En el primer Congrés Universal d’Esperanto, en 1905, Kabe va posar nom a un vici d’estil i el nom era el d’un company: Beaufront’ismoj. No parlava de reformes ni d’ido —això arribaria dos anys després—, sinó d’una prosa que gastava més gramàtica de la que la frase necessitava.
La pàgina 39 del Commentaire sur la grammaire Esperanto de Louis de Beaufront (Hachette, 1903): la conjugació activa de l’esperanto presentada amb les etiquetes de la francesa, passé antérieur i futur antérieur inclosos.
L’agost de 1905, a Boulogne-sur-Mer, Kazimierz Bein —Kabe, oftalmòleg de Varsòvia i el millor prosista que tenia aleshores la llengua— llegí davant del primer Congrés Universal un discurs sobre la necessitat d’una organització internacional de l’esperanto. Pel camí hi feu un repàs històric dividit en tres períodes —el rus, el francés i el multinacional— i a cada un li adjudicà les seues aportacions i els seus vicis. El vici del període francés el batejà amb un cognom:
La trouzado de la kunmetitaj tempoj kaj aliaj Beaufront’ismoj estas la postsigno de la Franca periodo.
«L’abús dels temps compostos i altres beaufrontismes són el rastre del període francés.» I la frase anterior explica de què venia:
Se en la unuaj jaroj al ni mankis la teorio, post la apero de la Francaj lernolibroj oni komencis tro zorgi pri la teorio, penis skribi tro klare kaj enkondukis multepezan stilon.
«Si en els primers anys ens faltava la teoria, després de l’aparició dels manuals francesos es començà a preocupar massa per la teoria, es mirava d’escriure massa clarament i s’introduí un estil molt pesat.»
Escriure massa clarament. La contradicció aparent és tot el contingut de la paraula.
L’home que havia codificat l’esperanto
Convé aturar-se en qui era el senyor que donava nom al defecte, perquè en el mateix discurs Kabe l’havia elogiat sense reserves unes línies abans. Louis de Beaufront era el principal propagandista francés de l’esperanto, el fundador de L’Espérantiste en 1898, i havia escrit els llibres que a la llengua li faltaven:
Les lernolibroj kiuj ekzistis antaŭe enhavis nur tre malgrandajn klarigojn pri la signifo de la prefiksoj kaj sufiksoj kaj tute ne posedis sintakson. Tiun mankon forigis la verkoj de S-ro Beaufront […]. Se ni rememoros, ke S-ro Beaufront verkis la unuan pli vastan Esperanto-nacian vortaron, ni rajte kaj prave povos diri, ke li kodifikis Esperanton.
«Els manuals que existien abans contenien només explicacions molt petites sobre el significat dels prefixos i els sufixos, i no tenien gens de sintaxi. Aquella mancança la va suplir l’obra del senyor Beaufront […]. Si recordem que el senyor Beaufront va escriure el primer diccionari esperanto-nacional més ample, podrem dir amb tot el dret i amb tota la raó que va codificar l’esperanto.»
Kabe cita els dos títols de memòria i els cita mal —diu «La grammaire de la langue Esperanto» i «Le commentaire sur la langue Esperanto»—, però els llibres són identificables: la Grammaire et exercices de la langue internationale Esperanto i el Commentaire sur la grammaire Esperanto, del qual encara es venia edició rere edició quan Kabe parlava. En una mateixa pàgina, doncs, l’elogi més gran del discurs i el retret que li deixaria el cognom en el vocabulari.
Dotze terminacions, i tota la conjugació francesa a sobre
El Commentaire permet veure exactament d’on eixia la pesantor. El capítol dedicat al verb comença amb una demostració triomfal: el conjunt complet de la conjugació francesa presenta 2.265 formes, l’anglés té dos-cents verbs irregulars i el francés sis-cents, i l’esperanto redueix tot això a dotze terminacions. Fins ací, l’argument de sempre.
El que ve després és una taula. I la taula no està organitzada per les dotze terminacions, sinó pels temps del verb francés, un per un, amb els seus noms francesos:
Passé antérieur : Mi estis aminta, j’avais aimé, j’eus aimé. Futur antérieur : Mi estos aminta, j’aurai aimé. Forme d’antériorité : Mi estus aminta, j’aurais aimé, j’eusse aimé. Mode infinitif, passé : Esti aminta, avoir aimé.
I en la veu passiva, on el francés en distingix menys, l’esperanto n’acaba distingint més: mi estas nomata «je suis nommé (car on me nomme)» contra mi estas nomita «je suis nommé (car on m’a nommé)», i la mateixa parella per a cada temps. També esti es conjuga amb ell mateix: «Mi estis estinta (j’avais été), mi estos estinta, mi estus estinta, esti estinta, ke mi estu estinta».
