El congrés universal de Graz d’este agost ha parlat de voluntariat al servei del desenvolupament sostenible. La pregunta es pot girar: és sostenible el voluntariat mateix? El nostre butlletí ja donava per fet, en 1971, que els organitzadors de congressos acaben «tute elĉerpitaj».
La pregunta girada
El 2026 és, per decisió de l’Assemblea General de les Nacions Unides, Any Internacional dels Voluntaris per al Desenvolupament Sostenible: la resolució A/RES/78/127, aprovada sense votació el 18 de desembre de 2023, demana reconéixer el paper del voluntariat en els Objectius de Desenvolupament Sostenible i, entre altres coses, «promoure entorns favorables al voluntariat».
La UEA hi va sintonitzar. El 111é Congrés Universal d’Esperanto, celebrat a Graz de l’1 al 8 d’agost de 2026, va prendre com a tema Volontulado en la servo al daŭripova evoluigo —el voluntariat al servei del desenvolupament sostenible—, i la resolució del congrés arranca reconeixent que «la Esperanto-movado ekde sia komenco vivas per diversfona volunta engaĝiĝo»: el moviment esperantista viu, des del començament, del compromís voluntari.
És cert, i és exactament per això que la pregunta es pot formular al revés.
D’acord: voluntariat per al desenvolupament sostenible. Però és sostenible la manera com organitzem el voluntariat mateix?
No com a joc de paraules. Com a pregunta organitzativa: una associació basada en voluntaris no és sostenible si necessita que unes poques persones aguanten indefinidament, si sempre recorre a qui sol dir que sí, si una responsabilitat no es pot deixar sense causar un problema, o si les contrasenyes, els diners i el coneixement viuen dins del cap d’una sola persona.
En 1971 ja ho donàvem per fet
El número 5 de Valencia Luno, de 1971, publica la crònica del XXI Congrés Espanyol d’Esperanto, celebrat a Alacant del 19 al 24 de juliol. La firma CIRANO, el pseudònim de Rafael Herrero Arroyo. I diu, de passada, una cosa que val la pena llegir dues vegades:
Kutime, la organizintoj de kongresoj restas tute elĉerpitaj post siaj klopodoj. La alikantaj, tute male, diris al ni: Ni estas pretaj ripeti nian streĉadon, ĉiam kiam la hispana esperantistaro bezonos nin.
«Normalment, els organitzadors de congressos queden completament exhausts després dels seus esforços. Els d’Alacant, ben al contrari, ens van dir: estem disposats a repetir l’esforç sempre que l’esperantisme espanyol ens necessite.»
La crònica del XXI Congrés Espanyol d'Esperanto (Alacant, juliol de 1971), firmada per CIRANO, a Valencia Luno núm. 5. La frase sobre l'esgotament dels organitzadors apareix com una obvietat compartida, i el que es destaca com a excepcional és que els alacantins es declaren disposats a repetir.
Fixem-nos en com està construïda la frase. L’esgotament no és la notícia: és la premissa. La notícia és que els d’Alacant no s’han cremat. Fa cinquanta-cinc anys, en el nostre butlletí, que un organitzador acabara destrossat era tan normal que només calia mencionar-ho per a lloar l’excepció.
I en 1983 el butlletí va tancar un concurs per això
El número 8 de Valencia Luno, de desembre de 1983, tanca el «Proverba Esperanto-Konkurso» que venia publicant número rere número. La raó la donen sense embuts:
Ne finiĝis nia stoko, ankoraŭ restas esperantaj proverboj sed nia celo ne estas elĉerpi ĝin. Movi la entuziasmon kaj la partoprenadon estis nia celo. Okazas ke ĉiam partoprenas la samaj, pro tio ni finas ĉi tiun konkurson.
«No se’ns ha acabat l’estoc, encara queden proverbis, però el nostre objectiu no era esgotar-lo: era moure l’entusiasme i la participació. Passa que sempre participen els mateixos, i per això acabem este concurs.»
