La llengua zombi: vint anys de Jorge Camacho desmuntant l’esperantisme des de dins

La crítica més dura que ha rebut el moviment esperantista no ve de fora. La va escriure, en esperanto i durant més de vint anys, un dels millors poetes que ha tingut la llengua. En 2013 Jorge Camacho va publicar «La zombia lingvo» i va dir que fem d’esperantistes per inèrcia, que l’activisme funciona com un placebo i que el moviment dedica el temps a conservar estructures fossilitzades. Eixe mateix any, UEA li donava el seu diploma d’activitat artística destacada. I Camacho no se’n va anar: ha continuat escrivint poesia en esperanto durant tot este temps —encara que en 2026 ens diu que ara com ara ja no escriu poemes en cap llengua.

A l'esquerra, retrat de Jorge Camacho, ulleres sense muntura, mirant cap a un costat. A la dreta, la seua citació en esperanto: «Ni esperantumas simile kiel antaŭ 50, 75 aŭ eĉ 100 jaroj… kaj nur niaj aktivaĵoj plu tenas ĝin viva, fikcie, inercie, zombie (sen)viva», amb les dues últimes paraules en verd.

Qui és Jorge Camacho

Convé començar per ací, perquè el que ve després s’entén d’una altra manera segons qui ho diga.

Jorge Camacho Cordón va nàixer a Zafra, a Extremadura, el 18 de novembre de 1966. Als anys noranta va formar part del grup de poetes que la crítica coneix com l’Escola Ibèrica, que es donà a conéixer amb el volum col·lectiu Ibere libere (Viena, 1993) al costat de Gonçalo Neves, Miguel Fernández i Miguel Gutiérrez Adúriz («Liven Dek»). Des d’aleshores ha publicat una desena llarga de poemaris originals en esperanto —Celakantoj i Saturno (2004), Eklipsas (2007), Koploj kaj filandroj (2009), La silika hakilo (2011), En la profundo (2013), Strangaj spikoj i Palestino strangolata (2016), Brulvunde (2017), Gadir (2025)—, ha traduït Borges a l’esperanto i ha sigut una de les veus habituals de Beletra Almanako, la principal revista literària de la llengua.

No és, per tant, un crític extern ni un desertor ressentit. És algú que ha dedicat dècades a fer literatura en esperanto, i el moviment ho ha reconegut: en 2013 va rebre de UEA el Diploma d’Activitat Artística Destacada, una distinció que la federació espanyola va recollir al seu butlletí, i en 2016 el 75é Congrés Espanyol d’Esperanto, celebrat a Herrera del Duque, va dedicar una festa i un homenatge a la literatura, a l’Escola Ibèrica i, entre altres escriptors, a ell. En eixe mateix congrés hi feia conferències.

Fora de l’esperanto, i segons la fitxa que li va dedicar el butlletí de la federació espanyola en 2008, es guanya la vida interpretant per a la Unió Europea des de l’anglés, el finés i el portugués —un detall que convé retindre, perquè quan més avant discutisca si aprendre esperanto canvia la vida d’algú, posarà com a contraexemple la seua pròpia experiència amb el finés.

Això és el que fa interessant la seua crítica: no és la d’algú que se’n va, sinó la d’algú que es queda.

«Zombi» no vol dir «mort»

La paraula li ve d’una entrevista al poeta i assagista Jorge Riechmann, que parlava de «conceptes zombis, que semblen vius, que signifiquen el mateix que fa mig segle —però no és així»; l’exemple de Riechmann era la paraula progrés.

Camacho hi veu dues direccions oposades. Des de fora, l’esperanto sembla sorprenentment viu: la gent normal s’estranya quan sap que ix un llibre nou en esperanto o que hi ha un concert de rock, perquè donaven la llengua per enterrada i resulta que encara es mou. Des de dins, en canvi, la impressió és la contrària:

En la dudekunua [jarcento], la ekstera vesto de la afero restas grandparte la sama […]: simboloj, flago, himnoj; Zamenhof-kulto; finvenkismo; landaj kaj internaciaj asocioj; naciaj kaj internaciaj kongresoj; la ĉiamaj diskuttemoj; neologismofobio ktp.

