La crítica més dura que ha rebut el moviment esperantista no ve de fora. La va escriure, en esperanto i durant més de vint anys, un dels millors poetes que ha tingut la llengua. En 2013 Jorge Camacho va publicar «La zombia lingvo» i va dir que fem d’esperantistes per inèrcia, que l’activisme funciona com un placebo i que el moviment dedica el temps a conservar estructures fossilitzades. Eixe mateix any, UEA li donava el seu diploma d’activitat artística destacada. I Camacho es va quedar onze anys més. En 2024 va kabei: va anunciar que deixava Esperantujo després que Beletra Almanako li censurara un poema sobre Palestina, i en 2026 ens diu que ha deixat d’interessar-se també per la llengua mateixa —encara que li queden amics, llibres per llegir i dos poemaris al calaix.
A l'esquerra, retrat de Jorge Camacho, ulleres sense muntura, mirant cap a un costat. A la dreta, la seua citació en esperanto: «Ni esperantumas simile kiel antaŭ 50, 75 aŭ eĉ 100 jaroj… kaj nur niaj aktivaĵoj plu tenas ĝin viva, fikcie, inercie, zombie (sen)viva», amb les dues últimes paraules en verd.
Qui és Jorge Camacho
Convé començar per ací, perquè el que ve després s’entén d’una altra manera segons qui ho diga.
Jorge Camacho Cordón va nàixer a Zafra, a Extremadura, el 18 de novembre de 1966. Als anys noranta va formar part del grup de poetes que la crítica coneix com l’Escola Ibèrica, que es donà a conéixer amb el volum col·lectiu Ibere libere (Viena, 1993) al costat de Gonçalo Neves, Miguel Fernández i Miguel Gutiérrez Adúriz («Liven Dek»). Des d’aleshores ha publicat una desena llarga de poemaris originals en esperanto —Celakantoj i Saturno (2004), Eklipsas (2007), Koploj kaj filandroj (2009), La silika hakilo (2011), En la profundo (2013), Strangaj spikoj i Palestino strangolata (2016), Brulvunde (2017), Gadir (2025)—, ha traduït Borges a l’esperanto i ha sigut una de les veus habituals de Beletra Almanako, la principal revista literària de la llengua.
No és, per tant, un crític extern ni un desertor ressentit. És algú que ha dedicat dècades a fer literatura en esperanto, i el moviment ho ha reconegut: en 2013 va rebre de UEA el Diploma d’Activitat Artística Destacada, una distinció que la federació espanyola va recollir al seu butlletí, i en 2016 el 75é Congrés Espanyol d’Esperanto, celebrat a Herrera del Duque, va dedicar una festa i un homenatge a la literatura, a l’Escola Ibèrica i, entre altres escriptors, a ell. En eixe mateix congrés hi feia conferències.
Fora de l’esperanto, i segons la fitxa que li va dedicar el butlletí de la federació espanyola en 2008, es guanya la vida interpretant per a la Unió Europea des de l’anglés, el finés i el portugués —un detall que convé retindre, perquè quan més avant discutisca si aprendre esperanto canvia la vida d’algú, posarà com a contraexemple la seua pròpia experiència amb el finés.
Això és el que va fer interessant la seua crítica durant vint anys: no era la d’algú que se’n va, sinó la d’algú que es queda. Això va valdre fins a 2024, i el final de l’article conta què va passar aleshores.
«Zombi» no vol dir «mort»
La paraula li ve d’una entrevista al poeta i assagista Jorge Riechmann, que parlava de «conceptes zombis, que semblen vius, que signifiquen el mateix que fa mig segle —però no és així»; l’exemple de Riechmann era la paraula progrés.
Camacho hi veu dues direccions oposades. Des de fora, l’esperanto sembla sorprenentment viu: la gent normal s’estranya quan sap que ix un llibre nou en esperanto o que hi ha un concert de rock, perquè donaven la llengua per enterrada i resulta que encara es mou. Des de dins, en canvi, la impressió és la contrària:
En la dudekunua [jarcento], la ekstera vesto de la afero restas grandparte la sama […]: simboloj, flago, himnoj; Zamenhof-kulto; finvenkismo; landaj kaj internaciaj asocioj; naciaj kaj internaciaj kongresoj; la ĉiamaj diskuttemoj; neologismofobio ktp.
En el segle XXI, el vestit exterior de la causa continua sent en gran part el mateix […]: símbols, bandera, himnes; culte a Zamenhof; finvenkisme; associacions nacionals i internacionals; congressos nacionals i internacionals; els temes de discussió de sempre; neologismofòbia, etcètera.
I d’ací la frase que ha fet fortuna:
Ni esperantumas simile kiel antaŭ 50, 75 aŭ eĉ 100 jaroj, kredante nian aferon same reala kiel tiam, kvankam kerne ĝi jam mortis antaŭ tre longe, kaj nur niaj aktivaĵoj plu tenas ĝin viva, fikcie, inercie, zombie (sen)viva.
