Per què la gent se'n va de l'esperantisme

Passa amb freqüència, i en qualsevol grup: algú que venia, deixa de vindre. És el fenomen més ordinari de l’esperantisme i el pitjor estudiat, encara que el moviment fa un segle que l’escriu. Hem llegit el que en van dir Lanti en 1922, Kalocsay en 1971, Jordan en 1987, Carlevaro en 1999 i una dotzena més, i tots apunten al mateix: el que la gent abandona quasi mai és la llengua, és el moviment. La comunitat, de fet, té tres verbs per a distingir les maneres d’anar-se’n, i un d’ells vol dir tornar.

Vinyeta publicada al butlletí de la Hispana Esperanto-Federacio en 2001: un Oncle Sam assenyalant amb el dit, amb el lema «KABEINTOJ DE LA MONDO, UNUIĜU!» —«Kabeistes del món, uniu-vos!».

Per què publiquem això. Un arxiu que només guarda els qui es van quedar conta la meitat de la història. Ací documentem l’altra meitat, i no per a lamentar-nos-en: qui se’n va veu coses que qui es queda no veu, i el que escriuen els qui van marxar és, de fet, una de les crítiques més útils que tenim. En ixen dues conclusions pràctiques, i les dues són bones notícies. La primera, que anar-se’n del moviment no és anar-se’n de la llengua, i que qui se’n va torna més sovint del que ens pensem. La segona, que el motiu que més es repetix en un segle de fonts no és que la gent perda la fe, sinó que dins del club no hi ha res a fer en esperanto —i això sí que ho podem canviar nosaltres.

Tres coses distintes que es poden abandonar

L’esperanto té una paraula per a marxar-se’n: kabei. Ve del pseudònim de Kazimierz Bein, el millor prosista de la primera generació, que cap a 1911 va desaparéixer del moviment sense donar explicacions. Que una llengua fabrique un verb per a l’abandó vol dir que l’abandó és prou freqüent per a necessitar-ne un.

El problema és que kabei ho amuntega tot en una paraula sola, i els casos documentats demostren que hi ha almenys tres coses independents que es poden deixar:

la llengua —deixar de parlar-la i de llegir-la;
l’organització —deixar el club, la federació, els càrrecs;
la causa —deixar de creure que l’esperanto haja de guanyar, o que el món tinga un «problema lingüístic» que l’esperanto resolga.

Es poden abandonar per separat i en qualsevol ordre. Qui deixa d’anar al club pot continuar llegint en esperanto trenta anys; qui ja no creu en la fina venko pot ser el millor poeta de la llengua. Posats en fila, els casos que hem pogut llegir dibuixen esta tipologia:

Trajectòria	Cas documentat	Què abandona
Ruptura total	Kabe (cap a 1911)	llengua i moviment
Ruptura ideològica, llengua intacta	Jorge Camacho (2013)	la causa; continua escrivint-hi literatura
Diagnòstic de derrota	Tazio Carlevaro (1999)	l’esperança històrica; conserva el valor cultural
Desconnexió institucional	Tibor Sekelj (1972-1982)	només l’organització; manté llengua i amistats
Anar-se’n i tornar	Sten Johansson (anys 70 i 80)	tot, deu anys; després recupera la llengua i no el moviment
Crisi i refundació personal	«H. Kristos» (1981)	la manera de militar, no la militància
Gir cap endins	Ken Miner (des dels anys 60)	l’objectiu exterior; es queda amb la llengua i la comunitat
Crisi resolta amb fe	Trevor Steele (2011)	res: reconeix el fracàs i decidix continuar
Deriva cap a l’oposició	Petro Stojan (stojani)	la causa, però es queda a prop, en contra
Ruptura del marc sencer	Tsvi Sadan (2018)	l’activisme i part de la seua vida lingüística
Ruptura ràpida i moderna	Derek Sivers (anys 2010)	tot, sis mesos després d’aprendre-la

La pregunta «per què la gent kabea?», per tant, està mal feta. Amaga que darrere d’una mateixa desaparició hi pot haver decisions oposades.

