En 1978, un col·leccionista de Moià va imprimir amb ciclostil una pregunta que ningú del moviment volia contestar: què passarà amb la nostra col·lecció quan ens morim? La resposta la van construir tres persones —Sant Pau d’Ordal, Moià i Budapest— al llarg de quaranta anys, i ocupa 1.159 pàgines. Pel camí van passar per València.
L'ex-libris del Museu Espanyol d'Esperanto, reproduït en el primer número de Periodaĵoj (juliol de 1993) per a celebrar-ne els vint-i-cinc anys. Damunt d'una pila de llibres —Zamenhof, Esperanto, Apoteko— hi ha el pot d'apotecari i el nom de Luis Mª Hernández Izal.
«No sols pastilles, xarops i laxants»
L’avís va eixir en el Valencia Luno de 1970, en la pàgina 11, i era una ordre amable:
«El MUSEU HISPÀNIC D’ESPERANTO ha de ser la parada de tots els esperantistes valencians que facen el camí cap a Barcelona. Sant Pau d’Ordal és un poble pintoresc, i el company J. L. Hernández Izal és el col·leccionista, no sols de pastilles, xarops i laxants, sinó també de valuoses coses d’esperanto, que ell, amb una amabilitat hospitalària incomparable, us mostrarà. Contribuïu a enriquir-lo!»
La broma dels laxants no era gratuïta: Luis María Hernández Yzal (Barcelona, 25 de setembre de 1917 – Sant Pau d’Ordal, 24 de febrer de 2002) era l’apotecari del poble. El Valencia Luno d’aquell any va imprimir malament el nom del lloc —«S. Paud’ Ordal»— i encara costa trobar-lo en el facsímil.
L’esperanto se li va resistir molt de temps. Ho contava ell mateix en una entrevista de l’octubre de 1995: quan va començar d’apotecari a Sant Pau era «un pobre, amb només una bicicleta com a mitjà de transport», i el que li apedaçava la bicicleta, el senyor Sans, era un vell esperantista que encara havia conegut Zamenhof. Sans va insistir any rere any. No li interessava.
El que sí que li interessava era col·leccionar. Estava apuntat a clubs de col·leccionistes que es corresponien amb llibrets de frases fetes, i «no llançant revistes i corresponent-me una mica» va acabar familiaritzant-se amb la llengua; en 1955 o 1956 va arribar a publicar una petició de correspondència en Heroldo de Esperanto. Ramon Molera li havia suggerit un curs per correspondència ja en 1952-53 i tampoc no li va fer el pes: tenia massa faena en la farmàcia.
El que el va convéncer va ser una excursió per curiositat. En 1963 va anar al congrés espanyol de Barcelona, on hi havia unes set-centes persones. «Aleshores vaig quedar convençut i vaig començar a estudiar de veres.»
La pregunta de 1978
Deu anys després, Hernández Yzal ja tenia una col·lecció, i Ramon Molera Pedrals, a Moià, en tenia una altra. En novembre de 1978 Molera va traure de la seua casa del carrer del Forn número 21 huit fulls mecanografiats: el número zero de Kolektado, «butlletí d’esperanto» per a col·leccionistes. Sense quota d’abonament.
El número zero de Kolektado (novembre de 1978). La declaració de principis és el tercer paràgraf: «se ni agus ekipe» —si actuàrem en equip—.
L’obertura és una descripció exacta del vici:
«Diverses vegades, al llarg dels anys, hem provat debades de trobar un exemplar que faltava i un dia, sense esperar-ho, ha aparegut tot simplement: eixa és l’alegria i l’emoció del col·leccionista fervent.
Però eixes alegries i plaers els podríem aconseguir més fàcilment i sovint si treballàrem de manera racional i eficaç; si, de tant en tant, intercanviàrem experiències i descobriments; si actuàrem en equip.»
