Dos milions és la xifra que més s’ha repetit durant quaranta anys. No ix de cap cens: ix d’un arredoniment que el seu autor va fer en 1988 i que ell mateix advertia que podia estar el doble de gran del que tocava. Ací revisem d’on ixen totes les estimacions que circulen i posem al costat el que sí que es pot comptar. Pel camí apareix una cosa que no esperàvem: l’única vegada que esta comunitat es va comptar de veres va ser fa més d’un segle.
Els indicadors observables de l'esperantisme, en escala logarítmica: dels 79 editors mensuals de la Viquipèdia en esperanto als 320.000 perfils de Facebook de 2014, passant pels 21.915 numerats de l'Adresaro de Zamenhof.
No existix cap cens mundial dels parlants d’esperanto. Mai no se n’ha fet cap. Això no significa que la xifra bona siga 100.000, ni 60.000, ni 20.000: significa una cosa més senzilla i, científicament, més important. No sabem quanta gent parla esperanto.
És la pregunta que més ens fan, i fins ara l’hem contestada en dues línies. Este article és la versió llarga, i va en tres temps: què vol dir «parlar esperanto», i per què la resposta canvia la xifra per un factor de deu mil; d’on ix cada estimació que circula —els dos milions de Culbert, els dos milions de Facebook, els seixanta-tres mil de Nielsen— i què val cadascuna; i què es pot comptar de veres, des dels congressos fins als editors de la Viquipèdia.
Avancem-ne el final, perquè és el que menys esperàvem trobar: l’única vegada que esta comunitat es va comptar bé va ser entre 1889 i 1909, i la va comptar Zamenhof.
Primer problema: què significa «parlar esperanto»?
Abans de comptar parlants cal decidir qui és un parlant.
Una persona va fer un curs fa cinc anys i en recorda algunes paraules. Una altra llig textos senzills, però quan es troba amb un esperantista passa de seguida al castellà o a l’anglés. Una tercera manté una conversa normal, encara que use l’esperanto una vegada a l’any. Una quarta llig, escriu i parla habitualment. I una quinta el va adquirir de xicoteta en una família que l’usava: és una denaskulo.
| Categoria | Què significa aproximadament |
|---|---|
| Ha estudiat esperanto | Ha fet alguna formació, encara que ja en recorde poc |
| Coneixement passiu | Entén part de la llengua però té dificultats per parlar-la |
| Parlant funcional | Pot mantindre una conversa real |
| Parlant competent | Es comunica amb comoditat sobre una gran varietat de temes |
| Usuari actiu | A més de conéixer-lo, l’utilitza actualment |
| Denaskulo | L’ha adquirit durant la infància en l’entorn familiar |
La frontera pràctica que més ens interessa és esta:
Si dos desconeguts que diuen parlar esperanto es troben, poden mantindre la conversa en esperanto?
Qui té un nivell molt elemental ha aprés esperanto i forma part del seu entorn. Però comptar-lo igual que un parlant funcional no diu quasi res sobre la dimensió de la comunitat lingüística. El problema no és exclusiu de l’esperanto —també és difícil dir quanta gent «parla francés» com a llengua estrangera—, però pesa més en una llengua sense població nativa apreciable i sense cap territori on el coneixement es puga deduir de la població.
Eixa distància tampoc és cap descobriment nostre. Ja la va mesurar, en un vaixell, el millor estilista que ha tingut la llengua.
Kazimierz Bein, «Kabe» —traductor de La Faraono, autor del primer diccionari monolingüe, vicepresident de l’Acadèmia— contava en 1931 que en un congrés universal, al llac de Ginebra, els esperantistes «parlaven tan malament» que els va demanar de parlar-li en la seua llengua nacional mentres ell contestava en esperanto. I recordava què els havia dit des de la tribuna, en 1906, després de sentir el capellà defensar que l’esperanto era imprescindible per als capellans i l’oficial que ho era per als oficials:
«Opine que els qui més necessàriament han d’aprendre esperanto són els esperantistes mateixos» —cosa que el congrés va aprovar amb un gran aplaudiment.
— Kabe a Jean Forge, «Kion diris sinjoro Kabe?», Literatura Mondo, 1931
En un congrés universal, envoltat de gent que hi havia viatjat precisament perquè parlava esperanto, un dels millors parlants de la llengua va haver de canviar d’idioma per a entendre’s. La distància entre declarar-se parlant i sostindre una conversa és tan vella com la llengua, i qualsevol recompte que no la tinga en compte estarà comptant una altra cosa. (De Kabe i de les seues crítiques n’hem parlat a banda; va acabar abandonant l’esperanto en 1911 i donant-li el verb kabei.)
