Esperantisme sense esperantofonia?

Una associació d’esperanto pot continuar sent profundament esperantista encara que l’esperanto haja deixat de ser la llengua habitual dels seus membres. No és una impressió nostra: el Boletín de la Federació Espanyola d’Esperanto porta mig segle diagnosticant el poc ús intern de la llengua, i la sociolingüística ha donat nom a un fenomen més ample que ajuda a interpretar-lo, la comunitat metalingüística. El que costa més és saber si li passa a un grup concret, perquè el que caldria mesurar —en quina llengua parla la gent quan es reunix— no el mesura ningú, i el que sí que es pot comptar contesta una altra pregunta.

«Diagnozo de malsanoj de la loka Esperanto-grupo», article de Bernard Golden al Boletín de la HEF, número 292 (setembre-desembre de 1989). Entre les malalties del grup local hi apareix el troa krokodilado, l'excés de parlar en llengua nacional.

L’escena que està al fons de tot això la descriu el moviment mateix des de fa dècades. Els assistents a una trobada són membres d’una associació d’esperanto, alguns des de fa molts anys: defenen la llengua, organitzen cursos, commemoren Zamenhof, participen en congressos i sostenen l’entitat. La conversa, però, es desenvolupa en la llengua del país.

No sempre és per desconeixement. Sovint el podrien parlar, però és més còmode passar a la llengua comuna. L’esperanto té un verb per a això, krokodili, que La Simpla Vortaro definix com «parlar amb esperantistes en una llengua que no és l’esperanto». Si passa de tant en tant, és una anècdota. Quan es convertix en la manera habitual de funcionar d’un grup, la pregunta és una altra: ¿pot existir esperantisme sense esperantofonia?

El diagnòstic ja estava escrit en 1989

Diverses veus dins del moviment han respost que sí, i ho han considerat un problema. En el número 292 del Boletín de la Federació Espanyola d’Esperanto —setembre-desembre de 1989— l’esperantòleg Bernard Golden publicà un article titulat, sense eufemismes, «Diagnozo de malsanoj de la loka Esperanto-grupo», diagnòstic de les malalties del grup local d’esperanto. Entre les amenaces que hi enumera, al costat de la manca de diners i de la pèrdua de socis, apareix esta:

Aldone al tiuj estas la malagrabla etoso en loka klubo pro personaj konfliktoj kaj rivaleco, pro troa krokodilado kaj pro manko de interesaj programoj.

«A més d’eixes, hi ha el mal ambient en un club local per conflictes personals i rivalitat, per excés de krokodilado i per falta de programes interessants.»

El que fa interessant l’article de Golden no és la queixa, que és vella, sinó com formula la funció del grup. Discutint si el club local encara pot complir el paper que tenia, escriu que caldria buscar una altra estructura organitzativa per a unir els esperantistes i «eduki ilin lingve kaj ideologie», educar-los lingüísticament i ideològicament. Són dues coses, i les anomena per separat. Un grup pot fer la segona sense fer la primera.

Golden arriba fins i tot a assenyalar qui no necessita el grup:

La solaj esperantistoj, kiuj ŝajne ne bezonas tiun socian ĉirkaŭmedion, estas la izoluloj.

«Els únics esperantistes que aparentment no necessiten eixe entorn social són els aïllats.»

És a dir: qui usa la llengua pel seu compte pot prescindir de l’associació. La direcció contrària —una associació que continua funcionant sense que la llengua hi circule— no la diu esta cita; la documenten els testimonis que vénen ara.

Mig segle de la mateixa observació

Golden no era el primer ni seria l’últim. La sèrie es pot resseguir a l’arxiu del Boletín, que està digitalitzat sencer.

