Don Félix Navarro, el mestre que ensenyava esperanto als seus alumnes

Seixanta anys de classes, un cor escolar, un mètode propi i les partitures copiades a mà que encara fan bonic el Valencia Luno

Va aprendre la llengua tot sol en 1931, preparant unes oposicions, perquè algú li va posar a les mans una clau de butxaca. Des d’aleshores i fins que es va morir, seixanta-huit anys després, no va parar de sembrar-la: als seus propis alumnes de les escoles del Patronat, per la ràdio, en llibres que ell mateix es va fabricar davant l’escassetat de materials, i amb la lletra gòtica amb què copiava a mà les partitures del butlletí.

La clau, en 1931

En maig de 1982, quan en tenia setanta-tres, el Boletín de la Federació li va dedicar l’entrevista anual de la sèrie «Esperanto sur lia vojo», i és ell qui conta el començament.

En 1931 feia de mestre a Sollana i es preparava per a l’ascens d’escalafó. Algú li va posar a les mans La llave del Esperanto i, encara que no tenia temps lliure, la va fullejar i «em va cridar l’atenció». Va aprendre la llengua tot sol amb el Curso práctico de Esperanto de Rafael Duyós i Vicente Inglada.

El primer curs el va donar un estiu a Utiel, a la Cambra Agrícola, presentat pel delegat d’UEA Generoso Planells. En Gandia, en 1933, en va fer dos: un per als seus deu companys mestres interins —«on vaig conéixer una senyoreta que amb el temps va ser la meua promesa, i després la meua dona»— i un altre a l’escola nocturna, amb permís del director. Feia també campanya setmanal per Ràdio Gandia, on es va fer amic de Rafael Vizcaíno.

El que el va decidir del tot va ser el congrés internacional de SAT celebrat a València en 1934: des d’aleshores, diu, «vaig sembrar, sembre i sembraré» la creació de Zamenhof. Va arribar a publicar el seu curs al butlletí de la Caixa d’Estalvis de València, que tenia milers d’empleats. I en abril de 1936 la Hispana Esperanto-Gazeto li publicava una traducció: el capítol sobre Rowland Hill i la invenció del segell de correus, tret d’Inventos e inventores, del també mestre Ezequiel Solana.

Les parets cobertes de postals

València, 1953, l’any que es va traslladar a la ciutat. Les quatre parets de l’aula on feia classe estaven cobertes de postals i cartes dels cinc continents: la correspondència que rebien els seus alumnes, que ell aprofitava per a ensenyar-los com era cada país.

Ningú del moviment valencià sabia d’aquella feina. Ho van descobrir de rebot: un dels seus alumnes de comptabilitat de l’escola nocturna, «un jove molt xarrador», va visitar el Grup Esperanto de València i els va sorprendre a tots parlant la llengua. Quan va explicar on l’havia aprés —a l’escola nocturna del Patronat de la Juventud Obrera—, Navarro va acabar posant-se en contacte amb el grup.

Des d’aleshores el seu cor infantil escolar «Esperanto» cantava cada any en l’aniversari de Zamenhof, amb missa cantada en esperanto inclosa, fins que es va jubilar en 1973. Amb eixe mateix cor va concursar al certamen de nadales del Teatre Principal de València amb una peça pròpia, «La tago de la Kristnasko». I en desembre de 1960, els xiquets del curs d’esperanto del Grup Escolar «Teodoro Llorent» declamaven en esperanto en la festa del grup, presentats per ell.

El president Juan Devís, del Grup Esperanto de València, mostra el pergamí amb què el Grup agraïa a Félix Navarro la seua tasca; el peu del butlletí diu que Navarro «posa a la dreta del doctor Herrero». Boletín de la HEF núm. 177 (gener-febrer de 1970).

Un corresponsal per a cada alumne

Antonio Madrigal recorda que, davant l’escassetat de materials didàctics, Navarro es va preparar el seu propi llibre i animava l’alumnat a escriure’s en esperanto: els buscava un corresponsal estranger i els ajudava a redactar la primera carta, quatre frases molt senzilles. Com que la resposta tardava un mes a arribar, per a quan arribava l’alumne ja en sabia prou per a contestar-la tot sol.

És exactament el que ell mateix recomanava en 1982: lliçons tan fàcils com siga possible, exercicis vius i alegres, cançons apreses de memòria i correspondència des del primer moment.

Els llibres van vindre després. En 1987 el Grup Esperanto de València li va publicar el Curso práctico elemental de Esperanto —128 pàgines, 600 pessetes—, del qual bona part de la tirada la va pagar de la seua butxaca Ramón Diago Marco. El butlletí el va saludar com un mètode «completament nou», amb exercicis pràctics, dibuixos, refranys i un vocabulari il·lustrat amb jocs de paraules, pensat per a xiquets, joves i adults sense estudis universitaris. Va publicar també una Gramática práctica de Esperanto i, cap a 1993, l’Esperanta kanzonaro —76 pàgines, 700 pessetes, a la venda al servei de llibres del grup—. I amb Jesús Raposo i Boriŝa Miliĉeviĉ va traduir a l’esperanto el poemari que Raposo havia escrit en castellà sota el pseudònim «Universala Adoranto», imprés a Iugoslàvia.

La ploma i el pinzell del butlletí

Bona part del que fa bonic el Valencia Luno dels huitanta ix de la seua mà: les partitures copiades a mà, amb el títol dins d’una cinta desplegada i cal·ligrafia gòtica —«La Kolombo» (1986), «Pro malnova amikec’» (1987), la marxa «La fluanta tajdo» (1984)— i la cançó «Valencio», sobre música de José Padilla, signada «Valencia, 5-2-84. Félix Navarro».

També firmava les seccions d’acudits, «Kial ne ridi?» i «Kial ne rideti?», i unes columnes curtes que desmuntaven els tòpics un per un: «L’esperanto només serveix per a resoldre mots encreuats», «L’esperanto no serveix per a la ciència», «Esperanto, llengua viva». Quan en 1992 el grup va entregar un pergamí a Francisco Zaragoza, també el va escriure i ornamentar ell.

Els premis

El 18 de desembre de 1971, a Saragossa, la Federació li va concedir el premi «Francisco Máñez» «per la seua destacada contribució a la difusió de l’Esperanto com a ensenyant de la nostra llengua a les Escoles del Patronat de la Juventud Obrera de València, durant més de vint anys consecutius».

En 1982 el premi «Klara Silbernik» —creat per Luis M. Hernández Yzal per a recompensar simbòlicament la dona d’un esperantista destacat— va anar a la senyora de Navarro Clemente, aquella alumna del curs de Gandia de 1933. L’entrevista del Boletín n’era l’anunci encobert, perquè la sèrie «Esperanto sur lia vojo» anticipava cada any el nom de la premiada.

A la Federació hi va tindre càrrecs: en novembre de 1972 formava part de la comissió examinadora, amb Jaime Aragay Pujols i Ramón Molera Pedrals; en 1979 era candidat a vocal de la junta federal per Alacant, València i Múrcia; i al grup havia sigut vocal de la junta de Devís en 1975. En 1980 presidia el grup: és ell qui entrega els diplomes als alumnes dels cursos en la trobada valenciana de Bunyol. En desembre de 1982 el butlletí ja el presenta com a expresident i «esperantista actiu», i el fa parlar de l’actualitat del poema «La Vojo» de Zamenhof, el que demana no perdre la fe en la victòria de la llengua i continuar treballant. També va ser membre del comité organitzador del congrés espanyol de 1988.

La ràdio i els últims anys

Des de març de 1986 escrivia i presentava Esperanto en la radio a Ràdio Klara. En gener de 1988 informava la Federació que emetia els dimarts de 17 a 18 h i que feia classe dilluns, dimecres i divendres, i que els cursets estaven molt concorreguts «gràcies a l’emissió»; en 1989 va entrevistar en directe una anglesa de pas pel grup.

Era delegat d’UEA per a l’ensenyament a València i, en 1990, delegat d’ILEI. El butlletí de la HEF el recorda com un «eficaç investigador» a les biblioteques de València, on va trobar materials d’ensenyament antics per a la història del moviment espanyol.

En 1998 va participar, amb Florentino Lozano, la directora Carmen Gómez Senén i Pascual Pont, en la catalogació dels prop de 850 llibres en esperanto que dormien a la Biblioteca Pública Municipal de la plaça de Magúncia des del final de la guerra civil. I en octubre d’eixe mateix any el grup li agraïa, a ell i a un altre veterà, «s-ro Marco», la donació d’una gran quantitat de llibres i revistes per a la biblioteca de l’associació.

Aquella biblioteca porta la seua lletra. El 16 de març de 1990, als huitanta-un anys, va cal·ligrafiar el rètol amb les cinc normes que el grup hi va penjar: orla vermella de volutes, cinc articles a ploma i el segell del grup a baix.

Les normes de la biblioteca del Grup Esperanto València, cal·ligrafiades per don Félix el 16 de març de 1990.

La mort, amb les dates que no quadren

Les dates que dona la família —28 de juliol de 1999, als noranta anys— no coincideixen amb les del Boletín de la Federació, que en el número de gener-febrer de 2000 el fa morir «als 91 anys» el 30 de juliol, i en una altra pàgina del mateix número només diu «en juliol de 1999». Ho deixem com està: les dues versions, cadascuna amb el seu origen.

El 20 de novembre de 1999 es va oficiar una missa en record seu a l’església de San Fernando Rey de València, i l’11 de desembre, en la festa de Zamenhof al Centre Aragonés, Juan Antonio Giménez va fer una xarrada en memòria seua. En 2002 el Valencia Luno el recordava, amb la seua fotografia, al costat de Jesús Raposo i de Luis M. Hernández Yzal, sota el títol «Sempre en la nostra memòria».

Té article a la Viquipèdia en esperanto.

→ Una fitxa biogràfica breu de Félix Navarro Clemente, junt amb la de la resta d’esperantistes valencians, a la pàgina de biografies.

Fonts: Boletín de la HEF núms. 177 (gener-febrer de 1970), 189 (gener-febrer de 1972), 194 (novembre-desembre de 1972), 207 (1975), 228 (1979), 240 (juliol-agost de 1980), 251 (maig-juny de 1982, entrevista «Esperanto sur lia vojo»), 255 (gener-febrer de 1983), 256 (març-abril de 1983), 284 (gener-febrer de 1988), 291 (juliol de 1989), 344 (gener-febrer de 2000) i 387 (2009); Hispana Esperanto-Gazeto núm. 58 (abril de 1936); Valencia Luno núms. 12 (desembre de 1960), 3 (1969), 4 (1970), 7 (1975), 10 i 11 (1984), 16 (gener de 1986), 17 (març de 1987), 22 (abril de 1989), 26 i 27 (1990), 35 (octubre de 1992), 37 i 38 (1993), 45 (gener de 1998), 47 (octubre de 1998) i 48 (març de 2002); testimoni d’Antonio Madrigal Sáez (agost de 2026); dates facilitades per Clara-Iris Ramos Navarro, descendent seua (agost de 2026).