Les mil maneres de ser esperantista

Parlar una llengua, formar part d’una comunitat, estudiar-la o defensar una idea són coses distintes, i totes quatre caben en la mateixa paraula.

Composició de quatre fotografies. A dalt a l'esquerra, el Lingva Komitato de l'esperanto retratat en 1907, tot vestit de fosc i posant contra una paret de rajola. A dalt a la dreta, un centenar llarg de jóvens en samarreta, en una trobada internacional, damunt de l'herba i entre tendes de campanya, amb una bandera verda estesa a terra. A baix a l'esquerra, els congressistes davant de la catedral de València en 1964. A baix a la dreta, el grup de teatre dels joves esperantistes valencians dalt d'un escenari en 1965.

Quatre maneres de ser esperantista, totes documentades: el Lingva Komitato en 1907, una trobada juvenil internacional, els congressistes davant de la catedral de València en 1964 i el grup de teatre dels joves esperantistes valencians en 1965.

Una persona parla esperanto cada dia, però no té cap interés especial a difondre’l. Una altra dedica moltes hores a organitzar cursos i activitats, encara que li costa mantindre una conversa fluida. Una tercera estudia la gramàtica de l’esperanto perquè li fascinen les llengües. Una quarta acudix als congressos sobretot per retrobar-se amb les seues amistats.

Totes quatre poden considerar-se esperantistes. Tanmateix, la llengua ocupa un lloc molt diferent en la vida de cadascuna.

La paraula esperantista reunix realitats molt diverses: parlants, estudiants, docents, activistes, membres d’associacions, filòlegs, viatgers, escriptors, organitzadors, militants polítics, persones religioses i simples partidaris de la idea. Potser per això, quan dos esperantistes discutixen sobre què hauria de fer el moviment, de vegades pareix que parlen de coses distintes. En realitat, poden estar esperant coses completament diferents de l’esperanto.

No hi ha un esperantista prototípic

Sovint es parla de grans corrents com el finvenkismo, orientat a l’expansió de l’esperanto, i el raŭmismo, que posa més atenció en la comunitat lingüística i cultural ja existent. La distinció és útil, però insuficient per a descriure les persones reals.

Un esperantista pot voler que la llengua s’estenga i, alhora, disfrutar intensament de la comunitat actual. Pot ser molt actiu però poc competent lingüísticament; o parlar-la amb gran fluïdesa sense participar en cap associació. Pot defendre-la per la justícia lingüística, per curiositat filològica, per les amistats que li ha proporcionat o per totes estes raons alhora.

Per això resulta més interessant imaginar cada esperantista com una combinació de valors. No es tractaria de col·locar les persones en caixes tancades, sinó de preguntar-se quina importància té per a cadascuna l’ús, la difusió, la comunitat, la cultura, l’activisme o la transformació social.

Un vector de maneres de viure l’esperanto

La taula següent no és una classificació científica ni un test de personalitat. És una proposta subjectiva per a mostrar dimensions que poden conviure en graus diferents. Els extrems tampoc no representen necessàriament el bé i el mal: una puntuació alta no sempre és millor que una de baixa.

La selecció tampoc no pretén ser exhaustiva. Es podrien proposar altres eixos igualment rellevants, separar algunes de les dimensions anteriors o agrupar-les d’una altra manera. Esta taula és només una de les moltes maneres possibles d’analitzar la diversitat de l’esperantisme. S’hi podrien afegir, per exemple, la relació professional amb la llengua, la transmissió familiar o la importància dels viatges i les relacions internacionals.

La proposta combina, a més, qüestions de naturalesa distinta: per què una persona s’interessa per l’esperanto, com es relaciona amb la llengua i de quina manera participa en la comunitat. Encara quedaria un altre mapa possible: el de les aptituds i aficions que cada persona aporta. Saber ensenyar, catalogar una biblioteca, editar una web, administrar una entitat, organitzar un congrés o parlar davant de la premsa són capacitats independents entre si i no es poden resumir en un únic eix.

Probablement ningú no ocupa completament un sol extrem. A més, el perfil d’una persona canvia. Algú pot començar estudiant esperanto per curiositat, utilitzar-lo després per a viatjar, quedar-se per les amistats i acabar treballant en una associació. Una altra persona pot haver-lo parlat amb fluïdesa durant una etapa de la seua vida i conservar, dècades després, una forta identificació esperantista encara que ja quasi no l’utilitze.