En setembre de 1972, la secció «La revuo de la revuoj» del número 193 reprodueix una tipologia irònica de Henri Vatré apareguda a Svisa Espero, i el redactor hi afig una conclusió que no té res d’irònica:

Efektive, kiam en Esperanta societo multiĝas la krokodiloj kaj ilin komencas manipuli unu du talpoj, tiam la societo falas en la stagnadon kaj en la pereon.

«Efectivament, quan en una societat esperantista es multipliquen els cocodrils i comencen a manipular-los un parell de talps, aleshores la societat cau en l’estancament i en la ruïna.»

En gener de 1983, al número 255, G. Moya proposa millorar el nivell dels cursos per a evitar «la eternajn komencantojn, tiuj laŭnome esperantistoj, kiuj krokodilante plurfoje ĉeestas Kongresojn por precipe sin distri kaj fari turismon»: els eterns principiants, esperantistes de nom, que assistixen als congressos krokodilant i sobretot per a distraure’s i fer turisme. L’expressió laŭnome esperantistoj és la distinció sencera en dues paraules.

En març de 1989, el número 290 reprodueix del KAE-Informilo un article firmat VELUS que parla de la composició real dels clubs:

Ni ja konscias, ke ĉiu Esperanto-Klubo havas kaj konsiderindan nombron da «simpatiantoj» kaj eble ankaŭ grupeton da «eternaj lernantoj».

«Som ben conscients que cada club d’esperanto té un nombre considerable de «simpatitzants» i potser també un grupet d'»eterns aprenents».»

I hi posa una comparació que val per tot l’article: seria una incongruència evident que un club d’esperanto usara exclusivament la llengua nacional per a les seues relacions internes, «com igualment resultaria paradoxal que, per exemple, un club de futbol i els seus membres només practicaren… tenis!».

El mateix text recorda un episodi del Congrés d’Esperanto de Saragossa de 1954. Un congressista demanà al doctor Rafael Herrero, aleshores responsable de la HEF, permís per a replicar en llengua nacional una tesi presentada en esperanto. Herrero s’hi negà categòricament, argumentant que concedir-ho donaria la raó als escèptics que sostenen que «la esperantistoj fervore propagandas Esperanton, sed ili suspektige preferas uzi nacian lingvon en siaj konversacioj kaj kunvenoj»: que els esperantistes propaguen l’esperanto amb fervor però prefereixen, sospitosament, usar la llengua nacional en les seues converses i reunions.

El cas invers també existix

La separació funciona igualment a l’altra banda. En gener de 1993, el número 309 publica l’obituari del doctor José Olavide, psiquiatre madrileny vinculat al cercle de Saragossa, que posseïa uns 10.000 llibres, dos mil d’ells en esperanto —probablement, diu el Boletín, la col·lecció privada d’esperanto més gran del país. La redacció el descriu com a esperantista fins al moll de l’os i parlant impecable de la llengua, i tot seguit afegix:

li kurioze ĉiam preferis krokodiladon sub ekskuzo de pli grandaj komprenebleco kaj esprimivo.

«curiosament sempre preferia krokodilar, amb l’excusa d’una comprensibilitat i una expressivitat majors.»

Competència lingüística màxima i ús voluntàriament baix, en la mateixa persona.

El nom que li dona la sociolingüística

Que la competència i l’adhesió siguen dimensions diferents no és una intuïció: és el punt de partida de la descripció acadèmica de la comunitat. Ida Stria, en «Esperanto speakers – an unclassifiable community?» (2015), distingix explícitament entre parlants que no participen en el moviment, partidaris de l’esperanto que no el parlen i parlants que sí que hi participen activament. Ho hem tractat abans, mirant les paraules a Esperantista, esperantòfon o parlant d’esperanto? i els perfils a Les mil maneres de ser esperantista.

