Jaime Juan Sendra (Villalonga, 25 de juliol de 1959 – 17 de juliol de 2026), conegut habitualment com a Jaume i, sobretot, com a Jau «el Holandés», va morir després de més de dos anys lluitant contra un càncer de pàncrees. Esperantista, poeta, músic aficionat i home d’interessos molt diversos, va estar vinculat durant dècades al Grup d’Esperanto de València.
El malnom d’«el Holandés» procedia de la figura de l’holandés errant, el vaixell llegendari condemnat a vagar eternament pels mars: una metàfora que, segons els qui el coneixien bé, reflectia la sensació que ell mateix tenia sobre la seua pròpia vida.
Jau era un home sociable, però de caràcter introvertit i més aviat reservat. Tenia un món interior ric i una vida plena d’activitats, inquietuds i projectes. La poesia, la música, l’esperanto, el programari lliure, els moviments socials, l’alta sensibilitat i l’espiritualitat van ocupar, en diferents moments, un lloc important en la seua trajectòria.
Els membres més veterans del grup el recorden com una persona independent i emprenedora, sempre interessada a iniciar projectes, conéixer altres països i establir amistat amb persones de cultures diverses.
En ell destacava una virtut que sovint va passar desapercebuda: mai no se’l va sentir criticar ni parlar malament de ningú ni de res. Si alguna cosa no li interessava, simplement se n’apartava, sense retrets pel darrere; feia el que creia que havia de fer. Potser perquè vivia en el seu propi món i no veia el costat dolent de les coses, o potser perquè, senzillament, l’acceptava. Poeta i home de moltes i bones virtuts, va ser, en bona part, un gran desconegut.
Una llarga vinculació amb l’esperanto
La relació de Jau amb l’esperanto venia de molt lluny. En una entrevista concedida en juny de 2025 al programa Valencia Actualitat, de Valencia Capital Radio, explicava que havia comprat el seu primer manual d’esperanto quaranta o cinquanta anys abans. Era un mètode molt senzill, pràcticament escrit i il·lustrat a mà, que li havia costat vint pessetes.
Entrevista a Jau «el Holandés» al programa Valencia Actualitat, de Valencia Capital Radio (juny de 2025).
Més endavant va continuar estudiant la llengua pel seu compte, fins que va tindre l’oportunitat d’assistir a un curs a València. A partir d’aquell moment va quedar definitivament vinculat al moviment esperantista.
Per a ell, l’esperanto no era només un instrument de comunicació. L’associava amb la denominada idea interna del moviment: l’aspiració a la fraternitat i a l’enteniment entre persones de països i cultures diferents. Va participar en congressos internacionals i mai no va deixar de considerar-se defensor i promotor de la llengua.
Durant molts anys va participar activament en la vida quotidiana del Grup d’Esperanto de València. S’oferia per transportar llibres, repartir cartells, vendre loteria, netejar i ordenar la seu o atendre parades informatives. També intervenia en les assemblees i en la preparació d’activitats, trobades i congressos.
Jornada de neteja de la seu del Grup d’Esperanto de València. D’esquerra a dreta: Elías Hernández Capdevila, Eduardo Alonso Navarro, Jau i Rosa Zanón.
Seguía amb atenció els missatges del grup i reaccionava sovint per donar la benvinguda als nous membres, felicitar aniversaris o mostrar suport a les iniciatives dels companys.
En els últims anys, la seua presència en les activitats ordinàries de l’associació es va fer més esporàdica. Estava més vinculat als col·lectius de persones altament sensibles i tenia altres interessos i projectes. Això, però, no significava que haguera abandonat l’esperanto.
Quan es trobava amb altres esperantistes, continuava utilitzant la llengua amb naturalitat. També parlava habitualment en valencià amb les persones valencianoparlants.
Va mantindre el contacte amb el grup quasi fins al final. El seu últim missatge, de l’1 de juliol de 2026 —setze dies abans de la seua mort—, va ser un comiat sobri:
«Bonan vesperon, mi jam ne havas sankondiĉojn. Bonvole, ne sendu al mi mesaĝojn.»
És a dir: «Bona vesprada, ja no tinc condicions de salut. Per favor, no m’envieu missatges».
