L’1 de maig de 1968, una plataforma de 400 metres quadrats plantada davant de Rímini es proclamà estat independent amb el nom d’Esperanta Respubliko de la Insulo de la Rozoj. Tenia bandera, govern, segells, un projecte de moneda i una llengua oficial: l’esperanto. El seu fundador no el parlava, i el conflicte amb Itàlia no començà aquell dia: feia any i mig que les autoritats li havien ordenat parar les obres.
L'Isola delle Rose davant de Rímini, l'estiu de 1968: la plataforma sobre els seus pilars, envoltada d'embarcacions.
Quatre-cents metres quadrats i una ratlla en el mapa
L’Isola delle Rose no era una illa ni una estructura flotant. Era una plataforma quadrada de vint per vint metres —400 m²— sostinguda per nou grans tubs d’acer clavats al fons de l’Adriàtic, amb el forjat situat uns huit metres damunt de l’aigua. El projecte de l’enginyer bolonyés Giorgio Rosa en preveia fins a cinc plantes, però mai no s’arribà a construir tant.
Estava a uns 11,5 quilòmetres de la costa de Rímini. La xifra no és casual. En 1968 la mar territorial italiana arribava fins a sis milles nàutiques, i la plataforma quedava uns cinc-cents metres més enllà d’eixe límit. Rosa havia triat el punt precisament per això: volia construir fora de l’abast del que ell entenia com a jurisdicció italiana.
La idea li rondava des de 1958 i li costà anys de proves. Una tempestat li va destruir una de les primeres estructures durant la fase de construcció, i el treball només avançà amb decisió a partir de 1964, a través de la SPIC (Società Sperimentale per Iniezioni di Cemento), on la seua esposa, Gabriella Chierici, era presidenta i ell director tècnic. El 20 de maig de 1967 la perforació dels pilars arribà a aigua dolça sota el fons marí, un detall que després tindria la seua importància jurídica.
Eixe mateix estiu la plataforma començà a rebre visitants. Les empreses turístiques de Rímini havien descobert que aquella cosa de ferro plantada enmig de la mar era una excursió excel·lent.
El conflicte començà abans que la república
Ací és on la versió romàntica de la història sol equivocar-se. Itàlia no reaccionà de sobte davant d’una declaració d’independència. El 23 de novembre de 1966 —any i mig abans que existira cap república— la Capitania de Port de Rímini ja havia intimat Rosa perquè cessara els treballs: considerava que es feien sense autorització i que la zona estava afectada per una concessió a l’ENI.
Rosa continuà construint. La seua posició era que Itàlia no tenia res a dir sobre un punt situat fora de la seua mar territorial. La de les autoritats, que sí que en tenia. Eixe desacord, i no la bandera, és el nucli de tota la història.
La plataforma vista de prop: els nou pilars clavats al fons i el forjat principal.
L’1 de maig de 1968
Amb el conflicte administratiu ja obert, Rosa donà el pas que ho canviava tot de categoria: proclamà la independència de la plataforma.
Naixia l’Esperanta Respubliko de la Insulo de la Rozoj —abans s’havia usat també la denominació Libera Teritorio de la Insulo de la Rozoj—. Rosa n’era el president i el govern estava format essencialment per familiars, amics i gent pròxima al projecte. Hi hagué bandera, himne, servei postal, segells i un projecte de moneda, el Mill, que no arribà a encunyar-se ni a circular.
Cap estat no la reconegué mai. La paraula que la descriu sense equívocs no és estat, sinó micronació.
I li faltava una cosa que tot estat sol tindre: una llengua oficial.
Esperanto oficial, sense esperantòfons
L’elegida fou l’esperanto. És el detall pel qual la història ha arribat fins ací, i també el que més fàcilment es conta malament.
No era una comunitat de parlants d’esperanto que haguera decidit fundar un país. Les fonts coincidixen a descriure Giorgio Rosa com a no esperantista, i tampoc consta que el grup reduït que formava el govern de la micronació parlara la llengua. L’esperanto arribà al projecte des de fora.