Els eixos polític i religiós requerixen un matís especial. Una puntuació alta en politització no indica si la persona és anarquista, socialista, liberal, conservadora, federalista o partidària d’una altra ideologia: només assenyala fins a quin punt relaciona l’esperanto amb la política. De la mateixa manera, la centralitat religiosa no identifica una confessió concreta ni classifica les creences privades de ningú: mesura fins a quin punt la fe o l’espiritualitat intervenen realment en la seua manera de viure l’esperantisme.

Alguns perfils recognoscibles

De la combinació d’estos eixos sorgixen moltes maneres de ser esperantista. Estes en són algunes, sense pretensió d’esgotar-les.

El parlant

Vol utilitzar l’esperanto. Busca converses, lectures, vídeos, correspondència o trobades on la llengua siga el mitjà habitual. Pot estar molt compromés amb la seua difusió o no tindre cap interés especial a convéncer ningú. Per a ell, el valor principal de l’esperanto és que es parle.

L’estudiant

Encara no domina la llengua, però està fent l’esforç d’aprendre-la. La seua relació amb el moviment pot ser provisional: pot convertir-se en parlant habitual, en activista o simplement abandonar l’estudi. Tanmateix, mentre l’estudia, també participa de l’esperantisme, encara que no puga expressar-se correctament.

El docent

Troba sentit a l’esperanto ensenyant-lo. Pot disfrutar especialment dels nivells inicials, de preparar materials o d’acompanyar els nous estudiants, encara que no siga la persona que més l’utilitza fora de l’aula. La seua contribució principal és facilitar que persones curioses o simpatitzants arriben a convertir-se en parlants.

L’aficionat a les llengües

Troba interessant l’estructura de l’esperanto: la formació de paraules, els correlatius, el sistema verbal, la història del vocabulari o els debats sobre el gènere. Pot ensenyar-ne nivells inicials i reflexionar profundament sobre la llengua sense ser un parlant habitual. El seu interés és principalment lingüístic o filològic.

L’activista

Organitza cursos, crea continguts, traduïx, manté webs, prepara actes o busca nous espais per a la llengua. La seua prioritat és que l’esperanto avance. En alguns casos parla amb fluïdesa; en altres, treballa molt més per l’esperanto que en esperanto.

L’idealista

Defén l’esperanto perquè considera injust que la comunicació internacional depenga de la llengua d’alguns pobles i obligue la resta a adaptar-s’hi. Altres idealistes el vinculen amb el pacifisme, la fraternitat internacional o la igualtat entre cultures. L’esperanto no és només una llengua: és una proposta sobre com haurien de relacionar-se les persones.

L’esperantista polític

Entén l’esperanto com una part d’un projecte polític més ampli. Pot vincular-lo a l’emancipació obrera, l’internacionalisme, la democràcia lingüística, el federalisme, la defensa de les llengües minoritzades o altres causes. Històricament, l’esperanto ha atret anarquistes, socialistes i comunistes, però la politització no és patrimoni exclusiu de l’esquerra: també hi ha hagut esperantistes liberals, conservadors o amb altres orientacions. El tret comú no és una ideologia determinada, sinó la convicció que la qüestió lingüística té conseqüències polítiques.

En l’altre extrem hi ha qui defén la neutralitat del moviment i considera que introduir-hi debats polítics dividix una comunitat que hauria de concentrar-se en la llengua. Però eixa neutralitat també pot ser discutida: decidir quins problemes queden fora de l’activitat esperantista condiciona igualment la direcció del moviment.

L’esperantista religiós o espiritual

Relaciona l’esperanto amb una fe, una comunitat religiosa o una visió espiritual universalista. Pot utilitzar-lo per a comunicar-se amb creients d’altres països, difondre textos, celebrar trobades internacionals o expressar la idea que la humanitat forma una comunitat moral per damunt de les fronteres. En este cas, la neutralitat lingüística pot entendre’s com una ferramenta al servici d’una fraternitat religiosa o espiritual.

En alguns casos, la religió no és només l’àmbit en què s’utilitza l’esperanto, sinó la raó principal per a estudiar-lo o promoure’l. Una persona pot entendre que treballar per una llengua auxiliar internacional és una conseqüència dels principis de la seua fe. Això no significa necessàriament que considere l’esperanto l’única llengua acceptable: el compromís religiós pot ser amb la funció que ha de complir una llengua internacional, siga quina siga finalment l’elegida.

