1894: quan Zamenhof intentà reformar l’esperanto i els esperantistes li digueren que no

Capçalera de l’article «Pri reformoj en Esperanto», publicat per Zamenhof a La Esperantisto al gener de 1894.

L’esperanto tenia set anys quan va viure la seua primera gran crisi al voltant d’una pregunta que encara hui torna cada poc: si una llengua planificada té defectes, per què no corregir-los?

En una llengua feta a consciència la pregunta sembla especialment raonable. Si una terminació és inconvenient, es canvia; si una regla és redundant, s’elimina; si una paraula no és prou internacional, se substituïx. Al capdavall, una de les virtuts que se li suposen a una llengua planificada és precisament no haver d’acceptar com a inevitables les irregularitats que arrossega una llengua històrica.

El problema apareix quan cada parlant troba un defecte diferent. Les reformes que li faciliten la llengua a un francés la compliquen a un rus; les que li agraden a un alemany li semblen estranyes a un italià; i dos lingüistes igualment competents arriben a conclusions oposades. Zamenhof ho va descobrir molt prompte, i el que va passar en 1894 té a veure amb la forma que l’esperanto té hui.

Set anys de llengua i ja plovien reformes

L’Unua Libro havia aparegut en 1887. Sis anys després, Zamenhof escrivia que havia treballat amb la llengua «6½ anys» i que havia rebut i escoltat «tantíssimes opinions i consells, rebuts de les persones, revistes i societats més diverses dels països més diversos del món».

Convé recordar-ho perquè el Zamenhof d’aquells anys no era encara l’home que responia que el Fundamento és intocable. Els primers textos de l’esperanto deixaven oberta explícitament la possibilitat de perfeccionaments futurs, i ell mateix havia experimentat: en 1907 encara demanava que es fera constar que «per diversos motius fa temps que vaig llançar el projecte de 1892, perquè, encara que en la teoria semblava bo, després d’una reflexió més madura i d’una prova pràctica es va mostrar molt roín».

El conservadorisme lingüístic de Zamenhof, per tant, no hi era des del primer moment. Es va formar.

El problema no era la falta de bones idees

Una llengua planificada atrau inevitablement gent amb interés per la lingüística: políglotes, professors, traductors, persones sistemàtiques. Algunes de les seues observacions són excel·lents. Però també atrau parlants que confonen amb facilitat «açò em costa» amb «açò està mal dissenyat».

Un parlant d’una llengua sense casos pot considerar que l’acusatiu -n és una complicació absurda; un altre, acostumat a la declinació, valora la llibertat d’ordre que li dona. Un pot voler eliminar l’article perquè la seua llengua no en té; un altre considera que distingir definit d’indefinit és informació valuosa. Un vol una ortografia més pròxima al francés; un altre, més pròxima al polonés. I encara que tots els qui opinen siguen lingüistes excel·lents, res no garantix que coincidisquen.

Aquest és el problema que Zamenhof va trobar. No havia de decidir només si una proposta era bona: havia de decidir quina de moltes propostes incompatibles convenia a una comunitat internacional que tot just naixia.

Zamenhof decidix revisar-ho tot

Al gener de 1894, en lloc d’anar acceptant modificacions disperses, va anunciar a La Esperantisto una solució radical: una «anàlisi sistemàtica de tota la nostra llengua», tros a tros, «començant per l’alfabet i acabant per l’última paraula» del vocabulari. La pregunta que es feia era: si haguera de crear la llengua ara, amb sis anys i mig d’experiència i totes les crítiques rebudes al damunt, com la faria?

El resultat és sovint recordat com un esperanto amb quatre retocs. No ho era. El projecte de 1894 canviava l’alfabet, la fonètica, tota la conjugació i una part enorme del vocabulari; el text resultant és pràcticament una altra llengua.

L’alfabet. Desapareixien totes les lletres amb diacrític —ĉ, ĝ, ĥ, ĵ, ŭ— i també la j. La c passava a pronunciar-se com la ŝ d’ara, i la z com la c: ĉambro s’escrivia cambro, i danci s’escrivia danza.

Els verbs. Canviaven totes les terminacions: -i → -a, -as → -en, -is → -in, -os → -on, -us → -un, -u → -an. Dels sis participis en quedaven dos.

El vocabulari. Una part substancial de les arrels germàniques, eslaves i gregues era substituïda per arrels llatines o romàniques. Hundo passava a ser kano; ŝipo, navo; vojo, vi; vorto, vokablo.

I damunt d’això, els canvis que solen recordar-se.

