Zamenhof sionista: la pàtria jueva del Mississipí i el rebuig de l’homaranisme

Abans d’inventar una llengua per a tota la humanitat, Ludwik Zamenhof va dedicar cinc anys a una idea contrària: donar als jueus un estat propi. En 1882, amb vint-i-dos anys, va publicar en un setmanari de Sant Petersburg un projecte de pàtria jueva que rebutjava Palestina i proposava comprar terra despoblada als Estats Units, «a les vores lliures del Mississipí». Uns mesos després es va retractar i es va passar a Palestina; va fundar i dirigir una societat sionista a Varsòvia, va arreplegar diners per a les colònies i va estar en la direcció del moviment fins que en 1887 va publicar l’esperanto. Vint anys més tard va tornar sobre la mateixa pregunta amb una resposta oposada —l’hilelisme, després anomenat homaranisme—, i el moviment esperantista que ell mateix havia creat li la va rebutjar dues vegades: en Boulogne en 1905 va haver de callar-se una estrofa, i en Ginebra en 1906 la meitat d’un discurs.

Portada del fullet «Deklaracio pri Homaranismo» de L. L. Zamenhof, imprés a Madrid en 1913

La versió de 1913 de la declaració de l’homaranisme, la primera que Zamenhof va firmar amb el seu nom, es va imprimir a Madrid: «Eldonejo kaj Presejo de «HOMARO», Pasaje del Comercio, 8. Madrid (Hispanlando)». Exemplar digitalitzat a la Bitoteko de la Federació Espanyola d’Esperanto.

La cronologia, d’un colp d’ull

1882: fa falta una pàtria, però no a Palestina

El 13 de març de 1881 va ser assassinat el tsar Alexandre II i va començar una onada de pogroms que va durar fins a mitjan 1882. Zamenhof, que estudiava medicina a Moscou, va tornar a Varsòvia; el 25 de desembre de 1881 el pogrom va arribar a la ciutat mateixa, al barri de Nalevki, on ell vivia. La violència va durar dos dies.

En eixe moment, entre la població jueva de l’Imperi, la pregunta va deixar de ser filosòfica: si quedar-se no era possible, on s’anava. En la premsa jueva en rus es discutia amb ardor entre dos destins, els Estats Units i Palestina. Zamenhof hi va intervindre.

El seu article, dividit en cinc capítols, va eixir en els números 2, 3, 4 i 5 de 1882 del setmanari petersburgués Rassvet («Alba»), sota el títol Finfine, kion necesas fari? («Al capdavall, què cal fer?») i firmat amb el pseudònim Gamzefon, una inversió del seu cognom. Probablement va ser la seua primera publicació.

L’argument era que l’assimilació no servia i que calia emigrar; però no a Palestina. Segons la reconstrucció que en va fer l’historiador israelià N. Z. Maimon a partir dels exemplars originals, Zamenhof la descartava perquè era un país primitiu, sagrat per a cristians i musulmans, pertanyent a Turquia, «que mai no hi renunciarà voluntàriament», i amb fanàtics armats a la regió. I hi afegia una previsió que val la pena llegir sencera:

En Palestino ni ne trovos ripozon. Ni nur eniros en kverelon inter kristana kaj mahometana sankteco.

A Palestina no trobarem repòs. Només entrarem en una disputa entre la santedat cristiana i la mahometana.

La proposta alternativa era comprar una extensió de terra en una regió despoblada dels Estats Units, dirigir-hi l’emigració, i esperar: quan els jueus hi foren la gran majoria —calculava seixanta mil— podrien demanar, seguint les regles del país, que aquell territori es constituïra com un estat més de la federació. Dos milions de rubles bastarien per a establir-hi les primeres mil famílies, i el conjunt es podia fer, calculava, en cinc o sis anys.

L’article acaba amb una frase que costa de llegir sense parar-se:

Ĝis revido, mia popolo, en nia propra hejmo, sur la liberaj bordoj de Misisipo!

Fins la vista, poble meu, a la nostra casa, a les vores lliures del Mississipí!