Dos exemples especialment clars són la fe bahà’í i l’espiritisme kardecista brasiler. El bahaisme inclou entre els seus principis l’adopció d’una llengua auxiliar internacional. ‘Abdu’l-Bahá va elogiar expressament l’esperanto i va animar els seus seguidors a estudiar-lo i difondre’l. Això va fer que nombrosos bahà’ís participaren en el moviment esperantista i organitzaren cursos. Cal matisar, però, que la fe bahà’í no ha adoptat oficialment l’esperanto ni cap altra llengua concreta: considera que l’elecció correspondrà als pobles i governs del món.

Al Brasil, una part important de l’espiritisme kardecista va incorporar l’esperanto com a instrument de fraternitat universal i de difusió de la seua literatura. No es tracta només de l’afició particular d’alguns creients: la mateixa Federação Espírita Brasileira ha publicat i traduït obres relacionades amb l’esperanto i continua oferint-ne l’estudi dins de les seues activitats formatives. En estos casos, per tant, la religió o l’espiritualitat sí que influïxen directament en la manera de ser esperantista.

Per a molts altres esperantistes, en canvi, la religió no té cap paper en la seua relació amb la llengua. Poden ser creients, agnòstics o ateus, però esta condició personal no definix el seu esperantisme. Només es convertix en una dimensió rellevant quan la fe, l’espiritualitat, el laïcisme o el lliurepensament influïxen efectivament en la seua activitat, les seues associacions o la seua manera d’interpretar el moviment.

El membre de la comunitat

Valora sobretot les amistats, els congressos, els viatges i el sentiment de pertinença a Esperantujo. Potser no pensa que l’esperanto arribarà a ser una llengua universal, però considera que la comunitat actual ja té valor per ella mateixa. El risc d’este perfil és conformar-se amb un cercle cada vegada més reduït; la seua aportació és mantindre un espai real on la llengua continua viva.

El creador cultural

Escriu, traduïx, canta, edita revistes o consumix literatura en esperanto. No veu la llengua únicament com una ferramenta auxiliar futura, sinó com el vehicle d’una cultura ja existent. Pot participar molt poc en associacions i, tanmateix, enriquir decisivament la llengua.

L’organitzador

S’ocupa de les tasques menys visibles: administració, locals, comptes, subvencions, arxius, congressos o coordinació d’equips. Pot no ser la persona que més parla esperanto, però contribuïx a crear les estructures que permeten que altres l’aprenguen i l’utilitzen.

Qui preserva la memòria de l’esperantisme

Recupera documents, digitalitza revistes, investiga biografies, ordena arxius o manté biblioteques i col·leccions. No necessàriament viu orientat cap al passat: pot entendre esta tasca com una manera de donar continuïtat al moviment, posar recursos a disposició del present i evitar que cada generació haja de començar de zero. Més que una identitat tancada, és una funció que molts esperantistes assumixen durant una part de la seua trajectòria.

El reformista

Considera que una llengua viva ha de poder respondre a necessitats noves. S’interessa per propostes com el pronom ri, per les alternatives al masculí genèric o per altres innovacions. Davant seu es troba l’esperantista més tradicionalista, que valora sobretot l’estabilitat i tem que les reformes fragmenten la comunitat. Els dos poden voler protegir la llengua, però entenen de manera distinta què significa protegir-la.

El simpatitzant

Creu que l’esperanto és una bona idea, encara que no el parle, no l’estudie o no participe activament. La seua posició pot semblar contradictòria, però és semblant a la de moltes persones que defenen una causa sense convertir-la en el centre de la seua vida. És partidari de l’esperanto, encara que difícilment podria ser qualificat d’esperantòfon.

Aptituds que també sostenen l’esperantisme

El domini de l’esperanto és una capacitat central, però no és l’única que necessiten les associacions ni el moviment en un sentit més ampli. També fan falta persones amb paciència i claredat per a ensenyar, capaces d’ordenar una biblioteca, editar una web, administrar comptes, organitzar congressos, preparar subvencions, dissenyar materials o parlar davant dels mitjans de comunicació. No són habilitats lingüístiques en sentit estricte, però poden resultar decisives per a la continuïtat i la projecció de l’esperantisme.

