Per què es diu martelo però ŝraŭbilo?

El caràcter de les arrels, els límits de la derivació regular i el mite de les «16 regles»

Una de les promeses més atractives de l’esperanto és que, una vegada coneixem una arrel i un grapat d’afixos, podem construir una família sencera de paraules. Si ŝraŭbi significa «caragolar», ŝraŭbilo és l’instrument amb què es caragola: un tornavís. El mecanisme sembla impecable:

ŝraŭb- + -il- + -o → ŝraŭbilo
arrel + instrument + substantiu → instrument per a caragolar

Però aleshores apareix el martell. En esperanto es diu martelo, no normalment martelilo. I el verb és marteli, «martellejar». La pregunta és inevitable: si només veiem l’arrel martel-, com podem saber que martelo és l’instrument i que marteli significa «usar un martell»? Per què marteli no podria significar «ser un martell», de la mateixa manera que verdi significa aproximadament «ser verd»?

La resposta curta és incòmoda, però important: no sempre podem saber-ho només mirant la forma. L’esperanto té una morfologia extraordinàriament regular, però la relació semàntica entre una arrel i les terminacions que rep no és completament mecànica. Cal conéixer què significa l’arrel i quina és la seua paraula bàsica convencional.

Aquest detall no invalida el sistema, però sí que obliga a descriure’l amb més precisió.

Un debat de més d’un segle

La dificultat no és una objecció nova ni una curiositat descoberta recentment. La formació de paraules i el caràcter de les arrels es discuteixen, almenys, des de la crisi de l’ido. René de Saussure començà a sistematitzar la qüestió a partir de 1910 i formulà una teoria de la construcció de paraules nascuda directament de l’anàlisi de l’esperanto. Kálmán Kalocsay li dedicà el 1938 la monografia La gramatika karaktero de la Esperantaj radikoj, i la teoria tradicional passà després a les grans gramàtiques de Kalocsay i Gaston Waringhien. Una edició moderna dels treballs de René de Saussure, preparada per Stephen R. Anderson i Louis de Saussure, permet situar aquella discussió dins de la història general de la morfologia (Language Science Press).

El debat tampoc està tancat. En 2008, una discussió publicada en Lingva Kritiko, amb intervencions de Ken Miner, Bertilo Wennergren i Cyril Brosch, tornava precisament als exemples clàssics broso / kombilo i martelo / marteli. Miner assenyalava que tant martelo com marteli poden semblar formes semànticament elementals, cosa que complica l’atribució d’un únic caràcter a l’arrel.

La crítica més pròxima a la que ens ocupa és la del lingüista Wim Jansen. En Radikoj kaj vortoj en Esperanto (2013), Jansen estudia més d’un segle de controvèrsia entre les teories d’arrels categoritzades i les d’arrels flexibles. Usa expressament martelo → marteli per mostrar que el verb incorpora un significat addicional —«colpejar amb un martell»— que no està codificat en la terminació -i. Segons Jansen, aquestes conversions directes pertorben la sistematicitat i la transparència, perquè el significat concret de cada verb s’ha d’aprendre separadament.

Per tant, el problema que il·lustren martelo i ŝraŭbilo forma part d’una discussió esperantològica real, i ací interessa sobretot pel costat de qui aprén la llengua: no sols com funciona el sistema, sinó quina part de la seua complexitat queda amagada quan l’esperanto es resumeix en les «16 regles».

El caràcter semàntic de les arrels

La qüestió sol explicar-se mitjançant el caràcter gramatical o semàntic de les arrels. En la terminologia tradicional, hi ha arrels de caràcter:

  • verbal o d’acció, com komb- en kombi («pentinar»);
  • adjectival o de qualitat, com verd- en verda («verd»);
  • nominal o substantiu, com martel- en martelo («martell»).

És una classificació útil, encara que no resol tota la semàntica. El punt decisiu és que les terminacions -o, -a i -i indiquen clarament la categoria gramatical final —substantiu, adjectiu o verb—, però no aporten sempre una relació semàntica única.

La terminació -o converteix el conjunt en substantiu, però no significa per ella mateixa «objecte», «acció», «persona» ni «qualitat». Compareu:

Paraula Significat del substantiu
martelo un instrument: martell
kuro una acció: carrera, acte de córrer
belo una qualitat abstracta: bellesa
reĝo una persona: rei

Per això seria equivocat aprendre que -o significa «cosa». Significa, aproximadament, «tracta aquesta base com un substantiu». El tipus de realitat designada prové sobretot de l’arrel i de l’ús convencional.

