Insultar en esperanto

En la literatura espanyola, «blasfemar en esperanto» és un acudit: vol dir una cosa impossible o ridícula. La resposta és que sí que es pot, que hi ha dos diccionaris dedicats a fer-ho, que el Boletín de la Federació Espanyola en parlava ja en 1983, que en 2007 es va convocar un concurs amb un acadèmic al jurat i que en 2024 encara se’n publicava un fanzine a Reus.

Primer, l’acudit

Que insultar en esperanto siga una imatge còmica està documentat al nostre catàleg de mencions:

«Uno no sabe si revolcarse de risa o blasfemar en esperanto cuando imagina el cuadro.»

— Arturo Pérez-Reverte, Con ánimo de ofender (2001)

«[…] fuera de lugar cada vez que intentaba poner una coma, y el resultado era como renegar en esperanto.»

— John Dickson Carr, La estatua de la viuda

«[…] idioma que el Penumbra no entiende, aunque hay frases que se entienden en cualquier idioma: el esperanto del insulto.»

— Felipe Benítez Reyes, Mercado de espejismos (2007)

Els dos primers usen la llengua com a sinònim d’esforç absurd. El tercer fa el contrari, i és el més fi: l’insult és tan universal que ja és un esperanto.

Dos diccionaris, i el que en diu la columna de llengua

L’esperanto té dos vocabularis dedicats sencers a este registre, i els dos són obra de gent d’ací a prop:

• Tabuaj vortoj en Esperanto. Vortaro kun ekzemploj pri praktika uzado, de Hektor Alòs i Font —sociolingüista català— i Kiril Velkov, editat per Ljubomir Trifonĉovski (Vraca, Bulgària, 1991). Es pot llegir sencer: està digitalitzat a la Bitoteko, la biblioteca de la Federació Espanyola, i són catorze pàgines amb el vocabulari etiquetat per registre —GV paraula normal, Ĵar paraula de ĵargó «que no convé usar en conversa pudorosa», Neo neologisme amb prou faenes usat, Sci terme científic, Mit mitologia.
• Knedu min, Sinjorino! Tabuaj kaj insultaj esprimoj en Esperanto, de Renato Corsetti i altres (La KancerKliniko, 1987; segona edició ampliada, Thaumiers, 2006). El títol és un joc amb la novel·la Kredu min, sinjorino! de Cezaro Rossetti: «pasteu-me, senyora» en compte de «cregueu-me, senyora». Corsetti va arribar després a president de l’Associació Universal d’Esperanto. Són 36 pàgines en nou seccions —insults, renecs, expressions eufemístiques, interjeccions, onomatopeies, paraules tabú, metàfores, argot i expressions compostes—. No està digitalitzat: encara es ven a la Retbutiko de la Lliga Esperantista Flamenca. Corsetti hi va afegir després una Propono por kromvortaro.

Qui els posa en context és Antonio Valén, en la seua columna «Lingva Angulo» del Boletín de HEF, al número 344 (gener-febrer de 2000). Parlant de com creix el lèxic de la llengua, ho despatxa en dues línies:

«Esperanto disponas abundon da fivortoj. De kiam la granda Peneter lanĉis sian superban sonetaron en 1931, oni neniam ĉesis uzi ilin: tion klare pruvas du simpatiaj vortaroj pri fivortoj kaj insultoj.»

[L’esperanto disposa d’una abundància de paraulotes. Des que el gran Peneter va llançar el seu superb recull de sonets en 1931, no s’han deixat d’usar mai: ho demostren clarament dos simpàtics diccionaris de paraulotes i insults.]

— Antonio Valén, Boletín de HEF núm. 344 (gener-febrer de 2000)

El pròleg del diccionari búlgar diu el mateix amb menys entusiasme, i és el millor resum que hem trobat de tot l’assumpte:

«Nek Zamenhof nek la aliaj pioniroj de lingvo Internacia en siaj verkoj uzis obscenajn vortojn, kvankam ĉiuj ili klopodis fari el Esperanto realan lingvon. Unue la tabuaj vortoj publike aperis en «Sekretaj Sonetoj» de Peter Peneter en 1931(?). […] Sed la vortaroj, kie i.a. estas tabuaj vortoj, ne multenombras. Ankoraŭ la esperantistaro hontas…»

[Ni Zamenhof ni els altres pioners de la Llengua Internacional van usar paraules obscenes en les seues obres, encara que tots ells s’esforçaven per fer de l’esperanto una llengua real. Les paraules tabú van aparéixer públicament per primera vegada en els Sekretaj Sonetoj de Peter Peneter en 1931(?). […] Però els diccionaris que arrepleguen paraules tabú no abunden. Els esperantistes encara se n’avergonyixen…]

— Ljubomir Trifonĉovski, pròleg a Tabuaj vortoj en Esperanto (1991)

Eixe interrogant després de «1931» no és nostre: és seu. El Boletín de la Federació diu 1931, els catàlegs bibliogràfics diuen 1932, i el diccionari que recull el gènere no s’atrevix a decidir-ho tampoc.

El «gran Peneter» és Kálmán Kalocsay, un dels millors poetes de la llengua, que va publicar sota el pseudònim de Peter Peneter els Sekretaj sonetoj —sonets eròtics amb un glossari final en vers de les paraules que hi feia falta—. Valén cita la tercera edició (Budapest, Hungara Esperanto-Asocio, 1989). No hem vist l’original.

La maquinària: -aĉ- i fi-

Ara bé, per a insultar en esperanto no cal cap diccionari, perquè la llengua té dues peces que s’enganxen a qualsevol paraula i la degraden. No són sinònimes:

• -aĉ- degrada la qualitat. Domo és una casa; domaĉo, un casot. Skribi és escriure; skribaĉi, fer gargots.
• fi- degrada la moral. Fidomo no és una casa que caiga a trossos: és una casa de mala reputació. Fama és famós; fifama, tristament cèlebre.

Amb això, aĉulo («individu de mala qualitat») i fiulo («individu de mala llei») no els has de buscar enlloc: els fabriques. I es poden acumular: fiaĉulo.

El sufix -aĉ- no estava en el Fundamento de 1905: es va oficialitzar en 1909, en la Primera Addició Oficial al Universala Vortaro, la primera ampliació que va aprovar l’Acadèmia. Ve de l’italià -accio. La llengua tenia quatre anys i el moviment ja havia decidit que li calia una manera reglamentada de dir que una cosa és una porqueria.

En canvi, arrels per a insultar n’hi havia des del primer dia. El Universala Vortaro del Fundamento de 1905 ja porta kanajl' (canaille · łajdak), fripon' (fripon, coquin · szelma) i diabl'.

Hi ha un tercer prefix que sembla que hauria de servir per al mateix i no servix: mal-, que no vol dir «roín» sinó «el contrari de». Malavara no és un avar dolent: és un generós —i la llengua té per a això un sinònim que sona tan bé com malavara sona malament: sindona, «qui es dona a si mateix»—. Qui insulta amb mal- sense comprovar-ho es queda sense insult, un parany que ja s’explica en la xarrada del Centre Aragonés de 2022.

Zamenhof i una paraula que no va voler

L’Etimologia Vortaro de Esperanto d’Ebbe Vilborg deixa plantejat un enigma en l’article kurbo: «no està clar per què Z. va preferir -b- en compte de -v-, més internacional». En polonés és krzywy, en rus krivoj: tot apunta a kurv-, i Zamenhof va triar kurb-, del francés courbe.

En el Boletín núm. 325 (març-abril de 1996), Bernard Golden proposa una explicació, i cal dir des del principi que és una hipòtesi seua, no un fet documentat: que kurwa —«prostituta» en polonés, i encara hui una de les paraulotes més freqüents dels grafits— era una paraula que el xiquet Zamenhof tenia prohibida a casa, i que va evitar l’arrel per això.

Hi afig dues coses més. La primera, també amb un «sembla que» seu: que en la reforma de la llengua que Zamenhof va proposar en 1894, set anys després, kurva ja no li feia nosa i proposava que substituïra kurba —la reforma no es va aprovar mai i la paraula es va quedar com estava—. La segona és comprovable sense matisos: totes les altres llengües planificades importants —Ido, Occidental, Novial, Interlingua, Neo— van agafar kurv- sense cap problema.

La prudència, documentada

El mateix article de Golden acaba amb una nota que val per tot un assaig sobre el pudor en la llengua. En el Twelfth Night de Shakespeare, el personatge de Malvolio lletreja unes lletres que en anglés formen una paraula obscena. El traductor a l’esperanto va ser William Auld, el poeta més important que ha tingut la llengua:

«La puritana tradukinto William Auld kaŝis la veran anglalingvan signifon de la literoj C, N, T diritaj de Malvolio […] per la nenidiraj Esperantaj literoj F, U, Ŝ, anstataŭ fidele redoni la ĝustan signifon per P, I, Ĉ.»