Fora l’article

«L’article la propose eliminar-lo del tot», escriu. Reconeix que «en si mateix és molt còmode», però afegix que per a algunes nacions representa, just al començament de l’aprenentatge, una dificultat tal «que perden el desig d’ocupar-se de la nostra llengua». I posa com a exemple de llengües que funcionen sense article les eslaves i el llatí. Quan calguera precisar, es podia dir tiu o unu.

És un exemple immillorable del problema reformista: el que per a uns parlants és una distinció gramatical natural, per a uns altres és una dificultat nova de trinca.

Fora l’acusatiu

Encara més sorprenent: proposava eliminar la -n. Dos arguments. El primer, pràctic: els errors amb l’acusatiu «són dels més freqüents que fan els esperantistes principiants (i sovint també els vells)». El segon, d’arquitectura: l’acusatiu «contradiu l’esperit comú de la nostra llengua, que només té declinació per mitjà de preposicions».

Nominatiu i acusatiu haurien sigut iguals. Per evitar ambigüitats es podia aconsellar els principiants —«no obligar-los»— que posaren el subjecte davant del verb i l’objecte darrere, però Zamenhof no volia convertir això en una regla d’ordre de paraules: «el sentiment lògic i una mica de costum li donaran fàcilment a cadascú la possibilitat d’evitar malentesos».

L’acusatiu és avui una de les característiques que molts esperantistes consideren més útils. La reforma hauria facilitat l’aprenentatge i hauria reduït la llibertat sintàctica. Simplificar una llengua no sempre és millorar-la sense pagar res.

El plural deixava de ser -j

El plural passava a formar-se amb -i, i no per capritx: la j havia desaparegut de l’alfabet. La -i existix com a plural «en diverses llengües (per exemple la llatina, la italiana, les eslaves)», diu, i per tant «no és arbitrària (com algunes persones pensaven erròniament de la j)». La s que altres proposaven la descartava per raons de sonoritat: «una s sovint repetida li donaria per si mateixa una sonoritat molt aguda a la nostra llengua».

De manera que patroj hauria sigut patri.

Adjectius i adverbis, la mateixa cosa

Els adjectius perdien la concordança —«és llast superflu, i ja basta que la declinació existisca en els substantius»— i acabaven en -e, igual que els adverbis, «perquè distingir entre adjectius i adverbis és molt difícil per a alguns pobles». Zamenhof mateix admet que això crea ambigüitats: patro bone kantas podria voler dir «un bon pare canta» o «el pare canta bé», i la solució que dona és l’ordre de les paraules.

Torna a aparéixer el mateix dilema: menys morfologia obligatòria vol dir menys coses per memoritzar i menys errors possibles, però també trasllada informació cap al context i l’ordre.

Els pronoms

El sistema pronominal es refeia sencer. La primera proposta era mu, nu, tu, vu, lu, elu, su, loru. Les proves el van fer recular en part, i més tard va tornar mi, i nu/vu van passar a nos/vos, i loru a ilu. Res d’això és cosmètic: canviava l’aspecte de cada frase.

Fins i tot la taula de correlatius

Un dels elements més recognoscibles de l’esperanto és la taula de correlatius: kiu, tiu, ĉiu, neniu; kie, tie, ĉie, nenie; kiam, tiam, ĉiam, neniam. Precisament aquella regularitat «matemàtica» havia rebut crítiques per ser massa artificial, i Zamenhof en va prendre nota: «Per eliminar aquest objecte de disputa constant, propose destruir la disposició recíproca de la taula i mirar els seus membres com a paraules simples sense relació entre elles». La taula nova era de base llatina.

La paradoxa és considerable: una de les estructures que hui presentem com una gran virtut lògica de la llengua va estar a punt de ser sacrificada perquè resultava massa lògica.

Tretze anys després ho resumia així: «Ja sabeu que en 1894 jo mateix vaig voler llançar totes les paraules inventades arbitràriament, però després em vaig convéncer que això és un error molt gran».

L’iĉisme, un segle abans de l’iĉisme

Entre les propostes rebudes n’hi havia una d’extraordinàriament moderna. Diversos amics li van suggerir introduir un sufix per als substantius específicament masculins, simètric al femení -in-; qui més el va convéncer va ser «el senyor Lojko, en la seua última visita a ma casa de Grodno».

Zamenhof va trobar la idea «no sols molt lògica, sinó també molt convenient». El sistema hauria funcionat així: fratiro seria específicament un germà i fratino específicament una germana, mentres que frato significaria simplement «fill dels mateixos pares» —germà o germana—; frati seria «germans i germanes» i el prefix ge- es podria llançar. La conseqüència és la que es discutix hui: la forma sense sufix deixava de ser masculina i passava a ser neutra.

