Es va apuntar en 1969 a un curs que va veure anunciat al periòdic; d’ací van eixir trenta anys de congressos, els primers crèdits universitaris d’esperanto d’Espanya i anys de classes des dels Estats Units i Polònia fins a Eslovàquia, la Xina i el Vietnam
Si l’etapa moderna del grup té un nom, és este. Va ensenyar la llengua des dels Estats Units fins a la Xina i el Vietnam, va presidir la Federació Espanyola i el comité local del Congrés Universal de 1993, i va aconseguir el que ningú havia aconseguit ací: que l’esperanto valguera crèdits en una universitat espanyola.
Augusto Casquero de la Cruz (1945-2023).
Un curs vist al periòdic
Es va fer esperantista en 1969, al curs del doctor Herrero. Alicia Ballester ho conta així: estava passant l’estiu a València, va veure el curs anunciat al periòdic i s’hi va apuntar. Amb ell hi van anar quatre germans més —ella no sap si hi van anar ja eixa primera vegada o més tard—.
Els idiomes li venien de lluny. Oficial de l’exèrcit espanyol de formació, s’hi havia apuntat a uns cursos d’anglés que després li van permetre accedir als estudis de comunicacions als Estats Units, a San Antonio i a Nova Jersey.
I no va esperar a saber-ne prou per a ensenyar-ne. Ell mateix ho contava en 2011: tot just havia començat a aprendre quan uns amics el van convéncer que els fera classe; ell els va dir que anava només per la segona lliçó, i ells van insistir amb l’argument que el va desarmar —quan acabes la segona, ens expliques la primera—. Va arribar a tindre vint-i-cinc alumnes, i deia que des d’aquell moment ja no va deixar mai d’ensenyar. Alicia recorda una fotografia dels vuit o deu que eren al principi, tots amb samarreta blanca i l’estrella verda.
I no va parar, efectivament: a Madrid i a València, i també fora. En 2011 ell mateix resumia així la part de fora: un any ensenyant a Eslovàquia, cinc a Polònia, quatre a la Xina i quatre mesos al Vietnam —i quan el van entrevistar estava a punt de tornar a la Xina al setembre—.
L’esperanto era també una llengua de casa: eren huit germans i cinc d’ells esperantistes, i la seua dona, Alicia Ballester, venia igualment d’una família esperantista, la dels Ballester.
Els títols, i un ofici
Diplomat en Magisteri d’Educació General Bàsica (branca de Filologia Anglesa, Madrid 1981), llicenciat en Filosofia i Ciències de l’Educació (Complutense, 1985) i diplomat en Logopèdia (Complutense, 1987); va cursar els cursos de doctorat a la Facultat de Filologia de la Universitat de València.
El títol de logopeda no es va quedar en el paper: segons el seu propi currículum, publicat al Bulteno de la Federació Espanyola d’Esperanto en 2008, va exercir privadament de logopeda durant deu anys a partir de 1987.
Trenta anys de congressos
- President del comité organitzador del 48é Congrés Espanyol d’Esperanto (València, 1988), i dels congressos espanyols de 1987, 1997, 2002, 2003 i 2006.
- President del comité local del 78é Congrés Universal d’Esperanto (València, 1993).
- President de la Federació Valenciana d’Esperanto, elegit en 1999.
- President de Madrida Esperanto-Liceo, del qual va ser president d’honor.
- President de la Federació Espanyola d’Esperanto des del juliol de 2005.
- Títol de Professor d’Esperanto d’ILEI i premi internacional Ada Sikorska Fighiera en 2004.
Els primers crèdits d’Espanya, i les aules de fora
Va ser professor dels cursos d’esperanto de la Universitat de València durant sis anys, des de 1998: els primers a Espanya amb valor acadèmic en crèdits. I va ensenyar també dins de l’Acadèmia Internacional de les Ciències de San Marino, que impartia estudis universitaris en diverses llengües —l’esperanto entre elles— en coordinació amb l’Estudi Internacional de Turisme i Cultura de Bydgoszcz, reconegut oficialment a Polònia. Segons Alicia Ballester, hi va dirigir diverses tesis doctorals d’alumnes, en esperanto.
Ell mateix en preparava una, i li va dedicar dènou anys. En juliol de 1989 el director i el consell escolar del col·legi públic «Miguel Hernández», al barri valencià d’Orriols, van acceptar la seua proposta de fer amb els alumnes del centre la tesi doctoral en pedagogia Propedeŭtika valoro de Esperanto por la lernado de fremdaj lingvoj —el valor propedèutic de l’esperanto per a l’aprenentatge de llengües estrangeres— (Valencia Luno n. 23, juliol de 1989). En maig de 1990 el butlletí anunciava que setanta xiquets de deu a dotze anys dels cursos d’esperanto d’aquella escola buscaven correspondència internacional (n. 26).
