.

El que diu el registre

El Directori d’Associacions de la Comunitat Valenciana és una base de dades oberta, i la fitxa és pública:

El domicili social estava a Oliva. Que la inscripció continue viva és una dada jurídica i no diu res del grau d’activitat real en cada moment.

No era la primera, ni arribava a un desert

No és la primera vegada que els esperantistes valencians es doten d’una entitat per damunt dels grups locals. La Federació Valenciana d’Esperanto, fundada el 1989 i inscrita el 1991, va fer eixa faena quasi vint anys amb un format fix: un congrés a l’any, per torns entre les províncies valencianes i Múrcia. L’últim va ser a Borriana el març de 2007.

Però entre 2008 i 2013 el territori no estava mort. El 16 de juny de 2012, Verda Rondeto organitzava a Castelló un Congrés d’Esperanto de la Comunitat Valenciana amb suport de la Diputació. O siga que la VEA no és la resurrecció d’un moviment inactiu, sinó un intent nou de coordinació, impulsat des d’Oliva i per gent més jove.

José Miguel Bernabéu Egea, que havia presidit la federació, ho recordava així el 2026: després d’allò «es va reprendre la cosa durant un any a Oliva, per mitjà d’Enric Baltasar, però no va continuar». És un record retrospectiu que resumix bé la percepció, encara que la documentació contemporània mostra que la continuïtat territorial havia sigut més complexa.

D’on va eixir

El primer moviment és de l’estiu de 2012 i no el va fer Oliva. El Grupo Esperanto de Valencia va proposar al club d’Oliva que organitzara allí la Trobada Valenciana d’Esperanto de 2013, i el club ho va anunciar als seus seguidors el 8 de setembre de 2012 amb una cara de sorpresa: «La asociación de esperanto de Valencia nos ha propuesto que se lleve a cabo el congreso valenciano de esperanto del año 2013 en Oliva. O__o». Eixe mateix any, Enric Baltasar ho explicava per escrit al Boletín de la federació espanyola i hi afegia el problema que això li plantejava: «Valencia Esperanto-Grupo proponis al ni aranĝi en Oliva la venontan Valencia Esperanto-Renkontiĝo en junio de la jaro 2013, sed… divenu, ni bezonas oficialecon por povi fari tion!» —necessitem ser oficials per a poder fer-ho.

Què hi havia darrere d’eixa oficialitat

Eixa frase del Boletín té darrere una història concreta, que Baltasar va contar en 2026. Tenia setze o dèsset anys i cap idea de burocràcia, i donava per fet que en un poble xicotet seria fàcil que l’ajuntament els cedira un espai: la biblioteca sovint estava buida i només necessitaven una habitació o dos. Un dels membres del club, Juanvi, que organitzava danses tradicionals i coneixia la gent de l’ajuntament, va fer de pont i els va aconseguir una reunió amb la regidora de cultura d’Oliva. La reunió va anar bé. Després va vindre el silenci, i quan van tornar a preguntar ja no els va atendre la regidora: des de l’ajuntament els van dir que no els ajudarien en res si no eren una organització registrada, i que a més els calia una assegurança de responsabilitat civil.

Per a llavors ja no es podia fer marxa arrere: el web de la trobada estava en peu, hi havia gent apuntada, algunes persones havien pagat i l’allotjament estava tancat.

L’eixida evident no era fundar res, sinó demanar aixopluc a una entitat ja registrada que territorialment incloguera Oliva. N’hi havia tres: la federació espanyola, la federació valenciana i el Grupo Esperanto de Valencia mateix, que al registre és d’àmbit provincial i Oliva és a la província de València. Va demanar-ho a la federació espanyola i al grup de València, i segons Baltasar cap de les dos la hi va donar: de la HEF diu que li van respondre que no el coneixien en persona, que no se’n fiaven i que no podien fer res; de València, «no podem ajudar-te». L’única ajuda que recorda d’aquells mesos va vindre de fora: la Kataluna Esperanto-Asocio, l’associació catalana, que els va enviar llibres que després van usar a les classes, i TEJO, l’organització mundial de la joventut esperantista, en la persona de Boris, que va vindre a la trobada d’Oliva.

Així que va muntar l’associació a contracor —«interés zero» a fer-ho, diu— i a tota velocitat: buscar gent per a la junta, redactar estatuts, anar a Oliva, a Gandia i a València a fer papers, demanar pressupostos a asseguradores i pagar l’assegurança dels seus estalvis, tot mentre cursava un cicle mitjà i s’acostava el final de curs. També va pagar de la seua butxaca un amic perquè els fera el web.

