En curt: del 16 al 22 de juliol de 2007, unes seixanta persones de deu llocs d’Europa van acampar al costat de les fonts de l’Algar, a Callosa d’en Sarrià, per a la SenPrograma Renkontiĝo (SPR!), la trobada d’esperanto sense programa. El programa, el menjar i la festa els va fer la mateixa gent que hi anava. Contem qui la va organitzar, com funcionava, què s’hi va fer i com la va rebre el poble.
Què va ser la SenPrograma Renkontiĝo?
Una acampada d’esperanto d’una setmana, del 16 al 22 de juliol de 2007, en un càmping de les fonts de l’Algar, a Callosa d’en Sarrià, en la Marina Baixa. En esperanto es deia SenPrograma Renkontiĝo, «la trobada sense programa», i la seua web en català l’anomenava «l’Aplec Sense Programa».
La van organitzar la Joventut Catalana d’Esperanto i la Joventut Valenciana d’Esperanto —en esperanto, Kataluna Esperanto-Junularo i Valencia Esperanto-Junularo— amb Varsovia Vento, de la joventut esperantista polonesa.
Com funcionava una trobada sense programa?
Segons la crònica que en va publicar La Ondo de Esperanto, no hi havia cap programa estricte: la gent que hi anava decidia què es feia i com. Cada dia, equips distints s’encarregaven de les activitats, la barra, l’espai tranquil, la música, l’ambient i el menjar.
La web de la trobada ho explicava així abans de començar: el programa el decidiria la gent que hi participara, i també el menjar, l’ambient i tot el que fera falta. El menjar es cuinaria allí mateix: cada dia es formaria un equip per a comprar, cuinar i netejar, i cada persona s’hi havia d’apuntar almenys un dia de l’estada. Se n’encarregaria gent esperantista amb experiència en cuina col·lectiva, amb menús de cuina de la zona i plats vegetarians.
El que sí que estava preparat era el lloc: el càmping tenia dutxes, lavabos i paellers, i l’equip organitzador hi pensava muntar una aula, una cuina, un espai tranquil per a prendre un te i una barra. La inscripció demanava una quota obligatòria de 9 euros. Per al menjar, cada persona triava: fer-se’l pel seu compte o apuntar-se al fons comú, a 9 euros per dia. I cadascú portava la seua tenda, el sac de dormir i l’estoreta; qui tocava algun instrument, també l’instrument.
Qui hi va anar?
Unes seixanta persones de Portugal, Espanya, el País Basc, els Països Catalans, Occitània, França, Bèlgica, els Països Baixos, Polònia i Rússia. La majoria tenia vint-i-tants anys, però n’hi havia de totes les edats: la persona més jove en tenia 15 i la més gran, 59.
Quasi la meitat de la gent anava per primera vegada a una trobada d’esperanto. Per a l’autora de la crònica, la més jove, era la primera trobada internacional: conta que hi va guanyar soltesa en esperanto i que en va tornar a casa encomanada pel «virus verd».
Què s’hi va fer?
Sense programa no va voler dir sense activitats. La crònica en conta moltes:
- Llengües. Cada dia, Irek Bobrzak va donar un curs d’esperanto amb el mètode directe per a qui començava. Altres persones esperantistes van organitzar pel seu compte cursos de català i de basc, i hi va haver un taller de toki pona, on es van aprendre les bases d’eixa llengua i per a què servix.
- Cultura de la terra. La gent d’ací va ensenyar danses tradicionals i costums com beure amb porró, i es va fer un taller de castells, encara que només dues persones del grup en tenien experiència.
- Jocs i natura. Un torneig d’escacs, una exposició de les plantes aromàtiques de la zona per a aprendre’n els noms en esperanto, excursions per la serra, banys al riu i, per a qui volia, la platja, prou a prop amb cotxe.
- Les nits. Segons la crònica, era el moment més animat i divertit: cada nit es muntava una festa espontània, amb eixides al riu, xarrades, cartes, jocs i concursos de porró, que consistien a comptar en veu alta mentre algú bevia. També hi havia una barra i un lloc per a ballar. Hi havia gent que tocava la guitarra, l’acordió, la mandolina, el violí i el flabiol, i hi va haver desafiaments de cançons improvisades i cants a cor.
Una nit hi va haver una vetlada gens solemne per a fer la trobada més internacional: cada persona va cremar al foc la bandera de paper del seu país o de la seua nació —i n’hi va haver de ciutats, de regions i d’equips de futbol— mentre se’n cantava l’himne.
Com la va rebre Callosa d’en Sarrià?
Amb tota solemnitat, l’ajuntament va rebre una representació de cada país, i des de l’alcaldia es van dedicar paraules amables a l’esperanto. La gent esperantista d’ací li va regalar al poble una edició especial dels cants d’amor d’Ausiàs Marc, amb els versos originals i, al costat, la traducció a l’esperanto d’Abel Montagut. La representació polonesa li va regalar una botella del millor vodka.
L’ajuntament, per la seua banda, va deixar entrar de franc tota persona que portara la xapa de la trobada a les zones de bany del riu, a la piscina municipal i al poliesportiu, i li va donar a l’SPR! totes les facilitats que va poder. Canal 9 hi va enviar dues càmeres i una persona de la redacció, i va connectar en directe quatre vegades amb el càmping.
Es podria tornar a fer?
Cap de les fonts que hem trobat diu si l’SPR! es va repetir altres anys. La recepta, però, cap en poques línies: un càmping al costat d’un riu, un fons comú per al menjar, equips que fan torns cada dia i un programa que posa la gent. Si vols tornar-ho a provar, escriu-nos.
Fonts
- Anna Raventós i Gascon, «SenPrograma Renkontiĝo», en La Ondo de Esperanto, número 8-9 de 2007: la crònica de la trobada.
- Renkontiĝoj de KEJ, en la Viquipèdia en esperanto: la data i el lloc.
- La web de la trobada, en esperanto.cat, guardada en Internet Archive: la presentació, el programa i la inscripció.