«Seis meses en las prisiones de Franco» (1937), el llibre sencer

En 1937, Ediciones Españolas va publicar a Madrid i València el relat d’un francés que havia passat sis mesos en una presó franquista. L’hem transcrit sencer i, ara, també traduït al valencià. El context —qui era Pelletier, què va passar amb el vaixell Galerna i què en corregix la investigació posterior— està a l’article que acompanya esta edició.

Coberta de l'edició de 1937 (Ediciones Españolas, Madrid-València). Font: Biblioteca Central Militar / Biblioteca Virtual de Defensa.

La fitxa

Jean Pelletier, Seis meses en las prisiones de Franco: crónica de hechos vividos. Madrid-València, Ediciones Españolas, 1937. 117 pàgines, 20 cm. Exemplar de la Biblioteca Central Militar, signatura FM-1154-C17 (abans IV-30-2-103), registre BMDB20260005577.

La Biblioteca Virtual de Defensa el té digitalitzat complet i el distribuïx amb llicència CC BY 4.0: fitxa i reproducció íntegra.

Sobre esta traducció

El document és el text castellà de 1937, que es pot llegir ací: Seis meses en las prisiones de Franco, transcripció de l’original. El que ve a continuació és una traducció nostra al valencià, feta per a esta edició digital. No és el llibre: és una versió del llibre.

Cal dir-ho clar perquè importa:

• Davant de qualsevol dubte mana el castellà, i davant del castellà mana el facsímil. Qui cite el llibre ha de citar l’original, no esta traducció.
• És una versió de treball: l’ha feta una sola mà i no l’ha revisada ningú més. Els noms propis, els topònims i les xifres s’han de contrastar amb l’original.
• L’edició de 1937 repetia frases del text en gran, al marge, com a reclam tipogràfic. Ací van en cursiva, separades, que és el paper que feien: per això algunes anuncien una escena que el relat conta pàgines després.
• On l’OCR havia deixat una paraula il·legible o partida, s’ha resolt per la lectura més probable. Són poques i no afecten cap dada.

Si hi trobes un error, avisa’ns i el corregim.

Com s’ha de llegir

És un testimoni escrit en calent, pocs mesos després dels fets i amb una finalitat declarada de denúncia. El seu nucli està corroborat per la documentació posterior —les investigacions municipals de Hernani de 2007 i 2024 diuen que coincidix substancialment amb el que mostren els arxius—, però conté xifres inexactes, algun càrrec confós i escenes que ell va conéixer d’oïdes dins de la presó. Quines són, una per una, està explicat a l’article.

Índex

Cada capítol du, com en l’edició original, una frase del relat mateix a manera de resum.

• Pròleg
• Capítol I — El bisbe de Baiona pregava amb insistència a tots els fidels que entregaren el seu òbol per als refugiats. La crida em va impressionar. Com que no sóc…
• Capítol II — El capità pirata ens va fer saltar del vaixell a una xalupa malgrat la maror, que distanciava les naus o les feia xocar i establia entre elles desnive…
• Capítol III — Del nostre primer son a la presó ens van despertar els afusellaments. Vam poder comptar fins a cinc trets de gràcia. Així complien els feixistes la se…
• Capítol IV — El capità em va pegar furiosament i em va fer sagnar per tot arreu. Els colps em van deixar insensible per excés de dolor, i la idea que aquell bàrbar…
• Capítol V — Els homes que van a morir juguen a pilota basca amb entusiasme… M’acoste al mur, que està ple de forats. Horror! S’hi veuen cabells i trossos de cer…
• Capítol VI — Quan el bon doctor es va inclinar per a reconéixer el cos de l’últim dels afusellats del «Galerna», un falangista el va fer caure, moribund, d’un tret…
• Capítol VII — «Pietat, Senyor, pietat!», cridava l’ancià sacerdot, de setanta anys, don José de Adarraga, afusellat juntament amb altres 16 preveres de la presó d’O…
• Capítol VIII — La tardor em condemna a les tenebres perpètues de la meua cel·la, esperant l’alliberació o la mort.
• Capítol IX — Dos pilots alemanys s’han negat a bombardejar ciutats obertes. No els oblidaré mai.
• Capítol X — El cambrer continuava dret després de la primera descàrrega del pilot d’execució, i va cridar: «Jo necessite ració doble. Visca la República!». Tenia…
• Capítol XI — Totes les nits, el nombre de cel·les obertes durant la nit ens indicava el dels presos que serien afusellats a les primeres clarors del nou dia.
• Capítol XII — Una altra vegada estic abandonat al meu calabós. L’error d’un requeté, l’enverinament d’un oficial, poden fer que m’incloguen, qualsevol dia, entre el…
• Capítol XIII — Jo, no combatent, seré bescanviat per un aviador alemany que va assassinar poblacions civils.

---

Pròleg

«Per als qui encara estan allà, esgotats pel dolor i el patiment, amenaçats de mort, tinc un deure humà que complir: escric amb l’esperança de poder prestar-los una ajuda eficaç», diu JEAN PELLETIER.

Pelletier, catòlic, home de negocis, de neutralitat absoluta, feia un viatge comercial quan el vaixell en què navegava va ser atacat per diverses xalupes armades en cors.

Ce Soir, que ha publicat el gran reportatge del qual ha sigut protagonista Jean Pelletier, va presentar este antic combatent, ara convertit en home de pau, amb les paraules següents:

M. Jean Pelletier, industrial francés, és l’únic supervivent dels passatgers del «Galerna», correu-postal Baiona-Bilbao, que sis pesquers rebels van apressar prop de Sant Sebastià el 15 d’octubre passat.

Tots els seus companys de viatge van ser afusellats. Huit-cents presoners d’Ondarreta, on ell ha estat empresonat durant sis mesos, quatre d’ells incomunicat, han sigut executats sense ser jutjats per cap tribunal.

M. Jean Pelletier, antic capità d’aviació, després fabricant de joguets, és un excombatent de quaranta anys, condecorat amb la Creu de Guerra i cavaller de la Legió d’Honor per mèrit militar.

Destinat durant la guerra a l’aviació de caça (esquadreta de les Cigonyes), va continuar en l’aviació després de la guerra i va ser sotstinent en l’Escola aeronàutica de Versalles. Ascendit a capità en el Regiment núm. 11 d’Aviació de Metz, es va retirar el desembre de 1934, per aplicació dels decrets llei de Doumergue. Després es va consagrar a l’estudi dels problemes aeris i a divulgar-los entre la infanteria.

M. Jean Pelletier feia un viatge de negocis, com a comerciant neutral. Els rebels, en descobrir el seu passat d’aviador i d’antic combatent, van decidir la seua mort. Durant molt de temps el van confondre amb Pelletier-d’Oisy, i la seua detenció va ser notificada per la premsa de tot el món.

Miraculosament, l’excapità aviador, després d’haver sigut torturat durant molt de temps, va ser alliberat el 22 d’abril passat, després de sis mesos de gestions ineficaces.

Pelletier ha fet en Ce Soir el relat complet del seu captiveri, no per mer exhibicionisme del que ha patit, sinó perquè altres no combatents patixen encara al fons tenebrós dels calabossos franquistes i esperen que s’alce en favor seu una veu que diga al món la veritat.

Vet ací la justificació d’este relat:

«Em van posar en llibertat el 22 d’abril. Malgrat tot el soroll que es va fer al voltant de la meua detenció, he guardat silenci fins ara.

Soldat durant díhuit anys, estic acostumat a callar, i eixe era el meu propòsit. En tornar a França no vaig fer la menor declaració als periodistes. No volia que el relat del meu captiveri excitara les passions. Sabia el mal que podia produir.

Si hui trenque eixe silenci, és únicament per a dir la veritat. La premsa francesa calla massa horrors; la meua indiferència es convertiria en complicitat si jo no escrivira el que he patit, el que he vist, el que he sentit, el que han hagut de suportar els meus companys de captiveri.

Tinc, per als qui encara estan allà, per als amenaçats de mort, que esgoten el dolor i el patiment, un deure humà que complir: escric més per ells que per mi… Escric amb l’esperança que se’ls puga prestar una ajuda eficaç.

A la presó, sobretot quan l’empresonament dura sis mesos llargs, és on resulta més odiós el revers de la guerra civil. Els presoners són abandonats, els morts innocents oblidats. La malaltia ha arruïnat els primers. Els altres, entre els quals he conegut setze sacerdots, són soterrats en qualsevol lloc.

Tant de bo el que jo he patit puga servir d’advertència per a altres. Així no hauré patit en va».

Capítol I

El bisbe de Baiona pregava amb insistència a tots els fidels que entregaren el seu òbol per als refugiats. La crida em va impressionar. Com que no sóc ric, em vaig disposar a fer alguna cosa pràctica dins de les meues possibilitats.

Diversos assumptes pendents exigien la meua presència a París el 20 d’octubre, i ja havia comprat i duia a la cartera el bitllet de tornada a la capital. No podia sospitar que a finals de setembre l’atzar, un encadenament de circumstàncies fortuïtes, m’obligaria a embarcar cap a Espanya. Des del 15 de juliol, la meua dona i els meus dos fills estaven de vacances a Baiona. Vaig anar a vore’ls, prou content pel resultat aconseguit en el Concurs Lépine: dos primers premis pels meus planadors, uns planadors de fusta, menuts, per a xiquets, invenció aprovada per la Lliga Aeronàutica de França i per «l’Avia», centre d’aprenentatge i d’iniciació al vol sense motor. Estos planadors menuts són joguets concebuts d’acord amb totes les lleis aerodinàmiques. Em disculpe davant dels lectors per fer esta publicitat als meus treballs; però els meus planadors de fusta han tingut un paper important en la meua tràgica aventura. En efecte, cap al 15 de setembre tots els periòdics del Sud-oest demanaven recursos per als refugiats francesos i espanyols, víctimes de la guerra civil. El bisbe de Baiona, a qui jo coneixia, pregava amb insistència a tots els fidels, sense distinció d’opinions, que entregaren el seu òbol per a les famílies adolorides que travessaven la frontera i venien demanant asil a la calma hospitalària del territori francés. Jo sóc catòlic. Aquella crida em va impressionar. No sóc ric. Des de feia quatre anys treballava amb els meus aparells menuts estudiant el pes i la resistència de les fustes utilitzades, amb l’objecte de poder entregar als xiquets un joguet fàcilment manejable, extra lleuger i capaç d’executar sense motor viratges per l’ala, baixades en barrina, etcètera. Passió d’aviador, certament, però sobretot de pare de família que adora i venera la infància. No tenia més fortuna que aquells joguets. En vaig portar cinquanta per als xiquets espanyols de l’hospital militar de Baiona. La seua alegria càndida em va emocionar. Vam fer junts, ells i jo, diverses proves. Les seues mans aplaudien. Els seus caparrons m’envoltaven. Jo era per a aquells xiquets una espècie de Pare Noel miraculós que responia a les seues aspiracions ingènues. L’aviació els interessa, els meravella. Influirà indubtablement sobre la seua generació.

Vaig tornar a vore’ls per a jugar amb ells. Els meus joguets els consolaven; els iniciaven en els misteris de l’aire i dels seus corrents ascendents, del vol a vela, que fa de l’home un ocell magistral. Havien sentit algunes explicacions donades pels seus. L’espantosa guerra civil ha creat l’obsessió dels avions en els esperits jóvens de la sofrida Espanya. Jo formava estos judicis durant les meues proves i, per associació d’idees, pensava que els meus joguets podrien trobar a l’altra banda dels Pirineus un mercat molt acollidor quan arribara la pau. Ningú, a Baiona menys que enlloc, pensava llavors que la guerra civil es prolongaria tant.

El director de l’hospital i el cònsol d’Espanya a Baiona em van donar les gràcies per aquells donatius. Havia aconseguit fer riure xiquets tristos i fugitius que almenys ara somien en el seu esdevenidor, en el seu futur de conqueridors de l’aire.

—És un assumpte interessant —em va dir el cònsol—. Els nostres xiquets s’apassionen per eixe joc.

La guerra civil no pot suprimir les alegries de la infància. L’experiència que havia fet a l’hospital de Baiona pensava continuar-la a Bilbao. Potser més per passió d’aviador que per esperit de lucre. Bilbao està a cent cinquanta quilòmetres de Baiona. M’informe sobre el viatge. Vull saber si m’he de posar per endavant en relació amb comerciants i industrials d’Espanya que m’asseguren més tard la venda dels meus joguets. Dins de mi pense que sobretot en este període de guerra civil s’ha de cultivar l’alegria dels xiquets. A Bilbao, gran port del País Basc, la vida continua sota l’amenaça dels bombardejos; em diuen que això ara és normal.

—Pot interessar este assumpte als nostres compatriotes? —li vaig preguntar al cònsol d’Espanya.

—Certament —va contestar.

Una breu conversa amb la meua dona sobre este assumpte em va decidir. La meua absència havia de ser curta. Però, per què no aprofitar la meua estada prop de la frontera francoespanyola i arriscar-me a fer una prova a Bilbao?

Tenia davant meu alguns dies de llibertat. Una cita amb els meus proveïdors de fustes i els meus clients cap al 20 d’octubre.

Vaig obtindre fàcilment un passatge per al 15 d’octubre a la vesprada, perquè el vapor correu-postal Baiona-Bilbao portava passatgers.

A més del cònsol, havia trobat a l’hospital de Baiona un home encantador, contractista important, basc, catòlic fervent, de bon humor, senzill malgrat la seua fortuna. Raimundo Gamboa —reteniu eixe cognom— era un basc de Bilbao que tenia nombrosos magatzems de fustes en diversos llocs d’Espanya. Quaranta-cinc anys, alt, esvelt, rostre llarg, nas convex, un riure sa i dents blanques en una pell mata. Representava perfectament el tipus de basc. Vam simpatitzar per l’amor que teníem als xiquets. Anava tots els dies a vore els xiquets refugiats a Baiona i els portava llepolies. Sempre estava rialler. La seua mirada demostrava una gran bondat. Parlava amb amor, fins i tot amb eloqüència, de les seues cinc filletes, la major d’onze anys, i esperava reunir-se amb elles a Bilbao, on es trobaven amb sa mare, jove encara.

Jo no parlava ni basc ni espanyol. Raimundo Gamboa es va oferir a presentar-me els comerciants de Bilbao. Havia d’embarcar el dia 15 en el mateix vaixell que jo. Era una raó més per a decidir-me a partir.

Com que no sentíem la menor desconfiança, vam pronunciar el nom del vaixell i vam parlar de l’hora d’eixida en un restaurant. En sentir-nos, un veí de taula no va poder contindre un somriure de satisfacció; es va alçar precipitadament i se’n va anar.

El dijous 15 d’octubre vam dinar la meua dona i jo amb el meu nou amic; els projectes anaven per bon camí, estàvem confiats i sense temor. Fins aquella data cap vaixell civil havia sigut atacat en aigües de Bilbao pels insurrectes.

Pronunciàvem, per tant, sense desconfiança, el nom del paquebot, el «Galerna», en el qual havíem d’embarcar Gamboa i jo a la vesprada.

Hi havia a la sala del restaurant menut on dinàvem, no lluny dels antics arcs —cèlebres a Baiona pels seus comerciants de bombons i xocolate—, un espanyol d’uns trenta anys i un francés d’uns cinquanta aproximadament, fills de gent de posició. Els dos semblaven tindre interés en la nostra conversa. Des del moment en què vaig pronunciar el nom del vaixell que havia de portar-me a Bilbao i vaig recordar l’hora de l’eixida, el francés ens va dirigir una mirada de curiositat. Va retindre difícilment un somriure de satisfacció quan ens va sentir dir en espanyol que el «Galerna» eixia a les tres de la vesprada. Va eixir precipitadament. Una sospita molt vaga em va passar per l’esperit: a penes un lleuger pressentiment. Però com que l’objectiu del meu viatge curt no tenia intenció política, el pressentiment no va arribar a dominar-me.

Vaig oblidar la impressió que em va produir l’eixida intempestiva del nostre veí. No n’havia de conéixer la importància atroç fins més tard.

Feia un temps esplèndid. Totes les dolçors de la tardor semblen jugar a l’octubre sota el cel del País Basc: aire fresc, dia clar, sol agradable. El «Galerna», bonic vaixell de cabotatge de seixanta metres de llarg, d’una sola xemeneia, ens esperava a l’Ador, amarrat al moll, on es reflectixen les cases tranquil·les de la pacífica Baiona.

La meua dona i el meu fill em van acompanyar. La meua filla, que llavors tenia dotze mesos, dormia al bressol.

Hi havia molta gent: parents i amics dels passatgers. Un poc aïllats, hi havia uns grups en què es creuaven molt poques paraules. Miraven de reüll el «Galerna». Per segona vegada l’ombra de la desconfiança em va passar per l’esperit. Es va dissipar. Jo no vaig poder preveure, ni admetia, la malevolència de compatriotes. La impressió desagradable es va esvair. Em van donar la notícia que no vindria el capità del «Galerna». Per què no venia?

—A causa del perill? —li vaig preguntar a Gamboa.

Gamboa es va posar a riure, amb el seu gran riure, fort i simpàtic.

—No; està malalt; descansa a Sant Joan de Llum.

Ignorava llavors que aquell capità que no ocupava el seu lloc estava unit, diguem-ne per amistat, amb els insurrectes que acabaven de prendre Sant Sebastià, però que no havien pogut arribar a Bilbao.

Jo era l’únic francés a bord. Hi havia uns trenta-cinc passatgers de distintes edats, tots bascos. Ningú no temia res. El comandant del vaixell era el senyor Echenique, delegat del Govern Basc.

La sirena va trencar el silenci. El vaixell es va estremir per l’acció del motor. Va llevar l’àncora. Em vaig acomiadar de la meua família sense la més lleu intranquil·litat.

—Fins prompte. D’ací a quatre dies tornaré —els deia.

Vam eixir a les tres de la vesprada.

Les riberes de l’Ador es van obrir al mar. Un vaixell menor ens acompanyava; vam franquejar la barra, on les aigües dolces del riu es mesclen tumultuoses amb les aigües marines; el vaixell pilot ens va deixar a dos quilòmetres dins del mar.

No hi ha res més contagiós que el mareig al mar. Gamboa i jo resistíem perfectament. El contractista basc em va presentar els altres: l’abat Ariztimuño, el doctor Saizar, el pilotari Jurico. Coneixia, per haver-lo vist jugar diversos partits, aquell basc fi, esvelt. Tornava a Bilbao per a abraçar la seua família abans d’internar-se a França a competir amb altres campions. Jurico no representava els seus 35 anys. L’abat anava vestit de paisà; la seua prestància d’home sa, la fermesa de la seua expressió, retenien la meua atenció. «Una persona de qualitat», observava jo mentalment. Hi havia molta llum en els seus trets, alguna cosa de càlid, de resplendent i de xiquet gran, que seduïa i inspirava confiança. Em sentia en presència d’un home excepcional. L’abat Ariztimuño, que no tenia quaranta anys, era, en efecte, una de les personalitats més populars i més reputades de les lletres basques. Molt jove havia sigut designat secretari de la Unió del Clergat d’Espanya; havia organitzat el Congrés de les Missions reunit a Barcelona el 1929. Dirigia dues revistes catòliques; havia fet una recopilació de tres mil poesies basques publicades amb el pseudònim d’Aitzol.

Home de lletres, renovava el «folklore» basc. No desdenyava la controvèrsia pública, s’ocupava dels problemes socials, reconeixia alguns defectes als governamentals i somreia dels atacs dels blancs, que el tractaven d’«energumen basc». Prop d’ell, sobre la coberta, estava el doctor Saizar, d’estatura més aviat menuda, rabassut, de pèl negre i arrissat i nas rom.

Francisco Saizar (parlava prou correctament el francés) ens va proposar molt jovialment que l’acompanyàrem a menjar una truita i un xoriço que portava. També era molt simpàtic.

Ens vam asseure a taula molt confiadament, burlant-nos un poc dels qui s’havien marejat. Cap a les quatre i mitja el cel es va velar un poc i es va posar de color lletós; el vent augmentava i el mar estava cada vegada més agitat. El «Galerna» va començar a capcinejar. Progressivament augmentava la maror.

Va passar una hora. Un mariner de la tripulació que feia de vigia, amb la mà posada a manera de visera, oteava l’horitzó, on es movien alguns punts.

—Són vaixells de pesca —va dir.

No ens vam inquietar. Echenique, delegat del Govern Basc i capità que manava interinament el «Galerna», estava al menjador. Va traure els seus binocles. Els puntets negres no eren vaixells de pesca. Augmentaven de grandària i vèiem els seus lleugers plomalls de fum. De l’altra banda es veia la bandera. Vam reconéixer Pasaia i Sant Sebastià, agrupats vora els monts Igueldo i Ulia. Ja arribava el crepuscle i no sabíem si la lleugera angoixa que ens oprimia la produïa la mort lenta del dia o un pressentiment imprecís.

Els plomalls de fum es van acostar. Els teníem a babord i a estribord. Es van col·locar al voltant del «Galerna», en semicercle que s’anava tancant. Echenique es va intranquil·litzar, va donar als homes de la tripulació ordes inintel·ligibles per a mi. De sobte, en la immensitat del silenci del mar, va sonar un canonada. Un dels vaixells s’acostava disparant contra nosaltres. Estupor i ansietat. A tots se’ls va llevar el mareig.

Què passava? Les preguntes es feien en espanyol i en basc. Jo no arribava a comprendre’ls. El perill es precisava. Havíem sigut atacats a l’altura de Pasaia. Els vaixells que venien cap a nosaltres eren xalupes armades. El «Galerna», com a vaixell correu, no portava canó a bord per a contestar. Veig que Echenique dubta. Lamente no parlar espanyol. Tinc la seguretat que podríem, accelerant la marxa, arribar a les costes franceses. No estan lluny. D’ací a deu minuts vindrà la nit, que protegirà la nostra fugida i ens posarà fora de tir. Les sis xalupes, estrenyent el seu cercle lent, ens envolten i disparen. Les canonades se succeïxen a intervals regulars i veiem caure a l’aigua els obusos a cent cinquanta metres. Són obusos de calibre menut. He fet la guerra; reconec de seguida els canons de tir ràpid. Tots els passatgers s’han reunit en grups. Un jove somica. Els homes gesticulen, criden. Echenique està lívid. Malauradament no li puc donar cap consell. No comprén el francés. Em dirigisc a l’abat:

—Quina és la velocitat del navili?

L’informa.

—Quinze nusos —diu—. És més ràpid que les xalupes.

Capítol II

El capità pirata ens va fer saltar del vaixell a una xalupa malgrat la maror, que distanciava les naus o les feia xocar i establia entre elles desnivells de més de cinc metres.

Regalimant aigua, magolats, ferits, sense alé, tractats com a bèsties, ens vam vore obligats a posar-nos drets, a fer la salutació feixista i a cantar l’himne de Falange davant de les boques dels fusells rebels.

Érem gent pacífica i no portàvem armes. No podíem defensar-nos ni, molt menys, teníem intenció d’atacar.

Davant de les paraules de l’abat Ariztimuño, vaig replicar: «Si el vaixell continua la marxa, podem arribar a Bilbao abans que ens atrapen. D’ací a uns minuts la nit ens amagarà i, com que el mar està molt agitat, és quasi impossible que les xalupes puguen ajustar el tir i encertar el vaixell».

L’abat Ariztimuño em va servir d’intèrpret.

Des de les xalupes disparaven sense parar, però encara no ens havia tocat cap obús. L’abat va traduir a Echenique els meus consells:

—Vaja a tota velocitat cap al nord; la nit arriba.

Però el nostre comandant semblava sorprés i després desmoralitzat. Tothom parlava alhora sobre la coberta i al menjador. Les dones es desmaiaven. Gamboa i jo en vam sostindre una i li vam fer beure un gotet de conyac.

Un mariner es va emportar els xiquets al castellet de proa. Allà estarien més segurs. Si un obús travessava el «Galerna», este s’enfonsaria per la popa. Els sis vaixells pirates que ens ataquen potser tindrien pietat dels xiquets i els recollirien. Vaig acabar endevinant el sentit de les paraules.

Echenique estava al pont de comandament, lívid. El crepuscle enfosquia l’espai i limitava l’horitzó. La nit podia salvar-nos. Quedava el risc d’un obús que ens encertara de ple i causara un naufragi. El mar estava cada vegada més agitat. El «Galerna» feia salts de cinc metres sobre les ones. Es va acostar una xalupa. La vèiem molt bé. Ens va fer senyals. Després, per un altaveu, un cap rebel va cridar unes paraules que el doctor Saizar em va traduir:

—Paren. Rendisquen-se. Si no combaten, salvaran la vida els passatgers i la tripulació.

Combatre? No hi ha armes a bord del «Galerna».

Malgrat les paraules del pirata, no van deixar de disparar.

Echenique va dubtar un moment. Esta vegada, al seu voltant, el silenci era complet. I va ordenar als mecànics:

—Alto!

Eren les sis i mitja, poc més o menys.

El «Galerna» s’estremia. Les màquines callaven. Les ones ens sacsejaven durament i ens llançaven els uns contra els altres en una espera plena d’ansietat.

La primera xalupa que se’ns va acostar era molt més menuda que el «Galerna» i portava el seu nom al costat i a la popa: «Alcázar de Toledo». Vaig distingir dos canons de tir ràpid, un a la part de proa i l’altre a la de popa, i les boines roges dels «requetés» armats.

Vaig tindre la impressió de sentir veus contràries a la decisió d’Echenique. L’aturada que ens va entregar als rebels em va paréixer molt imprudent. Però no puc intervindre ni discutir; no puc imposar la meua voluntat, sobretot perquè no conec l’espanyol. En les mirades dels qui estaven prop de mi llegia l’espant que sentien. La nostra eixida havia sigut anunciada als rebels. Des de Baiona a Sant Joan de Llum, «algú» va telefonar a Sant Sebastià. La imatge del client que dinava prop de mi, a Baiona, em passa per la memòria i he d’ofegar una maledicció a la gola.

Els homes que tripulaven la xalupa estaven desarmats. Els requetés els vigilaven, plens de sospites; tot i això, ells ens dirigien mirades compassives, més eloqüents que les paraules que no s’atrevien a pronunciar.

L’«Alcázar de Toledo» ens aborda. Note que requetés armats vigilen la tripulació desarmada de la xalupa. L’oficial que els mana puja sol al «Galerna» empunyant el revòlver. Un autèntic corsari: jove, molt moré, els ulls brillants, barba negra, curta i arredonida, pell quasi cobrenca i dents resplendents. No puc evitar el pensament que seria fàcil agafar-lo per la cintura. La tripulació té l’aspecte d’estar presonera dels requetés i d’obeir-los per temor. Ens ajudaria, sens dubte.

—Salteu! —ordena el corsari—. Salteu, els homes.

Era la seua manera d’ordenar el nostre transbord. Es va produir un lleuger retrocés entre els passatgers, un retrocés de terror. L’«Alcázar de Toledo» estava molt més baix que el «Galerna»; els vaivens del mar agitat feien ballar els dos vaixells una dansa de malson: xocaven, se separaven i tornaven a xocar. La diferència de nivell d’una coberta a l’altra era, de vegades, d’uns dos metres.

—Salteu, els homes! —va tornar a ordenar amb impaciència el cap corsari.

Reia de la por que gelava els infortunats i inofensius passatgers del «Galerna», i les seues dents blanques brillaven en les ombres del capvespre.

Saltar a la xalupa era fer un salt cap al desconegut. Hi ha, entre nosaltres, intel·lectuals sense entrenament físic, ancians i xiquets. Vaig sentir un crit: el doctor Saizar, pràctic, jovial i bo, de trets infantils i encantadors, havia saltat; va caure d’esquena i va quedar un instant retorcent-se de dolor sobre la coberta de la xalupa rebel.

—Salteu, els homes! —va tornar a dir, impertorbable i rient burlesc, l’oficial que ens havia abordat.

Els dos vaixells pugen i baixen en sentit contrari.

Un altre crit. Un passatger del «Galerna» s’ha trencat una cama. Jo no volia abandonar la maleta, que contenia seixanta models dels meus planadors per a xiquets i era, a més, la meua justificació, la raó mateixa del meu viatge. La vaig llançar sobre els cordatges de la xalupa juntament amb un aparell de salvament a rem que portava. L’aparell es va trencar. Jo, calculant bé, vaig saltar.

Uns vint homes vam quedar presoners. No combatents, viatjant en un vapor correu, teníem confiança en la paraula donada pel capità de l’«Alcázar», i esperàvem el desenllaç d’aquella malaventura. Les dones i els xiquets van quedar al «Galerna», amb la tripulació. Alguns requetés, empunyant el revòlver o amb l’índex sobre el gallet del fusell, els vigilaven.

Va arribar la nit, negra i sense lluna. Va bufar el vent. El mar es va posar cada vegada pitjor. Vam romandre amuntegats a la proa de la xalupa, sota la guàrdia d’uns jóvens coberts amb les boines roges dels requetés, presumits, feliços per la seua proesa fàcil. Van cessar els crits. Es van apagar els sanglots de les dones sobre el «Galerna». Ja no sentíem res més que els gemecs de quatre o cinc passatgers que s’havien ferit en saltar. No se’ls va donar el menor auxili. Els nostres guardians es van acontentar amb observar-nos com a animals curiosos als quals havien despullat del nombre i del nom d’homes.

Ens van conduir cap a Pasaia.

L’oficial corsari s’havia quedat al «Galerna». La maror sacsejava la xalupa menuda i ens llançava els uns damunt dels altres. Rellisquem. Quatre ferits cridaven de dolor. Els jóvens requetés reien acariciant les seues armes.

Els homes de la tripulació, desarmats, ens miraven de vegades amb compassió, però no s’atrevien a dirigir-nos la paraula. Vaig descobrir que els seus amos sospitaven d’ells, que al seu torn reprovaven aquell atac. Però callaven. Es va creuar amb la meua la mirada desolada del meu amic Gamboa. El seu semblant es va enfosquir. L’abat Ariztimuño animava els ferits i es senyava. Va esclatar la tempestat. Les ones escombraven de vegades la coberta, ens inundaven i quedàvem transits de fred, regalimant aigua per tot arreu. Avançàvem amb dificultat. De sobte, les sirenes de les sis xalupes que ens havien apressat es van posar a sonar alhora. I, sens dubte obeint el comandament, la sirena del «Galerna», més ronca que les altres, es va mesclar en l’aldarull. L’estrèpit ensordia. Els requetés cridaven. Era la manifestació sorollosa de la seua victòria sobre nosaltres.

A Pasaia hi havia alguns llums. Les finestres dels edificis del port estaven hermèticament tancades. Les nostres veus febles es mesclaven amb les queixes dels ferits, que no podien cantar.

Estàvem davant de Pasaia, en mans dels rebels. Un vaixell vigia va vindre al nostre encontre. Portava falangistes. L’«Alcázar de Toledo» va atracar. Els nostres vencedors van saltar al moll i van ser felicitats. Un dels seus caps va ordenar que ens reuníem a coberta, alineats davant del moll. Els ferits, entre ells el doctor Saizar, jeien a terra. Els nostres vencedors els miraven amb desdeny. El cap falangista que manava la tropa cridanera i xerraire era un home d’uns cinquanta anys. Coixejava lleugerament i, en passar, ens va empényer un poc. No puc evitar mirar-lo: immediatament m’ordena, ho endevine més que no l’entenc, que no ho faça.

Se’ns ajunten les cinc xalupes. El «Galerna» queda prop de l’«Alcázar». El soroll va atraure els curiosos cap al moll, darrere dels falangistes —jaquetes de cuir negre, revòlvers al cinturó— que cantaven el seu himne. El seu cap ens va ordenar que alçàrem el braç mentre cantaven. Però eixa exigència no els va bastar als «gloriosos» jóvens armats que estaven al moll. Es van posar els fusells a la cara.

—Saludeu i canteu, o disparem —van dir.

En la nit, davant d’aquella alegria, els nostres ferits gemien. Les nostres veus, poc fermes, es mesclaven amb les seues queixes. Obligats per amenaces, van haver d’alçar-se drets i saludar. Només els requetés no saludaven ni cantaven, per hostilitat política amb els falangistes.

Eren aproximadament les nou de la nit. Hi havia alguns llums al poble. Els pocs curiosos que van vindre al moll, profusament il·luminat a la nostra arribada, van desaparéixer. La població del port es va abstindre d’acudir. No hi havia ningú a les finestres.

Van augmentar els visques. L’oficial corsari de la barba arredonida acabava de baixar a terra. El van envoltar, felicitant-lo i congratulant-se. El van abraçar. Va mirar cap a nosaltres amb satisfacció; érem el seu botí de caça. Sota l’amenaça dels revòlvers, vam haver de posar-nos drets una altra vegada i saludar a la manera feixista.

La cerimònia va durar tres quarts d’hora. Vaig observar amb curiositat el que passava al meu voltant, i vaig sentir ira per no conéixer la llengua espanyola. Potser la meua condició de francés m’autoritzava a arengar-los, a actuar sobre els «vencedors» perquè foren més raonables. Encara que el seu deliri, els seus visques al voltant del nostre desgraciat grup sense defensa, l’alegria que sentien els requetés que dirigien els fusells cap a nosaltres i els falangistes que ens apuntaven amb els seus, haurien hagut d’estalviar-nos, des d’aquell moment, qualsevol candidesa.

Davant de les boques dels fusells vam rebre l’orde de passar al moll. Vaig ajudar com vaig poder el doctor Saizar perquè es mantinguera dret. Patia tant que a penes podia murmurar:

—Gràcies, amic.

Pasaia estava en tenebres. El nostre grup menut, trist, es va posar en fila al moll. Ningú no plorava. Un espanyol vestit de paisà ens va ordenar que preparàrem els documents. Se’m va acostar:

—Passaport?

Vaig traure el passaport, el va obrir, va llegir el meu nom i va arrufar les celles espesses:

—És vosté francés?

Va semblar ofegar-se i es va precipitar cap a un grup de falangistes. Hi va haver un conciliàbul. Em vaig imposar tindre sang freda. Es va separar del grup un falangista i se’m va acostar. Devia tindre uns quaranta-cinc anys. Portava ulleres. Anava descobert i la seua calba brillava en la nit. Era francés. Em vaig creure salvat. Em va mirar de dalt a baix amb odi, va riure burlesc i em va dir amb un accent del «meu país»:

—Records a Blum… porc!

Vaig moure el cap, sorprés. Era possible que un francés nascut a França estiguera allà? Potser era el qui va telefonar des de Baiona indicant l’hora de la nostra eixida. Vaig voler parlar-li. Em van tornar a apuntar amb els fusells… Em vaig esforçar a tindre paciència.

El sergent de requetés, un senyoret pinxo, em va llevar un bitllet de cinc-cents francs; un guàrdia civil em va donar un colp de culata a la cara; altres em van donar puntades de peu a terra, després d’arrancar-me la insígnia de la Legió d’Honor.

Diversos guàrdies civils alts, amb els seus tricornis d’hule brillant, van arribar al port. Van baixar de l’autocar i ens van encadenar de dos en dos, emmanillant junts xicots de setze anys i ancians. Els ferits van ser maltractats com els altres. Em van unir pel braç a un ancià molt baixet, que no devia fer més d’un metre i mig, i com que jo faig un metre setanta, el pobre es veia obligat a alçar el braç per a caminar. Les veus de comandament es van fer més breus. Ens van empényer cap als autocars, que ens esperaven al moll.

La població, en la foscor, semblava deserta. No respirava. Els guàrdies civils anaven armats amb màusers. Els requetés, amb revòlvers o fusells, ens vigilaven. El cotxe va rodar per un camí ombrívol. Semblàvem reses portades a l’escorxador. Va passar mitja hora. Vam travessar Sant Sebastià adormit. No es veien transeünts curiosos. Els autocars es van detindre. Vam baixar davant d’un gran edifici: la presó. Una porta pesada va girar, cruixint sobre els golfos. Vam entrar en un passadís que feia olor d’humitat i floridura. Sis portes grans es van obrir i es van tancar després darrere nostre. La tripulació del «Galerna» no ens va seguir: els vam vore partir cap a un altre destí.

Els guardians ens van reunir en una sala nua, molt freda, pobrament il·luminada. Cadascú de nosaltres havia de col·locar el seu equipatge a terra. Va començar la inspecció. Dirigits per un sergent de requetés, els guàrdies ens van registrar i ens van despullar de tots els objectes de valor que portàvem damunt. La resta —roba interior, vestits, calçat— la van tirar a terra. Rellotges, estilogràfiques, anells, van desaparéixer a les seues butxaques. El subdirector de la presó, don Paco, va vindre a vore’ns i a penes ens va mirar. No va intervindre. Els guàrdies i el sergent de requetés ens van despullar sense que ningú ho impedira: pensaven que ens afusellarien l’endemà al matí i no tenien per què preocupar-se. Per a la seua consciència elàstica no es tractava d’un robatori. Els nostres papers van ser amuntegats sobre una taula feble i bruta. Cap guardià no pensava perdre el temps posant-los en orde. L’abat Ariztimuño se’m va acostar i em va dir:

—No és admissible que se’l tracte així. Vosté és francés. Se l’ha de respectar.

Semblava avergonyir-se que un francés fóra maltractat pels seus compatriotes. Es va dirigir al sergent de requetés i a don Paco.

—Se n’ocuparan, d’ell —va dir, presumptuós, el sergent dels requetés.

Però van obrir la meua maleta, i els meus avions menuts de fusta, els meus joguets patentats, premiats en els concursos Lépine, van cobrir el terra. Els guardians, els requetés i els seus sergents es van quedar pàl·lids. Vaig sentir les seues imprecacions. Els «vencedors» van esclatar de còlera: van prendre els meus joguets per models d’avions de caça i de bombardeig. El que havia de ser una justificació del meu viatge innocent es va transformar en prova convincent de culpabilitat. Em van dirigir injúries. Tots van parlar de mi amb ira. El sergent de requetés va buscar els meus papers i va descobrir que sóc capità aviador de la reserva. Un càrrec complementari contra mi. El sergent era un bon mosso, amb el cabell molt apegat a força de cosmètic, fill de bona família, amb el bigot tallat a la Douglas. Tenia el gest distingit, emfàtic. Amb notable destresa es va guardar a la butxaca el bitllet de cinc-cents francs que contenia la meua cartera i no va deixar sobre la taula més que els meus papers d’identitat. Li ensenyen els meus joguets. Empal·lidix, jura, es precipita cap a mi i em recolza el revòlver al pit. Un vigilant de la presó va intervindre a temps i va apartar l’arma. Però mentre discutia amb el jove de «dits àgils», un guàrdia civil, per a demostrar el seu zel, alça la culata del fusell i em pega un colp a les mandíbules. Vacil·le. Altres guàrdies civils acudixen i em donen puntades de peu a terra. El sergent bell mosso m’arranca les insígnies de la Legió d’Honor. Impossible protestar, explicar-me. No em comprendrien.

El seu furor es va calmar un poc, però van estar a punt d’acabar amb mi. Anava a desaparéixer per una porta plena de forrellats. Em separava del simpàtic Gamboa, de l’intel·ligent i fi abat Ariztimuño, glòria del País Basc, i del doctor Saizar, els meus tres amics d’un dia…

No sabia encara si anaven a llançar-me en una cel·la o matar-me al pati. Els «vencedors» només parlaven de mi.

Per fi es van decidir i un requeté em va conduir juntament amb altres quatre passatgers del «Galerna» cap a una escala interior. Vam pujar dos pisos. El requeté era un xicot d’espatles amples i cames arquejades, fort. Un navarrés de front baix, tenia 25 anys i es deia Martínez. Vaig saber després que en temps de pau era guarda de bestiar. Un mercenari amb morro de brut. A colps de culata ens va ficar en una cel·la estreta i ombrívola i, del plaer que això li produïa, ens ensenyava les dents.

Estàvem en la major foscor. No es veia res. Els meus companys d’infortuni eren un ancià d’uns seixanta anys, un xicot de setze i dos bascos d’uns trenta. La cel·la semblava una tomba: dos metres per tres. Ni mantes ni llits. Prop del sostre, a tres metres d’altura, una claraboia estreta. En un racó, el comú. De la tassa, amb la coberta destrossada, pujava una olor acre, espessa i tenaç, que es mesclava amb l’aire humit i la floridura estancada. Vaig comprendre que cridar, i fins i tot xisclar, seria inútil.

L’instint de conservació va aparéixer, malgrat meu. No vaig parlar. Els meus companys, tampoc. Ja érem com a bèsties esgotades. Ens vam gitar a terra, els uns sobre els altres.

Mig asfixiats per l’olor de la cel·la, estupefactes pels esdeveniments, extenuats, vam aconseguir adormir-nos sense haver tingut forces per a canviar entre nosaltres ni una paraula.

Obertura del capítol III en l'exemplar de 1937.

Capítol III

Del nostre primer son a la presó ens van despertar els afusellaments. Vam poder comptar fins a cinc trets de gràcia. Així complien els feixistes la seua promesa de respectar les nostres vides. Mentre esperava el meu interrogatori vaig sentir crits esgarrifosos i el soroll sord dels vergassos en colpejar el cos d’un home que martiritzaven.

A l’alba ens va despertar sobtadament el cruixit sec d’una salva de dispars que va sonar a l’altra banda del mur. Ens vam asseure a terra i vam escoltar àvidament. Estaven afusellant els presoners. Va vindre una pausa angoixosa. Després vam comptar els trets de gràcia. Van ser cinc. Qui eren les víctimes? Ens vam mirar mútuament amb la mateixa interrogació als ulls. Un dels meus companys portava un abric de cuir i una boina basca. Parlava una mica de francés i, per a confirmar l’homicidi, em va dir simplement:

—Oui!

L’adolescent de setze anys va moure el cap i va dir:

—I ens havien promés respectar les nostres vides!

L’ancià, aclaparat, va callar. Quina edat podia tindre? Seixanta anys, setanta? Mirava obstinadament cap a la claraboia aureolada d’una llum molt pàl·lida, que no arribava fins a nosaltres.

—Pobre xicot! —va murmurar l’home de l’abric de cuir.

—Per què? —vaig dir.

Amb un moviment de cap va indicar el mur darrere del qual s’executava els presoners.

—Hi passarem tots —va dir—. Els conec. Com més prompte, millor. Vosté, potser, com a francés, encara té alguna possibilitat de salvar-se.

Tremolàvem. Donàvem voltes i més voltes els uns darrere dels altres en la cel·la estreta, ombrívola i gelada. Movíem els braços i els peus incessantment. Començàvem a sentir fam i debilitat. L’olor de la tassa del comú ens produïa una gran repugnància.

—Com més prompte, millor —va dir el meu company.

Maquinalment, vaig buscar a les butxaques i vaig trobar una carta del meu fill, rebuda a París. El meu fill té set anys. Vaig llegir les seues paraules afectuoses i em vaig haver de mossegar els llavis per a no plorar.

El company de l’abric de cuir (mai no vaig saber el seu nom) em va agafar del braç:

—No t’atormentes amb records de família —em va dir—. Per a tindre fortalesa cal oblidar els qui s’estima. Jo també tinc dona i dos fills.

Entre els meus companys era l’únic obrer espanyol. L’adolescent de setze anys era fill d’un comerciant modest de Bilbao. Venia de passar unes vacances a Anglaterra. Es reincorporava a la seua vida de família, disposat a seguir de nou els estudis. El vaig observar. Tenia els trets delicats i càndids, uns bells ulls negres, front pur, i portava ulleres d’estudiós. Seria possible que hi haguera homes que s’atreviren a afusellar aquell innocent?

El company de l’abric de cuir va traure una fotografia de la seua dona i dels seus fills. Els vaig voler vore.

—És inútil —em va dir.

Va trencar la foto lentament i va tirar els bocins al comú sense dir res. El seu valor tranquil era imponent.

Teníem fam. La fam aclapara, arruïna i deixa sense forces. El pensament de la mort atormenta menys que la fam.

El xicot i l’ancià donaven mostres d’impaciència. Parava atenció al menor soroll amb l’esperança vana d’una visita que ens portara alguna cosa de menjar, una sopa, encara que fóra immunda. Vaig traure una capseta i vaig distribuir unes pastilles entre els meus companys.

—Creu-me, camarada —va dir l’home de l’abric de cuir—: no les distribuïsques totes. N’has de guardar algunes. «A l’últim moment s’ha de tindre la gola seca».

Tranquil·lament va agafar les pastilles, les va embolicar en un trosset de paper i se les va guardar a la butxaca, per a l’hora de l’execució. Jo el vaig imitar.

—Tu què eres? —va preguntar.

—Políticament?

—Res, fins ara… Anava a Bilbao en viatge de negocis. I tu?

—Jo? Sóc comunista espanyol; no hi ha res més a dir.

—El capità ha promés…

Es va arronsar d’espatles i va contestar:

—Promeses de rebels. Ens afusellaran tots.

Vam continuar donant voltes a la cel·la. Vaig començar a rondinar.

—No aniran a deixar-nos morir de fam?

Però l’estoïcisme del comunista espanyol em va calmar i vaig esperar.

Van passar les hores. Per fi es va sentir soroll de passos i d’una clau al pany. La sopa? Va aparéixer un vigilant amb un full de paper escrit a màquina. Ens va cridar pels nostres noms i cognoms. Però la meua oïda no estava acostumada a l’accent espanyol i no vaig poder retindre els dels meus companys. El vigilant ens va fer senyal que el seguírem. Vam baixar els dos pisos, creuant replans, al costat de les galeries. L’oficial de la presó ens va rebre amb indiferència en una peça de sostre molt baix situada a nivell del carrer, i va procedir al registre reglamentari. Preocupació administrativa supèrflua.

Els requetés i els guàrdies ens havien registrat a plaer, la vespra, tot just arribar.

No ens quedava res. Per qüestió de principi, els vigilants van escodrinyar les nostres robes i ens van obligar a descalçar-nos.

Vam tornar a pujar. Al comunista, a l’adolescent i a mi ens van allotjar a la cel·la número 33. A l’ancià i a un desconegut, passatger del «Galerna», que no havia pronunciat una paraula des de la vespra, els van tancar en una altra. Tot just van tancar la porta, el jove acabat de tornar d’Anglaterra va somriure lleument. Va recobrar l’esperança i va dir al comunista:

—Jo no he fet res. No em mataran.

—Sí, però eres basc —contesta l’altre—; et detesten més que a mi.

—Ah!…

Girant-se cap a mi, el xicot em va donar a entendre que li agradaria quedar-se al meu costat i aprendre francés. Tenia esperança. La seua edat no li deixava creure en la mort. La conversa es va fer cada vegada més difícil i lenta a causa de la fam, de l’olor de la cel·la i del nostre decaïment.

Van passar diverses hores. La porta va girar sobre els golfos i es va presentar un pres que feia d’ordenança. Vam avançar cap a ell. Ens va entregar una safata d’esmalt i tres culleres. La safata estava buida.

—A quina hora portaran la sopa? —va preguntar l’adolescent.

—Prompte —va contestar l’ordenança, assenyalant la safata escantellada que ens havia de servir de plat comú.

De nou ens vam gitar a terra, mirant cap a la ranura del sostre amb obstinació. De vegades un de nosaltres botava cap a l’obertura provant d’agafar-se al mur. Salt inútil! Però aquell impuls cap a la llibertat era irresistible. La fam es feia cada vegada més punyent. Vaig mirar per un forat cap a la galeria i, al cap de poc, vaig vore que creuaven la passarel·la interior diversos presoners ensangonats als quals uns guàrdies d’assalt sostenien sense deixar de pegar-los. Les paraules del company comunista em van tornar a creuar el pensament.

—Que ens maten prompte i ens estalvien turments!

La claraboia es va anar enfosquint lentament. Va arribar la nit i vam quedar encongits a terra, enmig de la major foscor.

Caminar per la cel·la era desesperant: feia que ens adonàrem de l’estretor de la peça i produïa la sensació que els murs s’acostaven.

Desconeixíem l’hora, perquè el sergent pinxo s’havia quedat amb els rellotges. Es va obrir la porta, però encara no era la sopa. Un guàrdia va cridar:

—El francés!

D’un bot em vaig posar dret.

—Sóc jo —vaig dir.

El meu company comunista em va estrényer vigorosament la mà. Què voldrien de mi? El guardià em va conduir al primer pis. Vam entrar en una sala gran. Darrere d’una taula hi havia tres persones: el capità Rodríguez, que feia de jutge d’instrucció; un jove requeté d’uns vint anys, que portava insígnies d’oficial i tenia aspecte de jugar amb gravetat a la guerra, i un paisà d’uns cinquanta anys, imberbe i burleta, amb fesomia de banquer. Els tres em van mirar amb odi de cap a peus.

Es tractava d’un interrogatori. Em va paréixer que el meu crani estava buit. La fam em feia flaquejar les cames. Em feien mal de fatiga els ronyons i sentia que per debilitat física les meues paraules serien balbucejos.

El capità Rodríguez, sebaci, pretensiós, guenyo, va colpejar la taula amb impaciència. En un francés molt maldestre i amb una veu ambigua, del ridícul de la qual no em vaig adonar en el primer moment, em va preguntar:

—Si té interés per la seua vida, ens dirà què pensava fer a Bilbao.

—Vendre els meus joguets.

El va irritar, la meua resposta.

—Això és fals! No es va a vendre joguets als xiquets en plena guerra civil!

—Tanmateix…

El capità colpejava la taula cada vegada més fort.

—Encara que siga vosté francés, serà afusellat com els altres, llevat que ens done la prova que pertany als «Creus de Foc».

Vaig contestar:

—Per què he de pertànyer als «Creus de Foc»? Sóc neutral, sóc comerciant.

—Comerciant… comerciant… —va murmurar Rodríguez—. Llavors, per què estava vosté en un vaixell de guerra?

Tranquil·lament vaig rectificar:

—No estava en un vaixell de guerra. El «Galerna» és un vapor correu. No porta armes.

Els companys del capità van moure el cap.

—Vosté no ve a Espanya pels seus joguets. Vosté és capità aviador. No és «Creu de Foc». Per tant, està contra nosaltres. Ha vingut per a combatre’ns. Prepare’s a morir…

La idea de la meua mort l’animava. Després es va calmar i es va posar a riure.

—No esperava esta aventura, capità Pelletier —va dir.

I els altres dos van riure amb ell.

—Estem ben informats, amic meu —va afegir aquell singular jutge d’instrucció—. Els nostres servicis funcionen meravellosament.

Jo devia, segons ell, morir molt prompte, cosa que el va moure a fer-me algunes confidències, no per simpatia, sinó per vanitat, per a elogiar sense mesura els recursos de la seua organització. Em va confirmar que un «creu de foc» havia telefonat, des de Baiona a Sant Joan de Llum, l’hora d’eixida del «Galerna», assabentant-ne, sens dubte, aquell capità que s’havia fingit malalt. Des de Sant Joan de Llum van telefonar a Pasaia, d’on va partir l’orde d’envoltar-nos i detindre’ns.

—Tenim amics a França —va dir rient Rodríguez—. Sí, senyor; amics abnegats que defenen la mateixa causa que nosaltres.

No sóc «Creu de Foc». Tenia amics a tot arreu. Però el capità Rodríguez jutjava el meu país a través de la guerra civil. Segons ell, jo no tenia dret a ser neutral. Si jo pretenia passar per neutral era perquè ocultava males intencions.

El capità Rodríguez no va insistir. S’havia format la seua opinió. El guàrdia em va indicar que el seguira. Em vaig disposar a eixir cap al segon pis per a reunir-me amb els meus dos companys. Però el guardià em va portar a una cel·la del pis baix. Va obrir la porta d’un calabós sense aire, on l’olor era espantosa. Esta vegada estava «incomunicat». Vaig tocar els murs instintivament. Vaig botar diverses vegades cap a la claraboia. Gastava la meua energia sense obtindre cap benefici. Em fatigava cada vegada més. Vaig apegar l’orella contra el mur i em vaig adonar que a les cel·les veïnes altres presoners feien exactament el mateix que jo. Botaven com jo cap al sostre, cap a la ranura, a la qual no era possible arribar.

Després vaig caure esgotat, i vaig quedar amb el cap recolzat contra la tapa deformada i pudent del comú.

Vaig sentir un entorpiment general. Em vaig esforçar a no pensar, per a no augmentar el meu patiment; m’adonava de la meua situació. Sens dubte seria condemnat a mort aquella mateixa nit. Almenys eixa era l’orde de Rodríguez. Continuava sense menjar i la meua debilitat era extraordinària. Vaig quedar prostrat una o dues hores. Es va obrir la porta. No em vaig moure. Sens dubte m’havia arribat el torn. Vaig vore davant meu dos guàrdies d’assalt. Vaig sentir dir:

—Vinga.

Em vaig avançar al guàrdia. Duia posada la boina. Un vergassada la va fer botar, i el guardià em va dir en espanyol que havia d’anar descobert fins i tot davant del personal.

Va creuar davant meu l’abat Ariztimuño. La sang li ennuvolava la vista i no em podia vore. No vaig tindre forces per a cridar-lo. No vaig poder articular ni una paraula.

Vam arribar al primer pis. El guardià em va conduir a un vestíbul de parets completament nues. Vaig sentir cridar i el soroll sord de les vergassades sobre un cos. A l’habitació del costat torturaven un home. Sentir com es pega a un animal ja impressiona, però sentir pegar a un home és espantós. Els colps van continuar molta estona. Els ais es van convertir prompte en crits aguts, després en queixes, cada vegada més febles, fins a perdre tot l’alé. Van cessar i ja no vaig sentir res més que el martelleig de les matraques de cautxú sobre un cos inert, com un matalàs. El suplici va durar almenys una hora. Jo estava gelat d’espant, d’horror. Es va obrir una porta. Va aparéixer la víctima. Era l’intel·ligent abat Ariztimuño, el meu amic del «Galerna». Resultava difícil conéixer-lo. La sang li ennuvolava la vista i no em podia vore. Es queixava feblement i a penes podia caminar.

Vaig estrényer les mandíbules. No vaig tindre forces per a cridar-lo. No vaig poder articular ni una paraula. Un guardià em va empényer.

Em van portar de nou davant del capità Rodríguez, però esta vegada a la sala de les confessions espontànies. El «jutge d’instrucció» estava assistit per un secretari. Els meus dos guàrdies, atlètics, d’un metre huitanta d’estatura, de rostres bestials, em van lligar sòlidament les mans a l’esquena amb corretges llargues i estretes.

—Vosté és comunista —va dir Rodríguez.

Vaig rebre puntades de peu. Les botes fortes dels guàrdies em van pegar al baix ventre, als ronyons. No vaig poder evitar uns udols de dolor. Va vindre una pausa molt breu i va continuar l’interrogatori.

—Vosté ha estat en missió a Rússia.

Vaig balbucejar:

—No; mai!

Els guàrdies em van tornar a donar puntades de peu. La meua respiració es va entretallar. Buscaven amb preferència els llocs més sensibles. Un colp a l’extremitat de la columna vertebral em va fer trontollar. A un senyal del capità van vindre cinc minuts de treva. Rodríguez donava voltes al meu voltant. Semblava flairar-me. Després va continuar les preguntes.

—Per què volia anar a Bilbao?

Vaig respondre:

—Ja havia donat joguets als xiquets refugiats a Baiona. Llavors…

Rodríguez es va encoragir.

—Sí, als xiquets del Front Popular, naturalment.

—El bisbe de Baiona —vaig afegir— havia fet una crida. Que són o deixen de ser del Front Popular, els xiquets?

—No diu la veritat.

—Jo no faig més que dir-la, senyor.

—Vosté ment. Quin és el nombre d’avions francesos entregats a Madrid?

Evidentment no vaig poder contestar.

—Vosté és l’inventor d’un avió que desenvolupa una velocitat de 600 quilòmetres per hora.

—Això és ridícul. L’hi assegure. Mire les meues maletes. No tenia cap plànol.

Rodríguez em va mirar fixament i llargament:

—Vosté és Pelletier d’Oisy —va afegir.

Vaig creure que la semblança del meu cognom amb el del cèlebre «as» francés podia servir-me. Davant d’un aviador sense fama mundial no dubtarien. Per creure-ho així vaig contestar evasivament, per a deixar lloc al dubte.

—No, no, l’hi assegure, jo…

—Anava a entregar avions als bascos? Vosté ha sigut designat per a rebre a Bilbao la comanda d’aviació.

—De cap manera. Sóc comerciant.

Esta vegada vaig rebre vergassades a dreta i esquerra. Cada vegada que passaven insistien:

—És vosté capità aviador?

—Retirat, per la fractura del crani.

—És fals; a la seua edat no ha pogut ser retirat.

—Tanmateix, ho estic.

—Ha vist a Baiona el cònsol de Madrid?

—En efecte, em va preguntar si era possible formar a França aviadors espanyols. Vaig contestar que el Govern era l’únic competent per a fer-ho, a causa del pacte de No-intervenció.

Capítol IV

El capità em va pegar furiosament i em va fer sagnar per tot arreu. Els colps em van deixar insensible per excés de dolor, i la idea que aquell bàrbar s’ofegara en va m’agradava monstruosament.

Esta vegada Rodríguez no es va contindre. Li va llevar la matraca a un guàrdia i em va pegar amb totes les seues forces, traient escuma i vociferant injúries, dient-me: «Sale français!» (porc de francés). La cara se li il·luminava amb una alegria sàdica. Jo trallava sang pel nas, per les orelles, pels ulls; un guàrdia ajudava el capità a pegar-me. Al principi vaig cridar de dolor, però a poc a poc el meu patiment va minvar. Al cap de mitja hora ja no sentia els colps; els sentia dins del cos i els comptava maquinalment. Durant tot eixe temps vaig tindre una lucidesa extraordinària.

Veia molt bé el secretari que escrivia vora un paravent. Mirava a la cara els meus torturadors i allargava el cap per a deixar el clatell al descobert, per a rebre els colps a la cicatriu d’una ferida gravíssima causada en un accident d’avió; per a acabar, perquè acabaren amb mi, i això sense pensament desesperat, perquè la idea de la mort es confonia amb la de l’evasió. No vaig patir més que si haguera sigut un cos inert. Els colps em van deixar insensible per excés de dolor, i la idea que el capità s’ofegava en va m’agradava monstruosament, com si la meua mort davant dels seus ulls haguera significat un càstig per a ells.

Els colps van ressonar després dins del meu cap. De tant en tant els bruts prenien un poc d’alé. Després s’excitaven i començaven de nou amb escuma als llavis i la mirada brillant. Vaig pensar que la meua ferida resistia miraculosament i me’n vaig sorprendre. En una caiguda nocturna a Thionville l’aparell va xocar contra un tossal a 250 quilòmetres per hora, quan fèiem les primeres proves de vol de nit en aviació de caça, i em vaig produir una fractura de crani i una desviació de dues vèrtebres prop del clatell.

Però el meu crani i les meues vèrtebres, malgrat els colps, continuaven sent sòlids. No em vaig desmaiar. No em vaig queixar. Esperava que la meua respiració s’aturara, esperava la mort, única manera possible de fugir. El capità Rodríguez, suant, va deixar de pegar-me; em van deslligar els canells. Les corretges havien estat tan estretes que se m’havien ficat dins de la carn. Em vaig mirar les mans: havien rebut tants colps que no eren més que dos munts informes de carn ennegrida, amb una inflor que les feia paréixer tres vegades més grans. La pell s’havia rebentat; no em podia moure; el meu cos no era més que un munt de butllofes.

Els guàrdies em van empényer cap a l’escrivent, un requeté cobert amb una boina roja.

—Firme la seua declaració —em va dir Rodríguez.

No em vaig moure.

—Està escrita en espanyol. No la puc llegir —vaig dir.

Vaig ensenyar les mans. Em resultava impossible agafar la ploma i firmar res. El capità instructor es va enfurir contra si mateix, contra mi i contra els guàrdies. Furiós per haver-me posat en un estat que li impedia obligar-me a firmar.

M’havien pegat amb sadisme, perdent el cap, repetint: «porc de francés!», «brut de francés!», com si hagueren tingut a les mans França en carn i os. Rodríguez es va adonar massa tard que havia comés una maldestresa. L’odi contra el francés l’havia encegat. Em va acomiadar amb violència. Els dos guardians em van precipitar per l’escala a puntades de peu. Vaig rodar pels graons i el meu cos va caure sordament sobre el paviment del pis baix. Empenyent-me amb els peus em van portar fins a la cel·la, colpejant el mur amb el meu cap. Després em van arrancar la jaqueta i, esta vegada, en l’ombra, sense testimonis, per al seu delit personal, em van pegar encara amb les matraques fins a ofegar-se. Però jo ja no sentia res. Quan se’n van anar em vaig recordar de la imatge del funàmbul que, cada vegada que queia rudament de la corda a terra, deia: «Ben mon vieux».

Jo també vaig dir, pretenent fer broma:

—Ben mon vieux.

I em vaig posar a riure amb un riure de boig.

Després, esgotat, encongit, fet una pilota, en un racó humit de la cel·la em vaig adormir.

A l’alba em va despertar una altra vegada el soroll dels dispars d’un afusellament. El va seguir un gran silenci com un avenc negre; després, espaiats, van sonar els trets de gràcia.

No em podia desentumir ni alçar. Les mans continuaven igual, i em vaig imaginar que la cara no devia oferir un aspecte diferent, perquè tenia els ulls mig tancats i veia l’ombra de les meues galtes. No patia. Em va paréixer que la meua vida havia retrocedit al període de larva.

El temps em va passar com l’aigua que corre sobre les pedres i acaba desgastant-les.

A les set del matí em va vindre a buscar un vigilant. Em vaig adonar que en veure’m es va estremir lleugerament. Amb gran dificultat, recolzant l’espatla contra el mur, vaig aconseguir posar-me dret, i no menys penosament el vaig seguir fins al primer pis. En una peça on quasi no hi havia mobles em va rebre un policia, jove requeté. Era un xicot de bona presència, moré, molt perfumat. L’ajudava una mecanògrafa, jove i rossa, que portava brodades al cosset les cinc fletxes de les Joventuts falangistes. En veure’m es va sobresaltar. Per la seua mirada espantada vaig jutjar que devia tindre un aspecte horrorós. Em va paréixer sentir sobre les espatles el volum enorme del meu rostre unflat, amb la pell esgarrada i amb crostes de sang. La jove es va sentir un poc molesta i va abaixar el cap sobre la màquina d’escriure.

Havia de patir un nou interrogatori. El falangista va substituir el capità Rodríguez, la intervenció del qual es va considerar, sens dubte, poc eficaç. Em va fer seure; quan em vaig asseure, no vaig poder evitar queixar-me. L’extremitat de la meua columna vertebral era l’únic lloc del meu cos sensible al dolor.

Van començar les preguntes:

—Per què volia anar a Bilbao?

Cansat, vaig replicar:

—Llija els meus documents. He dit la veritat.

El falangista es va alçar dret darrere de la taula:

—És vosté més roig que el vellut d’esta butaca! Vosté ha vingut per a combatre’ns.

Una pausa. Em vaig defendre un poc millor. Però aquell nou jutge a penes m’escoltava. Estava convençut per endavant que jo era el seu enemic, un roig. I va afegir per a menysprear-me:

—Té por de Hitler, eh? Tenen por, a França? Doncs bé: prompte el tindran a les portes.

No em van injuriar. No em van pegar. La jove mecanògrafa escrivia a màquina les meues declaracions de pressa, «al dictat» loquaç del seu elegant cap. Jo era molt lacònic, i la meua veu no tenia abast.

—Firme —em va ordenar l’instructor improvisat.

Les declaracions estaven en espanyol. Em vaig negar a firmar. Vaig ensenyar les mans deformes. A més, no podia comprendre el que havien escrit.

Vaig saber després que em volien fer firmar la confessió d’estar compromés amb els governamentals per a organitzar l’aviació a Bilbao.

El jutge d’instrucció i la seua secretària falangista semblaven tindre pressa perquè isquera del despatx. El meu aspecte els resultava insuportable i repugnava la seua delicadesa.

El vigilant em va conduir a la meua cel·la. No se’m va ocórrer preguntar-li quan em portarien alguna cosa de menjar. En entrar vaig ensopegar amb un paquet bla dins de la cel·la. Era un abric de cuir que hi havien deixat durant la meua absència. Vaig quedar absort un moment. Era el meu abric de cuir; l’havia deixat oblidat a la cel·la del segon pis. El meu primer company de cel·la, el comunista, me’l va enviar en el moment que els guàrdies el conduïen a l’escorxador. Abans de morir va pensar en mi i va témer que passara massa fred.

Vaig provar de gitar-me. El terra era dur i estava brut. No vaig poder dormir perquè tenia fam i únicament vivia per a mirar cap a la porta esperant alguna cosa de menjar.

Cap al migdia es va obrir; em van portar una espècie de sopa amb cigrons. Menjar! Anava a poder menjar! No tenia ni cadira ni taula. La sopa fosca estava a terra. No podia agafar la cullera amb la mà unflada. Em vaig estirar a terra com vaig poder, vaig ficar la cara, el cap, dins de l’escudella, i em vaig menjar aquell potatge com una bèstia. Feia dos dies que no havia menjat ni begut res.

En fer-se de nit un guardià va obrir la porta i va introduir un capellà a la meua cel·la. Jo estava gitat, mig endormiscat i com atontat.

—Qui és? —vaig preguntar.

—Un brut de jesuïta —va contestar en to sarcàstic el capellà.

Des de fora van encendre la bombeta del sostre.

—Per què un brut de jesuïta, pare?

—Perquè vosté és comunista.

Vaig moure el cap tristament.

—Fins ara era només cristià, pare, i no he pertangut ni pertanc a cap organització política.

Va semblar sorprés. Va fingir no estar-ho pel meu estat; no em va voler mirar, però li vaig llegir als ulls una compassió que li resultava incòmoda.

Era el capellà de la presó, el pare Uriza. Un home d’uns 40 anys, de bona talla, sòlid, d’aspecte un poc trist, però senzill. La seua presència em va fer comprendre que la meua execució era pròxima.

Venia a confessar-me.

—És vosté catòlic? Què feia vosté al «Galerna»? —em va preguntar.

—He dit la veritat al capità, pare.

Va moure el cap i hi va haver un silenci curt. Després va continuar més sever:

—Fill meu, cal preparar-se i recomanar l’ànima a Déu. Esta nit tot haurà acabat. Ben prompte no patireu més.

—Mireu el que han fet de mi.

El pare Uriza va quedar silenciós.

—Diu vosté que són cristians. Amb mi, passe. Però, pare, ha vist com han maltractat l’abat Ariztimuño?

—No —va contestar el capellà—. He visitat l’abat Ariztimuño. No, no ha dit que li hagen pegat.

Jo havia vist l’abat Ariztimuño en el mateix estat que jo, però el capellà, supose que aterrit, va decidir no comprometre’s.

—No us inquieteu més pels vius —em va aconsellar—. Penseu en l’hora de la vostra mort. Us presentareu davant de Déu.

Em vaig confessar i el capellà em va donar l’absolució.

Tots dos junts vam resar a la cel·la menuda, on llavors hi havia un poc de llum. Tal com m’havia recomanat el comunista de l’abric de cuir, vaig evitar pensar en la meua família. Hauria volgut retindre el capellà al meu costat, encara que fóra uns minuts més. Em va paréixer que tenia moltes coses a dir-li i, tanmateix, no trobava les paraules adequades.

—Fill meu —es va excusar—, he de visitar altres cel·les.

Altres homes havien de ser executats al mateix temps que jo. El pare Uriza se’n va anar. Semblava aclaparat. Un fervor cristià el degué sorprendre i li degué encetar el dubte. Un quart d’hora després va tornar per a fer-me encara algunes recomanacions supremes.

—Sobretot, rese amb devoció a l’hora de la mort. Siga fort.

—Si jo muic, pare, permeta’m que li oferisca per a les seues bones obres els 500 francs que hi havia a la meua cartera.

Última malícia d’un moribund. Tenia la candidesa de creure que el sergent de requetés, tan hàbil per a manipular els bitllets, podria ser castigat pel seu robatori.

El pare Uriza va fer cridar per mitjà d’un vigilant l’oficial de la presó. Li va donar les gràcies pel donatiu. Visiblement, els diners que li vaig oferir el van interessar.

L’oficial va buscar inútilment, sense trobar res.

No se’ns van donar més explicacions. Una idea em va començar a atormentar. No podria agafar les pastilles del fons de la butxaca a causa de l’estat de les meues mans quan, en el moment de l’execució, notara sequedat a la gola. No sé per què em va obsessionar aquella contrarietat menuda. Potser perquè fluïa o impedia altres pensaments més depriments.

Ja avançada la nit, es van obrir les cel·les. Vaig sentir el ressonar dels forrellats, els passos. Vaig ofegar dins de mi un instant de rebel·lia. Em vaig disposar a morir.

Em van traure de la cel·la i em van lligar les mans a l’esquena. Ja no podia agafar les pastilles en el moment decisiu.

A la fila dels condemnats a mort n’hi havia alguns que no oferien senyals de turment. No els havien interrogat per falta de temps. Els afusellaven sense escoltar-los.

A la galeria, davant de les cel·les, estaven agrupats els supervivents del «Galerna». Vaig reconéixer l’abat Ariztimuño, desfigurat, amb el rostre unflat: a penes hi veia. Dos guàrdies el sostenien i l’empenyien cap avant. Anaven a afusellar-lo en aquell estat… Vaig pensar en els altres, i no en mi, per protecció interior, per a conservar la sang freda.

Havíem de passar la nit en una capella menuda, on els condemnats a mort esperaven que es fera de dia. Caminava molt malament, perquè els meus ulls encara estaven ensangonats. Vaig reconéixer l’abat perquè el sostenien els guàrdies. Ens envoltava una desena de guàrdies civils disposats a portar-nos a l’escorxador.

Entre les galeries, amb baranes altes de ferro, algunes bombetes molt menudes donaven un poc de claredat indecisa. Em vaig esforçar a sentir curiositat per a distraure’m, per a alliberar-me de les obsessions insofribles. Diversos homes portaven a la cara les marques dels colps, indicis que els havien sotmés a interrogatori. I els que estaven intactes? Ho estaven perquè el capità no havia tingut temps d’interrogar-los. Vaig observar tots els preparatius. En el silenci no sentia més que un so semblant al d’una banyera que es buida. Em vaig girar. Les mandíbules d’un ancià que potser tenia setanta anys palpitaven de terror i produïen aquell soroll horrible. Quants érem? Vaig comptar malament: 17, 18 o 20; em vaig equivocar diverses vegades. El soroll que feien les galtes del desgraciat ancià em torturava. Era atroç. La fila es va moure a una veu de comandament que a penes vaig sentir.

No vam entrar a la capella. Vam eixir cap a l’exterior, on trepidava el motor d’un autocar. Vam travessar un primer passadís. Vaig comptar tres sacerdots a la fila; a més, diversos ancians i xiquets de 15 a 16 anys. Ni un crit. Vam entrar en un segon passadís.

En passar, em va detindre un home. No vaig poder adonar-me de si era un vigilant, un requeté o un guàrdia. Em van traure de la fila.

Els altres se’n van anar cap a l’autocar, cap al cementeri romàntic de Hernani, on anaven a ser afusellats vora les seues tombes.

De nou a la meua cel·la, vaig murmurar el meu adéu als morts innocents, executats sense justificació i, dolçament, suaument, em vaig posar a plorar i vaig resar per ells.

L’oficial de requetés que conduïa la fila em va empényer cap a una habitació molt il·luminada. Una espècie de cos de guàrdia. Va discutir amb altres caps, però no vaig comprendre el que deia. Hi havia allí set o huit guàrdies i requetés. Vaig ser objecte de viva curiositat; em van fer donar voltes, em van mirar de front i de perfil durant un quart d’hora a plena llum. Després em van tornar a la cel·la.

Els companys anaven a ser llançats a la fossa comuna. A mi em van salvar en l’últim moment. Adéu, Ariztimuño, glòria de les lletres i de les arts basques, literat distingit de gran cor; adéu, amic meu Gamboa, contractista emprenedor, home amable, pare adorat de cinc xiquetes; adéu, vosaltres, els per a mi anònims, executats i soterrats sense formar procés; adéu, pobre vell de les galtes tremoloses.

Ignorava com havia sigut salvat. Sense comunicació amb l’exterior no podia obtindre l’explicació del miracle que s’havia produït en el moment precís en què anaven a afusellar-me. Com a les pel·lícules policíaques americanes, ho vaig saber més tard.

Durant la vesprada i la nit va córrer per Sant Sebastià el rumor que els presoners del «Galerna» serien afusellats a l’alba. Un francés de Baiona, «creu de foc», que mantenia relacions amb els revoltats de Sant Sebastià, va saber la notícia, em coneixia, sabia que jo era políticament neutral, i es va commoure. Immediatament va fer algunes gestions. El van portar a la presó amb l’encàrrec de comprovar si jo era Jean Pelletier o Pelletier d’Oisy. Per això em van col·locar en una habitació il·luminada, de front i de perfil, vora una reixa que donava a una habitació contigua; em va reconéixer, però sabent que el dubte podia salvar-me de la mort, almenys potser durant algun temps, va aparentar dubtar. Una paraula seua m’hauria enviat a la tomba.

—No és Jean Pelletier —va dir—. Deu ser Pelletier d’Oisy. Sí, crec reconéixer Pelletier d’Oisy.

Aquell «Croix de feu», en contraposició al qui ens havia denunciat a Baiona, continuava sent un home… humà.

Vaig viure huit dies més a la meua cel·la, que feia olor de comuna. L’octubre s’acabava. Es notava l’arribada de l’hivern. Els dies eren més curts. Estava constantment en la penombra o en la foscor més completa, segons les hores; els meus ulls es van acostumar a distingir les coses. No sabia si m’havien indultat o no. Ningú no em va informar de la decisió dels meus «vencedors». Guàrdies, vigilants o presoners es sorprenien cada vegada que, en arribar el seu torn, em veien de nou, i sempre s’impressionaven en vore el meu rostre deforme.

Un dia, però, crec que era un dilluns, vaig estar a punt de ser afusellat per error. Un requeté encarregat de reunir els condemnats a mort va entrar a la meua cel·la amb la llista fúnebre a la mà. Havia d’emportar-se’n dos homes; en la foscor s’havia equivocat de cel·la. Bruscament, quan jo ja el seguia resignat, es va adonar de l’error. No el va commoure gens ni mica. Els errors es produïen sovint a les presons plenes, i tots els presos estaven en aquella època més o menys exposats al pilot d’execució. Només hi havia un dia tranquil: els diumenges. En diumenge no afusellaven ningú.

Cada nit, durant la sopa, em donaven mitja hora d’electricitat. Al migdia rebia, dins del gibrell que usava per a llavar-me, una ració de sopa amb cigrons; a la nit la ració era de potatge de llentilles. Continuava menjant directament amb la boca perquè encara no em podia servir de les mans. Era impossible usar-les per a res, i ningú no m’ajudava.

Cada dia estava un poc més brut, i l’olor del comú, que no tenia aigua, impregnava la brutícia que em cobria. Vaig començar a sentir la presència de paràsits. De nit les rates venien a llepar el gibrell i em despertaven en córrer per damunt de mi. Evitava pensar, reflexionar: esperava. La voluntat de sobreviure era en mi un reflex tènue de vida. Em movia molt poc per a no sentir l’estretor de la cel·la i per a no tindre massa fam. La fatiga augmentava les ganes de menjar. Tenia fred, molt de fred, i de nit somiava que em portaven una manta. Vaig aprendre a sentir-me fluix, a envilir-me en l’ociositat. Des de la galeria em vigilaven sovint. Notava sempre la inspecció de què era objecte per part dels «vigilants».

Obertura del capítol V.

Capítol V

Els homes que van a morir juguen a pilota basca amb entusiasme… M’acoste al mur, que està ple de forats. Horror! S’hi veuen cabells i trossos de cervell. És el mur davant del qual afusellen o han afusellat… I ells juguen animadament a pilota.

A cada moment un d’ells mira dins de la meua cel·la per la espiera de vigilància. Si estic gitat, assegut o en gatzoneta, se m’ordena que em pose dret. I se m’amenaça. Comence a comprendre el sentit de les paraules espanyoles. No tinc dret, durant el dia, a estar d’una altra manera que dret. I això per favor especial, perquè sóc, pel que sembla, un «gran presoner».

Pelletier d’Oisy!… Els rebels creuen tindre en mi la prova que el Govern francés intervé contra ells. Se’m «cuida». Una sola visita humanitza la meua atroç solitud, entre brutícia i ombres: el capellà. El pare Uriza, sorprés de vore’m encara viu, respira com si li llevaren un pes de damunt. Tanmateix, l’inquiete. Sóc per a ell una obsessió. La meua pietat el torba. Em porta medalles i estampes pietoses. Està persuadit que dec la vida a una intervenció divina. Note que tots els dies, en trobar-me amb vida, se n’emporta una sorpresa que el satisfà. Per a atenuar el meu rancor, perquè el jutge bé, prova de suavitzar el meu tancament ombrívol. Em promet cigarrets. Em fa tremolar el desig de fumar.

Les primeres jornades les dedique a mirar-me les mans i els braços. Observe amb autèntic interés la desaparició lenta, quasi visible per a mi a simple vista, dels senyals negres. Veig renàixer la carn, que torna a tindre per alguns costats la seua coloració rosada; veig dissoldre’s dia a dia els coàguls de sang. Eixe treball cec de la naturalesa, eixe despertar de forces, eixa lluita dels elements sans, dels glòbuls rojos, m’absorbix i em distrau. Vigile, aguaite l’instant en què podré moure un poc els dits. Les inflors van baixant, es reduïxen; el dit índex es mou per fi, després el canell. Durant cinc dies assistisc a estos progressos amb curiositat, com a un espectacle.

Victòria! Als cinc dies em puc servir de les mans.

Ja no estic sol al calabós: una aranya ha teixit la seua tela en un racó, a l’altura d’un home. He seguit la seua activitat; l’he vista nuar fil a fil, amb seguretat, mètode i paciència, la seua tela. Podria creure que em reconeix. És una amiga. Voldria poder facilitar-li mosques. N’hi ha poques i les meues mans encara estan massa maldestres per a poder agafar-les. Tinc una altra companyia diària: al migdia, una rateta de morro punxegut ve a vore’m i compartix amb mi el tros de pa que acompanya ara la meua sopa.

Ja he recuperat l’ús de les mans. He procurat, tan bon punt he pogut, netejar-me un poc. Però encara no tinc sabó. L’olor del comú és inaguantable; fregue el terra amb trossos de caixes de mistos, aprofitant la lija, i ho faig amb aplicació, rajola per rajola. D’esta manera, dedicant-me a una tasca llarga, pense menys que una nit, una matinada, en qualsevol moment, a cada instant, un requeté cobert amb una boina roja, un guàrdia de tricorni lluent o un falangista amb cinturó de cuir pot vindre a buscar-me per a posar-me vora el mur de la presó o portar-me al cementeri de Hernani.

De nit l’aranya ix del seu amagatall. Jo no l’espante; l’agafe entre els dits i li conte històries mentalment. He tapat els forats de les rates amb papers que he de renovar tots els dies. Les rates em són antipàtiques; no em puc acostumar als seus maneigs. He deixat vora el mur un forat menut, per on al migdia arriba la rateta amiga.

I tots els dies l’espere amb impaciència, i li faig festes quan arriba. Els presos que fan d’ordenances, per a donar-me el pa i la sopa, passen el braç per la porta entreoberta. Tenen prohibit parlar-me i fins i tot mirar-me.

El pare Uriza és l’únic que pot infringir la consigna. Em porta cigarrets. Assaboresc les glopades avarament i en calcule la durada per a prolongar el plaer.

Un dia trobe a terra, molt prop de la porta de la meua cel·la, un paper doblegat, i llig estes paraules en espanyol:

«El cònsol de França ha vist les autoritats militars. Esperança».

No sé espanyol, però eixes paraules són fàcils de comprendre.

Bese aquell paper. Beneïsc mentalment l’amic desconegut que m’avisa. França s’ocupa de mi.

França! Crec somiar. Estic, de veres, salvat? Retrocedisc de la vora de les esperances a què em porten els meus desitjos com si fóra la vora d’un abisme.

M’he acostumat a la idea de la mort. I l’esperança no deixa desemparat davant d’eixe suplici.

Si almenys veiera el cònsol. Tinc la ingenuïtat de creure que podria visitar-me a la presó com i quan vulga.

En l’ombra, sobre un tros de paper, prepare, fabrique, una carta per a ell. Retalle una certa quantitat de lletres d’un periòdic i les vaig apegant amb un poc de goma. He trobat un tub menut, quasi buit, al fons d’una butxaca del meu abric de cuir. He escrit, naturalment, en francés:

«Socors, senyor cònsol de França; vinga prompte a la presó. —Pelletier».

Però per molt que force el pensament no trobe l’home que puga portar el meu missatge.

Han passat nou dies. Els comptava amb cura. Un divendres, la porta de la meua cel·la, en compte d’entreobrir-se, s’obri del tot i amb un gest se m’indica que puc eixir a la galeria. Obeïsc.

Allà hi ha mesclats un centenar de presoners. Homes de totes les categories: burgesos amb vestits ben tallats, molts dels quals a penes tenen arrugues, cosa que indica com són de cuidadosos estos comerciants del País Basc; captaires més o menys escrofulosos; soldats mal vestits i oficials superbs de prestància, i fins i tot falangistes sense cinturó i requetés amb la boina roja bruta i —cosa que em torba i em produïx pavor i astorament— set o huit capellans amb sotana. Veig presoners que estan en doble fila. Són els presos d’Ondarreta. Tenen de quinze a huitanta anys. Colze a colze, homes sans, cecs, malaltissos, ferits. Un dels presoners a qui han amputat una cama es recolza en una crossa; un jove se sosté el ventre per a patir menys d’una ferida que encara li supura.

Quan es patix, la intuïció —diguem-ne l’instint— arriba a una agudesa prodigiosa. No se m’ha dit res. Sé, malgrat tot, que hi ha alguna cosa nova per a mi i que eixe seguici heteròclit, tan mesclat i divers, eixe grup de condemnats hirsuts, pilosos, aspres i descolorits, no van a eixir cap a l’escorxador.

He estat nou dies a la meua cel·la, podent-me moure a penes. S’ha obert una porta gran. Tinc dret al passeig. Em trobe en este ambient d’aire pur com en un país nou, enlluernador. Però em sent mal preparat per a això.

En baixar els graons que porten al pati em flaquegen les cames, em maree i caic sobre els genolls. M’alcen dos presoners. Els altres em miren amb terror. Sóc, pel que sembla, un moribund que ix d’una tomba; les meues mans i la meua cara encara estan cobertes de crostes; els meus ulls, morats; les meues orelles, fetes una papilla. Estic brut; la meua roba, destrossada. I la meua barba, de nou dies, m’ha envaït les galtes. Els meus companys em guien fins a un banc.

L’aire, sense olor de comunes, té per a mi violències d’alcohol que m’atonten. Una angoixa forta m’ofega. D’on ve esta por inesperada i brusca que de moment m’abat?

La vespra, un delegat del cònsol de França va vindre a vore’m al locutori. Ell també va tindre, en veure’m, un moviment menut de sobresalt i espant que va reprimir immediatament, perquè un requeté vigilava la nostra conversa.

—Provaré d’aconseguir-li un llit i una manta —em va dir—. Li enviarem aliments.

Em vaig inquietar per la meua alliberació i ell va dissimular un gest de pena.

—El Govern francés no pot fer gran cosa —va afegir—. No està representat davant de Franco.

Era la cançó constant dels diplomàtics francesos, que preferien entendre’s amb els revoltats a emprar mesures d’intimidació. Em sentia decebut i com si el meu país m’haguera abandonat un poc. Però, tanmateix, l’esperança rellissava entre els murs de la presó i venia a il·luminar el meu pensament.

Hauria volgut que el delegat del cònsol visitara la meua cel·la; que se sabera per ell com es tractava els presoners que estaven en poder dels revoltats, i com a un francés no combatent se’l torturava.

No li van concedir eixe dret. Es va resignar.

Vet-me ací al pati. Sóc un presoner com els altres. O més aïna ho seré. Tots estos homes que m’envolten i m’animen són humans i bons. S’inquieten i es preocupen per mi. Tinc calor? Tinc fred? Tinc fam? Tots, amb més o menys certesa, esperen el foc del pilot que un matí els farà caure, i el tret de gràcia de l’oficial, orgullós del seu poder fàcil.

Em cuiden, també, per patriotisme, perquè estimen el seu país i senten vergonya de vore’m en l’estat en què estic. Sóc francés i la seua simpatia no té reticències. Em pregunten dolçament, encara que amb volubilitat. Els comprenc malament. No sé espanyol. Prove de saber quant de temps dura el passeig.

—Dues hores, dues hores —em contesten per tots costats, ensenyant-me dos dits.

Dues hores d’aire pur! La vida! Estic trastornat. No aconseguisc calmar-me. Dues hores! No puc resistir el meu goig, massa viu, i esclate en sanglots.

Vint o trenta rostres compassius s’inclinen cap a mi i amb ulls astorats m’interroguen. Voldria poder parlar. Pregunte si coneixen algun esperantista a la presó, perquè quan era aviador militar vaig aprendre esperanto.

N’hi ha un en un altre pati. Justament ve del locutori. Un dels meus companys li parla. Es llisca fins a nosaltres, burlant la vigilància del guardià. No tenim temps més que per a canviar unes quantes paraules. És un jove molt moré, català. Em alleuja parlar, em reconforta. Ja no em sent tan sol.

El guardià el crida brutalment. No he tingut la presència d’esperit suficient per a preguntar-li el nom.

—Fins demà —em diu.

—Fins demà.

Ens estrenyem la mà fortament. Esperaré amb impaciència el passeig de l’endemà. L’esperança d’un amic, d’algunes converses, m’anima extraordinàriament amb el més difícil dels valors: la paciència. Desitge ara que no m’afusellen abans d’haver conegut una altra vegada la dolçor de l’amistat.

A la vesprada abandone un poc la meua aranya amiga. Ordene mentalment les preguntes clares, poques, que li faré al català esperantista per a aprofitar bé el poc temps que puguen durar els nostres encontres —un instant potser, cada vegada— i conéixer la seua vida, la seua història, les seues opinions. Són vint-i-dues hores d’espera que passe dormint tot el que puc. Per fi ha arribat l’hora del passeig. Baixe quasi alegrement. Tot just arribe al pati pregunte pel català. Un ordenança va a informar-se al pati veí. Tarda a tornar. Per fi veig la seua silueta. Abaixa el cap i sembla tallat. Em precipite cap a ell:

—Mort —em diu.

El meu jove i nou amic esperantista havia sigut afusellat aquell matí.

Alguns presoners que em veuen vacil·lar m’oferixen cigarrets. No he de defallir, i done voltes amb els meus companys pel pati. Un patiet de deu metres quadrats amb els murs pintats de blanc.

Com la vespra, aquells que demà potser hauran de morir organitzen una partida de pilota basca i juguen amb entusiasme. Discutixen, vociferen, lluiten, salten d’alegria, boten cap a la pilota, es desafien per a l’endemà. Tenen dues hores de goig. El goig dels homes, el riure al llindar de la mort, la repulsa de morir.

M’acoste, sempre molt envoltat. El mur davant del qual juguen està ple de forats fets per les bales de fusell. Mire més de prop. Encara hi ha restes de massa encefàlica i cabells apegats!

Un gran nombre d’homes han sigut afusellats contra eixe mur. I no l’han netejat després.

Hauria desitjat trobar-me amb el doctor Saizar, aquell bon metge de nas rom, de cabell arrissat, que s’havia destrossat un ronyó en saltar de la coberta del «Galerna» a la de l’«Alcázar de Toledo». Viuria encara? Aquell metge, que l’infortunat Gamboa, el pare de les cinc xiquetes de Bilbao, m’havia presentat poc després d’eixir de Baiona, no estava a la fila dels presoners del «Galerna» la nit de l’execució d’estos.

Conserve, de la nit que els meus companys de viatge van marxar cap al cementeri de Hernani, un record atroç, viu i clar. Tots aquells rostres estan impresos a la meua memòria i els veig, els retrobe un a un quan hi pense. Tota la vida sentiré, quan menys m’ho espere, el soroll de banyera que es buida que feien les galtes enfonsades d’aquell ancià.

La silueta rabassuda del doctor Saizar no era entre ells. Tampoc la d’Echenique, el comandant. Prove d’informar-me’n; parle per gestos i repetisc:

—Saizar? Saizar?

Però no aconseguisc, per no saber fer-me comprendre, cap dada. Només sé que ja no és a la presó d’Ondarreta, que ningú no l’ha vist.

Més tard vaig arribar a saber, per indiscrecions que els murs d’una presó no poden impedir —perquè la veritat els travessa i sempre se sap, abans o després—, com havia mort el doctor Saizar, de Bilbao, xicotet burgés pacífic, tipus marcat de la classe mèdica basca, representatiu per la dolçor dels seus costums i la modèstia de les seues ambicions de totes les classes mitjanes del món. Una vesprada, tres o quatre dies després del nostre tancament, diversos guàrdies i falangistes van vindre a buscar-lo a la cel·la.

Capítol VI

Quan el bon doctor es va inclinar per a reconéixer el cos de l’últim dels afusellats del «Galerna», un falangista el va fer caure, moribund, d’un tret de pistola al clatell.

Van afusellar tots els passatgers del «Galerna», fins i tot una joveneta i un xicot de 16 anys.

Uns falangistes i uns guàrdies van vindre a buscar el doctor una vesprada:

—El capità Pelletier —li van dir— va ser afusellat dissabte al cementeri de Hernani. La família en reclama el cadàver. Nosaltres no ens podem negar a eixa petició. Vosté, que el coneixia, el podria reconéixer?

El bon doctor, després de resar una oració curta pel descans de la meua ànima —perquè també em creia mort—, va seguir els qui així li parlaven, falangistes i guàrdies, fins al cementeri. Sense desconfiança.

Ningú no l’havia interrogat. Cap acusació seriosa se li podia dirigir, llevat que se l’acusara d’haver atés a Baiona els xiquets bascos, en el seu desig lògic i fins i tot professional de socórrer els seus compatriotes.

M’imagine el seu suplici aquella vesprada d’octubre, vora les tombes, al sinistre cementeri.

Dos dies abans, a la primera llum del dia, vint passatgers del «Galerna» van ser afusellats sobre les lloses, vora les creus. La fossa comuna estava plena.

Van haver de cavar-ne de noves. Mentrestant, els cossos, amuntegats, van quedar a terra. Un a un els va haver de moure el doctor Saizar per a vore’ls la cara. Els havia tractat en vida; en coneixia de temps la major part; coneixia les seues famílies, els seus fills, les seues esposes, les seues mares. Va trobar el cadàver del seu amic Gamboa, foradat per les bales, amb el front ensangonat; el desgraciat abat Ariztimuño, a qui ell admirava tant i que li exaltava el cor de patriota basc; una joveneta que ell havia curat abans, en un altre temps; el xicot de 16 anys que tornava de les vacances… Un a un… Quan va arribar a l’últim cos, esperant reconéixer-me, un falangista el va fer caure, moribund, d’un tret de pistola al clatell.

Quasi tots els presoners que trobe dia rere dia al pati són no combatents. Simpatitzen amb mi. Es giren cap a mi. Represente per a ells França i, en la seua desolació, n’esperen alguna cosa, malgrat que han vist com el capità Rodríguez em maltractava a colps de matraca udolant:

—Porc de francés! —animat per un odi històric terrible contra el nom del meu país i com si tinguera en mi França sencera.

En canvi, els interns de la presó d’Ondarreta, els desheretats, també veuen en mi França, però la França alliberadora, l’amiga dels febles. Ells confien més en el seu destí quan estic al seu costat, i no saben què fer per a ajudar-me, per a suavitzar-me el règim a què estic sotmés.

Em fan arribar aliments i cigarrets, i fan una col·lecta per a comprar-me un diccionari francés-espanyol. Estes atencions m’emocionen fins a fer-me plorar i m’ajuden a suportar la solitud de la cel·la, ombrívola com un calabós, on estic tancat, sense llit ni matalàs, sense manta, sense una cadira.

Per als requetés, els falangistes i els guàrdies sóc la bèstia negra, el francés, i els meus companys de presó estan obligats a emprar astúcies de pell-roja quan proven de socórrer-me.

Un matí, molt de matí, mentre el vigilant estava ocupat en una altra galeria, el xicot pres que feia el servici d’ordenança i em servia el menjar va entrar a la meua cel·la amb una manta sota el braç. Tenia els ulls enrogits per les llàgrimes. Plorava i reia, deia paraules descordades, i el seu rostre juvenil, pàl·lid i desencaixat pel dolor, tenia de vegades un gest que volia ser d’alegria.

Al principi vaig creure que la manta me l’enviaven del consolat francés. La vaig desplegar i vaig poder vore que estava plena de paràsits. Indubtablement no venia del consolat.

El xicot plora i riu i balbuceja:

—El pare… esta nit… afusellat… L’han afusellat de matinada. Ja no necessita la manta.

Plorava perquè son pare, pres també a Ondarreta, l’acabaven d’afusellar; reia perquè estava content de portar-me una manta, la de son pare, perquè no em gelara de fred. El vaig mirar torbat, astorat, amb estupor.

Eixa mescla tràgica de dolor espantós i de bondat, d’abatiment i de sol·licitud, en aquell rostre jove, de xiquet, de fill del poble, em desconcertava. No conec res més commovedor.

Marcos —eixe és el seu nom— és un adolescent com tots els adolescents de raval. La meua ploma és incapaç de descriure’l. I, tanmateix, veig sempre davant dels meus ulls el meu jove amic, rient i plorant alhora.

Son pare era un vell obrer, de 66 anys, que havia sigut detingut a Sant Sebastià. Per què? El xicot no ho sabia. El seu germà era milicià, lluitava al costat dels governamentals. Ell creia que per això havien afusellat son pare. Potser, també, perquè duia a la butxaca el carnet de sindicat quan el van detindre els guàrdies.

Huit dies més tard, el pres ordenança eixia de la presó. El van fer allistar-se a la força a les tropes de Franco, les que havien afusellat son pare i contra les quals combatia el seu germà.

El mateix Marcos em va portar un poc de líquid insecticida per a netejar la manta. Vaig tindre la imprudència de posar-me’n una quantitat excessiva pel cos, cosa que em va fer passar tres dies de picor i coentor insuportables. Però vaig quedar desembarassat de paràsits. Després vaig rebre, per fi, del consolat, una altra manta i un màrfega; també m’enviaven tots els matins un poc de café amb llet.

Amb el mes de novembre em van arribar els primers estremiments de l’hivern. La presó no es calfa. Les circumstàncies m’obliguen a buscar dins del meu tancament alguna cosa que em permeta resistir la quasi immobilitat en un ambient de diversos graus sota zero; alguna cosa que em faça suportar el fred i la presó al mateix temps.

Lluite valentament contra el fred, l’avorriment i la quietud, donant representacions de concert per a mi mateix. Em pose dret damunt de la tassa del comú i cante, cante fins a no poder més, fins a l’esgotament, totes les cançons que sé. I imite Chevalier i Dranem. Prove de fer-me riure. Apunte el nombre de cançons que sé. En són dos-centes cinquanta! No vull vore’m deprimit.

Creix en mi una esperança vaga, que s’alça com el dia entre la boira. Estudie espanyol amb entusiasme. Em distrac jugant a cara o creu amb una moneda:

—M’afusellen? No m’afusellen?…

Per no sentir, en nàixer l’alba, els afusellaments contra el mur i els trets de gràcia al·lucinants; per no estar assetjat per la idea fixa de la mort pròxima, em tape les orelles com puc abans que em rendisca el son. Primer ho faig esgarrant el mocador, després desfilant el vestit, per a confeccionar boletes de llana.

Quan no cante em pose a declamar, i repetisc sovint un poema del meu cunyat, presoner de guerra en 1918. Declamar-lo em consola, perquè reflectix bé la meua situació. El poema diu, en substància, que cal compadir el presoner sense aire ni llum, que gemega tot el dia i no dorm de nit; el desgraciat que, recolzant el front a la pedra, es deixa consumir lentament per l’avorriment. Que les hores són per a ell d’una llargària mortal, que l’ombra l’embolcalla en el seu trist sudari, que el silenci l’estreny amb la seua opressió cruel, i que patix fam i patix per trobar-se sol. I acaba dient que a voltes, de nit, el pensament li baixa i li fa brillar davant dels ulls horitzons llunyans, i que llavors s’alça i, de sobte, tot el seu ser defallix, perquè acaba de tocar el mur amb les mans.

El novembre fa que ploga a l’hora del passeig. Ja no es juga a pilota. Els meus companys espanyols temen la pluja. Es col·loquen, procurant protegir-se, davall de les vores d’un ràfec i esperen taciturns el retorn a les cel·les. Això fan els qui torne a trobar, perquè tots els dies en falten alguns que no tornarem a vore mai més. En canvi, han arribat altres presoners. A estos els han tancat a la presó d’Ondarreta per no haver engalanat prou els balcons i les finestres de casa seua, o per no haver-ho fet gens ni miqueta, quan es va anunciar la presa de Madrid. La major part són comerciants o industrials que tenien alguns diners en algun banc. Empresonar-los és lucratiu, perquè permet als «vencedors» de Sant Sebastià confiscar-los els depòsits menuts o els béns, i procurar-se així els diners que necessiten. És un període de caça dels «neutres». Els «neutres», davant de la coacció, es veuen obligats a contribuir amb entregues en efectiu o treballs sense remunerar.

Un vell llaurador dels voltants plora la seua llibertat perduda. És a la presó per no haver declarat que tenia 500 pessetes a la caixa de la seua posada de poble. Altres són comerciants de Sant Sebastià. Es floreixen a la presó, acusats d’haver venut mercaderies, ajudant a l’abastiment dels governamentals abans de la presa d’aquella ciutat pels revoltats. Molts d’ells se’n lamenten. Però els seus acusadors diuen que han comés la falta «de cedir als requeriments de la policia governamental».

Obertura del capítol VII.

Capítol VII

«Pietat, Senyor, pietat!», cridava l’ancià sacerdot, de setanta anys, don José de Adarraga, afusellat juntament amb altres 16 preveres de la presó d’Ondarreta.

Els motius en què es fonamentaven els empresonaments solien ser lleus, però contribuïen a omplir la caixa dels rebels. La presó immediata ofegava qualsevol reclamació. Els comerciants modestos encara presos seran condemnats a cadena perpètua «per ajuda a l’enemic» si els tribunals de Franco tenen temps.

Amb gran sorpresa dels meus companys de pati, la pluja freda de novembre no em va espantar. Vaig caminar a pas de marxa i vaig córrer. Em vaig entrenar. Quan vaig tornar a la cel·la la vaig trobar amarada d’humitat. Em vaig estirar, llavors, sobre la màrfega i em vaig assecar les sabates col·locant-les damunt del pit, entre la jaqueta i la samarreta. Només tenia un mocador. El vaig llavar dins del gibrell que em servia per a tot. Després el vaig assecar també sobre el pit. La calor del meu cos, en arribar l’hivern, feia miracles. Però no el vaig poder utilitzar durant molt de temps. Se’m va declarar una bronquitis que, no podent fer una altra cosa —ja que em van negar el socors de la medicina—, vaig tractar únicament amb el menyspreu.

A primers de novembre es va produir una millora en el règim especial instaurat per a «eixe francés perillós» que jo devia ser. Em van concedir el dret d’anar al saló de perruqueria, afaitar-me i tornar a tindre rostre humà.

Un perruquer falangista treballava en una cel·la airejada que tenia una aixeta i un abocador. L’afaitat no era gratuït. El preu era tres vegades el que es cobrava a la ciutat.

Però el consolat em va transmetre alguns diners enviats per la meua dona. Vaig rebre la seua primera carta, i el que hi deia em va atormentar més que no em va alleujar. A l’alegria que vaig experimentar per estar, per fi, en comunicació amb la meua família, a l’emoció de saber que movia cel i terra perquè em posaren en llibertat, s’hi va mesclar una angoixa atroç. La meua dona m’anunciava la seua pròxima arribada a Sant Sebastià. Volia vore’m. Creia que la seua paraula bastaria per a obrir-me les portes del presidi. No em vaig poder contindre. Ja no vaig cantar. Si la meua dona travessava la frontera, la detindrien per a tindre un ostatge més. Em va espantar la idea que poguera arribar moments després del meu afusellament… No; sobretot, no volia que passara això.

Vaig trobar al pati diversos capellans bascos. Ja n’havia vist alguns més al pati veí. Els uns i els altres els vaig vore de nou a la perruqueria, on, esperant torn, podíem parlar un poc. Recorde eixes converses perquè les vaig escriure taquigràficament als murs de la meua cel·la, com tot el que observe a la presó i oferix algun interés.

Entre altres sacerdots vaig vore un ancià capellà basc, don Martín Lecuona. Un vell simpàtic, de 64 anys, ample d’espatles, de cabells blancs, pell mata i una mirada molt dolça, molt indulgent.

Per a humiliar-lo li havien llevat la sotana, i patia més per això que pel règim de la presó. Exercia el seu ministeri amb un capellà jove que ja havia conegut al pati: don Gervasio de Arluzu, que tenia només 29 anys.

Don Martín i don Gervasio vivien a Errenteria (Guipúscoa). Per no considerar-ho necessari, no havien abandonat la parròquia durant tot el període inicial de la guerra civil, en què Errenteria va estar controlada pels republicans. Van continuar atenent els seus feligresos i van seguir al costat dels qui no van voler abandonar el poble a l’arribada de les tropes de Mola.

Durant mes i mig van ser respectats. De sobte, bruscament, va arribar l’orde de Burgos de castigar amb rigor el clergat basc. Els falangistes que havien demanat les sancions van detindre els sacerdots i els van conduir a la presó d’Ondarreta.

Don Martín Lecuona, com l’abat Ariztimuño, era un capellà famós entre els bascos per la seua bondat i les seues iniciatives. Va ser el primer secretari del Grup basc d’acció social i cristiana. Se l’acusava, com a nacionalista basc, d’haver abastit els governamentals amb l’ajuda i la complicitat del jove abat don Gervasio.

Jo, sent catòlic, no comprenia gaire bé quina podia ser la culpabilitat d’aquells sacerdots.

Dos dies abans, don Alejandro Mendicute, capellà de Hernani, havia sigut afusellat sobre una llosa del cementeri del seu poble, al mateix lloc on van ser assassinats els meus companys, els passatgers del «Galerna». Això va passar la nit del 23 al 24 d’octubre, si la memòria m’és fidel. Era, també, un sacerdot basc de gran reputació, un predicador que autèntiques multituds de creients anaven a escoltar amb passió.

L’havien detingut ja una vegada, i havia sigut alliberat després de deu dies d’empresonament, gràcies a la intervenció insistent del seu germà, capellà de Hernani.

Uns dies més tard, un jove falangista, José Pradera (en recorde el nom deliberadament), fill d’una família aristocràtica de Sant Sebastià, el va anar a buscar, el va injuriar i el va detindre de nou. Don Alejandro Mendicute, seguit pels clams d’odi d’un grapat de jóvens falangistes, va ser portat a la presó d’Ondarreta i tancat a la cel·la núm. 11, prop de la meua. Beneïa els seus agressors i murmurava: «Senyor, tingueu pietat d’ells».

No va estar molt de temps a la presó. Sense cap interrogatori, sense jutjar-lo ni processar-lo, va ser afusellat davant del seu germà, el capellà de Hernani, poble tràgic des de llavors per a l’esdevenidor.

Com que jo expressava en veu baixa la meua indignació davant de tals atrocitats, l’abat don Martín Lecuona va somriure:

—Cal perdonar-los, no saben el que fan.

El capellà de la presó, el pare Uriza, que venia a vore’m de tant en tant per a compensar un poc amb la seua bondat la ferocitat dels caps que l’utilitzaven, no pronunciava eixes paraules cristianes. Deia només, amb aire afligit:

—Fill meu, és la guerra.

Vaig assistir a tants horrors que les paraules de l’un i de l’altre no podien calmar la meua indignació.

«Són rojos», deien els rebels referint-se a aquells sacerdots màrtirs. Jo li ho contava a don Martín, el qual, amb un moviment menut de cap, em va dir:

—No; els nacionalistes bascos no formaven part del Front Popular en el moment de les últimes eleccions. Però des de la rebel·lió de Franco han sigut afusellats pels rebels, segons ells com a mesura exemplar. Han hagut de fer front als mateixos enemics que el Govern espanyol, i això ha creat entre ells una forta solidaritat.

L’abat don Martín parlava lentament, amb gravetat, com un ancià resignat que només demanava tancar els ulls per sempre davant de tantes ignomínies humanes.

Eixe odi dels rebels contra els bascos era encara més dur i venjatiu que el que sentien cap als republicans. Qualsevol que a la presó d’Ondarreta emprara la llengua basca era cridat a l’orde amb duresa i amenaçat, privant-lo del passeig al pati durant huit o quinze dies.

Vaig arribar l’endemà al pati, amb la roba destrossada com sempre, però menys aspre que de costum. Com els altres, el primer que vaig fer va ser comprovar qui faltava. D’una sola ullada comptava els supervivents. Tots dèiem de cadascú: «No l’han afusellat!…». Cap raó valedora podia explicar les execucions. Cap explicava per què quedaven els qui encara estaven vius. L’atzar feia afusellar alguns, quasi sempre sense judici previ, i deixava amb vida, provisionalment, els altres.

Començava a comprendre l’espanyol.

—Sap la notícia? —em va dir un jove advocat que era a la presó des del començament de la guerra civil—. Don Martín i don Gervasio han quedat lliures. Han firmat al registre d’eixida!

Així era, desgraciadament. Després d’haver firmat al registre que els havia de donar la llibertat, don Martín Lecuona i don Gervasio de Arbizu van pujar a un cotxe que els esperava per a conduir-los, segons els deien, a la seua parròquia. A Galareta, prop de Hernani, els aguardava el pilot d’execució. Allà els van afusellar, però la seua firma al registre d’eixida de la presó permet que els caps de Burgos afirmen que no maten els clergues.

Vaig trobar a la presó d’Ondarreta dèsset sacerdots; tots van ser executats en albades sinistres, contra el mur de la presó o al cementeri de Hernani.

Molts presoners d’Ondarreta van ser afusellats sense judici previ, a la muntanya, després d’una falsa alliberació. Entre ells figurava don Joaquín Iturri-Castillo, capellà de Marín, de 80 anys, executat el 6 de novembre, al matí.

Després de l’execució, juntament amb altres víctimes, van ser llançats a la fossa comuna don José Penagaricano i don Celestino de Onaindía, vicari de Markina-Etxebarria i vicari d’Elgoibar, respectivament.

Ocupaven la cel·la núm. 5, al pis baix de la presó d’Ondarreta. Van ser afusellats la nit del 27 al 28 d’octubre.

La cel·la núm. 5 —dos metres per tres— asfixiava cinc sacerdots entre els seus murs, sense màrfegues, sense mantes, amb la cubeta per al menjar i l’olor insuportable del comú sense descarregar, amb les rates i la humitat que amarava els murs. L’abat Penagaricano tenia 63 anys; l’abat Onaindía, 38.

El capità Rodríguez no va disposar de temps per a interrogar-los. No van ser jutjats. Ningú no va conéixer mai —i ells menys que ningú— el motiu de la seua condemna a mort. Aquells sacerdots organitzaven al País Basc cercles d’ajuda mútua i d’estudis socials.

També sobre les lloses del cementeri de Hernani va ser afusellat l’ancià don José de Adarraga, sacerdot septuagenari, a qui havien llevat la sotana i havien mesclat, segons pretenien, per error, amb els presoners del «Galerna». El van afusellar al mateix temps que l’abat Ariztimuño, contra qui van haver de disparar dues vegades i que, ferit, encara cridava:

—Pietat, Senyor, pietat!

Els altres tres sacerdots de la cel·la núm. 5 —don Joaquín Arín, arxiprest de Mondragón; don José Marquiegui i don Leonardo de Guridi, vicaris de la mateixa parròquia, un de 64 anys i els altres de 40— van ser assassinats sense formació de procés.

Don José de Marquiegui era un gran escriptor basc. Els rebels han colpejat el poble basc al cap, condemnant a mort els seus intel·lectuals.

De la mateixa manera va ser assassinat, sense procés, el jove abat don José Sagarna, de 24 anys, ordenat en 1935, capellà de Berriatua, bonic poble de Biscaia. Tenia els ulls blaus i un rostre infantil. La seua pietat era tan proverbial que havia adquirit, entre els fidels de la seua parròquia, reputació de sant. Ignorava el nacionalisme basc, però el seu poble havia resistit els invasors. Per això se’l va castigar.

Capítol VIII

La tardor em condemna a les tenebres perpètues de la meua cel·la, esperant l’alliberació o la mort.

M’anuncien que em canviaran pel cònsol d’Àustria a Sant Sebastià, acusat d’espionatge.

Arriben a les meues mans catorze pessetes que amague. No són meues, però entregades als requetés no li servirien al presoner desconegut a qui pertanyen.

Com al jove sacerdot don José Sagarna, i com a tants altres, sense judici previ, es va assassinar el pare Olano, de la Congregació del Cor Immaculat de Maria, a Tolosa. El van detindre i el van matar a causa d’una denúncia anònima. Sense més raons. Aquell pare no eixia mai del monestir. Però el van matar.

Dèsset d’Ondarreta, dels quals no he pogut retindre els noms; dèsset, sobre els trenta sacerdots bascos, passats per les armes. Sense procés. Dèsset que he vist i he conegut i amb els quals he parlat sovint.

Havia de resistir tant d’horror i, per a no sucumbir davant de l’espantós suplici de pensar que em trobava a la cel·la, cantava. Pujat damunt de la tassa del comú cantava fins a esgotar-me, fins que arribaven el cansament i el son, on s’amaga l’esperança.

—I jo?

Escolte. Espere. El pati rep, deformats, els ecos del món sencer. El 3 de novembre, un vigilant que no vol deixar-me —si em lliure del foc del pilot— un mal record, m’anuncia que em canviaran per un diplomàtic: el cònsol d’Àustria a Sant Sebastià, detingut pels governamentals, amb proves abundants que es dedicava a l’espionatge a Bilbao. Per eixa circumstància, les autoritats rebels de Sant Sebastià canvien l’acusació principal contra mi i ara m’apeguen l’etiqueta d’espia. El no combatent que sóc jo servirà des d’ara de moneda de canvi, d’ostatge preciós. Tenen a les mans un francés i sembla que no el volen soltar sense contrapartida abusiva. L’acusació modificarà la meua inculpació segons les circumstàncies i les seues necessitats.

Espere. No tinc cap confirmació d’este canvi. Cada matí rep una cistelleta que conté algun aliment: peix fregit en oli i un poc de pesada cuina espanyola. Esta, a la qual no estic acostumat, em dona nàusees durant unes hores. És l’enviament quotidià del consolat francés. Ja no estic abandonat. La meua dona —ho sé per les seues cartes, en les quals amb tenacitat prova de donar-me ànims per a esperar— és tots els dies a Sant Joan de Llum, on pressiona monsieur Herbette, ambaixador de França, perquè intervinga i accelere la meua alliberació.

Un matí trobe dins de la cistelleta un paquet lligat. L’òbric. Conté una cuixa de pollastre. Em sorprén. Mire l’adreça. No és per a mi. Febrilment tanque el paquet; però el desig i la fam em fan vindre aigua a la boca. Òbric de nou el paquet; el tanque. La temptació de mossegar aquell tros de pollastre em fa mal a les mandíbules. Pique a la porta de la cel·la. Cride pel forat d’aireig. Cride perquè se l’emporten. Tarden a vindre. Sent el front suat. La cuixa de pollastre m’atrau irresistiblement. L’agafe amb la mà. Li done voltes, li pegue una mossegada en una vora, però m’aclapara la vergonya de menjar-me el que pertany a un altre condemnat, i plore en comprovar com s’ha envilit la meua voluntat.

Per fi la porta s’obri, i cride:

—Emporte’s prompte eixe paquet; no és per a mi, no és per a mi.

La cuixa de pollastre ja no és a la meua cel·la. Em gite. Els meus somnis, els meus malsons, estan plens, durant alguns dies, de cuixes de pollastre, el sabor de les quals em mulla el paladar.

Una altra vegada un vigilant m’envia, per error, un paquet de roba que no és per a mi. El paquet no du cap adreça. L’òbric i trobe dins d’un mocador 14 pessetes. Aquell dia no em quedava gens de diners. Dels diners que ens enviaven no teníem dret a retindre’n més de quinze pessetes cada 20 o 25 dies, cosa que no bastava per a comprar segells, targetes postals, paper de cartes i tabac. Busque en el paquet un nom de presoner, perquè desconfie dels requetés de servici, encara que alguns es mostren molt cordials amb mi. Catorze pessetes és una cosa temptadora per a ells. La desaparició dels meus cinc-cents francs a la butxaca del sergent de requetés em servix de lliçó. No descobrisc més que la inicial G.

El capellà, el pare Uriza, ve a vore’m a la cel·la. Està d’acord amb mi que entregar els diners als requetés no serviria perquè arribaren a mans del presoner desconegut, i m’aconsella que em guarde les pessetes. Els meus escrúpols el commouen. Em dona l’absolució i busque amagatall on ocultar els diners. No n’hi ha més que un; un sol lloc, l’únic que no inspeccionen ni registren els vigilants: la comuna.

Vencent tota repulsió, dissimule els diners com puc. Les pessetes em permeten comprar paquets de tabac i distribuir-lo.

M’observe. Sóc cada dia protagonista i espectador de mi mateix. A mitjan tardor la foscor em fa sentir condemnat a tenebres perpètues. El finestró de la cel·la a penes dona claredat. Marca un rectangle estret al mur de la presó. Els dies minven desesperadament i m’enfonse en la meua vida interior com en un refugi. Evite preguntar-me a mi mateix, per a quedar-me, com abans de la pregunta, en el dubte, ple d’ansietat, de la meua alliberació o de la meua mort.

No tinc rellotge.

Tanmateix, l’instint es desenvolupa en mi. Quan arriba l’hora del passeig em sorprenc donant voltes per la cel·la, com una bèstia salvatge dins de la gàbia. Això els passa als animals tancats quan senten l’hora de l’esbarjo, l’hora de l’aire lliure.

Un dia no s’obri la meua porta. Havia començat al matí a preparar una espècie de sumari per si em tornaven a preguntar. El classifique punt per punt, amb autèntica minuciositat. De sobte, no puc fer res. Me’n vaig cap a la porta. Estic atent al menor soroll. És l’hora del pati i no em sent amo de mi. Faig salts cap al finestró. Em pareix que no respire. Sent bruscament córrer pel meu cos i embolcallar-me, com una matèria viscosa, com una cola d’apegar immunda, tota la humitat de la meua cel·la, tota l’olor de la comuna, totes les floridures. No puc suportar més la presó. Els quatre murs m’esclafen. Cride, crida, donant empentes violentes amb les espatles a la porta. Sent que em torne boig.

Al cap de mitja hora obrin per fi i em precipite esbojarrat cap al pati. Em trobe envoltat de seguida. Els meus companys temien «una eixida fatal». Vore’m viu els alleuja, els allibera d’una angoixa. Ràpidament, per part d’ells, la mateixa pregunta:

—Té notícies de França?

Son pare era coronel d’artilleria i va participar en la rebel·lió. El seu germà, milicià, va morir al front de Madrid, i a ell, desertor refugiat a Valladolid, el van maltractar més que a mi.

Un presoner ve cap al grup que formem. Està prim —una primor horrible— i, en el seu rostre hirsut, els seus dos grans ulls negres brillen de febre.

Amb precaucions infinites, sostenint-se al mur per a no deixar vore, per pudor, la seua debilitat física extrema, se’ns ha acostat. És un jove advocat. Té un front ample i pur, i tot l’aspecte d’un burgés distingit. José X és un polemista conscient. Son pare era coronel d’un regiment d’artilleria de Barcelona i havia participat molt activament en la rebel·lió contra el Govern republicà. Va ser afusellat per les tropes de la Generalitat. El seu germà va morir sent milicià i lluitant contra les tropes de Franco al front de Madrid. Ell s’havia fet mariner. No volia participar en la guerra civil i, per a conservar la seua neutralitat, va fugir del port de guerra on es trobava el seu navili… I es va refugiar a Valladolid.

Allà, els feixistes el van detindre. Ha sigut més maltractat que jo. Trenta-cinc dies en una cel·la, gitat sobre el ciment, sense manta, sense dret a passeig, alimentat cada dos dies amb una sopa. Quan el van traslladar a Ondarreta, no era més que un espectre.

No li va arribar cap socors de fora, fins al dia en què la seua germana, incorporada a les Falanges, li va portar algun aliment. L’ajudem amb els nostres mitjans escassos.

S’establix entre tots els presoners una profunda solidaritat humana. La pietat unix catòlics i socialistes, comunistes i rebels castigats, i es deixa de banda tota discussió política.

José, el polemista conscient, tenia 22 anys. Ens va deixar a mitjan hivern. Va eixir com a alferes. Es va incorporar a les tropes de Franco per a no ser afusellat; a eixes tropes que havien matat el seu germà prop de Madrid.

Juan era un presoner de 14 anys. El van empresonar per sospitar-se —perquè duia gorra— que pertanyia al Front Popular o que era comunista.

Mentre em contava la seua odissea, un xicotet se’ns va acostar. Juan era un presoner de catorze anys, un xiquet perdut. L’havien arreplegat al carrer i l’havien empresonat, sospitant —perquè duia gorra— que fóra del Front Popular o comunista. Era el grumet de la nostra galera. Era molt astut i ens alliçonava sobre la manera millor i més hàbil de fer intercanvis d’aliments, tabac, etcètera. L’havien oblidat a la presó d’Ondarreta.

El nostre xic del pati es va allistar, poc després, als requetés, i ha arribat a ser, als quinze anys, guardià de la presó on havia estat presoner.

En esta època he tingut una gran pena. Un matí, els guardians ens van anunciar que havíem de posar-nos de dol. De tant en tant, molt irregularment, per a donar al reglament alguna solemnitat, ens feien estar de dol pels presoners afusellats després d’un judici. La memòria dels altres, dels assassinats sense procés, no tenia dret a eixe recolliment. Portar dol significava per a nosaltres privar-nos de les dues hores de passeig al pati. Previnguts, no esperàvem l’hora del passeig. Al meu calabós m’esforçava a emprar el temps en algun treball: estudi de l’espanyol, taquigrafia, còpia de cançons i cobles de carrer que retenia a la memòria.

Afusellen el meu mestre d’espanyol i l’enginyer que va dirigir els treballs de defensa d’Irun.

Vaig saber l’endemà que el dol havia sigut pel meu professor d’espanyol. Era un mestre condemnat a mort a causa d’una fotografia en què estava enmig de milicians. Al mateix temps que ell van afusellar un enginyer de 28 anys, pare de tres xiquets, jove molt culte, de família burgesa. Havia sigut requerit pels governamentals per als treballs de la defensa d’Irun. Després de la caiguda d’Irun els rebels el van detindre per eixe motiu, i per eixe motiu el van executar.

De vegades el cònsol obtenia autorització perquè em visitara un delegat seu. El podia vore i parlar-hi en un locutori privat, on no estàvem separats —sota la vigilància d’un requeté— més que per una reixa.

Al locutori ordinari, un passadís separava dues reixes, i per eixe passadís circulaven els vigilants. Hi havia generalment cinquanta visitants i cinquanta visitats. Tothom parlava alhora. La volubilitat espanyola és extrema. Era impossible tindre o sostindre converses en aquella atmosfera, a través d’un corredor i de dues reixes.

Dones sanglotant, xiquets que cridaven estenent els braços cap als seus pares a través dels barrots. Les dones, les esposes, es desmaiaven en saber que els seus marits no vindrien més. Se les deixava entrar, oblidant, en el desorde administratiu, el nom dels afusellats de matinada.

El delegat del cònsol m’havia recomanat que no em deixara posar en llibertat sense que ell hi fóra present. Obligat per les seues funcions a ser discret, no s’atrevia a dir més.

He sabut després què li inspirava eixe consell: un mecànic francés, empresonat a Ondarreta des de l’ocupació de Sant Sebastià pels rebels, havia sigut falsament posat en llibertat.

Capítol IX

Dos pilots alemanys s’han negat a bombardejar ciutats obertes. No els oblidaré mai.

Una vegada fora el van agafar els requetés i el van assassinar a la plaça.

Un full d’eixida duia la seua firma. Oficialment era un home lliure. Se li va notificar l’alliberació una nit. Va firmar al registre. Va eixir. Una vegada fora el van tornar a agafar uns requetés, se’l van emportar a la platja i allà el van assassinar.

Els inscrits com a «desapareguts» després d’haver estat presos a la presó d’Ondarreta són els morts d’eixa manera.

Novembre, desembre. Vegete al meu forat negre. Resistisc els freds més durs. L’aigua que deixe al gibrell es transforma en gel. Suporte el suplici amb la força de l’esperança.

He sigut interromput de nou per un jutge d’instrucció que substituïx el sorprenentment brutal capità Rodríguez. S’anaven a fer canvis de presoners. Tres vegades ja m’han anunciat l’alliberació. Tres vegades he preparat els equipatges, he escrit a la meua dona i als meus fills cartes delirants d’alegria… I continue a la presó.

A primers de gener sabem al pati —el pati és l’«escolta» i el mentider del món sencer, i capta les notícies miraculosament— que els rebels han apressat un vaixell estranger.

«No estem en guerra amb Espanya», han dit dos jóvens aviadors alemanys, negant-se a bombardejar ciutats obertes, i els han portat amb les mans emmanillades. Un se suïcida, empassant-se un trencaplomes.

Ja formem un lot cosmopolita important. Hi ha entre nosaltres representants de deu nacions. Entre altres, dos aviadors alemanys que han arribat amb les mans emmanillades.

Un d’ells no estarà més de 24 hores a Ondarreta. Per a suïcidar-se s’ha empassat un trencaplomes. El porten a l’hospital.

L’altre, un jove de 22 anys, molt ros, amb ulls d’un color blau metàl·lic, parlava un poc de francés. Era aviador, com jo. Els seus caps l’havien enviat d’Alemanya a Espanya amb altres camarades i havia participat en un bombardeig de Bilbao.

Els van manar, a ell i al seu camarada —el desesperat que s’havia empassat el trencaplomes—, que continuaren bombardejant ciutats obertes. Aquells dos jóvens alemanys, membres de les joventuts hitlerianes, es van negar a continuar acribillant poblacions civils indefenses, dient: «No estem en guerra amb Espanya».

No sé què haurà sigut d’aquells dos valents pilots alemanys, però l’antic pilot francés no oblidarà el seu heroisme, la seua honradesa.

Per l’espiera veig alinear-se davant de la meua cel·la diversos mariners estrangers. Uns trenta, de totes les edats.

La captura del vaixell estranger ens va posar en alerta la curiositat. De nit vaig sentir des de la cel·la un traüt o trasllat d’homes o de coses, inversemblant. Se senten ordes breus, passos que s’arrosseguen sobre el paviment. Pel forat o espiera veig alinear-se davant de la meua cel·la diversos mariners estrangers. Porten maletins i instruments de música.

Quants són? Uns trenta, d’edats diverses, entre els vint i els cinquanta anys. Homes imberbes i homes barbuts. Miren plàcidament la presó i no semblen espantats. Els guardians els tanquen de deu en deu a cada cel·la. Deu en un espai que regalima aigua i brutícia, que fa dos metres per tres! Deu homes premuts sobre un paviment, condemnats a l’asfíxia lenta, a dormir els uns recolzats en els altres, amb una cubeta per a les ablucions de tots, cubeta que servix a més per a posar-hi el ranxo; amb un comú sense aigua corrent…

El seu vaixell de càrrega havia sigut capturat prop de Sant Sebastià.

Se’ls va negar el passeig. Se’ls tenia incomunicats.

Durant les dues hores de pati, els meus companys i jo —els supervivents— combinàvem diferents mitjans per a passar-los un poc d’aliment i, sobretot, alguns cigarrets.

El cigarret salva el fumador. El sosté llargues hores en la superfície de la vida i l’incita a somiar.

Un pres ordenança m’havia confeccionat una espècie de maquineta, o artefacte, per a fer els cigarrets. Un regal al francés.

Al pati organitzàvem col·lectes per a comprar tabac i paper de fumar.

Amb aquella maquineta arribe a traure d’un paquet de tabac huitanta cigarrets, en compte dels quaranta que aproximadament en trèiem abans.

Tot això es fa amb el major secret. Generalment el diumenge, a l’hora de la missa. Tinc, des de fa poc, el dret d’assistir-hi.

La presó d’Ondarreta té huit capellans: sis agustins i dos jesuïtes.

La missa la diu un capellà de la presó. Ondarreta ara en té huit: sis agustins i dos jesuïtes. El pare Uriza no bastava, perquè la presó està plena.

Som alguns centenars al pis baix, entre les tres galeries. Al primer pis hi ha instal·lades les dones. Totes les detingudes estan en una ala de la presó.

Durant la missa és l’únic moment en què les podem percebre, encara que tenim prohibit mirar cap amunt.

Els mariners viuen tancats en tres cel·les del pis baix. Durant la missa em col·loque prop del mur i els passe els cigarrets pel forat de vigilància.

Així ens coneixem sense conéixer-nos.

Un dia, la casualitat ens ajuda i ens acosta. Un requeté fa entrar dotze d’ells a la meua cel·la, mentre els altres companys seus fan la fregada del seu calabós. A penes es va tancar la porta ja ens abraçàvem.

—França, francés! —balbucejaven.

Estrenyien entre els braços un francés i se sentien reanimats.

A la infermeria no hi ha més que sis llits i els presoners a Ondarreta som huit-cents. El mariner malalt no rebrà assistència.

Per a ells també represente un país que estimen i que té una bella llegenda de justícia.

Un dels mariners sap un poc la nostra llengua. Parlem. La nostra conversa és atropellada, sacsejada; temem que el poc de temps de què disposem passe sense permetre’ns dir-nos tot el que volem. El vaixell transportava blat. Pensen estar lliures d’ací a uns dies.

—Caviar? Sí… un poc… amagat…

—El rebré amb salmó…

—Gràcies, gràcies, pels cigarrets.

Ens entenem amb frases tallades com estes. El que parla francés està malalt.

—Vaixell trencat —em diu—, vaixell trencat.

He acabat comprenent que es tracta que el que parla francés té trencats o inflamats alguns vasos sanguinis i que patix bastant d’hemorràgies internes. Passa un pres ordenança i li demane que avise el metge. El doctor és un ancià de seixanta anys, amb el cabell blanc. Va ser empresonat perquè a la ciutat on exercia, Tolosa, se’l coneixia com a republicà. A la infermeria no hi ha, desgraciadament, més que sis llits, i som, actualment, prop de huit-cents presoners a Ondarreta. El meu amic mariner malalt no rebrà assistència. He sentit queixar-se tot un dia un malalt que patia una crisi d’apendicitis aguda, sense que ningú es molestara a atendre’l.

Abans de tornar a les seues cel·les, els dotze mariners estrangers m’han fet un comiat emocionant. No pensaven vore’m de nou, perquè comptaven tornar al seu vaixell molt prompte. No transportaven material de guerra i confiaven que el Comité de Londres els faria justícia.

No podien suposar que representaven, com jo, una bona presa, una moneda de canvi que els rebels saben explotar molt bé per a obtindre, per un no combatent empresonat per ells, combatents que estimen de valor, apressats pels governamentals.

Miguel San Juan cultivava la ferocitat amb perseverança. Era un antic sergent de la Guàrdia Civil, expulsat pels seus excessos de crueltat. Tenia cap i ulls d’au de rapinya i es delectava fent-nos patir.

Dos guardians feien de caps del grup de desgraciats presos ordenances: don Ricardo i don Miguel San Juan. Don Ricardo era un bon home que tancava els ulls per a no vore els comestibles que podien rebre els presoners més desgraciats, i el vaig vore fer distribuir plats de sopa als mariners estrangers. Per contra, don Miguel San Juan cultivava la ferocitat amb perseverança. Era un antic sergent de la Guàrdia Civil que havia sigut expulsat pels seus excessos de crueltat. Tenia cap i ulls d’au de presa i es delectava fent-nos patir. Pegava als ordenances i els feia treballar des de les cinc del matí fins a les onze de la nit. Escoltava darrere de les portes i prohibia que els presoners, obligats a viure diversos en una cel·la, parlaren entre ells.

Em detestava. Detestava també, particularment, els mariners estrangers. Un dia va inventar este suplici. En compte de deixar les portes completament obertes perquè poguérem assecar la roba després del llavat del dissabte, va tancar trenta-cinc presoners en una cel·la de dos metres per tres, durant dues hores.

Jo era un dels trenta-cinc. Amb gran dificultat va poder tancar la porta a força d’empényer amb totes les seues forces i d’esclafar-nos, materialment, els uns contra els altres.

Per autèntica sort em vaig poder encimbellar damunt del comú, i em vaig trobar amb el cap a l’altura del finestró. Així vaig poder respirar.

Ens ofegàvem de calor. Cinc dels nostres companys es van desmaiar; altres, udolant d’espant, s’empenyien contra la porta, provant de tombar-la a puntades de peu.

Si ens hagueren tingut tancats més temps, no n’haurien tret més que cossos inerts.

El guardià sàdic no va aparéixer, sens dubte per por de l’escàndol que havia provocat.

Uns quants requetés, espantats per les conseqüències possibles d’aquella tortura, saltant per damunt de l’orde de don Miguel, van obrir la porta.

Vam haver de tornar a la vida alguns dels nostres companys practicant-los flexions rítmiques.

Capítol X

El cambrer continuava dret després de la primera descàrrega del pilot d’execució, i va cridar: «Jo necessite ració doble. Visca la República!». Tenia vint anys.

La visió dels deu braços eixint de l’ombra cap al pa no m’abandona.

A més dels 35 mariners, altres estrangers nous augmentaven, sovint, les onades de presoners d’Ondarreta.

Davant de Pasaia va ser enfonsat, sense avís previ, un vaixell mercant holandés. Uns vint mariners de la tripulació es van salvar a nado. Dos es van ofegar. Els altres van ser arreplegats i llançats —regalimant encara l’aigua del mar— a les cel·les del pis baix. Cinc homes a cadascuna.

Sabíem que no tenien aliments i que es queixaven de fam. Alguns presos ordenances comprensius ens havien advertit del patiment d’aquells mariners. Al tercer dia del seu captiveri vaig aconseguir, per mitjà d’un ordenança, que el terrible don Miguel se n’anara a una altra galeria, cosa que ens va permetre desviar-ne la vigilància. Mentre s’allunyava, un altre ordenança va obrir precipitadament la cel·la dels holandesos. Era l’hora de la distribució de l’aigua i els vaig llançar una fogassa de pa. Vaig vore, uns segons, eixir per aquella porta deu braços, deu mans crispades. No vaig vore els rostres. I la visió d’aquells deu braços eixint de l’ombra cap al pa no m’abandona.

El rival de Miguel San Juan. El guarda rural cec. El van apressar a Sant Sebastià per sospitar-se que simpatitzava amb els governamentals.

Aquell brut de Miguel San Juan tenia un rival: el requeté Martínez. Este requeté colpejava violentament amb la matraca els presoners que no es posaven amb tota rapidesa en posició de ferms al seu pas. Un presoner, a qui va pegar, es va atrevir un dia a detindre-li el braç. Va ser afusellat l’endemà, sense formació de causa.

He tingut per amic i protegit un cec.

Hi havia diversos cecs a la sinistra presó. José García Aldaza, entre altres invàlids. Era un guarda rural dels voltants de Sant Sebastià.

Ferit al crani per l’explosió d’una bomba aèria mentre estava de servici, fent-lo amb la digna placidesa de la seua professió, l’havien traslladat a l’hospital. La ferida l’havia deixat cec.

La lesió que patia encara no estava cicatritzada quan les tropes de Mola van entrar a Sant Sebastià. Sospitant-se que simpatitzava amb els governamentals, perquè havia sigut ferit mentre feia el seu servici, va ser tancat en una cel·la malgrat no estar curat encara. Guiàvem per torns aquell desgraciat de cinquanta anys. Devia haver sigut gros, però el vèiem aprimar-se dia a dia pel dolor de vore’s pres.

Patia atroçment de mals de cap i dels ulls. Era de bona estatura i tenia per company de cel·la un homenet d’un metre cinquanta d’alçada, ferit per una bala al ventre i la ferida del qual encara supurava.

El ferit de baixa estatura ajudava el gran cec dins de la cel·la negra. No tenien res, ni l’un ni l’altre, per a suavitzar el seu tancament. Ni llit ni manta; i ningú de fora no els havia d’enviar aliment.

El guarda rural cec tenia dona i quatre fills.

Sovint li parlava, per a animar-lo, d’un metge de Bordeus que havia aconseguit, per mitjà d’operacions molt delicades, curar cecs de guerra. Bordeus! França! José García havia fet un viatge a França abans de la guerra i en conservava un record imperible. Es recordava, sobretot, d’un formatge que havia menjat a Niort, «un formatge amb forats», que li va paréixer tan agradable que somiava menjar-lo una vegada més a la vida. Era simplement gruyère.

En aquella època jo rebia, sense grans dificultats, paquets que m’enviava la meua dona. Un dia, en un d’ells, vaig trobar justament un bon tros d’aquell famós gruyère. En vaig agafar la meitat i la hi vaig portar al pati a l’hora del passeig.

Tot just vaig arribar, José García Aldaza, el cec, va sentir la meua veu i es va dirigir cap a mi sense titubejar. Li vaig posar a la mà el tros de formatge:

—Saps què tens ahí? —li vaig preguntar.

Vaig vore il·luminar-se-li la fesomia i com li saltaven les llàgrimes dels ulls malalts.

—Formatge! —va balbucejar—. Formatge!

I va mossegar de bona gana el gruyère, tremolant d’emoció i de sensualitat. La seua alegria era tan intensa que no es va poder contindre, i li vaig renovar el plaer portant-li, dos dies més tard, l’altra porció del seu formatge favorit.

Aquell desgraciat funcionari rural no comprenia per què ell, que patia tant, estava pres. No llegia mai periòdics, ignorava tot el que es relacionava amb la política, era neutral per temperament i per costum. Havia fet el seu servici quan els governamentals regien Sant Sebastià; hauria continuat fent-lo sota el comandament de Franco o dels seus delegats si no fóra per la ferida que el va privar de la vista.