Darrere d’eixa frase venia el programa: repartir de manera útil els duplicats, publicar anuncis, respondre’s dubtes els uns als altres. I una llista de trenta catàlegs i bibliografies que Molera havia usat per a ordenar la seua biblioteca —de Davidov a Saratov (1908) a Steiner a Viena (1957)— amb el número 25 marcat: el Katalogo de la Esperanto-gazetaro del doctor Jozefo Takács, Txecoslovàquia, 1934, 168 pàgines.
I una ambició: un catàleg general de tot el que s’havia publicat en esperanto, per al centenari de 1987. «Encara tenim nou anys per a preparar l’obra, però probablement els necessitarem tots, perquè el temps se’n vola molt ràpid. A la faena!»
Però la peça més punyent d’aquell número zero no és el programa. És una secció titulada «Assumpte per a pensar»:
«Sovint ens ve al pensament la pregunta delicada: què passarà amb la nostra col·lecció de coses d’esperanto quan deixem la vida terrenal?
És de veres un assumpte per a pensar, perquè hem gastat moltes hores, esforços i diners per a adquirir una col·lecció que potser materialment val poc, però que moral i espiritualment és de gran valor per a les generacions futures.
[…] De vegades es pot triar una biblioteca important del país pensant que allà el nostre material serà àmpliament utilitzat, i ens equivoquem del tot: malgrat la importància de la institució triada, i malgrat que l’accepten cordialment, posen les caixes en un soterrani per a ordenar còmodament els llibres i les revistes, però mai no arriba el moment adequat d’ordenar-los.»
Kolektado va traure nou números entre 1978 i 1981 i es va apagar. El catàleg general del centenari no va eixir. Però en el número 2, de 1979, Molera i Hernández Yzal van publicar les dades de les revistes que començaven per la lletra A. Aquell full és el primer treball conjunt dels dos, i el que la bibliografia posterior reconeix com l’origen de tot.
Tres col·leccionistes i un repartiment de faena
Els contactes venien de lluny. Segons va reconstruir Árpád Máthé en 2007, «des de finals dels anys seixanta es van formar contactes seriosos i fructífers entre tres col·leccionistes individuals de publicacions periòdiques en esperanto».
El repartiment era natural i venia del temperament de cadascú:
- Ramon Molera Pedrals, de Moià, era el més veterà: ja en els anys cinquanta publicava anuncis en revistes de mig món buscant números que li faltaven. Col·leccionava sobretot llibres.
- Luis M. Hernández Yzal, a Sant Pau d’Ordal, «col·leccionava tot el que estiguera lligat al moviment esperantista». Quan va començar amb les revistes pensava que n’hi hauria «tres-centes o quatre-centes» i no preveia cap problema.
- Árpád Máthé (Nagycenk, 8 de novembre de 1936 – Budapest, 14 de setembre de 2015), químic i doctor per la Universitat Eötvös Loránd, «s’ocupava sobretot de la col·lecció de les publicacions periòdiques».
Les xifres van deixar en ridícul el càlcul de les quatre-centes revistes ben aviat. En 1962-63 van avisar Hernández Yzal de la venda de la biblioteca d’un esperantista mort, un pes pesant del moviment espanyol d’abans de la Primera Guerra Mundial. L’hereu demanava 5.000 pessetes, «una suma enorme en aquell temps». Ell només pensava gastar-ne 2.000, però l’hereu va amenaçar de vendre-ho tot a un drapaire. Les tenia i ho va comprar tot: als seus 400 llibres se n’hi van afegir 800, i «a més vaig omplir dos vegades el meu automòbil de revistes». En el mateix període va conéixer Joan Amades i Gelats, el folklorista català, esperantista i col·leccionista que guardava el primer número de cada revista. També li’n va donar molt.
«Per què no et compres una tenda de campanya?»
L’altra persona decisiva no era col·leccionista. Era Teresa Massana, la seua dona, i la seua intervenció apareix dos vegades en l’entrevista de 1995.