El final del «Proverba Esperanto-Konkurso» a Valencia Luno núm. 8, de desembre de 1983. A la ronda anterior només un lector havia enviat solucions correctes, i el palmarés final té dos noms.
La pàgina sencera ho documenta millor que qualsevol comentari: a la ronda anterior, un sol lector —Vicente Martorell, cinc punts— havia enviat solucions correctes, i el palmarés final té dos noms, Vicente Martorell i Francisco Aliaga.
Val la pena subratllar el que van fer, perquè és exactament el que la bibliografia recomana i quasi mai es fa: van deixar de fer-ho. No van demanar a la redacció un esforç extra, no van insistir, no van culpabilitzar ningú. Van tancar l’activitat i van proposar-ne una altra.
L’esperantisme ho va dir sense embuts en 2013
El diagnòstic explícit tampoc és nou dins del moviment. L’Aktivula Akademio de TEJO conserva la presentació del projecte Grundtvig Volontulado kiel persona pluevoluiĝo: kiel pliboniĝi?, enviat el febrer de 2013 i aprovat amb la Nederlanda Esperanto-Junularo, l’Esperanto-Asocio de Skotlando, la Junulara Esperantista Franca Organizo, la Federacio EDE, la Pola Esperanto-Junularo, ARCI Esperanto i el Torina Esperanto-Centro. El text és contundent:
La agado de volontuloj hodiaŭ kiel ĉiam estas la bazo de la tuta Movado. Ofte ili senĉese kaj sendorme laboras, kaj tamen suferas je tio ke ĉiun mison eble okazintan pro sensperto, misorganizo aŭ homa eraremo oni juĝas kvazaŭ iu multege pagita profesiulo kulpus pri tio. Multaj homoj fine forlasas la aktivecon ĝuste pro tio: oftaj seniluziiĝoj kaj multege da streĉo, kontraŭ nenio aŭ preskaŭ.
Tamen, en la movadoj kiuj vere funkcias, volontulado ne temas pri ekspluatado de la energioj de revemuloj, sed pri kuna kreskado kaj evoluiĝo.
«L’activitat dels voluntaris és hui, com sempre, la base de tot el Moviment. Sovint treballen sense parar i sense dormir, i encara patixen que cada errada que puga haver ocorregut per inexperiència, mala organització o simple fal·libilitat humana es jutge com si en fora culpable un professional molt ben pagat. Moltes persones acaben deixant l’activisme justament per això: desil·lusions freqüents i moltíssima tensió, a canvi de res o de quasi res. Però, en els moviments que funcionen de veres, el voluntariat no consistix a explotar les energies dels somiadors, sinó a créixer i evolucionar junts.»
Tretze anys després, el congrés universal fa del voluntariat el seu tema central. Val la pena que la conversa incloga també esta cara.
Ningú hauria de ser imprescindible
En una associació menuda les responsabilitats s’acumulen soles.
Qui sap editar la web acaba encarregant-se sempre de la web. Qui coneix els tràmits administratius acaba fent-los tots. Qui organitza bé una activitat rep l’encàrrec d’organitzar la següent. I qui coneix el funcionament intern acaba sent la persona a qui tots pregunten.
A curt termini és eficient. A llarg termini és dependència.
En enginyeria de programari es gasta l’expressió bus factor: quantes persones haurien de deixar d’estar disponibles perquè el projecte quedara seriosament compromés? Una organització amb un bus factor d’1 té un problema encara que aquella persona siga competent, responsable i estiga encantada de fer la faena.
Figura 1
No cal imaginar cap desgràcia. La persona pot posar-se malalta, anar-se’n de viatge, canviar de ciutat, tindre una càrrega familiar nova, cansar-se o simplement decidir que després de deu anys ja no vol continuar.