L’escala de Lindstedt: de mil a deu milions
El lingüista finlandés Jouko Lindstedt va abordar el problema en 1996 de la manera més honesta possible: en lloc de fingir una precisió impossible, va donar potències de deu. L’Associació Esperantista Finlandesa continua publicant la seua «estimació de taula de multiplicar»:
| Competència | Estimació |
|---|---|
| Parlen esperanto com a llengua materna (sempre bilingües o trilingües) | 1.000 |
| L’usen sovint i el parlen amb fluïdesa total | 10.000 |
| Poden usar-lo bé en comunicació oral i escrita | 100.000 |
| Entenen satisfactòriament l’esperanto escrit | 1.000.000 |
| Alguna vegada s’han acostat als rudiments | 10.000.000 |
Figura 1
Escala logarítmica: cada esglaó és deu vegades el d’abans (1.000 · 10.000 · 100.000 · 1.000.000 · 10.000.000). No són resultats d’un cens; les xifres redones indiquen precisament que es tracta d’ordres de magnitud.
Trenta anys després, la idea continua sent la més útil de totes: el nombre de «parlants» varia per un factor de deu mil segons el nivell mínim que exigim.
L’única vegada que ens vam comptar de veres
Abans de repassar les estimacions convé dir una cosa que sol quedar fora d’estos debats: hi va haver vint anys en què el nombre d’esperantistes no s’estimava, es comptava.
En 1889 Zamenhof va publicar a Varsòvia l’Adresaro de la personoj kiuj ellernis la lingvon «Esperanto» —la data de censura és del 18 de setembre segons el calendari julià que llavors regia a l’imperi rus, o siga el 30 de setembre del nostre—, un fullet de 39 pàgines amb prop de mil noms. Aquells primers mil venien de les butlletes de promesa de la Unua Libro, que tenen història pròpia. Cada persona registrada rebia un número. En van eixir 29 sèries fins a 1909, i l’últim número assignat va ser el 21.915, per a B. Weber, de Breslau.
No era una llista de simpatitzants. El pròleg de la sèrie XVI, de 1896, fixa les condicions:
«a) En els Adresaros s’imprimiran els noms d’aquelles persones que hagen enviat: 1) la notificació que accepten cartes en esperanto, 2) la traducció, feta per elles, d’uns quants fragments de l’esperanto a la seua llengua nacional, 3) la suma de 40 cèntims per a la inscripció […]
b) Els nous Adresaros eixiran ara regularment a principis de maig de cada any i contindran les adreces d’aquelles persones que s’hagen adherit a l’esperanto de l’1 de gener al 31 de desembre de l’any passat.»
— Pròleg de l’Adresaro, sèrie XVI (1896), reproduït per Javier Guerrero, «Kiom da esperantistoj?»
És a dir: una prova de competència, una declaració de disponibilitat per a ser contactat i una edició anual. Els registrats no eren gent que hagués sentit parlar de la llengua: eren gent que havia traduït un text i havia pagat per figurar-hi.
Els registrats rebien un número correlatiu i se’ls animava a firmar les cartes amb la fórmula «Esperantisto n-ro 123». A partir de 1904 el recompte va continuar dins del Tutmonda Jarlibro Esperantista de Félicien Menu de Ménil, que incloïa «l’adresaro del doctor Zamenhof»; en sis anys els registrats van passar de 7.700 a 21.915.
La distribució d’aquells 21.915 diu bastant de com era el moviment: el 31 % vivia a l’imperi rus, el 22 % a França, el 12 % al Regne Unit, l’11 % a Àustria-Hongria, el 5 % a Alemanya i el 4 % a Espanya —vora nou-centes persones, en una època en què l’esperantisme valencià tot just començava.
I el motiu pel qual es va acabar és el més improbable de tots. Segons la Vikipedio, es va deixar de publicar adreces individuals «pro troa kresko de la nombro de aliĝantoj»: per creixement excessiu del nombre d’adherits. Des de 1909 els anuaris només van recollir societats, comités i cònsols. Es va deixar de comptar la gent perquè n’hi havia massa, i des d’aleshores no s’ha tornat a comptar.
Convé no llegir els 21.915 com un cens mundial —era una xifra acumulativa, no descomptava els morts ni els que ho havien deixat, i no arribava a qui no llegia les revistes del moviment. Però era gent comptada d’una en una, amb nom i número, i cap indicador actual s’hi acosta.
D’on ixen els dos milions
La xifra no va eixir del no-res. Ve de Sidney S. Culbert, professor de Psicologia de la Universitat de Washington, que durant dècades va proporcionar al World Almanac la taula «The Principal Languages of the World». Tres cartes seues, conservades i publicades per David Wolff, permeten reconstruir el que va fer.
En l’abril de 1967 l’entrada de l’esperanto va desaparéixer de la taula després que el lingüista Gerd Fraenkel la criticara. Culbert va protestar davant l’editor amb una carta llarga i gens amable, on defensava el seu mètode:
«he conduït personalment un mostreig estratificat in situ de poblacions en desenes de països durant un període de més de vint anys, dedicant centenars d’hores a intentar localitzar cada persona dins de les àrees seleccionades dels països seleccionats que complira els meus criteris de «parlant d’esperanto»»
— Culbert a Albert C. Aumuller, World Almanac, 25 d’abril de 1967
En aquell moment la xifra que defensava era un milió, no dos. Ho deixa clar una carta de gener de 1969 al president de la Societat d’Esperanto de Cincinnati, que li retreia que la xifra era massa baixa:
«Quan —i si— trobe possible augmentar la meua estimació a uns dos milions arredonits, pot estar segur que ho faré amb un plaer considerable.»