Beaufront no ho presenta com una possibilitat, sinó com un deure de la llengua. En nota:
La langue internationale doit pouvoir marquer cette antériorité d’un passé ou d’un futur sur un autre, parce qu’elle est fondée en raison.
«La llengua internacional ha de poder marcar aquesta anterioritat d’un passat o d’un futur sobre un altre, perquè està fundada en la raó.»
I el pròleg havia dit ja quin era el criteri del llibre sencer. El Commentaire està destinat, escriu Beaufront, «a aquells que volen adquirir amb seguretat un estil gramatical irreprotxable en esperanto»; sobre l’abundància d’exemples i de detalls, es defensa amb una frase que és exactament el que Kabe li retrauria: «Mieux valait en dire trop que pas assez» —més valia dir-ne massa que no prou.
Val la pena afegir un detall que sol passar desapercebut: en el mateix pròleg, Beaufront agraïx a Zamenhof haver examinat el treball «de la primera línia a l’última». Els beaufrontismes no eren una heterodòxia. Portaven el vistiplau del creador de la llengua.
Beaufront no demanava que se n’abusara
Ser just amb la font obliga a dir això. En la mateixa nota on defén la necessitat dels temps compostos, Beaufront posa el límit:
Mais, si la langue internationale doit posséder […] les formes nécessaires à l’expression juste de la pensée, elle n’a nullement pour programme de réunir toutes les variétés inutiles que présentent certaines langues […]. L’Esperanto garde une sage mesure.
«Però si la llengua internacional ha de posseir […] les formes necessàries per a l’expressió justa del pensament, no té en absolut per programa reunir totes les varietats inútils que presenten certes llengües […]. L’esperanto guarda una mesura assenyada.»
De manera que la doctrina no diu «useu sempre els temps compostos». El que Kabe assenyalava no era la doctrina, sinó el seu efecte: un llibre que dedica pàgines a demostrar que mi estis aminta és possible, regular i lògic ensenya, sense proposar-s’ho, que és el que cal escriure. Qui aprenia la llengua per aquell camí eixia sabent conjugar el passé antérieur i sense cap raó per a no fer-ho.
Un únic beaufrontisme té nom
Ací acaba el que sabem. Kabe escriu «l’abús dels temps compostos i altres beaufrontismes», i dels altres no en diu ni un. Qualsevol llista que s’hi afegisca —els afixos, les paraules compostes, l’ordre de paraules— seria nostra, no seua. En 1909, en un missatge als primers Jocs Florals Internacionals, sí que amplià el camp: deia que el bon estil es basa en la simplicitat i la naturalitat i que en esperanto el millor recurs és evitar amb destresa «els sufixos, les paraules compostes i els temps innecessaris». Però això és una recomanació de 1909 sobre l’estil en general, no una glossa de la paraula de 1905, i ajuntar-les seria construir una definició que ell no va donar.
El model contrari
Kabe tenia una idea molt concreta del que havia de substituir aquell estil, i la practicava. Vint-i-sis anys després, quan un periodista de Literatura Mondo aconseguí entrevistar-lo —ja fora del moviment, ja sense res a defensar—, l’explicació li isqué en forma de norma d’ofici:
Ekzemple mi evitadis en miaj verkoj laŭeble la kunmetitajn formojn estas -inta, estis -inta, kaj uzis simplan -is.
«Per exemple, evitava en les meues obres, sempre que podia, les formes compostes estas -inta, estis -inta, i usava el simple -is.» En la mateixa conversa n’atribuïa el mèrit al seu professor de rus, que «no tolerava dues frases subordinades seguides»: «era terriblement pedant, però va aconseguir donar-me un estil fàcil i una manera d’expressar-se simple».
D’ell mateix com a estilista d’esperanto en parlava amb una modèstia que és, alhora, una declaració de programa: si era un bon estilista, deia, tot el mèrit era d’haver llegit i estudiat Zamenhof i d’haver-se inoculat «la meravellosa simplicitat i naturalitat del seu estil». La citació ens arriba de segona mà —qui la reproduïx és l’autor que firmava Zanoni en Kiel akiri bonan stilon?, i escriu «el que Kabe diu en algun lloc sobre el seu estil», sense dir on—, de manera que la frase circula sense original localitzat. La del Literatura Mondo de 1931, en canvi, la va dir davant d’un entrevistador i està impresa amb data.