El que no sabem, i per què

Convé dir-ho abans de continuar: este article recull els qui van escriure. Qui se’n va en silenci —la immensa majoria— no deixa cap rastre, i per tant tot el que ve a continuació està esbiaixat cap a escriptors, acadèmics i gent amb tribuna. Del soci que un dia deixa de renovar la quota no en sabem res, i això no és una dada sobre ell: és una dada sobre la nostra informació.

Walter Żelazny ho va dir sense embuts en La Ondo de Esperanto de l’abril de 2000. Si tinguera diners per a gastar en la fina venko, escrivia, pagaria sociòlegs i politòlegs perquè contestaren preguntes com estes:

Kiom longe restas esperantisto en la oficiala Movado, kiam li/ŝi kabeas, pro kio? […] Kia estas la reala nombro de Esperantistoj, kiom da ili restas ekster la oficiala Movado? Pro kio la nombro de Esperantistoj stagnas de 80 jaroj?

Quant de temps es queda un esperantista dins del moviment oficial, quan kabea, per què? […] Quin és el nombre real d’esperantistes, quants es queden fora del moviment oficial? Per què el nombre d’esperantistes fa 80 anys que estanca?

Setze anys després tornava a queixar-se que ningú havia fet eixe estudi. Que sapiem, continua sense fer-se; però no haver-lo trobat nosaltres no demostra que no existisca.

1922: Lanti i el barril de les Danaides

La descripció més antiga que hem localitzat té més d’un segle. En «Vivantigi Esperanton» (1922), Eugène Adam, Lanti, es pregunta com pot ser que s’hagen venut milions de manuals i hi haja tan pocs usuaris reals. La resposta és una llista de motius per a anar-se’n que es podria reimprimir hui:

els qui l’aprengueren per moda i se’ls va passar;
els qui no l’aprengueren prou bé, perquè «Ĝi estas tiel facile lernebla! diras la troigemuloj» —«»és tan fàcil d’aprendre!», diuen els exagerats»;
els internacionalistes que no trobaven ocasió d’usar-lo i van abandonar;
i els qui va espantar l’ambient:

La ridinda, fireligieca spirito, kiu antaŭmilite ĉiam prezidis en esperantaj manifestacioj, forpelis kelkajn revoluciulojn, kiuj ne volis partopreni en movado aspektanta kiel kvazaŭa «Salvarmeo».

L’esperit ridícul i pseudoreligiós que abans de la guerra presidia sempre les manifestacions esperantistes va espantar uns quants revolucionaris, que no volien participar en un moviment amb aspecte d’Exèrcit de Salvació.

I la imatge que resumix l’article sencer:

La ĝisnuna preskaŭ nur varba propagando similis la mitologian barelon de la Danaidinoj. Oni varbis, varbadis, sed la varbitoj nur transpasis la senfundan esperantan movadon.

La propaganda feta fins ara, quasi només de captació, s’assemblava al barril mitològic de les Danaides. Es captava i es tornava a captar, però els captats només travessaven el moviment esperantista sense fons.

Lanti no és un observador neutral: escriu com a fundador de SAT i el text acaba demanant que els captats s’apunten a SAT. Però el diagnòstic —que el problema no és fer entrar gent, sinó que se’n va— no depén de la conclusió que ell en trau.

1971: dit des de la trona i dit per Kalocsay

El Boletín de la federació espanyola de setembre-octubre de 1971 conta la 13a trobada provincial de Barcelona, a Sant Cugat del Vallès, el 20 de juny. El pare Casanoves va predicar en esperanto davant de més de tres-cents assistents, amb un sermó entusiasta on va deixar caure això:

Sed tiel en la esperantista movado, kiel en la unuopaj esperantistoj, post la granda entuziasmo alvenis amara seniluziiĝo. […] Kiom da malnovaj esperantistoj, kiuj estis nuraj entuziasmuloj, hodiaŭ eĉ ne volas aŭdi la nomon de Esperanto!

Però tant en el moviment esperantista com en els esperantistes individuals, després del gran entusiasme va arribar un desencant amarg. […] Quants esperantistes antics, que eren purs entusiastes, hui no volen ni sentir el nom de l’esperanto!

La seua recepta era ser «racionals, no només entusiastes». És un sermó, no un estudi; però demostra que en 1971 el fenomen es donava per conegut fins i tot en un acte festiu.