El contrast exacte: martelo i ŝraŭbilo

En martelo, la idea bàsica ja és l’instrument:

Forma Anàlisi Significat habitual
martelo martel- + -o martell
marteli martel- + -i colpejar o treballar amb un martell
martelado martel- + -ad- + -o acció prolongada o repetida de martellejar

En ŝraŭbo, en canvi, la idea bàsica és la peça —el caragol—, no l’instrument que la fa girar:

Forma Anàlisi Significat habitual
ŝraŭbo ŝraŭb- + -o caragol, peça roscada
ŝraŭbi ŝraŭb- + -i fixar, ajustar o fer girar amb un caragol
ŝraŭbilo ŝraŭb- + -il- + -o instrument per a caragolar: tornavís

L’afix -il- sí que té un valor relativament estable: indica un instrument, aparell o mitjà amb què es realitza l’acció. Però per a aplicar-lo hem de disposar abans d’una acció interpretable. Ŝraŭbilo és «l’instrument per a ŝraŭbi»; kombilo, «l’instrument per a kombi».

La diferència, doncs, no és que martel- siga una arrel nominal i ŝraŭb- una arrel verbal: totes dues tenen com a entrada bàsica tradicional un substantiu. La diferència és més concreta i més lèxica:

  • martel- designa convencionalment l’instrument;
  • ŝraŭb- designa convencionalment la peça sobre la qual gira l’acció;
  • -il- crea l’instrument quan aquest no està ja inclòs en el significat bàsic.

El parell encara més revelador: broso i kombilo

La irregularitat es veu millor si comparem dues activitats molt paregudes:

Idea Arrel bàsica Acció Instrument
raspallar bros/o bros/i bros/o
pentinar komb/i komb/i komb/il/o

Un raspall és broso perquè l’arrel bros- ja designa l’instrument. Brosi significa usar-lo. En canvi, l’arrel komb- designa bàsicament l’acció de pentinar; per això l’instrument és kombilo.

La forma exterior de l’esperanto és regular en tots dos casos. Allò que no és predictible és quin membre de la família lèxica s’ha triat com a significat elemental. Si el diccionari ens dona broso, obtenim el verb per conversió semàntica; si ens dona kombi, obtenim l’instrument amb -ilo.

La possible empremta del rus de Zamenhof

Per què Zamenhof trià komb- com a arrel d’acció, però bros- com a arrel d’instrument? El sistema intern de l’esperanto no ofereix cap motiu necessari. André Cherpillod proposa una explicació històrica: la intuïció lingüística de Zamenhof podia estar condicionada pel rus, una de les llengües que més usava i coneixia.

Segons Cherpillod, el rus disposava d’un verb ordinari per a l’acció de pentinar, mentre que l’acció de raspallar s’expressava habitualment mitjançant una construcció equivalent a «netejar amb un raspall». Zamenhof hauria concebut, probablement de manera inconscient, komb- com una acció i bros- com l’objecte emprat en una acció. D’ací resultarien kombi → kombilo, però broso → brosi.

La hipòtesi no es pot tractar com una demostració definitiva de les intencions de Zamenhof, però explica bé l’asimetria. La classificació no procediria d’una lògica universal, sinó de les associacions lèxiques ja presents en una de les seues llengües. Cherpillod admet que l’esperanto hauria pogut funcionar igualment amb el sistema contrari: kombo → kombi i brosi → brosilo.

Això no elimina la inconsistència des del punt de vista de l’aprenent; n’explica l’origen probable. Una vegada establit que komb- és una acció i bros- un instrument, la morfologia opera amb regularitat. El que no és regular ni predictible és l’elecció inicial. L’esperanto planificà les terminacions, però heretà una part de les seues associacions semàntiques de les llengües que coneixia Zamenhof.

Com es troba aquesta diferència en un diccionari?

Els bons diccionaris d’esperanto solen marcar la forma que consideren bàsica. En el Reta Vortaro (ReVo), el lema apareix habitualment amb una barra abans de la terminació: martel/o, bros/o, komb/i. En l’Akademia Vortaro també es pot veure l’arrel i la forma fonamental associada.

Aquesta barra no és decorativa:

  • martel/o indica que l’entrada bàsica és el substantiu martelo;
  • bros/o indica que l’entrada bàsica és broso;
  • komb/i indica que l’entrada bàsica és el verb kombi.

