Les crítiques de Kabe a l’esperanto

El millor estilista de la primera generació abandonà l’esperanto sense donar mai explicacions. Els textos que va deixar permeten reconstruir què li semblava defectuós de la llengua, i per què Zamenhof no li va fer cas.

El Comité Lingüístic de l’esperanto reunit en 1907, l’any en què Kabe hi presentà el seu vot particular sobre gargari. Zamenhof és en la fila de cadires.

En 1909, en un homenatge a Zamenhof pel seu cinquanté aniversari publicat en la revista Universo, un dels millors escriptors que ha tingut l’esperanto contava que havia arribat a la «ferma conclusió que diversaj reformoj estas absolute neeviteblaj en Esperanto» —que diverses reformes són absolutament inevitables en esperanto—, que havia presentat les seues propostes al creador de la llengua i que aquest no les havia volgudes acceptar. Al mateix Zamenhof el qualificava, i les cometes són seues, de «terura konservativulo»: un conservador terrible.

Qui ho escrivia era Kazimierz Bein, que firmava Kabe, oftalmòleg de Varsòvia, traductor de La Faraono de Bolesław Prus, autor del primer diccionari monolingüe de la llengua i vicepresident de l’Acadèmia d’Esperanto. Un any després deixà l’esperanto i no hi tornà mai. El seu nom acabà convertit en verb: kabei significa, encara hui, abandonar de colp i sense explicacions una activitat en què s’ha destacat.

No conservem la llista d’aquelles reformes. Kabe no la publicà, i quan un periodista de Literatura Mondo aconseguí entrevistar-lo, vint anys després, es dedicà a parlar d’estil, de traducció i d’escriptoris plegables. Però sí que conservem prou textos seus —un discurs, un vot particular, un diccionari— per a reconstruir què considerava un ús defectuós de l’esperanto i quins principis creia que havien de guiar-lo.

Reformista, però no idista

Convé començar per una distinció. Quan esclatà la crisi de l’ido, en 1907 i 1908, una part dels reformistes considerava necessari refer l’ortografia, la gramàtica, la derivació i el vocabulari de l’esperanto, i acabà passant-se a una llengua nova. Kabe no seguí aquell camí: no s’adherí a l’ido ni dedicà la resta de la vida a promoure cap altre projecte. Jean Amouroux, que reconstruí la seua trajectòria a partir de la correspondència i dels documents de l’Acadèmia, ho resumix en una línia: una llengua refeta de dalt a baix com l’ido no l’atreia.

La seua posició era una altra. L’esperanto funcionava i mereixia conservar-se; això no convertia en encertades totes les decisions preses en crear-lo. Una cosa és dir que la llengua està mal dissenyada i que cal fer-ne una altra, i una altra ben distinta dir que funciona prou bé com per a poder detectar què hi funciona pitjor.

El criteri: escriure internacionalment

El text on Kabe explica millor com entenia la llengua és el discurs que llegí en el primer Congrés Universal d’Esperanto, a Boulogne-sur-Mer, l’agost de 1905, publicat aquell mateix any en Lingvo Internacia. Formalment és una defensa de la necessitat d’un comité lingüístic i d’una federació internacional; pel camí, però, fa un repàs històric de la llengua dividit en tres períodes —el rus, el francés i el multinacional— i a cada un li atribuïx virtuts i vicis.

El vici del tercer període, el que ell estava vivint, era aquest:

Per manca d’anàlisi, per incomprensió del principi de la internacionalitat, els autors de les diferents nacions usen molt sovint idiotismes dels seus idiomes, cosa que a vegades fa incomprensibles les frases dels seus articles. Esperem que tampoc aquell període no dure molt, que ben prompte tots els autors comprenguen que no basta escriure en esperanto, sinó que cal escriure internacionalment: igualment comprensible i fàcilment comprensible per a totes les nacions.

Un idiotisme, en la terminologia gramatical de l’època, és una expressió pròpia d’una llengua el significat de la qual no es deduïx de les paraules que la componen: «prendre-li el pèl» no té res a veure amb agafar cabells. Kabe no discutia si aquelles construccions eren gramaticals —ho eren—, sinó si un lector de qualsevol llengua les podia entendre.

El discurs continua citant Théophile Cart i, tot seguit, en un paràgraf a banda i també entre cometes, la frase que se sol donar com el resum de la seua filosofia lingüística: «La principo de la internacieco devas ĉiam superi ĉiujn aliajn», el principi de la internacionalitat ha de prevaldre sempre sobre tots els altres. El text imprés no aclarix si continua citant Cart o si la frase és seua; el que sí que sabem és que dos anys després Kabe la repetix, quasi igual, com a convicció pròpia i sense atribuir-la a ningú.

Elrigardi i subaĉeti

En aquell mateix discurs, l’exemple concret l’havia posat unes pàgines abans, en parlar del període rus. Kabe reconeix tot el que els eslaus havien aportat a l’esperanto —la simplicitat de la sintaxi, l’ordre lliure de paraules— i a continuació assenyala què havien introduït que no calia:

La riquesa de les llengües eslaves depén de l’ús de les preposicions-prefixos. Donen a l’arrel moltíssims significats, que a vegades canvien tant el sentit radical que quasi és impossible explicar el perquè del fet. A més, les preposicions-prefixos substituïxen en les llengües eslaves els temps compostos. D’aquests dos punts se n’obliden sovint els esperantistes eslaus i, usant les preposicions a la manera eslava, es tornen a vegades incomprensibles. Com a exemple citaré les paraules «elrigardi, subaĉeti», que són terribles idiotismes incomprensibles que clamen la venjança del cel.

Les dos paraules s’analitzen sense esforç. El- és «de dins cap a fora» i rigardi és «mirar»; sub és «davall» i aĉeti és «comprar». El problema és el significat que se’ls donava: elrigardi volia dir «tindre aspecte» i subaĉeti, «subornar». Cap dels dos es deduïx de les peces.

I l’origen és transparent. En polonés, wyglądać —de wy-, fora, i glądać, mirar— significa «tindre aspecte»; en rus, выглядеть, igual. En rus, подкупить —de под, davall, i купить, comprar— significa «subornar». Un parlant eslau podia reproduir la construcció quasi mecànicament.

La crítica, examinada

Ara bé, presentar elrigardi com una peculiaritat eslava és excessiu, i Kabe estava en condicions de saber-ho: llegia i parlava alemany. L’alemany fa exactament el mateix amb aussehen —aus, fora, i sehen, veure—, i gut aussehen és «tindre bon aspecte». Hi ha paral·lels semblants en neerlandés, suec i danés. Amb subaĉeti passa una cosa pareguda: la metàfora que associa el que està davall amb el que està ocult i és irregular no és exclusivament eslava, i en castellà tenim «pagar por debajo de la mesa» i «bajo mano».

Això, però, no invalida l’objecció. La pregunta que Kabe es feia no era si l’extensió de significat és freqüent en les llengües del món, sinó si algú que coneix el- i coneix rigardi pot arribar a «tindre aspecte» sense que ningú l’hi haja explicat. La resposta és que no: en alemany aussehen és una paraula convencional que cada parlant aprén com a tal, i en polonés wyglądać també. Que el pas de la percepció visual a l’aparença siga cognitivament natural —l’anglés arriba al mateix resultat sense cap prefix, he looks tired, i el castellà tampoc no en necessita, «se le ve cansado»— explica per què tantes llengües hi arriben, però no fa la paraula deduïble.

L’esperanto acabà resolent-ho amb aspekti, derivat d’aspekto, «aspecte». Costa una arrel més i la fa transparent per a qui la conega. És un dilema molt esperantista: menys arrels i més extensions de significat, o més arrels i significats més estrets. Kabe triava sempre la segona opció.