En el segle XXI, el vestit exterior de la causa continua sent en gran part el mateix […]: símbols, bandera, himnes; culte a Zamenhof; finvenkisme; associacions nacionals i internacionals; congressos nacionals i internacionals; els temes de discussió de sempre; neologismofòbia, etcètera.

I d’ací la frase que ha fet fortuna:

Ni esperantumas simile kiel antaŭ 50, 75 aŭ eĉ 100 jaroj, kredante nian aferon same reala kiel tiam, kvankam kerne ĝi jam mortis antaŭ tre longe, kaj nur niaj aktivaĵoj plu tenas ĝin viva, fikcie, inercie, zombie (sen)viva.

Fem d’esperantistes igual que fa 50, 75 o fins i tot 100 anys, creient que la nostra causa és tan real com aleshores, encara que en el nucli va morir fa moltíssim de temps, i només les nostres activitats la mantenen viva: fictíciament, per inèrcia, zombi-viva.

El límit que ell mateix es posa

Immediatament després, Camacho fa una cosa que la majoria dels crítics no fan: relativitza la seua acusació. Recorre a la llei de Sturgeon —el 90% de la ciència-ficció és merda, segons l’escriptor Theodore Sturgeon, que afegia que pel mateix criteri també ho és el 90% del cine, de la literatura o dels productes de consum— i conclou:

Simile ni povus diri ke, jes ja, Esperanto zombias, sed ke ankaŭ 90% de ĉio niamonda montriĝas kompareble zombia, aŭ eĉ pli!

De la mateixa manera podríem dir que sí, que l’esperanto zombieja, però que també el 90% de tot el nostre món resulta comparablement zombi, o encara més!

L’exemple que posa és l’Església catòlica. I acaba el capítol amb una frase honesta: «Do kion ni faru? Mi mem ne scias» —¿i què hem de fer? Jo mateix no ho sé.

El satisfactori, el placebo i la concessió

La part que més va escoure és la següent. Camacho proposa que l’esperantisme funciona com un kontentigilo, un satisfactori de necessitats psíquiques —en particular la necessitat d’actuar per un món millor i més just— i que, com a tal, és un succedani de l’acció real:

Aktivi en Esperantujo estas agado placebe kontentiga por la psiko de individuo teorie ema al pli justa mondo.

Militar en Esperantujo és una activitat que satisfà com un placebo la psique d’un individu teòricament inclinat a un món més just.

La comparació que fa és amb Greenpeace o Amnistia Internacional, i el resultat no li ix afavoridor: parla d’una activitat «grandparte senefika kaj, feliĉe, ankaŭ nenoca», en gran part sense efecte i, per sort, també inofensiva.

Ara bé, i això és el que sol quedar fora dels resums: immediatament concedix que hi ha una cosa que l’esperanto sí que produïx de veres.

Tamen ni ne forgesu ke la praktika aktivado konsistas el ofta uzado de internacia lingvo, el konstanta rilatado kun alinacianoj ktp. Do ni tamen iel realigas la utopion de kosmopolitismo, mondcivitanismo aŭ mondanismo — jen nia evidenta, kaj eble sola, efektiva kontribuo.

Però no oblidem que l’activitat pràctica consistix en l’ús freqüent d’una llengua internacional, en la relació constant amb persones d’altres nacions, etcètera. O siga que d’alguna manera sí que realitzem la utopia del cosmopolitisme —la nostra aportació evident, i potser l’única, efectiva.

Quan un lector li va replicar en el fil de comentaris, Camacho ho va confirmar sense matisos: «laŭ mi, la kerno de esperantismo estas tio kion tradicie oni nomis kosmopolitismo, mondcivitanismo, mondanismo» —per a mi, el nucli de l’esperantisme és el que tradicionalment s’ha dit cosmopolitisme.

El cosmopolitisme no és el que Camacho desmunta: és el que salva.

L’activisme que no és un placebo: Palestina

Ací convé aturar-se, perquè hi ha una part de Camacho que no s’amaga i que il·lumina l’argument anterior. Si l’esperantisme és, com ell diu, un succedani de l’acció política real, la pregunta òbvia és què fa ell amb l’acció política real. La resposta està publicada: la causa palestina i la crítica del sionisme travessen la seua obra recent.

