Dues acadèmies i una llengua: l’AVL, les Normes del Puig i qui decidix com s’escriu el valencià

A la Comunitat Valenciana hi ha dues institucions que publiquen gramàtiques i diccionaris del valencià, però no tenen el mateix estatut. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua és la institució que l’Estatut d’autonomia encarrega de fixar la normativa, i eixa normativa és d’aplicació obligatòria per a totes les administracions valencianes. La Real Acadèmia de Cultura Valenciana elabora des de 1979 una codificació alternativa —les Normes del Puig— que partix d’una premissa distinta: que el valencià és una llengua independent del català. Qualsevol pot escriure amb ella, però no és la norma oficial.

Publiquem això en una web esperantista perquè el cas valencià planteja, ací mateix i amb documents a l’abast, les preguntes que han recorregut tota la història de l’esperanto: qui té autoritat per a fixar una llengua, d’on li ve eixa legitimitat, què passa quan una part dels parlants deixa de reconéixer-la i què costa mantindre dues codificacions rivals. Són les mateixes preguntes de 1894 i de l’ido, amb la diferència que ací el conflicte té lleis, pressupostos i escoles.

Dues columnes damunt d'un fons clar. A l'esquerra, sota el títol «AVL · normativa oficial», les paraules València, xiquet, jo, organitzar, metge, literatura. A la dreta, sota el títol «RACV · Normes del Puig», les mateixes paraules escrites Valéncia, chiquet, yo, organisar, mege, lliteratura.

Dues institucions, dos estatuts distints

L’article 41 de l’Estatut d’autonomia establix que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) és la institució normativa de l’idioma valencià i que les seues decisions són d’aplicació obligatòria per a totes les administracions públiques de la Comunitat Valenciana. La Llei 7/1998, de creació de l’AVL, amplia eixa obligació a les institucions de la Generalitat, al sistema educatiu, als mitjans públics i a les entitats i empreses de titularitat o finançament públic.

La Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) és una altra cosa. Segons la seua pròpia Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes, va nàixer en 1915 per impuls de la Diputació i l’Ajuntament de València, com a Centre de Cultura Valenciana, i hui pertany a la Confederació Espanyola de Centres d’Estudis Locals del CSIC. Té acadèmics, diccionaris, gramàtica, corrector, editorials que publiquen amb la seua norma i cursos que l’ensenyen. El que no té és la competència que l’Estatut atribuïx a l’AVL.

Això no fa il·legal escriure amb les Normes del Puig. Un particular, una editorial o una associació poden usar la codificació que vulguen. La incompatibilitat apareix quan una administració pretén aplicar-ne una de diferent de la fixada per l’AVL. Per això, recuperar-les oficialment no seria canviar un manual d’estil: caldria modificar la legislació i, si es volguera substituir l’autoritat de l’AVL, reformar també l’Estatut.

Parlar de «les dues acadèmies» sense més explicacions amaga eixa asimetria. Negar que la RACV existisca i produïsca obra normativa seria igualment fals.

No és només ortografia

Quan es veuen escrites les formes València i Valéncia, xiquet i chiquet, jo i yo o organitzar i organisar, és fàcil pensar que es tracta de dues maneres d’escriure exactament la mateixa llengua. La diferència va més enllà de les lletres: les Normes del Puig formen part d’una codificació completa, amb criteris de pronunciació, morfologia, sintaxi i lèxic, construïda sobre la idea que el valencià és una llengua distinta del català.

Convé desfer ací un malentés fàcil: la major part d’eixes divergències no canvien com sona la paraula. chiquet i xiquet, yo i jo, organisar i organitzar es pronuncien igual en les dues normatives; el que canvia és la lletra amb què es representa el mateix so. I les raons que la RACV dona per a triar-les no són la proximitat al parlar del carrer: defén la ch perquè simplifica el sistema, perquè «és una grafia més difosa internacionalment que la TX» —la tenen l’anglés, el castellà i el gallec— i perquè la literatura valenciana ja l’usava des d’antic. Considerar-la un castellanisme, diu, «és un erro», i ho argumenta amb l’autoritat menys sospitosa possible: la Gramàtica catalana de Pompeu Fabra de 1926, que registra que «aquest ch és actualment usat sols a València».

La Nova Gramàtica de la Llengua Valenciana de la RACV no presenta les seues grafies com a llicències: les integra en un sistema i les justifica per la tradició gràfica, l’etimologia o la pronunciació. El pròleg comença dient que «el valencià és una llengua neollatina, conseqüència directa de la romanisació» del territori, i situa el valencià, el català i l’occità dins d’un diasistema més ampli que anomena occitanovalencià. No és una preferència terminològica: és una hipòtesi sobre l’origen i els límits de la llengua.

La pronunciació ho mostra encara millor. La Gramàtica normativa valenciana de l’AVL considera pròpia de l’estàndard «la pronunciació de la d intervocàlica en les terminacions -ada i -ador», i afig que l’emmudiment «és un fenomen molt generalitzat en el valencià col·loquial». La documentació formal de l’ortografia de la RACV diu de la mateixa terminació que la d «se manté en l’escritura per tradició, pero no es pronuncia». Les dues codificacions no representen de manera diferent la mateixa pronunciació: posen la frontera entre el col·loquial i el formal en llocs distints.

I cap estàndard reproduïx exactament el carrer. Escriure no és transcriure cada elisió ni cada pronunciació local; si ho fora, una mateixa paraula s’escriuria de manera diferent a Alcoi, a Castelló, a Elx i a la ciutat de València.

Valencià o català: una qüestió de nom i una altra de classificació

Valencià és el nom històric, estatutari i social de la llengua pròpia dels valencians, i usar-lo no implica negar cap unitat lingüística. En filologia, eixa llengua rep habitualment el nom de català.

L’AVL va formular la distinció en el seu dictamen de 2005: els parlars valencians, catalans, balears, andorrans, nord-catalans, algueresos i els de la Franja i el Carxe formen un mateix sistema lingüístic, i alhora el nom valencià és plenament legítim i ha de ser preservat. La Sentència 75/1997 del Tribunal Constitucional va anul·lar les resolucions que impedien a la Universitat de València emprar català com a denominació acadèmica: no convertia la filologia en competència judicial, sinó que reconeixia l’autonomia universitària per a usar la denominació científica.

Per tant, el conflicte no es resumix en «uns en diuen valencià i els altres, català». Moltíssimes persones que en diuen sempre valencià accepten que és la mateixa llengua que es parla a Catalunya i a les Balears. La divergència real apareix davant d’una altra pregunta: si són varietats d’una mateixa llengua o llengües independents.

De les Normes de Castelló a les Normes del Puig

A començament del segle XX els autors valencians no compartien una ortografia estable. En 1932, escriptors, publicacions i entitats acordaren les Normes de Castelló: no una gramàtica completa, sinó unes bases ortogràfiques que adaptaven al valencià el sistema de l’Institut d’Estudis Catalans. Les firmaren o assumiren institucions tan diferents com la Societat Castellonenca de Cultura, Lo Rat Penat i el Centre de Cultura Valenciana, antecessor de la RACV. El preàmbul de la llei de creació de l’AVL les descriu com un «fet històric», i en 2016 foren declarades bé d’interés cultural immaterial (fitxa del Ministeri de Cultura).

El conflicte actual va prendre forma durant la Transició. En 1977 Miquel Adlert publicà En defensa de la llengua valenciana, i la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de l’aleshores Acadèmia de Cultura Valenciana elaborà en 1979 una nova codificació. La mateixa RACV explica que la va fer per «el caràcter provisional de les Normes de Castelló» i per «la necessitat d’un model més pròxim i fidel a la realitat llingüística del Poble Valencià», i que fon ratificada el 7 de març de 1981 «per un miler de personalitats», en un acte al monestir de Santa Maria del Puig. D’ací ve el nom popular.

La RACV afig que les seues normes «són les úniques que han segut reconegudes oficialment fins a la creació de l’AVL», que el primer Estatut d’autonomia es publicà amb els seus criteris i que en els primers anys de la democràcia foren les usades en l’ensenyança pública. Eixa fase, breu i políticament convulsa, acabà quan el govern autonòmic eixit de les eleccions de 1983 consolidà l’ús administratiu de la normativa derivada de les Normes de Castelló.