Però ni tan sols això ho diu tot. Saber que martel/o és nominal no basta per a deduir que designa una ferramenta: també són nominals arrels de persones, animals, substàncies i objectes molt diferents. Cal llegir la definició, no solament la terminació del lema.

Un procediment pràctic és aquest:

  1. Busqueu la paraula completa, per exemple martelo o ŝraŭbilo, en ReVo.
  2. Mireu quina forma encapçala l’article: martel/o, ŝraŭb/o, komb/i…
  3. Llegiu la primera definició per identificar el concepte bàsic: instrument, acció, qualitat, persona, substància, etc.
  4. Reviseu els derivats documentats. Aquests mostren quines relacions ha fixat l’ús: marteli, martelado, ŝraŭbi, ŝraŭbilo.
  5. Si el cas és dubtós o normatiu, contrasteu-lo amb l’Akademia Vortaro o amb el Fundamento.

La lliçó pedagògica és clara: convé aprendre la paraula bàsica completa, no una arrel nua. És millor memoritzar martelo, kombi i verda que no martel-, komb- i verd- sense cap indicació.

El valor verbal de marteli

Quan una arrel no expressa originalment una acció, la terminació verbal -i indica «fer una acció o mantindre un estat relacionat amb aquesta idea». El problema és que la naturalesa exacta de la relació depén del significat de l’arrel.

Hi ha tendències prou fortes:

Tipus d’arrel Interpretació verbal freqüent Exemple aproximat
qualitat o estat ser, tornar-se o manifestar la qualitat verdi: ser o aparéixer verd
instrument usar l’instrument o actuar amb ell marteli, brosi
substància aplicar, proporcionar o cobrir amb la substància akvi: regar o donar aigua
càrrec o persona exercir el paper o actuar com a tal reĝi: regnar
objecte o animal realitzar l’activitat convencionalment associada fiŝi: pescar

Aquestes són pautes d’interpretació, no una operació algebraica. L’oient tria la relació més natural segons el coneixement del món i l’ús de la comunitat. Per això marteli no s’entén com «ser un martell»: amb una ferramenta, la relació verbal convencional més accessible és «usar-la» o «colpejar amb ella». Però aquesta inferència és pragmàtica i lèxica, no està codificada íntegrament per -i.

Dit amb tota claredat: un aprenent que no coneguera l’ús podria imaginar una altra lectura possible. El diccionari i la tradició lingüística són els que estabilitzen la interpretació.

Martelilo: una formació possible, però no convencional

Martelilo és una formació perfectament comprensible: literalment, «instrument per a martellejar». No viola la gramàtica. Però seria normalment redundant per a designar el martell corrent, perquè martelo ja ocupa aquest lloc en el lèxic.

En un context tècnic, martelilo podria resultar útil per a un aparell especial, un mecanisme automàtic o una part d’una màquina que martelleja. Precisament la presència de -il- faria pensar que el parlant vol distingir aquest dispositiu del martell ordinari.

Açò mostra una diferència fonamental entre dues preguntes:

  • És una paraula gramaticalment construïble? Sí.
  • És la paraula convencional per a aquest objecte? No necessàriament.

La morfologia permet crear; la comunitat decideix quines creacions es lexicalitzen i amb quin significat exacte.

Per què martelumi no resoldria el problema

Una altra possibilitat teòrica seria reservar martelumi per a «usar un martell». Però l’afix -um- no resol el problema: en esperanto assenyala deliberadament una relació no especificada amb l’arrel. És útil per a formar paraules que no encaixen en una relació més precisa, però el seu significat concret s’ha d’aprendre cas per cas.

Per tant, substituir marteli per martelumi només faria visible que hi ha una relació especial; no ens diria quina és. Podria significar «fabricar martells», «recollir martells», «semblar un martell» o «colpejar repetidament». De fet, ReVo registra martelumi amb un valor figurat i intensiu pròxim a «turmentar com a colps de martell», mentre que marteli és el verb ordinari per a l’acció de martellejar.

L’alternativa més transparent no seria martelumi, sinó una expressió analítica com uzi martelon («usar un martell») o un compost més explícit com martelbati («colpejar amb martell»). La transparència augmentaria, però també ho farien la longitud i la rigidesa del sistema.