Cal ser exactes sobre què significa això. Zamenhof no era el primer a proposar els Estats Units: Maimon assenyala que S. Dubnov ho havia recomanat en el mateix Rassvet de 1881 i que Ŝ. P. Rabinoviĉ havia proposat un estat jueu americà en Hacefira. La novetat era l’extensió i la força de l’argumentació, i la reacció que va provocar. També cal dir que el terme «sionisme» és aquí retrospectiu: Herzl no publicaria Der Judenstaat fins a 1896 i el primer Congrés Sionista és de 1897. El que hi havia en 1882 era Ĥibat-Cion («amor a Sió»), el moviment que va nàixer precisament d’aquells pogroms.

Mesos després es retracta

L’article va rebre crítiques dures. La principal va aparéixer en el mateix Rassvet (1882, núms. 7 i 8), firmada «J. Ja.», pseudònim de l’estudiant Jozef Januŝpolski; els escriptors M. L. Lilienblum i Perec Smolenski el van qualificar de «fantasia» i de «somni agradable».

Zamenhof va canviar de posició. En el número 13 del mateix any i amb el mateix pseudònim va publicar Sub la komuna standardo («Sota la bandera comuna»), on es passava obertament a Palestina:

Ni do unuiĝu, fratoj. Ni do staru sub la sola standardo, kiu estos nia komuna standardo. Kaj sur ĝi estos skribita: Hejmen!

Unim-nos, doncs, germans. Posem-nos sota l’única bandera que serà la nostra bandera comuna. I damunt hi estarà escrit: A casa!

Maimon explica el canvi sense adornar-lo: «Kiu kaŭzis ĉe li la ŝanĝon de la opinioj? Ne la menso, sed la koro» —qui li va provocar el canvi d’opinió? No el cap, sinó el cor—. L’argument nou de Zamenhof era que una nació en perill no es pot mobilitzar al voltant d’un ideal artificial escollit sobre un mapa, sinó només al voltant d’un ideal santificat per generacions.

No era un simpatitzant: era un organitzador

Ací és on la història deixa de ser una curiositat juvenil.

En febrer de 1882, Zamenhof va fundar a Varsòvia una societat d’estudiants anomenada Ŝe’erit Israel («La resta d’Israel», pel verset de Miquees 5,7), i en va ser el cap i el dirigent durant més d’un any. En va redactar els estatuts, els va fer imprimir, organitzava reunions, concerts i balls, captava socis i va muntar una biblioteca jueva.

La faena principal, però, era arreplegar diners per a les colònies de Palestina. Els socis captaven donants i cobraven les quotes mensuals; cada dissabte per la nit es reunien a informar de la setmana i a planificar la següent, i a fi de mes portaven les llistes i els diners a Zamenhof. Ell les refonia en una llista alfabètica i l’enviava, amb els diners, al rabí A. Salvendi de Dürkheim (Baviera), que les feia imprimir cada mes en un full de donatius repartit amb dos setmanaris alemanys.

I això era il·legal: a l’Imperi rus estava prohibit arreplegar diners i enviar-los a l’estranger, encara que un particular sí que podia enviar el que volguera pel seu compte. Per això Zamenhof llistava cada donant per separat i les reunions es feien en secret, cada vegada en una casa distinta.

El 18 d’agost de 1883, la societat estudiantil es va fusionar amb la principal de les societats generals de Varsòvia, i el conjunt va prendre el nom de Ĥovevej-Cion. En tres mesos va passar de 160 a 400 socis i Varsòvia es va convertir en el centre del moviment. Zamenhof hi va entrar en la direcció.

Que no era una participació de segona fila ho documenta un detall administratiu: el 29 de juliol de 1885, un telegrama de felicitació que els destacats de Ĥibat-Cion de Varsòvia van enviar a l’escriptor J. L. Levanda pels seus vint-i-cinc anys de vida literària, publicat pel setmanari hebreu Hamagid, va firmat per cinc persones, i una és «D-ro Zamenhof».

I mentrestant estava construint l’esperanto

Això és el que fa que l’episodi no siga un parèntesi, sinó una part del mateix problema.

Els anys en què Zamenhof arreplegava quotes per a les colònies de Palestina són exactament els anys en què perfeccionava en secret la llengua internacional. Maimon ho diu així: la faena era secreta, amagada de la gent, i ni els seus amics més pròxims en sabien res. Quan anys després els vells companys de Ĥibat-Cion el van visitar convertit ja en autor de l’esperanto, es van sorprendre de trobar «un altre Zamenhof».

