L’estel, la bandera i el meló

**En la primavera de 1993, mentres València preparava el Congrés Universal d’Esperanto, el butlletí de la Federació Espanyola va acollir una baralla pública sobre si calia jubilar l’estel verd. La va obrir Jorge Camacho, que demanava substituir-lo pel símbol de 1987 —«l’oval, i, en broma, el meló o la pilota»— i acabava amb un «oblidem-lo simplement». Li va contestar el president de la Kultura Asocio Esperantista dient que ningú no té dret a imposar un símbol nou «sense una consulta democràtica prèvia». Darrere de la discussió hi ha un fet que el moviment no sol contar: d’on ix l’estel verd no ho sap ningú, i el primer que ho va dir per escrit va ser Zamenhof.

A l'esquerra, la bandera de l'esperanto: camp verd amb un quadre blanc a dalt a l'esquerra i un estel verd de cinc puntes dins. A la dreta, el símbol jubilar de 1987: una forma ovalada verda formada per sis puntes que s'acosten de dues en dues.

1993: «oblidem-lo simplement»

El Boletín de la Hispana Esperanto-Federacio número 309, de gener-febrer de 1993, publica un article de Jorge Camacho titulat «Surogataj argumentoj» (pp. 23-25). Camacho tenia aleshores 26 anys i acabava d’entrar a l’Akademio de Esperanto. El text arranca defensant el símbol jubilar de 1987 de qui el qualificava de surogata —succedani—, i acaba molt més amunt del que començava.

Capçalera i primeres columnes de «Surogataj argumentoj», de Jorge Camacho, al Boletín de la HEF número 309 (gener-febrer de 1993).

L’argument central de Camacho no és estètic sinó comunicatiu: l’estel ja no significa el que diem que significa.

Por hodiaŭa homo la verda koloro simbolas ne esperon, sed ekologiismon […]; same, la kvinpinta stelo simbolas ne la kvin mondpartojn […], sed revolucion, komunismon, Usonon, arab-islamecon aŭ kion ajn depende de la koloro. […] Resume, la verda stelo diras nenion pri ni al la mondo kaj aldone ne kapablas funkcii kiel deekstere rekonebla identigilo.

Per a una persona d’avui el color verd no simbolitza l’esperança, sinó l’ecologisme […]; igualment, l’estel de cinc puntes no simbolitza les cinc parts del món […], sinó la revolució, el comunisme, els Estats Units, el món arabomusulmà o el que siga segons el color. […] En resum, l’estel verd no li diu res de nosaltres al món i, a més, no és capaç de funcionar com a identificador reconeixible des de fora.

I d’ací passa al remei:

Kaj tia estas la jubilea simbolo, kiun ni povas renomi, por ties nova rolo, la ovalo (kaj, ŝerce, la melono aŭ la pilko, se necese). […] Unu jarcento jam pruvis ne nur la neutilecon, sed eĉ la malutilecon de verdaj steloj por tiu celo. Kaj, ĉar verda stelo estas nek taŭga nek sankta, ni simple forgesu ĝin.

I això és el símbol jubilar, que podem rebatejar, per al seu nou paper, com «l’oval» (i, en broma, «el meló» o «la pilota», si cal). […] Un segle ja ha demostrat no sols la inutilitat, sinó fins i tot el perjudici dels estels verds per a eixe fi. I, com que l’estel verd no és ni adequat ni sagrat, oblidem-lo simplement.

Convé retindre este detall, perquè es conta al revés molt sovint: el sobrenom «meló» no ix dels detractors del símbol de 1987, sinó de qui el defenia. Camacho l’ofereix ell mateix, entre parèntesis i com a broma, a l’article on demana que l’estel es retire.

L’última línia va ser la que va encendre la resposta. Després d’escriure que «no cal sorprendre’s que l’actuació de les persones que reten culte a l’estel verd i adoren un Zamenhof divinitzat faça que tot l’esperantisme parega una secta davant dels ulls d’un públic seriós», Camacho tanca: «Kaj pri la surogata stelo? Nu, eks pri ĝi» —I de l’estel succedani? Doncs prou.

La rèplica

Dos mesos després, el Boletín 310 (març-abril de 1993) publica «Evitenda, ĉar nenecesa, konfliktiga balasto» (pp. 19-20) —Llast conflictiu evitable, perquè és innecessari—, signat per José Mª Galofré Domingo, president de la Kultura Asocio Esperantista.

Capçalera i primeres columnes de la resposta de José Mª Galofré Domingo al Boletín de la HEF número 310 (març-abril de 1993).

Galofré comença desmentint que dir surogato del símbol jubilar siga una agressió:

Fakte ili populare nomas ĝin surogato ne mokacele, sed ja spontanee kaj eĉ tutasence […]. Ili duonŝerce kaj familiare nomas la signon de ĝia jarjubileo «rugbeopilkeca surogato», tial ke la formo de tiu signo estas tre simila al pilko de la rugbea sporto.

De fet, popularment li diuen «succedani» no per a burlar-se’n, sinó espontàniament i fins i tot amb tot el sentit […]. Mig en broma i familiarment, li diuen al signe del centenari «succedani en forma de pilota de rugbi», perquè la forma d’eixe signe s’assembla molt a la pilota d’eixe esport.

Després ve l’argument d’autoritat, i és el que millor retrata la discussió:

S-ro Kamaĉo, kiel prudenta homo kaj junaĝa novulo en la Movado, devus respekti aliulajn emojn, precipe tiujn de malnovaj samideanoj, kiuj dum multaj jaroj fervore laboras por Esperanto […]. Tre probable, sen la entuziasma strebado de tiuj veteranoj, s-ro Kamaĉo ne povus nun kritiki, en Esperanto, iliajn karajn, tradiciajn kutimojn.

El senyor Camacho, com a persona prudent i novell jove en el Moviment, hauria de respectar les inclinacions dels altres, sobretot les dels samideans veterans, que fa molts anys que treballen amb fervor per l’esperanto […]. Molt probablement, sense l’esforç entusiasta d’eixos veterans, el senyor Camacho no podria criticar ara, en esperanto, els seus estimats costums tradicionals.

I es tanca amb el retret de procediment, que és el que el moviment ha repetit des d’aleshores:

Neniu rajtas trudi konfliktigan Esperantan balaston, kiel alternativon de la jam tutmonde konata verda stelo, sen antaŭa, demokrata konsulto al la tuta esperantistaro, kiu enketo bedaŭrinde ne okazis.

Ningú no té dret a imposar un llast conflictiu com a alternativa a l’estel verd, ja conegut arreu del món, sense una consulta democràtica prèvia a tot l’esperantisme; consulta que, per desgràcia, no es va fer.

Els dos citen la mateixa autoritat —l’Enciklopedio de Esperanto de 1933— per a sostindre coses contràries. Camacho, per a recordar que l’estel el va proposar Louis de Beaufront, un dels llançadors de l’Ido; Galofré, per a recordar que les cinc puntes són les cinc parts del món i el verd, l’esperança.

Tot això passava mentres València preparava el 78é Congrés Universal, del 24 al 31 de juliol de 1993, i mentres la Federació Valenciana feia el seu quart congrés a Cheste. El debat sobre com havia de presentar-se el moviment davant del món arribava, per tant, en l’any en què el moviment sencer venia a València.

Camacho no va deixar el tema. Vint anys després, en La zombia lingvo (2013), la llista de coses que segons ell l’esperantisme repetix per inèrcia comença igual: «simboloj, flago, himnoj; Zamenhof-kulto». Ho hem contat a «La llengua zombi».

D’on ix l’estel verd: no ho sap ningú

La versió curta que tots hem sentit —verd d’esperança, cinc puntes pels cinc continents— és una lectura posterior. La documentació primerenca diu una altra cosa, i sobretot diu que la cadena es va perdre.

L’Enciklopedio de Esperanto de 1933 dedica una entrada llarga a l’Insigno (pp. 398-401) i reconstruïx la història a colps de cites de La Esperantisto, la revista que dirigia Zamenhof:

• 1892, p. 181. El primer que demana un signe de reconeixement és B. G. Jonson, d’Östersund: proposa «un tros de seda de color, portat al coll de l’abric». La redacció el publica amb reserves —«dubtem que una cosa així damunt de la roba fóra acceptable»—. No hi ha ni estel ni verd.
• 1893, p. 47. Ara sí. «L. de Beaufront aconsella que les cobertes de tots els llibres de la nostra literatura i, en general, tot el que toca la nostra causa, tinga color verd i porte un estel a dalt. D’esta manera el color verd amb estel (dos símbols d’esperança, esperanto) es convertirà en el signe extern constant de la nostra causa.» La redacció «aprova plenament esta idea». Ni la forma de l’estel s’hi diu.
• 1893, p. 164, i 1895, p. 75. L’estel encara no és verd: els corresponsals parlen de «color verd i estel d’or», i el Cercle Esperantista d’Odessa ven sobres verds «amb estel d’or».

D’ací ix la conclusió que l’enciclopèdia del moviment imprimix en 1933 i que poques vegades es cita:

Tiuj ĉi informoj igas nin pensi ke la prototipo de la nuna insigno estis ora stelo sur verda kampo. Kiamaniere okazis la transiro de la ora stelo al la verda, pri tio ni ĝis nun ne scias. […] Nenie ni trovas ian ajn mencion pri oficialigo de la E-a insigno.

Estes dades ens fan pensar que el prototip de l’emblema actual va ser un estel d’or sobre camp verd. De quina manera va passar de l’estel d’or al verd, això no ho sabem fins ara. […] Enlloc no trobem cap menció d’una oficialització de l’emblema.

El símbol més conegut de l’esperanto no va ser mai adoptat oficialment, i el pas de l’or al verd no està documentat.

La carta de Zamenhof, que tampoc no ho recordava

La font de la història irlandesa és una carta de Zamenhof que el moviment repetix molt i llig poc. La revista britànica li havia escrit per a resoldre el dubte d’un lector, i va publicar la resposta amb el títol «La Deveno de la Verda Stelo» a The British Esperantist núm. 86, de febrer de 1912, p. 34. La carta va datada el 10 de desembre de 1911.

Kara Sinjoro, — Pri la deveno de nia verda stelo mi nun jam ne memoras bone. Ŝajnas al mi, ke pri la verda koloro iam atentigis min S-ro Geoghegan kaj de tiu tempo mi komencis eldonadi miajn verkojn kun verda kovrilo (la atentigo estis tute senintenca). Pri unu broŝuro, kiun mi tute hazarde eldonis kun verda kovrilo, li rimarkigis al mi, ke tio estas la koloro de lia hejmo, Irlando; tiam venis al mi en la kapon, ke ni povas ja rigardi tiun koloron kiel simbolon de Espero. Pri la kvinpinta stelo, ŝajnas al mi, ke unue ĝin presigis sur sia gramatiko S-ro de Beaufront. Tio plaĉis al mi kaj mi prenis tion kiel signon. Poste per asociado de la ideoj aperis stelo kun verda koloro. — Via, L. L. Zamenhof.

Benvolgut senyor: De l’origen del nostre estel verd ja no me’n recorde bé. Em pareix que del color verd em va cridar l’atenció alguna vegada el senyor Geoghegan, i des d’aleshores vaig començar a publicar les meues obres amb coberta verda (l’observació va ser del tot involuntària). D’un fullet que jo havia publicat amb coberta verda per pura casualitat, ell em va fer notar que eixe era el color de la seua terra, Irlanda; llavors se’m va acudir que podíem certament mirar eixe color com un símbol d’Esperança. De l’estel de cinc puntes, em pareix que el primer que el va imprimir a la seua gramàtica va ser el senyor de Beaufront. Això em va agradar i ho vaig prendre com a signe. Després, per associació d’idees, va aparéixer l’estel de color verd.

Val la pena llegir-la per com està escrita: «ja no me’n recorde bé» d’entrada, i tres «em pareix» en set línies. Vint-i-quatre anys després del primer llibre, Zamenhof no dona una decisió: dona un record. L’Enciklopedio ho subratlla — «no ens estranye que Z tampoc no recordara clarament»— i la mateixa cadena documental ho confirma: l’estel encara era d’or quan la carta ja hauria d’haver tancat l’assumpte.

Hi ha, a més, una cosa que la versió popular inverteix. Sol dir-se que primer va vindre Irlanda i que l’esperança és una racionalització posterior; però la nota de La Esperantisto de 1893 ja presenta el verd i l’estel com a «dos símbols d’esperança». La lectura simbòlica és contemporània de l’adopció, no un afegit de dècades després. Del que no hi ha rastre documental és de la decisió.

Richard H. Geoghegan (1866-1943), l’irlandés de la carta, va ser el primer esperantista del món anglòfon i autor del primer manual d’esperanto en anglés. No li devem l’estel: li devem, si de cas, un comentari de passada que Zamenhof recordava a mitges.

La bandera: un club de província que se’n va eixir

La bandera —camp verd, quadre blanc a dalt a l’esquerra, estel verd dins— tampoc no ve de dalt. La va fer el club d’esperanto de Boulogne-sur-Mer per a ús seu, i la va estrenar a la ciutat durant els primers dies d’agost de 1905, penjada dels edificis i de la façana del teatre. El 9 d’agost de 1905, dins del programa del primer Congrés Universal, Ostrowski en va presentar una des del balcó del teatre i el congrés la va acceptar per aclamació.

De la sessió de disseny se’n conta que hi eren Michaux, Sergeant i Duchochois, que Duchochois volia un estendard verd amb una franja tricolor, que Sergeant va advertir que això nacionalitzava el símbol i que Michaux va insistir a posar-hi l’estel; i que la reglamentació local exigia que els estendards de societat portaren un signe distintiu, cosa que va fer que al principi l’estel duguera una «E» al mig.

Ací convé una precaució de mètode. Tot eixe relat detallat prové d’un record publicat a Norda Gazeto el 15 d’agost de 1931, vint-i-sis anys després dels fets, i el coneixem a través de la Viquipèdia en esperanto: no hem vist l’exemplar de Norda Gazeto. El que sí que està en una font contemporània del moviment és molt més sec: l’Enciklopedio de Esperanto, en la fitxa del primer congrés, es limita a registrar «Unua prezento de la E-a flago» —primera presentació de la bandera—. Ni «adopció oficial» ni «per unanimitat».

1987: el símbol jubilar

Per al centenari de la llengua, el moviment es va donar un segon símbol: el jubilea simbolo, una forma ovalada de sis puntes que s’acosten de dues en dues, pensada per a usos gràfics on una bandera no funciona.

Es llig de dues maneres: com dues «E» enfrontades, d’Esperanto, o com una «E» llatina i una «Э» ciríl·lica —la de Эсперанто— abraçades. La segona lectura és la que explica la data: un símbol d’est i oest, en l’any en què el moviment celebrava cent anys d’una llengua que s’anunciava com a neutral entre blocs.

L’autor és Hilmar Ilton S. Ferreira, de Itabuna (Bahia, Brasil). A la finca-escola Bona Espero, a Alto Paraíso de Goiás, hi ha un monument al símbol; la fotografia és de Giuseppe Gratapaglia i qui hi apareix és Ferreira mateix, que en va autoritzar la publicació.

Hilmar Ilton S. Ferreira, autor del símbol jubilar, davant del monument al símbol a la finca-escola Bona Espero, a Alto Paraíso de Goiás (Brasil). Fotografia de Giuseppe Gratapaglia, publicada amb permís del retratat.

Sobre com va arribar el símbol al moviment, la font més pròxima que hem trobat és l’article «Simboliko de la Internacia Lingvo», d’Árpád Rátkai, publicat a Eventoj núm. 8, de juny de 1992. Rátkai hi diu dues coses que no encaixen amb el relat habitual:

• L’estel no el va desbancar la UEA, sinó una associació nacional. En 1986, la Flandra Esperanto-Ligo va ser la primera a abandonar l’estel verd i a adoptar un únic emblema gràfic en tot el seu material; la UEA la va seguir a partir de 1987.
• No hi va haver cap concurs. «L’Estraro de UEA ja en 1983 va triar eixe símbol, però només per a l’any jubilar de 1987.» Va ser una decisió de junta, presa quatre anys abans i per a un ús temporal.

Rátkai no és un observador neutral —l’article defén obertament el símbol nou i parla del «verdisme esperantista» com d’una nosa—, i això és útil dir-ho: el citem per allò que està en posició de saber, no per les seues valoracions.

El símbol va tindre ús real. En el Boletín de la HEF de novembre-desembre de 2000 encara es llig que «durant el Congrés Europeu d’Esperanto d’Ostende la ciutat es va ornar amb un centenar de banderes d’esperanto amb el símbol jubilar», fabricades per la casa Witdoeckt.

L’estel a València: què feia la gent amb ell

Mentres a les revistes es discutia què significava l’estel, els grups l’utilitzaven. El nostre butlletí ho documenta sense cap intenció teòrica.

En el Lunradio de 1969, la crònica de la Festa de l’Esperanto de València conta que, després del dinar i de la missa cantada per l’Infanĥoro que dirigia Fèlix Navarro, hi hagué «vizito al la mortintaj samideanoj kies steleoj montras, per la verda stelo, ilian ĝismortan esperantistecon» —visita als samideans morts, les esteles dels quals mostren, amb l’estel verd, el seu esperantisme fins a la mort.

I en el Valencia Luno de juliol de 1983, l’estel és mercaderia: el Libroservo del grup anuncia un rellotge de polsera suís de la marca BONAN TAGON «amb un petit estel verd» i un encenedor de butxaca blanc de la marca ZOR, amb la paraula ESPERANTO i un estel verd, a 125 pessetes.

Cementeri i encenedor. Això és el que era l’estel verd per a un grup local: ni una tesi sobre l’esperança ni un llast, sinó la manera de reconéixer-se.

La nostra opinió, i només açò és opinió

Tot el que hi ha damunt d’esta ratlla és el que diuen les fonts. El que ve ara és el que en pensem nosaltres, i es pot rebutjar sense discutir cap dada.

