Don Félix Navarro conta com va arribar a l’esperanto

L’entrevista del Boletín de la Federació Espanyola d’Esperanto, maig-juny de 1982

En 1931, un mestre de vint-i-dos anys destinat a Sollana es preparava una oposició quan algú li va posar a les mans un llibret que es deia La llave del Esperanto. Cinquanta-un anys després, el butlletí de la Federació el feia contar com havia anat. La resposta és la biografia esperantista de Félix Navarro Clemente —«don Félix» per a tres generacions d’alumnes de València— i, de passada, la crònica de com s’ensenyava esperanto en este país quan no hi havia ni materials ni diners ni permís.

El cor infantil escolar «Esperanto» i el seu mestre, al carrer, el dia del certamen de nadales. La fotografia il·lustrava l'entrevista al Boletín de la Federació Espanyola d'Esperanto núm. 251 (maig-juny de 1982) amb el peu «Nia samideano kaj siaj gelernantoj okaze de Kristnaskkanta konkuro» — «El nostre company i els seus alumnes amb motiu del concurs de nadales».

Què és este document

Cada any, des de 1980, el Boletín de la Federació publicava una entrevista sota el títol «Esperanto sur lia vojo» —«L’esperanto en el seu camí»—. No era una secció innocent: la sèrie anticipava, encobertament, el nom de la premiada amb el premi «Klara Silbernik», que Luis M. Hernández Yzal havia creat en 1975 per a recompensar simbòlicament la dona d’un esperantista destacat, amb una medalla gravada amb el bust de la dona de Zamenhof. El mateix butlletí ho explicava en el número següent. L’entrevistat de 1982 va ser don Félix; la premiada, la seua dona —aquella alumna del curs de Gandia de 1933 que ell mateix esmenta en la resposta.

L’entrevista ocupa les pàgines 4 a 6 del número 251 (maig-juny de 1982) i la firma «V. H. Ll.». Està escrita en esperanto: ací la donem traduïda al valencià, i la versió en esperanto d’esta entrada conserva el text original.

L’entrevista

Hui presentem, sota eixe títol, un company entusiasta que durant molts anys ha ensenyat Esperanto sense parar en diverses ciutats, alhora que feia conéixer als seus alumnes l’esperit humanista de la llengua de Zamenhof, la seua Idea Interna. Es tracta del nostre bon amic, el professor jubilat senyor Félix Navarro Clemente, de València, que, malgrat els seus 73 anys, es mostra mentalment àgil davant les nostres preguntes. El senyor Navarro dedica de bon grat tot el temps de què disposa a la difusió de l’Esperanto, cosa que, segons diu ell, li fa l’efecte d’un medicament rejovenidor. Vet ací els records del seu protagonisme esperantista:

Voldríeu descriure la història de la vostra vida esperantista? Sí, de molt bon grat. L’any 1931 exercia a Sollana, un poble prop de València. No recorde com, algú em va donar l’anomenada clau, La llave del Esperanto. Aleshores em preparava per a l’ascens de categoria oficial. Encara que no tenia temps lliure, vaig fullejar el llibret i em va cridar l’atenció. Després vaig aprendre tot sol la Llengua Internacional amb el Curso Práctico de Esperanto, escrit per R. Duyós i V. Inglada, editorial J. Espasa.

El primer curs d’Esperanto el vaig fer a Utiel, a l’estiu, a la institució Cambra Agrícola. En aquella ocasió em va presentar el delegat d’UEA d’allí, el senyor Generoso Planells. En Gandia, l’any 1933, vaig portar dos cursos d’Esperanto: el primer, per als meus joves col·legues —deu mestres interins—, on vaig conéixer una senyoreta que amb el temps va ser la meua promesa, i després la meua actual dona; el segon el vaig explicar a l’«escola nocturna», amb llicència per a això del seu director. A més, vaig participar en una campanya setmanal de propaganda de l’Esperanto per «Radio Gandía», on em vaig fer amic del destacat company Rafael Vizcaíno. Però va ser durant el congrés internacional de SAT, celebrat a València l’any 1934, quan, encisat per la utilitat pràctica de l’Esperanto i conscient del bé que la seua Idea Interna comporta implícitament per a la humanitat, em vaig entusiasmar al màxim per la llengua, i des d’aleshores he sembrat, sembre i sembraré amb més constància la creació zamenhofiana, que he donat a conéixer com a professor de cursos. Amb el mateix objectiu, després d’un treball obstinat i pacient, vaig aconseguir anar publicant el meu curs d’Esperanto al butlletí de l’important «Caixa d’Estalvis de València», institució que té milers d’empleats.