Convé no fer-ho més net del que va ser. En eixos anys Zamenhof estava provant, alhora, tres respostes distintes a la mateixa pregunta: una gramàtica modernitzada del jiddisch, una pàtria per als jueus, i una llengua per a tothom. Les tres tenen darrere la mateixa constatació: que hi ha comunitats que viuen al mateix carrer i es tracten com a estrangeres.

Per què ho va deixar

La decisió definitiva d’abandonar el moviment és de 1887, l’any del primer manual d’esperanto. No va ser sobtada: la seua activitat organitzativa ja s’havia afluixat abans —no va assistir a la primera conferència de Ĥibat-Cion, a Kattowitz en 1884—, i les raons són ideològiques.

Les va explicar catorze anys després en el fullet rus de 1901, i es poden resumir en tres:

1. Palestina és massa xicoteta. Segons el seu càlcul hi cabria un milió de jueus, i en quedarien nou milions on estaven; i la situació d’eixos nou milions empitjoraria, perquè les majories antisemites els tindrien per encara més estrangers i tindrien una base moral per a cridar-los «vés-te’n a la teua Palestina».
2. Els jueus no tenen una llengua comuna viva. L’hebreu era llengua de religió i, deia, tan llunyà i difícil per a un jueu com per a un no jueu; el jiddisch només el parlava una part dels jueus de l’Europa oriental. Ací el temps li donaria la contrària de la manera més espectacular possible.
3. Palestina continuarà pertanyent al món cristià, que hi té els seus llocs sants; això generarà un conflicte permanent.

I hi ha una quarta raó, que és la que canvia el projecte de dalt a baix: si cada grup ètnic s’organitza com una nació separada, el problema no desapareix, només canvia de forma. Va deixar de preguntar-se com donar una nació als jueus i va començar a preguntar-se com fer que la nacionalitat deixara de separar les persones.

Això no vol dir que se’n desentenguera. En la carta autobiogràfica a Alfred Michaux del 21 de febrer de 1905 escriu, segons la cita de Maimon, que la idea sionista havia quedat en el seu cor «kiel agrabla sed neplenumebla revo» —com un somni agradable però irrealitzable— i que l’havia abandonada perquè es va convéncer que no conduïa «a cap objectiu». En la mateixa carta hi ha una frase que no deixa lloc a dubtes sobre el que sí que va conservar:

Mi neniam kaŝas mian hebreecon kaj ĉiuj Esperantistoj tion ĉi scias; mi kun fiereco alkalkulas min al tiu ĉi tiel antikva kaj tiom multe suferinta kaj batalanta popolo.

Mai no amague la meua condició d’hebreu i tots els esperantistes ho saben; em compte amb orgull dins d’este poble tan antic i que tant ha patit i tant ha lluitat.

1901: l’hilelisme

En gener de 1901 va publicar a Sant Petersburg un llibret de 78 pàgines en rus, Гиллелизмъ. Проектъ рѣшенія еврейскаго вопроса (Hilelisme. Projecte de solució de la qüestió jueva), firmat amb el pseudònim llatí Homo Sum. El nom ve del rabí Hil·lel, i de la seua formulació de la regla d’or: no faces als altres el que no vols per a tu; la resta és comentari.

El fullet no és el que la imatge popular de Zamenhof faria esperar. En 1901 l’hilelisme no és encara una filosofia universal: és una reforma de la religió jueva, pensada per a jueus. L’argument és que la desgràcia específica dels jueus no ve de l’exili sinó de la fusió d’ètnia i religió en una sola identitat, que impedix alhora ser absorbits i absorbir; per tant, cal llevar de la religió hebrea tot el que és ètnic. Com que no es pot canviar de colp la religió de deu milions de persones, proposava fundar primer una comunitat hil·lelista xicoteta que aniria creixent. La llengua de comunicació, ensenyament i litúrgia havia de ser l’esperanto.

I l’objectiu final està escrit sense eufemismes:

Per mitjà de les nostres idees podem guanyar tot el món civilitzat, igual que ho han aconseguit fins ara els cristians, encara que començaren sent un grup xicotet d’hebreus. En compte de ser absorbits pel món cristià, l’absorbirem nosaltres.