La primera va ser sobre els congressos. Anaven junts a l’espanyol de Barcelona i a d’altres, però ell, per no molestar-la, es quedava poc a la seu i després passejaven per la ciutat. «Després del tercer congrés, ella em va dir que decidira: o seguir els congressos del tot, o no participar-hi.» Des d’aleshores va ser congressista actiu, i ella —que ja tenia el seu propi cercle d’amistats esperantistes— l’acompanyava.
La segona va ser sobre la biblioteca. La casa s’omplia de llibres, i un dia ella li va soltar: «Per què no et compres una tenda de campanya?» Tot seguit li va suggerir que comprara un terreny i construïra una casa expressament per a la biblioteca. «Per sort vaig aconseguir adquirir un terreny en un carrer pròxim que uns anys abans havia rebut el nom de «carrer Zamenhof».»
D’ací naix una coincidència que es pot comprovar en tres fonts independents. La capçalera de Periodaĵoj de 1993 dona l’adreça del museu: Str. Dr. Zamenhof 12, E-08739 Sant Pau d’Ordal. L’entrevista de 1995 explica per què el carrer era eixe. I la llista de carrers i monuments esperantistes d’Espanya que el Valencia Luno va publicar en maig de 2002 registra, en la línia corresponent, «Sant Pau d’Ordal (Barc.) — Z-Strato — 1968».
Eixa mateixa llista del Valencia Luno data el museu en 1985, i ací el nostre butlletí no coincidix amb la resta de fonts: Periodaĵoj celebrava el 1993 els vint-i-cinc anys del museu amb un ex-libris que porta imprés «1968 – 1993», i la història del museu situa la inauguració en 1968, en una dependència de la farmàcia, i la compra del terreny i la construcció de l’edifici nou en 1974. La data de 1985 de la nostra llista queda sense explicar.
De l’experiència amb la seua dona ve també, directament, el premi Klara Silbernik, que ell va crear en 1975:
«Gràcies a ella vaig aprendre a parar atenció a l’opinió de l’esposa. Molts esperantistes han de deixar la seua activitat en el moviment per un conflicte amb la parella. Per això vaig crear la medalla «Klara Zilbernik», per a premiar l’esposa que, sense ser esperantista, va ajudar molt el seu marit, seguint l’exemple de la dona de Zamenhof, que fins i tot va permetre usar el seu dot per a editar el primer llibre.»
Per què es diu Rondo Takács
El nom homenatja el metge, col·leccionista i bibliògraf hongarés József Takács, de Nagymaros, president de la Tutmonda Asocio Kolektanta i redactor de Tutmonda Kolektanto.
El seu Katalogo de la Esperanto-gazetaro és una obra col·lectiva sense proposar-s’ho. Takács va fer el manuscrit; Paŭlo Tarnow (Alemanya) el va revisar i el va completar amb 198 títols nous, i László Spierer, de Budapest, n’hi va afegir 31 més. Es va publicar en 1934 a Jablonné nad Orlicí, aleshores Txecoslovàquia. El primer capítol, «Llista de les revistes d’esperanto», recull 1.274 títols, amb el subtítol, el lloc d’edició —amb índex de països a banda—, la data d’aparició amb precisió de mes, l’extensió i el format.
Al final del pròleg, Takács escrivia que «el manuscrit del primer suplement, amb 300 títols, ja està preparat per a la impremta». No es va publicar mai.
No era l’únic precedent català-hongarés d’esta història. En 1913, sota la direcció de Joan Amades i Gelats, funcionava a Barcelona l’Institut de l’Esperanta Gazetaro, adherit a la Federació Esperantista Catalana, que va publicar una bibliografia d’unes 500 revistes aparegudes entre setembre de 1889 i setembre de 1913 —el primer quart de segle de la premsa esperantista— amb el títol Plena recenzo de l’Esperanta gazetaro. Máthé, huitanta anys després, escrivia amb resignació: «Vaig trobar i tinc només la primera part (dos pàgines) d’eixa llista tan valuosa.»