Uns mesos després, el mateix butlletí reproduïx un article de Kálmán Kalocsay —un dels grans noms de la literatura en esperanto— sobre la crisi del llibre, i allí apareix una cadena causal que val per tot un tractat:

Parte la lingv-instruistoj kulpas pri tio: ili tiom emfazas la eksterordinaran facilecon de la lingvo, ke iliaj lernantoj kredas, ke per la kurso ili jam lernis ĝin perfekte, kaj kiam ili, komencante legi, ne komprenas ion, ili seniluziiĝas kaj dizertas.

En part la culpa és dels professors de llengua: emfatitzen tant la facilitat extraordinària de la llengua que els seus alumnes es creuen que amb el curs ja l’han apresa perfectament, i quan comencen a llegir i no entenen alguna cosa, es desil·lusionen i deserten.

És a dir: la propaganda de la facilitat fabrica desercions. I unes línies més avall, sobre el club:

Nenifaraj, krokodilantaj klubanoj baldaŭ ĉesas viziti la klubejon, la aktivigitaj, male, persistas.

Els socis que no fan res i que krokodilen deixen prompte de vindre al club; els qui s’han activat, en canvi, persistixen.

La recepta de Kalocsay no és captar més gent, sinó donar-los alguna cosa a fer: lectures comentades, recitals, teatre. Ell posava com a exemple la Rondo de Baghy, on «els membres esperaven amb ànsia la reunió següent».

1981: la fenomenologia del dubte

En Kulturaj Kajeroj apareix eixe any «Kiam dubas esperantisto», firmat per H. Kristos, que no és un estudi sinó una cosa més rara i més útil: el relat, en segona persona, de com és per dins una crisi esperantista. El protagonista dubta, té por de ser un renegat i consulta la gent del voltant.

Un veterà del club, esperantista de cinquanta anys, li diu una cosa que no s’espera:

Se vi iam ne plu amas Esperanton, ne hontu pri tio. […] Ne! Mi preferas vin eksesperantisto ol mola esperantisto.

Si algun dia ja no estimes l’esperanto, no te n’avergonyisques. […] No! Et preferisc exesperantista que esperantista tebi.

I el seu antic professor li respon: «Nur stultuloj neniam dubas» —només els estúpids no dubten mai—, i que d’aquella crisi n’eixirà «bona, kompleta, hardita esperantisto… aŭ nenio»: un esperantista bo, complet i endurit… o res.

El desenllaç no és ni quedar-se ni anar-se’n. Decidix continuar, però canviant del tot la manera: actuar «sola, laŭ mia propra ritmo» —a soles i al seu ritme—, deixar d’ensenyar, deixar de fer intercanvis, i dir a qui li vullga escoltar: «sóc així, faig això; si t’interessa, benvingut; si no, deixa’m, jo continue».

És una quarta possibilitat que sol quedar fora de les llistes: no abandonar el moviment, sinó abandonar la manera de pertànyer-hi.

1981-1982: dos verbs més i dos casos

El mateix any, Bernard Golden proposa en Literatura Foiro un verb nou a partir de Petro Stojan, el gran bibliògraf de la llengua: stojani, «agir com Petro Stojan, que, havent sigut un esperantista actiu, va anar adoptant a poc a poc punts de vista contraris a l’esperanto amb el resultat que finalment es va convertir en malesperantisto però sense abandonar del tot el moviment». Marxar-se’n no és l’única eixida: també es pot quedar dins com a adversari.

En 1982, Tibor Sekelj publica «Kial mi revenis al Esperanto». Havia fundat associacions i havia sigut dels més actius, fins que va xocar amb la direcció d’UEA i es va convéncer que no es podia avançar «per la malnovaj, ŝtoniĝintaj metodoj» —amb els mètodes vells i petrificats. La seua conclusió:

Mi konkludis, ke mi ne venis al Esperantujo por batali kontraŭ aliaj esperantistoj, sed nur por Esperanto. […] Dum dek jaroj mi ne apartenis al ia organizaĵo; nur mi retenis miajn personajn rilatojn kaj volonte prelegis kiam ajn ia Esperanto-grupo min invitis.