Qui l’assessorà en la tria fou el pare Albino Ciccanti, franciscà bolonyés i esperantista molt actiu a Rímini: així ho diuen tant l’estudi de Martina Calabrese per a la Universitat de Catània com la reconstrucció de Nevio Gambetti, que és qui recull el detall. La constitució de la micronació, de nou articles, s’escrigué en esperanto.
Convé, doncs, distingir dos coses: l’esperanto era la llengua oficial de l’Illa de les Roses, però no era la llengua de les persones que hi havia darrere. No es va triar perquè els fundadors necessitaren entendre’s, sinó pel que representava: una llengua que no era la d’Itàlia ni la de cap altra potència, immediatament recognoscible com a neutral i internacional. Exactament el que necessitava una micronació que volia subratllar que no era italiana.
Ajuda a entendre la tria que Rímini havia acollit, del 18 al 23 de setembre de 1965 —només tres anys abans—, el 36é Congrés Nacional de la Federació Esperantista Italiana. I l’Illa de les Roses no és l’únic cas: l’altra micronació que va fer oficial l’esperanto fou Amikejo, l’estat que havia d’eixir del Territori Neutral de Moresnet en 1908.
El cas és un bon exemple de per què paga la pena separar les paraules que solem amuntonar. Rosa no era un esperantista que no parlava esperanto: no era ni una cosa ni l’altra. L’esperantista de la història és Ciccanti, un assessor extern. El que demostra l’Illa de les Roses és una altra cosa, i més interessant: una institució pot declarar oficial l’esperanto sense formar part de la comunitat que el parla.
Els segells
La llengua oficial no es quedà en el paper de la declaració. La república imprimí els seus propis segells, i el text hi anava en esperanto: Posto de la L.T. de la Insulo de la Rozoj, «Correus del Territori Lliure de l’Illa de les Roses». El mata-segells duia el nom del port, Verda Haveno, «Port Verd». Després de l’ocupació italiana n’aparegueren exemplars sobreimpresos amb les paraules Milita Itala Okupado: «Ocupació militar italiana».
Els segells són, probablement, l’empremta material més tangible que deixà l’esperanto de la Insulo de la Rozoj.
Cinquanta-cinc dies
La declaració existia des de l’1 de maig, però Rosa la feu pública de manera destacada el 24 de juny de 1968, en una roda de premsa.
L’endemà, 25 de juny, a les set del matí, embarcacions de la policia, els carrabiners i la Guardia di Finanza envoltaren la plataforma i en prengueren el control sense violència. Havien passat 55 dies des de la proclamació i menys de vint-i-quatre hores des que se’n va parlar en públic.
Podia Itàlia fer això, si allò no eren les seues aigües?
És la pregunta que es fa tothom, i la resposta és més interessant que un sí o un no.
Itàlia no sostenia que aquella mar fora territori italià. De fet, en 1971 la comissió jurídica del Parlament Europeu declarà inadmissible una petició de Chierici i Rosa precisament perquè l’illa «no està situada en el territori de la República italiana». El que sostenia Itàlia era una altra cosa: que fora de la mar territorial no comença la terra de ningú.
Tres peces jurídiques es van sumar contra Rosa:
- La zona contigua. La plataforma estava fora de les sis milles, però dins de les dotze. La Convenció de Ginebra de 1958 sobre la mar territorial i la zona contigua, a la qual Itàlia s’havia adherit el 17 de desembre de 1964, permet a l’estat costaner exercir en eixa franja els controls necessaris en matèria duanera, fiscal, sanitària i d’immigració.
- El fons marí. L’illa no era un vaixell fondejat: estava clavada al fons i n’extreia aigua. Itàlia no era part de la Convenció de 1958 sobre la plataforma continental, però havia aprovat la Llei 613 de 21 de juliol de 1967 sobre l’explotació de la plataforma continental italiana, i els tribunals consideraren que els principis sobre els drets de l’estat costaner ja formaven part del dret internacional consuetudinari.
- La llibertat de l’alta mar, girada del revés. Rosa argumentava que estava en alta mar i que l’alta mar és lliure. El Consiglio di Stato, en la sentència núm. 718 de 14 de novembre de 1969 —el cas figura en els repertoris internacionals com Chierici and Rosa v. Ministry of the Merchant Navy and Harbour Office of Rimini—, respongué que aquelles convencions regulaven drets i obligacions entre estats, no un dret subjectiu d’un particular a ocupar permanentment un tros de mar i excloure’n els altres usos. Al contrari: l’estat costaner havia d’impedir les «activitats susceptibles, en mesura més o menys intensa o fins i tot només de manera potencial, d’impedir o obstaculitzar el lliure exercici de la facultat d’utilització que correspon als altres estats». La sala ho decidí amb dos vots en contra.
La paradoxa és considerable. Itàlia no justificà la seua intervenció dient que aquell mar fora italià, sinó dient que era alta mar, i que precisament per això un particular no podia apropiar-se’n.
Rosa, per la seua banda, havia detectat una frontera real del poder territorial italià, però n’extragué una conclusió massa àmplia: que fora de les aigües territorials no hi havia cap competència estatal. Això no era cert ni tan sols en 1968.
Val la pena afegir un matís que no ens estalviarem: que Itàlia tinguera arguments jurídics per impedir l’obra no vol dir que la demolició fora l’única resposta possible. El plet no era una fantasia —dos consellers votaren en contra— i la sentència definitiva és de novembre de 1969, és a dir, posterior a la destrucció física de la plataforma.
Què molestava, exactament?
Es diu sovint que el problema eren els impostos, i el mateix Rosa reconegué després que la situació els permetia beneficiar-se d’un règim fiscal avantatjós i que la idea era funcionar com una zona franca orientada al turisme. Però una plataforma de 400 metres quadrats difícilment podia representar per si mateixa una amenaça recaptatòria seriosa per a l’estat italià, i parlar de «frau» tampoc no és exacte: la pretensió de Rosa era justament que aquelles obligacions no li eren aplicables.
El que apareix amb molta més claredat en la documentació de l’època és una qüestió d’autoritat. La interrogació parlamentària del diputat Stefano Menicacci (núm. 3-00077), del 5 de juliol de 1968, dirigida al ministre de l’Interior Francesco Restivo, es queixa que les autoritats havien ordenat parar les obres i que, malgrat això, hi havien acabat apareixent habitatge, comerços, segells, bandera i moneda, i reclama una actuació enèrgica pel respecte de les lleis i, expressament, de l’«autorità statale».
I hi ha el precedent, que és el que ens sembla que explica millor la desproporció entre la mida de l’illa i la mida de la reacció: no que aquella plataforma foradara la hisenda italiana, sinó que acceptar-la significava acceptar que bastava construir cinc-cents metres més enllà de la mar territorial i proclamar-se independent per a quedar fora de la llei italiana. Això últim és la nostra lectura, no una declaració oficial; el que sí que consta és una anotació del memorial de Giorgio Rosa segons la qual, en desembre de 1968, des de l’Advocacia de l’Estat es comentava que el Govern n’havia fet «una questione di principio».
Al voltant de l’illa circularen, a més, tota classe d’històries: casino, ràdio pirata, paradís fiscal, centre d’espionatge, interessos soviètics. La documentació fotogràfica de la Biblioteca Gambalunga mostra un bar i botigues en procés d’instal·lació; la resta són rumors de l’època, i com a rumors s’han de contar.
Hi ha una ironia final en tot això. La independència segurament es proclamà, en part, per a protegir la plataforma de la intervenció italiana. Mentre fou només una construcció estranya, l’assumpte s’havia arrossegat durant anys entre ordres i papers. El dia que es presentà en públic com una república, l’estat actuà en unes hores.