Hi havia també un objectiu que no va explicar als jueus, i que Aleksander Korĵenkov documenta a partir de la seua correspondència: Zamenhof volia per a l’esperanto una base social estable, un poble que el tinguera per llengua familiar i hereditària, perquè sense això temia que la llengua acabara com el volapük. «Cent persones així són molt més importants per a la idea d’una llengua neutral que un milió d’altres», va escriure. I durant un temps va estar convençut que eixe primer grup no podia ser multicultural, sinó un poble concret, i que eixe poble havien de ser els hebreus.

El fullet el va repartir entre «un nombre reduït de jueus intel·ligents» i el va presentar en una de les tertúlies de dilluns a casa de Nahum Sokolov. Amb prou faenes va rebre resposta.

Agost de 1905: l’estrofa que no va llegir a Boulogne

En el Primer Congrés Universal de Boulogne-sur-Mer, Zamenhof va llegir la Preĝo sub la verda standardo, la «pregària sota la bandera verda». Va recitar les estrofes 1 a 5. La sisena, no.

Ho documenta la nota de Johannes Dietterle en l’Originala Verkaro de 1929, l’edició canònica de l’obra de Zamenhof, quan publica la peça per separat sota el títol «Última estrofa de la Preĝo sub la verda standardo»:

D-ro Zamenhof mem ne presigis ĝin en la «Krestomatio». Do, ĝi hodiaŭ estas malmulte konata. […] Cetere ĝi ankaŭ troviĝas en «Deveno kaj Historio de Esperanto», n-ro 2, Praha, 1908, paĝ. 8—12 je la fino de la kongresa parolado en Boulogne-sur-Mer; sed tie Zamenhof ne citis ĝin, sed nur la strofojn 1—5.

El mateix doctor Zamenhof no la va imprimir en la Krestomatio. Per això hui és poc coneguda. […] A més, també es troba en Deveno kaj Historio de Esperanto, núm. 2, Praga, 1908, pàg. 8-12, al final del discurs congressual de Boulogne-sur-Mer; però allí Zamenhof no la va citar, sinó només les estrofes 1-5.

L’estrofa diu:

Kuniĝu la fratoj, plektiĝu la manoj,
Antaŭen kun pacaj armiloj!
Kristanoj, hebreoj aŭ mahometanoj
Ni ĉiuj de Di’ estas filoj.
Ni ĉiam memoru pri bon’ de l’ homaro,
Kaj malgraŭ malhelpoj, sen halto kaj staro
Al frata la celo ni iru obstine
Antaŭen, senfine!

Unim-nos, germans, entrellacem les mans, / avant amb armes pacífiques! / Cristians, hebreus o mahometans, / tots som fills de Déu. / Recordem sempre el bé de la humanitat, / i malgrat els obstacles, sense parar-nos ni detindre’ns, / cap a l’objectiu fraternal anem obstinadament / avant, sense fi!

Ací convé separar el que està documentat del que és interpretació. Que va llegir cinc estrofes i no sis és un fet. Que li ho van demanar els organitzadors francesos, i per quina raó, és el que conten els qui ho han explicat després, i no diuen tots el mateix: Korĵenkov l’atribuïx a la direcció francesa del moviment; el butlletí de la Federació Espanyola d’Esperanto ho resumia en 1996 com un «gran xoc» en què «no es va acceptar la declaració sobre la idea interna i Zamenhof va haver de callar-se l’última estrofa de la Bandera Verda». No hem localitzat cap document contemporani que ho diga amb eixes paraules.

El que sí que va quedar per escrit el mateix any és el resultat. La Declaració de Boulogne definix l’esperantisme com una cosa purament lingüística i, en el punt primer, expulsa de l’oficialitat qualsevol altra cosa:

Ĉiu alia ideo aŭ espero, kiun tiu aŭ alia esperantisto ligas kun la Esperantismo, estos lia afero pure privata, por kiu la Esperantismo ne respondas.

Qualsevol altra idea o esperança que este o aquell esperantista lligue amb l’esperantisme serà cosa seua purament privada, de la qual l’esperantisme no respon.

El mateix congrés va sancionar el Fundamento i va crear el Lingva Komitato. La part de Boulogne que es recorda és eixa, i és la que hem contat quan hem escrit sobre qui governa l’esperanto i sobre què vol dir ser esperantista.