De la polèmica de 1993, els dos tenien raó en una cosa i cap dels dos en l’altra. Camacho encertava el diagnòstic: un estel verd sobre fons verd, en un cartell amb tres tipografies distintes, no comunica «llengua internacional viva». Galofré encertava el procediment: un símbol no s’imposa des d’una junta i per a un any rodó, i menys quan el que es proposa substituir no és un logotip sinó una manera de reconéixer-se. El resultat de fer les dues coses malament va ser el previsible: trenta-nou anys després en tenim dos, la bandera de 1905 la usa la immensa majoria, i el de 1987 sobreviu en alguns logotips i en un monument al Brasil.

El que sí que ens pareix un problema és el que la discussió va tapar. Passar-se dos números del butlletí discutint quin dibuix ens representa, l’any que el Congrés Universal venia a València, és una manera molt eficaç de no parlar de què teníem per a oferir a qui vinguera. El símbol és la part barata del problema.

I una cosa més, ara que hem llegit les fonts: la història que contem de nosaltres mateixos és més fluixa del que creem. Zamenhof va escriure que no se’n recordava; l’enciclopèdia del moviment va escriure que la cadena es perd; i tot i això seguim explicant l’estel verd com si haguera eixit d’una decisió. No cal jubilar l’estel. Cal contar-lo com és: un signe que es va anar fent tot sol, entre lectors d’una revista, i que ningú no va decidir mai.

Vegeu també

• «La llengua zombi: vint anys de Jorge Camacho desmuntant l’esperantisme des de dins» — la crítica de Camacho al moviment, que en 1993 ja començava pels símbols.
• Història de l’esperanto a València — el 78é Congrés Universal, València 1993.

Fonts

• Camacho, Jorge. «Surogataj argumentoj», Boletín de la Hispana Esperanto-Federacio núm. 309 (gener-febrer de 1993), pp. 23-25.
• Galofré Domingo, José Mª. «Evitenda, ĉar nenecesa, konfliktiga balasto», Boletín de la Hispana Esperanto-Federacio núm. 310 (març-abril de 1993), pp. 19-20.
• Hispana Esperanto-Federacio. Boletín núm. 348 (novembre-desembre de 2000), nota sobre les cent banderes amb el símbol jubilar al Congrés Europeu d’Ostende.
• Hispana Esperanto-Federacio. Boletín núm. 384 (juliol-setembre de 2008), p. 22: fitxa biogràfica de Jorge Camacho, amb les dates d’entrada (1992) i eixida (2001) de l’Akademio de Esperanto.
• Kökény, Lajos; Bleier, Vilmos (dir.). Enciklopedio de Esperanto, Literatura Mondo, Budapest, 1933; entrada «Insigno», pp. 398-401, i fitxa del primer Congrés Universal. Facsímil complet a Wikimedia Commons i còpia en PDF a eventoj.hu.
• Zamenhof, L. L. Carta del 10 de desembre de 1911, publicada com «La Deveno de la Verda Stelo» a The British Esperantist núm. 86 (febrer de 1912), p. 34. Exemplar digitalitzat a l’Internet Archive.
• La Esperantisto, números de 1892 a 1895. No n’hem vist els exemplars: les citacions de les pàgines 181 (1892), 47 i 164 (1893) i 75 (1895) les prenem de l’Enciklopedio de Esperanto, que les reproduïx. La col·lecció completa està digitalitzada a l’Österreichische Nationalbibliothek (ANNO).
• Rátkai, Árpád. «Simboliko de la Internacia Lingvo», Eventoj núm. 8, juny de 1992.
• Grupo Esperanto de València. Valencia Luno — Lunradio, número de 1969, p. 12, secció «Valencia Movado» (transcripció i facsímils), i Valencia Luno núm. 6 (juliol de 1983), p. 4, anuncis del Libroservo (transcripció i facsímils).
• Sobre la sessió de disseny de la bandera a Boulogne-sur-Mer (Michaux, Sergeant, Duchochois; la «E» dins de l’estel; la presentació del 9 d’agost de 1905 per Ostrowski): l’origen és un record publicat a Norda Gazeto el 15 d’agost de 1931, que no hem vist; el coneixem per l’article «Esperanto- flago» de la Viquipèdia en esperanto, que el cita.
• Imatges dels dos símbols: bandera de l’esperanto i símbol jubilar, totes dues de domini públic a Wikimedia Commons. La fotografia del monument a Bona Espero és de Giuseppe Gratapaglia, publicada a Commons sota llicència GPL, amb permís de la persona retratada.
• Les traduccions al valencià són nostres.