El disseny el va exposar a les Hores Artístiques, Científiques i Culturals del 50é Congrés Espanyol d’Esperanto, celebrat en 1990 a Sant Cugat del Vallès amb 210 congressistes de catorze països. Segons la crònica del Boletín, hi havia dos grups d’alumnes d’EGB: al primer se li ensenyava anglés durant dos anys; al segon, esperanto el primer any i anglés el segon, amb l’expectativa que tots dos arribaren al mateix nivell d’anglés «amb el resultat que el segon grup va aprendre dues llengües, mentre que el primer només una». La mateixa crònica registra el que ell observava mentre feia classe: que els xiquets reaccionaven amb entusiasme per la facilitat de la llengua i per «la possibilitat d’expressar-se en una llengua estrangera quasi des del primer moment» (Boletín 297).
Va tornar sobre el tema durant més d’una dècada: una conferència titulada «Propedeŭtiko de Esperanto» al 3r Congrés de la Federació Valenciana d’Esperanto, a Callosa de Segura, el 28 de juny de 1992 (Valencia Luno n. 35); una altra en 1998 (n. 47 i Boletín 337); i una tercera en 2003, ja amb el títol ampliat a «…por dulingvaj infanoj», per a xiquets bilingües (Boletín 363).
La tesi, però, no consta que arribara a llegir-se. En la fitxa biogràfica que ell mateix va publicar en el Boletín d’octubre-desembre de 2008 enumera els cursos de doctorat completats —quaranta-dos crèdits a la Facultat de Filologia de la Universitat de València— i el certificat d’aptitud investigadora, i afig que segueix «encara no defensada la tesi doctoral», amb el títol Propedeutiko de Esperanto en dulingvaj infanoj (Boletín 385). Va morir en 2023 i no n’hem localitzat cap resultat publicat.
Per què es va quedar ahí. El director era Juan Carlos Ruiz Sierra, l’enginyer de mines i investigador del CSIC a qui ell mateix havia ensenyat esperanto al Liceu de Madrid vint anys arrere; ho escriu ell en la necrològica que li dedica en febrer de 1997, quan diu que Ruiz Sierra va ser «gvidanto de diversaj doktoriĝoj, inter kiuj, bedaŭrinde, troviĝas la mia mem» —director de diverses tesis, entre les quals hi ha la meua— i que la vol acabar en record seu. No ho va fer: segons Alicia Ballester, la mort de Ruiz Sierra —el 31 de gener de 1997, als 43 anys, i era l’amic més pròxim que tenien— el va desanimar i no va buscar cap altre director.
Material n’havia arreplegat. Va passar almenys un mes al Museu Espanyol d’Esperanto de Sant Pau d’Ordal buscant bibliografia per a la tesi, ajudat i allotjat pel seu fundador, Luis María Hernández Yzal. D’aquell treball no en queda res en format digital: un disc dur espatlat se’n va endur el que hi tenia guardat, segons conta la seua dona.
El folklore aragonés, en esperanto
A València va acompanyar el grup de ball i cant del Centre Aragonés a un festival internacional de folklore a Polònia en què tota la presentació es feia en esperanto: s’hi van presentar dues vegades i les dues van guanyar el primer premi. Ho conta Alicia Ballester.
El viatge quadra amb el seu vincle amb Bydgoszcz: allí tenia la seu Monda Turismo–Esperantotur, l’agència de turisme en esperanto que en 1989 ja tenia oficines en huit ciutats poloneses i organitzava trobades internacionals, i allí ensenyava ell a l’Estudi Internacional de Turisme i Cultura. Del festival, però, no en tenim ni el nom ni la data.
Canton, i uns monjos que volien aprendre
La connexió amb la Xina havia començat, de fet, a Polònia. Ell ho explicava així: la primera vegada que va ensenyar esperanto a xinesos va ser a l’escola de Bydgoszcz, on la llengua era l’idioma oficial del centre i on hi havia cinquanta alumnes xinesos. De la Xina deia que el nivell d’esperanto hi era molt alt, i que el problema principal era el krokodilado —parlar la llengua nacional entre esperantistes—: fins i tot gent que dominava l’esperanto hi requeia sovint.