«Uns dies després que se n’anara el senyor Lojko ja havia decidit acceptar el sufix masculí en el meu projecte», escriu. I després va recular. No per il·lògic —acabava de dir que era lògic—, sinó perquè un sufix masculí seria «almenys al principi (temps importantíssim!) una certa incomoditat i una font d’errors», mentres que no tindre’n no havia donat problemes. La conclusió que en trau és reveladora:

En la nostra qüestió purament pràctica, la lògica teòrica inconvenient ha de cedir davant del costum pràctic més còmode dels pobles.

Més d’un segle després, el debat sobre l’iĉ– i el pronom ri torna exactament al mateix lloc.

No tota idea sensata s’ha d’adoptar

Un altre cas ho remata. El mestre Kürschner, de Zuric, li va proposar deixar d’usar majúscules del tot: ni a principi de frase, ni en els noms propis. Zamenhof va contestar que la proposta li semblava «molt assenyada» i que l’aprovava «de tot cor», perquè «efectivament, usar dos classes de lletres és completament superflu i sense sentit».

I tot i això no la va incorporar, perquè «és una qüestió no sols de la nostra llengua, sinó de totes les llengües», i calia «evitar tota batalla superflua contra els costums dels pobles, per no dificultar sense necessitat la batalla per la nostra llengua». Va deixar la porta oberta —«no dic encara la meua última opinió»—, però la distinció ja estava feta: una idea racional i una idea que convé introduir realment no són la mateixa cosa.

El cost de canviar una llengua que ja té usuaris

Zamenhof havia entés també un problema que hui anomenaríem compatibilitat cap arrere. Si la reforma s’aprovava, advertia, caldria «crear una nova literatura sistemàtica en lloc de la vella, que caldrà llançar»; i abans d’anunciar el canvi, «comptarem les nostres forces per convéncer-nos de si tenim la possibilitat» de fer-ho.

No era retòrica. Al març de 1894 ja anunciava els preparatius d’una «Biblioteko de la lingvo Esperanto» de cinquanta plecs a l’any —manuals en diverses llengües, una crestomatia d’exercicis, un diccionari amb traducció a cinc idiomes, obres originals i traduïdes— destinada a reconstruir en el dialecte nou tot el que existia en el vell. Una llengua de set anys ja tenia prou producció perquè una reforma profunda tinguera un cost real.

Això és fonamental per entendre la rigidesa posterior del Fundamento. Una llengua no és només un conjunt de regles: és també tot el que ja s’ha escrit amb elles.

Les reformes podien no acabar mai

Just abans de la votació, Zamenhof va escriure la frase que probablement és el nucli de tota la història:

«Senfine ripetataj reformoj detruus nian aferon.» «Reformes repetides sense fi destruirien la nostra causa.»

I continuava: per això, si la majoria decidia que la llengua s’havia de reformar, ell havia proposat «reformes grans i radicals, per acabar la desagradable qüestió d’una vegada». La solució era paradoxal i deliberada: una última gran reforma que acabara amb el reformisme.

La pregunta ja no era «és bona aquesta reforma?», sinó què li passa a una llengua auxiliar si accepta com a procediment normal reformar-se cada vegada que apareix una proposta convincent. Perquè després d’una en vindria una altra, i cada generació de lingüistes trobaria defectes que l’anterior no havia vist, i la llengua es quedaria permanentment en versió provisional.

Els esperantistes voten

La votació es plantejava sobre tres preguntes: conservar la llengua sense canvis, acceptar el projecte nou «en tota la seua plenitud», o fer unes altres reformes. Una quarta opció —acceptar el projecte de Zamenhof però modificant-ne detalls— la va afegir després, a suggeriment d’un lector, el senyor Forkarth. Votaven els membres de la Lliga Esperantista, és a dir, els subscriptors de La Esperantisto, que aquell any eren 717.

El resultat publicat a l’agost de 1894:

Com que cap opció no arribava als dos terços que exigia el reglament de la Lliga, la votació es va reobrir tres mesos més. La xifra de novembre no és, doncs, una segona votació independent: és la mateixa, amb set persones que van canviar el vot i onze que el van emetre per primera vegada.

En total, 264 vots: 157 per no tocar la llengua i 107 per alguna mena de reforma, un 59,5 % contra 40,5 %. Seria exagerat parlar d’un rebuig aclaparador; la minoria reformista era considerable. I hi ha dos detalls que diuen més que els percentatges.

