A finals dels anys seixanta s’ensenyava esperanto a la Universitat de Xile. Els cursos, segons la història que publica la mateixa associació xilena, «perduró hasta septiembre de 1973»: el mes del colp militar que enderrocà Salvador Allende i intervingué les universitats. El professor que els feia, Daniel Enrique Zanelli Chávez, figura amb el número 26921 en la nòmina oficial de víctimes de presó política i tortura de la Comissió Valech. I quatre anys després, encara sota la dictadura, era ell qui redactava i editava el butlletí de l’associació refundada.
No consta enlloc que l’esperanto fora prohibit ni perseguit a Xile, i este article no ho afirma. El que documenta és una altra cosa: com una ruptura política violenta arriba també a una comunitat cultural molt menuda.
A això hi afegim dos coses que ixen del nostre arxiu. La primera, que el Boletín de la Federació Espanyola d’Esperanto donava notícia de l’associació xilena en plena dictadura, amb noms i càrrecs. La segona, que el relat que l’associació xilena fa de si mateixa —seixanta-set anys de silenci entre 1910 i 1977— no es sosté: el Boletín documenta activitat esperantista a Xile en 1950, en 1951 i en 1955.
Qui feia els cursos, i on
Les dos versions que publica l’associació xilena no coincidixen del tot en el lloc. La història de 2007 els situa «en la Facultad de Letras de la Universidad de Chile –actualmente Universidad Metropolitana de las Ciencia de la Educación–» i cita, d’aquell grup, Alfonso Barahona, Iván Mättig, Daniel Zanelli i David Alvéstegui. El relat que hi ha hui a la seua web parla del Pedagògic, i sobre la represa de 1977 diu que allí «estudiantes del idioma del Pedagógico de la Universidad de Chile, se volvieron a encontrar con su profesor Daniel Zanelli».
De les dos versions es desprén el mateix: Zanelli era el professor, i els seus alumnes es tornaren a reunir amb ell quatre anys després. Al costat d’ells, el mateix text nomena Ambrosio Rabanales, Iván Mättig, David Alvéstegui i «algunos alumnos de la Escuela de Ciegos».
La universitat intervinguda
El que li passà a la universitat xilena a partir de l’11 de setembre de 1973 està ben documentat i no depén de fonts esperantistes. Memoria Chilena, projecte de la Biblioteca Nacional de Xile, descriu la contrareforma universitària: substitució dels rectors per autoritats militars designades, violacions dels drets humans contra membres de la comunitat universitària, dissolució de les federacions d’estudiants, prohibició de l’activitat política i modificació dels plans d’estudi. En la Universitat de Xile hi hagué a més una depuració extensa de professorat.
Cap document diu que ningú ordenara suprimir aquells cursos perquè eren d’esperanto. El que tenim és una coincidència de dates que la mateixa associació xilena marca —«perduró hasta septiembre de 1973»— dins d’una ruptura molt més ampla que afectà tota la universitat.
Daniel Zanelli, en la llista Valech
Ací sí que hi ha document, i no és del moviment esperantista. En la nòmina de persones reconegudes per la Comissió Nacional sobre Presó Política i Tortura, publicada per l’Institut Nacional de Drets Humans de Xile, es llig:
- Zanelli Chavez, Daniel Enrique
José Antonio Vergara, que fou president de l’Associació Xilena d’Esperanto, el descriu en 2016 com «el destacado profesor universitario de física (exonerado por la dictadura) don Daniel Zanelli, padre del conocido científico chileno Jorge Zanelli, del CECs (Valdivia)», i conta que els dos viatjaren junts al Congrés Universal d’Esperanto de l’Havana de 1990 (Esperanto Noticias, gener-febrer de 2016).
Que fora represaliat per esperantista no ho diu cap font, i no hi ha motiu per a suposar-ho. El que el cas documenta és la intersecció de dos històries: la de l’esperanto xilé i la de la repressió.
1977: tornar a començar sota la dictadura
L’associació xilena data la represa en el maig de 1977 i explica en quines condicions es feu, amb les seues paraules:
Hacia 1977 en el mes de mayo, quienes practicaban el Idioma Internacional Esperanto en Santiago, comenzaron a reunirse. No era una época fácil pues estaba Chile e[n] los momentos más dif[í]ciles de la dictadura y hacer reuniones era algo no muy bien visto. Pero a pesar de ello, y mediante invitaciones por cartas y llamados telefónicos, se logró efectuar la «kunveno»…
La constitució formal és posterior: la web de l’associació dona com a data de fundació el 28 de maig de 1978, i la necrològica d’Iván Mättig Catalán (Curacautín, 7 de desembre de 1942 – 19 d’octubre de 2024), publicada per Revuo Esperanto, situa en 1977 la refundació i li atribuïx trenta anys de presidència.