Però no hi ha neutrals en la guerra civil. Jo n’era també una prova fefaent, dolorosa. Una bona tercera part dels presoners d’Ondarreta eren neutrals, molts d’ells comerciants als quals se’ls retreia no haver preguntat als clients si eren blancs o rojos.

Els carabiners van voler ser neutrals, però les tropes rebels els van detindre. Els seus fills, privats de recursos, han de captar pels carrers de Sant Sebastià.

Entre eixos neutres, l’exemple dels carabiners va sorprendre pel que tenia d’insòlit. Havien volgut conservar-se neutrals.

Al començament de la guerra civil, els anarquistes de Sant Sebastià els havien desarmat com a sospitosos, una vegada afusellat el seu cap. Van quedar en un lloc apartat durant els combats. Quan van entrar les tropes rebels es van presentar als oficials de Mola. Alguns d’ells, que s’havien refugiat a França, van travessar la frontera per a oferir-se i tornar a ocupar els seus llocs de servici de duanes. Els van detindre. Eren neutres i, per tant, sospitosos. Un consell de guerra a la fi de desembre els va declarar no culpables. Tanmateix, no van ser alliberats. Van continuar a la presó. Encara hi són. Els seus fills, privats de recursos, han de captar pels carrers de Sant Sebastià o allistar-se a les tropes de Franco. Com continua també presoner un ciutadà de la República de Panamà, Felipe Hall, mecànic a Sant Sebastià. Els rebels li retreuen haver reparat cotxes que pertanyien als governamentals. Ha sigut condemnat, després, a dotze anys i un dia de treballs forçats per «ajuda als rojos». Gràcies a la seua dona, francesa, em vaig poder canviar de roba interior per primera vegada al cap de mes i mig. Són molts els presoners que es troben en la mateixa situació sense que s’haja fet un gest, una gestió, per a recordar als rebels que han d’observar les lleis internacionals.

La tripulació del «Galerna» davant del consell de guerra. Tres penes de mort i diverses de reclusió perpètua.

Els passatgers del «Galerna», llevat de mi, havien sigut passats per les armes sense judici previ, i la major part sense interrogatori, però les autoritats rebels tenien interés a tractar la tripulació i el seu capità, Echenique, segons les lleis de la guerra.

Trobàvem al pati els mariners del «Galerna». Al gener vam saber que anaven a ser jutjats per un consell de guerra. Els jutges militars anaven a deliberar en una sala de la presó d’Ondarreta. Vam esperar amb ansietat el veredicte. La tripulació del «Galerna» va tornar arrossegant els passos.

Echenique, el cambrer i un altre mariner van ser condemnats a mort. Tots els altres mariners, a reclusió perpètua.

Els va defendre amb valor i energia el capità de l’«Alcázar de Toledo», que actuava d’advocat defensor. Ens va prometre que la nostra vida estava salvada quan ens va abordar i capturar en plena mar. Però els oficials de Franco es van negar a tindre en compte aquella promesa d’honor.

Provem de consolar, de reconfortar, els tres condemnats a mort. Echenique està molt abatut. No m’atrevisc a recordar-li el seu error de comandament. Podria fer-me comprendre, perquè he aconseguit parlar espanyol correntment. El cambrer és un bon mosso, ros i de vint anys.

Somriu. Menysprea la mort.

—La meua vida val poc —em diu—. Que muira jo, si cal; però que se salve la República. Així moriré content.

Un comiat tràgic.

Els condemnats a mort de la tripulació del «Galerna» van haver d’esperar l’execució fins al 16 de març. Mentrestant, la tripulació del «Nabarra», un bou armat de guerra, també havia sigut feta presonera. En aquella tripulació es trobava l’oncle del cambrer del «Galerna». Hi va haver la nit del 15 al 16 una escena tràgica. El mariner del «Nabarra» era un home fornit de quaranta-cinc anys. El van despertar a mitjanit.

—Estic llest —va dir senzillament.

Creia que el portaven cap al pilot d’execució. El requeté el va conduir a la capella, on va contemplar el seu nebot i el comandant Echenique. El nebot el va abraçar i després li va dir amb calma:

—És a mi a qui afusellen a l’alba. He demanat la mercé que em deixaren abraçar-te abans de morir.

El nebot no plorava. Era l’oncle qui sanglotava. El jove cambrer s’esforçava a consolar l’home adult.

—Mira —li va dir—, agafa el meu impermeable com a record. Tu saps que la meua mort no importa gaire. La d’altres és pitjor.

A l’alba vam sentir els dispars del pilot. El cambrer continuava dret després de la primera descàrrega. Va alçar el puny i, dirigint-se als soldats de Franco, els va cridar:

—Jo necessite ració doble. Visca la República!

Un guàrdia d’assalt que va protestar en afusellar un capellà va ser alineat al mur i afusellat amb els altres.

Un dels guàrdies d’assalt que integraven el pilot d’execució em va donar estos detalls, em va repetir les últimes paraules d’aquell valent xicot de vint anys.

Com que jo m’astorava que tots els dies pogueren afusellar, sense protesta, tants innocents, un d’ells em va dir amb tristesa:

—Si ens negàrem a matar, ens matarien a nosaltres. Ja ha passat. En anar a executar un sacerdot, un company es va atrevir a dir que ens feien cometre un crim. Immediatament va ser alineat al mur amb els altres i afusellat pels seus propis camarades per orde del qui manava el pilot d’execució.

Capítol XI

Totes les nits, el nombre de cel·les obertes durant la nit ens indicava el dels presos que serien afusellats a les primeres clarors del nou dia.

I cosa estranya: no he sentit mai ni crits ni sanglots.

El catorze de febrer rep la gran notícia. He de canviar de cel·la. He de pujar al primer pis, cap a la llum. Ja no estaré sol: tindré companys. La meua solitud ha durat quatre mesos! Quatre mesos tallats pels passejos al pati. Cent vint dies a soles amb els meus pensaments, entre els quals, amb obsessió inesborrable, emergia, brollava sempre, martellejava el de:

«Potser demà t’afusellen a l’alba».

Feliçment, vaig poder convéncer la meua dona que no havia de vindre a Sant Sebastià. Això va ser una angoixa menys.

Després del 15 de novembre, és a dir, un mes més tard de la meua arribada a Ondarreta, es va tornar a obrir la frontera.

Les cartes de la meua dona m’arribaven més o menys regularment. Amb deu o quinze dies de retard, moltes vegades: el temps de ser estudiades i mirades amb lupa per la censura dels rebels. Aquelles cartes em sostenien. Constituïen el meu principal consol moral.

Durant molt de temps he sentit, sol en la foscor i en la pudor de la meua cel·la, cada una i totes les nits, entre les deu i les onze, les petjades dures dels guardians, que martellejaven el terra en creuar davant de la meua porta; i cada nit, el nombre de cel·les obertes em feia saber el dels presos que serien afusellats a l’alba.

De vegades eren dues cel·les contigües a la meua les que obrien, o una d’elles, i llavors veia, abocat a l’espiera, per primera i última vegada, els meus veïns, els passos dels quals havia sentit abans apegant la cara als murs. Cosa estranya: no he sentit mai ni crits ni sanglots. Ni tan sols en els més jóvens. Només una vegada la veu forta d’un condemnat a mort, a qui conduïen davant del pilot d’execució, va ressonar en el silenci: «Visca la República!», va cridar. I un colp sord va succeir aquell crit, i em va fer saber que els guàrdies havien fet callar l’heroi amb les seues matraques.

Tot el poble basc reclamava els presoners del «Galerna». Ningú no sospitava que tan bàrbarament, tan sense motiu i sense jutjar-los, els hagueren pogut assassinar.

La primera vegada que es va tractar de la meua alliberació va ser el 3 de novembre. El Govern de Bilbao havia condemnat a mort el cònsol d’Àustria a Sant Sebastià, convicte d’espionatge en benefici dels rebels. Estos, per a evitar-li la mort, m’acusaven d’espionatge a mi i proposaven canviar-me per ell.

D’altra banda, una gran fulgor d’esperança reanimava els qui encara ens n’havíem lliurat, i entre els quals estava jo. S’afusellava menys a Ondarreta des de feia algunes setmanes. Havíem percebut a la presó dos delegats de la Creu Roja. Venien a bescanviar presoners no combatents.

He cregut i he alimentat en la meua solitud, durant dies i nits, l’esperança de passar les festes de Nadal i Cap d’Any amb la meua família i a casa meua. M’hi havia preparat; era quasi una certesa. Els meus equipatges, si així es podia dir del meu paquet humil de coses diverses, estaven fins i tot lligats. La setmana de Nadal va passar, i va passar el dia de Cap d’Any, portant al meu ànim el pensament àcid i cremant d’una decepció atroç.

No hi va haver manera de bescanviar ningú. El Govern de Bilbao havia proposat alliberar presoners importants —oficials rebels o caps feixistes i monàrquics— per humils presoners no combatents d’Ondarreta, incloent-hi els passatgers del «Galerna». Bilbao i el seu president, i tot el poble basc, reclamaven els passatgers del «Galerna». Ningú no sospitava a Bilbao que amb tanta barbàrie, tan sense motiu i sense procés, els rebels hagueren pogut assassinar homes tan poc «rojos» com l’abat Ariztimuño, gran escriptor, poeta i sociòleg; el contractista Gamboa, allegat de famílies influents d’Amèrica del Sud, i el bon doctor Saizar.

Els passatgers del «Galerna» ja havien mort. Només en vivia encara un: jo. Les afirmacions de Burgos, que pretenia fer creure que estaven vius, eren falses. No es va poder fer el canvi i vaig haver de desfer el paquet i tornar als meus exercicis quotidians per a resistir l’ambient de la cel·la, el fred i les pestilències, embolicat de nit en la manta del consolat, en la del pare del xicot Marcos Aguirre —el jove que, plorant per son pare afusellat, reia tanmateix davant de la idea de salvar-nos— i en el meu abric de cuir.

Un espanyol visita la meua dona i li diu que he confessat i que, si no obté del Govern francés un tren de calçat, m’afusellaran.

Després del primer de gener vaig saber una altra vegada que amb motiu de la festa de Reis s’havia de fer un altre bescanvi de presoners, molt important esta vegada. La notícia se’m va donar al locutori com una cosa certa. Jo estava inscrit el primer a la llista. L’hi vaig anunciar a la meua dona i als meus amics; però va passar el dia 5, ai!, i cap alliberació nova no va ser admesa ni preparada. El capità Rodríguez i alguns altres jutges d’instrucció de la seua espècie havien fet executar tants presoners que les gestions i negociacions per als bescanvis estan fracassades per endavant. Els qui Burgos promet com a vius fa temps que són a la fossa comuna de Hernani.

Els rebels no em volen soltar. Sóc per a ells un «bon negoci». França, per a salvar-me, ha de posar-hi preu, segons ells. Tots els mitjans els semblen apropiats per a traure profit de la meua detenció. Fins i tot el mètode dels gàngsters: oferir al Govern francés alliberar-me a canvi d’un navili de provisions, a canvi de camions. Fins i tot per mitges.

Han capturat un francés i exigixen a França un rescat exorbitant. Durant la meua detenció un espanyol ha estat a França per a parlar amb la meua dona. Eixe espanyol li ha dit que jo havia confessat i que, si no obtenia del Govern francés un tren de calçat, seria, certament, afusellat. Aquell xantatge va abatre la meua dona fins al punt de caure malalta d’angoixa.

En aquell temps no teníem paper de fumar a la presó, i un dels meus amics del pati em deia:

—Farien bé de canviar-te per un vagó de paper per a fer cigarrets.

Fumar era el nostre gran recurs per a sostindre’ns; l’autèntica defensa dels presoners contra la tristesa i l’avorriment. Els fumadors sense recursos passaven el temps al pati buscant burilles mentre passejaven. Els presoners més modestos les arreplegaven sense preocupació.

Però teníem entre nosaltres un gran nombre de presoners, rics ahir o benestants —fabricants de mobles, comerciants de calçat, de pells adobades, per als quals el fet d’haver sigut neutrals es transformava en «ajuda als rojos»— que estaven arruïnats per les requises i les confiscacions.

Aquells homes de la classe mitjana eren potser els qui patien més. Es podria escriure un volum sobre el martiri de la classe mitjana durant la guerra civil d’Espanya.

Un residu de dignitat tràgica els impedia imitar els captaires. Buscaven també les burilles, però dissimulant, fent-se els indiferents, emprant tota una estratègia subtil per a arreplegar-les sense que els veieren els companys.

Ho sabíem, però encara sostenien a la presó el seu rang de gent bé, i nosaltres ens fèiem els distrets per a no molestar-los.

Don Ramón, que suggeria, provant de fer broma, que em bescanviaren per un vagó de paper de fumar, era manc. Aquell invàlid —tenia les dues mans atrofiades— era d’origen català i estava acusat, per una denúncia anònima, d’haver matat un cert nombre de… bisbes! Rèiem d’una informació tan extraordinària.

Don Ramón no es podia servir de les mans. Era un home molt pelut, una espècie de Diògenes modern. Intel·ligent. Parlava francés. Vivia modestament venent periòdics. L’havien detingut als carrers de Sant Sebastià. En conduir-lo, dos guàrdies es van trobar amb un jove que tenia el costum de comprar-li periòdics.

—Ei! On vas, Ramón? —li va cridar el jove.

—A la presó, crec.

Els guàrdies i requetés es van detindre, van subjectar el jove per les espatles i li van cridar:

—Coneix vosté este home? Vinga amb nosaltres!

I l’imprudent va ser ficat als calabossos d’Ondarreta amb el qui li venia els periòdics.

Del 15 d’octubre al 15 de novembre, només a la presó d’Ondarreta, 800 presoners, la majoria bascos, van ser afusellats sense jutjar.

Moltes vegades, en aquells mesos de solitud espantosa, he vist lluir l’esperança d’una alliberació. El suplici de l’esperança per a un presoner és la més terrible de totes les tortures.

El capità Rodríguez havia sigut destituït i crec que condemnat pels seus caps, furiosos per les seues maldestreses. Per culpa seua fracassaven els possibles bescanvis de presoners, perquè els rebels no tenien presoners amb vida. El va substituir un jutge d’instrucció.

Des del 15 de novembre els consells de guerra funcionen. Hi ha menys afusellaments. Però entre el 15 d’octubre i el 15 de novembre, només a la presó d’Ondarreta, han sigut afusellats, sense procés, 800 presoners, la majoria bascos.

Després del fracàs davant de Madrid maten amb menys desimboltura.

Després del fracàs davant de Madrid, els rebels sembla que maten amb menys desimboltura. Sens dubte comença a inquietar-los l’opinió mundial.

Sóc, fins ara, un que s’escapa de la mort per miracle; tinc un termini, una moratòria per a morir.

Al desembre és el tinent coronel Quintana qui m’interroga. He preparat la meua defensa. Estic, com se sol dir, d’atac.

Jo tenia per a provar la meua innocència:

1r. El meu carnet de membre de la Lliga Aeronàutica, que és neutral en política.

2n. La llista de les firmes comercials amb les quals tracte per als meus planadors, a França, a Bèlgica, a Algèria, a Tunísia i al Canadà.

3r. La resposta del meu proveïdor de fustes «Guerner et Thiébaut», de Bagnolet, acusant-me recepció d’una carta en què anunciava la meua tornada a París durant el mes d’octubre.

4t. El meu bitllet de tornada Biarritz-París, vàlid fins al 18 d’octubre.

5é. La llista dels objectes que la meua dona em demanava que li portara de Bilbao.

6é. Els 500 francs que jo duia per a les despeses de viatge, que eren una prova del meu propòsit de romandre poc de temps a Bilbao. Els 500 francs que em va escamotejar el bonic sergent de requetés la nit de la meua detenció.

7é. Una maleta on no duia més que una camisa, un poc de roba interior, cinc mocadors i els meus models de planadors.

8é. 48 fotografies dels meus planadors, representant-los en tots els seus aspectes; una foto d’un aparador ideat per mi i un estudi detallat dels preus de fabricació d’aquells planadors.

Capítol XII

Una altra vegada estic abandonat al meu calabós. L’error d’un requeté, l’enverinament d’un oficial, poden fer que m’incloguen, qualsevol dia, entre els condemnats a mort.

Un absolt no estava absolt. Els sumaris i els judicis no eren més que una cosa espectacular.

El tinent coronel Quintana em sembla un jutge d’instrucció honrat. Fa comprovar les meues respostes, reclama la meua maleta i examina els meus papers.

Comprova que no he mentit i es sorprén, davant de l’exactitud de les meues declaracions, que jo romanguera tant de temps a la presó.

En aquell moment només duia dos mesos de presó.

—És una equivocació! És un error judicial! —exclamava—. És possible que sobre vosté recaiga la sospita d’haver volgut ajudar els governamentals, però cap llei del món no castiga la intenció, en cas que existira en vosté, i molt menys quan no hi ha proves. Vosté no és un espia, ja que estava en un vaixell basc i no entre nosaltres. Demanaré la seua alliberació immediatament.

Em va estrényer la mà amb calor. L’endemà vaig tindre dret a un tamboret, i vaig poder menjar sense vore’m obligat a col·locar el plat, com fins llavors, damunt del comú.

Em vaig creure lliure i durant un mes vaig esperar dia rere dia l’orde de llibertat.

A l’altre costat de la frontera, la meua dona continuava patint el mateix suplici.

Jo no comptava amb Burgos. El general Franco i els seus col·laboradors es reservaven el dret de jutjar, en última instància, fins i tot després dels veredictes dels consells de guerra. Un absolt no estava, per tant, absolt. Els sumaris i els judicis no eren més que una cosa espectacular. Per exemple, els carabiners, que havien volgut conservar-se neutrals, havien sigut absolts per unanimitat pels jutges militars. La major part d’ells tenien germans o fills que combatien al costat dels rebels. Un d’ells va aconseguir amb gran dificultat el dret d’anar a l’hospital a abraçar el seu fill, un xicot de 18 anys, requeté, ferit greument. Va ser conduït de nou a la presó una hora després. Per orde de Burgos van ser retinguts als calabossos i cel·les d’Ondarreta els absolts en consell de guerra.

Encara hi són.

És anul·lat, per orde de Burgos, el «no ha lugar» del tinent coronel Quintana, i a este se’l rellevа per mostrar poc de zel per la causa.

Per orde de Burgos, el «no ha lugar» que molt lleialment volia firmar el tinent coronel Quintana és anul·lat i es destituïx aquell bon jutge d’instrucció. Segons ells, li faltava zel per la causa. Per tant, he d’esperar.

Al gener es nomena un altre jutge: el comandant Manuel Bartolomé.

Nou jutge, nova instrucció, nou interrogatori. El comandant em pregunta, molt hàbilment —l’ajuda un intèrpret—, durant més de quatre hores. Em fa preguntes sobre els començaments de la guerra civil; busca les maneres d’agafar-me en falta, em para trampes subtils.

Ell també es sorprén que s’haja prolongat la meua detenció. Està molest. Es reconeix que totes les meues declaracions, comprovades, són exactes.

Rebutja considerar-me presoner perillós. Demana que, mentre arriba la meua alliberació definitiva, se’m deixe circular lliurement per la presó. Demana també la meua llibertat provisional. Em trobe una altra vegada bressolat per la dolça esperança de la llibertat, encara que només siga la provisional. Tot en va.

El 13 de gener el comandant és destituït per orde de Burgos. Així passava sempre que els jutges d’instrucció es limitaven a complir correctament el seu deure. I jo m’adonava perfectament que aquells oficials espanyols, col·laboradors de Franco des dels primers dies de la rebel·lió, estaven molt desenganyats i se sentien cada vegada amb menys entusiasme. Els horrors de què havien sigut testimonis —horrors que ells alimentaven per la funció que exercien— els deixaven sense força moral.

Ja no isc. Ho impedix Burgos. Franco em reté. Sé que a França la meua dona, amb risc de la seua salut, ja delicada, fa gestions en totes les organitzacions polítiques per a aconseguir que se’m defenga i que se’m pose en llibertat. No passa ni un dia sense que es presente a l’ambaixador de França a Espanya, monsieur Herbette, o a monsieur Daguene, sotsprefecte a Baiona, que dedica tot el temps de què disposa a fer gestions a favor meu. Busca, en va, la manera de posar-me en llibertat.

Però els diplomàtics francesos es declaren satisfets d’haver-me salvat la vida. M’enmohisc sol a la cel·la. Una onada de fred em fa tremolar dins de la tomba on estic tancat. Una altra vegada estic abandonat al meu calabós. L’error d’un requeté, l’enverinament d’un oficial, poden fer que m’incloguen, qualsevol dia, entre els condemnats a mort.

Un més o un menys. Sóc un no combatent i, tanmateix, he de passar primer, sense que s’haja manifestat cap protesta oficial, davant del consell de guerra.

Content d’haver-me ajudat, el consolat m’abandona un poc. Quede tot un mes sense rebre visita. Sé que es fan gestions a favor meu, fins i tot per les autoritats eclesiàstiques i pels «creus de foc». Però, encara que alguns, com per exemple monsieur Ibarregaray, són molt atesos per l’Estat Major franquista, no em deixen anar.

Monsieur Jean Goy, antic combatent, hui diputat, va aconsellar els rebels, durant una festa que estos van celebrar a Sant Sebastià i a la qual va assistir, que si em posaven en llibertat s’asseguraren del meu silenci per a quan tornara a França, ja que les meues declaracions podien perjudicar la seua política. Cosa que, naturalment, no va ser cap esperó perquè em soltaren.

Jo sóc, com monsieur Jean Goy, antic combatent, i crec, de veres, que la divisa «Units com al front» encara és valedora. Però monsieur Jean Goy tenia més interés a agradar el general Franco que a salvar un compatriota. Una sola gestió que haguera fet, una paraula, i jo hauria estat lliure.

La meua moral es defén com pot de totes eixes alternances d’esperança i de decepció; i aprofite les hores de solitud esperant al migdia la rateta i de nit el passeig de l’aranya. Els dies s’allarguen. Quan són clars puc llegir a la cel·la sense patir de la vista. M’he acostumat a les emanacions del comú, a la humitat i a l’olor pudent de la meua cel·la. Però mentre continue tancat no estaré segur que la meua vida estiga salvada. La marxa de les operacions ha tingut sempre influència en els caps militars. Guardat com a ostatge, poden molt bé afusellar-me com a tal, un dia, com a represàlia o amb qualsevol altre pretext, per disposicions de Burgos o de Mola.

Mentre estiga sol en una cel·la sóc un promés a les descàrregues del pilot. És la regla de la presó. Els «promesos» de la fossa comuna tenen dret a la solitud.

Les divisions entre falangistes i requetés, les revocacions dels jutges, els canvis de personal creen tal desorde a la presó que jo no compartia, al fons de la meua cel·la, l’optimisme dels diplomàtics.

Totes les nits un requeté o un falangista llegia una llista. Si el nom hi estava escrit, l’infortunat presoner anava a augmentar la fila dels condemnats a mort.

Cinquanta persones de la presó de Lasarte, traslladades a Ondarreta, ens han relatat els patiments que han passat. A Lasarte estaven tancats tots els presos en un dormitori. En aquella presó, totes les nits, un requeté o un falangista passaven amb una llista. Després de fer alçar els presoners, el requeté o falangista de torn els preguntava els noms.

—Com et dius, tu?

Si el nom estava escrit a la llista, l’infortunat presoner anava a augmentar la fila dels condemnats a mort. I l’homonímia dels noms o dels cognoms havia provocat equivocacions tràgiques.

Ben prompte vaig vore arribar a la presó nombrosos llauradors dels voltants de Sant Sebastià, acusats uns d’amagar els seus diners, altres perseguits per no haver obeït les noves ordenances o bans, o per no haver pagat l’impost anomenat del «plat únic», posat en vigor per Franco i copiat del règim hitlerià.

Un llaurador basc de 65 anys va ser detingut juntament amb el seu fill més jove, un adolescent de 16 anys, la seua dona i la seua filla. Es van oblidar de jutjar-los. Es lamentaven perquè no sabien quan acabaria el seu calvari.

Els havien confiscat algunes pessetes. Era l’època del general Mola, en la qual, per a procurar-se diners, havien organitzat la caça de les vidrioles i dels diners amagats dels llauradors modestos.

Al cap de tres mesos he aconseguit per fi que es faça una neteja de la meua cel·la. Ha sigut pintada a la calç i està neta. Jutge, per este favor, que ja no sóc el presoner maleït. Però els pintors, treballant, han destruït la meua amiga l’aranya. En la vida normal eixe incident és, evidentment, insignificant; però la solitud d’una cel·la és fins a tal extrem depriment que la mort d’una aranya, després de tres mesos de viure al seu costat, dona vint-i-quatre hores de negre abatiment. Almenys me les va donar a mi.

Feliçment, la meua dona ha fet arribar fins a mi roba d’abric i un rellotge barat, comprat en un magatzem de preu únic. Em diu que el rellotge és lluminós. La primera nit que el vaig tindre en el meu poder em vaig despertar impacient per vore l’hora; però l’esfera del rellotge estava tan negra com la meua cel·la. Vaig encendre un misto. Al contacte de la llum les agulles apareixen fosforescents; la seua lluminositat dura deu minuts. És per a mi una nova diversió. De tant en tant encenc un misto i el meu rellotge s’il·lumina. Ja tinc en la meua solitud, des d’este moment, un joc, un tic-tac, quasi un cor que batega.

Als trenta-cinc mariners estrangers els han llevat els instruments de música.

Els jocs, els jocs de veres, estan prohibits.

Els trenta-cinc mariners estrangers han vist com els llevaven els instruments de música i els dòminos. Al pati i a les cel·les on hi ha diversos presoners, els espanyols burlen la consigna tallant cubets menuts de sabó, i amb aquells cubets juguen als daus.

Reclame, ja que la meua sort millora, ja que ja no sóc la bèstia acorralada, el dret de tindre companys de cel·la com els altres. Únicament els condemnats a mort, en principi, se’ls té sols a la presó d’Ondarreta. Esta reclusió de mal averany dura, per a mi, un temps excessiu i em col·loca, davant de possibles errors o impaciències dels caps, en una postura penosa.

L’oficial de la presó, don Benito, em dona satisfacció; don Ricardo, el bon vigilant, em somriu, mentre que el feroç don Miguel posa en evidència la seua ràbia en vore’m un poc millor tractat.

Vaig a canviar de cel·la, a viure amb el meu amic i el seu xofer, al primer pis, en una altra, estreta certament, però des de la qual, pel finestró, es descobrix una part del mont Igueldo.

Obertura del capítol XIII, el bescanvi.

Capítol XIII

Jo, no combatent, seré bescanviat per un aviador alemany que va assassinar poblacions civils.

A un xicot de 19 anys, ferit quan anava a la faena, també l’han empresonat. Té el crani obert, ha perdut la memòria, balbuceja, i continua a la presó.

Després de quatre mesos a la meua cel·la, sol, com dins d’una tomba, vore’m ara entre altres presos és quasi una felicitat per a mi. M’han traslladat a la cel·la 28, on hi ha dos amics del pati. Ens han enviat també un desgraciat jove de 19 anys, ferit al cap. Jesús S… té el crani obert de davant a darrere. La ferida li supura. No fa més que balbucejar. Ha perdut la memòria; no pot parlar clarament. Emet, balbucejant, algunes paraules i té crisis de febre.

Una bala perduda el va ferir en entrar els rebels a Sant Sebastià. No era un combatent; anava a la faena.

La seua presència entre nosaltres seria al·lucinant si no estiguérem acostumats, des de fa molt de temps, a tot el pitjor.

Quatre persones en una cel·la de dos metres per tres tenen de veres poc de lloc. Estem estrets; però quan pensem que al nostre costat, en el mateix espai, en viuen fins a deu, ens considerem privilegiats. A més, sent la satisfacció de no estar sol.

El meu amic G. era, abans d’entrar a la presó d’Ondarreta, comerciant a Bilbao. És un català amable, distingit, meticulós i fins i tot maniàtic quan es tracta de la neteja de la cel·la.

Té 45 anys i és de baixa estatura, un poc encorbat, moré i viu de caràcter.

Es pentina tots els matins, amb cura extrema, els seus escassos cabells, i patix per no tindre cosmètic per a dominar-los millor.

El van detindre a Sant Sebastià només per haver dit davant de testimonis que els de Bilbao no eren salvatges. Se’l va acusar d’espionatge.

Va ser conduït amb ell a la presó José, el seu xofer, i el van tancar sense que hi haguera cap altra cosa a retraure-li que estar al servici del comerciant.

Xofer i comerciant, igualats per la desgràcia, havien arribat a ser amics.

Tanmateix, de vegades disputaven per bajanades o coses nímies.

L’estretor de la cel·la i les diferències d’edat dels presoners eren les causes d’aquelles crisis de malhumor.

G. tenia moments de còlera terribles quan deixàvem les nostres peces de vestir o d’higiene fora del lloc determinat, o si queien molles de pa a terra.

Volia conservar la seua elegància, com tants altres presoners, i procurava arreglar-se la roba, usada durant tota la setmana, enginyant-se per a llevar-li les arrugues a fi de presentar-se al pati els diumenges semblant més net. La seua obsessió era la ratlla del pantaló. La preparava d’una manera molt curiosa, com els altres: mullaven el pantaló el dissabte de nit i, ben estirat, el posaven al llit i es gitaven damunt. Així s’assecava i es planxava.

La vida a la cel·la amb els meus companys espanyols.

Els meus tres companys espanyols —en realitat tres amics, i molt abnegats els uns amb els altres— quan renyien em prenien com a testimoni i em designaven àrbitre.

Moltes vegades els feia vore que no entenia prou l’espanyol per a posar-los d’acord.

Em reia de les seues coses de xiquets grans, i el meu riure els calmava.

Admirava G. quan el veia lluitar perquè el vestit no se li arrugara. El plegava amb tant d’art i es posava la corbata amb tant d’esment que semblava impecable.

No podia suportar que el meu vestit tinguera forats i, quan veia un estrip a la meua jaqueta, demanava agulla i fil per a cosir-lo.

Un cor d’or i un caràcter tempestuós.

José vigilava les meues sabates i es cuidava de la seua neteja. Als espanyols els agrada tindre el calcer sempre lluent.

Al pati, quan descobríem desgraciats sense recursos que defallien, un impuls ens portava a tots a fer-los arribar, per mitjà dels ordenances, alguna cosa del que teníem: tabac, pa, etcètera; però més tard, a la cel·la, ens retrèiem mútuament la nostra prodigalitat, perquè al nostre torn vèiem que se’ns acabaven les nostres economies d’alimentació.

Al principi vam procurar instal·lar-nos tan còmodament com fóra possible per a no destorbar-nos. Ens contàvem històries. M’ajudaven a parlar i escriure espanyol; però ja no podia cantar les meues cançons favorites.

Els tres companys de cel·la, que discutien per motius infantils, estaven d’acord en una sola cosa: que no podrien escoltar sense patir les cançons franceses. Vaig haver de modificar el meu repertori i entrenar-me en el ritme de les cançons espanyoles.

Els ensenyava francés i, llevat del xicot ferit, l’aprenien amb aplicació i bastant facilitat.

Rebíem tabac i amb la meua maquineta fèiem cigarrets per a nosaltres i per a altres presoners. Al cap d’un mes, tanmateix, vaig vore que començava a sentir nostàlgia de la meua solitud. Sovint em trobava molest davant de la presència constant dels meus companys, i envejava i desitjava el silenci i la meditació.

Un espai de dos metres per tres per a quatre homes fa sovint intolerable la promiscuïtat.

De vegades, amb el pretext d’un malestar, no els acompanyava al pati. Quan em trobava sol tenia dret a somiar, a cantussejar en francés, a passejar-me per la cel·la sense que els meus passos molestaren cap dels meus companys.

Els dies que ens avèiem bé —els més nombrosos, afortunadament— ens pujàvem els uns damunt dels altres, per torns, per a contemplar el paisatge pel finestró. Així podíem vore un poc del mont Igueldo, un extrem de la plaça i el mar.

El qui estava encimbellat contava al qui el sostenia sobre les espatles tots els detalls, fins al més insignificant, que percebien els seus ulls.

Als primers dies d’abril sé que s’han entaulat negociacions per a la meua llibertat.

Ja es contemplava el paisatge transformat. Les gemmes dels arbres brotaven a poc a poc. S’anunciava la primavera suaument. Acabava de començar el mes d’abril.

Vaig saber que en aquells dies s’havien entaulat diferents negociacions per a aconseguir la meua llibertat.

Potser estiguera prompte lliure.

El 10 d’abril els vigilants ens van reunir al pati i ens van preguntar per les circumstàncies en què vam ser detinguts.

Molts eren allà des del començament de la rebel·lió sense haver sigut interrogats.

Una tercera part dels presoners d’Ondarreta van haver d’explicar als rebels el delicte de què se’ls acusava. S’havia perdut la documentació on constaven les acusacions. Tan gran era el desorde!

Va arribar la setmana de Pasqua. Des d’uns dies abans se’ns reunia de set a huit i mitja de la vesprada perquè escoltàrem uns sermons. Érem prop de 800 presos premuts en set files, entre les tres galeries.

Els capellans ens recordaven els deu manaments de la religió catòlica. Insistien sobre el «no mataràs».

Nosaltres, els supervivents d’Ondarreta, salvats fins llavors de la mort, ens creuàvem amb dissimulació els somriures en sentir aquelles paraules.

El bisbe diu missa a la presó i les famílies distingides hi assistixen per a vore els presos.

El diumenge de Pasqua, dia 11 d’abril, es va organitzar una festa a la presó.

La missa la va dir el bisbe i hi van assistir les autoritats i les famílies distingides de Sant Sebastià que, curioses, desitjaven vore els presoners.

Vam obrir els ulls astorats. Vam vore dones elegants, homes distingits; la banda municipal toca música alegre i endimoniada després de la missa: passodobles, tangos, etcètera.

Se’ns va concedir mig dia de pati. En conéixer la notícia vam manifestar sorollosament la nostra alegria. Però érem tants que no cabíem en aquell pati reduït.

Prompte vam desitjar tornar a les cel·les. Estàvem acostumats a dues hores de passeig. La mitja jornada havia matat en nosaltres el plaer que sentíem en trobar-nos al pati.

Al capdavall, no era més que una cel·la, encara que a l’aire lliure, amb murs estrets que ens separaven de la vida social.

L’endemà em comuniquen que he de passar davant del consell de guerra.

Els meus companys espanyols afirmen que no estic presentable. En sis mesos la meua roba ha patit tants arranjaments que tota ella sembla un pellingot, un parrac.

Es concerten entre ells i m’oferixen roba interior i un vestit net.

És la tercera vegada que en sis mesos se m’anuncia que em jutjaran: la tercera vegada que els meus companys es despullen de la roba més nova per a canviar-la per la meua destrossada, perquè vaja al judici presentable.

Seré interrogat. Esta vegada per un nou jutge d’instrucció: el marqués de Cubas.

És el tercer jutge d’instrucció que reconeix la meua neutralitat i la meua innocència.

Lliure!, perquè el president del Govern Basc ha tingut el gest noble d’acceptar que es pose en llibertat un alemany que ha assassinat poblacions civils, perquè un francés no combatent torne a la seua pàtria.

Sé també pels meus dos advocats, un d’espanyol i un altre de francés —maître Dolmas, de Baiona—, que em bescanviaran per un aviador alemany. No m’atrevisc a creure-ho. He patit el desengany tantes vegades!

Però esta és certa. El president del Govern Basc ha tingut el gest noble d’acceptar que es pose en llibertat un aviador alemany que ha assassinat poblacions civils, perquè un francés no combatent siga tornat a França.

El Govern Basc fa pel meu país eixe sacrifici perillós. Voldria tindre l’eloqüència necessària per a donar-li les gràcies. Té dret a la nostra admiració i al nostre agraïment.

El bescanvi és desigual. Eixa desigualtat prova una vegada més com d’humans s’han sabut conservar els governamentals.

El dia 22 d’abril, a les 18 hores, una hora després d’haver tornat del pati, l’oficial de la presó ve a comunicar-me que estic lliure. Lliure!

Estic atordit. No arribe a adonar-me’n del tot. Quasi em desconcerte. Em prepare com un autòmat.

El bescanvi dels dos presoners s’ha de fer a Sant Joan de Llum, a casa de l’ambaixador Herbette.

Ben prompte la notícia que me’n vaig corre per la presó.

—El francés se’n va! Se’n va don Juan!

Tots els qui poden fer-ho s’enginyen per a fer-se obrir la cel·la, a fi d’assistir, encara que siga de lluny, a la meua eixida.

Els meus companys m’espien. Els meus tres camarades de cel·la em miren —com jo els mire— durant alguns segons, sense saber què fer. De sobte, tots tres se’m pengen al coll, abraçant-me. Ploren d’alegria. Se’m posa en llibertat. Torne a França. A França podré dir la veritat. França és un país lliure i generós. Se m’escoltarà; potser vagen a socórrer-los. Si França no els ajuda és perquè està mal informada. Compten amb mi. Esperen i confien en mi.

Han vingut dues persones a buscar-me. Jo reclame que vinga el cònsol de França. No vull firmar al registre d’eixida sense que estiga al meu costat. Em recorde dels presoners que han sigut afusellats després d’una falsa alliberació, i desconfie.

Els dos visitants, per a tranquil·litzar-me, em fan vore quina és la seua personalitat: un d’ells és l’agregat naval de l’ambaixada de França.

Són les sis de la vesprada. L’hora en què distribuïxen l’aigua. S’obrin les portes de les cel·les. Veig en passar quasi tots els meus amics d’infortuni. Els mariners estrangers —alineats com poden, els deu— em miren, i el rectangle de la porta presenta deu bells caps, des de quasi el terra fins al sostre. La meua marxa és per a tots una gran esperança.

—No oblide els mariners del «Nabarra»!

No, no oblidaré els mariners del «Nabarra». En parlaré. Em comprendran. Els meus ulls ho prometen a tots, i jo confie en el meu país, en l’opinió pública, en la generositat dels països pacífics.

Ens espera un automòbil a la porta de la presó.

A Irun puge a l’automòbil de l’agregat naval francés. És que se’m reflectixen als ulls els patiments que acabe d’abandonar, o encara els porte amb mi? Les mirades dels meus companys de viatge m’obsessionen.

—No oblides els mariners del «Nabarra»!

A la frontera, enmig del camí, entrellúc una fina silueta femenina. És la meua dona!

És tanta la nostra alegria i la nostra emoció que no podem pronunciar ni una paraula. Per fi ens diem:

—Eres tu! Eres tu!

Veig en la seua primor que ha patit tant com jo. Anem tots a Sant Joan de Llum, on tindrà lloc el bescanvi una hora més tard, davant de l’agregat naval, entre l’aviador alemany Schmidt, combatent, i jo, Pelletier, no combatent.

Tanque un instant els ulls. Estic lliure: no he d’oblidar. La meua alegria no és completa. He de complir un deure i tem no aconseguir-ho.

—No oblide els mariners del «Nabarra»! —em van dir ells mateixos.

No els oblide.

Vull, en este relat sense literatura i voluntàriament objectiu, sense odi, donar als mariners del «Nabarra» un lloc especial, un lloc d’honor. Díhuit herois poden ser salvats; díhuit herois, grans com els personatges de les tragèdies antigues.

Com els mariners estrangers, són presoners a Ondarreta, esperant el consell de guerra i el «fiscal». L’acusador demanarà la pena de mort contra ells.

La seua història?

El «Galdames», com el «Galerna», anava de Bilbao a Baiona portant a bord homes, dones, xiquets, ancians.

L’«España», creuer de guerra rebel, el descobrix i obri foc contra ell sense avís previ.

El cuirassat no corria el més lleuger perill, en cas de resposta, i s’havia acostat a alguns centenars de metres del vaixell basc. Els obusos de l’«España» continuaven caient sobre el «Galdames», a bord del qual van morir més de vint passatgers de condició civil, i entre els morts hi havia dones i xiquets.

El «Galdames», incapaç de sostindre una lluita contra un gegant dels mars que vomitava ferro i foc, estava disposat a rendir-se, quan de sobte va aparéixer el bou armat «Nabarra». Era un vaixell menut, quasi una xalupa minúscula, armat amb dos canons de calibre menut. Va anar audaçment en auxili del «Galdames» i va atacar l’«España». Lil·liput contra Gúlliver. L’«España» va dirigir els seus canons cap a la xalupa, cap als mariners republicans. Deu canons llançaven la seua metralla sobre l’embarcació lleugera i els seus audaços combatents. El «Galdames» assistia impotent a un combat tan desigual. El «Nabarra», tocat per un projectil, va començar a submergir-se i, mentre la popa s’anava enfonsant al mar, els mariners bascos, menyspreant el perill, continuaven disparant sobre el creuer.

Quan es van adonar que la seua xalupa estava perduda, el capità i el segon de bord es van suïcidar. Van preferir morir a rendir-se. La tripulació es va llançar al mar. El bou heroic, amb els seus dos caps morts, va desaparéixer sota les ones.

Els mariners de l’«España» van llançar llavors els seus bots i van arreplegar a bord els mariners del «Nabarra». El cap rebel, emocionat, els va felicitar per la seua gesta i els va rendir honors militars.

A la vesprada va entregar als seus caps, a les autoritats de Sant Sebastià, la tripulació del «Nabarra» i els supervivents del «Galdames».

Des de llavors, l’actitud dels rebels davant dels heroics mariners va canviar. Ja no es va tractar més de respecte ni d’honors militars.

Van ser llançats, en ple hivern, amb la roba mullada per l’aigua del mar, als calabossos de la presó d’Ondarreta. Bufaven els vents de febrer, no tenien foc i van quedar dos dies sense menjar. La primera nit la van passar completament nus a la cel·la, a diversos graus sota zero; ho van preferir a conservar damunt la roba amarada.

Els passatgers del «Galdames» van ser tancats com ells, i tots van quedar incomunicats durant 23 dies. Entre aquells passatgers n’hi havia diversos que ploraven la mort d’algun parent, víctima de les canonades de l’«España». Impressionava vore, més tard, un ancià de 70 anys el fill del qual havia mort a bord, davant d’ell.

He conegut al pati els forts mossos, mariners del «Nabarra». Quan se’ls va concedir, per fi, el dret de passejar pel pati, estaven en un estat de primor espantós. Els havien alimentat únicament amb una sopa de cigrons.

En l’època en què la meua sort millorava, altres —i principalment els mariners del «Nabarra»— recorrien un calvari, repetició del meu. Jo, almenys, havia rebut alguns socors del consolat francés. Ells no rebien res.

I els xicots del País Basc, de 18 a 30 anys, sòlids, francs, valents, continuaven dignes davant de la derrota, com ho havien sigut en la lluita.

Feien front a la mort amb calma i havien nomenat, perquè els representara davant dels caps rebels i dels oficials de la presó, un delegat el nom del qual serà conservat per la història: Javier Basarto.

En nom d’ells, Javier Basarto tractava dignament amb els vencedors i sostenia que es respectara els seus camarades. Va sol·licitar també l’honor de ser ell mateix qui donara la veu de «foc» el dia en què, amb els seus companys, fóra afusellat.

Els admiràvem. Per a socórrer-los havíem format un comité d’ajuda i els fèiem arribar, llevant alguna cosa dels nostres recursos modestos, roba interior i aliments.

Parlaven obertament de la República i no temien els qui pogueren acusar-los, i resoludament deien, fins i tot davant dels seus guardians o dels requetés: «No desitgem més que una cosa: sentir les metralladores dels nostres, triomfants, quan a nosaltres ens afusellen».

El comandant de l’«España» els havia promés que la seua vida estaria salvada. Promesa il·lusòria! Es demanava la pena de mort per a ells. Cap advocat no s’atrevia a assumir-ne la defensa. Van refusar tots aquells a qui es va designar d’ofici.

Els díhuit herois del bou «Nabarra» han de passar davant del consell de guerra molt prompte. Ells, pel seu valor, mereixen un altre veredicte de la humanitat.

Entregue a la meditació dels governs poderosos, influents o forts, eixos díhuit noms, a punt per a la llegenda:

Javier Basarto, Mario Calmo, Enrique Manterola, Domingo Ibagaray, Eugenio de la Hoz, Antonio Santiago, Pedro Ibáñez, Francisco Quintana, Benjamín Diego, Julián Locubo, Sabino Erdardo, Gonzalo Uribari, Eliseo Fernández, David Sanz, Juan Tellechea, Pedro Torro, José Cortés.

---

Font de l’original: Biblioteca Central Militar / Biblioteca Virtual de Defensa, signatura FM-1154-C17, CC BY 4.0. Transcripció, traducció al valencià i edició digital: Grup d’Esperanto de València, agost de 2026. També tenim un PDF amb les pàgines originals i una capa de text cercable; si el necessites per a treballar, demana’ns-el.