El primer: només onze persones volien exactament la reforma de Zamenhof. La major part dels reformistes volia reformar… la reforma. Ni tan sols els partidaris del canvi coincidien en quin canvi fer, que era precisament el problema.

El segon: Zamenhof no va votar. Va retindre el seu vot i el de les persones que li l’havien confiat, i ho va justificar dient que, fora quin fora, ja no podia canviar el resultat.

I un tercer, per a qui vulga posar les xifres en context: dels 717 subscriptors, en van votar 264. Poc més d’un terç.

Zamenhof encara no congela la llengua

Seria còmode tancar ací la història —«els esperantistes van dir que no i l’esperanto va quedar congelat»— però seria fals. En anunciar el resultat, Zamenhof va advertir explícitament contra aquella lectura: alguns pensen, diu, «que la decisió presa prohibix per sempre qualsevol canvi en la nostra llengua i la fa per sempre completament rígida. Això és un error», perquè «nosaltres, un grapat menut d’homes, no podem prendre cap decisió per sempre en una qüestió» en què esperava que algun dia participaren multituds molt més grans.

El que s’havia decidit era, simplement, que ara no es canviava res. Onze anys després el to seria un altre.

1905: de la prudència a la constitució

Quan apareix el Fundamento de Esperanto en 1905, Zamenhof afirma que els tres textos que el componen «han de ser abans que res intocables», i escriu la frase més citada de tot l’esperantisme:

«La fundamento devas resti severe netuŝebla eĉ kune kun siaj eraroj.» «El fonament ha de romandre rigorosament intocable fins i tot amb els seus errors.»

No estava dient que l’esperanto no tinguera errors. Estava dient una cosa molt més forta: que és preferible conservar-ne alguns que destruir l’estabilitat de la llengua per corregir-los. El mateix pròleg aclarix que la llengua podrà «no sols enriquir-se constantment, sinó fins i tot millorar i perfeccionar-se constantment» —però sense trencar la continuïtat amb el que ja s’havia escrit.

És, en la pràctica, una decisió constitucional: la llengua pot evolucionar, però el seu nucli ja no es redissenya.

Qui volia realment la reforma?

Ací convé parar i mirar les fonts, perquè la història que acabem de contar admet una lectura menys ordenada.

Zamenhof no va obrir el debat de 1894 perquè volguera reformar la llengua. El va obrir perquè no podia parar-lo. Ja en 1893 escrivia a La Esperantisto: «l’agitació per les reformes s’ha enfortit tant en els últims anys que ja no podem quedar-nos-en espectadors silenciosos i hem de regular-la», amb la imatge del riu que no s’ha de posar dic sinó encarrilar. I afegia: «Confesse una vegada més que, si l’assumpte depenguera només de mi, retindria encara totes les converses sobre reformes».

Acabada la votació, li ho escrivia sense retòrica al seu corresponsal Guminskij, el 29 d’agost de 1894: «Gràcies a la conversa sobre reformes, l’any actual està efectivament del tot perdut per a la nostra causa; tanmateix no ho hem de lamentar, perquè el resultat final serà molt bo. La tempesta amenaçadora de les reformes ha netejat d’una vegada per sempre l’atmosfera plena de núvols. […] En els últims anys molts amics van començar a exigir reformes; jo els suplicava constantment i sense parar que deixaren aquesta qüestió, que no aportarà cap utilitat i només arruïnarà del tot la nostra causa; però ningú no volia escoltar-me».

Quan Johannes Dietterle va editar les obres de Zamenhof en 1929 va decidir no incloure-hi el projecte de 1894, i va anotar-hi: «En escriure-les, en el seu cor ell esperava certament que no les acceptarien». Christer Kiselman, que ha estudiat i comparat les cinc variants de la llengua que Zamenhof va arribar a redactar, tanca la seua descripció del projecte amb la pregunta oberta: si Zamenhof va fer la seua proposta tan dràstica com per poder estar quasi segur que la majoria la rebutjaria.

No es pot demostrar. Però canvia el color del relat: la crisi de 1894 no li va ensenyar a Zamenhof a desconfiar del reformisme; li va donar un argument públic i un mandat col·lectiu per a una desconfiança que ja tenia. El que va aconseguir en 1894 no va ser convéncer-se ell: va ser que ho decidiren els altres, i poder dir-ho.