En 2016 va publicar el poemari Palestino strangolata —Palestina estrangulada—, un llibre sencer sobre el conflicte, a l’editorial francesa MAS. I en abril de 2024 va publicar al seu blog «La senlima okupacio», un text llarg i carregat de notes al peu que és una refutació punt per punt d’un article aparegut dins del moviment.

El llibre no s’ha quedat quiet. En 2026 n’ha eixit una segona edició, revisada i ampliada, a l’editorial Espero, presentada al Congrés Universal de Grècia, que incorpora al poemari textos en prosa —entre ells «La senlima okupacio» mateix— i un poema de Mohammed Abu Mughessib. En castellà, Palestina estrangulada va eixir en 2018 a Calumnia Edicions, amb pròleg de Santiago Alba Rico, i en desembre de 2023 en una segona edició revisada i ampliada a CantArabia; hui figura també al catàleg de Loto Azul.

L’article que refuta és «Milito inter Israelo kaj Hamas», d’Amri Wandel, publicat en el número 314 de Kontakto (2023:3), p. 8-9, a petició del redactor. Wandel era en aquell moment vicepresident de la Universala Esperanto-Asocio; no forma part de la junta actual, la de 2025-2028. No hem llegit l’article de Wandel: el coneixem per la refutació de Camacho i per les cròniques que va generar, i això vol dir que no podem descriure’l amb les seues paraules.

Camacho qualifica el text de Wandel de propaganda sionista, militarista i procolonialista. Entre altres retrets, li critica presentar els fets com una «guerra», començar el relat el 7 d’octubre de 2023 sense el context anterior i justificar l’actuació israeliana a Gaza, que ell qualifica de genocidi; i arriba a preguntar-se per què Wandel i l’Esperanto-Ligo en Israelo no són expulsats de UEA. No podem comprovar si eixa caracterització de l’article de Wandel és fidel, perquè no hem pogut consultar l’original: els números recents de Kontakto només es descarreguen amb compte de soci de UEA. Tot el que ací es diu sobre el contingut de Wandel, doncs, ve del seu adversari. Sobre per què s’hi va posar, diu això:

Mi ja ne estas fakulo pri la temo, ankaŭ ne judo nek palestinano […], sed nepras refuti ankaŭ en Esperantujo la abomenindan argumentaron de Wandel kaj similuloj.

Jo no sóc cap expert en el tema, ni tampoc jueu ni palestí […], però cal refutar també dins d’Esperantujo l’abominable argumentari de Wandel i dels qui són com ell.

Eixe «també dins d’Esperantujo» és el que ens interessa ací. No és una polèmica que li vinga de fora i que arrossegue a la llengua: és una polèmica que té lloc dins del moviment, entre l’aleshores vicepresident de UEA i un dels seus poetes, i en les revistes del moviment. La redacció de Kontakto, ja amb Karina Oliveira al capdavant, va acabar enllaçant la rèplica de Camacho des d’un número posterior.

Nosaltres no prenem partit en el fons de l’assumpte i no és la nostra faena fer-ho. El que sí que és pertinent per a este article és la coherència: el mateix home que diu que militar en Esperantujo és un placebo dedica el seu temps i la seua poesia a una causa política que considera real i urgent, i quan escriu sobre ella ho fa en esperanto i dins de les publicacions del moviment. Es compartisca o no la seua posició, això no és la conducta de qui ha deixat de creure en la llengua: la nostra lectura seria una altra: no pareix la conducta de qui ha deixat de creure en la llengua, sinó la de qui ha deixat de creure que la llengua haja de ser la causa.

La segona vida

Per a explicar per què les crítiques internes provoquen reaccions tan agres, Camacho recorre a dues imatges. La primera la va escriure en 2010 presentant un número de Beletra Almanako: Esperantujo com una heterotopia en el sentit de Foucault, un lloc físic on es concreta una utopia, com una caseta de jocs infantil o un teatre. La segona és més punyent: Esperantujo com una segona vida, comparable al món virtual Second Life.

Havi tian duan, eskapan vivon prezentas kelkajn avantaĝojn, kaj ajnaj kritikoj minacantaj ĝian pluekziston devas esti firme rebatitaj, anatemitaj.

Tindre eixa segona vida, escapista, presenta alguns avantatges, i qualsevol crítica que n’amenace la continuïtat ha de ser fermament rebatuda, anatemitzada.