El que aquells articles no tenen és el nom del fenomen col·lectiu. La sociolingüista Netta Avineri el proposà en la seua tesi doctoral de 2012 i el desplegà després: comunitat metalingüística, definida com «una comunitat d’actors socials situats, dedicats principalment al discurs sobre la llengua i sobre els símbols culturals lligats a la llengua». Una llengua pot funcionar com a marca d’identitat i de pertinença encara que bona part dels membres no la domine prou per a fer-la servir com a instrument habitual de comunicació. El volum Metalinguistic Communities (2021), que Avineri coedità amb Jesse Harasta, en reunix casos d’una dotzena de comunitats.

Un dels casos estudiats són les escoles jueves complementàries dels Estats Units, que Avineri analitza amb Sarah Bunin Benor i Nicki Greninger. L’hebreu hi té una importància enorme —els alumnes aprenen a llegir-lo, a recitar oracions, a cantar, a relacionar-lo amb la identitat jueva—, però l’objectiu educatiu no sempre és que acaben mantenint converses en hebreu.

La distinció que se’n deriva és útil: en una comunitat de parla la llengua és sobretot el mitjà; en una comunitat metalingüística la llengua pot convertir-se també en l’objecte. No sols es parla en esperanto: es parla de l’esperanto.

No és una etiqueta de tot o res. Una mateixa associació pot funcionar com a comunitat de parla en unes activitats i com a comunitat metalingüística en unes altres, i el que es mou amb els anys és la proporció entre les dues. Ho hem vist ací mateix amb una altra llengua: Dues acadèmies i una llengua repassa el conflicte normatiu valencià, on defendre una llengua i usar-la cada dia tampoc són sempre la mateixa cosa.

Fragments de llengua com a senyal

Benor ha donat nom a un mecanisme relacionat, la infusió etnolingüística (ethnolinguistic infusion), que descriu des de 2018 i que ha teoritzat amb detall en un article de 2025 a Language in Society. Descriu comunitats on la comunicació habitual es fa en la llengua dominant però s’hi introduïxen fragments d’una altra llengua carregada de significat: salutacions, cançons, cartells, noms d’activitats. La majoria dels participants poden tindre una competència molt limitada, i l’objectiu dels fragments no és aconseguir fluïdesa sinó reforçar la connexió entre persona, llengua i comunitat.

Cal dir clarament què és nostre i què no. Benor situa el concepte en grups minoritaris «immigrants, indígenes, religiosos, regionals», i no menciona l’esperanto ni una sola vegada. L’analogia és nostra, i el concepte no s’hi pot traslladar mecànicament. Però el mecanisme és recognoscible: una reunió en castellà que comença amb un saluton, una activitat amb nom en esperanto, l’estel verd, l’himne, la música. La llengua continua present; el que ha canviat és la seua funció.

¿És això postvernacularitat?

Hi ha una segona analogia possible, la postvernacularitat que Jeffrey Shandler desenvolupà a partir del ídix, primer en un article de 2004 i després a Adventures in Yiddishland (2006). En determinades comunitats jueves el ídix perdé bona part de la seua funció quotidiana però conservà —i en alguns contextos augmentà— el seu valor simbòlic: una paraula o una cançó en ídix pot ser significativa precisament perquè és en ídix.

El paral·lel és suggeridor i incomplet. El ídix havia sigut una llengua vernacla transmesa entre generacions; l’esperanto s’aprén voluntàriament. Per això és més prudent parlar, en el cas nostre, de comunitat metalingüística que no de postvernacularitat en sentit estricte.

Convé no exagerar la diferència. Avineri ja descriu la comunitat metalingüística com «un tipus de grup voluntari», de manera que la voluntarietat no és el que separaria l’esperanto dels casos que ella estudia. El que sí que hi observa és que els seus membres, a més, «naturalitzen la seua pertinença mitjançant el naixement i l’herència», i eixa segona via és molt menys central en l’esperanto: hi ha parlants nadius i famílies esperantistes, però no caracteritzen la comunitat en conjunt. És comprensible que una persona d’origen jueu valore el ídix sense haver-lo aprés, perquè representa una família i una història heretades, mentres que la pertinença a una associació esperantista sol ser deliberada i la llengua n’és, almenys formalment, la raó constitutiva. Que puga produir-se igualment una seqüència de llengua a comunitat, de comunitat a identitat, i d’identitat a un grup que ja no necessita usar la llengua constantment, és precisament el que fa el cas interessant.