D’aquell mateix impuls ix el butlletí. La Verda Sago —«la fletxa verda»— comença a publicar-se en 1978 i es conserva digitalitzat a la Bitoteko de la Federació Espanyola d’Esperanto. El lema que porta a la portada juga amb la bandera xilena: Portas la verdan stelon ĉe la lando de la soleca stelo — porta l’estrela verda a la terra de l’estrela solitària.
I al colofó del número 4, de novembre de 1978, hi ha els càrrecs:
LA VERDA SAGO estas la oficiala bulteno de Ĉilia Esperanto-Asocio. Adreso: Casilla 13828, Santiago 21, Ĉilio. Direktoro: Jorge Tachauer S. Eldonisto kaj Redaktoro: Danielo Zanelli C. Kunlaborantoj estas bonvenaj.
Colofó del número 4 de La Verda Sago, novembre de 1978: «Direktoro: Jorge Tachauer S. Eldonisto kaj Redaktoro: Danielo Zanelli C.»
L’home que la dictadura havia exonerat, i que hui figura en la llista oficial de víctimes de presó política i tortura, era l’editor i redactor del butlletí de l’associació que es reconstruïa sota eixa mateixa dictadura.
Què es podia publicar
Els dos números conservats de 1978 permeten vore quina mena d’activitat podia fer-se en públic. El número 4 duu un article bilingüe, Cómo se aprovecha el Esperanto / Kiel oni profitas Esperanton, sobre institucions internacionals especialitzades, congressos, biblioteques, correspondència i intercanvi de documents.
El número 5, de desembre de 1978, dedica la portada i l’article central a Zamenhof, signat per Iván Mättig, que el presenta com un «Apóstol de la paz» i tanca convidant els lectors a treballar per la causa, amb els versos de La Espero, l’himne esperantista escrit pel mateix Zamenhof:
Sur neŭtrala lingva fundamento, komprenante unu la alian, la popoloj faros en konsento: unu grandan rondon familian.
És un esperantisme de cultura, correspondència, congressos i fraternitat internacional. Fins a quin punt eixe registre era conseqüència de la dictadura, els documents no ho diuen: la neutralitat política era ja una tradició central del moviment internacional molt abans de 1973.
1983: una seu dins d’una institució oficial
El Boletín de la Federació Espanyola d’Esperanto de novembre-desembre de 1983 publica:
GRAVA NOVAĴO RICEVITA DE LA ĈILIA ESPERANTO-ASOCIO
Per letero sendita al ni, de S-anoj Iván Mättig, kaj Jorge Tachauer, Prezidanto kaj Sekretario de Ĉilia Esperanto-Asocio, ni sciis la gravan novaĵon ke nun ili estis akceptitaj, kaj havas sidejon en la Ĉilia Instituto pri Hispana Kulturo, kies Direktorino agnoskas la gravecon de nia movado.
I afig que la presidenta de la HEF escrigué a Antonia Goyenechea, directora de l’institut, per a agrair-li la seua bona disposició cap a l’associació xilena.
La notícia confirma des de fora els dos noms del colofó del butlletí —Mättig i Tachauer, ara com a president i secretari— i documenta que en 1983 l’associació tenia seu dins d’una institució cultural establida al país.
Els seixanta-set anys que no ho van ser
El relat que l’associació xilena fa de la seua història diu que en 1977 es començà a organitzar «despues de 67 años de la última noticia que se tuvo del idioma en el país, por el encuentro del centenario de la nación» —és a dir, des del centenari de 1910.
Això no es sosté, i les fonts que ho desmenten inclouen la seua. El mateix José Antonio Vergara conta que el doctor Estanislao Fraga, metge de Valparaíso i dirigent de «la entonces existente Ĉila Esperantista Asocio», viatjà en vaixell al 7é Congrés Universal d’Esperanto d’Anvers, en 1911, com a delegat oficial del Govern de Xile i de les societats esperantistes xilena i peruana.
I el Boletín de la Federació Espanyola d’Esperanto documenta activitat xilena en ple període suposadament mut:
- Octubre de 1950: «CHILE.—En la Universidad Nacional de Santiago se ha constituido recientemente el «Club Esperantista de Estudiantes» que promete dar magníficos resultados.»
- Febrer de 1951: «CHILE.—En Valparaiso se ha constituido la agrupación «Ĉilia Esperanto-Centro», siendo su primer acto de vida la organización de un curso, el cual tiene lugar en el Instituto Agustín Edward, con asistencia selecta de profesores y estudiantes universitarios. Dirige el curso la señora Maria Castro de Boitano.»
