Juan Antonio Giménez, el mestre que es llevava a les quatre per a sentir Varsòvia

Primer president de la Federació Valenciana d’Esperanto, director d’un col·legi d’Arrancapins i professor de conversa del grup durant dècades. Quatre títols emmarcats a la paret del seu despatx conten la seua trajectòria sencera, de Callosa de Segura en 1979 a París en 2009

Es va comprar una ràdio d’ona curta a posta. Una Grundig gran, de les de dial il·luminat i sis bandes, que encara guarda la seua filla. Amb ella escoltava les emissions en esperanto dels països de l’est —la de la Varsòvia comunista, sobretot— i, com que la recepció era mala i les emissions queien a hores impossibles, es llevava a les quatre o a les cinc de la matinada per a agafar-les. A l’estiu se n’anava a l’apartament del Saler, perquè per damunt de la mar no hi havia res que fera nosa i s’agafaven millor.

Això era Juan Antonio Giménez García (València, 1 de juny de 1936 – València, 12 de maig de 2026): mestre funcionari, director de col·legi, primer president de la Federació Valenciana d’Esperanto i professor de conversa del Grupo Esperanto de Valencia durant dècades. Als butlletins firmava «Johano Antono», i el nom se’l va emportar de l’esperanto cap a fora: era el que gastava en el correu electrònic personal.

Juan Antonio Giménez García, en el retrat que la família reconeix com «així és com era ell».

Un company del col·legi, i don Félix

Va estudiar magisteri i va ser mestre funcionari, però l’edifici on va fer quasi tota la seua carrera —i que va acabar dirigint— era el Col·legi Diocesà Nuestra Señora del Socorro, al carrer de Salas Quiroga d’Arrancapins, al costat de la parròquia del mateix nom.

Que l’esperanto existia li ho va contar un company del col·legi mateix, Manuel López, professor de llengua, que havia fet el curset d’iniciació per curiositat; als sis mesos ell ho va deixar i Juan Antonio va continuar. El primer esperantista que va tractar va ser Félix Navarro, don Félix, el mestre que ensenyava esperanto als seus alumnes del Patronat. Va anar a alguna de les seues classes i ja s’hi va quedar.

I ací hi ha un fet que fins ara no teníem documentat enlloc: al principi, les classes d’esperanto del grup es feien en eixe mateix col·legi. El rector de la parròquia les hi va deixar fer, i allà anava don Félix a donar-les.

Del perquè de la llengua en tenia una idea clara, que sa filla resumix així: una manera d’harmonitzar els països, que cada u parlara la seua i l’esperanto els unira; una ferramenta per a la pau que dissoldria els conflictes entre nacions. De llengües estrangeres n’havia estudiat poques, i com s’estudiaven llavors: francés, molta gramàtica, «pero hablar no sabía». Valencià sí que en parlava, i el certificat se’l va traure quan el van exigir als mestres, encara que —diu sa filla— «no era su lengua ni muchísimo menos materna»: ell era de València i els seus pares no.

Quatre títols a la paret

A la paret del despatx tenia emmarcats quatre títols. Llegits en ordre, són la seua trajectòria sencera.

El primer el va traure quan tot just començava. És l’Atesto pri Elementa Kurso de la ILEI, la lliga internacional de professors d’esperanto, expedit al Colegio Nacional «Primo de Rivera» de Callosa de Segura (Alacant) el 30 de juny de 1979 i firmat pel director del centre com a president del tribunal i per F. Zaragoza Ruiz, delegat espanyol de la lliga. Això fixa la data que la família situava «a finals dels setanta».

L'Atesto pri Elementa Kurso de la ILEI, expedit a Callosa de Segura el 30 de juny de 1979.

Set anys després ja no era alumne sinó professor reconegut: el 17 de juliol de 1986, en el 46é Congrés Espanyol d’Esperanto, celebrat a Vigo, la Federació Espanyola el qualificava de «Esperantista Instruisto».

El títol d'«Esperantista Instruisto» de la Federació Espanyola, expedit a Vigo el 17 de juliol de 1986.

El tercer és el que més diu. El 31 de juliol de 1987, a Varsòvia, va superar l’examen de grau mitjà de l’Associació Universal d’Esperanto amb resultat «tre bona», molt bo; l’atestat el firmen l’endemà la UEA i la ILEI a través de la seua Internacia Ekzamena Komisiono. Eixa setmana s’hi celebrava el 72é Congrés Universal, el del centenari de la llengua, i ell no sols hi era: s’hi va examinar.

L'atestat de l'examen de grau mitjà de la UEA, superat a Varsòvia el 31 de juliol de 1987 amb resultat «tre bona».

I l’últim és de 2009, quan ja en tenia setanta-dos: el Certificat d’études pratiques de l’Institut Français d’Espéranto, expedit a París, que certifica «una coneixença ampliada de la llengua internacional esperanto».