A València, on em vaig traslladar l’any 1953, les quatre parets de l’escola on feia classe estaven completament cobertes de postals i cartes dels cinc continents. Eixa correspondència, rebuda pels meus alumnes d’Esperanto, va resultar pedagògicament molt útil per a donar a conéixer el país corresponent als meus deixebles de l’ensenyament general bàsic. D’eixa activitat meua aïllada per l’Esperanto no en sabia res cap company valencià, fins que un dels meus «alumnes de comptabilitat» de l’«escola nocturna» (també els dedicava un quart d’hora d’Esperanto), un jove molt xarrador, va visitar el Grup Esperanto de València. Va sorprendre tothom parlant el nostre idioma, però encara més quan va explicar que aprenia Esperanto a l’«escola nocturna» de la institució d’allí «Patronato de la Juventud Obrera».

Eixa anècdota em va fer contactar amb el Grup Esperanto local, i des d’aleshores el meu cor infantil escolar «Esperanto» va participar cada any en l’aniversari del naixement del nostre Mestre (vegeu al Boletín de la HEF, gener-febrer de 1970, pàgina 13) fins a la meua jubilació, l’any 1973. Amb el mateix cor infantil «Esperanto», i amb la intenció de fer propaganda de la llengua, vaig tindre l’alegria de concursar, amb una peça musical adequada titulada «La tago de la Kristnask’», al Concurs de Nadales que s’organitzava oficialment al «Teatro Principal de Valencia».

Com heu dit, heu ensenyat la Llengua Internacional en llocs diversos. ¿Voleu contar-nos la vostra experiència i la vostra opinió sobre tot el que té a veure amb els cursos d’Esperanto? Sí. És comprensible que cada professor de cursos d’Esperanto tinga la seua pròpia manera d’ensenyar i el seu sistema preferit. Personalment he experimentat que les lliçons s’han de presentar tan fàcilment com siga possible, perquè els alumnes les comprenguen de seguida. Els exercicis, orals o escrits, que siguen tan vius i alegres com es puga, i, naturalment, al màxim de simples. El professor demanarà, quan calga, una resposta col·lectiva sobre el significat d’alguna frase triada o d’algun acudit de la lliçó corresponent, per a encoratjar així els cursistes. A poc a poc, que es vagen repetint més sovint les respostes individuals. Aprendre de memòria cançons en Esperanto, amb text senzill, ajuda molt a adquirir el vocabulari necessari, igual que començar a escriure’s amb estrangers, ajudats al principi pel professor, que a més ha de procurar contínuament despertar-los l’entusiasme, cosa per a la qual ajudarà informar-los dels últims èxits de l’Esperanto, etc., a Espanya i a l’estranger.

Caldria preparar conscienciosament futurs ensenyants i, si és possible, professors d’Esperanto. Eixa tasca és de fet molt difícil, fatigosa, i exigix molt de temps, amb esperantistes de bona voluntat disposats a oferir hores estimades de la seua vida, gratis, pel nostre alt ideal. Seria modèlic, òptim, que cada ensenyant posseïra amb mèrit el diploma d’Esperanto de professor, però sempre i a tot arreu, per desgràcia, no es disposa per exemple d’un… Andreo Cseh o semblants! A Xest s’hi va ensenyar Esperanto… ¿algun professor universitari? No: un simple llaurador, el recordat Francisco Máñez, que va esperantitzar tot el poble!

Per això, després de la meua primera lliçó, sempre dic als meus alumnes: si penseu que l’Esperanto mereix ser difós, convideu els vostres amics interessats a vindre a classe; però si per alguna raó no poden vindre, aleshores expliqueu-los vosaltres mateixos, segons el que en sabeu, esta lliçó, i continueu endavant — i per això us anomene simbòlicament professors. Sobre l’aplicació reeixida d’eixe procediment puc citar uns quants llocs: Bunyol, Manises, Universitat Laboral de Xest…

¿Voleu descriure alguna altra anècdota de la vostra vida esperantista? Sí, va passar a Mallorca. Uns alumnes del Col·legi Nacional de Rafelguaraf (València) viatjaven per celebrar que havien acabat els estudis. Allí es van trobar amb uns joves japonesos. Amb somriures i molta simpatia es van saludar els uns als altres. Una japonesa guapa va fotografiar el grup. […] va demanar l’adreça de la xica espanyola. Jo hi era i vaig aprofitar l’ocasió per a parlar de la utilitat de la Llengua Internacional.

Oportunament, esta jove va rebre una fotografia amb un escrit japonés en un tros de paper. Però ¿què significaven aquells signes estranys? ¿Qui desvelaria el misteri? Un assumpte irresoluble per a moltíssimes persones, però un problema molt fàcil per a qualsevol esperantista.