Fem d’esperantistes igual que fa 50, 75 o fins i tot 100 anys, creient que la nostra causa és tan real com aleshores, encara que en el nucli va morir fa moltíssim de temps, i només les nostres activitats la mantenen viva: fictíciament, per inèrcia, zombi-viva.
El límit que ell mateix es posa
Immediatament després, Camacho fa una cosa que la majoria dels crítics no fan: relativitza la seua acusació. Recorre a la llei de Sturgeon —el 90% de la ciència-ficció és merda, segons l’escriptor Theodore Sturgeon, que afegia que pel mateix criteri també ho és el 90% del cine, de la literatura o dels productes de consum— i conclou:
Simile ni povus diri ke, jes ja, Esperanto zombias, sed ke ankaŭ 90% de ĉio niamonda montriĝas kompareble zombia, aŭ eĉ pli!
De la mateixa manera podríem dir que sí, que l’esperanto zombieja, però que també el 90% de tot el nostre món resulta comparablement zombi, o encara més!
L’exemple que posa és l’Església catòlica. I acaba el capítol amb una frase honesta: «Do kion ni faru? Mi mem ne scias» —¿i què hem de fer? Jo mateix no ho sé.
El satisfactori, el placebo i la concessió
La part que més va escoure és la següent. Camacho proposa que l’esperantisme funciona com un kontentigilo, un satisfactori de necessitats psíquiques —en particular la necessitat d’actuar per un món millor i més just— i que, com a tal, és un succedani de l’acció real:
Aktivi en Esperantujo estas agado placebe kontentiga por la psiko de individuo teorie ema al pli justa mondo.
Militar en Esperantujo és una activitat que satisfà com un placebo la psique d’un individu teòricament inclinat a un món més just.
La comparació que fa és amb Greenpeace o Amnistia Internacional, i el resultat no li ix afavoridor: parla d’una activitat «grandparte senefika kaj, feliĉe, ankaŭ nenoca», en gran part sense efecte i, per sort, també inofensiva.
Ara bé, i això és el que sol quedar fora dels resums: immediatament concedix que hi ha una cosa que l’esperanto sí que produïx de veres.
Tamen ni ne forgesu ke la praktika aktivado konsistas el ofta uzado de internacia lingvo, el konstanta rilatado kun alinacianoj ktp. Do ni tamen iel realigas la utopion de kosmopolitismo, mondcivitanismo aŭ mondanismo — jen nia evidenta, kaj eble sola, efektiva kontribuo.
Però no oblidem que l’activitat pràctica consistix en l’ús freqüent d’una llengua internacional, en la relació constant amb persones d’altres nacions, etcètera. O siga que d’alguna manera sí que realitzem la utopia del cosmopolitisme —la nostra aportació evident, i potser l’única, efectiva.
Quan un lector li va replicar en el fil de comentaris, Camacho ho va confirmar sense matisos: «laŭ mi, la kerno de esperantismo estas tio kion tradicie oni nomis kosmopolitismo, mondcivitanismo, mondanismo» —per a mi, el nucli de l’esperantisme és el que tradicionalment s’ha dit cosmopolitisme.
El cosmopolitisme no és el que Camacho desmunta: és el que salva.
L’activisme que no és un placebo: Palestina
Ací convé aturar-se, perquè hi ha una part de Camacho que no s’amaga i que il·lumina l’argument anterior. Si l’esperantisme és, com ell diu, un succedani de l’acció política real, la pregunta òbvia és què fa ell amb l’acció política real. La resposta està publicada: la causa palestina i la crítica del sionisme travessen la seua obra recent.
En 2016 va publicar el poemari Palestino strangolata —Palestina estrangulada—, un llibre sencer sobre el conflicte, a l’editorial francesa MAS. I en abril de 2024 va publicar al seu blog «La senlima okupacio», un text llarg i carregat de notes al peu que és una refutació punt per punt d’un article aparegut dins del moviment.
El llibre no s’ha quedat quiet. En 2026 n’ha eixit una segona edició, revisada i ampliada, a l’editorial Espero, presentada al Congrés Universal de Grècia, que incorpora al poemari textos en prosa —entre ells «La senlima okupacio» mateix— i un poema de Mohammed Abu Mughessib. En castellà, Palestina estrangulada va eixir en 2018 a Calumnia Edicions, amb pròleg de Santiago Alba Rico, i en desembre de 2023 en una segona edició revisada i ampliada a CantArabia; hui figura també al catàleg de Loto Azul.
L’article que refuta és «Milito inter Israelo kaj Hamas», d’Amri Wandel, publicat en el número 314 de Kontakto (2023:3), p. 8-9, a petició del redactor. Wandel era en aquell moment vicepresident de la Universala Esperanto-Asocio; no forma part de la junta actual, la de 2025-2028. El text de Wandel el tenim: ens l’ha fet arribar el mateix Camacho el 6 de setembre de 2026, reenviant-nos un correu que ell s’havia enviat el 22 de març de 2024 amb l’article copiat sencer. No és l’exemplar de Kontakto, i la còpia ve de l’altra part de la polèmica: això s’ha de tindre en compte, encara que el que hi llegim és coherent amb la referència bibliogràfica que en dona ell mateix.