Gener, febrer i març de 1906: l’hilelisme es torna homaranisme

Hi ha un error molt estés que convé desfer: l’homaranisme no naix en 1913. La seqüència, documentada text a text, és esta:

• Gener de 1906. Apareixen els Dogmoj de Hilelismo a la revista Ruslanda Esperantisto, anònims, amb text paral·lel en rus i en esperanto. Ja no és una reforma del judaisme: ara és una doctrina que «sense arrancar la persona de la seua pàtria, ni de la seua llengua, ni de la seua religió», li permet comunicar-se amb gent de qualsevol llengua i religió sobre una base neutralment humana.
• Febrer de 1906. En l’Aldono al la «Dogmoj de Hilelismo», en el número 2 de la mateixa revista, Zamenhof anuncia el canvi de nom amb totes les lletres: «La nomo «Hilelismo» estas nur provizora; estas supozate anstataŭigi ĝin per la nomo «Homaranismo», kiu pli precize esprimas la tutan esencon de nia ideo».
• Març de 1906. Ix a Sant Petersburg, en la impremta de D. P. Veisbrut, el fullet Homaranismo, que comença definint: «La homaranismo estas celado al pura homeco kaj al absoluta intergenta justeco kaj egaleco» —l’homaranisme és una aspiració a la humanitat pura i a la justícia i la igualtat absolutes entre les ètnies—.

Entre el text de gener i el de març la diferència és quasi tota terminològica. El que canvia és el nom: Zamenhof s’havia adonat que li havia posat a la doctrina un nom massa jueu i un pròleg massa lligat a la situació russa.

La reacció esperantista va ser roïna. Segons Korĵenkov: als no jueus els desagradava el nom talmúdic; als ateus els pareixia massa religiós; als creients, herètic; als qui estaven en la lluita de classes, políticament equivocat; i els de fora no entenien les circumstàncies russes concretes. Els dos comentaris publicats van ser crítics —un del sacerdot lituà Alexander Dambrauskas i un altre de Louis de Beaufront—.

Agost de 1906: la meitat del discurs de Ginebra

El Segon Congrés Universal es va celebrar a Ginebra dos mesos després del pogrom de Białystok del 14 al 16 de juny de 1906. Zamenhof hi va parlar de la seua ciutat natal amb una duresa que no havia gastat mai en públic:

En la stratoj de mia malfeliĉa urbo de naskiĝo sovaĝaj homoj kun hakiloj kaj feraj stangoj sin ĵetis kiel plej kruelaj bestoj kontraŭ trankvilaj loĝantoj, kies tuta kulpo konsistis nur en tio, ke ili parolis alian lingvon kaj havis alian gentan religion, ol tiuj ĉi sovaĝuloj.

Als carrers de la meua desgraciada ciutat natal, uns hòmens salvatges amb destrals i barres de ferro es van llançar com les bèsties més cruels contra habitants pacífics, la culpa dels quals consistia només en el fet que parlaven una altra llengua i tenien una altra religió ètnica que aquells salvatges.

Aquell discurs és el que conté la defensa més coneguda de la «idea interna»: la resposta indignada als qui deien que l’esperanto «és només una llengua», i la promesa que si els obligaven a evitar tot el que és ideal, «esgarrarem i cremarem tot el que hem escrit per l’esperanto».

El que quasi ningú va saber és que Zamenhof va llegir només la primera meitat.

La segona meitat es conserva i es va publicar en 1959 amb el títol Kion Zamenhof ne povis diri en Ĝenevo («El que Zamenhof no va poder dir a Ginebra»). Comença exactament on acaba la part llegida:

Mi diris, ke, krom la oficiala esenco de la esperantismo, kiu estas esprimita en la Bulonja Deklaracio, la esperantismo enhavas ankoraŭ ideon internan […] Permesu al mi, ke mi raportu al vi, kiamaniere mi komprenas tiun ideon.

He dit que, a més de l’essència oficial de l’esperantisme, que està expressada en la Declaració de Boulogne, l’esperantisme conté encara una idea interna […] Permeteu-me que us explique de quina manera entenc jo eixa idea.

I allí anava a presentar l’homaranisme, amb totes les precaucions possibles —«els meus principis purament personals i privats», «per al món esperantista no tenen res d’obligatori»— i amb una frase que diu molt sobre l’ambient: «Ne ektimu, sinjoroj! Mi scias, ke oni prezentis al vi la aferon kiel ion teruran, kiel grandan danĝeron por Esperanto» —no us espanteu, senyors! Ja sé que us han presentat l’assumpte com una cosa terrible, com un gran perill per a l’esperanto—.