- Març de 1955: el butlletí publica un text signat per Margarita Ots, Santiago de Chile, traduït de l’espanyol per Jaime Miró.
Val la pena subratllar el primer: un club esperantista d’estudiants en una universitat de Santiago l’any 1950, quasi vint anys abans dels cursos que s’acabaren en 1973. La continuïtat entre l’un i els altres no la sabem; el que sí que sabem és que els seixanta-set anys de silenci no hi van ser.
Abans de tot això: 1902
L’esperanto no arribà a Xile amb la generació d’Allende. El 3 de novembre de 1902, en la sessió de la Sociedad Científica de Chile presidida pel doctor Cienfuegos, Luis E. Sepúlveda Cuadra llegí un treball titulat Necesidad de una lengua auxiliar internacional. El Diario Ilustrado ho ressenyà tres dies després:
El señor Luis E. Sepúlveda Cuadra dió lectura a su trabajo «Necesidad de una lengua auxiliar internacional» probando prácticamente que las lenguas nacionales no pueden servir como internacionales; que se requiere una lengua neutra artificial, por supuesto, fácil; y que de todos los proyectos presentados hasta ahora, el Esperanto, ideado por el doctor Luis Zamenhof, era el mejor. Que el fracaso de proyectos como el Valapük y otros se debía a que sus autores no desearon el bienestar internacional, sino que pretendieron la extinción de las lenguas.
Agregó que el Esperanto puede aprenderse gramaticalmente en una hora y su práctica adquirirse en una quincena.
El diari escriu Valapük on hauria de dir volapük. L’última promesa —la gramàtica en una hora— és la de tots els fullets de propaganda de l’època i no cal prendre-la al peu de la lletra; el dictamen sobre el volapük, en canvi, és el que la història acabà donant per bo.
L’any següent Sepúlveda Cuadra començà a publicar Ĉilio Esperantista, i això no depén de reconstruccions posteriors: el número de desembre de 1903 de Belga Sonorilo ja el llista entre les publicacions esperantistes internacionals, amb l’adreça del responsable: «L. Sepúlveda Cuadra, cas. 1989, Santiago, Chili».
Una nota sobre l’exemplar
L’exemplar de La Verda Sago número 5 que hi ha digitalitzat porta escrita a la portada l’adreça del seu subscriptor: Héctor Campos Grez, casilla 231, Curicó. Vint anys després, el Boletín de la Federació Espanyola d’Esperanto de 1998 publicava una crida seua, amb la mateixa casella, com a secretari general de la Lliga Esperantista Escolta per a la Jamboree Mundial que s’anava a celebrar a Xile.
Fonts
- Asociación Chilena de Esperanto, «Historia del movimiento esperantista en Chile», 28 de maig de 2007.
- Asociación Chilena de Esperanto, pàgina d’inici i «Acerca de».
- El Diario Ilustrado, 6 de novembre de 1902, ressenya de la sessió del 3 de novembre de la Sociedad Científica de Chile. Facsímil a la Biblioteca Nacional Digital de Chile.
- Belga Sonorilo, desembre de 1903, llista de publicacions. Facsímil a la Bitoteko.
- Boletín de la Federación Esperantista Española, núm. 22 (octubre de 1950), núm. 26 (febrer de 1951) i núm. 75 (març de 1955). Col·lecció completa a Gazetoteko — bol022, bol026, bol075.
- Boletín de la HEF, núm. 260 (novembre-desembre de 1983), «Grava novaĵo ricevita de la Ĉilia Esperanto-Asocio». bol260.
- Boletín de la HEF, núm. 336 (maig-agost de 1998), crida de la Skolta Esperanto-Ligo. bol336.
- Ĉilia Esperanto-Asocio, La Verda Sago, col·lecció 1978-1979; núm. 4, novembre de 1978; núm. 5, desembre de 1978.
- Instituto Nacional de Derechos Humanos de Chile, Nómina de personas reconocidas como víctimas. Comisión Nacional sobre Prisión Política y Tortura. PDF oficial.
- José Antonio Vergara, «Un saludo del Presidente de la Asociación Chilena de Esperanto», Esperanto Noticias, gener-febrer de 2016. PDF.
- Revuo Esperanto, «Iván Mättig Catalán (07.12.1942 – 19.10.2024)».
- Memoria Chilena, Biblioteca Nacional de Chile: «Universidad de Chile», «Contrarreforma» i «La reforma universitaria y el movimiento estudiantil».
Vegeu també
Referències
Llegir en:
Aquesta entrada encara no té cap comentari. Sigues la primera persona a comentar-la des del fedivers.