Wandel escriu des d’Israel i comença explicant en quines condicions va acceptar l’encàrrec:
La redaktoro petis min verki artikolon pri la situacio en Israelo kaj Gaza post la Hamas-atako de la 7-a de oktobro 2023. Mi iom hezitis, konsciante ke mi ne kapablas ĉion priskribi objektive, sed mi konsentis […].
El redactor em va demanar que escriguera un article sobre la situació a Israel i Gaza després de l’atac de Hamas del 7 d’octubre de 2023. Vaig dubtar un poc, conscient que no sóc capaç de descriure-ho tot objectivament, però vaig acceptar […].
El relat comença eixe 7 d’octubre, i el que ve després és la posició oficial israeliana: les morts de civils a Gaza s’atribuïxen a l’ús de la població com a escut humà per part de Hamas, i llevar Hamas del mig es presenta com «l’única alternativa» que li queda a Israel després de setze anys. Sobre l’ocupació, el text no calla: la nega.
Kia okupacio? Ekde 2005, ne ekzistas eĉ unu israela soldato en la Gaza-sektoro […].
Quina ocupació? Des de 2005 no hi ha ni un sol soldat israelià a la Franja de Gaza […].
I dona la seua pròpia cronologia de Gaza: ocupació egípcia de 1948 a 1967, israeliana de 1967 a 2005, Autoritat Palestina de 2005 a 2007 i «ocupació de Hamas» de 2007 a 2023.
Camacho qualifica el text de Wandel de propaganda sionista, militarista i procolonialista. Entre altres retrets, li critica presentar els fets com una «guerra», començar el relat el 7 d’octubre de 2023 sense el context anterior i justificar l’actuació israeliana a Gaza, que ell qualifica de genocidi; i arriba a preguntar-se per què Wandel i l’Esperanto-Ligo en Israelo no són expulsats de UEA.
Amb el text davant, la part comprovable d’eixa caracterització es sosté: el marc de «guerra» ja des del títol, el relat que arranca el 7 d’octubre i la justificació de l’operació israeliana hi són. Amb un matís que convé dir: Camacho descriu Wandel com «astutament mut sobre l’ocupació», i Wandel no hi calla —la nega explícitament. Les qualificacions («propagandista sionista de la pitjor espècie») són seues i les donem com el que són: el judici d’una de les dues parts. Sobre per què s’hi va posar, diu això:
Mi ja ne estas fakulo pri la temo, ankaŭ ne judo nek palestinano […], sed nepras refuti ankaŭ en Esperantujo la abomenindan argumentaron de Wandel kaj similuloj.
Jo no sóc cap expert en el tema, ni tampoc jueu ni palestí […], però cal refutar també dins d’Esperantujo l’abominable argumentari de Wandel i dels qui són com ell.
Eixe «també dins d’Esperantujo» és el que ens interessa ací. No és una polèmica que li vinga de fora i que arrossegue a la llengua: és una polèmica que té lloc dins del moviment, entre l’aleshores vicepresident de UEA i un dels seus poetes, i en les revistes del moviment. La redacció de Kontakto, ja amb Karina Oliveira al capdavant, va acabar enllaçant la rèplica de Camacho des d’un número posterior.
Nosaltres no prenem partit en el fons de l’assumpte i no és la nostra faena fer-ho. El que sí que és pertinent per a este article és la coherència: el mateix home que diu que militar en Esperantujo és un placebo dedica el seu temps i la seua poesia a una causa política que considera real i urgent, i quan escriu sobre ella ho fa en esperanto i dins de les publicacions del moviment. Es compartisca o no la seua posició, això no és la conducta de qui ha deixat de creure en la llengua: la nostra lectura seria una altra: no pareix la conducta de qui ha deixat de creure en la llengua, sinó la de qui ha deixat de creure que la llengua haja de ser la causa.
La segona vida
Per a explicar per què les crítiques internes provoquen reaccions tan agres, Camacho recorre a dues imatges. La primera la va escriure en 2010 presentant un número de Beletra Almanako: Esperantujo com una heterotopia en el sentit de Foucault, un lloc físic on es concreta una utopia, com una caseta de jocs infantil o un teatre. La segona és més punyent: Esperantujo com una segona vida, comparable al món virtual Second Life.
Havi tian duan, eskapan vivon prezentas kelkajn avantaĝojn, kaj ajnaj kritikoj minacantaj ĝian pluekziston devas esti firme rebatitaj, anatemitaj.
Tindre eixa segona vida, escapista, presenta alguns avantatges, i qualsevol crítica que n’amenace la continuïtat ha de ser fermament rebatuda, anatemitzada.
D’ací passa a l’autoengany, que fonamenta en Robert Trivers i Steven Pinker: un placebo només funciona si qui el pren no sap que ho és. I d’ací a les certeses, a partir del filòsof noruec Peter Wessel Zapffe: creure que hi ha un problema lingüístic mundial i que l’esperanto el resol és una àncora existencial com ho és la fe en un déu, en una nació o en una parella.