Una mesura que no contesta la pregunta

Tot això descriu una possibilitat. La temptació immediata és preguntar-se si ens passa a nosaltres, i buscar-hi un número.

N’hi ha un a mà: el grup conserva l’arxiu del seu WhatsApp des de 2019. Dels 19.184 missatges conservats, 13.403 tenen prou text per a classificar-ne la llengua, i d’estos el 94,3 % estan en esperanto. La xifra es manté per damunt del 90 % en cada any de la sèrie 2019-2026.

Convé desconfiar-ne, perquè mesura molt menys del que sembla. Compta només qui escriu: qui pertany al grup i no hi escriu mai —el «simpatitzant» i l’«etern aprenent» de VELUS, precisament la persona d’este article— no hi deixa cap rastre. I la mostra està seleccionada per la variable que volíem mesurar, dos vegades: perquè en un grup de WhatsApp d’esperanto la norma implícita és escriure en esperanto, i perquè qui no es veu capaç de redactar el missatge en la llengua sovint no l’escriu. A això s’hi afig que escriure no és parlar: permet pensar la frase, consultar el diccionari, esborrar i, avui, demanar ajuda a una màquina.

De manera que el 94 % no diu que el grup parle esperanto. Diu que en el canal on la norma és més forta, i entre qui ja ha decidit participar-hi, s’hi escriu en esperanto. La pregunta de veres —quanta gent el parla quan es reunix a dinar— no la contesta cap arxiu: caldria comptar-ho a les trobades, que és l’única mesura que serviria i la que ningú fa.

Com més espais on usar-la, més competència

La pregunta té almenys un antecedent seriós, i no és nostre. Jessica Hampton i Stefano Coretta compararen les pràctiques lingüístiques de dues comunitats minoritzades —l’emilià, parlat al nord d’Itàlia, i l’esperanto— amb un qüestionari sociolingüístic en línia passat l’estiu de 2020: 468 respostes d’emilià i 154 d’esperanto. En compte de preguntar només quant s’usa la llengua, comptaren en quants espais s’usa —físics, premsa, mitjans, virtuals— i creuaren eixa proporció amb les actituds cap a la llengua i amb la competència declarada pels informants.

La troballa principal és directa i val per als dos grups: com més espais d’ús, més competència, en comprensió, en parla i en lectoescriptura. Qui declara usar la llengua en més àmbits tendix també a declarar una competència més alta.

La segona és més fina. Actituds i espais interactuen: quan hi ha pocs espais d’ús, l’actitud cap a la llengua pesa en la competència; quan n’hi ha molts, eixe pes es reduïx fins a quasi desaparéixer.

the attitudes of a community member that has access to more spaces of use will be less or not correlated with their language competence.

«les actituds d’un membre de la comunitat que té accés a més espais d’ús estaran menys correlacionades, o gens, amb la seua competència lingüística.»

Dit en pla, i amb el límit que ve tot seguit: en les dades de l’emilià, quan falten llocs on usar la llengua, l’actitud positiva pesa més en la competència declarada. L’entusiasme supleix l’absència d’ocasions; quan els espais abunden, ja no fa falta una motivació excepcional.

El límit és que això és, precisament, el que no poden dir de l’esperanto. Allí l’efecte no els apareix —«D1 in Esperanto does not seem to correlate with higher levels of comprehension, even when the spaces proportion is lower»— i la incertesa és tan gran que ells mateixos diuen que no poden afirmar si es comporta igual o distint que l’emilià. Adverteixen també que no poden defendre cap efecte causal i que fa falta més dades d’esperanto.