Les fires alternatives i la difusió de l’esperanto
Durant molts anys, Jau va procurar assistir a tantes fires alternatives com podia. Aquells espais reunien moltes de les seues inquietuds socials, ecologistes i culturals, però també li permetien conversar amb persones molt diferents i donar a conéixer l’esperanto.
La Fira Alternativa de València va tindre una importància especial en la seua activitat esperantista. Durant diverses edicions va participar en la preparació de la parada del grup, va ajudar a adquirir la tenda, col·laborava en les despeses i es preocupava pel seguiment de les persones que hi havien mostrat interés per aprendre la llengua.
La seua implicació no era només simbòlica. Participava en les qüestions pràctiques i estava disposat a assumir la part de treball o de despesa que li corresponguera.
Jau aprofitava amb naturalitat les ocasions que se li presentaven per parlar de l’esperanto. No imposava el tema ni resultava molest, però era fàcil que la llengua apareguera en una conversa, una fira, un viatge o una trobada.
L’esperantista Dennis Keefe recorda altres aportacions de Jau, que potser només ell coneix del tot. Abans de la pandèmia, Jau va ajudar a atraure nous alumnes penjant cartells dels cursos d’esperanto pel seu barri i per altres llocs, i va presentar la llengua al Festival de Llengües de Xest. A més, durant diversos anys va fer de guia (ĉiĉerono) d’alumnes vinguts de la Xina, el Japó i Corea durant l’Esperanto-Plaĝo, i els va acompanyar en excursions d’un dia a Gandia i a diversos llocs de València.
D’esquerra a dreta: Pepe Manzanera (Xest), Dennis Keefe, Luis Salag Laguarda, Elías i Jau.
Membres del projecte Esperanto-Plaĝo, de Dennis Keefe.
Esta actitud queda ben resumida en una frase que va escriure en 2011:
«Semante oni rikoltas. Ni devas disvastigi ĉion ĉie.»
És a dir:
«Sembrant es recull. Hem de difondre-ho tot pertot arreu».
Inquietuds socials i pacifisme
Durant una etapa important de la seua vida, Jau va mostrar una marcada sensibilitat social, pacifista, ecologista i altermundista. Era contrari a les guerres i a la indústria armamentística, defensava els animals i s’interessava per les conseqüències socials i ambientals del model econòmic dominant. Es mostrava especialment crític amb el sionisme.
Va mostrar afinitat amb el moviment del 15M i amb les seues demandes de democràcia més participativa, justícia social i limitació del poder de la banca i dels mercats financers. Durant les mobilitzacions de maig de 2011 va difondre convocatòries relacionades amb Democràcia Real Ja que proposaven accions col·lectives i no violentes.
També va donar suport a l’anomenada revolució islandesa, que interpretava com un exemple de resposta pacífica de la ciutadania davant de la crisi financera.
Compartia sovint llibres, documentals, convocatòries i articles sobre pacifisme, ecologisme, banca ètica, energies renovables, cooperativisme, defensa dels animals, explotació de recursos naturals o alternatives al sistema econòmic. Considerava que difondre les idees era també una forma d’activisme.
Amb el pas dels anys, estos interessos més polítics i socials van anar deixant pas a una recerca cada vegada més centrada en l’alta sensibilitat, el desenvolupament personal i l’espiritualitat. No va abandonar els seus ideals humanistes i pacifistes, però va començar a expressar-los des d’una perspectiva més personal.
L’alta sensibilitat
Jau va ser una de les persones que va contribuir a donar a conéixer el concepte de l’alta sensibilitat entre gent del seu entorn.
El seu interés per les persones altament sensibles venia d’anys arrere. En 2019 va preguntar al Grup d’Esperanto de València si es podia oferir la seu de l’associació per a les trobades d’un col·lectiu de persones altament sensibles de la ciutat. També va proposar que una persona coneixedora del tema fera una xarrada per al grup.
Amb el temps, la seua vinculació amb estos col·lectius es va intensificar i, durant els últims anys, hi va estar més present que en les activitats esperantistes habituals.
Una vida professional dura
Durant molts anys, Jau va treballar com a funcionari de presons, en un entorn marcat per situacions humanes difícils i sovint violentes.
Ell mateix parlava de la necessitat de conviure professionalment amb la desconfiança, la mentida reiterada i comportaments fortament manipuladors. Aquella experiència li havia donat una visió dura i directa d’alguns aspectes de la conducta humana.