Eixa és, precisament, la raó per la qual Camacho creu que Tazio Carlevaro s’equivoca quan pronostica que en 2045 el moviment quedarà reduït a quatre persones majors: mentres la gent necessite àncores, l’esperanto continuarà atraient-ne.
El fet simple: avorriment
I després de tota l’arquitectura conceptual, arriba el capítol més desarmant de tots, titulat «La simpla fakto». Camacho reconeix que a les raons anteriors els falta la principal:
Esperantujo vekas en mi nur indiferenton, apation, enuon, lacon… Mi lacas kaj enuas, atingis la limon.
Esperantujo em desperta només indiferència, apatia, avorriment, cansament… Em canse i m’avorrisc, he arribat al límit.
Ho compara amb una altra cosa que li ha passat: de jove devorava novel·les de ciència-ficció i ara amb prou faenes acaba una novel·la mitjana. No és depressió general, aclarix, sinó saturació sobre un assumpte concret. I data l’inici de la crisi amb precisió: just després del Congrés Espanyol d’Esperanto de maig de 2013.
Sobre això afig una precaució que li hem de reconéixer, i que val la pena copiar:
Temas pri io, kio okazas al mi, nun, kaj do mi ne prezentas tiun simplan fakton kiel principon aplikindan al aliaj esperantuloj. Ĉiu iras, kiel saĝ’ al li diras.
Es tracta d’una cosa que em passa a mi*,* ara*, i per tant no presente eixe fet simple com un principi aplicable als altres esperantistes. Cadascú fa el que li dicta el seny.*
Una crítica que travessa més de vint anys
«La zombia lingvo» no és una ocurrència de 2013. És l’article on cristal·litza una línia que travessa la seua obra, i que es pot resseguir amb dates.
1999 — La liturgio de l’ foiro. El títol és un joc de paraules que es perd en traducció: la foiro no és una fira qualsevol, és Literatura Foiro i la seua cooperativa, el nucli que havia impulsat el raŭmisme i que acabaria fundant l’Esperanta Civito. El llibret és una exegesi, línia a línia i bastant sarcàstica, del Manifest de Rauma de 1980 i dels textos doctrinals que en van eixir. La tesi és que un manifest s’havia convertit en litúrgia: comentant la cinquena tesi sobre les trobades i la «missió» dels centres culturals, escriu «temas pri la liturgio de l’ foiro; kaj la kvintezon oni devas mantri» —això és la litúrgia de la fira, i les cinc tesis s’han de recitar com un mantra.
El que ja anuncia el que vindria després és la nota que l’encapçala. Camacho hi avisa que dos editors de revistes esperantistes li havien recomanat que no el publicara en forma de llibret:
Bonvolu do legi ĝin ne kiel artikolon por la ĝenerala publiko, sed estiel privatan leteron, kiun mi sendas al diversaj kolegoj kaj geamikoj.
Llegiu-lo, doncs, no com un article per al públic general, sinó com una carta privada que envie a diversos col·legues i amics.
El va publicar igualment, a Anvers, el març de 1999.
2001 — la dimissió i el poema. Aquell any deixà l’Acadèmia d’Esperanto, on havia entrat en 1992: així ho resumia el butlletí de la federació espanyola en 2008 —«en 1992 Camacho estis akceptita en la Akademion de Esperanto, sed rezignis en 2001»—, i així ho conta ell mateix. També publicà en Fonto un text del qual cita després estes línies:
Mi ja admiras la lingvon esperanto; sed la afero esperanto, kiun mi lastatempe opiniis «nobla hobio», nun, kiel hobio, oscedigas min.
Jo sí que admire la llengua esperanto; però la causa esperanto, que últimament em pareixia un «hobby noble», ara, com a hobby, em fa badallar.
Del mateix any és el poema «Trapezoj»: «Dudek jarojn mi dediĉis / al la kvadraturo de unu cirklo» —vint anys vaig dedicar a la quadratura d’un cercle.
2009 — La esperanta malpopolo. L’assaig on nega que existisca cap «poble esperantista»: la fórmula, diu, no es pot comparar amb «el poble palestí» sinó amb «el poble futbolístic» o «el poble filatèlic». I hi ha un apartat titulat literalment «Kial mi ne kabeis plene?» —per què no vaig marxar del tot?—, quatre anys abans del text del zombi:
Mi ne bezonis fornei parton de mia vivo, sed nur rekanali ĝin. Tro drastaj decidoj pli similas al fuĝo ol al solvo. […] Esperanto plu donas al mi ion, kion mi ne trovas aliie ajn: neracian senton de senpera aparteno al la mondo.
No em calia negar una part de la meua vida, sinó només recanalitzar-la. Les decisions massa dràstiques s’assemblen més a una fugida que a una solució. […] L’esperanto continua donant-me una cosa que no trobe enlloc més: una sensació irracional de pertinença directa al món.