Amb eixa cautela, val la pena dir per què ens interessa: seria un mecanisme plausible per a l’aparició d’una comunitat cada vegada més metalingüística. Si els espais d’ús minven, els més convençuts poden quedar sobrerepresentats entre els qui arriben a dominar la llengua, i la resta quedar-se en simpatitzants —el «simpatitzant» i l’«etern aprenent» de VELUS una altra vegada—. La llengua no desapareixeria del grup: es concentraria en qui ja hi creia. És una conjectura nostra damunt de dades d’altri, i com a tal la deixem.

I ara la part que va en contra del to fàcil d’este article: en eixa comparació l’esperanto no ix malparat, ix millor. Els esperantistes declaren usar la llengua en més espais que els emilians, i els autors subratllen que una llengua no territorial, pensada en origen per a l’escriptura, es manté en els espais físics quasi tant com una llengua heretada com l’emilià: la distància entre les dues medianes és d’un parell de punts.

Hi ha, a més, un detall que toca de ple la secció anterior: l’espai més usat en esperanto és el virtual, per davant dels mitjans, la premsa i els espais físics, mentres que en emilià la mediana d’ús virtual és zero. Això no salva el nostre 94 %, que continua tenint els mateixos problemes de mostra, però li canvia el sentit: el canal escrit i digital no és un racó marginal de la vida del grup, és l’arena principal on hui es manté la llengua.

Que els àmbits d’ús compten no és una idea d’estos dos autors. El document de la UNESCO Language Vitality and Endangerment (2003) posa els àmbits existents i la resposta als àmbits nous i als mitjans com a factors 4 i 5 de vitalitat, i deixa les actituds de la comunitat cap a la seua llengua en un factor separat, el 8. La separació és la mateixa que fa este article: el que la comunitat sent i el que la comunitat fa es mesuren a banda.

Convé, això sí, aplicar-li al seu número el mateix escepticisme que li hem aplicat al nostre, i els autors són els primers a fer-ho: la competència és declarada, no mesurada, i adverteixen del biaix d’autoselecció en la manera de reclutar els parlants d’esperanto —qui contesta ja s’identifica amb la comunitat, i per això cap informant no va declarar desconéixer la llengua—. La mostra d’esperanto, diuen, és de parlants segurs de si mateixos. És, una altra vegada, el problema del nostre WhatsApp: qui no es veu capaç, no contesta.

Dos objectius que no són el mateix

Res d’això vol dir que estes comunitats siguen falses ni que qui les forma siga mal esperantista. Una comunitat social i cultural té valor per si mateixa, i Golden ja assenyalava en 1989 que les tres funcions del grup local són informar, ensenyar i aplicar l’esperanto: només la tercera exigix parlar-lo cada dia.

El que sí que obliga és a distingir dues coses que sovint es confonen: mantindre viu l’esperantisme i mantindre viu l’ús de l’esperanto. Una associació pot transmetre la història del moviment, els seus símbols, els seus ideals, la preocupació per la continuïtat de l’entitat, el desig de difondre la llengua i una xarxa d’amistats, sense aconseguir que els nous membres es convertisquen en parlants habituals.

També explica per què tanta gent se’n va sense deixar de creure en la llengua, com hem vist en Per què la gent se’n va de l’esperantisme, i per què la crítica de Jorge Camacho a «La zombia lingvo» —que fem d’esperantistes per inèrcia— toca alguna cosa real.

Una associació que vulga saber en quin estat es troba té a mà una pregunta molt senzilla, i la resposta li dirà més sobre la seua vitalitat lingüística que el nombre de socis, els anys d’història o els estels verds penjats a la paret: quan ens reunim, quant parlem realment esperanto?