[El purità del traductor William Auld va amagar el significat anglés real de les lletres que diu Malvolio, posant-hi unes lletres esperantes que no volen dir res en compte de donar fidelment el sentit exacte.]

— Bernard Golden, Boletín de HEF núm. 325 (març-abril de 1996)

Golden també observa que un diccionari polonés-esperanto de 20.000 paraules, publicat en 1986, no arreplega kurwa.

Al nostre arxiu, des de 1983

El Boletín portava anys en això. En el número 257 (maig-juny de 1983), Josep Maria Pi publica «La fivorto» —«la paraulota»—, un article que la defén com a mitjà de comunicació, i que arranca del Diccionario secreto de Camilo José Cela. Conta, entre altres coses, la d’un vell purità que, en una reunió i acorralat, va decidir soltar la paraulota més grossa que se li acudia:

«—Kanarioj!

—Sed tio ne estas fivorto —, la kunsidanoj diris.»

[—Canaris! / —Però això no és cap paraulota —van dir els assistents.]

Ell va replicar que era una paraulota de saló. La conclusió de l’article és que una interjecció vulgar «també és un mitjà de comunicació, rudimentari, sí, però moltes vegades eficaç».

I no era una excentricitat aïllada:

• En el número 313 (novembre-desembre de 1993) es dona compte de la tercera trobada de debat del Jovent Esperantista Català, prop de Sant Celoni, amb el tema «Sexe i esperanto»: hi va parlar Hektor Alòs sobre les paraules tabú, i Abel Montagut sobre les cançons d’amor d’Ausiàs March.
• En el número 323 (novembre-desembre de 1995), en una conferència de lexicografia amb Michel Duc Goninaz i Sabine Fiedler, Kiril Velkov —l’altre autor del diccionari— hi va fer una xarrada «sobre l’essència i el futur dels vocabularis de paraulotes en la nostra llengua».

I un fanzine de Reus, en 2024

La cosa no s’acaba en els anys noranta. En 2024, l’Associació Cultural Ĝuo de Reus va publicar un fanzine d’un full —d’eixos que es dobleguen i es retallen— titulat «Guía para insultar en esperanto: usar el idioma de la paz para hacer el mal», signat amb el pseudònim de Manel Mensoganto («Manel Mentider»). Està depositat a la Bitoteko, la biblioteca digital de la Federació Espanyola, amb llicència lliure, i en conservem còpia pròpia.

El plantejament és el mateix que el d’este article, dit amb menys paraules:

«¿Un lenguaje para sentirte miembro de la humanidad, más allá de las fronteras? ¿Comunicarte sin colonialismo cultural? ¿Paz? […] Aquí te damos un instrumento sacrílego para que insultes a la humanidad en pie de igualdad.»

El vocabulari bàsic que dona és este —les paraules són les seues, no les nostres—: piĉo, kaco, kojonoj, pugo, fekaĵo o merdo, fiki, putinido. I el que realment ensenya és el que dèiem més amunt: que ací el lèxic importa menys que el mecanisme. Amb fi-, -aĉ-, -ul-, -eg- i -id-, la llista es fa sola:

I el fanzine ho remata amb l’argument que fa gràcia perquè és cert: que als antípodes no entendran què és «un tonto del culo», però fiulo, aĉulo, merdulo o fekaĵido els quedaran claríssims.

Un concurs, amb un acadèmic al jurat

En juny de 2007, el Jovent Esperantista Noruec va convocar un Sakraĵkonkurso —concurs de renecs— per a demostrar que la llengua servix també per a això. Van arribar-hi 57 propostes i els resultats es van proclamar en el congrés nacional noruec, a Trondheim. El jurat no era cap broma: Jardar Eggesbø Abrahamsen, doctor en lingüística; Otto Prytz, membre de l’Acadèmia d’Esperanto; i Heming Welde Thorbjørnsen, president de l’organització mundial del jovent esperantista.

El tercer premi té nom conegut per a qui llija el Boletín: Manuel Pancorbo apareix en el número 336 responent preguntes en nom de l’associació, i en el 386 cantant versions en esperanto de «La morena de mi copla» en el Congrés Universal de Rotterdam.