No ho va llegir. La nota editorial que acompanya el text ho atribuïx als consells del general Hippolyte Sebert; Korĵenkov afig que Zamenhof els havia enviat el discurs per a l’aprovació de Sebert i Émile Javal, que el van convéncer de no llegir la segona part, on identificava la «idea interna» amb l’homaranisme, i que Zamenhof va cedir. Com que la «idea interna» s’anunciava en la primera part i s’explicava en la segona, l’expressió es va quedar sense definició d’autor: d’ací ve que després cada u l’haja interpretada com ha volgut, cosa que encara passa —Jau el Holandés i Fèlix Navarro l’usen als seus articles i entrevistes amb un sentit que ja no és el que Zamenhof anava a donar-li aquell dia.

Capçalera de l'article «Esperanto kaj Esperantismo» de Giordano Moya Escayola al butlletí de la Federació Espanyola d'Esperanto

El butlletí de la Federació Espanyola d’Esperanto va tornar sobre l’assumpte en 1996: «1. Zamenhof abdicà dels esperantistes». L’article treballa sobre un volum de la col·lecció Ludovikito que arreplega les cartes del general Sebert a Zamenhof.

Quin preu va pagar

La millor descripció del que va passar després està en un article que va publicar la Federació Espanyola d’Esperanto en el seu butlletí número 326, de maig-juny de 1996, dins de la sèrie «Esperanto kaj Esperantismo» de Giordano Moya Escayola. La secció es titula «Zamenhof abdikis la esperantistojn» i treballa sobre un volum de la col·lecció Ludovikito que reunix les cartes del general Sebert a Zamenhof.

D’allí ve una cita que explica millor que cap resum la temperatura de l’assumpte. En una carta de Sebert a Zamenhof del 29 de juny de 1913, sobre un article de Beaufront:

Vi (Z) scias, ke en 1906 en Ĝenevo li (Beaufront) intencis ĉion forlasi pro la homaranismo, kaj ke ni tion evitis nur helpe de la deklaracio pri neŭtraleco de niaj esperantaj kongresoj, kiun mi (Sebert) adaptigis, kio kaŭzis la sovaĝan malamon de la savonto (Beaufront) al mi.

Vós [Zamenhof] sabeu que en 1906, a Ginebra, ell [Beaufront] tenia la intenció d’abandonar-ho tot per l’homaranisme, i que això només ho vam evitar amb l’ajuda de la declaració sobre la neutralitat dels nostres congressos esperantistes, que jo [Sebert] vaig fer adaptar, cosa que va provocar l’odi salvatge del «salvador» [Beaufront] contra mi.

I una altra, de Sebert a Zamenhof del 28 de febrer de 1913, sobre la retirada de Zamenhof de tot càrrec oficial en el moviment, feta en el congrés de Cracòvia de 1912:

Klare estas, ke via decido retiriĝi de niaj vicoj, aŭ almenaŭ ne plu resti ĉe honorloko, estis inspirita al vi pro via deziro povi pli libere zorgi pri la disvastigo de viaj ideoj koncerne la utilecon de la kreo de nova religia kulto, kun neŭtrala karaktero.

És clar que la vostra decisió de retirar-vos de les nostres files, o almenys de no ocupar ja un lloc d’honor, us la va inspirar el desig de poder ocupar-vos amb més llibertat de la difusió de les vostres idees sobre la utilitat de crear un culte religiós nou, de caràcter neutral.

Convé dir que estes cartes no les hem vistes en l’original: les citem tal com les reproduïx el butlletí, que remet a les pàgines 241 i 248 del volum de Ludovikito.

1913: la declaració es va imprimir a Madrid

En 1913 va aparéixer una versió nova de la declaració, i és la primera que Zamenhof va firmar amb el seu nom real. Es va imprimir a Madrid.

L’exemplar està digitalitzat a la Bitoteko de la Federació Espanyola d’Esperanto: catorze pàgines, 16 centímetres, «Represo de «HOMARO», I.a eldono», amb el peu d’impremta «Eldonejo kaj Presejo de «HOMARO», Pasaje del Comercio, 8. Madrid (Hispanlando)». La introducció de la redacció ho diu clarament:

Kun la permeso de D-ro L. L. Zamenhof ni represas ĉi tie (kune kun ĝia antaŭparolo) lian «Deklaracion pri Homaranismo».