Això és el seu record, tretze anys després, i no tenim la versió de les entitats a qui va demanar ajuda. El que està documentat no el contradiu, però sí que l’aclarix: la trobada d’Oliva no se li va ocórrer a ell, l’hi va proposar el Grupo Esperanto de Valencia, i en aquelles mateixes setmanes una llista de correu amb més de quinze persones treballava el programa en un wiki amb les tasques repartides. El que li van negar no va ser la trobada: va ser la figura jurídica que li demanava l’ajuntament, l’entitat registrada que havia de firmar l’assegurança i respondre de l’acte.

El 26 de gener de 2013, un cap de setmana, uns quants esperantistes valencians van decidir crear una llista de correu per a coordinar-se. Dos dies després Joan Català, de Benicàssim, l’anunciava: valencia-esperantistaro, muntada al servidor del col·lectiu Riseup. El diagnòstic que la justificava era que al País Valencià «fins ara cadascú va pel seu compte i no tenim una organització que ens interconnecta».

En un mes havia passat de tres persones a més de quinze, amb un wiki per a treballar el programa d’Oliva i les tasques repartides. Enric Baltasar, que presidia l’Oliva Esperanto-Klub’, portava alhora un cens d’esperantistes valencians i buscava contactes per tot arreu; preguntava per gent de Xest i de Burjassot, i un antic membre d’Esperanto Rondeto li contestava que a Xest seria fàcil, perquè «tot lo poble coneix algo d’este tema».

El 26 de febrer es discutien els tràmits: Pau Climent i Pérez explicava que el CIF no el dona la Generalitat sinó Hisenda, i Josep Enric Peres i Blesa avisava que en altres associacions els havien tornat els estatuts fins a ajustar-los. La inscripció ja estava feta —és de l’endemà—, però la notícia va tardar tres setmanes a arribar: el 20 de març Baltasar anunciava que l’associació ja existia legalment.

El desacord d’abril

A primers d’abril es va plantejar una norma de treball: que ningú entorpira la faena dels altres per motius ideològics i que l’esperanto anara per davant.

La proposta va obrir un desacord de fons sobre quina havia de ser la naturalesa de l’entitat: una associació estrictament neutral, dedicada a la llengua i oberta a qualsevol, o una que portara incorporat també un compromís ètic i polític. En cinc dies, quatre de les persones que havien impulsat la llista van demanar la baixa. Cap es va desdir de l’associació —almenys una va dir expressament que la recolzava—, però cap va voler pertànyer-hi. El 28 d’abril la llista es tancava per inactivitat, tres mesos justos després de nàixer.

No en reproduïm els missatges: era una llista explícitament privada i el que té valor documental és que el desacord va existir, quan i sobre què.

Este desacord és, punt per punt, el que travessa l’esperantisme des de fa un segle —si el moviment és neutral o porta un compromís incorporat—, i el tenim explicat en un altre article. El que té d’especial és que està datat al dia.

Oliva 2013: una comunitat que ja funcionava

Del 21 al 23 de juny de 2013, Oliva acollia la Trobada Valenciana d’Esperanto. La crònica d’El Periòdic n’atribuïa l’organització a l’Oliva Esperanto-Klub’ i el descrivia com un club fundat un any abans per un grup de jóvens que hi feia activitats cada setmana, amb participants d’Itàlia, d’Alemanya i de mig Espanya que sovint es coneixien per internet. La revista alemanya Esperanto aktuell l’anunciava com una reforma del format tradicional de les trobades valencianes.

El club, però, tenia de si mateix una idea menys rodona que la de la premsa. Al Boletín 399 de la federació espanyola, Baltasar en resumia la trajectòria en tres frases —«2011, tie ĉi tio estas pli morta ol viva. 2012, du esperantistoj en Olivo (Valencio). Post sep monatoj, nova Esperanto-asocio kun 20 membroj nun»— i hi descrivia un sostre ben concret: una norma local impedia que les associacions no oficials usaren locals de l’ajuntament, havien provat de fer-la canviar sense resultat, i mentrestant es reunien «en la domo de mia avo», a casa del seu iaio, on «la spaco mankas ĉiam».

Convé no confondre les estructures: l’Oliva Esperanto-Klub’, l’Associació Valenciana i la xarxa informal de jóvens no eren la mateixa cosa, encara que compartien persones, activitats i projectes. La VEA era alhora una entitat jurídica i una peça d’un ecosistema més ample. Al registre autonòmic només hi ha la segona: el club d’Oliva no hi consta, i el 10 de juliol de 2012 s’havia limitat a anunciar que estava «preoficializada». Que la inscripció d’una associació d’àmbit valencià, domiciliada a Oliva i registrada quatre mesos abans de la trobada, resolguera de pas el problema de local que Baltasar descrivia és una lectura nostra: cap document ho diu.