Fora del treball, però, mostrava una personalitat molt més sentimental i sensible. El contrast entre la duresa de la seua vida professional i la riquesa del seu món interior va marcar bona part de la seua trajectòria.
Un home polifacètic
La música era un altre dels interessos de Jau. Durant un temps va donar classes de guitarra a canvi de rebre ajuda per aprendre a utilitzar Linux.
Jau en la seua faceta de guitarrista.
Jau amb la seua Gibson. Esta imatge és la coberta de Las camelias del amanecer, cedida per la seua germana, Inma.
El seu interés per Linux no era exclusivament tècnic. L’atreien especialment els principis associats al programari lliure: la llibertat dels usuaris, el control sobre les pròpies eines informàtiques i la sobirania tecnològica davant de les grans empreses.
També tenia el costum de compartir informacions pràctiques que pensava que podien resultar útils a persones concretes. Quan trobava una activitat, una proposta o una oferta de treball que podia interessar a algú del seu entorn, li la feia arribar.
La seua curiositat per les propostes alternatives s’estenia igualment a l’alimentació, la salut, la meditació i diverses teràpies.
Las camelias del amanecer
La poesia va ser un dels grans fils conductors de la vida de Jau.
En 2024 va publicar, amb el nom literari de Jau «el Holandés», el poemari Las camelias del amanecer.
El llibre reunia poemes escrits al llarg de pràcticament tota la seua vida. Alguns procedien de l’adolescència i altres eren molt més recents. Jau considerava el poemari una síntesi de la seua trajectòria personal.
L’obra estava dividida en dues grans etapes. La primera estava marcada per la melancolia, el dolor i la foscor. La segona tenia un caràcter més lluminós i s’obria a la gratitud, l’esperança i l’amor.
El títol expressava precisament esta evolució. Segons explicava, la camèlia podia simbolitzar una vida que es trenca o s’apaga sobtadament, mentre que l’alba representava un nou començament.
En l’entrevista de Valencia Capital Radio, Jau comparava el conjunt del poemari amb un viatge iniciàtic, una tornada a casa semblant a la d’Ulisses en l’Odissea.
La seua poesia estava influïda per interessos molt diversos. Sentia una fascinació especial per l’Occitània medieval, els trobadors, l’amor cortés, els càtars i els templers. Ell mateix reconeixia, amb humor, que aquella època s’havia convertit quasi en una obsessió.
També recordava que, al voltant dels dèsset anys, havia escrit amb un company un llarg poema titulat Tus viajes tetradimensionales, amb el qual van obtindre un premi. Anys després va recuperar aquell text i es plantejava incorporar-lo a una possible segona edició del poemari.
El médico del búfalo
El 6 de maig de 2026, poc més de dos mesos abans de morir, va publicar el seu segon llibre, El médico del búfalo.
Els dos llibres havien sigut preparats i publicats amb una celeritat poc habitual. Segons una amiga seua, l’explicació estava en la malaltia: en veure’s amb un càncer que normalment només li hauria permés viure uns pocs mesos, Jau es va bolcar a traure’ls avant, i aquell afany, deia ella, li va donar ganes de viure.
L’obra estava concebuda com un diari íntim de regressions a vides passades i reflectia el pes creixent que l’espiritualitat havia adquirit en l’última etapa de la seua vida. Jau relatava experiències que situava en diferents èpoques i llocs, des de les civilitzacions orientals o l’Occitània dels càtars fins a la Florència renaixentista i la Guerra Civil espanyola.
El llibre no es presentava tant com una imposició de certeses, sinó com una invitació a plantejar-se preguntes sobre la memòria, la identitat i la reencarnació. Tres dels seus capítols estaven relacionats amb l’esperanto, segons va explicar ell mateix al grup poc després de la publicació.
El médico del búfalo mostrava amb claredat l’evolució dels seus interessos cap a una interpretació cada vegada més espiritual de l’existència, sense que l’esperanto deixara de formar part del seu univers personal.
Una esperança en la fraternitat
En Las camelias del amanecer, la poesia de Jau es relacionava també amb el seu ideal esperantista.
Un dels textos que destacava en l’entrevista era l’Oda al futuro. Jau hi expressava la seua convicció que els moviments basats en la fraternitat i la unitat humana havien sigut sufocats repetidament pel poder al llarg de la història, però que no havien fracassat definitivament.