Vaig concloure que jo no havia vingut a Esperantujo a lluitar contra altres esperantistes, sinó només per l’esperanto. […] Durant deu anys no vaig pertànyer a cap organització; només vaig conservar les meues relacions personals i feia conferències de bon grat sempre que algun grup d’esperanto m’invitava.

Va tornar en 1982, quan el dirigent amb qui havia xocat ja no hi era. És una desconnexió institucional neta, sense desconnexió lingüística ni humana.

I eixe mateix any Zlatko Tišljar publica a la revista Tempo «La rolo de mezkapabluloj en Esperanto-movado», que aporta una explicació incòmoda de per què se’n va la gent capaç: en un món xicotet, diu, els llocs de direcció els ocupen persones de capacitat mitjana que en la societat gran no dirigirien res, i que per tant tenen molt a perdre si entra talent.

Tiuj talentitaj baldaŭ komprenas, ke iliaj valoroj havas multe pli da ŝanco esprimiĝi en la pli vasta nacia skalo ol en tiu sekte enfermita areo, kiun diktatoras unuopaj mezkapabluloj.

Els talentosos comprenen prompte que els seus valors tenen moltes més possibilitats d’expressar-se en l’escala nacional, més ampla, que en eixa àrea tancada com una secta que dicten uns quants mediocres.

És una tesi dura i no la podem donar per demostrada —Tišljar no aporta dades, sinó una interpretació—, però té el mèrit d’explicar una eixida que les altres no expliquen: la del qui se’n va perquè no el deixen fer.

1987: Jordan converteix el fenomen en sociologia

L’antropòleg David K. Jordan, esperantista, publica en 1987 Esperanto and Esperantism: Symbols and Motivations in a Movement for Linguistic Equality. Allí el kabeismo deixa de ser una anècdota i passa a ser un mecanisme.

La seua tesi és que el moviment atrau dos públics distints —qui ve per la llengua i qui ve per la causa— i que els clubs locals solen quedar organitzats al voltant del segon:

Kabeismo represents the failure of the local movement to hold people like George, and their resultant disillusionment. The movement repels some of its most fluent members, who often come to it through the appeal of the language.

El kabeismo representa el fracàs del moviment local a l’hora de retindre gent com George, i el desencant que se’n seguix. El moviment repel·lix alguns dels seus membres més fluids, que sovint hi arriben per l’atractiu de la llengua.

I reproduïx la carta d’un informant, «Ian», que és la formulació més neta que hem trobat de tot este assumpte:

I am not bothered by the fact that chances for worldwide acceptance of Esperanto are practically nil, but by the fact that the Esperantists refuse to admit it, and instead pompously trumpet their slogans and that [vastly inflated] number of there being 15 million Esperantists in the world. […] We are a tiny, dispersed people with the arrogance of a world-conquering army. I love the language and like a lot of Esperantists…, but for my sanity I cannot remain much longer in the movement.

No em molesta que les possibilitats d’acceptació mundial de l’esperanto siguen pràcticament nul·les; em molesta que els esperantistes es neguen a admetre-ho i en canvi proclamen pomposament les seues consignes i eixa xifra [enormement inflada] de quinze milions d’esperantistes al món. […] Som un poble diminut i dispers amb l’arrogància d’un exèrcit conqueridor del món. Estime la llengua i m’agraden molts esperantistes…, però per salut mental no puc continuar gaire més dins del moviment.

La part més útil de Jordan, però, és la descripció del mecanisme del club, que coincidix amb la de Kalocsay quinze anys abans i amb la de qualsevol que haja anat a una reunió local: on hi ha molts principiants, les intervencions es traduïxen a la llengua del país, i el parlant competent s’avorrix. Jordan ho descriu amb una precisió quasi cruel —quan es passa a l’anglés, «el vell callat del racó reviscola i domina la conversa»— i conclou que els parlants fluids massa bons per al club i massa poc connectats fora són «prime candidates for kabeismo».

Cal dir que Jordan estudia els clubs dels Estats Units dels anys huitanta, amb els seus problemes propis, i que ell mateix ho circumscriu; estendre-ho sense més a tot arreu seria anar més enllà del que la font diu.

