Pensament crític: per què ens ho creiem tot a la primera i com es frena

Els experiments de Gilbert, l'efecte de la veritat il·lusòria, l'estudi del MIT sobre Twitter, la lectura lateral de qui verifica dades i el mètode SIFT, i on comprovar una notícia en castellà i en català.

En curt: el cervell no espera a comprovar una cosa per a creure-se-la; primer se la creu i, si té temps i forces, la revisa. Per això una frase repetida pareix vertadera i una notícia falsa corre més que una de certa. El remei no és desconfiar de tot, sinó parar un moment i mirar fora de la pàgina abans de compartir.

1 · Per què ens ho creiem tot a la primera?

Perquè entendre una frase i creure-la no són dos passos separats. És la conclusió a què va arribar el psicòleg Daniel Gilbert en 1991, després de repassar la investigació de psicologia social i cognitiva. Va contraposar dues idees antigues: la de Descartes, per a qui primer s’entén una idea i després es decidix si s’accepta o es rebutja, i la de Spinoza, per a qui acceptar-la forma part d’entendre-la, i rebutjar-la ve després i costa més esforç. Segons Gilbert, la de Spinoza és la que s’acosta més a com funcionem.

Dos anys després, Gilbert, Romin Tafarodi i Patrick Malone ho van posar a prova. En tres experiments, les persones participants llegien informació falsa sobre una persona acusada d’un delicte o sobre una persona que estudiava en la universitat. A una part se li carregava el cap amb una altra tasca o se li donava poc temps. Eixes persones van acabar creient-se la informació falsa i la van usar per a decidir, per exemple, quina pena li posarien a la persona acusada. Van titular el seu article amb una frase que resumix tot este text: no pots no creure’t tot el que llegixes.

La lliçó pràctica: quan llegim amb pressa, amb cansament o fent dues coses alhora, el pas de «desfer la creença» no arriba a fer-se.

2 · Per què una cosa repetida pareix vertadera?

Perquè el que ja hem vist abans es processa amb menys esforç, i eixa facilitat la confonem amb la veritat. Es diu efecte de la veritat il·lusòria, i el van descriure Lynn Hasher, David Goldstein i Thomas Toppino en 1977.

En la investigació es donava per fet que saber la resposta et protegia: si saps que l’oceà més gran és el Pacífic, repetir-te que és l’Atlàntic no t’ho faria creure. En 2015, Lisa Fazio i el seu equip ho van comprovar i van trobar que no: l’efecte apareixia fins i tot quan les persones participants sabien la resposta correcta. De vegades el cervell es refia de la sensació de «això em sona» encara que tinga el coneixement al costat. L’equip ho va anomenar negligència del coneixement.

L’esperanto en té un exemple de llibre: la xifra dels «dos milions de parlants», que ix d’un arredoniment de 1988 i no de cap cens, i que s’ha repetit tant que pareix un fet. Ho contem en Quanta gent parla realment esperanto?

3 · Per què les mentides corren més que les veritats?

Segurament perquè són més noves, i el que és nou es compartix més: és el que suggerixen les dades de l’estudi que va fer en 2018 un equip del MIT —Soroush Vosoughi, Deb Roy i Sinan Aral— després d’analitzar totes les notícies verificades que havien circulat per Twitter entre 2006 i 2017: unes 126.000, compartides més de 4,5 milions de vegades per uns 3 milions de persones. Per a saber quines eren certes i quines falses, van usar sis organitzacions de verificació independents, que coincidien entre el 95 i el 98 % de les vegades.

El que van trobar:

  • Les falses van arribar més lluny, més ràpid i a més gent que les certes, en tots els temes, i sobretot en política.
  • Segons la nota del MIT, una notícia falsa tenia un 70 % més de probabilitats de ser compartida, i una de certa tardava unes sis vegades més a arribar a 1.500 persones.
  • Les falses despertaven por, fàstic i sorpresa; les certes, expectació, tristesa, alegria i confiança.
  • I no era cosa dels robots: els comptes automàtics escampaven les certes i les falses al mateix ritme. La diferència la fèiem les persones.

