El 15 de març de 1990, la secció d’Economia d’El Mundo anunciava que una organització de Moscou anomenada «Fondo Esperanto» i l’associació esperantista de Múrcia «Ricardo Codorniu» havien acordat crear una societat mixta de comerç amb els països de l’Est que, «com a dada verdaderament significativa, operarà a través de l’esperanto». Els projectes eren concrets: un vídeo turístic de Múrcia per a la televisió russa, botigues de roba a l’Alemanya de l’Est i exportació d’hortalisses i fruita. Qui ho movia era José Luis Pérez Ovilo, neuropsiquiatre, president de l’associació murciana i, eixe mateix any, càrrec de la federació esperantista valenciana i murciana.
No hem trobat cap indici que la societat arribara a comerciar. El rastre documental s’acaba en 1990: ni el butlletí de la federació espanyola ni el Valencia Luno hi tornen. L’Alemanya de l’Est va deixar d’existir set mesos després de la notícia, i la Unió Soviètica, vint-i-un mesos després.
Retall d'«Acuerdos comerciales con la Unión Soviética mediante el esperanto», d'El Mundo, 15 de març de 1990
Què deia la premsa
La notícia d’El Mundo, firmada per Carmen Llorente, la duia el diari a la pàgina 48, en Economia. Deia que la societat «facilitarà tot tipus d’accions econòmiques entre Múrcia i el conjunt dels països de l’Est on existixen organitzacions d’esperanto», i detallava tres línies de negoci:
- Turisme. La Direcció General de Turisme de Múrcia faria un vídeo sobre la regió que s’emetria a la televisió russa.
- Roba. L’associació murciana estava tramitant, per a la cadena de roba jove Liwe —«que factura 7.000 milions de pessetes a l’any»—, la instal·lació de botigues a la República Democràtica Alemanya.
- Hortofructícola. La major part del negoci de la societat mixta havia d’anar a l’exportació de fruita i hortalissa cap a l’Est.
El contacte, segons el diari, havia vingut per una via inesperada: «el viatge que va realitzar recentment un conjunt musical de la televisió russa a Espanya».
Un segon retall, del diari murcià La Opinión i firmat per Fina Tafalla, afig el detall administratiu. El director general de Turisme de Múrcia, Ginés Rosa, havia de ser rebut a la Fira Internacional de Turisme de Budapest per l’associació esperantista hongaresa, «disposada a col·laborar a fomentar la captació de turistes de l’Est»; el seu antecessor en el càrrec, Luis Arróniz, havia dit que es traduirien a l’esperanto uns fullets turístics de la regió; i el president de la gestora d’Agrulimón, Francisco Garre, s’havia mostrat interessat pels contactes comercials amb l’Est. Pérez Ovilo hi resumia l’argument de venda:
«L’esperanto és fonamental per a realitzar intercanvis, tant culturals com econòmics, amb qualsevol part del món.»
El que oferia, tal com ho plantejava ell, no era tant la llengua com la xarxa: hi havia societats esperantistes en tots els països de l’Est, amb gent disposada a fer de pont, i això tenia «el baix cost que a les empreses ocasionaria utilitzar els servicis de les associacions esperantistes».
Una «societat mixta» era una figura legal concreta
L’expressió no era retòrica. El 13 de gener de 1987, el Consell de Ministres de l’URSS va promulgar un decret —amb efecte retroactiu a primers d’any— que autoritzava constituir empreses conjuntes entre companyies de països de fora del Comecon —el bloc econòmic dels països socialistes— i ministeris i organitzacions productives soviètiques designades; el mateix dia, el Presídium del Soviet Suprem en va regular la fiscalitat. Era una de les peces de la perestroika: fins aleshores, una empresa occidental que volguera fer negoci a l’URSS només tenia fórmules on no arribava a tindre-hi res en propietat. A partir d’ahí, sí.
O siga que el que anunciava El Mundo no era una metàfora ni un agermanament: era la figura legal que acabava d’obrir Gorbatxov. I el que, segons Pérez Ovilo, hi aportaven els esperantistes era justament la part que a les empreses els costava més: trobar amb qui parlar a l’altra banda, i entendre-s’hi.