No convé projectar cap a 1932 la divisió d’ara. Lo Rat Penat i el Centre de Cultura Valenciana participaren en aquell consens, i algunes figures que després es tornaren referents del secessionisme havien defensat abans la unitat de la llengua. El conflicte contemporani no és la continuació immutable d’una disputa medieval: és, en bona part, un producte polític i cultural de les últimes dècades del segle XX.

Particularisme no és secessionisme

Dins de qui accepta la unitat de la llengua hi ha també models diferents: un de més convergent, vinculat a la tradició de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, i un de més particularista, desenvolupat per l’AVL, que dona preferència a les formes valencianes. Un text que use este, eixe, tindre, hui, dos o huit no està a mitjan camí de les Normes del Puig ni està mal escrit: pot seguir escrupolosament el model oficial valencià.

Això es pot mesurar. La tesi de Miguel Vázquez-Sanchis, feta amb una mostra ponderada de 1.090 residents de les 33 comarques valencianes d’entre 18 i 70 anys, trobà que els parlants no perceben el model particularista i el convergent com dos blocs compactes i excloents: els combinen, tendixen a la indiferència i mostren «una lleu preferència global pel model de l’AVL». Les tries no responen a un únic eix identitari, i no es poden reduir a una dicotomia entre «valencianistes» i «catalanistes».

El blaverisme: més ampli que unes normes

Les Normes del Puig són el component lingüístic més visible del blaverisme, però els dos conceptes no són sinònims. El blaverisme és un moviment polític i identitari sorgit amb força durant la Transició, i pren el nom de la franja blava de la Senyera. Vicent Flor, que li dedicà la tesi doctoral, el descriu com un regionalisme valencià anticatalanista, generalment conservador i inserit sense conflicte en la identitat nacional espanyola.

En eixe relat, Catalunya apareix com l’amenaça principal a la personalitat valenciana, mentres que la pressió històrica i present del castellà rep molta menys atenció. Això produïx una asimetria: una forma compartida amb Catalunya pot ser denunciada com a aliena, i un castellanisme molt estés pot passar per expressió espontània del valencià del poble.

El nom del territori forma part del mateix conflicte. El preàmbul de l’Estatut de 1982 ho diu sense embuts: l’autonomia naix on «la tradición valenciana proviniente del histórico Reino de Valencia se encuentra con la concepción moderna del País Valenciano», i l’article 1 resol la disputa amb un tercer nom, Comunitat Valenciana, que és el que consta com a denominació oficial. País Valencià és la forma que fa servir habitualment el valencianisme que assumix la unitat de la llengua i la que el blaverisme rebutja, i Regne de València la que reivindica el sector particularista. El nom oficial és, per tant, un acord negociat, i no una casualitat administrativa: en este article l’usem per això.

Convé no convertir això en una caricatura de tots els defensors de les Normes del Puig. El moviment ha tingut escriptors, juristes i periodistes, i una producció editorial documentada. Tampoc tota preferència per un model més particularista és secessionista.

Quan el sentiment substituïx l’argument

Un tret del discurs blaver ha sigut l’antiintel·lectualisme, i cal precisar què vol dir això: no que els seus partidaris tinguen poca formació —el moviment ha tingut acadèmics i ha publicat gramàtiques i diccionaris—, sinó que es nega l’autoritat dels especialistes quan les seues conclusions contradiuen una convicció identitària prèvia.

«La llengua és del poble, no dels filòlegs» conté una veritat i una confusió. Els parlants tenen dret a anomenar la seua llengua, a sentir una identitat i a acceptar o rebutjar les recomanacions d’un estàndard. Però el sentiment no resol per si sol una qüestió històrica o comparativa: de «jo em sent valencià i no català» no se’n deduïx que valencià i català tinguen orígens independents.

El mecanisme apareix quan l’especialista que sosté la unitat de la llengua deixa de ser algú amb qui es discrepa i passa a ser un enemic. Si la major part dels departaments universitaris coincidix, el consens es pot reinterpretar com a prova d’infiltració, i el raonament es torna incontrastable: l’expert val si confirma la conclusió inicial i queda desqualificat si la contradiu.

Seria un error, però, ignorar les responsabilitats de l’altre costat. Una part del valencianisme cultural ha usat de vegades un to de superioritat, ha menystingut preocupacions identitàries reals o ha presentat com a necessària una identitat catalana que molts valencians no compartixen. Això ajuda a entendre per què el blaverisme va trobar públic; no valida les seues hipòtesis filològiques.

Defendre una llengua sense parlar-la

El valencià pot funcionar com a llengua de comunicació o com a emblema identitari, i les dues funcions no sempre van juntes. Flor ha parlat, en una entrevista de 2012, d’un ús retòric del valencià dins d’un regionalisme sobretot cultural. No tenim, això sí, cap cens que permeta dir quina proporció dels partidaris de les Normes del Puig les usa cada dia: sabem que hi ha una producció editorial sostinguda, cursos de Lo Rat Penat, diccionaris, corrector i gramàtica, i també és fàcil observar espais on el valencià es defensa principalment en castellà.

En tot cas, el problema sociolingüístic principal no és com s’escriu una consonant, sinó si el valencià es transmet, es parla i ocupa espais. L’enquesta de coneixement i ús social de 2021 i el baròmetre de 2023 mostren una presència del castellà molt superior en molts àmbits personals, professionals i públics.

Ací hi ha una paradoxa que un esperantista reconeixerà de seguida: acostar l’estàndard a la parla facilita la identificació dels parlants, però trencar la compatibilitat amb la resta del domini lingüístic reduïx el mercat editorial, els recursos educatius, els mitjans i les eines digitals disponibles. És exactament el càlcul que va decidir la sort de l’ido.

València o Valéncia: una lletra convertida en política

El debat sobre el nom oficial de la ciutat condensa quasi tot el conflicte. Els valencianoparlants de la ciutat pronuncien normalment la e tònica tancada. L’AVL ho reconeix, però manté la grafia tradicional València com a excepció ortogràfica; la RACV considera que l’accent ha de reflectir la pronunciació i escriu Valéncia. El desacord no és sobre com ho diu la gent: és sobre si el topònim ha de conservar una grafia històrica compartida o ajustar-se al vocalisme local.

El govern municipal de PP i Vox va obrir expedient per a substituir la denominació oficial València, aprovada per decret en 2017, per la forma bilingüe Valencia/Valéncia. L’AVL va informar desfavorablement el canvi i, en 2026, va rebutjar també les al·legacions municipals. Quan escrivim això, el topònim oficial continua sent València i l’expedient depén de la tramitació de la Generalitat.

Un conflicte amb eixida?

La creació de l’AVL en 1998 intentava tancar una disputa que havia bloquejat durant dècades la política lingüística valenciana, i ho feia combinant tres elements: el nom oficial valencià, una institució normativa pròpia i la continuïtat amb les Normes de Castelló. No va convéncer el secessionisme —Vox ha demanat les «modificacions legislatives necessàries» per a recuperar les Normes del Puig, i Lo Rat Penat reclama la reversió de la llei de creació de l’Acadèmia—, però sí que va permetre construir diccionaris, gramàtiques i criteris oficials amb molta més presència de formes valencianes.

Probablement no hi ha cap fórmula que elimine les discrepàncies identitàries. Sí que es pot discutir amb més claredat:

• dir valencià no significa negar la unitat de la llengua;
• preferir formes valencianes no obliga a adoptar les Normes del Puig;
• una forma col·loquial pot ser genuïna sense ser adequada per a tots els registres;
• la RACV té una producció normativa real, però no és una segona autoritat oficial;
• escriure privadament amb les Normes del Puig és legítim; aplicar-les en l’Administració exigiria canviar el marc jurídic;
• i la vitalitat del valencià depén molt més del seu ús i de la seua transmissió que de la victòria simbòlica d’una grafia sobre una altra.

L’esperanto va passar per això mateix a una escala menuda i sense estat: una comunitat que discutix si la norma la fixa una acadèmia, l’ús o el fundador; una part que se’n va perquè no reconeix l’autoritat comuna; i, al final, el descobriment que el cost de trencar la compatibilitat el paguen els parlants. Les llengües no es governen soles, i qui les governa mai no és només una qüestió de gramàtica.

Fonts

Legislació, jurisprudència i documents institucionals

• Corts Valencianes. Estatut d’autonomia de la Comunitat Valenciana, article 41.
• BOE. Llei 7/1998, de 16 de setembre, de creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.
• BOE. Llei orgànica 5/1982, d’1 de juliol, d’Estatut d’autonomia de la Comunitat Valenciana, text consolidat, d’on ixen el preàmbul i l’article 1 sobre la denominació del territori.
• Tribunal Constitucional. Sentència 75/1997, de 21 d’abril.
• Acadèmia Valenciana de la Llengua (2005). Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià, al DOGV.
• Acadèmia Valenciana de la Llengua (2006). Gramàtica normativa valenciana, d’on ix la citació sobre la d de -ada i -ador (§ 1.3.2.1.1).
• Acadèmia Valenciana de la Llengua. Criteris d’elaboració del Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià.
• BOE. Decret 16/2017, de 10 de febrer, pel qual s’aprova València com a denominació oficial del municipi.
• Ministeri de Cultura. Normas de Castellón, inventari del Patrimoni Cultural Immaterial.
• Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. Normes de Castelló (1932): facsímils i documentació.
• Generalitat Valenciana (2021). Coneixement i ús social del valencià.
• Generalitat Valenciana (2023). Baròmetre d’usos personals, professionals i públics del valencià.

Documents de la RACV i de Lo Rat Penat

• Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la RACV. Sobre la normativa de la RACV, d’on ixen les citacions sobre l’origen de les normes i la ratificació de 1981.
• RACV. Nova Gramàtica de la Llengua Valenciana: pròleg i ús de les consonants.
• RACV (2020). Documentació formal de l’Ortografia de la Llengua Valenciana, 3a edició, d’on ix la citació sobre la d de la terminació -ada; presentada a la pàgina de l’Ortografia de la Llengua Valenciana i Estàndart Oral Valencià.
• RACV (2005). Resposta de la RACV al dictamen de l’AVL sobre la llengua valenciana.
• RACV. Informe sobre el topònim Valéncia.
• RACV (2012). Informe sobre la llengua valenciana i propostes de revalencianisació.
• López i Verdejo, Voro. Canvis ortogràfics dels últims 25 anys.
• Lo Rat Penat (2025). Lo Rat Penat recolza al seu president i exigix la reversió de la llei de creació de l’AVL.
• Calpe, Àngel (2005). La producció editorial en les Normes de la RACV (1979-2004).

Estudis

• Climent-Ferrando, Vicent (2005). L’origen i l’evolució argumentativa del secessionisme lingüístic valencià.
• Flor i Moreno, Vicent (2009). L’anticatalanisme al País Valencià: identitat i reproducció social del discurs del «blaverisme», tesi doctoral, Universitat de València.
• Flor i Moreno, Vicent (2011). El regionalisme anticatalanista i la construcció de la identitat valenciana autonòmica.
• Vázquez-Sanchis, Miguel (2025). Els valencians accepten la unitat de la llengua? Comparativa sistemàtica de formulacions, Treballs de Sociolingüística Catalana.
• Vázquez-Sanchis, Miguel (2026). El cas valencià: estàndard i actituds lingüístiques en una varietat no dominant d’una llengua pluricèntrica en conflicte, tesi doctoral. Les dades de la mostra i la conclusió sobre la lleu preferència per l’AVL, tal com les resumix Lletraferit.

Premsa i debat públic

• Lillo i Usechi, Manuel (2023). «Però, què són les Normes del Puig?», Diari La Veu, centrat en l’origen i les grafies.
• Editorial Afers (2012). Entrevista a Vicent Flor: «El blaverisme ha estat un dels factors clau que han donat la majoria social al PP».
• VilaWeb (2022). Entrevista a Vicent Flor: «El blaverisme, el regionalisme anticatalanista, és hegemònic al País Valencià».
• Vox (2022). «Vox pide recuperar las Normas del Puig por ser lo más cercano a la realidad lingüística de los valencianos».
• À Punt (2026). «L’Ajuntament de València aprova les al·legacions contra l’informe que rebutja canviar el topònim».
• VilaWeb (2026). «L’AVL tomba totes les al·legacions de l’Ajuntament de València per canviar el topònim».

Les citacions de la RACV es reproduïxen amb la seua ortografia.

Vegeu també

• 1894: quan Zamenhof intentà reformar l’esperanto i els esperantistes li digueren que no
• Ido: quan reformar l’esperanto significava deixar de parlar esperanto
• Volapük: la llengua internacional que triomfà abans que l’esperanto — i quasi desaparegué