D’ací passa a l’autoengany, que fonamenta en Robert Trivers i Steven Pinker: un placebo només funciona si qui el pren no sap que ho és. I d’ací a les certeses, a partir del filòsof noruec Peter Wessel Zapffe: creure que hi ha un problema lingüístic mundial i que l’esperanto el resol és una àncora existencial com ho és la fe en un déu, en una nació o en una parella.

Eixa és, precisament, la raó per la qual Camacho creu que Tazio Carlevaro s’equivoca quan pronostica que en 2045 el moviment quedarà reduït a quatre persones majors: mentres la gent necessite àncores, l’esperanto continuarà atraient-ne.

El fet simple: avorriment

I després de tota l’arquitectura conceptual, arriba el capítol més desarmant de tots, titulat «La simpla fakto». Camacho reconeix que a les raons anteriors els falta la principal:

Esperantujo vekas en mi nur indiferenton, apation, enuon, lacon… Mi lacas kaj enuas, atingis la limon.

Esperantujo em desperta només indiferència, apatia, avorriment, cansament… Em canse i m’avorrisc, he arribat al límit.

Ho compara amb una altra cosa que li ha passat: de jove devorava novel·les de ciència-ficció i ara amb prou faenes acaba una novel·la mitjana. No és depressió general, aclarix, sinó saturació sobre un assumpte concret. I data l’inici de la crisi amb precisió: just després del Congrés Espanyol d’Esperanto de maig de 2013.

Sobre això afig una precaució que li hem de reconéixer, i que val la pena copiar:

Temas pri io, kio okazas al mi, nun, kaj do mi ne prezentas tiun simplan fakton kiel principon aplikindan al aliaj esperantuloj. Ĉiu iras, kiel saĝ’ al li diras.

Es tracta d’una cosa que em passa a mi*,* ara*, i per tant no presente eixe fet simple com un principi aplicable als altres esperantistes. Cadascú fa el que li dicta el seny.*

Una crítica que travessa més de vint anys

«La zombia lingvo» no és una ocurrència de 2013. És l’article on cristal·litza una línia que travessa la seua obra, i que es pot resseguir amb dates.

1999 — La liturgio de l’ foiro. El títol és un joc de paraules que es perd en traducció: la foiro no és una fira qualsevol, és Literatura Foiro i la seua cooperativa, el nucli que havia impulsat el raŭmisme i que acabaria fundant l’Esperanta Civito. El llibret és una exegesi, línia a línia i bastant sarcàstica, del Manifest de Rauma de 1980 i dels textos doctrinals que en van eixir. La tesi és que un manifest s’havia convertit en litúrgia: comentant la cinquena tesi sobre les trobades i la «missió» dels centres culturals, escriu «temas pri la liturgio de l’ foiro; kaj la kvintezon oni devas mantri» —això és la litúrgia de la fira, i les cinc tesis s’han de recitar com un mantra.

El que ja anuncia el que vindria després és la nota que l’encapçala. Camacho hi avisa que dos editors de revistes esperantistes li havien recomanat que no el publicara en forma de llibret:

Bonvolu do legi ĝin ne kiel artikolon por la ĝenerala publiko, sed estiel privatan leteron, kiun mi sendas al diversaj kolegoj kaj geamikoj.

Llegiu-lo, doncs, no com un article per al públic general, sinó com una carta privada que envie a diversos col·legues i amics.

El va publicar igualment, a Anvers, el març de 1999.

2001 — la dimissió i el poema. Aquell any deixà l’Acadèmia d’Esperanto, on havia entrat en 1992: així ho resumia el butlletí de la federació espanyola en 2008 —«en 1992 Camacho estis akceptita en la Akademion de Esperanto, sed rezignis en 2001»—, i així ho conta ell mateix. També publicà en Fonto un text del qual cita després estes línies:

Mi ja admiras la lingvon esperanto; sed la afero esperanto, kiun mi lastatempe opiniis «nobla hobio», nun, kiel hobio, oscedigas min.

Jo sí que admire la llengua esperanto; però la causa esperanto, que últimament em pareixia un «hobby noble», ara, com a hobby, em fa badallar.