El Certificat d'études pratiques de l'Institut Français d'Espéranto, expedit a París en 2009.

La crònica de Varsòvia

Del congrés del centenari en va escriure la crònica per al butlletí del grup, firmada «Johano Antono». Es titula «La kongresa labirinto» —«el laberint congressual»— i conta com va perdre, dins de l’immens Palau de la Cultura i la Ciència, la valenciana de setze anys que havia viatjat amb ell, perquè el seu nom no era a les llistes d’allotjament:

«—Bonvolu, vian nomon. —Mia nomo estas Neĝoj Munsuri. —Neĝoj… Neĝoj… Neĝoj… Ne estas, sinjorino.»

La busca pel vestíbul, planteja la recerca com un problema, es perd buscant l’ascensor i acaba preguntant a tot déu. «Ĉu vi vidis belan knabinon, nigrharulinon, deksesjaraĝan?» —¿ha vist una xica bonica, morena, de setze anys?—. «No, això no és un bon mètode.»

¿Llengua o moviment?

No va deixar només cròniques. El número 33 del Valencia Luno, de gener de 1992, s’obri amb un article seu titulat «ESPERANTO: ĈU LINGVO?, ĈU MOVADO?» —transcripció completa—, on planteja la pregunta com una alternativa i la resol negant-la: «Esperanto estas movado kaj lingvo samtempte. Kie ni povus lerni esperanton sen la movado?».

Concedix sencer el diagnòstic del Manifest de Rauma —els mites que han envellit, els símbols que semblen de gueto, la idea interna que no arriba a les generacions noves— i no concedix la conclusió:

Ni devos pripensi pli bonan solvon, pli aktualan aspekton por la Movado ol flankigi ĝin.

«Haurem de pensar una solució millor, un aspecte més actual per al Moviment, que no apartar-lo.» I tanca amb una pregunta directa: «Ĉu vi povos sola, sen Movado?» —¿podràs tot sol, sense Moviment?—. És, en xicotet, la posició que en aquells mateixos anys defenia Jouko Lindstedt: acceptar el que Rauma va vore sense acceptar que la comunitat puga substituir el moviment.

El professor i l’organitzador

Ensenyava des de principis dels huitanta: mentres don Félix feia el curs elemental, ell duia el curs de conversa amb els Amuzaj dialogoj d’Albert Lienhardt, dilluns i divendres. Encara el guiava en 1995, amb la mateixa divisió de faena. Entre els seus alumnes hi ha Fernando Manzanera Mas, veí seu, i Luis Salag.

Va ser secretari del comité organitzador del 48é Congrés Espanyol d’Esperanto (València, 1988) —a la crònica posterior hi figura ja com a vicepresident— i relacions exteriors del grup en 1990. Quan es va crear la Federació Valenciana d’Esperanto en va ser el primer president: el Valencia Luno d’octubre de 1989 el presenta així mentres atenia, amb Navarro, l’estand del Festival de la Pau de Benicàssim. En els congressos valencians presidia sempre la taula, moltes vegades amb l’alcalde del poble on es feien, i encara presidia la federació en 1993.

En 1990 va obrir el primer congrés de la federació amb una conferència sobre la història del moviment ací, i d’eixa faena en va eixir una història de l’esperanto a la Comunitat Valenciana: en 1992 en va entregar l’esborrany a Saragossa, en un homenatge públic. En 1999 va donar la conferència del dia de Zamenhof, sobre el passat i el futur de la llengua, i en 2007 encara seia a la junta de la federació.

Als papers apareix per primera vegada el 19 d’abril de 1980, a Alacant, en una jornada d’estudi per a mestres esperantistes d’EGB organitzada per la secció espanyola de la ILEI: la crònica el presenta com «el director Juan Antonio Giménez, de València» i conta que va saludar en nom dels col·legues valencians.

El mapa dels congressos

Anava als congressos quasi tots els anys, l’internacional i l’espanyol, mentres va estar bé. A Amèrica i a Àsia no hi va anar mai; a Europa, sempre que podia, i molt als països de l’est. En els últims anys buscaven trobades a què es poguera anar en tren en lloc d’en avió.

La caixa de pins que la família conserva és el seu mapa de viatges: hi són els de Bergen (1991) —el congrés on la UEA va proclamar València seu del de 1993—, Viena (1992), València (1993), Tampere (1995), el del 75é Congrés Italià d’Esperanto de Grosseto (2008), el del 65é Congrés de SAT a Lituània (1992), i altres de Bulgària i dels països bàltics.

La caixa de pins de congressos que la família conserva: Bergen 1991, Viena 1992, València 1993, Tampere 1995, Grosseto 2008, el congrés de SAT de Lituània de 1992 i molts altres.