I la frase que resumix tota la seua posició: «Sed mi ne plu proponas esperanton al la mondo, pri tio mi jam laciĝis antaŭ jaregoj. Mi simple plu uzas ĝin, ĉefe por verki» —però ja no propose l’esperanto al món, d’això em vaig cansar fa anys i panys; simplement continue usant-lo, sobretot per a escriure.
2012 — Nefermita poemo pri Esperanto kaj Esperantujo. Tot el diagnòstic de 2013, però en vers i un any abans. Hi ha l’avorriment («De svage longa tempo mi enuas pri la plejparto de Esperantujo»), hi ha la separació entre llengua i causa («La nudan lingvon mem mi ŝatas»), hi ha la datació al segle XIX i XX, i hi ha la resposta a per què continuem:
Kial tamen ni tiom esperantumas? Tutsimple, ĉar ni estas kaptitaj. […] Ni tiom esperantumas, do, pro inercio.
¿Per què, però, fem tant d’esperantistes? Molt senzillament, perquè estem atrapats. […] O siga que fem tant d’esperantistes per inèrcia.
I al final del poema apareix el que el reté, que no és cap idea sinó gent: «pluraj homoj brile junaj, novaj, inteligentaj, belaj, simpatiaj, entuziasmaj» —unes quantes persones brillantment joves, noves, intel·ligents, entusiastes. El poema es tanca declarant «sian nedemision, restemon, malkabeon» —la seua no dimissió, les ganes de quedar-se, el seu des-kabei.
2017 — Brulvunde. Quatre anys després del text del zombi, i molt més dur. El poema «Lingvo Internacia» torna literalment al vocabulari de 2013 i l’estira:
ĵargon’ surogata, placeba, hobia, zombia. […] malvasta kaĝo sen fermita pordo
argot succedani, placebo, de hobby, zombi. […] gàbia estreta sense porta tancada
L’última secció del poema, de tres línies, és el punt més negre de tot el recorregut: «lingva fenomeno jam aborta, grundo fru-mature malfekunda, erco elĉerpita» —fenomen lingüístic ja avortat, terra prematurament estèril, mineral esgotat. Encara que, també ací, ell mateix es posa el límit: «eble mi troigis, ja poetoj emas al troigoj» —potser he exagerat, que els poetes tendim a exagerar.
La discussió que va obrir
L’article de 2013 va generar un debat immediat a Libera Folio, i eixe debat és tan interessant com el text.
La resposta més elaborada va ser la de José Antonio Vergara, que discrepa del diagnòstic general —diu que percep signes de vitalitat— però concedix la part que més importa: que sí que hi ha ritus i trets ideològics ben zombis en l’ambient esperantista, i que hi destaca el finvenkisme. La seua proposta és una tercera via que anomena plivastismo, alternativa tant al finvenkisme («el dogma que l’esperanto haja de ser la segona llengua de tothom») com al raŭmisme: que el fenomen esperanto realment existent siga cada vegada més ample, en tots els sentits imaginables, sense mesurar-se contra una victòria final que no arriba.
Altres respostes van per altres camins: Andreas Kuenzli sosté que l’esperanto només tindrà oportunitat si abandona «la verda get(t)o» i el món exterior comença a usar-lo de veres; un lector conta que els seus coneguts li pregunten «Ĉu Esperanto ankoraŭ vivas?», que és exactament la zombieco vista des de fora que descrivia Camacho.
I va ser precisament per les reaccions que Camacho va ampliar l’article de Libera Folio fins a convertir-lo en «Motivoj por ne kabei», publicat en Beletra Almanako 19 en febrer de 2014. Els capítols sobre el satisfactori, el placebo, la segona vida, l’autoengany i les certeses són posteriors al debat: hi va afegir el que li van fer pensar.
Per què no va kabei
El títol del text de 2014 no és «motius per a marxar»: és «motius per a no marxar». I la resposta que hi dona és molt concreta:
Do, mi plu uzos ĝin same kiel mi plu uzos, divers-eme kaj diversgrade, aliajn lingvojn de mi konatajn: la finnan, la anglan, la francan, la portugalan, la ĉinan…
O siga que la continuaré usant igual que continuaré usant, amb més o menys ganes i en distint grau, les altres llengües que sé: el finés, l’anglés, el francés, el portugués, el xinés…
Això és el que separa Camacho de Kabe: no abandona la llengua, abandona l’obligació de justificar-la. Deixa de mesurar-la contra una promesa i la posa al costat de les altres llengües que sap. L’última línia del text, abans de les notes, és una frase que havia llegit feia poc: «Ne kredu ĉion kion vi pensas» —no et cregues tot el que penses.
I finalment va kabei (2024)
Deu anys després d’explicar per què no se n’anava, se’n va anar. En 2024 Camacho va anunciar que kabeava, i ho va posar per escrit al seu blog en febrer de 2025, en un text titulat «Pensoj de kabeinto» —pensaments d’un que ha kabeat— datat com el primer any «p.k.», post kabeo:
Nun, 15 jarojn poste, en 2025, mi povas konfirmi ke mi kabeis pasintjare definitive kaj harhave, kaj do ĉi tiujn pensojn mi skribas en la unua jaro p.k. (post kabeo).