La descripció del mètode no arriba fins a l’octubre de 1989, en una carta a David Wolff. És el document que més falta feia i el que menys s’ha llegit, i el que descriu és un treball de camp seriós.
A França, en 1958-59, Culbert va triar a l’atzar catorze dels noranta-huit departaments, els va recórrer un per un entrevistant esperantistes actius i demanant-los que estimaren quants parlants hi havia al seu, i després va intentar comptar-los de veres seguint totes les pistes. En dos departaments triats també a l’atzar es va quedar un mes fent una busca exhaustiva, i hi va trobar el doble de parlants dels que coneixien les persones entrevistades. D’ahí va traure la seua regla: la mediana de les estimacions dels informants s’acostava bé al recompte real, mentres que la mitjana eixia sempre massa alta per culpa d’un o dos optimistes.
No sempre va poder acabar la faena. A Alemanya Occidental ho va deixar per falta de temps, i a la República Democràtica Alemanya no va contactar amb cap esperantista per no comprometre’l: la policia secreta el vigilava les vint-i-quatre hores.
I en la mateixa carta ve la part decisiva, la que quasi mai s’esmenta quan es cita la xifra:
«Procediments de mostreig més grollers a finals dels anys cinquanta ja m’havien portat a estimar que el nombre de parlants va arribar al milió cap al 1956. No va ser fins al 1988 que l’estimació va arribar a un punt on em vaig sentir justificat per arredonir-la cap amunt fins a dos milions en lloc de cap avall fins a un milió. […] És del tot possible que el nombre actual de parlants no siga superior a un milió però, com que l’error pot operar en qualsevol direcció, podria ser ja més alt que dos milions.»
O siga: els «dos milions» no són una mesura, són el resultat d’arredonir una única xifra que estava a mig camí entre un milió i dos, i el seu autor deia explícitament que podia ser la meitat. La xifra és de 1988 i, quan Culbert va morir en 2003, ningú no va reprendre el treball.
Convé dir també que Culbert no era cap propagandista. En la mateixa carta rebutja les xifres de vuit i quinze milions que circulaven, i afig:
«La tendència a sobreestimar el nombre de parlants de la pròpia llengua no és infreqüent. Els parlants de francés, d’anglés i, ai, d’esperanto figuren entre els infractors més descarats en este aspecte.»
L’estimació de Facebook: dos milions, una altra vegada
En 2015 l’astrofísic Amri Wandel, de la Universitat Hebrea de Jerusalem, va publicar una estimació nova en una revista amb revisió per parells. El resultat tornava a ser dos milions, però per un camí completament diferent: els perfils de Facebook que declaraven parlar esperanto.
El càlcul és explícit, i l’article el reproduïx en una nota:
320.000 × 10 × ½ × 3 × 40 % = 1.920.000
— Amri Wandel, How Many People Speak Esperanto? Or: Esperanto on the Web, INDECS 13(2), 2015, p. 321
És a dir: 320.000 perfils de Facebook declaraven esperanto a finals de 2014; Facebook cobria aproximadament el 10 % de la població mundial (×10); només la meitat de les declaracions són fiables (×½); només un de cada tres parlants que usen Facebook sap que pot declarar-ho i ho ha fet (×3); i l’extrapolació només val per al 40 % de la població que llavors tenia internet (×40 %).
Wandel valida el mètode comparant-lo amb llengües que sí que tenen cens: en francés, Facebook donava 42 milions sobre 190 milions de parlants; en alemany, 23 sobre 200; en hebreu, 1,3 sobre 9. Entre el 10 i el 20 %, per tant, i 320.000 sobre dos milions encaixa.
Però el mateix article inclou la prova que el desmunta, i és honest reproduir-la en les seues paraules:
«Tanmateix, prenent un cas molt diferent —la llengua fictícia klingon […]— s’obtenen 250.000 usuaris de Facebook que afirmen parlar-la. Esta xifra probablement s’hauria d’associar amb el nombre de fans de Star Trek més que amb els parlants de la llengua klingon.»
Exactament. Un perfil de Facebook mesura identificació amb una llengua, no capacitat de mantindre-hi una conversa. I si a eixos 250.000 se’ls aplica la fórmula sencera —×10, ×½, ×3, ×40 %— el resultat són un milió i mig de parlants de klingon, d’una llengua de la qual es coneixen unes poques desenes de parlants competents. Wandel veu el problema i l’escriu; el que no fa és aplicar-se el mateix escepticisme a l’esperanto.
Per a què s’usa la xifra: Poznań, 2024
Podria semblar que tot això és una discussió d’aficionats a les estadístiques. No ho és, i hi ha un cas recent que ho mostra bé.
