Fàcil, per a qui? No hi ha llengües fàcils en abstracte, ni tan sols l’esperanto

Una de les afirmacions més repetides en la divulgació de l’esperanto és que és una llengua fàcil. Nosaltres també l’hem feta, moltes vegades i en directe. Però una llengua no és fàcil o difícil en abstracte: ho és per a una persona determinada, que partix d’unes llengües determinades, que viu en un entorn determinat i que vol arribar a un nivell determinat. Este article intenta separar les tres coses que solem barrejar en eixa paraula: com és de regular la llengua, quina distància hi ha entre ella i les que ja sabem, i quantes ocasions tindrem d’usar-la.

Una pregunta que ja es feia ací en 1984

Al congrés espanyol d’esperanto de 1984, Dennis Keefe —que llavors era professor d’anglés a Berlitz i que el grup de València havia proposat l’any anterior com a professor de l’experiència pilot d’esperanto a l’ensenyament mitjà— hi va presentar una conferència amb un títol que ho diu quasi tot: «Esperanto, llengua fàcil, però… fàcil d’ensenyar?»

La pregunta té més de quaranta anys i continua sent la bona. Perquè «fàcil» no és una propietat que una llengua tinga o no tinga: és una relació entre una llengua i algú.

El que diem nosaltres quan diem «fàcil»

Val la pena començar per casa. En les entrevistes que hem publicat, l’afirmació apareix una vegada i una altra, i quasi sempre sense matisar.

Jau «el Holandés», preguntat a Valencia Capital Radio per la complicació d’aprendre’l, ho va resoldre en una frase: «És la llengua més fàcil del món». Alberto Granados, a Onda Cero, ho va portar fins a la conseqüència institucional: la UNED no impartix el nivell A1 d’esperanto perquè «l’esperanto és més fàcil que qualsevol altre idioma, amb la qual cosa el nivell A1, de lletrejar i familiaritzar-se amb l’idioma i tal, el donem per sabut». I en l’entrevista de Ràdio Klara de 2020, el presentador Manolo ho va formular com una objecció: «Pot haver-hi gent que estiga sorpresa d’això que estàs dient, perquè ja ho has repetit diverses vegades: que és fàcil aprendre esperanto».

No és una cosa de dos entrevistes. Ho hem dit sempre i pertot arreu. La mateixa conversa de Ràdio Klara ho porta fins al detall tècnic: «las dificultades de la pronunciación que tienen muchos idiomas, incluyendo el inglés, que es la lengua franca de facto. En el esperanto no están, porque es una lengua totalmente fonemática —creo que se dice—, que es que cada fonema es un sonido y viceversa. Entonces tú ves una palabra y siempre sabes pronunciarla, escuchas una palabra y sabes escribirla, aunque no sepas lo que estás diciendo. Y eso simplifica mucho. En resumen, que dicen que cuesta 10 veces menos tiempo de aprender que el inglés, por todo esto. Las reglas son 16».

D’eixes tres afirmacions, la fonemàtica és exacta, el multiplicador és una xifra que circula, i les setze regles ja les vam matisar quan vam contar per què hi ha tants informàtics entre qui parla esperanto: la gramàtica és regular, però l’esperanto no és una llengua «lògica» —hi ha adverbis que són arrels soltes, hodiaŭ, nun, tro, i modismes que no es deduïxen de les peces—.

En la presentació d’Esperanto y esperantistas de Teruel, el 2022, la mateixa idea es diu encara més de front: «insisto mucho en la facilidad del esperanto porque es muy relevante […] aprender lenguas en general es un trabajo de años, pero con el esperanto cambia totalmente un orden de magnitud gracias a que la fonética es súper simple: tienes una letra, es un sonido siempre […] el acento lo tienes que aprender porque siempre es en la penúltima sílaba. Todas las palabras son llanas». I la nostra pàgina d’aprendre esperanto des de zero ho resumix en dos línies: «l’alfabet de l’esperanto és fonètic, cosa que significa que es pronuncia exactament com s’escriu. Aprendre’l és un primer pas fàcil!».