I la manera de treballar d’Oliva no era improvisada. El mateix article de 2012 acaba amb el que ell anomena la seua «revelació» sobre com fundar i fer créixer un grup: «ne zorgu pri havo de multe da lernantoj, eĉ ne tro pri lernado de Esperanto, sed ja vere zorgu pri tio, ke en ĉiu renkontiĝo viaj lernantoj eliru el la klasejo kun rideto» —no us preocupeu de tindre molts alumnes, ni tan sols massa de l’aprenentatge de l’esperanto, però preocupeu-vos de veres que a cada trobada els vostres alumnes isquen de classe amb un somriure. Baltasar va descriure després a l’Aktivula Akademio de TEJO els experiments organitzatius que hi havien fet, centrats en les relacions personals que afavorixen o dificulten que la gent participe. En un altre text de 2016 es referia a la Valencia Esperanto-Asocio com la seua «segona associació»: prova pública que l’entitat encara formava part del seu marc de treball tres anys després.

Cullera 2015: la dimensió valenciana i la juvenil es troben

De l’1 al 3 de maig de 2015, Cullera acollia alhora el 74é Congrés Espanyol d’Esperanto i el congrés valencià. El Boletín 409 en parlava en plural —«els congressos espanyol i valencià»— i donava més de seixanta inscrits de cinc països; la crònica de Heleco va comptar-ne unes noranta, amb gent d’Alemanya, França, Finlàndia, Ucraïna, Polònia, el Vietnam, Corea i els Estats Units. El comité local el va dirigir Enric Baltasar.

Cullera va coincidir amb un esforç de la Federació Espanyola per a revifar la seua secció juvenil: el mateix butlletí hi convocava una reunió oficial d’HEJS per a reorganitzar-la i guanyar socis, i el número següent precisa que Alejandro Escobedo ja n’havia sigut aprovat president unes setmanes abans i que a l’assemblea de Cullera va entrar a la junta estatal com a representant juvenil. És una fita del relleu juvenil, però convé no dir que HEJS «va nàixer» allí.

2016-2017: de l’associació formal a la comunitat diària

El que millor mostra la vida posterior no és un butlletí sinó l’arxiu del grup de WhatsApp «Valenciaj esperantistoj», en dues encarnacions successives: 5.025 missatges entre el 26 de juny de 2016 i el 5 d’abril de 2026.

Un avís necessari: eixe grup no és un llibre de socis. Hi havia gent de grups diferents, visitants i participants que no eren membres formals de la VEA. No es pot identificar «qui hi escrivia» amb «qui n’era soci».

Però formava part del mateix ecosistema. Al setembre de 2016, Baltasar hi comunicava que estava disposat a deixar la presidència de la VEA i convidava altres a agafar el relleu. Al novembre apareix un detall revelador sobre la salut de l’entitat: «no molts» en pagaven quota. I l’abril de 2017 encara demanava si podia publicar una cosa «en nom de la VEA».

El gruix, però, no eren els tràmits: era usar la llengua i fer comunitat. Dinars i grups de conversa, rebre parlants nous, resoldre dubtes, anunciar cursos, coordinar visites, comentar congressos. Quan el 2017 buscava un administrador nou, Baltasar explicava que el grup havia servit per a incorporar gent, organitzar trobades, ajudar els aprenents a llegir i practicar, i fer visible que existia una comunitat a la qual es podia pertànyer.

Eixa frase és probablement la clau de l’experiment: la VEA no va funcionar tant com una associació clàssica de junta i assemblea com una xarxa d’esperantòfons que intentava convertir una població dispersa en una comunitat d’ús.

Un tema que tornava

El mateix arxiu mostra també què desgastava la convivència.

La fricció més repetida va ser la qüestió de la normativa lingüística valenciana. Un participant hi va tornar tretze vegades al llarg de 2017 —i encara una més el 2020—, sempre en el mateix sentit: defendre la normativa de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana enfront de la de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

El que en deia és prou explícit. De la norma oficial, que ell mateix acredita amb el nivell superior de la Junta Qualificadora, deia que era «una versió poc autèntica i molt colonisada», i que per això estudiava les Normes del Puig a través de Lo Rat Penat. Sostenia que «lo meu» és «més autèntic valencià» que «el meu». De l’AVL deia que era una creació política: les cadires repartides entre PP i PSOE, i l’origen en el pacte de 1998 entre Pujol, Aznar i Zaplana. I quan un participant li va recordar l’article 6.8 de l’Estatut d’Autonomia, que fa l’AVL institució normativa, va contestar que la distinció entre llengua i dialecte «depén de la política».

Alhora, quan el que estava en joc era que es produïra un material, demanava que n’hi haguera les dues versions, i això ho anomenava tolerància: va arribar a proposar que el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana s’editara en tres —castellà, valencià segons el Puig i valencià segons Castelló.

També corregia com els altres anomenaven el que escrivien: d’un vídeo deia que estava «en català, només normes de l’Institut d’Estudis Catalans», i a un participant li replicava que el que acabava d’escriure era «valencià amb normes de l’AVL, no català de l’IEC».