Qui va guanyar
Un segle després, la gramàtica descriptiva de referència de l’esperanto, el Plena Manlibro de Esperanta Gramatiko, tracta la qüestió comptant primer les possibilitats i decidint després què se’n fa:
Principe oni povas kombini ĉiujn formojn de esti kun ĉiuj ses participoj. Tio donas principe 36 eblajn kunmetitajn verboformojn. […] Simplaj verboj kun AS, IS, OS, US kaj U estas ĝenerale preferindaj, sed en okazoj, kiam oni volas detale prezenti agon, oni povas uzi kunmetitan formon.
«En principi es poden combinar totes les formes d’esti amb els sis participis. Això dona, en principi, 36 formes verbals compostes possibles. […] Els verbs simples amb AS, IS, OS, US i U són generalment preferibles, però quan es vol presentar una acció amb detall es pot usar una forma composta.»
És la posició de Kabe, escrita com a descripció de l’ús i no com a prohibició. Cap acadèmia hagué de retirar cap forma: el sistema de Beaufront continua sencer i disponible, i els parlants han deixat d’usar-lo per defecte. La llengua no es reformà; es reescrigué.
Que això passara «gràcies a» Kabe no ho podem demostrar, i no ho direm. El que sí que consta és que la seua prosa fou el model que els manuals recomanaven per a aprendre a escriure —el mateix Kiel akiri bonan stilon? posa els seus llibres al costat dels de Zamenhof— i que el criteri que ell defensava en 1905 és el que la gramàtica de referència dona per bo hui.
I encara no estem parlant de l’ido
Queda una ironia de calendari que val la pena deixar clara, perquè convida a llegir malament la paraula.
Hui el cognom Beaufront està associat sobretot a la crisi de l’ido: a l’octubre de 1907, davant del comité de la Delegació per a l’Adopció d’una Llengua Auxiliar Internacional, aparegué un projecte de reforma firmat Ido, i Beaufront acabà sent-ne el defensor públic. Des d’ací és temptador llegir Beaufront’ismoj com un atac de Kabe al reformisme d’aquell home.
Però el discurs és de 1905, dos anys abans. Quan Kabe usa la paraula, Beaufront encara és, per a ell, el codificador de l’esperanto i la figura central del moviment francés, i ho diu per escrit en el mateix paràgraf. Un beaufrontisme no era una desviació doctrinal ni una llengua rival: era una manera d’escriure carregada, i el retret era d’estil, no de lleialtat.
Dit d’una altra manera: en 1905, el pitjor que es podia dir d’un text esperantista era que semblava escrit pel millor gramàtic que tenia la llengua.
Vegeu també
- Les crítiques de Kabe a l’esperanto — què més trobava defectuós de la llengua, i per què Zamenhof no li feia cas.
- Kabe: l’home que va abandonar l’esperanto i va crear un verb pel camí — qui era i com se’n va anar.
- Ido: quan reformar l’esperanto significava deixar de parlar esperanto — el que li passà al cognom Beaufront dos anys després.
Fonts
- Kazimierz Bein (Kabe), «Pri internacia organizacio de Esperanto», discurs en el primer Congrés Universal d’Esperanto, Boulogne-sur-Mer, agost de 1905; publicat en Lingvo Internacia X (1905), p. 373–377, i recollit en Dokumentoj de Esperanto. És la font de Beaufront’ismoj, de la divisió en tres períodes i de l’elogi a Beaufront com a codificador.
- Louis de Beaufront, Commentaire sur la grammaire Esperanto, París, Hachette; pròleg datat a Épernay el març de 1900 (1a edició), edició de 1903 digitalitzada en Viquitexts: text complet, pròleg i capítol VI, «Le verbe».
- E. J. F. [Edmund i Jan Fethke], «Kion diris sinjoro Kabe?», entrevista, Literatura Mondo 7/1931, p. 144–145.
- Zanoni [pseud.], «Kiel akiri bonan stilon?», digitalitzat en Vikifontaro, per a la citació de Kabe sobre la «mirinda simpleco kaj natureco» de l’estil de Zamenhof, que l’autor reproduïx sense indicar-ne la procedència.
- Jean Amouroux, «La kabeiĝo de Kabe», Pola Esperantisto núm. 27, 3/2007, p. 3–5, d’on procedix el missatge de Kabe als primers Jocs Florals Internacionals de 1909.
- Bertilo Wennergren, Plena Manlibro de Esperanta Gramatiko, § 28.4, «Kunmetitaj verboformoj», versió 15.5 (2024).
La reproducció de la pàgina 39 del Commentaire sur la grammaire Esperanto (1903) prové de l’exemplar digitalitzat en Wikimedia Commons i és de domini públic.
Llegir en:
Aquesta entrada encara no té cap comentari. Sigues la primera persona a comentar-la des del fedivers.