Amb el permís del doctor L. L. Zamenhof reimprimim ací (juntament amb el seu pròleg) la seua «Declaració sobre l’homaranisme».

I demanava als qui n’aprovaren els principis que ompliren un formulari i l’enviaren a l’oficina central de Homaro, que estava a Lausana; quan hi haguera prou homaranoj, s’organitzaria el primer congrés d’homaranisme, que havia de discutir el text sencer i fer-hi els canvis necessaris. Aquell congrés no es va celebrar mai.

Edmond Privat, en la seua Vivo de Zamenhof, ho registra en dos ratlles —«Hispana samideano represigis ĝin», un correligionari espanyol el va fer reimprimir— i remet en nota a «Deklaracio pri Homaranismo, de D-ro L. L. Zamenhof, Madrid 1913». Homaro apareix en els anys següents com a publicació de l’esperantisme madrileny; a l’única entrega que hem pogut consultar, ja posterior a la Primera Guerra Mundial, la direcció de la revista és la de Julio Mangada Rosenørn, a la Glorieta de Bilbao, 5. No hem pogut confirmar amb un document de 1913 qui la dirigia aleshores.

Com acaba

En 1914, un grup d’esperantistes jueus va fundar la TEHA (Tutmonda Esperantista Hebrea Ligo) i va convidar Zamenhof a la reunió constitutiva del congrés de París. Ell va contestar que hi assistiria amb gust, però que no s’hi podia afiliar: com a homarano preferia quedar-se fora de qualsevol organització nacional. I va explicar per què amb una precisió que li fa honor:

Estas vero, ke la nacionalismo de gentoj premataj — kiel natura sindefenda reago — estas multe pli pardoninda ol la nacionalismo de gentoj premantaj; sed, se la nacionalismo de fortuloj estas nenobla, la nacionalismo de malfortuloj estas neprudenta […]

Tio estas la kaŭzo, pro kiu mi, malgraŭ la korŝirantaj suferoj de mia gento, ne volas ligi min kun hebrea nacionalismo, sed mi volas labori nur por interhoma justeco absoluta.

És veritat que el nacionalisme dels pobles oprimits —com a reacció natural d’autodefensa— és molt més perdonable que el nacionalisme dels pobles opressors; però, si el nacionalisme dels forts és innoble, el dels febles és imprudent […] Eixa és la causa per la qual jo, malgrat els patiments esgarradors del meu poble, no vull lligar-me al nacionalisme hebreu, sinó que vull treballar només per la justícia absoluta entre els hòmens.

I hi ha un últim testimoni que complica el final net. Maimon, que estava reunint materials per a este treball, va rebre una carta privada de l’esperantista Walter Lippmann:

Mi vizitis ĉe D-ro Zamenhof en 1916, kiam mi, kiel soldato, venis al Varsovio. […] Tiam D-ro Zamenhof klare diris al mi, ke enkore li estas cionisto, sed ke lia pozicio en la Esperanto-movado ne permesas al li esti aktiva cionisto.

Vaig visitar el doctor Zamenhof en 1916, quan vaig arribar a Varsòvia com a soldat. […] Aleshores el doctor Zamenhof em va dir clarament que en el seu cor era sionista, però que la seua posició en el moviment esperantista no li permetia ser un sionista actiu.

Això és un record de conversa transmés en una carta privada trenta anys després, i no és el mateix que un document. Però tampoc es pot amagar, perquè és el testimoni més directe que existix sobre el que pensava Zamenhof l’últim any de la seua vida sobre la qüestió amb què havia començat.

Les fonts no diuen el mateix, i això també és un fet

Este episodi és un cas de manual de com un mateix personatge es conta de maneres incompatibles.

Edmond Privat, el biògraf clàssic, dedica al període sionista poques pàgines i afirma: «Tamen Zamenhof ne fariĝis iam gvidanto inter la cionistoj» —Zamenhof no va arribar mai a ser un dirigent entre els sionistes—. Això no es sosté davant de la documentació que reunix Maimon; el mateix Maimon retrau als biògrafs anteriors que o bé no mencionen el sionisme (Leono Zamenhof), o bé el tracten «breument i imprecisament» (Privat), o bé l’anomenen directament «xovinisme» (Drezen). Privat també situa els versos sionistes de Zamenhof en Ruski Jevrej, mentres que Maimon documenta la prosa en Rassvet.

