El diumenge 26 de juliol se celebra el Dia de l’Esperanto, la data en què Zamenhof va publicar el Unua Libro el 1887. Arriba, com cada any, enmig de la temporada de congressos; el que té d’especial enguany és la proximitat: dos de les cites grans es fan a la península, a poques hores de València.
Què commemorem
El 26 de juliol de 1887 va aparéixer a Varsòvia el Unua Libro, el primer manual de la llengua, signat amb el pseudònim «Doktoro Esperanto». D’ahí ve el nom de la llengua i, també, el d’esta commemoració, que els esperantistes de tot el món aprofiten per a donar a conéixer l’idioma.
Just després, del 19 al 26 de juliol, Lleó acollirà el 99é Congrés de SAT (Sennacieca Asocio Tutmonda). El tema d’enguany és «Pau i guerres. Aniversari de la Guerra Civil espanyola», coincidint amb el norantè aniversari de l’inici de la guerra, i el programa inclou activitats relacionades amb la memòria històrica.
De l’1 al 8 d’agost, Graz (Àustria) acollirà el 111é Congrés Universal d’Esperanto, la cita més gran del calendari esperantista: l’organització en preveu al voltant de 1.100 participants vinguts de tots els continents.
I del 9 al 16 d’agost, Tiana (al Maresme, prop de Barcelona) serà la seu del 82é Congrés Internacional de Joves Esperantistes (IJK), el principal encontre juvenil de la llengua. El programa inclou l’observació de l’eclipsi solar del 12 d’agost.
I a València?
El grup continua amb les seues activitats habituals. Si vols vindre a alguna, escriu-nos a valencia@esperanto.es i te n’informem.
Acabem de publicar a la Viquipèdia en esperanto la biografia de Pascual Pont Martínez (Xàtiva, 1937 – València, 13 d’abril de 2023), humanista, sindicalista i esperantista veterà del nostre grup.
Durant molts anys, Pascual va estar molt present en la vida del Grup d’Esperanto de València: hi anava amb regularitat i s’hi implicava. Home treballador i de conviccions fermes, era l’esperantista intel·lectual i polític: li interessava la llengua, però sobretot li interessava per a què servia.
Pascual Pont Martínez, durant una xarrada al Grup d'Esperanto de València (desembre de 2005).
Una llengua per a un altre model de món
Pascual no defenia l’esperanto per afició filològica. El considerava una ferramenta realista per a una comunicació mundial no imperialista: una manera que els pobles es pogueren entendre sense que la llengua d’uns s’impose sobre la dels altres. D’ahí venia el seu interés constant pel paper de la llengua a Europa i en les institucions internacionals.
Eixa convicció té un episodi ben documentat. Al setembre de 1996, Pascual va assistir a la conferència que el premi Nobel d’Economia Reinhard Selten va pronunciar a la Universitat de Múrcia. Tant la conferència com la intervenció de Pascual en el col·loqui públic van ser en esperanto, amb traducció simultània al castellà. Anys després ell mateix ho recordava així: compartien la convicció que l’esperanto és indispensable per a estructurar el nou paradigma que la humanitat necessita.
Eixa mirada el portava a connectar la llengua amb qualsevol assumpte que considerara important. Al febrer de 2007, per exemple, va publicar l’article «Cambio climático e idioma común», on defenia que una llengua comuna estalviaria el malbaratament que suposa traduir-ho tot i afavoriria una solidaritat de veritat planetària. La seua conclusió era la de sempre: l’esperanto ja ha demostrat que pot funcionar com a llengua comuna de tota la humanitat, i això desmenteix qui el titla d’utopia irrealitzable.
Ell tenia clar que el seu tracte personal amb Selten havia sigut breu —es va limitar pràcticament a aquella trobada—, però la coincidència de fons li va confirmar que no anava desencaminat.
La seua veu
Conservem enregistrada una de les xarrades que va fer a la seu del grup, en esperanto:
Una vida de treball i de compromís
La biografia de Pascual explica bona part de la seua manera de veure les coses.
Va nàixer a Xàtiva el 1937 i va quedar orfe per la Guerra Civil quan tenia només quinze mesos. Va treballar en una oficina, com a ajudant de camió i en una fàbrica de rajoles. Als quinze anys es va traslladar a València per a entrar d’aprenent a MACOSA, la gran empresa metal·lúrgica; allí la Joventut Obrera Cristiana (JOC) li va despertar el sentit de la dignitat del treball.
El 1957 va viure a Ginebra, enviat per l’empresa als tallers Sécheron. Va establir contactes forts amb els sindicats suïssos i amb la JOC francesa, i l’esperit democràtic suís el va marcar profundament. Va participar en el Congrés Internacional de la JOC a Roma com a intèrpret entre el francés i el castellà.
De tornada, va ser Responsable Nacional d’Aprenents (1958–1960) i, des de 1961, director d’estudis de l’Institut Social Laboral. El 1963 va ser elegit jurat d’empresa, i reelegit el 1966 amb més del 99 % dels vots. Va intentar posar en marxa el sindicat clandestí USO a València, però dues negociacions de conveni i un expedient de crisi que amenaçava més de dos-cents llocs de treball el van obligar a deixar l’activitat clandestina. La seua major satisfacció sindical era que, al final, cap treballador no va ser acomiadat en aquelles dues crisis.
El naixement dels seus tres fills li va descobrir l’estat lamentable de les escoles del seu barri, la Creu Coberta. El 1979 la família es va traslladar a Sant Marcel·lí, on va entrar en l’associació de veïns com a responsable d’urbanisme; la batalla més complicada va ser oposar-se a la construcció il·legal d’un crematori municipal en l’única zona verda del districte.
L’escriptura com a diàleg
La prejubilació, al gener de 1993, li va donar el que li faltava: temps per a pensar i escriure. Ho va fer abundantment i sobre temes molt diversos, perquè per a ell tot en la vida està entrellaçat. Deia que la seua escriptura era, abans que res, un diàleg amb ell mateix, obert als altres.
Un veí, Miguel Fuster, el va animar a posar els seus textos a Internet, i el seu nebot Alberto Pérez, informàtic, el va ajudar a fer-ho. Dubtava sobre què publicar, per por de contribuir a la sobrecàrrega d’informació; va decidir incloure-hi també textos molt personals, com «Demanda de fe» i «Camino personal», i un estudi de 1992 titulat «La Trinidad se llama E.M.I.». Els va deixar tal com estaven, amb els seus canvis de temps verbal inclosos: encara que parlaven de coses passades, els seus efectes continuaven actuant en el present.
La fotografia procedeix de Wikimedia Commons (CC0). Este text es basa en l’article de la Viquipèdia en esperanto, disponible sota llicència CC BY-SA 4.0, i en l’autobiografia del mateix Pascual Pont.
El 30 d’abril de 2019, el professor esperantista Dennis Keefe i els tres alumnes asiàtics que havien vingut a fer un curs intensiu de dos mesos a Cullera (Esperanto-Plaĝo) van assistir al 78é Congrés Espanyol d’Esperanto, celebrat eixe any a Màlaga.
Allà es van trobar amb dos esperantistes valencians més, de manera que la representació del nostre territori va ser d’almenys sis persones.
Més enllà del programa oficial del congrés, la trobada va ser una bona ocasió per a intercanviar experiències amb esperantistes d’arreu de l’Estat i per a debatre com reforçar el moviment esperantista al nostre territori.
Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les cookies. Més informació.
La configuració de les cookies d'aquesta web està definida com a "permet cookies" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de cookies o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.