Budapest, agost de 1987
Ramon Molera va morir el 28 de gener de 1983. Ho va contar el Valencia Luno en la seua secció de necrològiques, signat per J. Bosch: «Va dirigir muntanyes de cursos d’esperanto i va crear el seu curs per correspondència, que va guanyar l’aprovació i l’elogi dels alumnes que el van seguir amb resultat exitós. Era un home molt bondadós, que va arribar a tindre moltíssims amics per tot el món.» Les fonts bibliogràfiques posteriors només diuen «1983»; la data exacta la conserva el nostre butlletí.
La seua filla, Ana Maria Molera Urgellés, es va fer càrrec de la biblioteca de Moià. I quatre anys després, el 1987 —l’any del centenari de l’esperanto—, Hernández Yzal va proposar formalitzar allò que ja feien:
«En l’any jubilar del moviment esperantista, en agost de 1987, a Budapest, el nostre entranyable Luis Hernández Yzal va iniciar la fundació d’un grup d’investigació bibliogràfica en homenatge al doctor József Takács, amb el nom de (Labor)rondo Takács. Els membres del Rondo Takács, de tres caps, van ser l’iniciador, Hernández Yzal; Ana Maria Molera Urgellés, filla de Ramon Molera, que va morir en 1983; i Árpád Máthé.»
— Árpád Máthé, ponència del col·loqui de Viena, 2007
Convé dir-ho clar perquè circula confós: 1983 és l’any de la mort de Ramon Molera, no el de la fundació del grup. Les fonts dels mateixos protagonistes —la ponència de Máthé de 2007, el seu balanç a Eventoj de 1996 i la portada del primer Periodaĵoj, que en juliol de 1993 diu que el trio es va formar «fa sis anys»— coincidixen totes en 1987.
Dos quilos de revistes
El juliol de 1993 va eixir a Budapest el primer número de Periodaĵoj. Bibliografia organo de Rondo Takács, amb ISSN propi, dirigit per Máthé i coeditat per Hernández Yzal i Molera Urgellés.
La portada del primer Periodaĵoj (juliol de 1993): els sis objectius, l'homenatge a César Vanbiervliet i els vint-i-cinc anys del Museu Espanyol d'Esperanto.
La primera pàgina enumera sis objectius: publicar les investigacions del grup, convidar-hi col·laboradors, informar de tota nova publicació periòdica, ampliar els intercanvis entre els lectors, publicar articles concisos sobre la història de la premsa esperantista i informar de les biblioteques públiques i privades del món, «abans que res sobre les seues col·leccions de revistes i les seues propostes d’intercanvi».
I una petició que resumix tot el projecte en una frase. Els lectors podien enviar correccions bibliogràfiques, sí. Però també podien enviar «com a mínim 2 quilograms de publicacions periòdiques en esperanto (o en altres llengües planificades)» a una de les tres biblioteques fundadores, amb les adreces impreses davall:
- Hispana Esperanto-Muzeo, Str. Dr. Zamenhof 12, Sant Pau d’Ordal
- Esperanto-biblioteko «Ramon Molera Pedrals», Palau 17, Moià
- Esperanto-biblioteko «Máthé», Tusnádi u. 14, Budapest
«No oblideu que fins i tot una sola dada servirà al nostre objectiu comú: tindre la bibliografia més completa possible de les publicacions periòdiques de les llengües planificades.»
En el mateix número, Máthé firmava una nota necrològica per César Vanbiervliet, mort a Kortrijk feia mig any, que havia creat una col·lecció única de revistes dins de la Biblioteca Municipal d’aquella ciutat. La frase amb què el descriu val per a tots ells: va dedicar-se a «recollir eixos impresos que sovint els individus i les biblioteques tracten com a papers que no val la pena conservar».