Del mateix any és el poema «Trapezoj»: «Dudek jarojn mi dediĉis / al la kvadraturo de unu cirklo» —vint anys vaig dedicar a la quadratura d’un cercle.

2009 — La esperanta malpopolo. L’assaig on nega que existisca cap «poble esperantista»: la fórmula, diu, no es pot comparar amb «el poble palestí» sinó amb «el poble futbolístic» o «el poble filatèlic». I hi ha un apartat titulat literalment «Kial mi ne kabeis plene?» —per què no vaig marxar del tot?—, quatre anys abans del text del zombi:

Mi ne bezonis fornei parton de mia vivo, sed nur rekanali ĝin. Tro drastaj decidoj pli similas al fuĝo ol al solvo. […] Esperanto plu donas al mi ion, kion mi ne trovas aliie ajn: neracian senton de senpera aparteno al la mondo.

No em calia negar una part de la meua vida, sinó només recanalitzar-la. Les decisions massa dràstiques s’assemblen més a una fugida que a una solució. […] L’esperanto continua donant-me una cosa que no trobe enlloc més: una sensació irracional de pertinença directa al món.

I la frase que resumix tota la seua posició: «Sed mi ne plu proponas esperanton al la mondo, pri tio mi jam laciĝis antaŭ jaregoj. Mi simple plu uzas ĝin, ĉefe por verki» —però ja no propose l’esperanto al món, d’això em vaig cansar fa anys i panys; simplement continue usant-lo, sobretot per a escriure.

2012 — Nefermita poemo pri Esperanto kaj Esperantujo. Tot el diagnòstic de 2013, però en vers i un any abans. Hi ha l’avorriment («De svage longa tempo mi enuas pri la plejparto de Esperantujo»), hi ha la separació entre llengua i causa («La nudan lingvon mem mi ŝatas»), hi ha la datació al segle XIX i XX, i hi ha la resposta a per què continuem:

Kial tamen ni tiom esperantumas? Tutsimple, ĉar ni estas kaptitaj. […] Ni tiom esperantumas, do, pro inercio.

¿Per què, però, fem tant d’esperantistes? Molt senzillament, perquè estem atrapats. […] O siga que fem tant d’esperantistes per inèrcia.

I al final del poema apareix el que el reté, que no és cap idea sinó gent: «pluraj homoj brile junaj, novaj, inteligentaj, belaj, simpatiaj, entuziasmaj» —unes quantes persones brillantment joves, noves, intel·ligents, entusiastes. El poema es tanca declarant «sian nedemision, restemon, malkabeon» —la seua no dimissió, les ganes de quedar-se, el seu des-kabei.

2017 — Brulvunde. Quatre anys després del text del zombi, i molt més dur. El poema «Lingvo Internacia» torna literalment al vocabulari de 2013 i l’estira:

ĵargon’ surogata, placeba, hobia, zombia. […] malvasta kaĝo sen fermita pordo

argot succedani, placebo, de hobby, zombi. […] gàbia estreta sense porta tancada

L’última secció del poema, de tres línies, és el punt més negre de tot el recorregut: «lingva fenomeno jam aborta, grundo fru-mature malfekunda, erco elĉerpita» —fenomen lingüístic ja avortat, terra prematurament estèril, mineral esgotat. Encara que, també ací, ell mateix es posa el límit: «eble mi troigis, ja poetoj emas al troigoj» —potser he exagerat, que els poetes tendim a exagerar.

La discussió que va obrir

L’article de 2013 va generar un debat immediat a Libera Folio, i eixe debat és tan interessant com el text.

La resposta més elaborada va ser la de José Antonio Vergara, que discrepa del diagnòstic general —diu que percep signes de vitalitat— però concedix la part que més importa: que sí que hi ha ritus i trets ideològics ben zombis en l’ambient esperantista, i que hi destaca el finvenkisme. La seua proposta és una tercera via que anomena plivastismo, alternativa tant al finvenkisme («el dogma que l’esperanto haja de ser la segona llengua de tothom») com al raŭmisme: que el fenomen esperanto realment existent siga cada vegada més ample, en tots els sentits imaginables, sense mesurar-se contra una victòria final que no arriba.

Altres respostes van per altres camins: Andreas Kuenzli sosté que l’esperanto només tindrà oportunitat si abandona «la verda get(t)o» i el món exterior comença a usar-lo de veres; un lector conta que els seus coneguts li pregunten «Ĉu Esperanto ankoraŭ vivas?», que és exactament la zombieco vista des de fora que descrivia Camacho.

I va ser precisament per les reaccions que Camacho va ampliar l’article de Libera Folio fins a convertir-lo en «Motivoj por ne kabei», publicat en Beletra Almanako 19 en febrer de 2014. Els capítols sobre el satisfactori, el placebo, la segona vida, l’autoengany i les certeses són posteriors al debat: hi va afegir el que li van fer pensar.

Per què no va kabei

El títol del text de 2014 no és «motius per a marxar»: és «motius per a no marxar». I la resposta que hi dona és molt concreta:

Do, mi plu uzos ĝin same kiel mi plu uzos, divers-eme kaj diversgrade, aliajn lingvojn de mi konatajn: la finnan, la anglan, la francan, la portugalan, la ĉinan…

O siga que la continuaré usant igual que continuaré usant, amb més o menys ganes i en distint grau, les altres llengües que sé: el finés, l’anglés, el francés, el portugués, el xinés…

Això és el que separa Camacho de Kabe: no abandona la llengua, abandona l’obligació de justificar-la. Deixa de mesurar-la contra una promesa i la posa al costat de les altres llengües que sap. L’última línia del text, abans de les notes, és una frase que havia llegit feia poc: «Ne kredu ĉion kion vi pensas» —no et cregues tot el que penses.

On escriu ara

Camacho té una secció pròpia en la revista cultural digital Café Montaigne, titulada «Quemaduras», en plural. Allí hi ha els seus últims poemes, molts en presentació bilingüe.

Ell mateix, però, hi posa un punt i a part: «nuntempe mi povus diri ke mi ne plu verkas poemojn, nek en Esperanto nek en la hispana» —ara com ara podria dir que ja no escric poemes, ni en esperanto ni en castellà—, encara que guarda al calaix un llibre de poemes sobre la natura finlandesa que no ha eixit com a publicació independent. Són paraules seues, en un missatge del 5 de setembre de 2026.

El que en pensem

Fins ací, els textos. El que ve ara és lectura nostra i va marcada com a tal.

Camacho és incòmode perquè no es deixa arxivar en cap de les dues caselles còmodes. No és un enemic de l’esperanto —hi ha escrit deu poemaris— i tampoc és un dels nostres que s’ha equivocat: la seua crítica és específica, datada i argumentada, i qui la vullga rebatre haurà de fer-ho amb arguments i no amb la biografia de qui la fa.

A nosaltres ens sembla que la part més aprofitable del seu diagnòstic no és la paraula zombi, sinó la concessió. Si el cosmopolitisme practicat és l’aportació real i potser l’única, aleshores tot el que fem té una vara de mesurar molt clara: ¿això que estem organitzant posa gent de llocs distints a parlar entre elles d’alguna cosa que els importe? Si la resposta és que sí, és igual que no arribe cap victòria final. Si és que no, no la salva cap bandera.

I hi ha una segona cosa, més xicoteta i més pràctica, que ix del poema de 2012: el que el va retindre no va ser un argument, va ser gent concreta, «brile junaj», amb qui li abellia compartir el que escrivia. Això coincidix amb el que hem trobat en un segle de gent que se n’anava del moviment: els qui van tornar, van tornar per una persona, no per una campanya.