Fer reemplaçables els voluntaris no és menysprear-los: és evitar que l’organització depenga d’ells. I això també els protegix. Si deixar una responsabilitat implica que la web s’apagarà, que ningú podrà operar amb el banc o que es perdrà l’accés al correu de l’entitat, aquella persona ja no és completament lliure de deixar-la: se li ha creat, encara que ningú ho pretenguera, una obligació.
La investigació col·laborativa Volontariat en action sociale : un engagement sans condition ?, publicada el 2025 pel CREBIS amb la Plateforme francophone du Volontariat, planteja exactament esta tensió: com garantir que els voluntaris continuen implicant-se lliurement alhora que es protegix el seu benestar.
El problema no és només el burnout
L’esgotament dels voluntaris està estudiat, i molt.
Una metaanàlisi publicada el 2024 al Journal of Organizational Behavior va integrar 117 estudis, 1.104 mesures d’efecte i 55.335 persones voluntàries. Els predictors més forts de l’abandonament resulten ser variables actitudinals: la satisfacció amb la tasca (ρ = −0,58), el compromís afectiu (ρ = −0,58), l’engagement (ρ = −0,54) i el compromís organitzatiu (ρ = −0,54).
Abans d’això, la revisió de Sibylle Studer i Georg von Schnurbein sobre 386 publicacions ja concloïa en 2013 que el que condiciona l’experiència del voluntari són les pràctiques de gestió, l’actitud de l’organització cap als voluntaris i els valors i les estructures que té.
Això desplaça el problema. No és només «com aprén el voluntari a gestionar l’estrés», sinó com hem organitzat la faena perquè haja arribat ahí.
La pregunta no és només:
Com aconseguim que esta persona aguante?
Sinó també:
Per què necessita l’organització que aguante?
Una precaució, però. La bibliografia és abundant, però bona part dels estudis són transversals i molts mesuren intenció d’abandonar, no abandonament efectiu. Sabem bastant bé quins factors acompanyen la permanència; sabem molt menys quant millora la retenció cada mesura concreta. Res del que ve a continuació és una recepta demostrada: són criteris raonables, no resultats d’assaig.
Fer menys també és una decisió responsable
Una de les causes més elementals de sobrecàrrega és intentar mantindre més activitat de la que permeten les persones disponibles.
Això és especialment fàcil en organitzacions amb història llarga. Una activitat es fa perquè sempre s’ha fet. Una publicació continua perquè sempre ha existit. Una reunió es manté perquè forma part de la tradició. I cada iniciativa nova s’afig a les anteriors sense preguntar quina hauria de desaparéixer.
Un estudi qualitatiu sobre voluntariat en comunitats rurals australianes, publicat a VOLUNTAS, va trobar que la sensació d’esgotament era habitual per la càrrega de faena i les exigències de temps, agreujades per la falta de voluntaris, l’augment de burocràcia i la falta de finançament. Entre les respostes que adoptaven els voluntaris hi havia repartir o reduir responsabilitats, negar-se a assumir-ne de noves i, fins i tot, deixar de prestar determinats serveis.
Que és, exactament, el que va fer Valencia Luno en 1983.
La continuïtat d’una organització no exigix conservar totes les seues activitats. Renunciar-ne a una pot ser preferible a mantindre-la a força del sobreesforç permanent d’unes poques persones.
Responsabilitats amb principi i final
És més fàcil acceptar una responsabilitat quan se sap què implica i durant quant de temps.
No és igual demanar a algú que prepare les activitats dels pròxims sis mesos que preguntar-li si vol «encarregar-se de les activitats». No és igual assumir la tresoreria durant un mandat que convertir-se en tresorer permanent perquè ningú més coneix el procediment.
Les tasques delimitades reduïxen la incertesa i faciliten tant l’entrada com l’eixida.
També convé acceptar graus distints d’implicació. Ser soci no obliga a voler entrar en una junta; participar en activitats no obliga a organitzar-les; i haver col·laborat intensament durant una etapa no crea una obligació permanent.
El voluntariat continua sent voluntariat quan una persona diu que no.