Del congrés de Rotterdam de 1988 el butlletí el nomena entre els valencians que hi van anar, amb don Félix i mig grup. De Tampere en 1995 el Boletín de la Federació Espanyola conta una cosa que a casa sabien i el moviment havia oblidat: en la cerimònia d’obertura del 80é Congrés Universal, entre els representants de cinquanta-un països, qui va saludar en nom d’Espanya va ser ell. En 1998 va anar al de Montpellier, on van anar sis o set valencians, i en 1994 al Congrés Espanyol de Màlaga, amb Luis Salag i un grup d’esperantistes catalans, en un tren que eixia de Barcelona i que els va costar el dia sencer.

L’acte de la catedral

Era creient i molt participatiu a la parròquia, i sa filla conta que va ser ell qui va proposar que el congrés de 1993 tinguera un acte religiós interconfessional. Això va acabar sent el servici ecumènic a la catedral de València, que l’arquebisbe va autoritzar —«el lloc més imponent de València per a això», deia el butlletí— i per al qual el grup mateix va costejar mil exemplars del llibret «Ekumena Liturgio de la Vorto».

El criteri, segons la família, va ser que cada confessió fera allò que li era més propi: consagraven els catòlics i la lectura i el comentari els feien els protestants, «que ho feien millor». No era una eucaristia sinó un acte interconfessional, i per a ell tenia a veure amb el sentit de fons de la llengua: harmonitzar.

D’eixe mateix congrés ve una escena que a casa contaven amb gràcia. Quan l’alcaldessa Rita Barberá va acabar de llegir la salutació en esperanto i va preguntar si ho havia dit bé, va ser ell qui li va contestar: «Bueno, más o menos».

La relació no es va acabar ahí. Deu anys després, el llibre del 62é Congrés Espanyol d’Esperanto —València, del 15 al 20 de juliol de 2003, l’any del centenari de l’associació valenciana— la porta com a «Honora Prezidanto» del congrés, amb una carta seua al president de la Federació Espanyola donant les gràcies per haver triat la ciutat.

Els últims anys

En els últims anys es va apartar de l’esperanto per a cuidar la seua dona, malalta, cosa que es va convertir quasi en una dedicació a temps complet; els fills l’animaven a anar a algun congrés per a distraure’s.

Ni així va perdre el fil del grup. Cada any preguntava a sa filla si ja havia agafat la loteria de l’esperanto —de vegades ho preguntava ja a l’estiu— i, fins al Nadal de 2025, en regalava una papereta a tota la família: germans, cunyades, tothom. Tots sabien que, si tocava, tocava a través de l’esperanto.

Fins al final va tindre sempre textos en esperanto a mà i llegia cada dia. La ràdio d’ona curta la va substituir internet: va ser sa filla qui li va ensenyar a escoltar per la xarxa els programes en esperanto de Ràdio Polònia, els mateixos que quaranta anys abans havia perseguit de matinada per l’antena.

La Grundig d'ona curta que es va comprar per a escoltar les emissions en esperanto. La família encara la guarda.

«Un esperantista universal»

Va morir a València el 12 de maig de 2026. Al funeral, l’endemà, hi van anar en representació del grup Luis Salag i Dennis Keefe.

L’acció de gràcies la va llegir sa filla, i el va nomenar com a avi, com a pare, com a cunyat i com a «esperantista universal». Conta que, quan ho va dir, va alçar el cap i mig públic assentia: tots els que hi havia havien sentit parlar de l’esperanto per ell. Va ser l’única menció de la llengua —s’havia plantejat dir alguna cosa en esperanto i ho va descartar, perquè no ho hauria entés ningú.

L’expressió no és de la família: era d’ell. Ho deia sempre, que l’esperanto era la seua «vena altruista de la vida». I sa filla, que el va cuidar quinze anys, ho remata així: «quan feia una cosa, la feia a fons, s’hi esforçava»; no hauria sigut mai un president honorari, perquè «trabajaba mucho por esperanto, era un apasionado».

Vegeu també

• La seua fitxa a Biografies: els esperantistes del grup
• Don Félix Navarro, el mestre que ensenyava esperanto als seus alumnes
• Finvenkisme i raŭmisme: la victòria final o la comunitat

Fonts. Valencia Luno núms. 9 (1984), 10 (1984), 19 i 20 (1988), 23 i 24 (1989), 35 (1992), 37 (1993), 40 (1995), 43 (1997) i 47 (1998). Boletín de la Federació Espanyola d’Esperanto núms. 239 (1980), 282 (1987), 287 (1988), 313 (1993), 322 (1995), 339 (1999) i 379 (2007). Llibres del 44é (Sevilla, 1984) i del 47é (Madrid, 1987) congressos espanyols d’esperanto. Els quatre títols emmarcats i la caixa de pins, fotografiats a casa de la família el 8 de setembre de 2026. La data de la mort, comunicada al grup l’endemà; la vida familiar, la professió, com va arribar a l’esperanto i les anècdotes, notes d’una conversa amb la seua filla Isabel i amb Luis Salag, a casa d’ella, el 8 de setembre de 2026.