Els joves, curiosos, van recordar que jo parle Esperanto. Em van enviar aquell paper enigmàtic. En un anuari vaig buscar una adreça, vaig escriure al Japó i de seguida vaig rebre una carta llarga, gentil i amable, a més de la solució de l’enigma: L’ADREÇA DE LA QUI L’HAVIA ENVIAT!

¿Quin missatge enviaríeu als esperantistes del nostre país perquè col·laboren de la manera més positiva a l’oficialització final de l’Esperanto a Espanya? A molts companys els recomanaria la lectura de la poesia zamenhofiana «La Vojo». Després de rellegir-la i meditar-la, que cadascú actue en conseqüència. Que l’Esperanto siga per a nosaltres com l’aire, que es necessita per a viure. Que cadascú s’esforce a introduir la nostra llengua en tots els ambients: escoltes, Creu Roja, partits polítics, escoles, instituts, etc. Cal fer créixer sí o sí el nombre de companys, perquè siga enorme. Aleshores, només aleshores, les institucions oficials reconeixeran la nostra força, la nostra importància, cosa que en última instància farà que el Govern considere positivament l’oficialització de la Llengua Internacional.

Finalment, pregaria que cada company, individualment, pense i es responga estes preguntes: 1) ¿De veres opine JO (jo, no els altres!) que el nostre idioma és útil i alhora porta un ideal noble?; 2) ¿Què faig JO per a difondre’l?; 3) ¿Què podria fer JO amb eixe fi?; 4) ¿Per què no ho faig JO? (perquè qui vol, pot!); 5) Així doncs, que JO siga…

Va entrevistar V. H. Ll.

«S-ro Navarro Clemente kaj edzino» — el senyor Navarro Clemente i la seua dona—, la fotografia que obria l'entrevista. La reproducció del butlletí té la cara d'ell redibuixada a mà: el semitò es va perdre en la impressió i algú li va tornar a traçar els ulls, les celles i el perfil.

El que els papers confirmen

Quasi tot el que conta don Félix es pot seguir en altres documents, i això és poc freqüent en un testimoni de memòria dictat als setanta-tres anys.

• Els cursos del Patronat els va reconéixer la Federació el 18 de desembre de 1971, quan li va donar el premi «Francisco Máñez» —el llaurador de Xest que ell cita en esta mateixa entrevista— «per la seua destacada contribució a la difusió de l’Esperanto com a ensenyant de la nostra llengua a les Escoles del Patronat de la Juventud Obrera de València, durant més de vint anys consecutius».
• El cor infantil ix als butlletins locals de 1969 i 1970 dirigint la missa cantada en esperanto de la festa de Zamenhof, i en desembre de 1960 els xiquets del curs del Grup Escolar «Teodoro Llorent» ja declamaven en esperanto, presentats per ell.
• La remissió que ell mateix fa al Boletín de gener-febrer de 1970, pàgina 13, és exacta: allí hi ha la fotografia del president Juan Devís entregant-li el pergamí d’agraïment del Grup, amb el doctor Rafael Herrero al costat.
• L’alumne xarrador no té nom als papers, i probablement no el tindrà mai.

El que l’entrevista no diu, perquè encara no havia passat, és que quatre anys després don Félix es posaria davant d’un micròfon: des de març de 1986 va escriure i presentar Esperanto en la radio a Ràdio Klara, del qual es conserven deu programes amb la transcripció sencera. Ni que ompliria el butlletí del grup de partitures copiades a mà, ni que en 1987 el Grup li publicaria el Curso práctico elemental de Esperanto. Tenia setanta-huit anys quan va començar a la ràdio i vuitanta-quatre quan va traure l’Esperanta kanzonaro.

Si teniu materials, fotografies o records de don Félix —o vau ser alumne seu—, escriviu-nos.

Fonts: Boletín de la Federació Espanyola d’Esperanto núm. 251 (maig-juny de 1982), pàg. 4-6, entrevista «Esperanto sur lia vojo» firmada «V. H. Ll.», d’on ix el text i les dos fotografies; núm. 255 (gener-febrer de 1983), pàg. 8, per al premi «Klara Silbernik» i el seu funcionament; núm. 189 (gener-febrer de 1972), pàg. 5, per al premi «Francisco Máñez»; núm. 177 (gener-febrer de 1970), pàg. 13, per al pergamí. Valencia Luno núms. 12 (desembre de 1960), 3 (1969) i 4 (1970). Els butlletins de la HEF són consultables a Gazetoteko. La traducció de l’esperanto és nostra; el text original es conserva a la versió en esperanto d’esta entrada. Els punts suspensius entre claudàtors marquen una línia que la impressió del butlletí va deixar il·legible.

Entrada incorporada retrospectivament l’1 de setembre de 2026. La data de l’entrada correspon al document original.