I aleshores va arribar Kabe

En 1903, dos anys abans del Fundamento, començava a participar en l’esperantisme un metge polonés extraordinàriament políglota i sistemàtic: Kazimierz Bein, Kabe. En pocs anys es convertiria en un dels grans estilistes i traductors de la llengua, entraria en les seues institucions lingüístiques i publicaria un dels primers grans diccionaris monolingües de l’esperanto.

I també va començar a trobar-hi coses millorables. Segons el testimoni que en va deixar —recollit per Vlastimil Novobilský, que cita les seues memòries—, va arribar a la conclusió que diverses reformes eren inevitables i les va plantejar a Zamenhof. La data no és segura: el relat es va escriure cap a 1909, i el context de les traduccions apunta més aviat a 1905 o 1906.

El Zamenhof que Kabe va trobar ja no era el creador de 1887 disposat a revisar el seu projecte: era l’home que havia passat pel projecte de 1892, per la crisi de 1894 i per anys de propostes contradictòries. Kabe veia defectes que calia corregir; Zamenhof veia el començament d’una història que ja coneixia.

Kabe va abandonar l’esperanto cap a 1911, sense explicacions públiques, i el seu nom es va convertir en un verb: kabei, «desaparéixer sobtadament del moviment». En l’entrevista que li va fer Literatura Mondo en 1931 deia que havia sigut esperantista durant set anys, del 1903 al 1910, i que ja no ho era. Les causes de la marxa es discutixen encara, i el desacord sobre les reformes n’és només una de les possibles. Del que sí que hi ha constància és que el desacord va existir.

El que en pensem

Fins ací, els fets i les fonts. El que ve a continuació és opinió nostra.

Vist des d’ací, l’avantatge de la decisió costa de negar. Qui aprén esperanto hui pot llegir sense grans dificultats textos de fa més de cent anys; les regles morfològiques principals continuen sent les mateixes; no existixen edicions incompatibles de la llengua; i es poden invertir anys aprenent-la sense por que una comissió anuncie que la gramàtica queda obsoleta l’any que ve. Per a una llengua auxiliar, aquesta confiança val molt. Que el perill d’escissió no era teòric ho demostraria l’ido a partir de 1907.

Però l’altra cara existix. Si el nucli queda protegit fins i tot «amb els seus errors», qui detecta una solució realment millor es troba una porta tancada. I les persones capaces de detectar aquells defectes solen ser precisament les més valuoses: lingüistes, políglotes, traductors, escriptors. La política que protegia la llengua del reformista ocasional a qui simplement li molestava l’acusatiu protegia igual de bé contra una proposta ben estudiada. No hi havia manera senzilla de distingir institucionalment els dos casos, i probablement Zamenhof va concloure que no valia la pena intentar-ho: millor tancar la discussió i pagar les imperfeccions com a preu de la pau lingüística.

És temptador preguntar-se què hauria passat amb un Fundamento revisable cada vint anys, o amb un procediment de reforma per majories qualificades. Potser la llengua hauria incorporat millores importants i hauria retingut més gent com Kabe. Potser hauria produït vint Kabes amb vint reformes incompatibles. No es pot saber.

El que sí que es pot dir és que la reforma de 1894 va fracassar i que el seu efecte més important no va ser conservar unes terminacions, sinó fixar una prioritat que l’esperanto encara manté: per a una llengua internacional, potser importa més continuar sent la mateixa llengua que arribar a ser la millor llengua possible.

Fonts

• L. L. Zamenhof, Pri reformoj en Esperanto, sèrie d’articles publicada a La Esperantisto durant 1894, reimpresa per Émile Javal (Coulommiers, 1907). Text complet al Tekstaro de Esperanto; facsímil escanejat per la Biblioteca Nacional d’Àustria, a archive.org. D’ací ixen totes les citacions de 1894, les propostes i els resultats de les dos votacions.
• L. L. Zamenhof, Fundamento de Esperanto, Antaŭparolo, 1905.
• Christer Kiselman, «Variantoj de esperanto iniciatitaj de Zamenhof», comparació detallada de les cinc variants de la llengua redactades per Zamenhof (1878, 1881, 1887, 1894, 1906), amb la carta a Guminskij i la nota de Dietterle.
• Ed Robertson, «Kabe: ĉu eterna mistero?», Esperanto-Asocio de Britio, sobre les propostes de reforma de Kabe i les circumstàncies de la seua marxa.
• La imatge de capçalera és la primera pàgina de l’article de 1894 en la reimpressió de Javal, digitalitzada per la Biblioteca Nacional d’Àustria (domini públic).

Referències

• Ri, el pronom que el feminisme esperantista va impulsar