1989: el diagnòstic clínic del grup local

Dos anys després, i altra vegada al butlletí de la federació espanyola, Bernard Golden publica «Diagnozo de malsanoj de la loka Esperanto-grupo». És un llistat de malalties: falta de diners, pèrdua de socis, incapacitat de captar-ne de nous, mal ambient per conflictes personals i rivalitats, krokodilado excessiu i falta de programes interessants. I un pronòstic:

Organizaĵo, kiu ne sukcesas adaptiĝi al novaj cirkonstancoj, pravigas la mornan prognozon pri iompostioma vegetado kaj ŝtoniĝo.

Una organització que no aconseguix adaptar-se a les circumstàncies noves justifica el pronòstic ombrívol d’anar vegetant i petrificar-se.

Golden arriba a escriure que quan els socis deixen d’interessar-se per la finalitat i treballen només per a la seua satisfacció, «oni rajtas nomi ilin sektanoj» —se’ls pot dir sectaris.

1999: Carlevaro reconeix la derrota

Tazio Carlevaro, després de quaranta-tres anys d’activitat, publica Ĉu Esperanto postvivos la jaron 2045? Havia sigut, escriu, un esperantista convençut que el món volia l’esperanto i que qui no el recolzava era perquè no coneixia el problema. Havia invertit temps, passió i diners esperant que l’esperanto adquirira algun paper independent en la cultura, la ciència o les institucions internacionals. I es pregunta:

Kio konkretiĝis? Nenio. Tiu estas fakto.

Què s’ha concretat? Res. Això és un fet.

La conclusió és la més dura de totes les que hem llegit:

Ni devas agnoski malvenkon.

Hem de reconéixer la derrota.

Carlevaro pronostica que cap a 2045 el moviment quedarà reduït a un grup de persones majors. És un pronòstic, no una dada, i té qui el discutix: Jorge Camacho el cita precisament per a dir que probablement s’equivoca, perquè mentres la gent necessite certeses, l’esperanto continuarà atraient-ne. I Carlevaro tampoc conclou que la llengua no valga res: la qualifica de creació interessant i fins i tot genial, i proposa conservar-ne la memòria.

2001: la federació discutix la paraula mateixa

Ací el debat es fa domèstic. Al butlletí de la federació espanyola de setembre-octubre de 2001, Toño del Barrio no ataca el fenomen, sinó el mot. Ell havia deixat altres associacions al llarg de la vida —per desencant, per falta de temps, per canvi d’opinions— i sempre amb mala consciència:

En nia lingvokomunumo aspektas alie: ŝajnas ke forlasi la movadon […] kvazaŭ havas prestiĝon. Oni ne seniluziiĝas: oni kabeas. Kaj tio alproksimigas la forestontojn al tiu «genia kaj neniam komprenata» majstro.

En la nostra comunitat lingüística la cosa té un altre aspecte: sembla que abandonar el moviment […] tinga prestigi. Un no es desencanta: un kabea*. I això acosta els qui se’n van a aquell mestre «genial i mai comprés».*

I remata: «Multaj forlasis kaj forlasos nian movadon, sed nur kabeis Kabe, kaj neniu scias kial» —molts han deixat i deixaran el nostre moviment, però només va kabei Kabe, i ningú sap per què. Proposa enterrar la paraula al calaix dels termes arcaics.

En eixe mateix número, la redacció il·lustrava les pàgines amb la vinyeta que encapçala este article i amb un peu que deia: «Kabeintoj bonvolu pendigi ĉi tie sian esperantan kostumon» —els qui se’n vagen, que pengen ací el vestit d’esperantista.

2011: Steele mira la foto de 1911

Trevor Steele compara en Ĉu malesperi? el congrés australià de 1911 amb el de 2011. El balanç lingüístic és favorable al present: el de 1911 es feia en gran part en anglés i el de 2011 va ser íntegrament en esperanto. El balanç social, no:

Niaj nunaj anoj estas malpli multaj kaj averaĝe pli maljunaj ol tiuj antaŭ cent jaroj, kaj la societa prestiĝo estas nun sendube malpli alta.

Els nostres membres actuals són menys i de mitjana més majors que els de fa cent anys, i el prestigi social és ara sens dubte més baix.