Ve de lluny, això: el nostre butlletí ja publicava les setze regles en vers en 1969, i tornarem a eixos versos més avall.

Ara bé, en eixa mateixa entrevista de 2020 la resposta ja fa la distinció que ens interessa: «Es verdad que hay dificultades para aprenderlo comparado con otros idiomas nacionales o mainstream, o como lo quieras llamar. Y es que no es tan fácil encontrar gente que hable esperanto. Eso es una realidad y no os lo voy a negar».

Eixes dos frases seguides són tot l’article. La primera parla de l’estructura de la llengua; la segona, de l’entorn on s’aprén. No són la mateixa dificultat i no es compensen entre si. I la primera, a més, és de les poques que es poden comprovar.

Fàcil per a qui? La resposta que dona l’FSI sense pretendre-ho

El rànquing de dificultat de llengües més citat del món és el del Foreign Service Institute, l’escola d’idiomes del Departament d’Estat dels Estats Units. Classifica les llengües per les hores de classe que costa arribar a competència professional, i les xifres són contundents: 552-690 hores per al castellà, el francés, l’italià o el portugués; 828 per a l’alemany, l’indonesi o el suahili; 1.012 per al rus, el polonés, el grec, el turc, el finés o l’hindi; i 2.200 per a l’àrab, el xinés, el japonés i el coreà.

És una escala molt útil, i sovint es cita com si mesurara la dificultat de les llengües. No la mesura: mesura la distància des d’una llengua concreta, i el Departament d’Estat ho diu amb totes les lletres quan defineix la categoria més alta com la de les llengües «exceptionally difficult for native English speakers». Un rànquing equivalent fet a Lisboa posaria el castellà encara més avall; un fet a Seül no posaria el japonés on el posa Washington.

La mateixa relativitat es nota en xicotet. Per a un castellanoparlant o un valencianoparlant, els primers contactes amb l’italià són sorprenentment senzills: sense haver-lo estudiat es comprén bona part d’un text elemental. La impressió de facilitat dura fins que arriben els pronoms clítics, els usos de ci i ne, el congiuntivo o els períodes hipotètics. El portugués és encara més transparent per escrit i molt més opac en conversa espontània, sobretot en la variant europea. I en les llengües escandinaves es repetix la combinació: comprensió escrita alta, comprensió oral difícil.

Per això la pregunta «és una llengua fàcil?» està incompleta. Fàcil per a qui, i fàcil per a què: per a llegir-la, per a entendre una conversa, per a fer-se entendre, per a arribar a un B1, o per a parlar amb precisió a un C1?

La fonètica: on l’esperanto sí que guanya, i quant exactament

Hi ha un terreny on l’avantatge de l’esperanto és objectiu i es pot descriure sense exagerar: la relació entre l’escriptura i la pronunciació.

Les setze regles de la Fundamenta Gramatiko en dediquen dos al so. La novena diu: «Ĉiu vorto estas legata, kiel ĝi estas skribita» —cada paraula es llig tal com s’escriu—. La desena: «La akcento estas ĉiam sur la antaŭlasta silabo» —l’accent va sempre en la penúltima síl·laba—.

Són les dos regles que el brasiler F. de Souza Almada va versificar per al nostre butlletí. La seua «Versigada Esperanto-gramatiko» va eixir per entregues al Valencia Luno del núm. 2 (1969) al núm. 6 (1972), i al núm. 5, de 1971 li van tocar justament estes dos:

Ĉiu vort’estas legata / Kiel oni skribas ĝin, / Kio, fakte, faras glata / La legadon, laŭ doktrin.’

Kaj nun, la deka regulo / Pritraktanta al l’ akcento, / Kun serioza postulo / De la lingva fundamento:

Sur l’ antaŭlasta ĝi sidas; / Tiu silab’ bone rolas, / Kaj, tiel, prononcon gvidas, / Kion la leganto volas.