El «Fondo Esperanto» de Moscou, segons El Mundo, s’havia creat el desembre de 1989 i projectava obrir una televisió l’any següent. El seu objectiu declarat era «introduir l’esperanto en les vies comercials, en contra de la imposició de l’anglés en tot el món».
D’eixa organització no hem pogut trobar cap rastre fora de la premsa espanyola de 1990 i del comentari de la federació espanyola: no apareix en les fonts sobre l’esperantisme soviètic que hem consultat. Això no vol dir que no existira —el moviment esperantista soviètic d’aquells anys està mal documentat en obert—, sinó que el que en sabem ve, de moment, d’una sola banda.
Qui ho movia
José Luis Pérez Ovilo presidia l’associació esperantista de Múrcia «Ricardo Codorniu», batejada així per Ricardo Codorníu i Stárico (Cartagena, 1846 – Múrcia, 1923), enginyer de forests, repoblador de Sierra Espuña i conegut com «l’apòstol de l’arbre», que va fundar la societat esperantista de Múrcia en 1902 i, l’any següent, la Sociedad Española para la Difusión del Esperanto. L’associació de 1990 duia el seu nom en homenatge; no n’hem comprovat cap continuïtat jurídica amb aquelles societats.
Però no era només un dirigent murcià. El Valencia Luno número 28, de setembre de 1990 —el butlletí del Grup Esperanto de València—, el llista com a responsable de la comissió «Nunaj temoj» («temes d’actualitat») de la Valencia Esperanto-Federacio, la federació que valencians i murcians havien constituït a Alacant sis mesos abans de la notícia i que agrupava els dos territoris. L’operació soviètica, per tant, la portava un càrrec de la nostra federació.
La federació espanyola ho va aplaudir
El Boletín de la Hispana Esperanto-Federacio —l’associació estatal d’esperantistes, que publicava des de 1949 un butlletí periòdic— va reproduir els dos retalls sencers al número 295, de març-abril de 1990, i els va acompanyar d’un editorial titulat «Jen imitinda ekzemplo» («Ací teniu un exemple digne d’imitar»).
La redacció hi treia una conclusió general, i val la pena llegir-la sencera perquè diu molt del moment:
«Resume, nia penso estas, ke ĉiu el ni, foje kolektive, foje individue, laŭ ebloj, kapabloj kaj inklinoj, uzu Esperanton en la internaciaj rilatoj por ĉia pretendo, ankaŭ kun profitaj celoj […]. Tiuj indikitaj realaĵoj tute ne signifas, ke ni rezignas pri niaj utopioj. […] ĉar por ĉio estas utila Esperanto!»
«En resum, el que pensem és que cada u de nosaltres, a vegades col·lectivament, a vegades individualment, segons possibilitats, capacitats i inclinacions, use l’esperanto en les relacions internacionals per a qualsevol pretensió, també amb finalitats lucratives […]. Eixes realitats que indiquem no signifiquen de cap manera que renunciem a les nostres utopies. […] perquè per a tot és útil l’esperanto!»
La frase sobre les utopies costa de llegir com un adorn: la redacció s’hi avança, ens sembla, a una objecció que havia d’eixir de dins de casa —que posar l’esperanto a vendre llimones era rebaixar-lo—, encara que el text no diga qui la feia.
Què va passar després
Ací és on l’article s’acaba i comença el que no sabem. Hem buscat continuació en la col·lecció del Boletín de la federació espanyola, en el Valencia Luno i en els butlletins d’altres associacions estatals, i no n’hi ha cap: la societat mixta no torna a aparéixer, ni per a donar-ne resultats ni per a explicar que no va anar avant.
El que sí que es pot comprovar és el context que se li va desfer davall:
- La República Democràtica Alemanya, on havien d’anar les botigues de Liwe, va deixar d’existir el 3 d’octubre de 1990, set mesos i mig després de la notícia.