Una complicació real per a l’aprenent

És una complicació real i convé no minimitzar-la. L’aprenentatge de l’esperanto no consisteix només a memoritzar morfemes i combinar-los. També exigeix aprendre:

  • quin és el significat central de cada arrel;
  • quina categoria es considera bàsica;
  • quina relació convencional expressa un verb derivat;
  • quines formacions possibles són realment usuals.

La dificultat afecta sobretot la producció. Si trobem ŝraŭbilo en un text i ja coneixem ŝraŭbi i -ilo, és fàcil analitzar-la. Però si volem parlar i només tenim al cap la idea de «martell», el sistema formal no ens garanteix si la comunitat diu martelo, martelilo o una altra cosa. La derivació és més potent per a comprendre paraules que per a predir sense diccionari totes les denominacions establides.

Aquesta asimetria no és una impressió: es pot mesurar, i l’hem mesurada. Quan vam contrastar el curs Esperanto12 sencer amb els descriptors del Marc Comú Europeu, el resultat va ser que en acabar les dotze lliçons s’arriba a una comprensió lectora d’A2 fregant el B1 i a una expressió oral d’A1. Entendre va molt més ràpid que produir, exactament pel motiu que descriu aquest article: analitzar una paraula que ja existeix és una operació regular; encertar quina paraula usa la comunitat, no.

En aquella mateixa mesura hi ha també la millor demostració que la derivació és un avantatge de veritat, i cal dir-la amb la mateixa força. El curs ensenya 455 arrels, i no equivalen a 455 paraules: lern·i, lern·ant·o, lern·ant·in·o, lern·ej·o i lern·o·libr·o són cinc coses que en valencià s’han de memoritzar per separat —aprendre, alumne, alumna, escola, llibre de text— i en esperanto són una arrel i quatre peces que ja se saben. Cada arrel dóna entre cinc i quinze paraules que s’entenen sense haver-les vistes mai. Ho dèiem en la presentació d’Esperanto y esperantistas de Teruel amb la comparació habitual: «enfermo en muchos idiomas es una raíz que te la tienes que aprender y en esperanto son tres afijos independientes que son como piezas de un lego».

I al costat, la vora exacta d’aquest avantatge: si l’arrel no hi és, no hi és. Komputilo, trajno, flughaveno i kuracisto —ordinador, tren, aeroport, metge— no ixen al curs, i cap regla els fa aparéixer. El lego no fabrica les peces.

Ara bé, cal posar la crítica en proporció. En esperanto, una vegada coneguda la base, les famílies lèxiques solen ser molt transparents i les categories gramaticals són visibles. No hi ha conjugacions irregulars comparables a ser / fui o go / went, ni gèneres nominals imprevisibles com en moltes llengües europees. El defecte no és una irregularitat de forma, sinó una regularitat semàntica incompleta.

Quina part de la dificultat era evitable?

Hi ha dues capes diferents.

La primera és pràcticament inevitable: una llengua ha d’associar formes amb conceptes. Res en els sons martel- obliga la realitat a interpretar-los com «martell». Aquesta arbitrarietat lèxica existeix en qualsevol llengua humana.

La segona sí que era parcialment evitable: una llengua planificada podia haver imposat relacions derivacionals més explícites. Per exemple, podia haver establit que:

  • tots els noms d’instrument acabaren obligatòriament en -ilo;
  • una arrel nominal mai no es convertira directament en verb;
  • «usar X» s’expressara sempre amb un morfema específic;
  • cada transformació morfològica tinguera una única interpretació reversible.

Amb aquestes regles, el martell hauria pogut ser martelilo a partir d’un verb elemental marteli, o bé el verb hauria hagut de ser uzmarteli o una forma semblant. El sistema seria més predictible, però pagaria un preu: paraules més llargues, més morfemes obligatoris, menys flexibilitat i sovint una expressió menys familiar per als parlants de llengües europees.

Per tant, no hem de triar entre «defecte absolut» i «necessitat natural». Una part és inherent al llenguatge; una altra és una decisió de disseny de l’esperanto. Zamenhof va prioritzar una combinació de regularitat, brevetat, recognoscibilitat europea i llibertat compositiva, no una reversibilitat semàntica perfecta.

Les solucions del castellà, l’anglés i l’alemany

Cap de les tres llengües elimina la convenció lèxica. Simplement la distribueixen de manera diferent.