Un torn no es cobrix amb una persona
Hi ha una part de tot açò que no és filosofia organitzativa, sinó aritmètica de la porta.
Quan una associació posa una paradeta en una fira, una mostra d’entitats o una jornada, el mínim per torn no és una persona: són dues. No per repartir la càrrega, sinó perquè una sola persona no pot anar al lavabo, no pot acompanyar ningú a vore una cosa, no pot atendre dues converses i no pot deixar el material sol ni cinc minuts. Amb dues, la paradeta funciona; amb una, la paradeta queda tancada cada vegada que passa qualsevol cosa.
I convé un tercer disponible que no estiga assignat a cap torn: perquè falten coses que fallen sense avisar —un tren, una febra, una hora que se’n va en llarg—, i un torn de dos que es queda en un és un torn de zero a efectes pràctics.
Este càlcul canvia també la manera de demanar ajuda, i per a bé. Moltes de les activitats que carreguen més una associació no demanen esforç ni experiència: demanen mans. Muntar i desmuntar, quedar-se una hora en una paradeta, carregar caixes, repartir fullets, fer fotos, arreplegar. Són exactament el tipus d’encàrrec que una persona pot acceptar sense entrar en cap junta ni comprometre’s a res més —i, per tant, el tipus d’encàrrec que amplia el cercle en compte d’estrényer-lo sobre els de sempre.
Constància val més que velocitat
L’altra forma de cremar-se és el ritme.
Una publicació —un butlletí, un blog, un butlletí de novetats, unes xarxes— s’anuncia amb un ritme, i eixe ritme es convertix en un compromís tàcit. Publicar molt durant dos mesos i callar durant huit fa més mal que publicar poc de manera regular: la ratxa inicial fixa una expectativa que després no es pot sostindre, i el silenci posterior es viu com un fracàs.
Val més triar un ritme que es puga mantindre l’any que ve. Un article al mes que arriba sempre val més que quatre en una setmana i cap en un trimestre, i és, a més, l’única cadència que permet que algú altre agafe el relleu sense haver d’igualar una marca.
I sobre com aconseguir que la faena de l’any no s’acumule en una setmana —l’informe, els comptes i les reunions—, la tercera part: L’informe que s’escriu tot l’any.
El coneixement ha de quedar en l’organització
La sostenibilitat també és memòria institucional.
Si només una persona sap com es renova el domini, com s’envia una circular, on estan els contractes, què cal presentar cada any davant de l’administració o com s’organitza una activitat determinada, l’entitat posseïx eixos recursos formalment, però depén materialment de qui en conserva el coneixement.
No cal documentar cada detall ni muntar una burocràcia desproporcionada. En una associació xicoteta pot bastar amb saber quins serveis existixen, qui n’és responsable, on està la informació i què hauria de fer una persona nova per a continuar.
Ací el moviment té un precedent que va funcionar. Quan València va organitzar el 78é Congrés Universal de 1993, l’acta que publica Valencia Luno núm. 34, de maig de 1992, recull que el vicepresident del comité local, Juan Fontecha, va presentar l’organització d’una volontula reto —una xarxa de voluntaris d’esperantistes de tot l’estat disposats a col·laborar durant el congrés— i que es va començar immediatament a fer-ne la llista. Repartir la faena abans que faça falta és més barat que buscar relleu quan algú ja no pot més.
Contrasenyes, correu i web: redundància sense perdre seguretat
La mateixa idea s’aplica als recursos digitals. El domini, el servidor, el correu institucional, les xarxes socials o el núvol no haurien de dependre en exclusiva d’un compte personal ni del telèfon d’un sol membre.
Però la solució tampoc és repartir una mateixa contrasenya entre moltes persones.
Sempre que es puga, cada persona hauria de tindre el seu compte, i l’entitat hauria de tindre més d’una persona amb capacitat d’administració o de recuperació dels serveis crítics. Els comptes importants haurien de gastar verificació en dos passos, i cal preveure què passa amb els codis de recuperació i els segons factors quan canvien els responsables. Quan un servei obliga de veres a compartir una credencial, es guarda en un gestor de contrasenyes de l’entitat, no en notes personals ni en correus particulars.