Al corpus sencer no hi ha ningú més sostenint eixa posició. Els altres dos participants que entren en el tema ho fan des del cantó contrari, citant l’article 6.8 de l’Estatut d’Autonomia —que fa l’AVL institució normativa— i la definició que la mateixa AVL dona del valencià.

El que va generar fricció no va ser que hi haguera una opinió minoritària, sinó la reiteració. Al gener de 2017, després d’una tanda més, un participant li preguntava quants debats pensava tindre «sobre la mateixa cosa»; un altre proposava sarcàsticament rebatejar el grup com a «discussió lingüística catalana/valenciana inacabable»; un tercer comparava el debat amb discutir «si l’aigua és incolora o blava»; i finalment l’administrador va demanar obertament que es deixara el tema.

No el nomenem. El que és documentable és que la discussió va tornar una vegada i una altra, que la sostenia una sola persona i que va cansar diverses. El que no es pot documentar és que això causara res del que va vindre després.

El relleu que no va haver-hi

El 4 de febrer de 2018, Baltasar anunciava que deixaria de pagar el domini esperantoval.org i de mantindre’n el contingut. Tres dies després, el 7 de febrer, s’acomiadava del grup: recordava que l’havia creat el 2013, quan encara no vivia a la ciutat de València «però sí a la regió», i explicava que ara ja no vivia al País Valencià i hi tornava cada vegada menys.

Els missatges conservats mostren què va passar després:

El recompte no mesura tota l’activitat de l’associació: només la d’eixe grup. Però la caiguda és prou gran per a dir que aquell espai va deixar de funcionar, de 2018 ençà, com la comunitat diària que havia sigut.

La coincidència entre la retirada del principal impulsor i el enfonsament suggerix una dependència excessiva d’unes poques persones. És una lectura plausible de la cronologia, no una demostració: per a saber per què es va apagar caldrien actes, composició de juntes i testimonis dels qui hi eren.

El 2 de febrer de 2025, una participant veterana preguntava al mateix grup si la VEA encara existia i encara funcionava. La pregunta no prova que l’associació haguera desaparegut —el registre diu el contrari—, però sí fins a quin punt havia perdut visibilitat.

El que no sabem

No hem vist els estatuts ni sabem qui va formar les juntes. No sabem quan va deixar de tindre activitat regular, ni si hi va haver mai una decisió formal de suspendre-la. I no sabem si la divergència d’abril de 2013 es va resoldre.

El que sí que queda documentat és que l’associació va tindre una vida social més llarga i més rica del que suggerix la història de la llista de correu, i que va formar part d’una experiència poc habitual de relleu generacional dins de l’esperantisme valencià recent.

Fonts

• Directori d’Associacions de la Comunitat Valenciana, dades obertes de la Generalitat Valenciana — conjunt de dades i fitxer CSV.
• El Periòdic, «Encuentro Internacional de Esperanto en Oliva», 2 de juliol de 2013.
• El Periòdic, sobre el congrés de Castelló de juny de 2012.
• Esperanto aktuell 2013/3, anunci de la trobada d’Oliva.
• Enric Baltasar. Entrevista per videoconferència, 13 de setembre de 2026; notes nostres. D’ahí ve tot el que conta la secció «Què hi havia darrere d’eixa oficialitat».
• Enric Baltasar, a l’Aktivula Akademio de TEJO: «La ĉen-teorio» (2014) i «Kiel elekti nomon de Esperanto-organizo?» (2016).
• Pàgina de l’Oliva Esperanto-Klub’ a Facebook, publicacions del 10 de juliol i del 8 de setembre de 2012 i del 7 de febrer de 2013. Se’n conserva captura.
• Boletín de la Federació Espanyola d’Esperanto, núms. 399 (2012), p. 6, Enric Baltasar, «Oliva Esperanto-Klub’: nova asocio, ĝia stato kaj rivelo»; 409 i 410 (2015), i Heleco 91 (juny de 2015).
• José Miguel Bernabéu Egea, president de la Federació Valenciana d’Esperanto des de 2002: notes d’una conversa del 9 de setembre de 2026.
• Correspondència de la llista valencia-esperantistaro@lists.riseup.net, gener-abril de 2013. Era una llista privada i no en reproduïm els missatges: en prenem només els fets.
• Arxiu del grup de WhatsApp «Valenciaj esperantistoj», 2016-2026, 5.025 missatges conservats en dues encarnacions. Arxiu privat, usat per a reconstruir l’activitat, els debats interns i l’evolució quantitativa. No és un registre de socis, i per això no l’usem per a atribuir afiliació a ningú.

Entrada incorporada retrospectivament el 9 de setembre de 2026 i ampliada el 10 i l’11 de setembre de 2026. La data de l’entrada correspon al document o activitat original.