Estava convençut que aquell sentiment de fraternitat acabaria imposant-se algun dia i que la humanitat es trobava més prop d’aconseguir-ho del que habitualment pensàvem.
La seua intervenció en Valencia Actualitat permet escoltar-lo parlant amb la seua pròpia veu sobre la poesia, l’esperanto, la seua trajectòria personal i la seua visió del futur:
Escolteu l’entrevista completa a Valencia Capital Radio
També podeu llegir la transcripció completa de l’entrevista.
Dos poemes de Las camelias del amanecer
Una lectora va deixar que el llibre s’obrira «per on volguera», i van aparéixer estos dos poemes. Els reproduïm en la llengua original en què Jau els va escriure.
Paz en las redomas
| He consumado la obra, | el universo encendido apagó las sombras, | se escondieron los silencios | detrás de las redondas. | | De la copela voló el ave, | de la cendra, la paloma. | Amé a Luz de Luna, | la del canto de Verona. | | En el crisol lucía el oro, | en el corazón, la redoma. | En el iris brillaba el cosmos, | en los labios, la corona.
Himne de germanor
| Som llavor que escampa el vent | una il·lusió solcant la nit, | som la veu del riu del temps. | | Som lletres d’un alfabet | que escriuen el llibre infinit: | tau, xin, caf, nun i àlef. | | Som roses del teu carrer | perfumant el gessamí; | som roses del Gran Roser. | | Som maons de l’univers | construint ponts a l’ésser; | som arrels fent el bé. | | Som notes d’un instrument | diluviant llum sota el cel; | som germans, fraternitzem. | | Som llavor que escampa el vent | una il·lusió solcant la nit, | som la veu del riu del temps.
El poema «Himne de germanor», tal com apareix imprés en Las camelias del amanecer.
En record de Jau
Les persones que el van conéixer recordaran facetes diferents de Jau: el funcionari acostumat a situacions humanes extremes; l’esperantista veterà; el poeta fascinat pels trobadors; el guitarrista; l’usuari de Linux interessat pel programari lliure; l’home vinculat als col·lectius de persones altament sensibles; l’altermundista atent als moviments socials, o la persona que durant els últims anys es va acostar cada vegada més a l’espiritualitat.
Era un home sociable però introvertit, reservat en alguns aspectes i dotat d’un món interior molt ric. També era polifacètic, de conviccions fortes i disposat a implicar-se en els projectes que considerava importants.
Amb la mort de Jaime Juan Sendra, conegut per tots nosaltres com a Jaume o Jau «el Holandés», el moviment esperantista valencià perd un membre veterà i un defensor constant de la llengua internacional.
Les persones que el van conéixer perden també una figura singular, difícil de resumir en una sola activitat o en una única etapa de la seua vida.
L’esperantista veterana Ana Montesinos en recorda l’entrega:
«Potser val la pena esmentar com d’entregat va ser sempre. Recorde molt bé quan, tot i estar ja molt malalt, es va oferir per ajudar durant el Congrés Espanyol d’Esperanto (HEK) a Xest, guiant els congressistes pel recinte, aprofitant que coneixia a fons el lloc, on havia estudiat durant els seus anys d’escola. Era la seua manera d’ajudar el congrés i, alhora, donar a conéixer un lloc del qual conservava records molt bonics: entregat en tots dos sentits.»
Una companya del col·lectiu de persones altament sensibles amb qui compartia trobades el va acomiadar així:
«Em vénen a la memòria tants moments bonics i alegres compartits amb ell —en les nostres trobades, xarrades i passejades amb el grup—: moments de cinema, de música, de converses profundes i també de riure. I els seus meravellosos poemes, que guardarem sempre amb tota l’estima al cor. Les seues paraules, la seua essència i la seua aura, tan afable i especial, perduren. Jau, descansa en pau.»
El funeral va tindre lloc el dissabte 18 de juliol de 2026, a les 17 h, a la parròquia dels Sants Reis de Villalonga, el seu poble natal.
D’esquerra a dreta: José Sempere † (antic president del Grup d’Esperanto de València), Elías, Augusto Casquero † (activista incansable del grup) i Jau.
Ripozu en paco, kara samideano.
Fotografies recopilades per Elías Hernández Capdevila. La fotografia principal la va aportar Dennis Keefe. Gràcies per compartir-les.
Referències
Llegir en: Castellano · Esperanto