El mateix Zamenhof és una font problemàtica sobre si mateix. En una entrevista al Jewish Chronicle de Londres de 1907 conta que ja en 1881, sent estudiant a Moscou, va reunir quinze companys i els va presentar un pla per a fundar una colònia jueva, i que van formar «el que crec que va ser la primera organització política jueva de Rússia». Maimon documenta la reunió d’estudiants a Varsòvia i en 1882, i deixa clar que ja existien societats de Ĥibat-Cion abans. La memòria de Zamenhof avança la data i infla el paper; el «crec» de la frase és seu.

Maimon (1959) i Korĵenkov (2010) tampoc coincidixen en tot: on Maimon diu que Zamenhof va passar a ser membre de la junta (estrarano) de la societat fusionada, Korĵenkov diu que en va presidir el comité d’acció; i el propòsit d’anar-se’n personalment a Palestina, ajornat per acabar la carrera de medicina, apareix en Korĵenkov i no en Maimon.

No hem intentat resoldre estes diferències: no tenim els originals russos i hebreus davant, i inventar-hi una síntesi seria fer passar per fet el que és una elecció nostra.

Vegeu també

• Białystok: la ciutat que va fer que Zamenhof volguera inventar una llengua
• Qui governa l’esperanto
• Els fills de Zamenhof

Fonts

• N. Z. Maimon, «La cionista periodo en la vivo de Zamenhof», Nica Literatura Revuo, 3/4 (pàg. 126-137) i 3/5 (pàg. 165-177). Text complet a l’arxiu de Don Harlow, primera part i segona part (enllacem la còpia de l’Internet Archive perquè el certificat de literaturo.org va caducar en maig de 2025 i els navegadors avisen). És el treball que va establir el període sionista a partir dels exemplars de Rassvet, Hamagid i la documentació de Ĥibat-Cion; l’autor va desenvolupar-lo després al llibre La kaŝita vivo de Zamenhof (Tòquio, 1978), que no hem vist.
• Aleksander Korĵenkov, Zamenhof: The Life, Works and Ideas of the Author of Esperanto, Esperantic Studies Foundation (versió abreujada en anglés de Homarano, 2011). Capítols XIII-XIV.
• L. L. Zamenhof, «Lasta strofo de la «Preĝo sub la verda standardo»», amb la nota de Johannes Dietterle, Originala Verkaro, 1929, VI/6a.
• L. L. Zamenhof, «Dua Kongreso en Genève», Originala Verkaro, Paroladoj, n-ro 5 (discurs pronunciat a Ginebra, 1906).
• L. L. Zamenhof, «Kion Zamenhof ne povis diri en Ĝenevo», Nica Literatura Revuo, 1959, núm. 24 (la segona meitat, no llegida, del discurs de Ginebra).
• L. L. Zamenhof, «Aldono al la «Dogmoj de Hilelismo»», Ruslanda Esperantisto, 1906, núm. 2 (l’anunci del canvi de nom), i «Dogmoj de Hilelismo», gener de 1906.
• L. L. Zamenhof, Homaranismo, Sant Petersburg, impremta de D. P. Veisbrut, març de 1906.
• L. L. Zamenhof, Deklaracio pri Homaranismo, Madrid, «Homaro», 1913, 14 pàg. Exemplar digitalitzat a la Bitoteko de la Federació Espanyola d’Esperanto.
• Edmond Privat, Vivo de Zamenhof, disponible a la Bitoteko.
• Giordano Moya Escayola, «Esperanto kaj Esperantismo. 1. Zamenhof abdikis la esperantistojn», Boletín de la Federación Española de Esperanto, núm. 326, maig-juny de 1996, pàg. 18-21.
• Gabriel Mora y Arana, «Idealismo kaj utopioj», conferència del Dia de Zamenhof al Club de Amigos de la UNESCO de Barcelona, Boletín de la Federación Española de Esperanto, núm. 197, maig-juny de 1973, pàg. 13-15. És on l’esperantisme espanyol va deixar per escrit el seu veredicte sobre l’hilelisme: «vera utopio bonintenca» que era «mortinta infano jam antaŭ sia naskiĝo», un infant mort abans de nàixer.
• Declaració de Boulogne, 1905, en el lloc de l’Akademio de Esperanto.