Ara, quinze anys després, en 2025, puc confirmar que vaig kabeir l’any passat, definitivament i pelut, i per tant estos pensaments els escric el primer any p.k. (post kabeo).
No és una decisió difusa ni un allunyament progressiu: té un motiu concret i una data. En el número 50 de Beletra Almanako —la revista on ell mateix havia sigut coredactor entre 2007 i 2014— l’equip de redacció va decidir col·lectivament no publicar-li el poema «Senrajte!», pel que ell creu que va ser un sol vers: «la kreo de Israelo, tiu aberacio / morala» —la creació d’Israel, eixa aberració moral. El poema va eixir després en Beletra Edeno núm. 11 (p. 67-69) i algú l’ha musicat.
Camacho va preguntar a cada membre de la redacció, inclòs l’editor Ulrich Becker, què havia votat, i tots li van contestar que havien acordat no revelar-ho. Eixa resposta és la que trenca la relació, i no sols la professional:
Ĉar, se mi ne rajtas scii kion ili unuope decidis kaj kial, mi ankaŭ ne povas fidi ilin de nun pri io ajn alia.
Perquè, si no tinc dret a saber què va decidir cada u i per què, tampoc no els puc tornar a confiar res més.
De la censura d’un poema passa a la conclusió sobre el conjunt: la lectura que en fa és que és una mostra més de la indiferència general de la comunitat esperantista davant del que ell anomena l’ocupació colonialista, apartheid i genocida de Palestina. I la formula reescrivint la frase de Theodor W. Adorno sobre escriure poesia després d’Auschwitz: «Ĉu oni povas esperantumi post Gazao?» —¿es pot fer d’esperantista després de Gaza?
Hi ha, a més, un motiu de sistema que enllaça directament amb el diagnòstic de 2013:
Ne havante plu seriozan periodaĵon en kiu publikigi verkojn aŭ tradukojn nek atentindan publikon al kiu adresi tiajn produktojn de literatura agado, mi trovas pli simple kaj preferinde dediĉi miajn tempon kaj energion al aliaj sferoj kaj rondoj kaj legoj.
Com que ja no tinc cap publicació seriosa on traure obres o traduccions ni cap públic a qui valga la pena adreçar eixos productes de l’activitat literària, em resulta més senzill i preferible dedicar el meu temps i la meua energia a altres àmbits, altres cercles i altres lectures.
I el tancament: «Jam nenion mi atendas de Esperanto kaj Esperantujo, kiuj de longe, de jardekoj, havas malmulton por proponi al la mondo» —ja no espere res de l’esperanto ni d’Esperantujo, que fa dècades que tenen poc a oferir al món.
El kabeo tampoc no s’ha quedat al seu blog. La fitxa que li dedica el catàleg d’autors de literaturo.esperanto.net acaba amb esta línia: «En 2024 sciigis ke li kabeas» —en 2024 va fer saber que kabeava.
Un kabeo amb excepcions
Ell mateix posa els límits del que ha deixat. Ens ho escriu el 6 de setembre de 2026, i ens autoritza expressament a publicar-ho:
Mi ĉesis interesiĝi pri Esperantujo kaj, rezulte, grandparte ankaŭ pri la lingvo mem (kio estas novaĵo kompare kun la tekstoj de mi kiujn vi menciis en via). Sed mi plu havas geamikojn en Esperantujo, nelegitajn esperantajn librojn hejme (kiujn mi nun legas iom post iom) kaj eĉ unu aŭ du poemarojn en tirkesto (kiujn mi eble provos publikigi). […] Mi kabeis sed kun ĉi tiuj esceptoj.
He deixat d’interessar-me per Esperantujo i, com a conseqüència, en bona part també per la llengua mateixa (això és una novetat comparat amb els textos meus que esmenteu en el vostre). Però encara tinc amics a Esperantujo, llibres en esperanto sense llegir a casa (que ara em vaig llegint a poc a poc) i fins i tot un o dos poemaris al calaix (que potser intentaré publicar). […] Vaig kabeir però amb estes excepcions.
Eixe «és una novetat» és seu i és precís: el que ha canviat des dels textos que este article recorre no és el diagnòstic sobre el moviment, és que ara inclou la llengua. I la conducta acompanya el matís: en «Pensoj de kabeinto» escrivia que en maig de 2025 aniria a Sòria, on se celebrava el congrés espanyol, però sense participar en el programa —només veure amics als bars i pel carrer. Ara ens diu que sí que participarà en el congrés espanyol de 2027, a Extremadura, d’on és, entre altres coses per a presentar-hi dos llibres seus en esperanto: Gadir i la segona edició de Palestino strangolata.
On escriu ara
Camacho té una secció pròpia en la revista cultural digital Café Montaigne, titulada «Quemaduras», en plural. Allí hi ha els seus últims poemes, molts en presentació bilingüe.