4 · Compartim coses que no ens creiem?

Sovint, sí, i no per mala fe sinó per despistament. En 2021, Gordon Pennycook, David Rand i el seu equip van publicar en Nature que, quan es preguntava a la gent si un titular era cert, la veritat hi pesava molt; però quan es preguntava si el compartirien, hi pesava poc. I això que la majoria deia que per a ella era important compartir només notícies certes.

La seua explicació: en el moment de compartir, l’atenció està en una altra cosa —si és curiós, si agradarà— i no en si és cert. La bona notícia és que n’hi havia prou amb fer pensar la gent en la veritat, amb una pregunta de passada, perquè millorara el que compartia després. Ho van provar en quatre enquestes i també en Twitter.

Un altre estudi, de Nadia Brashier, Emmaline Eliseev i Elizabeth Marsh (2020), va trobar una cosa semblant amb la veritat il·lusòria: si la primera vegada que llegixes una frase et preguntes «és certa?», després la repetició ja no te la fa creure. Amb un límit: només funciona si ja tens el coneixement per a contestar-te.

5 · Què fa la gent experta que no fa la resta?

Ixen de la pàgina. Sam Wineburg i Sarah McGrew, de la Universitat de Stanford, van observar com jutjaven webs reals 45 persones acostumades a internet: 10 doctorades en història, 10 que verificaven dades en mitjans de comunicació i 25 que estudiaven grau a Stanford.

Les persones doctorades en història i les que estudiaven grau van caure sovint en el que és fàcil de falsejar: un logo amb aparença oficial, un nom seriós o un domini que pareix d’una entitat. Llegien en vertical: es quedaven dins de la web per a decidir si era de fiar. Les que verificaven dades feien el contrari: una ullada ràpida, i de seguida obrien pestanyes noves per a buscar què en deien altres llocs. És la lectura lateral. Van arribar a conclusions més ben fonamentades en molt menys temps.

Un dels exercicis comparava dues webs de pediatria amb noms quasi iguals: la de l’Acadèmia Americana de Pediatria, l’associació professional, i la del Col·legi Americà de Pediatres, un grup xicotet que fa campanya per unes idees concretes. Des de dins pareixien igual de serioses; des de fora, la diferència es veia de seguida.

6 · Com es fa, en quatre passos?

El més conegut és el mètode SIFT, que va publicar Mike Caulfield en 2019. Les quatre lletres són quatre moviments (en anglés: Stop, Investigate the source, Find better coverage, Trace claims):

  1. Para. Abans de llegir-ho sencer o de compartir-ho, pregunta’t si coneixes qui ho diu. Si no, no ho compartisques fins que ho sàpies. I si una cosa t’ha fet botar, encara més motiu per a parar: en l’estudi del MIT, les falses despertaven por, fàstic i sorpresa.
  2. Investiga la font. Obri una pestanya nova i busca el nom de la web o de la persona. No et fies del que diu la web de si mateixa: mira què en diuen altres.
  3. Busca una cobertura millor. Si és una notícia de veritat, la donaran més llocs. Busca el titular en un cercador i mira qui més en parla. En Espanya treballen, entre altres, Maldita.es, Newtral i EFE Verifica, en castellà, i Verificat, en català.
  4. Ves a l’origen. Una cita, una foto o una xifra solen arribar retallades. Busca d’on ixen i llig-les en el seu context: l’estudi sencer, el vídeo complet, la data de la foto.

7 · Cal investigar-ho tot a fons?

No. El mateix Caulfield ho diu: si només vols compartir una notícia o llegir una cosa interessant, quasi sempre n’hi ha prou amb saber si la font és de fiar. Investigar a fons es deixa per al que t’importa de veritat. El pensament crític, per tant, no vol dir investigar-ho tot: vol dir saber quan cal parar i on mirar.

Per a llegir-ne més

Fonts

Consultades el 20 d’octubre de 2026.

Llegir en: