Abans de l’esperanto hi hagué una altra llengua internacional que semblava destinada a triomfar. Tenia clubs en nombrosos països, revistes, manuals, professors acreditats i congressos internacionals. En 1889, els seus parlants arribaren a celebrar a París un congrés íntegrament en aquella llengua. No era l’esperanto. Era el Volapük.
Els membres de l'Acadèmia Internacional del Volapük cap a 1887, amb Johann Martin Schleyer al centre. Fotocollage conservat al Bildarchiv Austria.
I el seu èxit va ser tan espectacular com el seu declivi. En menys d’una dècada passà de ser el primer gran moviment internacional entorn d’una llengua planificada a quedar dividit per discussions sobre gramàtica, vocabulari i, sobretot, sobre una pregunta que l’esperanto hauria d’afrontar immediatament després: quan una llengua creada per una persona ja té una comunitat de parlants, de qui és la llengua? El creador del Volapük, Johann Martin Schleyer, tenia una resposta bastant clara.
Continuava sent, en última instància, seua. Una part important dels volapükistes pensava que ja no. Aquell desacord no explica per si sol la caiguda del Volapük, però contribuí decisivament a una fractura de la qual el moviment ja no es recuperaria. I Zamenhof tenia l’exemple davant dels ulls quan començà a decidir com havia de governar-se l’esperanto.
Un sacerdot alemany inventa una llengua mundial
Johann Martin Schleyer va nàixer en 1831 al Gran Ducat de Baden, en l’actual Alemanya. Era sacerdot catòlic i tenia un interés extraordinari per les llengües. Entre 1879 i 1880 començà a publicar el sistema que acabaria denominant Volapük. El nom ja mostra molt bé com funcionava el seu vocabulari. Procedix aproximadament de dos mots anglesos —world → vol i speak → pük— units mitjançant una vocal de genitiu, vol-a-pük: literalment, «llengua del món».
Però l’exemple també mostra un dels problemes que posteriorment se li retraurien. Les arrels provenien sovint de llengües europees, especialment de l’anglés, però Schleyer les modificava tant per adaptar-les al seu sistema fonològic que moltes deixaven de ser fàcilment recognoscibles. world es convertia en vol; speak, en pük; brother, en blod; friend, en flen; great, en glet, i rain acabaria apareixent com lilöm. El Volapük era, per tant, una llengua a posteriori: reutilitzava material de llengües existents. Però no buscava necessàriament que una persona reconeguera immediatament les paraules internacionals que ja coneixia.
Per què deformava tant les paraules?
Schleyer tenia els seus motius. Intentava construir arrels curtes, fàcils de combinar i adaptades a una fonologia que considerava internacional. També estava obsessionat amb evitar determinats sons que, segons ell, resultarien difícils per a alguns pobles. El cas més famós és la r. Schleyer considerava que podia ser problemàtica, particularment per als xinesos, i la substituí moltes vegades per altres consonants.
D’ací brother → blod o friend → flen. Paradoxalment, la llengua conservava en canvi ä, ö, ü, vocals particularment familiars als germanoparlants però de cap manera universals. Un estudi històric recent sobre el Volapük assenyala precisament aquesta contradicció: moltes decisions que Schleyer presentava com a fonèticament internacionals responien més a les seues pròpies intuïcions i preferències que a evidència lingüística.
Una gramàtica regular… però no necessàriament simple
El Volapük era extraordinàriament sistemàtic. Això no significa que fora senzill. Els substantius tenien quatre casos:
| Cas | vol — món |
|---|---|
| nominatiu | vol |
| genitiu | vola |
| datiu | vole |
| acusatiu | voli |
El plural afegia una -s: vols, volas, voles, volis. El sistema era regular i predictible. Però els verbs podien acumular una quantitat considerable d’informació mitjançant prefixos i sufixos: persona, nombre, temps, aspecte, veu i, en determinades formes de tercera persona, fins i tot el gènere del subjecte. Un manual de 1888 mostrava amb orgull que una sola paraula podia equivaldre a tota una expressió anglesa.
Aquesta característica resumeix bé el problema. El Volapük podia ser molt regular i alhora: molt complex. Les dos coses no són contradictòries. Una llengua pot tindre quaranta regles perfectament regulars i continuar exigint més esforç que una altra que en tinga vint.
L’experiment funciona
Malgrat aquestes dificultats, el Volapük tingué un èxit extraordinari. En 1884 celebrà el seu primer congrés internacional, a Friedrichshafen. En 1887, el segon, a Munic. I en 1889, el tercer, a París. Els dos primers congressos encara utilitzaren principalment l’alemany com a llengua de treball. Però el tercer es desenvolupà en Volapük. Això era importantíssim. Demostrava que una llengua que una persona havia creat feia només una dècada podia convertir-se realment en instrument de comunicació entre parlants de diferents països.
En 1889 hi havia al voltant de 250–280 clubs, nombroses publicacions periòdiques i centenars de manuals en moltes llengües. Un estudi acadèmic recent comptabilitza més de mil diplomes expedits a persones considerades capacitades per ensenyar Volapük. Les fonts del moviment arribaven a parlar de centenars de milers de simpatitzants i fins i tot de prop d’un milió, encara que aquestes xifres de membres o adherents s’han de tractar amb prudència.
Quan Zamenhof publica el primer llibre de l’esperanto en 1887, per tant, no apareix en un desert. El Volapük ja existia. I estava triomfant.
El 1887: Volapük arriba al cim mentre naix l’esperanto
La coincidència cronològica és espectacular. En 1887:
- el Volapük celebra el seu segon congrés internacional;
- crea una Acadèmia;
- continua expandint-se ràpidament;
i, al mateix temps:
- Zamenhof publica a Varsòvia el primer manual de la seua Lingvo Internacia.
L’esperanto naix, per tant, mentre el seu gran predecessor està en plena expansió. Durant alguns anys els dos projectes coexistixen. De fet, inicialment no hi havia cap raó evident per pensar que l’esperanto acabaria sobrevivint i el Volapük es convertiria en una curiositat històrica. Si algú haguera apostat en 1887 per la llengua amb més possibilitats immediates, probablement hauria triat Volapük.
El problema inevitable: els parlants comencen a tindre opinions
Però l’èxit modifica una llengua planificada. Quan només existix el creador, totes les decisions són fàcils: el creador decidix. Quan apareixen milers d’usuaris, entre ells professors, traductors i lingüistes, ocorre una cosa inevitable: comencen a detectar problemes. Alguns consideraven el Volapük excessivament complex. Altres criticaven que les arrels internacionals quedaren tan deformades que ja no proporcionaven l’avantatge de ser recognoscibles.
Altres volien modificar determinades formes gramaticals. I apareixia una pregunta institucional molt més perillosa: qui tenia dret a fer-ho?
Schleyer no considerava que haguera deixat de ser la seua llengua
Ací trobem una de les diferències més importants entre la història del Volapük i la posterior història de l’esperanto. Schleyer mantingué un control molt fort sobre el moviment. Es presentava com a Datuval, el «gran inventor», i ocupava la posició de cap suprem de la comunitat. I, més important encara, es reservava l’última paraula sobre la llengua. La bibliografia acadèmica descriu explícitament que conservava dret de veto sobre les decisions lingüístiques. Un estudi recent relaciona aquesta estructura jeràrquica amb la seua concepció catòlica de l’autoritat: Schleyer imaginava una comunitat internacional unificada, però amb una direcció clara i un creador situat al cim.
Això podia funcionar mentre la comunitat coincidia amb ell. El problema començava quan deixava de coincidir.
L’Acadèmia del Volapük
En el congrés de Munic de 1887 es creà una Acadèmia Internacional del Volapük. La idea era aparentment molt sensata. Si la llengua ja tenia una comunitat internacional, necessitava una institució capaç de:
- estudiar-la;
- conservar-la;
- desenvolupar-ne el vocabulari;
- i resoldre problemes lingüístics.
Entre les figures més importants de la nova etapa aparegué Auguste Kerckhoffs, lingüista i criptògraf neerlandés establit a França. Kerckhoffs era un partidari entusiasta de la llengua. Però també pensava que calia reformar-la. I ací començà una disputa que acabaria sent existencial.
Quants vots val el creador d’una llengua?
La pregunta pot semblar còmica, però el conflicte arribà literalment a eixe nivell. Schleyer reclamava el dret de veto sobre les decisions de l’Acadèmia. Els acadèmics no volien acceptar-lo. En un intent de compromís, es proposà que el vot de Schleyer valguera tres vegades el d’un acadèmic ordinari. Era un reconeixement extraordinari de la seua condició de creador. Però no li concedia el que ell considerava essencial: el dret a anul·lar una decisió de la institució.
La majoria de l’Acadèmia rebutjà, per tant, el veto que Schleyer reclamava. Una història contemporània del moviment descriu el conflicte exactament en aquests termes: tres vots per al creador, sí; poder de veto, no. La diferència era filosòfica. Per a Schleyer:
Jo he creat la llengua; l’Acadèmia m’ajuda a administrar-la.
Per als reformistes:
Tu has creat la llengua, però ara existix una comunitat que la parla.
Les dos concepcions no podien coexistir fàcilment.
1889: el congrés que demostrà l’èxit del Volapük i començà a destruir-ne la unitat
El tercer congrés internacional es reuní a París en agost de 1889. Va ser, en un sentit, el gran triomf del projecte. Les sessions es podien desenvolupar en Volapük. La llengua funcionava. Però políticament el moviment estava trencant-se. Kerckhoffs i altres acadèmics volien poder revisar vocabulari i gramàtica. Schleyer considerava que estaven excedint les seues atribucions. La disputa s’havia fet pública abans mateix del congrés. Schleyer arribà a declarar invàlides anticipadament la reunió i les seues futures decisions i convocà separadament els acadèmics que li eren fidels.
L’Acadèmia, per la seua banda, aprovà uns estatuts que li atribuïen la funció de completar i millorar la gramàtica i el vocabulari. Schleyer no acceptà aquella pèrdua de control. El resultat fou una escissió.
La paradoxa de l’autor
Schleyer havia aconseguit una cosa extraordinària. Havia creat una llengua. Després havia creat una comunitat internacional al seu voltant. Però precisament l’èxit provocava una transformació que semblava difícil d’acceptar: si la comunitat era real, la llengua ja no podia funcionar exactament com una obra privada. Una novel·la continua pertanyent al seu autor encara que la lligen un milió de persones.
Una llengua funciona d’una altra manera. En el moment en què milers de persones comencen a utilitzar-la per crear frases que el fundador mai no havia imaginat, apareix una tensió inevitable entre autoria i propietat social. El Volapük fou probablement la primera llengua planificada que experimentà aquest problema a gran escala. El problema no és exclusiu de les llengües. Un segle després, el programari es va trobar amb la mateixa pregunta —de qui és una obra que una comunitat sencera usa, modifica i manté— i li donà la resposta contrària a la de Schleyer: llicències que autoritzen expressament qualsevol a estudiar-la, canviar-la i redistribuir-la. La comparació entre el programari lliure i l’esperanto és habitual entre els esperantistes valencians, encara que normalment per una altra semblança: Joan Català, informàtic especialitzat en programari lliure i professor voluntari del grup, la feia així en 2013 a Ràdio Malva, des de la Fira Alternativa de València: «promocionar también el software libre, que es una trayectoria igual que el mundo del esperanto: es lo mismo, la gente no lo conoce y piensa que no existe».
Però seria massa fàcil culpar-ho tot a Schleyer
La història és més complicada. El Volapük no desaparegué simplement perquè el seu creador fora autoritari. Hi havia també problemes pròpiament lingüístics. La gramàtica, encara que regular, era considerablement complexa. El sistema verbal permetia acumular una gran quantitat de morfologia. El vocabulari modificava tant moltes arrels internacionals que desaprofitava parcialment un avantatge evident d’una llengua auxiliar: que un europeu poguera reconéixer paraules que ja coneixia.
Un diccionari contemporani explicava, per exemple, amb total normalitat transformacions com world → vol speak → pük brother → blod friend → flen great → glet i assenyalava que la r era especialment evitada. Per a Schleyer, això feia el sistema més universal. Per a molts dels seus usuaris, el feia menys recognoscible.
Una llengua internacional massa personal?
Ací apareix una contradicció interessant. Schleyer volia crear una llengua per a tota la humanitat. Però algunes de les decisions fonamentals depenien fortament de:
- la seua pròpia intuïció fonètica;
- la seua concepció de la precisió;
- la seua preferència per determinades estructures;
- i la seua pròpia idea de com havia de governar-se el moviment.
És el perill de qualsevol projecte fortament personalista. Una sola persona pot crear un sistema extraordinàriament coherent perquè no necessita negociar cada decisió. Però la mateixa característica pot convertir-se en un obstacle quan el sistema creix. El que facilita la creació inicial pot dificultar la institucionalització posterior.
Els reformistes tampoc salvaren el projecte
Això també és important. No podem contar la història com:
Schleyer era conservador, els reformistes tenien raó i si els haguera deixat actuar el Volapük hauria triomfat.
No ho sabem. Després de la ruptura, l’Acadèmia continuà reformant la llengua. Sota la direcció posterior de Waldemar Rosenberger, les modificacions es feren tan profundes que el resultat acabà convertint-se pràcticament en una altra llengua: Idiom Neutral. És una ironia considerable. Schleyer temia que, si perdia el control, els reformistes deixarien de parlar Volapük. I una part d’ells acabà efectivament transformant-lo fins a crear un sistema diferent.
Per tant, Schleyer havia identificat un risc real. El problema és que la seua resposta autoritària tampoc no el va resoldre.
El Volapük no mor de sobte
Parlar de «la mort del Volapük» és útil narrativament, però històricament convé matisar-ho. No desapareix en 1887 quan naix l’esperanto. Ni tampoc desapareix completament en 1889. El que ocorre és un declivi molt ràpid durant els primers anys de la dècada de 1890. Molts clubs desapareixen. Les publicacions perden lectors. Una part dels partidaris busca altres projectes. L’esperanto comença a aparéixer precisament en aquell espai.
Però el Volapük mai no s’extingix del tot. Continua existint una comunitat reduïda. I en el segle XX encara experimentarà una reforma important.
Arie de Jong: el Volapük que Schleyer no havia volgut permetre?
En les dècades posteriors, el neerlandés Arie de Jong emprengué una revisió profunda de la llengua. La seua reforma, consolidada al voltant de 1931, simplificava aspectes gramaticals i feia moltes arrels més recognoscibles. Entre altres coses, reintroduïa la r que Schleyer havia evitat. Així, algunes formes especialment opaques adquiriren un aspecte més internacional. Aquest Volapük nulik, el «nou Volapük», és essencialment la forma que continua utilitzant la reduïda comunitat volapükista actual.
I això proporciona una última ironia: la llengua acabà sent reformada de totes maneres. Però quan això ocorregué ja havia perdut pràcticament tota la posició internacional que havia aconseguit.
I mentrestant apareix l’esperanto
Quan Zamenhof publica l’Unua Libro en 1887, havia pogut observar almenys una part de l’experiència del Volapük. I molt prompte tindria davant el desenllaç. La seqüència és extraordinària:
- 1879–1880 — Schleyer crea el Volapük.
- 1887 — el Volapük celebra el seu segon congrés i crea una Acadèmia.
- 1887 — Zamenhof publica el primer llibre de l’esperanto.
- 1889 — el Volapük celebra a París un congrés íntegrament en la llengua, però el conflicte Schleyer–Acadèmia esclata definitivament.
- principis dels 1890 — el moviment es fragmenta i entra en declivi.
- 1894 — l’esperanto patix la seua pròpia gran crisi reformista.
La proximitat cronològica és massa important per ignorar-la. Quan els esperantistes de 1894 començaren a discutir si calia redissenyar l’esperanto, acabaven de veure com el gran predecessor havia entrat en crisi precisament per una batalla sobre reformes i autoritat lingüística.
Zamenhof aprendrà una lliçó diferent
El problema del Volapük admetia dos diagnòstics oposats. Un podia pensar:
Schleyer va fracassar perquè no permeté reformar la llengua.
Però també:
el Volapük va fracassar perquè una vegada oberta la porta de les reformes, la comunitat acabà fragmentant-se.
Les dos interpretacions contenen una part de veritat. I Zamenhof intentarà trobar una tercera via. No conservarà per a si un poder absolut comparable al que Schleyer reclamava. Al contrari: progressivament renunciarà a la propietat personal sobre la llengua. Però tampoc permetrà que l’esperanto puga ser redissenyat indefinidament per successives generacions de reformistes. La solució acabarà sent una combinació molt particular: un Fundamento estable que ni tan sols Zamenhof pot modificar unilateralment i una institució col·legiada que gestione l’evolució de la llengua.
Però abans d’arribar allí, l’esperanto havia de passar per la seua pròpia crisi.
1894: l’esperanto s’enfronta al mateix problema
Només cinc anys després del congrés de París del Volapük, Zamenhof sotmetrà als esperantistes una reforma profundíssima de la seua pròpia llengua. Es plantejarà eliminar:
- l’acusatiu;
- l’article;
- els circumflexos;
- la concordança adjectival;
- part del sistema regular de correlatius;
i fins i tot arribarà a considerar un sufix específic per al masculí, deixant les arrels de parentiu sense marca de gènere. Els esperantistes votaran. I decidiran majoritàriament no reformar la llengua. Aquella experiència tindrà una conseqüència molt més important que la conservació d’unes terminacions concretes: Zamenhof començarà a desenvolupar anticossos contra el reformisme.
El precedent que explica l’Acadèmia d’Esperanto
La història del Volapük també ajuda a entendre una decisió posterior que, sense aquest context, podria semblar simplement burocràtica. En 1905, l’esperanto crea el Lingva Komitato. En 1908, dins d’ell apareix una Akademio més reduïda. La pregunta era pràcticament la mateixa que havia destruït la unitat del Volapük: qui decidix sobre la llengua? Però la resposta esperantista serà molt diferent.
Zamenhof no conservarà un veto absolut. Ell mateix acabarà insistint que pot donar opinions lingüístiques com qualsevol esperantista competent, però que quan cal una decisió institucional correspon al Lingva Komitato. Això és quasi el contrari del model Schleyer. Schleyer:
la comunitat pot assessorar el creador.
Esperanto:
el creador es convertix progressivament en un membre prestigiós de la comunitat.
Va aprendre l’esperanto dels errors del Volapük?
És difícil demostrar quina importància exacta tingué el precedent del Volapük en cada decisió institucional de Zamenhof. No hauríem de convertir una influència plausible en una explicació monocausal. Però la coincidència històrica és evident. Zamenhof no necessitava imaginar hipotèticament què podia passar quan:
- una llengua internacional creix molt ràpidament;
- apareixen usuaris que exigixen reformes;
- el creador vol conservar l’autoritat;
- l’Acadèmia reivindica el dret a decidir;
- i les dos parts acaben proclamant versions incompatibles de la legitimitat.
Acabava de passar. El Volapük havia sigut el primer gran experiment. I també el primer gran advertiment. Una biografia acadèmica alemanya de Schleyer arriba a presentar expressament l’esperanto com un projecte que va poder beneficiar-se dels errors institucionals del seu predecessor, particularment de la necessitat de trobar una base lingüística estable.
Però l’esperanto també podia aprendre la lliçó equivocada
Ací apareix la part més interessant. Davant del desastre del Volapük, una comunitat podia arribar a una conclusió molt conservadora:
No tornem a tocar mai la llengua.
I això també té un cost. Una llengua planificada pot contindre decisions millorables. Pot aparéixer un traductor brillant que detecte una incoherència. Un lingüista pot proposar una solució objectivament més sistemàtica. L’ús pot demostrar que una forma original era poc pràctica. Si el trauma de la reforma és massa fort, la llengua pot protegir-se tant contra la fragmentació que també es protegisca contra la millora.
Aquesta tensió serà important en la història posterior de l’esperanto. I apareixerà amb especial força en una figura fascinant: Kazimierz Bein, Kabe. Un dels millors usuaris de la llengua arribarà a considerar determinades reformes «absolutament inevitables». Però es trobarà amb un Zamenhof que ja havia vist la crisi de 1894 i que, en 1905, havia arribat a considerar l’estabilitat més important que la perfecció.
El Volapük va fracassar?
La resposta depén del que considerem èxit. Si l’objectiu era convertir-se en la llengua auxiliar internacional de la humanitat: sí, clarament va fracassar. Però si preguntem què demostrà, la resposta és molt diferent. El Volapük demostrà per primera vegada a gran escala que:
- persones de molts països estaven disposades a estudiar una llengua artificial;
- podia crear-se una xarxa internacional de clubs;
- podien publicar-se revistes i manuals;
- podien formar-se professors;
- podia existir correspondència internacional;
- i, sobretot, una llengua inventada podia arribar a parlar-se realment en un congrés internacional.
Això no era gens evident en 1879. Schleyer demostrà que el projecte general era possible. Zamenhof no hagué d’inventar la idea que una llengua planificada podia generar un moviment internacional. Ja tenia un precedent. El que havia d’intentar era evitar que el seu projecte acabara de la mateixa manera.
La primera gran lliçó de les llengües planificades
La història del Volapük deixa una lliçó que va molt més enllà de la seua gramàtica. Una llengua planificada té dos moments radicalment diferents. en el primer, algú crea la llengua; en el segon, altres persones comencen a parlar-la. I no està gens clar que la mateixa estructura de poder servisca per als dos moments. Durant la creació, una autoritat única pot proporcionar:
- coherència;
- rapidesa;
- sistematicitat.
Però quan apareix una comunitat, aquella mateixa autoritat pot convertir-se en:
- rigidesa;
- personalisme;
- incapacitat per incorporar experiència d’ús.
Schleyer no va aconseguir resoldre satisfactòriament aquesta transició. Zamenhof ho intentaria d’una altra manera. Renunciaria progressivament a ser l’amo de l’esperanto. Però, després d’observar què podien fer les reformes successives, també intentaria impedir que qualsevol altra persona poguera convertir-se en el nou amo. I d’aquella tensió entre creador, comunitat, estabilitat i reforma naixeria bona part de l’arquitectura institucional que encara governa l’esperanto actual.
Fonts principals
L’estudi acadèmic «The Volapük Qur’an: language, scripture, and nineteenth-century German universalist provincialism», de Johanna Pink (Language & History, 2024), reconstruïx la creació del Volapük, la seua composició lingüística, l’expansió internacional, el control exercit per Schleyer i el conflicte que contribuí al declivi del moviment.
El Hand-book of Volapük de Charles E. Sprague (1888) permet comprovar directament la gramàtica i els mecanismes amb què les arrels angleses, alemanyes, franceses i llatines eren adaptades al sistema. La reconstrucció històrica contemporània International Language: Past, Present & Future, de W. J. Clark (1907), descriu la disputa constitucional entre Schleyer i l’Acadèmia, incloent el compromís que concedia tres vots al creador però li negava el dret de veto.
Llegir en:
Aquesta entrada encara no té cap comentari. Sigues la primera persona a comentar-la des del fedivers.