Cada paraula es llig com s’escriu, cosa que fa fàcil la lectura; i l’accent s’assenta en la penúltima síl·laba, que és la que guia la pronunciació de qui llig. Dos regles i una gramàtica en vers: així de compacte és l’argument.

Estes dos regles estalvien a l’aprenent quatre problemes que en altres llengües costen anys:

  • Cap lletra muda i cap dígraf ambigu. Cada lletra té un so i cada so una lletra, i la correspondència val en els dos sentits: qui llig una paraula nova en sap la pronunciació, i qui la sent per primera vegada en sap l’escriptura. L’anglés falla en les dos direccions; el francés es llig prou bé, però no s’escriu (vert, verre, vers i ver sonen igual).
  • Cap accent gràfic i cap accent que calga memoritzar. Res com canto i cantó, o celebre i celebré, ni la incertesa de l’anglés entre ˈrecord i reˈcord.
  • Cap reducció vocàlica. Les cinc vocals sonen igual en síl·laba tònica i en àtona. En rus, en portugués o en anglés, l’àton canvia el timbre i és una de les causes principals que el parlant nadiu semble que «es menja» les paraules.
  • Cap to ni cap distinció de quantitat. No hi ha res com els tons del xinés o del vietnamita, ni oposicions de vocal llarga i breu.

I n’hi ha una cinquena, que no està escrita en cap regla però és real: la tolerància. En una llengua sense parlants nadius majoritaris, ningú té l’accent correcte, i el sistema no depén de distincions fines. Un accent estranger no deixa l’aprenent fora de la conversa com pot passar-li en francés o en anglés.

Convé, això sí, no atribuir a la facilitat el que es va decidir per una altra raó. El mateix Valencia Luno, en un article sense firma titulat «Estetiko kaj lingvo» (núm. 3, desembre de 1969), explica estes decisions com a decisions de bellesa sonora, no d’aprenentatge: Zamenhof «bone sciis ke li devis eviti la rifojn de la malbonsoneco. Tial, li permesis la apostrofadon, li decidis ke la nemarkita akcento premu ĉiam la antaŭlastan vokalon kaj li uzis abunde la J-on ĉe la lastaj silaboj por eviti la malmolecon de multaj finaĵoj» —sabia que havia d’evitar els esculls de la mala sonoritat, i per això va permetre l’apòstrof, va decidir que l’accent no marcat caiguera sempre en la penúltima vocal i va usar molt la j en les síl·labes finals—. L’accent fix és, segons eixa lectura, un efecte secundari d’una decisió estètica. Ens va eixir bé.

Eixe mateix article afirma també que el volapük «pereis […] ĉefe, pro sia barbareca elparolado», que va morir sobretot per la seua pronunciació bàrbara. El nostre article sobre el volapük no ho conta així: hi apareixen les crítiques fonètiques, sí, però el que el va desfer va ser la batalla per les reformes i per l’autoritat sobre la llengua. Les dos coses són al nostre arxiu, i la contradicció val la pena dir-la.

I ara la lletra menuda

Ara bé, «cada lletra un so» descriu l’ortografia, no l’inventari. I l’inventari de l’esperanto no és menut: té set consonants sibilants i africades —s, z, c, ŝ, ĵ, ĉ, ĝ— que molts sistemes fonològics del món no distingixen totes. Ací és on «fàcil» torna a demanar «per a qui», i la resposta canvia fins i tot dins del País Valencià.

Un castellanoparlant monolingüe no té com a fonemes propis la v /v/, la z /z/, la ŝ /ʃ/, la ĵ /ʒ/ ni la ĝ /d͡ʒ/: cinc dels vint-i-huit sons de l’esperanto. En canvi, sí que té la ĥ /x/ —la jota—, que és justament el so que als altres els costa més.