El National Cyber Security Centre britànic recomana precisament comptes individuals protegits, verificació en dos passos i gestors de contrasenyes; la seua guia per a entitats sense ànim de lucre desaconsella explícitament que membres, personal o voluntaris hagen de compartir comptes i contrasenyes per a poder treballar.
El principi és doble: cap servei crític hauria de dependre d’una sola persona, però tampoc s’han de compartir les credencials.
De vegades, però, compartir un compte és inevitable —hi ha serveis que només oferixen comptes individuals de pagament, i xarxes socials que estan lligades per disseny a un perfil personal—. Com es fa això sense que es podrisca, la cadena de tràmits que ho acompanya i una plantilla d’inventari per a omplir, en la segona part d’este article: Qui té les claus.
I amb els diners, encara més
En la gestió econòmica la redundància té una segona funció: el control intern.
No convé que una sola persona concentre indefinidament tot l’accés bancari, però tampoc que diverses persones gasten les mateixes credencials.
La Charity Commission d’Anglaterra i Gal·les recomana que intervinga més d’una persona en les operacions financeres, que cap responsable controle en exclusiva els fons de l’entitat i que en la banca electrònica es gaste doble autorització quan estiga disponible. Al mateix temps, advertix que els usuaris no han de compartir les seues credencials de seguretat.
O siga:
redundància de persones no vol dir duplicació de contrasenyes.
El mateix criteri val, adaptat als estatuts i a la legislació de cada entitat, per als comptes bancaris, els certificats digitals, les autoritzacions i la documentació administrativa.
Pautes
El que hi ha davall no és una recepta demostrada —ja hem dit que l’evidència no dona per a tant—, sinó el resum operatiu del que la bibliografia i la nostra pròpia història suggerixen. Va agrupat en les tres dimensions en què creiem que convé pensar la sostenibilitat del voluntariat.
Sostenibilitat humana — que ningú haja d’aguantar
- Deixar-ho també és voluntari. Ningú hauria de sentir que abandonar una responsabilitat perjudica moralment l’entitat.
- Encàrrecs xicotets i delimitats. «Prepara esta activitat» s’accepta molt més fàcilment que «encarrega’t de les activitats».
- Mandats amb data de caducitat. Sis mesos és psicològicament una altra cosa que «indefinidament».
- Graus d’implicació distints són legítims. Soci no equival a organitzador, i organitzador no equival a membre de junta.
- No premiar sempre qui diu que sí. Les persones responsables acaben rebent més faena precisament per ser responsables. Convé repartir a consciència.
- Preguntar què podem deixar de fer, no només què podem afegir.
Sostenibilitat organitzativa — que la faena es puga transmetre
- Cap «imprescindible». Si només una persona sap fer una cosa, no tenim una persona molt valuosa: tenim un problema organitzatiu.
- Cap torn amb una sola persona. Dos per torn com a mínim en qualsevol paradeta o activitat de cara al públic, i un tercer de reserva sense assignar.
- Separar els encàrrecs que només demanen mans. Muntar, desmuntar, carregar, repartir, fotografiar: es demanen a molta gent i no comprometen ningú a res més.
- Un ritme que es puga mantindre l’any que ve. En publicacions i xarxes, la constància val més que la velocitat, i és l’única cadència que permet el relleu.
- Documentació mínima viable: quins serveis existixen, qui n’és responsable, on està la informació, per on començaria una persona nova.
- Buscar relleu abans que faça falta. Quan algú ja està exhaust, és tard.
- Revisar el catàleg d’activitats periòdicament i tancar sense drama el que ja no compensa —com el concurs de proverbis de 1983.
Sostenibilitat operativa — que l’entitat continue funcionant
- Comptes individuals sempre que el servei ho permeta; res de credencials compartides per costum.