Ell mateix, però, hi posa un punt i a part: «nuntempe mi povus diri ke mi ne plu verkas poemojn, nek en Esperanto nek en la hispana» —ara com ara podria dir que ja no escric poemes, ni en esperanto ni en castellà—, encara que guarda al calaix un llibre de poemes sobre la natura finlandesa que no ha eixit com a publicació independent. Són paraules seues, en un missatge del 5 de setembre de 2026. L’endemà ho amplia: igual que en el seu moment es va desenganxar de llegir ciència-ficció, s’ha desenganxat d’escriure poesia i d’escriure en general. En «Pensoj de kabeinto» ho havia lligat també a Gaza —«¿es pot o val la pena escriure després de Gaza si no s’és palestí?»— i havia explicat que en els últims anys escrivia poemes sobretot en castellà.
El que en pensem
Fins ací, els textos. El que ve ara és lectura nostra i va marcada com a tal.
Camacho és incòmode perquè no es deixa arxivar en cap de les dues caselles còmodes. No és un enemic de l’esperanto —hi ha escrit deu poemaris— i tampoc és un dels nostres que s’ha equivocat: la seua crítica és específica, datada i argumentada, i qui la vullga rebatre haurà de fer-ho amb arguments i no amb la biografia de qui la fa.
A nosaltres ens sembla que la part més aprofitable del seu diagnòstic no és la paraula zombi, sinó la concessió. Si el cosmopolitisme practicat és l’aportació real i potser l’única, aleshores tot el que fem té una vara de mesurar molt clara: ¿això que estem organitzant posa gent de llocs distints a parlar entre elles d’alguna cosa que els importe? Si la resposta és que sí, és igual que no arribe cap victòria final. Si és que no, no la salva cap bandera.
I hi ha una segona cosa, més xicoteta i més pràctica, que ix del poema de 2012: el que el va retindre no va ser un argument, va ser gent concreta, «brile junaj», amb qui li abellia compartir el que escrivia. Això coincidix amb el que hem trobat en un segle de gent que se n’anava del moviment: els qui van tornar, van tornar per una persona, no per una campanya.
I una tercera, sobre el final. El que el va fer marxar no va ser el seu propi diagnòstic. Vint anys d’escriure que el moviment era inèrcia, placebo i estructura fossilitzada no el van moure del lloc; el que el va traure va ser una decisió editorial concreta sobre un poema concret, i el que va llegir en eixa decisió. Això diu alguna cosa que ens pareix aprofitable: la gent no se’n va per un diagnòstic, se’n va per un fet. I val la pena llegir-ho junt amb el que ell mateix escrivia en 2014, que qui es queda no es queda per la victòria final, sinó per gent concreta. Se’n va per la mateixa raó: perquè la gent concreta va fer una cosa concreta.
Fonts
- Camacho, Jorge. «La zombia lingvo», Libera Folio, 9 de maig de 2013 (còpia d’Internet Archive; l’URL original ja no respon). D’eixa còpia ixen també les intervencions de José Antonio Vergara, Andreas Kuenzli i la resta de participants en el fil, i la resposta del mateix Camacho.
- Camacho, Jorge. «Motivoj por ne kabei», Beletra Almanako 19, febrer de 2014. Citem per la còpia íntegra que l’autor va publicar al seu blog el 30 d’agost de 2016; no hem vist l’exemplar imprés de Beletra Almanako.
- Camacho, Jorge. «La esperanta malpopolo», publicat al seu blog el 30 de desembre de 2009 i recollit en el volum d’homenatge a Humphrey Tonkin La arto labori kune (2010).
- Camacho, Jorge. «Nefermita poemo pri Esperanto kaj Esperantujo», 26 de juliol de 2012; també en el poemari En la profundo.
- Camacho, Jorge. «Lingvo Internacia», del poemari Brulvunde (2017), reproduït en Heroldo de Esperanto núm. 2269.
- Camacho, Jorge. La liturgio de l’ foiro (Elementoj por ekzegezo), Progresema Esperanto-Forumo, Anvers, primera edició pública de març de 1999. Text complet en Project Gutenberg, amb el Manifest de Rauma i el suplement sobre el Pacte per l’Esperanta Civito.
- Camacho, Jorge. Article en Fonto, 2001, i el poema «Trapezoj». Els coneixem només per les cites que el mateix Camacho en fa en les notes de «Motivoj por ne kabei»; no hem localitzat l’original de Fonto.
- Hispana Esperanto-Federacio. HEF-Bulteno núm. 384 (juliol-setembre de 2008), p. 22, fitxa biogràfica que dona l’any i el lloc de naixement, l’ofici d’intèrpret per a la Unió Europea i les dates de la seua entrada (1992) i eixida (2001) de l’Akademio de Esperanto. L’any i el lloc els confirma també el registre d’autoritats de la Deutsche Nationalbibliothek (GND 141268573), que no dona el dia. El dia el dona ell mateix: en un fil de Facebook del 24 de novembre de 2018, responent a una felicitació de Damon Lord pel 18 de novembre, Camacho escriu que també fa anys eixe dia la seua germana Beatriz «el 1966, kiel mi mem» —de 1966, com jo mateix. El fil no és enllaçable públicament.