L’any que el diari polonés Nowości el va entrevistar, en 2008, feia esta vida: cada any anava a Bydgoszcz, on ensenyava espanyol i esperanto a l’Estudi Internacional de Turisme i Cultura, i en acabar les classes se n’anava tres mesos a Canton. La universitat d’allí li va oferir un contracte d’un any i el va rebutjar, perquè no volia quedar-se tant de temps en un lloc. Deia que sabia deu llengües.
En eixe mateix reportatge es conta que uns monjos budistes d’un monestir a dos mil quilòmetres de Canton —arrasat durant la Revolució Cultural i aleshores en reconstrucció— li van demanar classes d’esperanto, i que un d’aquells monjos ensenyava budisme per internet en esperanto.
La relació amb el Vietnam va durar molt més que aquells quatre mesos. El 11 de desembre de 2016, a la seu de la Unió Vietnamita d’Organitzacions d’Amistat a Hanoi, l’Associació Vietnamita d’Esperanto va celebrar els seixanta anys de la seua fundació, i en aquella festa la Unió va entregar medalles commemoratives «Per la pau i l’amistat entre els pobles» als esperantistes que més havien contribuït últimament al moviment del país. Dels premiats, només dos eren estrangers: el japonés Yosio Isino i ell.
Per què
Per a ell, ensenyar esperanto no era simplement ensenyar una llengua. Quan en 2011 li van preguntar com es convencia els xinesos d’aprendre’l, va contestar que la clau era explicar que l’objectiu d’aprendre idiomes no és només la necessitat laboral o guanyar diners, sinó els valors de l’esperanto en el camp de la cultura, la pau, l’amistat internacional i la solidaritat.
En aquella mateixa entrevista deia que havia visitat 47 països —no que hi haguera ensenyat, en tots— i confessava una altra afició que li havia sigut útil: va córrer maratons durant molts anys, i sostenia que allò l’ajudava a estar més sa i fort, a adaptar-se sense problemes a països i costums desconeguts i a treballar amb més energia.
El mètode de Marček, en castellà
En 2010 va firmar la traducció a l’espanyol d’El Esperanto por el método directo, el curs il·lustrat de vint-i-dues lliçons de l’eslovac Stano Marček que s’ha traduït a desenes de llengües (catàleg de la UEA, ISBN 9788089312160).
El final
L’últim rastre d’ell en activitat és del Bulteno de la Federació: a la crònica de la festa de Zamenhof de València, el 16 de desembre de 2017, Elías Hernández Capdevila conta que al banquet del restaurant Carme també hi va anar Augusto Casquero, «kiu ne tre bone fartas» —que no es troba molt bé—, i que van parlar, van riure i van gaudir de l’ambient esperantista.
Poc després va patir un ictus —el primer d’una sèrie, segons la seua dona— que el va incapacitar per a l’activitat esperantista fins al final dels seus dies.
Va morir el 19 de setembre de 2023. El funeral es va fer al Tanatori de Campanar i la incineració al Cementeri de València, amb molts esperantistes valencians.
→ El comiat que li va escriure el grup: Aŭgusto Casquero de la Cruz, adéu a un esperantista incomparable.
→ Una fitxa biogràfica breu, junt amb la de la resta d’esperantistes valencians, a la pàgina de biografies.
Fonts: l’entrevista «Intervjuo kun Augusto Casquero de la Cruz — Esperanta (fluganta) instruisto», El Popola Ĉinio, 10 d’agost de 2011, on ell parla de si mateix; la seua pròpia ressenya biogràfica en el Boletín d’HEF núm. 385 (octubre-desembre de 2008), amb la seua pròpia fitxa biogràfica; per a la tesi doctoral, Valencia Luno n. 23 (juliol de 1989), n. 26 (maig de 1990), n. 35 (octubre de 1992) i n. 47 (octubre de 1998), transcrits ací, i els Boletín 297 (estiu de 1990, crònica del 50é Congrés Espanyol de Sant Cugat del Vallès), 337 (setembre-octubre de 1998) i 363 (novembre-desembre de 2003); La Ondo de Esperanto núm. 267 (gener de 2017), p. 31, per a la medalla vietnamita; la necrològica publicada per este grup; «Biały znaczy bogaty i zna angielski», Nowości, Toruń, 28 de febrer de 2008; testimonis d’Alicia Ballester Torregrosa (agost i setembre de 2026); Valencia Luno n. 43 (febrer de 1997), per a la necrològica de Ruiz Sierra; Bulteno d’HEF núm. 420 (octubre-desembre de 2017), per a la festa de Zamenhof de 2017; testimoni de Raúl Salinas Monteagudo (setembre de 2026) per a l’ictus.
Llegir en: