Per què francoj però kanadanoj?

Els noms de països van en dos sistemes incompatibles, la divisió entre els dos és arbitrària, i la Federació Espanyola se n’ha barallat des de 1949

En esperanto, de Kanado ix kanadano: l’arrel nomena el territori i el sufix -an- en trau l’habitant. De franco, en canvi, ix Francujo o Francio: ací l’arrel nomena el poble i és el país el que se’n deriva. Els dos mecanismes són regulars. El que no es pot deduir de la forma de la paraula és quin dels dos li toca a cada país, i la Plena Manlibro de Esperanta Gramatiko (PMEG) titula eixa secció, sense embuts, «Arbitra divido».

No és una raresa de manual. És una de les poques qüestions gramaticals que ha produït polèmica sostinguda dins del moviment espanyol: el Boletín de la Federació la porta arrastrant des del número 3, imprés a València el març de 1949, fins a la dècada de 1990, i un dels seus col·laboradors habituals, Salvador Gumà, va acabar dirigint la secció de l’Acadèmia dedicada al problema.

Els dos sistemes

L’Acadèmia i PMEG usen la mateixa terminologia: noms basats en el país (landobazaj) i noms basats en el poble (gentobazaj).

En els primers l’arrel designa el territori, i l’habitant es forma amb -an-:

En els segons l’arrel designa el poble, i el país es forma amb el sufix fonamental -uj- o amb el no oficial -i-:

Esta categoria «koncernas nur malplimulton da landnomoj», diu l’Acadèmia: la gran majoria dels noms de països en esperanto són del primer tipus.

De la regla ix una trampa que PMEG assenyala expressament: si es vol usar -an- amb un nom basat en el poble, cal afegir-lo al nom del país, no al del poble. Francujano o franciano, mai francano, que significaria «membre d’un francés». La mateixa Acadèmia ho repetix: pollandanoj, no polanoj.

La terminació no diu de quina classe és

Podria semblar que la forma de la paraula ho resol, i no.

Si un nom acaba en -ujo, sí que és segur: és basat en un poble, i existix la paraula simple per a eixe poble. Però amb -io no hi ha manera. Francio s’analitza franc- + -i-; Aŭstralio, en canvi, és Aŭstrali- + -o, amb la i dins de l’arrel. PMEG ho diu així:

«Se oni aŭdas landonomon, kiu finiĝas per …io, oni ne povas esti certa, ĉar multaj landobazaj nomoj (hazarde) finiĝas tiel, kvankam ili ne havas Esperantan sufikson, ekz. Aŭstralio, Namibio kaj Ĉilio. En tiuj landoj ne loĝas aŭstraloj, namiboj aŭ ĉiloj.»

Amb -lando passa igual: Pollando és el país dels poloj, però els habitants de Nederlando no són nederoj, sinó nederlandanoj. I amb -istano el repartiment tampoc és uniforme: a Pakistano hi viuen pakistananoj, perquè no existixen els pakoj, mentres que per a l’Afganistan, on sí que hi ha afganoj, PMEG recomana Afganujo/Afganio.

Qui dubte té una eixida sempre correcta: el compost amb -an- sobre el nom del país. Francianoj, ĉinianoj, pollandanoj. «Tia uzado neniam povas esti erara.»

És arbitrari, i no diu res dels països

Ací convé no passar-se de llest, perquè la temptació és llegir la divisió com si tinguera contingut. PMEG talla eixa lectura en sec:

«La kategoria divido, kiu esence estas arbitra, diras absolute nenion pri la landoj aŭ pri la popoloj de tiuj landoj. Ĉu ekzistas aŭ ne ekzistas aparta vorto por grupo de homoj, neniel montras, ĉu tiuj homoj estas unueca gento aŭ ne.»

I remata l’apartat amb un avís que val la pena llegir dos vegades: «Oni ne provu kompreni tion kiel iaspecan indikon pri genta pureco aŭ simile». A l’Iran, a Cambodja, als Països Baixos o a Islàndia hi viuen pobles ben definits, i tots quatre països porten nom basat en el territori.

Això no vol dir que la distinció no puga usar-se quan fa falta. L’Ekzercaro del Fundamento té l’exemple clàssic (§37):

«Germanoj kaj francoj, kiuj loĝas en Rusujo, estas Rusujanoj, kvankam ili ne estas rusoj.»

Alemanys i francesos residents a Rússia són habitants de Rússia sense ser russos. Però PMEG afig el matís que sol caure de les divulgacions: «ordinare oni ignoras tiun teorian diferencon», i només es marca quan es parla expressament de pobles distints.

La mateixa arbitrarietat que martelo i ŝraŭbilo

La comparació que fa al cas no ens l’hem inventada nosaltres: la fa PMEG en eixe mateix paràgraf, i és exactament la d’un altre article d’este arxiu:

«Oni komparu kun ekz. instrumentoj: broso, aŭto, gitaro (sensufiksaj), kombilo, aviadilo, tajpilo (sufiksaj). Tio estas same arbitra kiel la divido de landonomoj.»

La morfologia és regular; el que no és deduïble és el caràcter de l’arrel. És el mateix problema que hem contat a «Per què es diu martelo però ŝraŭbilo?».

La teoria del Món Vell i el Món Nou

L’explicació que més circula és que els països del Món Vell tenen un poble històric principal i per això deriven el territori del poble (francoj → Francujo), mentres que els del Món Nou, de poblament divers, partixen del territori (Kanado → kanadanoj). Zamenhof i altres en van parlar.

PMEG reconeix que la teoria descriu una tendència real —els noms basats en pobles es concentren al Món Vell— però la despatxa com a instrument: «Tio estis nura teorio, kiu neniam vere realiĝis en la lingvo […] ekzistas tiom da esceptoj, ke la teorio estas praktike neuzebla». Nederlando, Irlando i Irano són europeus o asiàtics i estan basats en el territori.

Tampoc és una avaria posterior a Zamenhof. Les dos categories ja conviuen a La Esperantisto (1889-1895) i als escrits públics i privats de Zamenhof dels primers anys; el que hi havia eren vacil·lacions sobre casos concrets, i en textos molt antics es troben Kanadujo i Alĝerujo, que hui són sempre Kanado i Alĝerio.

Quaranta anys de baralla al Boletín

Ací és on la qüestió deixa de ser un apartat de gramàtica i es torna història del moviment d’ací.

1949. Al número 3 del Boletín (març de 1949), quan la redacció estava al carrer de Russafa, 7, de València, la columna de resenyes «Inter la prozo de la esperantista gazetaro» —firmada amb el pseudònim «La Legema Koboldeto»— dona compte d’«interesan polemikon inter du kompetentaj lingvospertuloj pri la tikla demando inter la formoj IO kaj UJO por la landnomoj» apareguda a Literatura Mondo, i en reproduïx l’argument sociolingüístic:

«sur la lingva tereno efikas la leĝo pri malplej granda peno (la io-formoj estas pli facile memorigeblaj, ĉar pli internaciaj); sur la socia tereno, efikas la leĝo pri imitado […] Estas do nenia ŝanco, ke la esperantistaro, en sia granda plimulto revenos al la ekskluziva uzado de —UJ—.»

1972. Al Boletín 194 (novembre-desembre de 1972), Salvador Gumà resenya el Compendio de Esperanto para adelantados de Daniel Quarello i li retrau precisament això: «Quarello forbalaas per la genio de Zamenhof mem la fundamentan sufikson UJ por landnomoj, kaj senĝene enŝovas «I»: Polio, Urugvio, Argentinio…». I li objecta que avisa que -i- no és oficial però no diu que l’Acadèmia l’havia rebutjat: «se la sufikso por landnomoj estas i kaj ĝi ne estas oficiala, kion do faris Zamenhof?».

1984. Al Boletín 266 (novembre-desembre de 1984, p. 10-11), Gumà dedica un article sencer al tema, «Pri la landnomoj», i la conclusió és desoladora:

«Simplan, klaran kaj plene oficialigeblan solvon ni ankoraŭ ne havas, kaj kiom mi scias, neniu ĝin formulis. Plu regas ĥaoso. Korektante artikolojn mi trovas la formojn ujo, io, kaj eĉ lando en la sama teksto, kio pruvas ke oni ĝenerale tute ne scias kiun formon elekti.»