En 1911, escriu, el congrés el patrocinaven el governador, bisbes, ministres i l’alcalde, i fins i tot els no esperantistes donaven per fet que la llengua guanyaria. Cent anys després, «Esperanto ŝajnas senperspektiva hobio de manpleno da homoj, kiuj pensas eble idealisme, sed ne realisme» —l’esperanto sembla un hobby sense perspectives d’un grapat de gent que pensa potser idealistament, però no realistament.

I aleshores es fa la pregunta del títol: ¿cal rendir-se? La seua resposta és que no, i és honesta fins al final sobre en què es basa:

Mi havas kvazaŭreligian fidon, ke jes ja iam Esperanto […] estos akceptita por la rolo intencita de ĝia aŭtoro.

Tinc una fe quasi religiosa que sí, que algun dia l’esperanto […] serà acceptat per al paper que li va voler donar el seu autor.

Steele és el cas contrari a Carlevaro amb les mateixes dades al davant: el mateix diagnòstic, resolt amb fe, no amb revisió.

2013: Camacho i la llengua zombi

El text més citat d’esta sèrie és de Jorge Camacho: «La zombia lingvo» (Libera Folio, maig de 2013), ampliat com «Motivoj por ne kabei» (Beletra Almanako 19, 2014). La imatge central és que una estructura pot continuar movent-se molt després d’haver-se buidat:

Ni esperantumas simile kiel antaŭ 50, 75 aŭ eĉ 100 jaroj […], kvankam kerne ĝi jam mortis antaŭ tre longe, kaj nur niaj aktivaĵoj plu tenas ĝin viva, fikcie, inercie, zombie (sen)viva.

Fem d’esperantistes igual que fa 50, 75 o fins i tot 100 anys […], encara que en el nucli va morir fa moltíssim de temps, i només les nostres activitats la mantenen viva: fictíciament, per inèrcia, zombi-viva.

El que fa Camacho, però, és no kabei: continua escrivint literatura en esperanto i diu que continuarà usant la llengua com usa el finés, l’anglés, el francés, el portugués o el xinés. El que abandona és l’obligació de justificar-la. El seu text mereix un article per ell mateix, i el té: la llengua zombi recorre els vint anys en què Camacho va anar dient això mateix, de 1999 a 2017, sense arribar a marxar-se’n mai.

2018 i després: ruptures completes i ruptures ràpides

Tsvi Sadan havia sigut elegit membre de l’Akademio de Esperanto en 2013; el registre de l’Acadèmia diu que va dimitir el 26 de juliol de 2018. En textos posteriors explica que allò formava part d’un canvi molt més ampli: no és que el moviment el decebera, és que va deixar de compartir el marc que feia que allò li importara.

No tota revisió acaba en eixida. Ken Miner, que havia aprés la llengua cap als catorze anys, conta que ja des dels anys seixanta havia optat per «acknowledge the futility of getting the language «recognized» and simply nurture the language and its community of speakers» —reconéixer la futilitat d’aconseguir que la llengua fóra «reconeguda» i simplement cuidar la llengua i la seua comunitat de parlants. És la mateixa operació que faran després Camacho o Johansson, però feta abans de la crisi i sense trencar res.

I hi ha el cas modern i accelerat de Derek Sivers, que va estudiar esperanto sis mesos fins a parlar-lo, es va inscriure a un congrés internacional a Seül i en va eixir el mateix dia:

I went into the conference, and was immediately disappointed. […] And so I left and never spoke Esperanto again. I feel bad saying that I liked the language but not its speakers. I feel like it’s my fault.

Vaig entrar al congrés i em vaig endur immediatament una decepció. […] I així és com me’n vaig anar i no vaig tornar a parlar esperanto mai més. Em sap mal dir que m’agradava la llengua però no els seus parlants. Sent que la culpa és meua.

Sivers descriu els assistents amb duresa i sense cap pretensió d’objectivitat —«hippie Klingon», arriba a dir—, i ell mateix admet que potser el problema era ell. Com a descripció del moviment no val res; com a testimoni de com es trenca el vincle entre una llengua i la seua comunitat, és exacte i és de fa quatre dies.