De vegades, a més, és precisament una d’estes activitats allò que més satisfacció proporciona. Una persona pot trobar el seu lloc donant cursos; una altra, organitzant llibres i documents; una tercera, ocupant-se de la comunicació digital o preparant una trobada. L’esperanto reunix persones al voltant d’una llengua i una idea, però la participació quotidiana també es construïx a partir de gustos, oficis i habilitats que existien al marge d’ell.

La competència lingüística i la capacitat d’aportar al moviment no coincidixen automàticament. Un parlant excel·lent pot no tindre vocació pedagògica, habilitat organitzativa ni facilitat per a comunicar en públic. Al contrari, una persona amb un domini més modest de la llengua pot sostindre una biblioteca, una web o bona part de la vida administrativa d’una entitat.

Això no significa que el nivell d’esperanto siga irrellevant ni que totes les aptituds siguen intercanviables. Ensenyar nivells avançats, traduir, redactar o representar l’associació en esperanto exigix una competència adequada. Tampoc no significa que qualsevol participació siga útil pel simple fet d’existir. La qüestió és reconéixer què pot aportar cada persona, assignar les responsabilitats d’acord amb les seues capacitats i facilitar que continue millorant la llengua quan la seua funció ho requerix. Una associació saludable no necessita que tots facen de tot, sinó que combine perfils complementaris.

Cap perfil està exempt de contradiccions

Reconéixer esta diversitat no obliga a afirmar que totes les maneres de ser esperantista siguen igualment coherents o útils per al moviment.

Un activisme que no produïx ús real ni nous parlants pot acabar concentrat en el manteniment de la mateixa activitat institucional. Una comunitat que només es reunix per retrobar-se pot envellir sense incorporar ningú. Un defensor de l’esperanto que no fa l’esforç d’aprendre’l debilita la credibilitat de la seua proposta. Alhora, una persona molt fluida que no transmet la llengua pot contribuir poc a estendre-la més enllà del seu cercle, encara que el seu ús continue donant-li vida.

Estes tensions no invaliden cap persona, però ajuden a entendre per què el moviment necessita perfils diferents. Els parlants donen realitat a la llengua; els professors permeten transmetre-la; els activistes la fan visible; els organitzadors sostenen les estructures; els creadors produïxen cultura; els investigadors en conserven la memòria; els idealistes recorden per què podria importar fora del cercle esperantista; i els esperantistes polítics o religiosos la connecten amb concepcions més àmplies de la societat i de la vida.

Quina classe d’esperantista som?

Potser la pregunta no és si algú és un esperantista «de veritat», sinó quina relació manté amb la llengua i què espera d’ella. La parla o només la defén? Busca una comunitat present o una transformació futura? Li interessa la llengua, la cultura, la causa o les persones? Relaciona l’esperanto amb una ideologia política, amb una creença religiosa o amb cap de les dues? Confia en els governs i les institucions o en el creixement de comunitats menudes? Vol conservar l’esperanto tal com l’ha rebut o ajudar-lo a canviar?

Dos esperantistes poden compartir una mateixa paraula per a definir-se i, tanmateix, no coincidir pràcticament en res: ni en l’ús que fan de la llengua, ni en les raons per les quals la valoren, ni en allò que esperen del moviment.

I probablement és normal que siga així. Una llengua amb més d’un segle d’història, parlada en contextos molt diferents i associada a ideals, amistats, institucions i obres culturals no pot significar exactament el mateix per a totes les persones. L’esperantisme no és una identitat única, sinó la coincidència —de vegades harmoniosa i de vegades conflictiva— de moltes maneres de relacionar-se amb l’esperanto.

Este article mira les persones. N’hi ha un altre que mira les paraules: esperantista, esperantòfon o parlant d’esperanto? proposa distingir els termes que ací s’han fet servir de manera intercanviable, i mostra per què la confusió afecta fins i tot les biografies d’este arxiu.

Les quatre fotografies de la composició: el Lingva Komitato (1907), del Bildarchiv Austria a través de Wikimedia Commons, de domini públic; els congressistes davant de la catedral, del Boletín de la Federación Española de Esperanto núm. 145 (setembre-octubre de 1964); el grup de teatre juvenil (1965), de Pedro García Domínguez, que ens va entregar les seues fotografies el 3 de juny de 2026. De la trobada juvenil internacional no ens consta l’origen: ja era a la nostra mediateca sense font registrada, i agrairem que qui la conega ens ho diga.

Referències

• Ri, el pronom que el feminisme esperantista va impulsar