- La Unió Soviètica es va dissoldre el 26 de desembre de 1991.
- Liwe Española era —i és— una empresa murciana real, que havia eixit a borsa en 1989, la primera murciana i la primera tèxtil a fer-ho, i que hui fabrica la marca Inside. La seua pròpia història corporativa no menciona cap operació a l’Alemanya de l’Est; ara bé, això és una pàgina promocional d’empresa, no un arxiu, i el que no hi ix no queda descartat.
De manera que no podem dir que l’operació fracassara: podem dir que el rastre s’acaba ací, i dir on hem buscat. Queden obertes dues portes que no hem pogut obrir: les fonts soviètiques sobre el «Fondo Esperanto» i l’arxiu de l’associació murciana, si es conserva.
L’home, sis anys després
Pérez Ovilo no va abandonar la idea que l’esperanto havia de justificar-se amb arguments d’economista. Al setembre de 1996 va aconseguir portar a la Universitat de Múrcia el premi Nobel d’Economia de 1994, Reinhard Selten, esperantista, que hi va fer una conferència en esperanto amb traducció simultània al castellà. El Boletín de la federació ho conta al número 325: el projecte «va nàixer en la ment del nostre bon amic el doctor José Luis Pérez Ovilo», que va haver de convéncer primer Selten i després buscar el finançament.
A aquella conferència hi va assistir, i va intervindre en el col·loqui en esperanto, el valencià Pascual Pont Martínez.
El Boletín 323 informa també que Pérez Ovilo havia traduït al castellà dues obres de referència sobre la història de la llengua —la Historio de la Mondolingvo d’Ernest Drezen i La Danĝera Lingvo d’Ulrich Lins, sobre la persecució de l’esperanto pels règims totalitaris—, i que ho feia saber públicament per a evitar que ningú les traduïra dues vegades. No ens consta que cap de les dues traduccions arribara a publicar-se.
Una errada d’El Mundo
En el retall, Carmen Llorente escriu dues vegades «José Luis Pérez Ovido». En totes les altres fonts —el Boletín, La Opinión, el Valencia Luno— el cognom és Ovilo. Ho fem constar perquè qui busque el nom tal com va eixir al diari no el trobarà enlloc més, i perquè un error de transcripció repetit acaba creant una persona que no existix.
Fonts
- «Acuerdos comerciales con la Unión Soviética mediante el esperanto», Carmen Llorente, El Mundo, 15 de març de 1990, p. 48, secció d’Economia. Reproduït en facsímil al Boletín de la Hispana Esperanto-Federacio núm. 295, p. 10.
- «Murcia realizará acuerdos comerciales gracias al esperanto», Fina Tafalla, La Opinión (Múrcia), sense data visible al retall. Reproduït al mateix Boletín núm. 295, p. 9.
- «Jen imitinda ekzemplo», editorial de la redacció, Boletín de la Hispana Esperanto-Federacio núm. 295 (març-abril de 1990), p. 9-11.
- Boletín núm. 323, nota «Al eventualaj tradukantoj»; núm. 325 i núm. 326, sobre la visita de Reinhard Selten a Múrcia.
- Valencia Luno núm. 28, setembre de 1990, p. 5, llista de comissions de la Valencia Esperanto-Federacio amb els seus responsables. El butlletí està transcrit sencer a Valencia Luno (1982-1990).
- «International Joint Enterprises in the Soviet Union», Steven Ruth, UCLA Pacific Basin Law Journal, vol. 6, núm. 1-2 (1989), sobre el decret del Consell de Ministres de l’URSS del 13 de gener de 1987 i el marc legal de les empreses conjuntes.
- Història de Liwe Española, pàgina corporativa de l’empresa.
- Ricardo Codorníu y Stárico, biografia del Diccionario Biográfico electrónico de la Real Academia de la Historia.
Vegeu també
Entrada incorporada retrospectivament el 17 de setembre de 2026. La data de l’entrada correspon al document o activitat original.
Llegir en:
Aquesta entrada encara no té cap comentari. Sigues la primera persona a comentar-la des del fedivers.