Ilona Koutny va dirigir els Interlingvistikaj Studoj de la Universitat Adam Mickiewicz de Poznań, probablement l’ensenyament universitari d’esperanto més ampli i més oficial de les últimes dècades, de 1998 a 2024. En una entrevista d’octubre de 2024, explicant per què l’esperanto hauria de tindre lloc en el sistema educatiu, argumentava així:
«Una llengua amb 2 milions de parlants —com es pot sentir, Amri Wandel parla fins i tot de 3 milions— hauria d’aparéixer en diversos nivells del sistema educatiu oficial.»
No és una xifra de propaganda ni de xarxes: és la que usa, de bona fe, una catedràtica d’interlingüística per a negociar amb la seua universitat. I és exactament per això que importa que no estiga fonamentada. Fixeu-vos, a més, que la xifra ha crescut pel camí: Wandel, que en 2015 calculava dos milions, ja parla de tres.
I la mateixa entrevista conté el contrapunt. Els estudis de màster van obrir en 2022 amb deu estudiants xinesos, i llavors:
«Però després del reeixit primer any no s’hi va inscriure ningú de tot el món excepte 5 estudiants xinesos. Això no bastava per a rellançar els estudis […] de manera que l’únic experiment reeixit va acabar per la debilitat del moviment esperantista.»
D’ací no se’n deduïx cap xifra: un màster d’interlingüística a Polònia és una oferta molt específica i qualsevol llengua tindria dificultats per a omplir-lo. Però és una altra d’eixes dades que la hipòtesi dels dos milions hauria d’explicar. Koutny ho resumix en una frase que val per a tot este article: «A la universitat vaig aconseguir convéncer-la; els únics que no vaig aconseguir convéncer de la utilitat d’estudiar van ser els esperantistes.»
Una estimació moderna: 63.000, amb un marge enorme
L’intent quantitatiu més seriós dels últims anys és el del danés Svend Vendelbo Nielsen, publicat el gener de 2018. En lloc d’extrapolar d’una sola font, combina els pocs censos de població que permeten declarar l’esperanto —Lituània (2011), Estònia (2011), Nova Zelanda (2006) i Rússia (2010)— amb indicadors de la comunitat: socis d’UEA, usuaris de Lernu, Edukado.net, Pasporta Servo, associacions nacionals i altres serveis.
L’estimació central del seu model és de 62.983,9 parlants. La xifra decimal fa riure i eixe és exactament el punt: és l’eixida d’un model, no un recompte. Quan Nielsen incorpora la incertesa de l’extrapolació, l’interval ample va aproximadament de 31.000 a 183.000 persones —un factor de sis entre els dos extrems.
Això no vol dir «en realitat n’hi ha 63.000». Vol dir que un model construït sobre dades observables produïx un ordre de magnitud de desenes de milers, i que ni tan sols eixe ordre de magnitud està tancat.
Per això no donarem «la nostra xifra»
Seria temptador tancar el debat dient: no som dos milions, som seixanta-tres mil. Però això tampoc ho sabem. Potser són 40.000, potser 80.000, potser 150.000. I el resultat dependrà sempre de la definició de parlant.
Per tant, canviem de pregunta:
Quina dimensió té la comunitat que sí que podem observar?
Cap dels indicadors que venen ara és un cens, i cap no inclou tots els parlants. Però tots són comptats, publicats i comparables amb ells mateixos any rere any.
Els congressos mundials
L’Universala Kongreso, que UEA organitza cada any des de 1905, és la sèrie contínua més llarga que tenim. El rècord absolut és el de Varsòvia 1987, amb 5.946 inscrits: era el centenari de l’esperanto i es feia a Polònia. El segon és Nuremberg 1923, amb 4.963. En l’altre extrem, els dos congressos més xicotets de la història són San Francisco 1915 (163 inscrits) i Washington 1910 (357).
Eixes dues xifres del principi de segle ja avisen del problema principal de la sèrie: el lloc importa moltíssim. L’assistència a un UK depén de la distància als nuclis esperantistes, del preu dels vols, del cost de l’allotjament, del poder adquisitiu dels possibles participants, dels visats i de les vacances. Un UK a Europa Central no és comparable amb un a l’Àfrica subsahariana. Interpretar una baixada entre dos congressos consecutius com una caiguda equivalent del nombre mundial de parlants seria un error.
La manera de neutralitzar-ho és mirar dècades senceres, i mirar per separat els congressos europeus:
Figura 2
Barres: mitjana de tots els congressos de la dècada. Línia: mitjana només dels congressos celebrats a Europa. Càlcul propi sobre la llista històrica dels UK del CO de la UEA, afegint-hi Graz 2026. Les dècades de 1910 i 1940 estan incompletes per les dos guerres.
La forma de les dues línies és la mateixa, i eixe és el resultat que importa: el màxim és la dècada de 1980 (2.643 de mitjana; 3.057 als congressos europeus) i des d’allí la sèrie cau sense parar fins als 1.058 de la dècada actual. No és un efecte de la geografia, perquè els congressos europeus sols cauen igual.