La seua proposta no era triar entre -ujo i -io, sinó llevar-los d’enmig: esperantitzar directament el nom que el país es dona a si mateix, com ja es fa amb ciutats i rius. Nipono, Helaso, Espanjo, Polsko en compte de Japanio, Grekio, Hispanio, Polio, perquè «neniu popolo […] rajtas trudi nomon al alia». I tanca:

«La ŝanĝo de UJ per IO solvis nenion, kontraŭe, ĝi malsolvis la problemon.»

1987. El Boletín 281 publica un article de Bernard Golden amb un títol que ho diu tot: «Ankoraŭ unu transbapto de gento: la kolombianoj fariĝas kolumboj!». Golden ataca la «litova escola» —la redacció d’Horizonto de Soveta Litovio, que volia eliminar -uj- i deduir els gentilicis de manera uniforme— demostrant que amb eixe criteri a Colòmbia hi viurien kolomboj, «coloms». Davant del ridícul, conta Golden, els proponents van reanomenar el país Kolumbio perquè els habitants foren «pranepoj de Kolumbo», i ell hi veu una impertinència: canviar el nom d’un estat de vint-i-quatre milions d’habitants sense demanar-los-ho. Recorda de passada que André Albault, president de l’Acadèmia, havia rebatejat els portuguesos com a portugoj per un raonament semblant.

1991. Al Boletín 300, Richard Schulz —de l’Analiza Skolo— replica Golden i porta la discussió al terreny fonamental: sosté que «la uzo de «-io» kiel landnoma sufikso» és contrari al Fundamento. La redacció del Boletín va publicar la rèplica sense tocar-la, però va afegir una nota advertint que no compartia ni l’estil ni certes etimologies de l’autor.

1996. Al Boletín 325 (març-abril de 1996), Gumà conta la seua faena a l’Acadèmia. Segons el seu relat —és una memòria personal, no un document acadèmic—, havia dirigit la Secció del Vocabulari General i havia presentat als Aktoj de 1963-1967 l’estudi La vortfarado en Esperanto, redactat amb Kálmán Kalocsay; després, el president William Auld li va demanar que es fera càrrec de la secció dedicada als landnomoj. Reporta també la decisió acadèmica sobre -io, que era «nuligi la antaŭan malkonsilon de la Lingva Komitato, sed ne ŝanĝante ĝin al rekomendo, (lasi) al la ĝenerala uzado libere decidi pri la venko de la pli oportuna formo», i el recompte de la Vuitena Addició Oficial: 32 noms de països i 15 de gentilicis oficialitzats.

Eixa xifra es pot contrastar, i quadra: les Rekomendoj pri Landnomoj de 1985 recorden que l’Acadèmia «jam publikigis liston de 32 landnomoj kaj de 15 landano-nomoj en la Oka Oficiala Aldono al la Universala Vortaro».

Què diu l’Acadèmia hui

Les Rekomendoj de novembre de 1985, firmades pel president André Albault, no intenten reconstruir el sistema des d’un principi lògic. Fan el contrari: «Pro respekto al la tradicio, kaj en pacema spirito», declaren adequat el nom que tots o la gran majoria usen sense discutir-lo, i en cas de conflicte recomanen preferir la forma més internacional, per obediència a la Regla 15 del Fundamento. Desaconsellen, això sí, fabricar noms nous amb -io o -(i)stano si la forma resultant no existix ja internacionalment. I renuncien a oficialitzar-ne més: en compte d’això, una llista de noms «normals», revisable.

Eixa llista és hui la Listo de Rekomendataj Landnomoj (2009, revisió de la de 1989), preparada per Bertilo Wennergren com a director de la mateixa secció que havia dirigit Gumà trenta anys abans. No és obligatòria, admet en paral·lel Francujo i Francio, i deixa clar que la inclusió d’un territori no diu res sobre la seua independència. La Deka Oficiala Aldono al la Universala Vortaro (2023) hi torna amb un avís sobre l’ús dels noms de pobles.

Camacho ho posa a la llista de defectes

El 2015, l’escriptor Jorge Camacho va publicar al seu blog una llista breu del que anomenava, entre cometes, «»difektoj» de Esperanto»: les lletres amb diacrític, els noms de les lletres, els pronoms personals massa semblants, l’expressió desigual del gènere, l’abús dels mots amb mal-, la passiva, el reflexiu, «la landnomoj», la identitat de forma entre correlatius relatius i interrogatius, l’ambigüitat d’aŭ, la paraula patrino.

És una enumeració nua: no en desenvolupa cap. Ací només es pot constatar que hi apareix.

El que això vol dir per a qui aprén

Res del que hem contat fa la llengua incomprensible ni demana cap reforma. Diu una cosa més modesta: la morfologia de l’esperanto és extraordinàriament regular, però el lèxic conté convencions que s’aprenen una per una, i el caràcter de l’arrel —territori o poble— és una d’elles. Qui sap que Kanado és un país en trau kanadano tot sol. Qui llig Francio no pot saber, només per la forma, si el gentilici és franco o franciano.

Setanta-cinc anys de discussió al Boletín i quatre documents de l’Acadèmia no han produït un principi únic. Han produït una llista. I això, en una llengua planificada, també és un resultat.

Fonts i lectures

Del nostre corpus, tots els números del Boletín de la Federació Espanyola d’Esperanto citats són consultables a Gazetoteko:

• «Inter la prozo de la esperantista gazetaro», firmat «La Legema Koboldeto», Boletín 3, març de 1949: http://www.gazetoteko.com/hef/bol003.pdf
• Salvador Gumà, resenya de Compendio de Esperanto para adelantados de Daniel Quarello, Boletín 194, novembre-desembre de 1972: http://www.gazetoteko.com/hef/bol194.pdf
• Salvador Gumà, «Pri la landnomoj», Boletín 266, novembre-desembre de 1984, p. 10-11: http://www.gazetoteko.com/hef/bol266.pdf
• Bernard Golden, «Ankoraŭ unu transbapto de gento: la kolombianoj fariĝas kolumboj!», Boletín 281, 1987: http://www.gazetoteko.com/hef/bol281.pdf
• Richard Schulz, rèplica a Bernard Golden, amb nota de la redacció, Boletín 300, 1991: http://www.gazetoteko.com/hef/bol300.pdf
• Salvador Gumà, memòria de la seua faena a l’Acadèmia de l’Esperanto, Boletín 325, març-abril de 1996: http://www.gazetoteko.com/hef/bol325.pdf

Normativa i gramàtica:

• Fundamento de Esperanto, Ekzercaro, §37: https://www.akademio-de-esperanto.org/fundamento/ekzercaro.html
• Akademio de Esperanto, «Rekomendoj pri Landnomoj», Oficialaj Informoj 4, novembre de 1985: https://www.akademio-de-esperanto.org/decidoj/landnomoj/rekomendoj.html
• Akademio de Esperanto, «Listo de Rekomendataj Landnomoj», Oficialaj Informoj 12, 4 de maig de 2009: https://www.akademio-de-esperanto.org/decidoj/landnomoj/listo_de_rekomendataj_landnomoj/
• Akademio de Esperanto, Deka Oficiala Aldono al la Universala Vortaro (2023): https://www.akademio-de-esperanto.org/decidoj/10oa.html
• Akademio de Esperanto, Aktoj de la Akademio II, 1968-1974: https://www.akademio-de-esperanto.org/aktoj/aktoj2/Aktoj_de_la_Akademio_II_1968-1974.pdf
• Bertilo Wennergren, «Landoj, popoloj kaj lingvoj», Plena Manlibro de Esperanta Gramatiko: https://bertilow.com/pmeg/gramatiko/propraj_nomoj/landoj_popoloj_lingvoj.html
• Bertilo Wennergren, «I», PMEG, sufixos no oficials: https://bertilow.com/pmeg/vortfarado/neoficialaj_afiksoj/sufiksoj/i.html
• Jorge Camacho, «»difektoj» de Esperanto», La blogo de Jorge, 2015: https://jorgecice.blogspot.com/2015/06/difektoj-de-esperanto.html

Vegeu també

• Per què es diu martelo però ŝraŭbilo?