Concepte Esperanto Castellà Anglés Alemany
martell martelo martillo hammer Hammer
martellejar marteli martillear to hammer hämmern
caragol ŝraŭbo tornillo screw Schraube
caragolar ŝraŭbi atornillar to screw schrauben
tornavís ŝraŭbilo destornillador screwdriver Schraubendreher

Castellà: més marques, però relacions diverses

El castellà sol distingir formalment el nom i el verb: martillo / martillear, tornillo / atornillar. Això ajuda a veure la categoria, però no ofereix una regla única. Martillear usa el sufix -ear; atornillar afegeix el prefix a- i una terminació verbal; destornillador sembla, per la seua forma, «instrument per a destornillar», encara que el diccionari també el defineix com a instrument per a caragolar.

El parlant ha d’aprendre quins afixos s’han convencionalitzat amb cada base. L’esperanto és més regular en la forma, però el castellà de vegades fa més visible que s’ha produït una derivació lèxica específica.

Anglés: la categoria la decideix la frase

L’anglés porta encara més lluny la conversió sense marca: a hammer / to hammer i a screw / to screw. La mateixa forma pot ser substantiu o verb; és la sintaxi la que revela la funció. El verb to hammer significa usar o colpejar amb un martell, no «ser un martell», però res en la forma ho codifica.

Per al tornavís, l’anglés usa el compost screwdriver, literalment «el que fa girar caragols». És transparent una vegada coneguts els dos elements, però continua depenent d’un significat convencional del verb drive que no es redueix al seu sentit més elemental.

Alemany: compostos explícits i derivació encara convencional

L’alemany distingeix gràficament els substantius amb majúscula i forma verbs amb terminacions recognoscibles: Hammer / hämmern, Schraube / schrauben. El compost Schraubendreher («girador de caragols») descriu prou bé la funció de l’instrument.

Tanmateix, l’alternança Hammer / hämmern incorpora canvi vocàlic, i no totes les relacions verbals o tots els compostos es poden predir. L’alemany pot ser molt descriptiu en les paraules compostes, però cal saber quina construcció és l’habitual.

Els avantatges reals de l’esperanto

L’esperanto presenta tres avantatges clars:

  • la categoria final sempre és visible: -o, -a, -e, -i;
  • els afixos com -il- conserven una forma i una funció molt estables;
  • una família apresa permet comprendre moltes formes noves.

Però no té un avantatge absolut en la predictibilitat semàntica. En martelo → marteli es comporta de manera semblant a la conversió anglesa hammer → to hammer: la relació «usar l’instrument» és inferida, no expressada per un morfema específic. La diferència és que l’esperanto marca clarament que el resultat és un verb.

El mite de les «16 regles»

El Fundamento de Esperanto conté una gramàtica breu organitzada en setze regles. Això és un fet històric, no una invenció publicitària. El problema comença quan la frase «l’esperanto només té setze regles» s’interpreta com si aquelles setze regles foren una descripció completa de tot el que cal saber per a parlar la llengua.

Ho hem dit nosaltres també, i moltes vegades: «Las reglas son 16. La gramática básica son 16 reglas», deia el grup a Ràdio Klara en 2020. I molt abans: el nostre butlletí va publicar les setze regles en vers, en una «Versigada Esperanto-gramatiko» que el brasiler F. de Souza Almada anava enviant per entregues i que el Valencia Luno va anar traient del núm. 2 (1969) al núm. 6 (1972). La regla onze, la de la formació de paraules, li va tocar al núm. 5, de 1971, i sona així (transcrita sencera a la pàgina de l’època de Lunradio):

Regul’ dekunua. Jes, / Ke ni ĝin prizorgu nun. / La vortfarada proces’: / Vorto ĉe vort’ igi kun.

La kunmeton oni faras / Kun ĉefvorto, ĉe la fino / De l’nova vort’, kie staras / Laŭ la sistema rutino.

És a dir: ve la regla onze, ocupem-nos-en ara; el procés de formació de paraules consisteix a ajuntar una paraula amb una altra; la composició es fa amb la paraula principal al final del mot nou, on es col·loca segons la rutina del sistema.

Vuit versos per a tota la formació de paraules. Diuen on va l’element principal —al final— i no diuen res més; i tot el que aquest article explica cap justament en el que no diuen. Això no és una crítica a Almada: és exactament el que la regla onze diu al Fundamento. La qüestió és què s’espera d’ella.