Una xarxa, no solament un catàleg
Que l’intercanvi funcionava, i que era físic, està ben documentat. En l’entrevista de 1995 Hernández Yzal fa el repàs:
«El senyor Gacond, de La Chaux-de-Fonds, ajuda molt. Amb la biblioteca de Károly Fajszi i el doctor Máthé, i per mitjà d’ell amb la biblioteca de Viena, hi ha contactes regulars. […] La senyora Molera viu a prop i hi ha contactes freqüents. En el seu moment també hi va haver intercanvis continuats amb César Vanbiervliet.»
Amb Máthé la fórmula és encara més directa: «intercanviava regularment paquets amb revistes». D’Amouroux, de Perpinyà, que posseïa molts arxius del període inicial de l’esperanto, rebia regularment una caixa de revistes ja llegides quan hi havia visita.
També hi ha el revers, que no sol contar-se. «En general: si l’altra biblioteca funciona bé, sí; si no, fracassa.» Acabava de tornar de Londres i, malgrat haver avisat amb prou temps, només al tornar es va trobar la carta que deia «lamentablement seré fora…».
Sobre els congressos convé ser precís, perquè el record col·lectiu tendix a convertir-los en el lloc on els museus es reunien a repartir-se material. Els documents demostren que els membres del Rondo s’hi trobaven, hi presentaven la faena i visitaven col·leccions —Máthé va donar una conferència sobre el centenari de la premsa esperantista en la Universitat del Congrés de Brighton, 1989, en nom del Rondo Takács—, i que l’intercanvi de revistes era constant. El que les fonts consultades no descriuen és una reunió periòdica i formal, dins de cada congrés, dedicada a repartir materials entre museus. Bona part de la faena anava per correu, en paquets postals i en visites directes.
dBase, Clipper i un fill
Hi ha un detall d’aquella biblioteca que la separa de totes les altres de l’època, i és que estava informatitzada. Ho subratlla el mateix entrevistador, Roland Rotsaert, que hi va passar una setmana l’octubre de 1995 convidat expressament a estudiar-ne l’organització:
«Amb gran interés vaig mirar el funcionament del vostre ordinador. El Museu Espanyol d’Esperanto probablement és l’única biblioteca esperantista que usa l’ordinador amb tanta eficàcia. Que jo sàpia, només Aalen té un catàleg electrònic, però amb menys possibilitats.»
La resposta explica d’on venia:
«Ja fa una desena d’anys que use l’ordinador. Ho dec al meu fill, que per a la farmàcia i per a la seua biblioteca privada usa intensivament els ordinadors. Amb dBase i Clipper va escriure una sèrie de programes especialment per a la biblioteca. Puc demanar-hi, segons em convinga, tota la informació: per exemple, durant quants anys va aparéixer una revista, quins llibres es van editar en un any qualsevol, quines revistes van aparéixer en una ciutat, etc.»
El fill es diu Rafael, i Periodaĵoj el nomena en la nota dels vint-i-cinc anys: «El valuós contingut l’enriquixen l’arranjament artístic de Teresa i el saber informàtic del fill, Rafael. La col·laboració familiar exemplar, la faena bibliotecària i bibliogràfica persistent i incansable, i una oferta financera gens petita, donen com a resultat este centre cultural de l’Europa occidental.»
Hernández Yzal volia rebre en disquet els catàlegs electrònics d’altres biblioteques. No era encara un catàleg compartit per internet, però la idea ja hi era sencera. I, malgrat tot, «de tant en tant faig catàlegs en paper: faciliten el control de les col·leccions, per exemple per a trobar errors o llibres mal col·locats».
Les xifres
Les dades del setembre de 1995, tal com ell les donava:
| Títols de revistes coneguts | 7.450 |
| Títols que posseïa, parcialment o completa | 3.147 |
| Col·leccions anuals | 12.851 (6.929 completes) |
| Llibres i fullets | 9.401 |
| Caixes de correspondència | unes 2.000 |
A més, una col·lecció quasi completa de segells esperantistes, targetes de visita, monedes, cartells. «Els esperantistes donen tota classe de material i jo opine que he de conservar-ho tot. Tot servix.»
