Que una foto es puga descarregar no vol dir que es puga usar. Quasi totes són d’algú, i posar-la sense permís en la web, en un cartell o en Instagram pot acabar en una reclamació. Ací van els tipus de llicències que hi ha, de la més tancada a la més oberta, quines es poden usar sense demanar res a ningú i què cal mirar quan en la foto ix gent. Val per a qualsevol associació, siga quin siga el seu tema.
Què passa si una foto no diu res?
Que té tots els drets reservats. A Espanya, qui fa una foto en té els drets des del moment en què la fa: no cal registrar-la ni posar-li el símbol ©. Per a usar-la cal demanar permís a eixa persona, millor per escrit.
Açò val per al que ix en Google Imatges, en Instagram o en la web d’una altra entitat.
Com funcionen els bancs de fotos de pagament?
- Lliure de regalies (royalty-free): es paga una vegada i la foto es pot usar moltes vegades, dins del que diga el contracte. És el més habitual.
- Drets gestionats (rights-managed): es paga per un ús concret —tal suport, tal país, tant de temps—. Per a usar-la en una altra cosa, es torna a pagar.
- Només ús editorial: val per a il·lustrar una notícia o un article, però no per a anunciar res: ni una activitat, ni una quota, ni un producte.
Què són les llicències Creative Commons?
Són llicències gratuïtes amb què qui fa la foto dona permís per endavant, amb algunes condicions. Es munten amb quatre peces:
- BY (reconeixement): cal dir qui la va fer. Va en totes.
- SA (compartir igual): si la canvies, el que publiques ix amb la mateixa llicència.
- NC (no comercial): no es pot usar amb fins comercials.
- ND (sense obres derivades): es pot publicar tal com està, però no canviada.
Combinades n’ixen sis: CC BY, CC BY-SA, CC BY-ND, CC BY-NC, CC BY-NC-SA i CC BY-NC-ND. La més oberta és CC BY; la més tancada, CC BY-NC-ND. Estan explicades una per una en la web de Creative Commons.
Com es cita una foto Creative Commons: qui la va fer, d’on ix i la llicència amb el seu enllaç; i si l’has canviada, es diu. Per exemple: «Foto: nom de qui la va fer, Wikimedia Commons, CC BY 4.0, retallada».
Compte amb la NC. Prohibeix l’ús pensat sobretot per a guanyar diners, i la frontera no sempre està clara: si la teua associació cobra un curs i usa la foto per a anunciar-lo, hi pot haver dubtes. Per a anar sobre segur, millor una foto sense NC.
I les fotos d’Unsplash, Pexels o Pixabay?
Tenen la seua pròpia llicència, que no és Creative Commons però és molt oberta: es poden usar de franc, també amb fins comercials, es poden canviar i no cal dir qui les va fer, encara que s’agraïx.
El que no deixen: vendre la foto sense transformar-la —com a pòster o en una samarreta—, pujar-la a un altre banc de fotos o usar-la dins d’un logotip o una marca. I si ix gent, no se la pot mostrar de manera ofensiva.
Què és el domini públic?
Són les fotos que ja no són de ningú: qualsevol pot usar-les per al que vulga, sense demanar permís ni pagar. S’hi arriba per dos camins:
- Perquè ha passat el temps. A Espanya, els drets duren tota la vida de qui va fer l’obra i 70 anys més, comptats des de l’1 de gener següent a la seua mort; si va morir abans del 7 de desembre de 1987, en són 80. Les fotos corrents, sense creativitat —les que la llei anomena meres fotografies—, duren molt menys: 25 anys des de l’1 de gener següent al dia en què es van fer. Ho diu la Llei de Propietat Intel·lectual, en els articles 26 i 128.
- Perquè qui la va fer hi renuncia. Per a això servix la CC0: un «fes el que vulgues» per escrit.
Així i tot, a Espanya hi ha dues coses que no caduquen mai: cal respectar qui la va fer i no es pot deformar. Així que, si en saps el nom, posa’l.
On trobar-les? En Wikimedia Commons, el magatzem d’on trauen les fotos les Viquipèdies de tots els idiomes, també la d’esperanto. En té milions, i cada una diu quina llicència porta.
I la gent que ix en la foto?
Esta és la trampa que més s’oblida: la llicència és de qui va fer la foto, no de qui ix en ella. Encara que la foto siga teua o siga CC0, cada persona que apareix té dret sobre la seua pròpia imatge, i ho protegix la Llei Orgànica 1/1982.
A la pràctica, per a una associació:
- Si en les fotos d’una activitat es reconeixen cares, demana permís a eixes persones abans de publicar-les. Una casella en el full d’inscripció estalvia molts disgustos.
- Amb menors de 14 anys, el permís el dona la seua família, per escrit.
- Una foto de grup de lluny o d’esquena, on ningú destaca, dona menys problemes que un primer pla.
I les altres coses: lletres, programes i música?
- Tipus de lletra: quasi totes les de Google Fonts van amb la llicència OFL, que deixa usar-les en webs, cartells i documents sense pagar.
- Programes: els lliures porten llicències com la MIT, que deixa fer quasi qualsevol cosa, o la GPL, que obliga que el que faces a partir d’ells també siga lliure. Ho contem en Què és el programari lliure, explicat sense tecnicismes.
- Música: la majoria de les cançons conegudes tenen els drets gestionats per entitats com la SGAE, i posar-les en un vídeo o en una activitat pública necessita llicència. Per a música sense complicacions, busca la que porte Creative Commons o CC0, per exemple en Free Music Archive.
Aleshores, què use?
- Fotos pròpies, fetes per gent de l’associació que et done permís, i amb el permís de qui ix.
- Unsplash, Pexels, Pixabay o CC0: sense paperassa.
- CC BY o CC BY-SA: posant davall qui la va fer i la llicència.
- Res de fotos NC si cobres alguna cosa, ni de fotos que no diguen quina llicència porten.
I guarda d’on vas traure cada foto: l’adreça i una captura de la llicència el dia que la vas descarregar. Si algun dia et pregunten, tindràs com demostrar-ho.
Açò és una guia per a orientar-se, no assessorament legal. Si tens un cas dubtós, sobretot amb diners pel mig, consulta algú que sàpiga de propietat intel·lectual.
Llegir en: