Esperantista, esperantòfon o parlant d’esperanto?

La paraula esperantista pot designar qui parla la llengua, qui l’estudia, qui la defensa, qui treballa per difondre-la o qui pertany a una associació. Distingir estos significats ajudaria a descriure millor la realitat de l’esperanto —i, de passada, a explicar millor la nostra història.

Primer número de La Esperantisto (Nuremberg, 1 de setembre de 1889). La capçalera diu esperantista, però el subtítol es presenta com a revista «per als amics de la llengua Esperanto».

Quan diem que una persona és esperantista, què afirmem exactament? Que sap mantindre una conversa en esperanto? Que l’està aprenent? Que considera desitjable adoptar-lo com a llengua internacional? Que participa activament en el moviment? O només que és membre d’una associació?

Una mateixa persona pot reunir totes estes condicions, però també pot complir-ne només una. Hi ha parlants habituals que no participen en cap organització, activistes que usen poc la llengua, estudiants que encara no poden conversar i membres d’associacions que fa anys que no assistixen a cap activitat. Anomenar-los a tots esperantistes és còmode, però informa molt poc.

Un nom estrany per a qui parla una llengua

No anomenem anglistes les persones que parlen anglés ni francistes les que parlen francés. Diem anglòfon, francòfon o, senzillament, parlant d’anglés. Un anglista és habitualment algú que estudia professionalment la llengua o la cultura angleses.

El sufix -ista no designa només ideologies: també apareix en professions i activitats, com pianista, periodista o ciclista. Tanmateix, en paraules com socialista, pacifista o ecologista suggerix adhesió a una causa. Esperantista admet les dos lectures.

Això s’explica perquè la llengua i el projecte de difondre-la van nàixer junts. En els primers anys, estudiar esperanto comportava quasi sempre participar en l’intent de convertir-lo en una llengua internacional. Ja el 1889, la primera revista de la comunitat es deia La Esperantisto. El seu subtítol, però, ja mostrava l’oscil·lació: es presentava com a Gazeto por la amikoj de la lingvo Esperanto, «revista per als amics de la llengua Esperanto». Amics, no parlants.

La solució incompleta de Boulogne

La Declaració de Boulogne, aprovada en el primer Congrés Universal de 1905, volgué evitar que l’esperantisme es confonguera amb una doctrina política, religiosa o moral. El punt cinqué afirmava:

Esperantisto estas nomata ĉiu persono, kiu scias kaj uzas la lingvon Esperanto, tute egale por kiaj celoj li ĝin uzas.

Per tant, considerava esperantista qualsevol persona que coneguera i usara l’esperanto, independentment de la finalitat. Pertànyer a una associació era recomanable, però no obligatori.

La intenció era desideologitzadora, però la definició deixava dos problemes. El sufix -ista continuava sonant com el nom d’un adepte i «conéixer i usar» no establia cap nivell mínim: compta qui pot llegir amb diccionari?, qui manté una conversa elemental?, qui va parlar-lo fa trenta anys?

La contradicció continua viva. El Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans definix esperantista com a «partidari de l’esperanto com a idioma auxiliar internacional». Segons Boulogne és, principalment, un usuari de la llengua; segons el DIEC, un partidari de la proposta. Una condició no implica necessàriament l’altra.

Una ambigüitat real

La qüestió ha sigut observada en estudis de diferents països. En una investigació sobre l’esperantisme català, el sociolingüista Hèctor Alòs i Font no es limità a preguntar què significava la paraula: comparà quatre criteris possibles —parlar la llengua, compartir-ne els ideals, complir les dos condicions o qualsevol de les dos— i contrastà les respostes amb la manera com cada participant es classificava. Cap definició no obtingué una majoria clara i les respostes individuals mostraren, a més, contradiccions entre el criteri declarat i l’autopercepció.

Krunoslav Puškar arribà a un resultat semblant en una enquesta a 108 esperantistes de Croàcia. Davant de la pregunta oberta sobre qui havia de ser considerat esperantista, les respostes es repartiren entre qui simplement parla esperanto, qui a més compartix una ideologia, qui participa en el moviment, qui usa habitualment la llengua i qui assumix determinats valors cosmopolites o igualitaris. La diversitat no és, per tant, una particularitat catalana.

Des d’una perspectiva teòrica, el sociolingüista italià Federico Gobbo distingix expressament els dos conceptes: esperantòfon designa qui ha adquirit una certa competència mitjançant l’ús de la llengua, mentre que esperantista designa qui dona suport a l’esperanto, fins i tot si no l’usa. També assenyala que existixen esperantòfons que rebutgen l’etiqueta ideològica i esperantistes sense coneixements efectius de la llengua, encara que els dos grups siguen minoritaris.

La confusió té conseqüències pràctiques. Quan una organització parla del «nombre d’esperantistes», pot estar comptant parlants, alumnes, simpatitzants o socis. Quan una biografia qualifica algú d’esperantista, no sabem si usava la llengua, si la promocionava o si només pertanyia a una associació.

Una terminologia més precisa permetria distingir:

Les categories poden combinar-se. Una persona pot ser esperantòfona, esperantista, activista i sòcia alhora; una altra pot parlar la llengua sense defensar-ne cap projecte polític; i una tercera pot treballar per difondre-la sense haver assolit encara fluïdesa.

Un cas de casa

No cal anar molt lluny per a trobar el problema. En les biografies d’este arxiu la paraula esperantista apareix quasi mig centenar de vegades, i en bona part d’eixos casos nosaltres mateixos no podem dir què significa exactament. De Conchita Soler Sempere (? – 20 de novembre de 1966), per exemple, escrivim que era «filla de Fernando Soler Valls i també esperantista». Sabem que son pare li va dedicar la sexta edició de la seua gramàtica i que en 1966 va assistir al 27é Congrés Espanyol d’Esperanto, a Bilbao. No sabem si parlava la llengua, si l’estudiava o si acompanyava son pare en una activitat que era sobretot d’ell.

Escriure-hi esperantista és, en casos així, l’única opció honesta: és exactament el que diuen les fonts, i afinar més seria inventar. Però convé saber què no afirma la paraula. La mateixa etiqueta cobrix, en estes pàgines, qui presidia el grup, qui pagava la quota, qui donava classe i qui va acompanyar la família a un congrés.

Quan una llengua sembla una ideologia

Aplicar a qualsevol parlant una paraula acabada en -ista pot fer que l’esperanto semble menys una llengua que qualsevol persona és lliure d’usar i més la llengua pròpia d’un moviment al qual cal adherir-se. En contextos democràtics, això és sobretot un problema de percepció: pot suggerir que aprendre esperanto comporta acceptar una ideologia o integrar-se en una comunitat determinada.

Això no vol dir que la terminació explique la repressió patida sota règims totalitaris: els nazis perseguiren el moviment per l’origen jueu de Zamenhof, per l’internacionalisme i pel pacifisme, i l’estalinisme, pels contactes amb l’estranger. Però val la pena observar que allò perseguit era sempre un col·lectiu organitzat, i esperantista és, precisament, una paraula que designa un col·lectiu.

Per què la distinció no ha quallat

L’objecció més seriosa a tot això és senzilla: fa cent vint anys que la paraula existix i la comunitat continua dient esperantisto. La Declaració de Boulogne li donà carta oficial, els noms de les associacions la duen i esperantòfon té un aire tècnic que a molta gent li sona a etiqueta imposada des de fora. Ningú no es presenta com a esperantòfon quan coneix algú en un congrés.

És un argument de pes: els usos no es canvien per decret, i tampoc proposem substituir res. Esperantista continuarà sent la paraula de la comunitat, i està bé que ho siga. El que proposem és molt més modest i afecta sobretot qui escriu: quan la frase parla de competència lingüística —un recompte, una biografia, una nota de premsa—, val la pena gastar dos paraules més i dir exactament què volem dir.

No cal abandonar esperantista

Esperantista és una paraula històrica i útil per a designar la vinculació amb el moviment. El problema és emprar-la automàticament quan allò que volem descriure és una competència lingüística.

Una convenció clara seria usar esperantòfon o parlant d’esperanto per a qui usa la llengua; esperantista per a qui s’identifica amb el projecte; activista per a qui hi treballa; estudiant per a qui l’aprén, i soci per a la relació formal amb una entitat. En esperanto, la forma transparent és Esperanto-parolanto o esperantoparolanto.

Això no convertix esperantòfon en un títol reservat a qui parle perfectament. Quan el nivell siga rellevant, serà millor indicar una capacitat concreta o una certificació. La distinció no ha de servir per a excloure, sinó per a explicar amb honestedat de qui i de què estem parlant.

L’esperanto és alhora una llengua, una comunitat cultural, una proposta de política lingüística i un moviment organitzat. Estes realitats se superposen, però no són idèntiques. Si només volem dir que algú parla la llengua, esperantòfon —o, més planerament, parlant d’esperanto— és més precís. Si volem destacar que la defensa, aleshores esperantista diu alguna cosa que parlant no diu.

Este article mira les paraules. N’hi ha un altre que mira les persones: les mil maneres de ser esperantista recorre els perfils que conviuen davall de l’etiqueta —el parlant, el docent, l’activista, qui guarda la memòria del moviment— i per què dos esperantistes poden compartir la paraula sense coincidir en res.

La portada de La Esperantisto (1889) prové de Wikimedia Commons i és de domini públic.