Fonts

• Camacho, Jorge. «La zombia lingvo», Libera Folio, 9 de maig de 2013 (còpia d’Internet Archive; l’URL original ja no respon). D’eixa còpia ixen també les intervencions de José Antonio Vergara, Andreas Kuenzli i la resta de participants en el fil, i la resposta del mateix Camacho.
• Camacho, Jorge. «Motivoj por ne kabei», Beletra Almanako 19, febrer de 2014. Citem per la còpia íntegra que l’autor va publicar al seu blog el 30 d’agost de 2016; no hem vist l’exemplar imprés de Beletra Almanako.
• Camacho, Jorge. «La esperanta malpopolo», publicat al seu blog el 30 de desembre de 2009 i recollit en el volum d’homenatge a Humphrey Tonkin La arto labori kune (2010).
• Camacho, Jorge. «Nefermita poemo pri Esperanto kaj Esperantujo», 26 de juliol de 2012; també en el poemari En la profundo.
• Camacho, Jorge. «Lingvo Internacia», del poemari Brulvunde (2017), reproduït en Heroldo de Esperanto núm. 2269.
• Camacho, Jorge. La liturgio de l’ foiro (Elementoj por ekzegezo), Progresema Esperanto-Forumo, Anvers, primera edició pública de març de 1999. Text complet en Project Gutenberg, amb el Manifest de Rauma i el suplement sobre el Pacte per l’Esperanta Civito.
• Camacho, Jorge. Article en Fonto, 2001, i el poema «Trapezoj». Els coneixem només per les cites que el mateix Camacho en fa en les notes de «Motivoj por ne kabei»; no hem localitzat l’original de Fonto.
• Hispana Esperanto-Federacio. HEF-Bulteno núm. 384 (juliol-setembre de 2008), p. 22, fitxa biogràfica que dona l’any i el lloc de naixement, l’ofici d’intèrpret per a la Unió Europea i les dates de la seua entrada (1992) i eixida (2001) de l’Akademio de Esperanto. L’any i el lloc els confirma també el registre d’autoritats de la Deutsche Nationalbibliothek (GND 141268573), que no dona el dia. El dia el dona ell mateix: en un fil de Facebook del 24 de novembre de 2018, responent a una felicitació de Damon Lord pel 18 de novembre, Camacho escriu que també fa anys eixe dia la seua germana Beatriz «el 1966, kiel mi mem» —de 1966, com jo mateix. El fil no és enllaçable públicament.
• Camacho, Jorge. «La senlima okupacio», 15 d’abril de 2024, resposta a Amri Wandel, «Milito inter Israelo kaj Hamas», Kontakto núm. 314 (2023:3), p. 8-9. No hem pogut consultar l’article original de Wandel: els números recents de Kontakto només es descarreguen amb compte de soci de UEA. Per tant, tot el que sobre el seu contingut recollim en este article ve de la refutació de Camacho. La crònica de Heroldo Komunikas l’usem només per a documentar la publicació de l’article, les circumstàncies editorials i la resposta posterior de Kontakto; Heroldo Komunikas és l’òrgan de l’Esperanta Civito i té posicions pròpies dins del moviment.
• Camacho, Jorge. Palestino strangolata, poemari. Primera edició, MAS, 2016 (col·lecció Mas-Libro 147, ISBN 978-2-36960-049-7); segona edició, revisada i ampliada, Espero, 2026. La presentació de la segona edició al Congrés Universal, a Libera Folio.
• Camacho, Jorge. Palestina estrangulada. Calumnia Edicions, 2018, amb pròleg de Santiago Alba Rico; segona edició revisada i ampliada, CantArabia, desembre de 2023; al catàleg d’Editorial Loto Azul.
• Camacho, Jorge. Secció «Quemaduras» a la revista cultural digital Café Montaigne, on publica els seus últims poemes, molts en presentació bilingüe. Que ara com ara ja no escriu poemes i que té inèdit un llibre sobre la natura finlandesa ho diu ell mateix, en un missatge del 5 de setembre de 2026.
• Camacho, Jorge. Bibliografia de les seues obres, mantinguda al seu blog, per a les dades dels poemaris i assajos.
• Carlevaro, Tazio. Ĉu Esperanto postvivos la jaron 2045? PDF a satesperanto.org, que és el pronòstic que Camacho discutix.
• Hispana Esperanto-Federacio. Boletín / HEF-Bulteno núm. 410 (abril-juny de 2015), 411, 412 i 413, per al Diploma d’Activitat Artística Destacada de UEA de 2013 i per a l’homenatge del 75é Congrés Espanyol d’Esperanto de 2016, a Herrera del Duque.

El retrat de Jorge Camacho és de Ziko van Dijk, fet a Rotterdam el 24 de novembre de 2007, i es reproduïx sota llicència CC BY-SA 3.0.

Totes les traduccions al valencià són nostres.

Vegeu també

• Per què la gent se’n va de l’esperantisme
• Kabe: l’home que va abandonar l’esperanto i va crear un verb pel camí
• Quanta gent parla realment esperanto?