Un valencianoparlant de la Safor, de la Marina o de la Costera els té tots cinc en la seua llengua de casa: casa [z], caixa [ʃ], jove [ʒ], gent [d͡ʒ], viure [v]. Comença amb un avantatge que el seu veí castellanoparlant no té.

Però un parlant de valencià apitxat —el de la ciutat de València i de bona part de l’Horta, precisament on es reunix el nostre grup— no. L’apitxat ensordix les sibilants sonores: casa sona [ˈkasa] i gent sona [ˈt͡ʃent], de manera que /z/ i /d͡ʒ/ no hi són fonemes; i l’àrea coincidix a grans trets amb la del betacisme, que confon b i v en /b/. Del regal fonètic del valencià, a la capital en queda la x de caixa i poca cosa més.

Que la diferència existisca entre Gandia i València no invalida res: ho il·lustra. La facilitat d’una llengua es mesura sempre des d’un lloc concret, i el lloc pot ser una comarca.

Queden encara dos paranys que no depenen de la llengua de partida:

  • La ĥ s’està morint. El so /x/ és rar en les llengües del món, i els esperantistes l’han anat substituint per k: ĥemio és hui kemio, teĥniko és tekniko, meĥaniko és mekaniko, ĥirurgo és kirurgo. Quan la substitució xocava amb una paraula existent, la solució ha sigut una altra: ĥoro («cor de veus») no podia passar a koro, que ja volia dir «cor», i s’ha imposat koruso. La regla de pronunciació no ha canviat; l’ús n’ha buidat una lletra.
  • L’accent penúltim no cau on el castellà espera. En esperanto la i no forma diftong amb la vocal següent: familio té quatre síl·labes i s’accentua fa-mi-LI-o, no fa-MÍ-lio; igual ra-DI-o, na-CI-o i re-vo-lu-CI-o (i eixa c sona /t͡s/, que el castellà tampoc no té, i que el valencià sí —tots, potser— però quasi mai a principi de paraula). La regla es diu en set paraules i és dels errors que més tarden a desaparéixer.

Fins i tot ací, doncs, l’avantatge és real però no és universal, i la regla breu no garantix l’automatisme ràpid.

L’acusatiu: regular, breu i difícil d’automatitzar

L’acusatiu és el millor exemple de tot el problema. En esperanto l’objecte directe es marca amb -n:

  • Mi vidas la hundon. — Veig el gos.
  • Mi aĉetis grandan domon. — Vaig comprar una casa gran.

La regla és extraordinàriament regular, no té llista d’excepcions i s’explica en un minut. I, tanmateix, un parlant de castellà, valencià, francés, italià o portugués pot entendre-la perfectament el primer dia i continuar oblidant la -n mesos després quan parla espontàniament. Estes llengües conserven distincions de cas en alguns pronoms, però no tenen un acusatiu nominal productiu que obligue a modificar el substantiu i, quan toca, també l’adjectiu.

L’esperanto hi afig usos encara menys intuïtius, com el de direcció:

  • Mi estas en la domo. — Estic dins de la casa.
  • Mi iras en la domon. — Entre a la casa.

Que això és una dificultat de veres no és una opinió nostra: ho va escriure Zamenhof. En el projecte de reforma de 1894 proposava eliminar la -n, i el primer dels seus dos arguments era exactament este: els errors amb l’acusatiu «són dels més freqüents que fan els esperantistes principiants (i sovint també els vells)». Els esperantistes van votar que no, i probablement van encertar —l’acusatiu és avui una de les peces que donen a la llengua la seua llibertat sintàctica—, però el diagnòstic era correcte.

Un parlant de rus, de polonés, d’alemany o de finés troba molt més natural que un substantiu marque morfològicament la seua funció, encara que el sistema de casos de la seua llengua siga incomparablement més complicat que el de l’esperanto. Coherent, familiar i fàcil són tres coses distintes, i comptar regles no distingix entre elles: una regla es pot explicar en trenta segons i necessitar mesos d’ús abans de convertir-se en automatisme.

Dificultat de la llengua i dificultat d’aprendre-la

Hi ha, a més, una segona distinció que la paraula «fàcil» amaga. Una cosa és la dificultat estructural d’una llengua —fonologia, morfologia, sintaxi, vocabulari, irregularitats, escriptura— i una altra la dificultat real d’aprendre-la.

Imaginem una llengua de gramàtica extraordinàriament regular que no sentim mai al carrer, no necessitem al treball, no ix a les sèries que mirem i només podem practicar després de buscar deliberadament altres parlants. I imaginem-ne una altra, plena d’irregularitats, que trobem cada dia a Internet, a la música, a les pel·lícules, als videojocs, als manuals tècnics i als viatges. La primera és estructuralment més senzilla. La segona és molt més fàcil d’incorporar a la vida.

La investigació sobre adquisició de segones llengües fa dècades que atribuïx un paper central a l’input —l’exposició a la llengua— i a la interacció, que és el que dona ocasió de comprendre, de produir, de negociar significats i de corregir representacions incompletes. No és una qüestió menor ni un complement de la gramàtica: és una part de la dificultat, tan real com l’acusatiu.

Fàcil per a què: el dia que ho vam mesurar

Fins ací tot són distincions. Però esta és de les poques que es poden posar en xifres, i les tenim: hem mesurat el curs Esperanto12 sencer —les dotze lliçons del mètode de Zagreb, gratis i amb àudio, el més recomanat per a començar de zero en castellà— i l’hem contrastat destresa per destresa amb els descriptors del Marc Comú Europeu.

El resultat és exactament la forma que té la paraula «fàcil» quan se la mira de prop:

Destresa Nivell en acabar el curs
Comprensió lectora A2, fregant el B1
Comprensió auditiva A2
Expressió escrita A1–A2
Expressió oral A1
Interacció A1

Entendre’l va molt més ràpid que parlar-lo. I la causa no és cap dificultat gramatical: el curs dona els sis temps i modes simples sencers, l’acusatiu inclòs el de direcció, la taula dels 45 correlatius i 27 afixos. El que no dona és una altra persona a l’altra banda. Els 789 exercicis són tots de traduir o omplir buits; no hi ha ni una redacció lliure ni una conversa.

També hi ha, en la mateixa mesura, la millor demostració que l’avantatge de l’esperanto és real. Les 455 arrels del curs no equivalen a 455 paraules: lern·i, lern·ant·o, lern·ant·in·o, lern·ej·o i lern·o·libr·o són aprendre, alumne, alumna, escola i llibre de text, i en valencià són cinc coses distintes que cal memoritzar per separat. Amb els afixos, cada arrel dona entre cinc i quinze paraules que s’entenen sense haver-les vistes mai. Això sí que és un estalvi objectiu, i és la raó real que dotze lliçons arriben tan lluny.

I la seua vora, també objectiva: si l’arrel no hi és, no hi és. Komputilo, trajno, flughaveno, kuracisto —ordinador, tren, aeroport, metge— no ixen al curs, i cap regla els fa aparéixer.

Queda una dada que convé posar al costat del que dèiem al principi. Recordem que la UNED no impartix l’A1 «perquè l’esperanto és més fàcil que qualsevol altre idioma». Doncs bé: en tot el sistema d’exàmens de l’Associació Universal d’Esperanto no existix cap examen d’A1 ni d’A2. Els nivells que es convoquen són B1, B2, C1 i, una vegada a l’any, C2. Siga quin siga el motiu, el resultat pràctic és este: en acabar un curs complet de principiants no hi ha res a què presentar-se, perquè el primer certificat que existix està un nivell per damunt d’on el curs et deixa.

L’avantatge de l’anglés no està en la seua gramàtica

Un adolescent de València acumula una quantitat enorme d’exposició a l’anglés sense haver decidit buscar-la: música, videojocs, YouTube, xarxes, aplicacions, sistemes operatius, documentació tècnica, sèries, universitat, turisme. I en determinades professions, aprendre’l augmenta directament les possibilitats de trobar faena.

Res d’això fa més coherent l’ortografia anglesa, ni elimina els verbs irregulars, ni els phrasal verbs, ni la distància entre grafia i pronunciació. Però proporciona tres coses que la gramàtica no dona: exposició, oportunitats d’ús i motivació.

Amb l’esperanto la situació és una altra. Mai no havia sigut tan senzill trobar materials —llibres, cursos, vídeos, podcasts, grups de conversa, congressos, comunitats internacionals a un clic—, però en la major part del món l’exposició s’ha de buscar voluntàriament. Una persona pot viure tota la vida a València sense sentir per casualitat una conversa en esperanto. Això també és part de la dificultat d’aprendre’l, i no apareix en cap gramàtica.

Un cas molt més pròxim: aprendre valencià a València

No cal recórrer a una llengua planificada per a veure la diferència entre dificultat estructural i dificultat real. El valencià a València en dona un exemple millor.

Per a un castellanoparlant, el valencià és lingüísticament molt pròxim: compartix molt de vocabulari i moltes estructures, i es pot comprendre una proporció considerable d’un text senzill abans d’haver-lo estudiat. I qui viu a València es troba dins del territori on és llengua pròpia i oficial. L’Estatut d’Autonomia establix que el valencià és la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana, que és oficial juntament amb el castellà i que la Generalitat n’ha de garantir l’ús normal i oficial; la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià de 1983 es fixa com a objectius fer efectiu el dret a conéixer-lo i usar-lo i protegir-ne la recuperació.

Sobre el paper, doncs, les condicions són immillorables. En la pràctica depén molt de l’entorn, i l’entorn de la capital no és el del conjunt del territori.

Segons l’Enquesta de coneixement i ús social del valencià de 2021 de la Generalitat, a la ciutat de València i l’àrea metropolitana un 10,3 % parla sempre valencià a casa i un 69,2 % parla sempre castellà. A la regió d’Alcoi-Gandia les xifres són 37,9 % i 28,2 %. La mateixa llengua, el mateix estatut legal, la mateixa distància des del castellà: entorns distints.

I l’exposició no és només oral. També la formen els rètols dels comerços, les cartes dels restaurants, els anuncis, els aparadors, les pàgines web i totes les paraules que llegim incidentalment mentre fem una altra cosa: el que la sociolingüística anomena paisatge lingüístic. La tesi doctoral de Yaiza Pérez Alonso, dedicada específicament a la presència i l’ús del valencià en l’àmbit comercial, combina observació del paisatge visual i sonor, grups de discussió i enquestes a diverses zones valencianes, València i la seua àrea metropolitana incloses, i descriu un paisatge comercial fortament castellanitzat i una baixa vitalitat del valencià, amb un detall interessant: la presència sonora és superior a la visual. El treball de Lucía Bellés-Calvera sobre la senyalització de tres zones valencianes constata igualment grans diferències entre poblacions i entre senyalització pública i privada, i una presència notable de l’anglés en determinats espais comercials.

No tenim un cens de cartes de restaurant, i per tant no podem convertir la impressió quotidiana que a certs carrers és més fàcil trobar-ne una en anglés que en valencià en una dada sobre tota la ciutat. El que sí que està documentat és la baixa visibilitat comercial del valencià.

La lògica de cada negoci, a més, és perfectament comprensible: pràcticament qualsevol valencianoparlant de la ciutat entén el castellà, de manera que una versió en valencià aporta poca cobertura comunicativa addicional, mentre que una en anglés pot arribar a clients que no entenen cap de les dos. El problema apareix en el resultat agregat: una decisió raonable repetida per milers de negocis fa menys visible el valencià a l’espai públic. I qui l’estudia té llavors menys ocasions de llegir-lo incidentalment, menys estímuls que li recorden vocabulari i menys situacions on la llengua aparega com la manera normal de fer una cosa quotidiana. La dificultat no estava en la gramàtica: estava en l’entorn.

I si el parles i et contesten en castellà?

Hi ha encara una dificultat característica del bilingüisme asimètric, i esta sí que està mesurada.

L’enquesta de 2021 pregunta literalment què fa cadascú quan parla una llengua i li contesten en l’altra, i les dos direccions no s’assemblen. Quan algú parla valencià i li contesten en castellà, un 50,2 % canvia de llengua i només un 5,4 % continua en valencià —el 42,9 % restant respon que mai no s’adreça a ningú en valencià—. Quan parla castellà i li contesten en valencià, canvia una proporció semblant, un 47,2 %, però els qui es planten són molts més: un 39 % continua en castellà i un 10,4 % demana si poden tornar a la llengua inicial.

Canviar, doncs, canvia tothom. La diferència està en qui es queda: descomptant els qui mai no comencen una conversa en valencià, de cada deu que sí que ho fan, nou passen al castellà quan els contesten en castellà.

Per a l’aprenent, això produïx una paradoxa: com pitjor parla valencià, menys possibilitats acaba tenint de practicar-lo. Qui dubta, parla lent o té accent castellà troba que l’interlocutor canvia —probablement amb bona intenció, per facilitar la comunicació—. Un estudiant d’anglés a Londres difícilment té eixe problema, perquè el dependent no sol tindre cap llengua compartida a què saltar. A València el castellà està sempre disponible.

L’esperanto coneix el fenomen i li ha posat nom. En l’entrevista de Ràdio Klara de 2020 s’explica així: «Muchas veces se dice «cocodrilear»: es el verbo que se utiliza para decir «hablar en tu lengua materna con un esperantista». Digamos, eso hace el vago: en vez de hablar en esperanto, hablar tu lengua materna compartida. Eso es relativamente común; hay que tener mucha disciplina para no hacerlo, porque cuando tienes dificultad, como sabes que el otro va a entender tu idioma, pues saltas». I la solució que s’hi proposa és la mateixa que funciona amb qualsevol llengua: buscar contextos —«encuentros internacionales, foros internacionales»— «donde sabes que a ti el castellano o el valenciano no te van a salvar».

Dos llengües sense res en comú, el mateix mecanisme: la llengua compartida de reserva és el principal enemic de la pràctica. L’esperanto en diu krokodili; al valencià encara no li hem posat nom.

La motivació també és part de la dificultat

Queda un últim factor que no pertany a la lingüística interna: aprendre una llengua pot obrir un treball, una universitat, una emigració, la família de la parella o l’accés directe a una cultura. Això no fa més senzilla cap gramàtica, però pot proporcionar molts mesos de constància, i una llengua estructuralment complicada però necessària s’acaba aprenent més fàcilment que una de molt regular que no apareix quasi mai.

Ací és on la comparació entre l’esperanto i l’anglés deixa de tindre sentit tal com se sol plantejar. L’esperanto pot presentar avantatges gramaticals enormes respecte de l’anglés i, alhora, l’anglés pot disposar d’un ecosistema incomparable d’exposició, materials i necessitat professional. No hi ha contradicció: estem mesurant coses diferents.

Aleshores, què podem afirmar de veres?

Podem afirmar unes quantes coses, i són moltes —i totes es poden comprovar:

  • que la morfologia és extraordinàriament regular i redueix radicalment el nombre d’excepcions que cal memoritzar;
  • que la formació productiva de paraules permet obtindre molt de vocabulari a partir d’un conjunt reduït d’arrels i afixos;
  • que la correspondència entre grafia i pronunciació és biunívoca i l’accent és previsible sense excepcions;
  • que el vocabulari és transparent des del primer dia per a qui parla una llengua romànica o germànica —i que això mateix vol dir que no ho és igual per a qui parla japonés, coreà, xinés o ioruba.

I és perfectament legítim que algú que ha estudiat diverses llengües diga: «L’esperanto m’ha resultat més fàcil d’aprendre que qualsevol de les altres llengües que he estudiat». Això és una afirmació comparativa, verificable i honesta.

També podem dir on s’acaba eixa regularitat, perquè ho hem contat en un altre article: la morfologia és sistemàtica, però la semàntica només en part, i cap regla diu quina paraula de cada família ha quedat com la bàsica. Per què es diu martelo però ŝraŭbilo és una pregunta que les setze regles no contesten.

Una altra cosa és «l’esperanto és fàcil», i una altra encara més problemàtica, «l’esperanto és la llengua més fàcil del món»: no existix un parlant universal respecte del qual es puga establir eixa classificació.

I encara una altra és el multiplicador. «Dicen que cuesta 10 veces menos tiempo de aprender que el inglés», dèiem en 2020, amb el «dicen» al davant, que és honest. La xifra ve d’una tradició d’experiments reals, però no d’un consens: Dan Maxwell, que en 1988 va revisar els dos «experiments de cinc països» dels anys setanta a Studies in Second Language Acquisition, conclou que donen suport a la pretensió esperantista que la llengua és més fàcil d’aprendre que les llengües naturals —i afig immediatament que la conclusió és discutible, per l’amplíssim ventall de variables que intervenen en l’aprenentatge d’una llengua. Federico Gobbo, professor d’interlingüística a Amsterdam, arriba per un altre camí a una cosa semblant: quasi totes les llengües planificades mostren un grau molt alt de regularitat morfològica, obtingut per una reducció dràstica de l’al·lomorfia, però d’ahí no se seguix automàticament que siguen més fàcils d’aprendre, perquè també hi intervenen altres factors, entre ells la situació sociolingüística de la llengua.

El que en pensem

Fins ací, els fets i les fonts. El que ve a continuació és opinió nostra.

Creiem que «l’esperanto és fàcil» és una mala frase per a la divulgació, i no perquè siga falsa, sinó perquè és inverificable i perquè promet una cosa que després no es complix. Qui la sent entén «no em costarà esforç». Quan al tercer mes descobrix que continua oblidant-se la -n i que per a practicar ha de buscar gent deliberadament, la conclusió que trau no és «l’entorn no m’acompanya»: és «a mi se’m donen malament els idiomes», o «m’han enganyat».

L’alternativa no és renunciar a l’argument, que és bo. És dir-lo sencer: aprendre esperanto rendix molt més per hora invertida que qualsevol llengua nacional, especialment al principi; el que no t’estalvia és haver de buscar amb qui parlar-lo. La primera meitat és el nostre millor argument; la segona és l’única cosa que la fa creïble.

I té una conseqüència pràctica que no és retòrica. Si el coll d’ampolla està en la producció i en la interacció —i la mesura del curs diu que sí—, l’ordre de les coses importa: primer buscar amb qui parlar, després estudiar més vocabulari. Al revés és com es queda la gent amb molt de lèxic i sense parla. Per això, quan algú acaba un curs i ens pregunta què fa ara, la resposta honesta no és un altre curs: és vindre un dimecres.

I val la pena tindre present que la dificultat d’una llengua depén almenys de la seua estructura, de la distància respecte de les que ja sabem, del nivell que volem, de l’exposició que rebem, de les ocasions d’usar-la, dels materials i de la motivació per continuar. El valencià mostra que una llengua pot ser lingüísticament veïna i, tanmateix, costar d’incorporar a la vida diària molt més del que suggeriria la gramàtica. L’anglés mostra el contrari: una llengua plena d’irregularitats pot resultar accessible perquè està pertot arreu. L’esperanto mostra una tercera possibilitat: una llengua deliberadament regular, pensada des del principi per a qui l’ha d’aprendre, amb una exposició ambiental incomparablement menor.

Per això, quan algú diga que una llengua és fàcil, la resposta més rigorosa potser és simplement una pregunta.

Fàcil, per a qui?

Fonts

Llegir en:

Aquesta entrada encara no té cap comentari. Sigues la primera persona a comentar-la des del fedivers.