- Camacho, Jorge. «La senlima okupacio», 15 d’abril de 2024, resposta a Amri Wandel, «Milito inter Israelo kaj Hamas», Kontakto núm. 314 (2023:3), p. 8-9.
- Wandel, Amri. «Milito inter Israelo kaj Hamas», Kontakto núm. 314 (2023:3), p. 8-9. No hem vist l’exemplar de Kontakto —els números recents només es descarreguen amb compte de soci de UEA—: llegim el text complet en la còpia que ens va fer arribar el mateix Camacho el 6 de setembre de 2026, reenviant-nos un correu que ell s’havia enviat el 22 de març de 2024. La cadena té, doncs, un intermediari, i és una de les dues parts de la polèmica. En eixe mateix correu, després d’una línia de guions, hi ha el comentari que Camacho va escriure aleshores, que és el germen de «La senlima okupacio». La crònica de Heroldo Komunikas l’usem només per a documentar la publicació de l’article, les circumstàncies editorials i la resposta posterior de Kontakto; Heroldo Komunikas és l’òrgan de l’Esperanta Civito i té posicions pròpies dins del moviment.
- Camacho, Jorge. «Pensoj de kabeinto», al seu blog, 10 de febrer de 2025. És on explica el seu kabeo de 2024, els motius i les excepcions.
- Camacho, Jorge. «Mi estas harhava besto», al seu blog, 2 de desembre de 2024. Dona els detalls de la censura de «Senrajte!» en Beletra Almanako 50, la negativa de la redacció a revelar el vot de cada u i la publicació posterior del poema en Beletra Edeno núm. 11 (p. 67-69). No hem vist ni el número 50 de Beletra Almanako ni el número 11 de Beletra Edeno: tot això ho diu ell. El text és també la seua resposta a István Ertl, «Tiel la mondo… testas amikecojn», Kontakto —número que el mateix Camacho dona com a «suposadament» el 320 (2024/4)—, que tampoc no hem llegit.
- Fitxa d’autor de Jorge Camacho en literaturo.esperanto.net, el catàleg d’autors del qual és la referència habitual per a la literatura en esperanto. L’última línia de la biografia diu: «En 2024 sciigis ke li kabeas».
- Camacho, Jorge. Missatges a l’autor d’este article, 5 i 6 de setembre de 2026, citats amb la seua autorització expressa: que ja no escriu poemes ni pràcticament res, que ha deixat d’interessar-se també per la llengua, les excepcions del seu kabeo i la seua intenció d’anar al congrés espanyol de 2027 a Extremadura a presentar Gadir i la segona edició de Palestino strangolata.
- Camacho, Jorge. Palestino strangolata, poemari. Primera edició, MAS, 2016 (col·lecció Mas-Libro 147, ISBN 978-2-36960-049-7); segona edició, revisada i ampliada, Espero, 2026. La presentació de la segona edició al Congrés Universal, a Libera Folio.
- Camacho, Jorge. Palestina estrangulada. Calumnia Edicions, 2018, amb pròleg de Santiago Alba Rico; segona edició revisada i ampliada, CantArabia, desembre de 2023; al catàleg d’Editorial Loto Azul.
- Camacho, Jorge. Secció «Quemaduras» a la revista cultural digital Café Montaigne, on publica els seus últims poemes, molts en presentació bilingüe. Que ara com ara ja no escriu poemes i que té inèdit un llibre sobre la natura finlandesa ho diu ell mateix, en un missatge del 5 de setembre de 2026.
- Camacho, Jorge. Bibliografia de les seues obres, mantinguda al seu blog, per a les dades dels poemaris i assajos.
- Carlevaro, Tazio. Ĉu Esperanto postvivos la jaron 2045? PDF a satesperanto.org, que és el pronòstic que Camacho discutix.
- Hispana Esperanto-Federacio. Boletín / HEF-Bulteno núm. 410 (abril-juny de 2015), 411, 412 i 413, per al Diploma d’Activitat Artística Destacada de UEA de 2013 i per a l’homenatge del 75é Congrés Espanyol d’Esperanto de 2016, a Herrera del Duque.
El retrat de Jorge Camacho és de Ziko van Dijk, fet a Rotterdam el 24 de novembre de 2007, i es reproduïx sota llicència CC BY-SA 3.0.
Totes les traduccions al valencià són nostres.
Vegeu també
- Per què la gent se’n va de l’esperantisme
- Kabe: l’home que va abandonar l’esperanto i va crear un verb pel camí
- Quanta gent parla realment esperanto?
- Quan una llengua promet canviar el món: el messianisme secular de l’esperanto
Llegir en:
Aquesta entrada encara no té cap comentari. Sigues la primera persona a comentar-la des del fedivers.