El prefix que es va fer gramàtica

El cas interessant és el que ell no criticava. Kabe acceptava sense problemes elĉerpi, «esgotar», i el definix així en el seu Vortaro de Esperanto:

Elĉerpi. Buidar per l’acció d’extraure fins al fons: elĉerpi akvon el la puto [traure l’aigua del pou]. La tuta eldono de la verko jam estas elĉerpita [tota l’edició de l’obra ja està esgotada].

Estructuralment, elĉerpi i elrigardi són el mateix: prefix espacial més verb, amb un significat resultant més abstracte que la suma de les peces. I té els mateixos paral·lels nacionals que l’altre —l’alemany ausschöpfen, el polonés wyczerpać, el rus исчерпать, el llatí exhaurire.

La diferència la dona el mateix diccionari de Kabe, en l’entrada del prefix. Ahí el- té dos valors: la direcció de dins cap a fora, eliri, i la «ĝisfina plenumo de la ago», l’execució completa de l’acció, amb els exemples ellerni i eltrinki. Aprendre-ho tot, beure-s’ho tot. Això és el que salva elĉerpi: no cal una convenció particular per a aquella paraula, n’hi ha prou amb una regla productiva que val per a moltes. En canvi, no existix cap regla que diga que el- més verb de percepció done «aparentar».

Val la pena aturar-se en el que això implica. El valor completiu de el- no és original: naix del pas de «traure» a «traure fins que no en queda res», i la mateixa evolució l’han feta l’aus- alemany, el wy- polonés, l’ut suec, el ki- hongarés i l’ex- llatí. És a dir, també va arribar a l’esperanto per la porta dels hàbits nacionals. La diferència entre un calc que cal condemnar i una regla de la llengua depén, en part, de quantes paraules l’adopten: quan són prou, els parlants deixen d’interpretar cada cas com una metàfora i aprenen una funció nova del prefix. On posar la ratlla no és una qüestió que la lògica resolga sola.

Gargari: la proposta que sí que està documentada

Per a un cas, almenys, no depenem d’inferències. El 24 de febrer de 1907, en una carta a Théophile Cart recollida en les Lingvaj Respondoj, Zamenhof fixava el significat del verb gargari:

«Gargari» = rentar sacsejant el líquid; per tant es pot gargari no sols la gola, sinó també un got, etc.

Cinc mesos després, el 14 de juliol de 1907, la comissió polonesa del Comité Lingüístic —formada per Kabe i Antoni Grabowski— entregava la revisió de les traduccions poloneses del Universala Vortaro, i Kabe hi feia constar un votum separatum, un vot particular, contra el criteri del seu company:

És a dir: només es pot dir gargari de la gola; gargari tolaĵon [fer gàrgares amb la roba] és una expressió completament incorrecta, la paraula justa falta en esperanto, i gargari no la pot substituir, perquè si no la paraula multinacional i onomatopeica gargar significaria allò que no significa en cap llengua. Fins i tot en una llengua artificial l’arbitrarietat ha de tindre límits, i no oblidem mai que el principi de la internacionalitat ha de prevaldre sobre tots els altres.

L’argument no és que gargari la roba siga il·lògic, sinó que l’arrel gargar- ve d’un so, el de fer gàrgares, i que arreplegar-la de les llengües naturals comporta acceptar el que hi significa. Si a l’esperanto li faltava un verb per a esbandir, calia buscar-ne un altre, no eixamplar el que ja tenia. Al costat, en el mateix vot, Kabe demanava mantindre sobra com a «moderat en el menjar i el beure» i malsobra com a «immoderat», sense que passara a significar simplement «borratxo», perquè per a això la llengua ja tenia ebria —i, apuntava, en acceptar ebria el mateix Zamenhof ja havia canviat el significat de les altres dos.

Portada del Vortaro de Esperanto de Kabe (Hachette, 1911), el primer diccionari que definix l'esperanto en esperanto: allí va escriure les paraules com ell defensava que havien de ser.

Els dos vots els perdé: el Fundamento donava a malsobra el sentit d’«ebri» i el significat ampli de gargari és el que ha arribat als diccionaris moderns. Però quan Kabe publicà el seu propi diccionari els va escriure com ell volia. Gargari hi és «rentar la boca, la gola amb un líquid que s’hi sacseja per mitjà de l’aire expirat»; sobra és «que menja i beu moderadament»; ebria, «que està sota la influència de l’alcohol». I ni elrigardi ni subaĉeti no hi apareixen enlloc.

Els «Beaufront’ismes»

Kabe també combatia el vici contrari, el d’una llengua massa sistemàtica, i té nom i cognom en el discurs de 1905. Louis de Beaufront havia escrit la primera gramàtica extensa i el primer diccionari ampli d’esperanto en una llengua nacional, i Kabe li ho reconeix sense reserves: «podem dir amb tot el dret que va codificar l’esperanto», perquè els llibres anteriors amb prou faenes explicaven els afixos i no tenien sintaxi. Ara bé:

Si en els primers anys ens faltava la teoria, després de l’aparició dels manuals francesos es començà a preocupar massa per la teoria, es mirava d’escriure massa clarament i s’introduí un estil molt pesat. L’abús dels temps compostos i altres Beaufront’ismes són el rastre del període francés.

«Escriure massa clarament» sona paradoxal fins que es mira què significa. L’esperanto permet construir mi estis aminta, mi estos aminta, mi estus aminta, i tot això és perfectament regular; però entre kiam li venis, mi estis jam manĝinta i kiam li venis, mi jam manĝis, l’adverbi jam i la lògica del relat ja diuen que l’acció era anterior. Poder construir una forma i necessitar-la són coses distintes.

No era una preferència passatgera. En 1909, com a president del jurat de prosa dels primers Jocs Florals Internacionals, hi envià un missatge escrit —no pogué assistir-hi— on ho deixava dit en dos línies: «el bon estil es basa sobretot en la simplicitat i la naturalitat, i per això en esperanto el millor recurs és evitar amb destresa els sufixos, les paraules compostes i els temps innecessaris». I encara en 1931, en l’única entrevista que concedí després d’abandonar la llengua, ho recordava com una decisió d’escriptor: «evitava en les meues obres, sempre que podia, les formes compostes estas -inta, estis -inta, i usava el simple -is».

Aquella preferència s’acabà imposant en la prosa esperantista sense que cap acadèmia haguera de prohibir res. És l’altra manera de reformar una llengua: no tocant les regles, sinó deixant d’usar el que sobra.

Per què Zamenhof no li feia cas

Per a entendre el desacord cal recordar què havia viscut Zamenhof abans que Kabe entrara en el moviment, en 1903. En 1894, set anys després del primer manual, l’esperanto ja havia passat per una crisi reformista completa: propostes d’eliminar l’acusatiu, de canviar l’alfabet, de substituir els correlatius, de modificar el vocabulari. Zamenhof arribà a preparar un projecte de reforma radical i a sotmetre’l a votació, i la comunitat votà conservar la llengua tal com estava.

En 1905, amb el Fundamento, portà la lliçó fins al final: la base de la llengua havia de quedar intocable, amb els seus errors inclosos. No perquè la considerara perfecta, sinó perquè havia conclòs que una llengua eternament perfectible no arriba a ser una llengua. Havia col·locat l’estabilitat per damunt de la perfecció.

Kabe podia arribar amb una observació raonable —aquesta construcció no és prou internacional, aquesta distinció es podria organitzar millor— i Zamenhof podia sentir una altra cosa: que tornaven a començar. Kabe mirava problemes concrets del sistema; Zamenhof, el problema de mantindre una llengua compatible amb ella mateixa al llarg de les dècades. La conseqüència més important d’aquella crisi no havia sigut conservar unes terminacions: havia sigut que Zamenhof desenvolupara anticossos contra el reformisme. I un anticòs no examina els arguments de cada proposta —reacciona igual davant d’una de ben fonamentada i d’una que no ho està—, que és exactament el que li va passar a la de Kabe. Segons el relat de Kabe en 1909, la conversa acabà: decidí no discutir més de reformes amb Zamenhof i esperar que algun dia comprenguera el seu error.