El final
Rosa recorregué. No li serví de res.
L’11 de febrer de 1969, bussos artificiers de la Marina italiana col·locaren 75 quilograms d’explosiu en cada un dels nou pilars —675 en total— i els feren detonar. La plataforma aguantà. El 13 de febrer ho tornaren a intentar amb 120 quilograms per pilar, 1.080 en total; els pilars es deformaren, però l’estructura tampoc no s’afonà. Va ser una tempestat, el 26 de febrer de 1969, la que acabà de tombar el que quedava dret.
Hui, davant de Rímini, no hi ha res a la superfície.
Una associació d’idees
Del cas de la Insulo de la Rozoj es pot traure una faula llibertària o una lliçó sobre l’imperi de la llei, i les dos serien més senzilles que els fets. El que queda documentat és una plataforma construïda a consciència just fora de la mar territorial, una ordre de parar les obres desobeïda, una declaració d’independència que ningú no reconegué, una ocupació policial cinquanta-cinc dies després i una demolició que els tribunals avalaren més tard.
Per a la història de l’esperanto, però, el detall que ens sembla més revelador és un altre, i no té res a veure amb el dret marítim: en la Itàlia de 1968, algú que no parlava esperanto ni militava en el moviment pensà immediatament en l’esperanto quan necessità representar la idea de «internacional». Eixa associació d’idees, i no una comunitat de parlants, és el que va posar la llengua en el nom oficial d’un país que mai no ho va arribar a ser.
La versió de Netflix
La història es recuperà a poc a poc després de dècades d’oblit, i en 2020 la pel·lícula italiana L’incredibile storia dell’Isola delle Rose, dirigida per Sydney Sibilia, la donà a conéixer a un públic molt més ampli. És una comèdia inspirada en els fets: modifica personatges, motivacions i situacions per necessitats narratives. Bona porta d’entrada, mala font.
Fonts
- Martina Calabrese, «La Repubblica esperantista dell’Isola delle Rose. Storia di una micronazione», CRIO Papers núm. 74, Università di Catania, 2024. És l’estudi jurídic més complet del cas: d’ací ixen la cronologia detallada, els arguments del Consiglio di Stato, les quantitats d’explosiu i el text sencer de la interrogació de Menicacci.
- Consiglio di Stato, Sezione VI, sentència núm. 718 de 14 de novembre de 1969 (Chierici e Rosa contra el Ministeri de la Marina Mercant i la Capitania de Rímini), citada i transcrita en l’estudi anterior.
- Nevio Gambetti, «Il «mistero» dell’Isola delle Rose» i «Isola delle Rose: libertà o speculazione?», Rimini Sparita i Ariminum núm. 5 (setembre-octubre de 2020). D’ací ix el paper del pare Ciccanti i el detall dels segells i la moneda.
- Marco Giudici, «La verità sull’Isola delle Rose: perché non è mai stata una repubblica indipendente e un soggetto di diritto internazionale», 29 de desembre de 2020.
- Biblioteca Civica Gambalunga de Rímini, «Speciale Isola delle Rose»: el fons fotogràfic de Davide Minghini, amb les imatges de la plataforma, del bar i les botigues en instal·lació i de l’ocupació.
- Giovanni Comoglio, «Isola delle Rose: una repubblica esperantista», Domus, 29 de gener de 2020.
- «L’Isola delle Rose torna dopo 40 anni», Rimini.com, i «Isola delle rose, un viaggio nella Rimini sott’acqua», Comune di Rimini, sobre el que en queda al fons de la mar.
- «La vera storia dell’Isola delle Rose», Il Post, 9 de desembre de 2020, i l’entrada «Isola delle Rose» de la Viquipèdia italiana, consultada com a font terciària.
Les fotografies de 1968 provenen de Wikimedia Commons i són de domini públic (PD-Italia).
Llegir en:
Aquesta entrada encara no té cap comentari. Sigues la primera persona a comentar-la des del fedivers.