I una cançó

El fanzine de Reus remet a La Pafklik, el grup que va obrir el rap en esperanto amb el disc Fek’ al Esperanto (2009) —«merda per a l’esperanto»—, que no va contra la llengua sinó contra la solemnitat del moviment. La primera línia ja ho diu tot:

«Mi nur lernis esperanton por insulti vin.»

[Només he aprés esperanto per a insultar-te.]

I l’estrofa que ho remata és una amenaça per l’excés de fraternitat: si tornes a dir-me samideano —«company d’idea», el tractament clàssic entre esperantistes—, et posaré la salut en perill.

La nostra opinió, i només açò és opinió

Tot el que hi ha damunt d’esta ratlla és el que diuen les fonts. El que ve ara és el que en pensem nosaltres.

L’insult és l’última cosa que s’aprén d’una llengua i la primera que delata qui no la parla: cal saber el registre, la companyia i el moment exacte. Per això el tòpic de «blasfemar en esperanto» fa gràcia, i per això no és cert. El que l’esperanto no té no són insults —en té, i de seus— sinó allò que fa que un insult faça mal: cent anys de gent dient-se’ls a la cara sense pensar-hi.

Fonts

• Alòs i Font, Hektor; Velkov, Kiril. Tabuaj vortoj en Esperanto. Vortaro kun ekzemploj pri praktika uzado. Redactor: Ljubomir Trifonĉovski. Vraca, 1991; digitalitzat per Igor Fedorov en 1999. Text complet a la Bitoteko (PDF).
• Corsetti, Renato, i altres. Knedu min, Sinjorino! Tabuaj kaj insultaj esprimoj en Esperanto. La KancerKliniko, 1987; 2a edició ampliada, Thaumiers, 2006, 36 pàgs. No està digitalitzat; es ven a la Retbutiko, d’on ve la descripció del contingut.
• Peneter, Peter [Kálmán Kalocsay]. Sekretaj sonetoj. 1931 o 1932 segons la font; 3a edició, Budapest, Hungara Esperanto-Asocio, 1989. No l’hem vist; fitxa a «Sekretaj Sonetoj» de la Viquipèdia en esperanto.
• Valén, Antonio. «Lingva Angulo», Boletín de HEF núm. 344 (gener-febrer de 2000).
• Golden, Bernard. Article sobre kurb-/kurv- en el pra-esperanto, Boletín de HEF núm. 325 (març-abril de 1996), a partir de l’Etimologia Vortaro de Esperanto d’Ebbe Vilborg.
• Pi, Josep Maria. «La fivorto», Boletín de HEF núm. 257 (maig-juny de 1983).
• Boletín de HEF núms. 313 (novembre-desembre de 1993) i 323 (novembre-desembre de 1995). La col·lecció sencera del Boletín està a gazetoteko.com.
• Mensoganto, Manel [pseud.]. Guía para insultar en esperanto: usar el idioma de la paz para hacer el mal. Reus, Associació Cultural Ĝuo, 2024. Fanzine d’un full, descarregable a la Bitoteko, la biblioteca digital de la Federació Espanyola; en conservem còpia pròpia.
• Norvega Junularo Esperantista, «La Sakraĵkonkurso: la rezultoj estas pretaj» (juny de 2007), esperanto.no.
• La Pafklik, Fek’ al Esperanto (2009); sobre el grup, «La Pafklik» a la Viquipèdia en esperanto.
• Fundamento de Esperanto (1905), Universala Vortaro, edició en línia de l’Akademio de Esperanto: entrades kanajl', fripon', diabl', mal'.
• Unua Oficiala Aldono al la Universala Vortaro (1909), on s’oficialitza -aĉ-; el text de les addicions està a steloj.de.
• Reta Vortaro, arrels don i avar, per a sindona i malavara.
• Pérez-Reverte, Arturo. Con ánimo de ofender (2001). — Dickson Carr, John. La estatua de la viuda. — Benítez Reyes, Felipe. Mercado de espejismos (2007).
• Una panoràmica general del tema, amb bibliografia, està a l’article «Esperanto profanity» de la Viquipèdia anglesa. El que ací s’afig és el que no hi ha: el rastre en el Boletín espanyol des de 1983 i el fanzine de Reus.
• Les traduccions al valencià són nostres.

Vegeu també

• Catàleg: l’esperanto en 108.009 llibres, d’on ixen les tres citacions literàries del principi.
• Presentació del llibre «Esperanto y esperantistas de Teruel», amb la xarrada sobre la llengua transcrita sencera.