No ho són. Les setze regles resumeixen sobretot aspectes centrals de la forma: l’article, les terminacions, el plural i l’acusatiu, els pronoms, els temps verbals, alguns procediments de formació de mots i altres principis bàsics. Però no especifiquen de manera exhaustiva:

  • el caràcter i el significat central de cada arrel;
  • la valència verbal i la transitivitat de cada verb —és a dir, quants i quins complements admet o exigeix, i si pot portar complement directe—;
  • la interpretació exacta dels verbs creats a partir de noms o adjectius;
  • totes les restriccions i preferències de la composició;
  • les col·locacions —combinacions de paraules que l’ús ha fet habituals—, els matisos que depenen del context i les expressions fixades per la comunitat;
  • quina paraula possible ha quedat consagrada per la comunitat.

El cas martelo / marteli / ŝraŭbilo ho demostra amb precisió. Les regles ens permeten reconéixer que martelo és un substantiu, marteli un infinitiu i ŝraŭbilo un substantiu instrumental. No ens permeten deduir, sense informació lèxica, que martel- ja significa «martell», que el verb corresponent és «usar o colpejar amb martell» i que ŝraŭb- designa primàriament el caragol.

Per això, el lema de les setze regles és defensable com a manera de destacar una gramàtica elemental compacta; és enganyós si es presenta com una mesura de la complexitat total de la llengua. Les setze regles descriuen una part important de l’esquelet formal, però no contenen tot el lèxic, tota la semàntica ni tot l’ús. Cap llengua viva cap sencera en una pàgina de regles.

La crítica més justa no és dir que l’esperanto és tan irregular com qualsevol llengua nacional. No ho és. La crítica justa és una altra: la seua propaganda ha confós sovint regularitat morfològica amb predictibilitat total. L’esperanto redueix dràsticament moltes dificultats, però no aboleix la necessitat d’un diccionari ni converteix el significat en una fórmula.

Val la pena distingir aquesta objecció d’una altra que ja hem tractat. Quan vam explicar per què hi ha tants informàtics entre qui parla esperanto també li llevàvem una capa de mite a l’assumpte, però assenyalant les excepcions de forma: adverbis que són arrels soltes i no segueixen el patró —hodiaŭ, nun, tro— i modismes que no es dedueixen de les peces. Això és un grapat d’excepcions comptables. El que descriu aquest article és una altra cosa i afecta tot el lèxic: no hi ha cap excepció de forma en martelo, marteli, ŝraŭbo i ŝraŭbilo. La irregularitat és semàntica, i per això no es pot fer una llista.

Una manera millor d’ensenyar-lo

En lloc de repetir que «tot es forma lògicament», seria més útil ensenyar des del principi tres nivells:

  1. Categoria formal: -o forma substantius, -a adjectius, -e adverbis i -i infinitius.
  2. Significat de l’arrel: cada arrel aporta un concepte bàsic que s’ha d’aprendre amb la seua forma canònica: martelo, kombi, verda.
  3. Relació derivativa: en canviar la terminació o afegir un afix, la interpretació segueix pautes regulars, però també depén del tipus de concepte i de l’ús establit.

Aquesta explicació és una mica més llarga que l’eslògan, però evita una decepció posterior. També permet apreciar millor el mèrit autèntic de l’esperanto: no és una llengua sense convencions, sinó una llengua en què moltes convencions estan organitzades d’una manera excepcionalment visible i productiva.

Conclusió

Es diu martelo perquè l’arrel martel- ja designa convencionalment el martell. Marteli és l’acció associada a usar-lo o colpejar amb ell. Es diu ŝraŭbilo perquè ŝraŭb- designa el caragol, ŝraŭbi l’acció relacionada i -il- crea el nom de l’instrument.

No podem reconstruir tota aquesta diferència a partir de les terminacions. El diccionari ha d’indicar-nos quin és el significat bàsic i quins derivats ha fixat l’ús. Martelilo seria construïble, però no és el nom ordinari del martell; martelumi tampoc solucionaria la qüestió, perquè -um- deixa precisament la relació sense especificar.

Aquesta és una complicació notable, però no una refutació de l’esperanto. Mostra on acaba la seua regularitat: la forma és molt sistemàtica; la semàntica ho és només parcialment. I mostra també per què les «16 regles» han de llegir-se com un resum gramatical brillant, no com la descripció completa d’una llengua.

És, de fet, un cas particular d’una cosa més gran: que la dificultat d’una llengua mai no és una propietat seua a soles. Ho hem contat a part, a «Fàcil, per a qui?».

Fonts i lectures

Llegir en:

Aquesta entrada encara no té cap comentari. Sigues la primera persona a comentar-la des del fedivers.