La resposta a qui se’n va

Un patró que apareix en quasi totes estes històries és què fa el moviment quan algú marxa. N’hem vist quatre reaccions distintes en les fonts:

La vergonya. El protagonista de 1981 té por de sentir-se «renegat», i la resposta del veterà —«no te n’avergonyisques»— està escrita precisament perquè eixa vergonya existia.

El prestigi. Toño del Barrio descriu el mecanisme contrari vint anys després: dir kabei en compte de «me’n vaig desencantar» convertix l’abandó en un gest amb pedigrí.

L’atac personal. Quan Christopher Culver va publicar en 2005 un assaig explicant per què deixava el moviment —sostenia que la cultura interna d’Esperantujo, amb la seua desaprovació del krokodilado, xocava amb el discurs esperantista a favor de la diversitat lingüística—, part de la rèplica pública no va discutir els seus arguments sinó els seus motius, atribuint-los a ambicions personals frustrades dins de les organitzacions juvenils. Tinga raó o no en el fons, respondre a una crítica parlant de la biografia de qui la fa és una manera de no respondre-la.

El silenci. Segurament la més habitual, encara que per definició no la podem comptar, perquè no deixa cap document: el soci que desapareix i a qui ningú telefona. No en tenim cap font, precisament perquè no en genera.

Què deixa de creure exactament qui se’n va

Ajuntant els casos, el que es perd rarament és tot alhora. El que es perd, normalment en este ordre, és:

que arribarà la fina venko;
que hi ha un «problema lingüístic mundial» i que l’esperanto és la solució;
que les xifres de parlants que es repetixen són certes;
que la llengua és tan fàcil com es diu en la propaganda;
que els esperantistes compartixen uns valors especials;
que les institucions del moviment mereixen el temps que se’ls dedica;
que parlar la llengua obliga a difondre-la.

I només al final, i en pocs casos, que la llengua tinga cap interés. Kabe és excepcional precisament per això, i no per haver-se’n anat.

Hi ha una asimetria interessant en tot això: el moviment té una paraula per a qui se’n va, en té una altra per a qui es queda però en contra, i quasi ningú recorda la tercera. Perquè n’hi ha una tercera. Sten Johansson, hui un dels escriptors originals importants de la llengua, conta que va militar en el moviment juvenil, que el moviment no li interessava de veres i el va deixar; i com que aleshores llengua i moviment estaven units en la seua ment, va deixar també la llengua:

Do mi kabeis kaj restis kabea dum dek jaroj.

O siga que vaig kabei i vaig continuar kabea durant deu anys.

El que el va tornar no va ser cap campanya de captació ni cap congrés. Va ser retrobar un antic amic per correspondència, el brasiler Paulo Sérgio Viana, que el va animar a traduir i després a escriure:

Per tio mi fakte mal-kabeis.

Així és com, de fet, vaig des-kabei.

La nostra lectura

Fins ací, les fonts. El que ve ara és interpretació nostra i va marcada com a tal.

Si el que la gent abandona quasi sempre és el moviment i quasi mai la llengua, aleshores comptar els qui se’n van com a pèrdues és comptar malament. Un moviment que done per bo que algú deixe de ser activista i es quede només com a parlant probablement conservarà més llengua, encara que conserve menys «esperantistes». Els casos de Sekelj i Johansson apunten a més una cosa pràctica: qui se’n va no sempre se’n va per a sempre, i els dos van tornar per una persona concreta, no per una campanya.

I hi ha una lliçó que ve de Kalocsay i de Jordan alhora, separats per quinze anys i un oceà, i que és la més fàcil d’aplicar demà: la gent no deixa de vindre perquè el club no capte prou, sinó perquè dins del club no hi ha res a fer en esperanto. Els dos van descriure el mateix mecanisme —el principiant es decep quan descobrix que no entén, el parlant bo s’avorrix quan tot es traduïx— i els dos van proposar el mateix remei, que és donar-los alguna cosa que fer amb la llengua en compte de sobre la llengua.

Fonts

Lanti, E. «Vivantigi Esperanton» (1922), dins Vortoj de Kamarado E. Lanti. Text consultat al Tekstaro de Esperanto.
Casanoves, C.M.F. Sermó en la 13a Trobada Provincial Esperantista de Barcelona, Sant Cugat del Vallès, 20 de juny de 1971, segons la crònica del Boletín de la Federación Española de Esperanto núm. 187 (setembre-octubre de 1971), p. 20-21.
Kalocsay, Kálmán. «Kion fari por la Esperanta literaturo», publicat originalment a Hungara Vivo núm. 3/1971 i reproduït al Boletín de la Federación Española de Esperanto núm. 192 (juliol-agost de 1972), p. 3-5.
Kristos, H. «Kiam dubas esperantisto», Kulturaj Kajeroj 1981/2. PDF a Bitarkivo. No hem identificat qui hi ha darrere del nom.
Golden, Bernard. Proposta del verb stojani, Literatura Foiro núm. 70 (1981), p. 13. No hem vist el número de Literatura Foiro: la definició la citem per la nota que li dedica La Ondo de Esperanto núm. 5-6 de 2009, p. 21.
Sekelj, Tibor. «Kial mi revenis al Esperanto», The Australian Esperantist núm. 199 (279), setembre de 1982. PDF de l’Aŭstralia Esperanto-Asocio. Les cites s’han pres del text OCR del facsímil i s’han corregit els errors evidents de reconeixement.
Tišljar, Zlatko. «La rolo de mezkapabluloj en Esperanto-movado», Tempo, 1982, republicat per Libera Folio el 9 de setembre de 2020.
Jordan, David K. «Esperanto and Esperantism: Symbols and Motivations in a Movement for Linguistic Equality», Language Problems & Language Planning 11(1), 1987. Text complet a la University of California, San Diego.
Golden, Bernard. «Diagnozo de malsanoj de la loka Esperanto-grupo», Boletín de la Hispana Esperanto-Federacio núm. 292-293 (octubre-desembre de 1989), p. 11. PDF a Bitoteko.
Carlevaro, Tazio. Ĉu Esperanto postvivos la jaron 2045? PDF a satesperanto.org.
Żelazny, Walter. «Pri la rilatoj inter inteligencio kaj plebo en la Movado», La Ondo de Esperanto 2000, núm. 4 (66), amb la secció «Pro kio Kabe kabeis?». Número complet.
Del Barrio, Toño. Article sobre l’ús del verb kabei, HEF-Bulteno núm. 352 (setembre-octubre de 2001), p. 20-21. D’eixe número ix també la vinyeta que il·lustra l’article.
Steele, Trevor. «Ĉu malesperi?», La Ondo de Esperanto, octubre de 2011. Text a sezonoj.ru.
Camacho, Jorge. «La zombia lingvo», Libera Folio, 9 de maig de 2013 (còpia d’Internet Archive; l’URL original ja no respon), i la versió ampliada «Motivoj por ne kabei», Beletra Almanako 19, febrer de 2014. Citem per la còpia íntegra publicada per l’autor al seu blog; no hem vist l’exemplar imprés de Beletra Almanako.
Akademio de Esperanto. Registre d’exmembres i excorresponents, per a la data de dimissió de Tsvi Sadan.
Culver, Christopher. «Why Esperanto Suppresses Language Diversity: Thoughts on Leaving the Esperanto Movement» (2005). L’original ja no és al seu lloc; el coneixem per la discussió contemporània a Languagehat, que en reproduïx arguments i on hi ha les rèpliques que comentem.
Sivers, Derek. «Esperanto, Toki Pona, Swahili, Indonesian».
Johansson, Sten. «Mia verkado», xarrada del 7 de setembre de 2019 reproduïda a Ora Ĵurnalo núm. 21. PDF del club de Göteborg.
Miner, Ken. «Esperanto: some observations of a speaker-linguist» (2015), per al gir cap endins des dels anys seixanta.

Els butlletins de la federació espanyola s’han consultat en els facsímils i l’OCR de la Gazetoteko, dins de l’arxiu de recerca del grup. Totes les traduccions al valencià són nostres.

Vegeu també

Llegir en:

Aquesta entrada encara no té cap comentari. Sigues la primera persona a comentar-la des del fedivers.

Per què la gent se’n va de l’esperantisme