Fonts

• Avineri, Netta Rose. Heritage Language Socialization Practices in Secular Yiddish Educational Contexts: The Creation of a Metalinguistic Community. Tesi doctoral, University of California, Los Angeles, 2012. És on es proposa el concepte de comunitat metalingüística. Text complet a eScholarship
• Avineri, Netta; Harasta, Jesse (eds.). Metalinguistic Communities: Case Studies of Agency, Ideology, and Symbolic Uses of Language. Palgrave Macmillan, 2021. Fitxa de l’editorial
• Avineri, Netta; Benor, Sarah Bunin; Greninger, Nicki. «Contested Hebrew: Metalinguistic Communities and Ethnolinguistic Infusion in U.S. Jewish Complementary Schools». Dins Metalinguistic Communities, 2021, pp. 27–50. doi:10.1007/978-3-030-76900-0_2
• Benor, Sarah Bunin. «Ethnolinguistic infusion: Community language socialization and reclamation without proficiency». Language in Society, vol. 55, núm. 3, 2026, pp. 407–431; publicat en línia el 18 de novembre de 2025. doi:10.1017/S0047404525101851
• Boletín de la Hispana Esperanto-Federacio, núm. 193 (setembre-octubre de 1972), secció «La revuo de la revuoj», que reproduïx Henri Vatré, Svisa Espero, juny de 1972. PDF
• Boletín núm. 255 (gener-febrer de 1983), article firmat per G. Moya. PDF
• Boletín núm. 290 (març-juny de 1989), «Nepre ni «nuezu»!», firmat VELUS, reproduït del KAE-Informilo. PDF
• Hampton, Jessica; Coretta, Stefano. «Language practices of Emilian and Esperanto communities: spaces of use, explicit language attitudes and self-reported competence». Journal of Multilingual and Multicultural Development, vol. 47, núm. 2, 2026, pp. 1105–1130; publicat en línia el 17 d’octubre de 2024. En accés obert amb llicència CC BY. doi:10.1080/01434632.2024.2413933. Les dades i el codi són al compendi de recerca (doi:10.5281/zenodo.15768992).
• UNESCO Ad Hoc Expert Group on Endangered Languages. Language Vitality and Endangerment. París: UNESCO, 2003. Els nou factors de vitalitat; el 4 i el 5 són els àmbits d’ús, el 8 les actituds de la comunitat. PDF
• Golden, Bernard. «Diagnozo de malsanoj de la loka Esperanto-grupo». Boletín núm. 292 (setembre-desembre de 1989), p. 11. PDF
• Boletín núm. 309 (gener-febrer de 1993), «Forpasis d-ro José Olavide». PDF
• Arxiu de converses del grup de WhatsApp del Grupo Esperanto de Valencia, setembre de 2019 – setembre de 2026: 19.184 missatges de 71 participants, conservat pel grup i no públic, perquè conté converses privades. Les xifres d’esta pàgina són agregats per any; no se’n reprodueix cap missatge ni cap nom.
• La Simpla Vortaro, entrada krokodili.
• Shandler, Jeffrey. «Postvernacular Yiddish: Language as a Performance Art». TDR: The Drama Review, 48(1), 2004, pp. 19–43. doi:10.1162/105420404772990655 El desplegament complet del concepte és a Adventures in Yiddishland: Postvernacular Language and Culture (University of California Press, 2006), fitxa de l’editorial.
• Stria, Ida. «Esperanto speakers – an unclassifiable community?». Dins Wojciech Malec, Marietta Rusinek i Anna Sadowska (eds.), Challenging Ideas and Innovative Approaches in Theoretical Linguistics. Lublin: Wydawnictwo KUL, 2015, pp. 175–189. Text complet
• Stria, Ida. «Language attitudes among Esperanto speakers». Język. Komunikacja. Informacja, 12, 2017, pp. 146–158. https://doi.org/10.14746/jki.2017.12.11

Les traduccions al valencià de les cites en esperanto són nostres. La imatge prové del Boletín núm. 292, digitalitzat a Gazetoteko.