- Almenys dues persones amb capacitat d’administració o de recuperació de cada servei crític.
- Gestor de contrasenyes de l’entitat per als secrets que òbliguen de veres a ser compartits.
- Verificació en dos passos amb recuperació prevista, no lligada al mòbil particular d’una sola persona.
- Domini, allotjament, correu i xarxes a nom de l’entitat, no penjant d’un compte personal.
- En banca, separació de funcions i doble autorització; diverses persones autoritzades, cadascuna amb les seues credencials.
Una pregunta senzilla
No cal començar per grans plans. Basta imaginar que una de les persones més actives comunica demà que ho deixa tot, immediatament, pel motiu que siga.
Què passaria?
Si una altra persona podria assumir-ho amb una transició raonable, l’estructura és prou sana. Si desapareixerien activitats, es perdria coneixement, quedarien comptes inaccessibles o aquella persona sentiria que no té dret a anar-se’n, tenim faena.
La fortalesa d’una associació no s’hauria de mesurar per quant estan disposats a sacrificar els seus membres més actius.
Un voluntariat sostenible no consistix a aconseguir persones capaces d’aguantar més, sinó a construir organitzacions en què ningú haja d’aguantar indefinidament.
Si al vostre grup heu provat alguna cosa que funcione —o alguna que no—, escriviu-nos: és el tipus d’experiència que quasi mai s’escriu i que a tots ens aniria bé llegir.
Fonts
- Valencia Luno núm. 5 (1971), p. 5: «La XXIª Hispana Kongreso de Esperanto», crònica firmada per CIRANO —pseudònim de Rafael Herrero Arroyo— del congrés d’Alacant, 19–24 de juliol de 1971. Transcripció íntegra
- Valencia Luno núm. 8 (desembre de 1983), p. 7: «Proverba Esperanto-Konkurso — Fino de la konkurso», firmat JOHANO. Transcripció íntegra
- Valencia Luno núm. 34 (maig de 1992): acta de la reunió del comité local del 78é Congrés Universal, punt 13, «Volontula Reto».
- Aktivula Akademio de TEJO. «Grundtvig — Volontulado kiel persona pluevoluiĝo: kiel pliboniĝi?», projecte presentat el febrer de 2013.
- Universala Esperanto-Asocio (2026). «111-a UK, Graz: alvoko kontribui al la kongresa temo: Volontulado en la servo al daŭripova evoluigo», Gazetara Komuniko 1294; i la resolució del congrés de Graz, 8 d’agost de 2026.
- Assemblea General de l’ONU (2023). Resolució A/RES/78/127, International Year of Volunteers for Sustainable Development, 2026. Nota de premsa d’UNV
- Forner, V. W.; Holtrop, D.; Boezeman, E. J. et al. (2024). «Predictors of turnover amongst volunteers: A systematic review and meta-analysis». Journal of Organizational Behavior, 45(3), 434–458. DOI 10.1002/job.2729
- Studer, S.; von Schnurbein, G. (2013). «Organizational Factors Affecting Volunteers: A Literature Review on Volunteer Coordination». VOLUNTAS, 24, 403–440. DOI 10.1007/s11266-012-9268-y
- Holmes, K.; Lockstone-Binney, L.; Davies, A.; O’Halloran, M.; Janowski, I. «Managing Burnout Among Rural Volunteers in Australia», VOLUNTAS.
- CREBIS / Plateforme francophone du Volontariat (2025). Volontariat en action sociale : un engagement sans condition ?
- Charity Commission for England and Wales. Internal financial controls for charities (CC8)
- National Cyber Security Centre. Small organisations guide to cyber security i Cyber Security: Small Charity Guide
Les traduccions al valencià de les citacions de Valencia Luno i de l’Aktivula Akademio són nostres. Les pautes finals són una proposta del grup, no un resultat de la bibliografia citada.
Llegir en:
Aquesta entrada encara no té cap comentari. Sigues la primera persona a comentar-la des del fedivers.