Els últims deu anys ho concreten. En 2019 Lahti va ser el UK europeu més xicotet de tota la postguerra: 917 inscrits segons la llista del CO de la UEA, 904 segons el comunicat d’UEA que va citar Libera Folio. Van seguir Mont-real 2022 (859), Torí 2023 (1.318), Arusha 2024 (854), Brno 2025 (1.132) i Graz 2026, que va obrir el 2 d’agost amb 1.128 inscrits de 62 països. Als anys huitanta i noranta els congressos europeus de dos i tres mil participants eren normals; des de 2010, passar de 1.500 s’ha tornat excepcional.
Això no permet concloure que el nombre mundial de parlants haja baixat en la mateixa proporció. Permet afirmar una cosa més limitada, però ferma: l’esperantisme organitzat ha perdut al voltant del 60 % de la seua capacitat de mobilització des dels anys huitanta.
I si el problema és que viatjar costa diners?
Un congrés presencial exigix temps, transport, allotjament i, segons el país, visat. És perfectament possible que hi haja molts parlants que mai no hi assistiran. Per això el Virtuala Kongreso, que UEA organitza des de 2020, és un experiment natural interessant: desapareixen quasi totes eixes barreres.
Figura 3
Barres: Universala Kongreso presencial. Línia: Virtuala Kongreso. En 2020 i 2021 el congrés presencial es va cancel·lar per la covid i el virtual el va substituir —a més, era gratuït per als socis d’UEA—, i per això són els dos més grans. La xifra de 2022 és el mínim: hi havia més de 1.450 inscrits i van participar-hi efectivament vora mil persones.
El VK de 2024 va registrar 1.256 persones de 89 països. La inscripció tampoc és un experiment perfecte: les condicions canvien cada edició i la vinculació amb UEA pot ser una barrera. I, sobretot, inscriure’s en un congrés no és parlar esperanto, i no inscriure’s tampoc no és no parlar-lo: molts parlants competents saben que el congrés virtual existix i simplement no els interessa.
Però la dada continua sent informativa. Si hi haguera dos milions de parlants funcionals, és legítim preguntar-se per què un esdeveniment mundial al qual es pot accedir des de casa mobilitza de l’orde d’un miler de persones i no desenes de milers. No és una refutació matemàtica dels dos milions: és una dada que qualsevol hipòtesi de dos milions de parlants actius hauria d’explicar.
Els socis, la revista i els certificats
Les xifres d’UEA són la sèrie més llarga i més neta que existix, perquè es publiquen cada any amb el mateix criteri. Renato Corsetti, expresident de l’associació, les resumia així en 2020: en 1948 UEA tenia 17.707 socis en total; en 1966 va arribar a 32.202; en 2019 en tenia 12.779.
Els socis individuals —els que paguen la quota directament— van tocar fons en 2019 amb 4.162, la xifra més baixa des de la crisi dels anys trenta, quan l’associació es va escindir en dos. Convé dir que des d’aleshores s’ha recuperat lleugerament: 4.700 en 2023, i la mateixa Libera Folio constatava en 2025 que «la quantitat de socis individuals durant els últims anys creix una mica». La caiguda de la sèrie llarga és real; la de l’últim lustre, no.
El que sí que cau sense pausa és la revista Esperanto, l’òrgan de l’associació. Va superar en algun moment els 9.000 exemplars; en 1994, ja desaparegut el bloc soviètic i les seues subscripcions col·lectives, encara passava dels 5.000. En 2024 la van rebre 1.417 persones, 110 menys que en 2023.
I els certificats? Podria semblar que comptar els diplomats resol el problema de la definició, i en part és cert: qui té un B2 pot mantindre una conversa, sense discussió. El sistema internacional UEA-KER porta 2.945 persones aprovades des de finals de 2008 —889 de B1, 865 de B2, 1.122 de C1 i 69 de C2— segons la base pública d’Edukado.net.
Però com a mesura del total és pèssima, i ho sabem de primera mà: en el Grup d’Esperanto de València, les persones de qui sabem que tenen una certificació formal es compten amb els dits d’una mà, i tenim moltes més persones perfectament capaces de conversar. Un certificat és una prova excel·lent de competència per a qui l’ha tret, i un indicador malíssim del nombre total de parlants. Val com a terra: hi ha almenys tres mil persones que han demostrat davant d’un tribunal que en saben.
Per què no en són moltes més? Koutny, que va passar vint-i-sis anys formant esperantòlegs a Poznań, dona una explicació incòmoda: «Els esperantistes preferixen convéncer altres perquè aprenguen esperanto, però consideren que ells mateixos ja no necessiten aprendre més.» És una opinió seua, no una dada, però ve d’algú que va tindre l’aula davant durant més de dues dècades.
La distància entre eixe terra i el sostre la mesura bé Duolingo. Enric Baltasar, un dels voluntaris valencians que van construir el curs d’esperanto per a castellanoparlants, calcula que la versió castellana va arribar a un pic de 367.000 aprenents actius i que, sumant totes les versions, el curs va acumular 1,7 milions d’inscripcions; però estima que la castellana va produir unes 36.500 finalitzacions, al voltant d’un 5 %. Duolingo no ha publicat mai una auditoria d’estes xifres, així que són l’estimació d’un antic col·laborador. Encara així, l’ordre de magnitud diu el que importa: entre haver començat l’esperanto i haver-lo acabat de manera que et servisca per a parlar hi ha un factor de vint. Els deu milions i els deu mil de Lindstedt són la mateixa gent, filtrada.
Pasporta Servo
Pasporta Servo, la xarxa d’allotjament entre esperantistes que gestiona TEJO, és l’únic indicador dels grans que creix.
Figura 4
Atenció: l’eix horitzontal no és proporcional al temps, són els anys dels quals tenim dada. La caiguda de 2010 a 2017 correspon al pas del llibre imprés a la web, que va obligar tothom a reconfirmar-se.
De 39 amfitrions en 19 països l’any 1974 a 2.267 en 123 països i 1.670 ciutats segons la pàgina del servici consultada el 2 de setembre de 2026. La campanya per a 2026 parla de «més de 2.400 amfitrions de 121 països»; les dues xifres provenen de la mateixa entitat i no quadren exactament, probablement perquè una compta comptes registrats i l’altra amfitrions confirmats.
El canvi més interessant, però, no és el nombre. És que ja no cal allotjar ningú. La web actual accepta que un amfitrió es limite a
«rebre un hoste a casa per a menjar plats cuinats per tu», «guiar un hoste per la teua ciutat per veure els tresors culturals i històrics més bonics», o «trobar-se amb un hoste en una cafeteria, restaurant o bar local per conéixer-se còmodament»
No fa falta tindre un llit lliure. Això converteix Pasporta Servo en una cosa molt pròxima a un directori de persones disposades a parlar esperanto amb un desconegut —cosa que, com que és exactament la definició operativa de parlant que buscàvem, mereix un article a banda.
Amikumu: l’únic lloc on la gent declara el seu nivell
L’indicador que més s’acosta a la pregunta que ens fèiem al principi és Amikumu, l’aplicació que Chuck Smith i Richard Delamore van llançar el 22 d’abril de 2017 per a trobar parlants de la teua llengua a prop teu. Va nàixer només per a l’esperanto i quatre mesos després es va obrir a totes les llengües, però l’esperanto continua sent-hi el segon idioma, només per darrere de l’anglés.
I publica el que ningú més publica: quanta gent hi ha declarat cada llengua i en quin nivell.
| Total | Nadiu | Avançat | Intermedi | Principiant | |
|---|---|---|---|---|---|
| Anglés | 21.602 | 7.874 | 6.569 | 4.958 | 2.189 |
| Esperanto | 16.615 | 292 | 2.040 | 4.201 | 10.041 |
| Castellà | 8.812 | 2.558 | 1.243 | 1.974 | 3.037 |
Estadístiques públiques d’Amikumu, consultades el 2 de setembre de 2026. La taula completa té 748 llengües.
La forma d’eixa columna és el que importa. Dos terços dels qui declaren esperanto en Amikumu es declaren principiants, i només 2.332 diuen ser nadius o avançats. És, en xicotet i amb dades reals, la mateixa piràmide que Lindstedt va dibuixar amb potències de deu.
Ara bé, la xifra té el defecte que ja hem vist en tots els comptadors acumulatius: no té rellotge. Les estadístiques no porten data, no distingixen entre un compte actiu i un d’abandonat, i sumen tot el que ha entrat des de 2017; l’última actualització de l’aplicació per a Android és del desembre de 2023. Els 292 «nadius» tampoc s’han de confondre amb denaskuloj verificats: és una casella que cadascú marca.
Amb eixes reserves, 16.615 declaracions de nivell continua sent el retrat més detallat que hi ha de com es distribuïx la competència dins de la comunitat.
L’indicador que ningú mira: qui escriu
Hi ha una sèrie pública, mensual i reproduïble que no apareix mai en estos debats: la gent que edita la Viquipèdia en esperanto. La Fundació Wikimedia publica cada mes quantes persones registrades hi han fet cinc o més edicions. No és una enquesta ni una declaració de perfil: és gent escrivint esperanto.
Figura 5
Càlcul propi a partir de l’API d’estadístiques de Wikimedia, sumant els trams de 5-24, 25-99 i 100 o més edicions mensuals. 2026 inclou els set primers mesos.
El màxim és de 2008, amb 145 editors mensuals de mitjana; hui són 79. És una caiguda del 45 % en divuit anys, i és molt més suau que la dels congressos. També és molt més xicoteta en termes absoluts: la comunitat que escriu esperanto enciclopèdic cada mes cap en un autobús.
La fotografia de l’Esperantujo observable
| Indicador | Xifra | Any | Què mesura de veres |
|---|---|---|---|
| Editors actius de la Viquipèdia en esperanto | 79 | 2026 | escriuen esperanto cada mes |
| Inscrits a l’Universala Kongreso (Graz) | 1.128 | 2026 | implicació internacional forta |
| Inscrits al Virtuala Kongreso | 1.256 | 2024 | participació sense barreres geogràfiques |
| Receptors de la revista Esperanto | 1.417 | 2024 | vincle sostingut amb l’associació |
| Amfitrions de Pasporta Servo | 2.267 | 2026 | disposició a rebre desconeguts |
| Certificats UEA-KER de B1 a C2 | 2.945 | 2008-2026 | competència acreditada davant d’un tribunal |
| Socis individuals d’UEA | 4.700 | 2023 | paguen una quota internacional |
| Socis totals d’UEA amb associacions nacionals | 12.779 | 2019 | pertinença organitzada |
| Perfils d’Amikumu amb nivell declarat | 16.615 | 2026 | nivell autodeclarat, acumulat des de 2017 |
| Numerats a l’Adresaro de Zamenhof | 21.915 | 1889-1909 | traducció feta i quota pagada |
| Perfils de Facebook que declaren esperanto | 320.000 | 2014 | identificació amb la llengua |
Estes xifres no se sumen i no mesuren la mateixa població: la mateixa persona pot estar en diverses files alhora, i els anys van de 1889 a 2026. Ordenades en escala logarítmica queda clar el que passa quan es baixa el llistó:
Figura 6
Escala logarítmica: cada unitat de l’eix vertical multiplica per deu. Les xifres exactes i els anys, a la taula de dalt.
Del centenar d’editors mensuals de la Viquipèdia als 320.000 perfils de Facebook hi ha tres ordres de magnitud i mig. La distància entre l’un i l’altre no és un error de mesura de ningú: és exactament el que Lindstedt deia en 1996.
I hi ha una dada incòmoda enmig de la taula: el segon indicador més alt és de 1909. Els 21.915 numerats de l’Adresaro superen qualsevol recompte modern que exigisca alguna cosa més que marcar una casella, i els superen quan la llengua tenia vint-i-dos anys i el moviment cabia en unes quantes revistes. Es pot objectar que la xifra era acumulativa i que no descomptava ningú —és cert—, però també ho són els 16.615 d’Amikumu i els 320.000 de Facebook, i aquells havien enviat una traducció feta a mà.
Està l’esperanto en declivi?
Les dades dels congressos i de la revista indiquen amb bastanta claredat que l’esperantisme associatiu tradicional ha perdut capacitat de mobilització respecte del segle XX. Això és una dada. Saltar d’ací a «la llengua està desapareixent» no ho és. Hi ha almenys tres hipòtesis compatibles amb el que veiem:
- Hi ha menys parlants. Part de la reducció institucional reflectiria una disminució real de la comunitat lingüística.
- Hi ha parlants, però menys associacionisme. Molta gent continua aprenent i usant l’esperanto sense veure la necessitat d’afiliar-se ni de passar una setmana en un congrés.
- La comunitat s’ha desplaçat a internet. Xarxes, videoconferències, Telegram, Discord i YouTube permeten usar l’esperanto sense aparéixer mai en les estadístiques d’UEA ni d’un grup local.
La segona i la tercera no són especulació nostra: és el que diu la mateixa direcció del moviment. Preguntat per la caiguda de socis, el llavors president de TEJO, Joop Kiefte, contestava:
«La disminució és irònicament el resultat d’un desenvolupament extremadament positiu, és a dir, internet. Les funcions històriques d’UEA ara estan completament cobertes per un ús senzill d’internet, i necessitem temps per trobar noves maneres de fer atractiva l’afiliació.»
Que la caiguda dels socis mesure la crisi de l’associació i no la de la llengua és una hipòtesi raonable. El problema és que no tenim cap manera de comprovar-la, perquè l’única cosa que sabem comptar són precisament els socis.
Ser pocs no és un fracàs
Pot haver-hi la temptació de pensar que publicar xifres baixes perjudica l’esperanto. Pensem justament el contrari, i per tres raons.
La primera és que inflar la xifra no funciona. Quan una persona descobrix que els indicadors observables no corresponen amb la magnitud anunciada, no comença a dubtar només d’eixa dada: comença a dubtar de la resta del que li contem.
La segona és interna, i és pitjor. Si creiem que tenim dos milions de parlants quan la comunitat funcional és molt menor, no podem saber si creixem o disminuïm, no podem mesurar l’efectivitat dels cursos, no podem estimar quants alumnes es queden, no podem saber si hi ha relleu generacional i no podem distingir la crisi de les associacions de la crisi de la llengua. Mesurar bé no és parlar malament de l’esperanto: és la condició per decidir què fer-ne.
La tercera és que la xifra no és el criteri. Una llengua publicada en 1887, sense estat, sense territori, sense escolarització obligatòria i sense indústria cultural que n’impose l’ús, continua permetent que gent de desenes de països es conega i converse sense recórrer a la llengua nacional de cap dels dos. Que la comunitat siga menor del que havíem imaginat no fa el fenomen menys interessant. I potser l’esperanto no serà mai una llengua de masses: podria continuar existint com una llengua internacional de nínxol, amb una comunitat menuda però prou activa, distribuïda i connectada perquè qui l’aprenga puga usar-la de veres.
En eixe cas les preguntes útils ja no són quants milions som, sinó quantes persones poden mantindre una conversa, quantes la usen cada any, si entren parlants nous a un ritme suficient, si els estudiants arriben a nivells funcionals, si hi ha relleu generacional i si un parlant pot trobar interlocutors, trobades, llibres i música. Una comunitat menuda i activa és lingüísticament més viable que una població teòrica molt més gran formada per gent que va estudiar la llengua alguna vegada.
Aleshores, quants parlants té l’esperanto?
No ho sabem, i després de revisar les fonts ens resistim deliberadament a donar una xifra.
Sabem que les estimacions depenen enormement de què considerem «parlant». Sabem que els famosos dos milions són un arredoniment de 1988 que el seu autor advertia que podia ser el doble del que tocava. Sabem que la reedició de 2015 de la mateixa xifra, per la via de Facebook, produïx un milió i mig de parlants de klingon si se li aplica el mateix mètode. Sabem que un model basat en censos reals produïx desenes de milers, amb un factor de sis d’incertesa. I sabem que tots els indicadors comptables de la comunitat —congressos, socis, revista, certificats, Pasporta Servo, Viquipèdia— es mouen entre les desenes i les desenes de milers, no en els milions.
També sabem que cap d’eixos indicadors inclou tots els parlants, i que la distància entre el que veiem i el que hi ha és precisament el que ningú ha mesurat des de 1909.
La resposta rigorosa continua sent la mateixa:
No sabem quanta gent parla esperanto.
Ara bé, hi ha una asimetria que costa d’explicar. Zamenhof, sense telèfon i amb el correu postal de l’imperi rus, sabia el nom i el número de cada persona que havia demostrat que sabia esperanto. Nosaltres, amb tota la comunitat connectada, hem de deduir-ho de quanta gent s’inscriu a un congrés. Potser no fa falta una nova extrapolació enginyosa: potser el que fa falta és tornar a fer el que ja es feia. D’això parlem en el segon article.
Fonts
Els enllaços del text porten a la font de cada dada. A més:
- Culbert, Sidney S. Cartes de 1967, 1969 i 1989 sobre el mètode emprat per estimar el nombre de parlants, recollides i publicades per David Wolff: 1967, 1969, carta sobre els mètodes, 1989 i nota introductòria de Wolff. Les traduccions al valencià són nostres.
- Lindstedt, Jouko. Estimació per ordres de magnitud (1996), publicada per l’Associació Esperantista Finlandesa.
- Nielsen, Svend Vendelbo. «La nombro de parolantoj de Esperanto» (27 de gener de 2018) i «Per-country rates of Esperanto speakers».
- Wandel, Amri. «How Many People Speak Esperanto? Or: Esperanto on the Web». Interdisciplinary Description of Complex Systems 13(2), 2015, 318-321. DOI 10.7906/indecs.13.2.9.
- CO UEA. Llista històrica dels Universalaj Kongresoj.
- Libera Folio. «Nova malrekordo: UEA plu ŝrumpas» (2020) i «Pli da membroj pagas malpli al UEA» (2025).
- Programo Mia Amiko. «La Universala Kongreso en Graco inaŭgurita» (2 d’agost de 2026).
- Virtuala Kongreso de Esperanto. vk.esperanto.net.
- Pasporta Servo / TEJO. Sobre el servici.
- Edukado.net. Persones amb certificat UEA-KER.
- Guerrero, Javier. «Kiom da esperantistoj?» (22 d’abril de 2020), sobre l’Adresaro de Zamenhof, amb els facsímils i el pròleg de la sèrie XVI. La llista de sèries amb dates i intervals de números està a Vikifontaro. La traducció al valencià del pròleg és nostra. Guerrero data el primer Adresaro en 1889 per la llicència de censura; la fitxa de Vikipedio el data en 1890 i situa el número 21.915 en 1908, no en 1909.
- Amikumu. Estadístiques per llengua, consultades el 2 de setembre de 2026.
- Koutny, Ilona. Entrevista a Libera Folio, «Esperantistoj preferas konvinkadi aliajn» (8 d’octubre de 2024), sobre el tancament dels Interlingvistikaj Studoj de Poznań. Les traduccions al valencià són nostres.
- Forge, Jean (pseudònim de Jan Fethke). «Kion diris sinjoro Kabe?», Literatura Mondo, 1931. Entrevista feta a Varsòvia el 24 de juny de 1931.
- Els nostres articles sobre Kabe i les seues crítiques a l’esperanto.
- Baltasar, Enric. The Secret to Getting 367,000+ People to Learn a Language on Duolingo.
- Wikimedia Foundation. API d’estadístiques d’editors. La sèrie de la Viquipèdia en esperanto és càlcul nostre a partir d’esta font i qualsevol persona la pot reproduir.
Llegir en:
Aquesta entrada encara no té cap comentari. Sigues la primera persona a comentar-la des del fedivers.