Convé no arredonir el retrat. Aquell mateix any, en el missatge dels Jocs Florals, Kabe acabava el paràgraf sobre l’estil amb un crit que no és el d’un reformista: «Visca, doncs, el simple i natural esperanto zamenhofià». Criticava la llengua i admirava qui l’havia feta, i les dos coses les va escriure el mateix any.

El que en pensem

Fins ací el que diuen els documents. El que ve a continuació és una lectura nostra.

El cas de Kabe se sol contar com un duel entre un reformista lúcid i un fundador tossut, i el repartiment de papers no s’aguanta. Kabe optimitzava coherència, internacionalitat i qualitat semàntica; Zamenhof optimitzava estabilitat, compatibilitat i confiança dels usuaris, després d’haver vist de prop com una comunitat es pot dissoldre discutint. Els dos problemes són reals i entren en conflicte directe. La diferència és que el de Kabe té solucions parcials i el de Zamenhof no en té cap: no hi ha manera de decidir quina proposta és prou bona sense reobrir totes les altres, i en 1894 això ja havia estat a punt de matar la llengua.

Hi ha, a més, una ironia que el mateix expedient de Kabe posa damunt de la taula. Les tres coses que més defensava —evitar els temps compostos, preferir aspekti a elrigardi, escriure simple— van acabar guanyant, i cap d’elles no necessità una reforma. Els bons escriptors deixaren d’usar el que sobrava i la llengua es mogué. El que Kabe demanava per decret ho anava aconseguint per l’ús, i probablement per obra seua més que de ningú: la prosa esperantista aprengué a escriure llegint les seues traduccions.

Això no significa que la rigidesa isquera gratis. En 1931, quan li preguntaren, Kabe no parlà de gramàtica: digué que se n’havia anat perquè l’esperanto no avançava i perquè els esperantistes no sabien la seua pròpia llengua —«el que més necessàriament han d’aprendre l’esperanto són els mateixos esperantistes», havia dit ja des de la tribuna d’un congrés. El desacord lingüístic no fou l’única causa ni, pel que sabem, la principal. Però formava part del quadre, i el resultat és el que és: l’esperanto conservà l’estabilitat que probablement el va salvar i perdé, pel camí, el millor prosista que tenia.

Fonts

• Kazimierz Bein (Kabe), «Pri internacia organizacio de Esperanto», discurs en el primer Congrés Universal d’Esperanto, Boulogne-sur-Mer, 1905; publicat en Lingvo Internacia X (1905), p. 373–377, i recollit en Dokumentoj de Esperanto.
• Kazimierz Bein, votum separatum de 14 de juliol de 1907 sobre gargari, sobra i malsobra, en la secció polonesa de les Akademiaj Korektoj de la Universala Vortaro.
• L. L. Zamenhof, carta a Th. Cart de 24 de febrer de 1907, Lingvaj Respondoj núm. 27, text en el Tekstaro.
• Kazimierz Bein, Vortaro de Esperanto, citat per l’edició de 1922 digitalitzada en Vikifontaro; entrades el, ĉerpi, gargari, sobra, aspekto.
• Jean Amouroux, «La kabeiĝo de Kabe», Pola Esperantisto núm. 27, 3/2007, p. 3–5. És la font de les citacions de 1909: l’homenatge de Kabe a Zamenhof en Universo. Internacia revuo por la belo, any 1, quadern 4 (1909), i el missatge als primers Jocs Florals Internacionals.
• E. J. F. [Edmund i Jan Fethke], «Kion diris sinjoro Kabe?», entrevista, Literatura Mondo 7/1931, p. 144–145.
• L. L. Zamenhof, Fundamento de Esperanto, Antaŭparolo, 1905, i els textos sobre les reformes de 1894.
• Louis de Beaufront, Commentaire sur la grammaire Esperanto, 1903.

La portada del Vortaro de Esperanto (1911) i la fotografia del Comité Lingüístic (1907) provenen del Bildarchiv Austria a través de Wikimedia Commons; és de domini públic.