I una nota sobre com es finançava: «De les autoritats no vaig exigir ni vaig rebre cap ajuda.» En canvi, els esperantistes ajudaven contínuament: les lletres de l’entrada del museu les van fer uns ferroviaris de Barcelona. «Quasi tots consideren la biblioteca propietat d’Esperantujo. Pense que la independència incita a col·laborar.»
El nom, això sí, no li agradava:
«De fet, el nom «museu» no m’agrada. La col·lecció s’ha de consultar per a estudis sobre l’esperanto o sobre altres llengües planificades.»
València, juliol de 1993
El primer Periodaĵoj va eixir en juliol de 1993 i no per casualitat: eixe mes se celebrava a València el 78é Congrés Universal d’Esperanto. La nota dels vint-i-cinc anys ho aprofita:
«Segurament molts dels congressistes de València participaran també en el precongrés i el dijous 22 de juliol passaran unes hores en l’únic Museu d’Esperanto de Sant Pau d’Ordal. […] Fa vint-i-cinc anys només es podia visitar una habitacioneta en la vella casa particular; ara als visitants els espera un museu de més de 200 metres quadrats, amb habitació d’hostes, sala d’estudi i diversos equipaments necessaris. […] Si trobeu els senyors Hernández durant els dies del congrés, saludeu-los amb motiu d’este jubileu de quart de segle. S’ho mereixen de veres!»
Pocs dies després, ja dins del congrés, es va celebrar la XVI Conferència d’Esperantologia, dedicada a la historiografia de l’esperanto. Hi van assistir més de seixanta persones, en la sala Lapenna, i hi van parlar Humphrey Tonkin, Ulrich Lins, Nikola Rašić i Detlev Blanke, amb comunicacions sobre l’esperanto durant la guerra d’Espanya i sobre Verda Majo i el general Mangada. La crònica del butlletí congressual Valencia Suno remata:
«Van ser especialment importants els debats sobre el paper dels arxius i les biblioteques en el rescat, la conservació i la posada a disposició de documents amenaçats directament de destrucció (Luis FERNANDEZ Yzal, Reiner NOLTENIUS). La viva discussió va subratllar la importància de continuar el tema.»
El cognom està mal transcrit —«Fernandez» per «Hernández»—, però el context no deixa dubte de qui hi parlava. Quinze anys després de la pregunta de Molera en Kolektado, l’apotecari de Sant Pau d’Ordal la portava al ple del congrés mundial, a València.
I encara una tercera cosa va passar ací. En aquell congrés, la vintena de dones que havien rebut el premi Klara Silbernik van entregar, per iniciativa pròpia, un diploma d’honor a Teresa Massana de Yzal —la dona per qui existia el premi—. «Vaig veure el diploma en honor de la senyora Maria Teresa Massana de Yzal en el museu…», li recorda l’entrevistador en 1995. «Va ser iniciativa de la vintena de premiades amb motiu del Congrés Universal de València en l’any 1993.»
El Valencia Luno el va seguir trobant per ací els anys següents. En la trobada de Castelló de 1994, «esperantistes benvinguts de Catalunya: els senyors Hernández Yzal, amos del Museu d’Esperanto de Sant Pau d’Ordal»; va donar al representant de l’ajuntament un exemplar de La vida de Zamenhof en castellà. En el 7é Congrés Internacional d’Esperanto de València, en juliol de 1997, va rebre una placa commemorativa «com a reconeixement del treball constant i entusiasta per l’esperanto». I en març de 2002, el butlletí li va dedicar la pàgina 9 sencera, amb la seua fotografia al costat de les de Jesús Raposo i Félix Navarro Clemente, sota el títol «Sempre en la nostra memòria».
De 6.577 títols a 14.143
El compte de com va créixer l’obra es pot seguir any per any.
Novembre de 1990. Primera publicació pròpia del grup: un únic número de quatre pàgines, Periodaĵoj en aŭ pri Esperanto kaj aliaj planlingvoj, editat a Budapest com a suplement d’Eventoj. Hi presenten la distribució lingüística de 6.577 títols (el 91,14 % en o sobre esperanto) que, segons el fitxer d’aleshores, sumaven 29.306 col·leccions anuals. Eixe exercici els va fer prendre una decisió: d’ara en avant, només publicacions d’esperanto.
1992. El Museu Espanyol d’Esperanto publica a Sant Pau d’Ordal l’Inventaro de planlingvistikaj periodaĵoj, primera part de la bibliografia, compilada pels tres membres del Rondo.
1993-1995. Periodaĵoj, a Budapest. Ací les xifres dels mateixos autors no quadren, i val més dir-ho que triar-ne una: en el seu balanç d’Eventoj de juny de 1996, Máthé parla de 33 números, 110 pàgines i més de 9.800 publicacions registrades; en la reconstrucció de 2007 compta 30 números i una llista de 8.735 títols; i el pròleg de la bibliografia, firmat en 2007 per Máthé i Molera, diu «més de 10 mil». Cap font explica la diferència.
2002. Mor Hernández Yzal. Máthé i Molera continuen. Es crea, dins de l’Associació Universal d’Esperanto, la Fundació Bibliogràfica Luis Hernández Yzal, gràcies a les famílies dels tres.
El mètode canvia: ara van a les biblioteques. «Això va ocórrer en forma de visites a biblioteques importants d’esperanto, en primer lloc l’IEMW de Viena. A més vam adquirir catàlegs de publicacions periòdiques de biblioteques esperantistes conegudes. La nostra informació es va enriquir en un 50 %, comptant només els títols.» I cada entrada creix: subtítol, editors, llocs i països, anys d’aparició amb precisió de mes, extensió, format, tècnica d’impressió, els noms de tots els qui hi van col·laborar —iniciador, fundadors, redactors, amb les dates d’entrada i d’eixida— i el codi de localització en el Museu Internacional d’Esperanto de Viena, la Biblioteca Alemanya d’Esperanto d’Aalen, la biblioteca Hodler de la UEA i el mateix Museu Espanyol d’Esperanto.
2007. Máthé presenta la primera versió a Espanya, a principis d’octubre, dins de la Setmana Cultural, i després en el col·loqui Planlingvaj bibliotekoj kaj novaj teknologioj de Viena. Comptava traure el volum en paper per al Congrés Universal de Białystok (agost de 2009), amb Humphrey Tonkin i Detlev Blanke com a revisors.
2010-2019. Bibliografio de periodaĵoj en aŭ pri Esperanto, amb el subtítol «In Memoriam Luis Hernández Yzal». La versió en línia, actualitzada el 19 de març de 2019, té 14.143 entrades i 1.159 pàgines.
La portada de la versió en línia de 2019, amb la creu davant del nom de Hernández Yzal i el segell de la Fundació Bibliogràfica que porta el seu nom.
Cada entrada pot ser una revista important o pot ser un full. La número 7 diu, sencera: «ABC Universala Heroldo de ĉiuj kolektantoj. Královice (CS/CZ), 1947-1948. 5 números.» Això és tot el que se’n sap, i és tot el que en quedarà.
Hi havia un segon volum planificat, i el seu subtítol havia de ser «In Memoriam Ramon Molera Pedrals»: 800 o 900 pàgines amb les revistes en llengües nacionals que portaven seccions, cròniques o cursos d’esperanto, més l’índex de les vint-i-cinc o trenta mil persones que apareixen en el primer volum. En 2007, Máthé ja en tenia més de sis mil títols fitxats i calculava que només buidar les revistes de la seua pròpia casa li demanaria un any i mig. Va morir el 14 de setembre de 2015. El segon volum no ha eixit.
La resposta a la pregunta de 1978
Queda contestar el que Molera es preguntava en aquell full ciclostilat de novembre de 1978.
El Museu d’Esperanto de Subirats —el nom actual de la col·lecció de Sant Pau d’Ordal— va estar obert al públic fins a finals de 2019. En 2021 el fons documental es va traslladar a l’arxiu municipal de Subirats, i el 6 de juliol de 2024 es va inaugurar en l’ajuntament de Sant Pau d’Ordal el Centre de Documentació de l’Esperanto. La col·lecció es calcula en uns 25.000 documents i continua sent la biblioteca esperantista més gran de l’estat.
O siga: no va acabar en un soterrani. Encara es pot consultar, i el codi «HEM» que apareix milers de vegades en la bibliografia de 2019 continua apuntant a un lloc real.
Val la pena veure el detall del final: el catàleg del museu de Subirats es consulta hui amb OpenBiblio, el programa lliure esperantitzat per Ana Manero, el mateix que fan servir la Federació Espanyola, la Biblioteca Molera de Moià i la nostra pròpia biblioteca per al préstec als socis. La xarxa que Molera demanava en 1978 —«si actuàrem en equip»— existix, quaranta-huit anys després, en forma de catàlegs que parlen entre ells.
I la frase que ho resumix tot continua sent la que Hernández Yzal li va dir a Rotsaert una vesprada d’octubre de 1995, quan li van preguntar per què guardava targetes de visita i monedes al costat dels incunables del moviment:
«Opine que he de conservar-ho tot. Tot servix.»
Fonts
Totes les traduccions de l’esperanto al valencià són pròpies.
- Ramon Molera, Kolektado, núm. 0, novembre de 1978. Primer número del butlletí, amb el programa de cooperació entre col·leccionistes, la llista de trenta catàlegs de referència, la proposta de catàleg general per al centenari i la secció «Assumpte per a pensar».
- Rondo Takács, Periodaĵoj. Bibliografia organo de Rondo Takács, núm. 1, juliol de 1993. Els sis objectius, les tres adreces, la petició dels dos quilos, la nota necrològica de César Vanbiervliet i la nota dels vint-i-cinc anys del Museu Espanyol d’Esperanto.
- Roland Rotsaert, entrevista a Luis Hernández Yzal, feta a Sant Pau d’Ordal l’octubre de 1995 durant una estada d’una setmana.
- Árpád Máthé, «Bibliografio de periodaĵoj en aŭ pri Esperanto», en Planlingvaj bibliotekoj kaj novaj teknologioj. Aktoj de la kolokvo en Vieno, 19-20 oktobro 2007, ed. Detlev Blanke, Rotterdam, UEA, 2009, pàg. 51-53.
- Árpád Máthé, Eventoj, núm. 103, 1 de juny de 1996.
- Luis M. Hernández Yzal, Árpád Máthé i Ana Maria Molera, Bibliografio de periodaĵoj en aŭ pri Esperanto, versió en línia actualitzada el 19 de març de 2019, amb el pròleg dels coeditors.
- Valencia Suno, butlletí del 78é Congrés Universal d’Esperanto, València, 24-31 de juliol de 1993.
- Del nostre arxiu: Valencia Luno núm. 4 (1970) per a la crida a visitar el museu; Valencia Luno de 1983 per a la necrològica de Ramon Molera, de 1994 per a la trobada de Castelló, de 1997 per a la placa del congrés de València, de març de 2002 per a l’obituari i de maig de 2002 per a la llista de carrers i monuments esperantistes.
- Museu d’Esperanto de Subirats i Turisme de Subirats per a la història de l’edifici i el destí actual del fons.
Llegir en:
Aquesta entrada encara no té cap comentari. Sigues la primera persona a comentar-la des del fedivers.