Va nàixer a Marsella perquè son pare volia llegir en francés, va fundar el moviment alcoià amb un grapat d’amics i es va guanyar la vida restaurant els frescos de San Antonio de la Florida
De nom complet Ulises Arquímedes, encara que sempre va firmar amb el segon. La llengua li la van ensenyar a casa: venia d’una família valenciana tradicionalment esperantista i el seu esperantisme travessa quatre generacions, que acaben entrellaçant-se amb la dels Casquero.
Arquímedes Ballester Vaquero, en un retrat d'estudi fet a València (foto Gavilá).
Marsella, per a poder llegir
Va nàixer a Marsella el 10 de novembre de 1911. Son pare, Rafael Ballester, tallista i gran lector, havia emigrat a França per a aprendre francés i poder llegir el que a Espanya no trobava. Quan Arquímedes tenia tres anys va esclatar la Primera Guerra Mundial i la família va tornar a València, on el pare va muntar un taller de mobles artístics.
L’esperanto li’l van ensenyar de xicot son pare i Manuel Caplliure Ballester. Ací les fonts no diuen el mateix: la necrològica del Boletín el fa el seu oncle-avi; la família diu que era un oncle. Ho deixem com està.
A les llistes del moviment apareix per primera vegada en 1950, donant diners per al Boletín des d’Alcoi.
Va portar l’esperanto a Alcoi
En febrer de 1951 el Boletín conta que el moviment també arrela a Alcoi «gràcies a la faena incansable i persistent del fervorós samideano Arquímedes Ballester, que amb l’ajuda d’uns quants amics mira de fundar un grup dins d’alguna de les societats de la ciutat», i remarca la participació de diverses jóvens en una ciutat que fins llavors no havia tingut adeptes.
La societat que el va acollir va ser, segons la família, el Centre Excursionista d’Alcoi: allí feien classes d’esperanto, hi van rebre visites d’esperantistes alemanys i francesos, i publicaven les activitats a la premsa. Queda un serrell sense resoldre: el mateix Boletín de febrer de 1952 llista entre les entitats adherides l’«Acadèmia ALMI» d’Alcoi, i no el Centre Excursionista. Poden ser dues seus successives del mateix grup o dues coses distintes; no ho sabem.
Es va casar amb Trinidad Torregrosa —en 1951, segons la família—. El Boletín de febrer de 1952 diu que acaben de casar-se i els descriu com «membres molt actius de la nostra Federació i fervorosos pioners a Alcoi». En juliol s’inscriuen junts al 13é Congrés Espanyol d’Esperanto de València, ell amb el número 122 i ella amb el 123.
Madrid: el Liceo, els cartells i el matrimoni belga
Va viure en diverses ciutats i en totes va treballar per la llengua. En 1957 va participar en el 18é Congrés Espanyol d’Esperanto, a Madrid, del 23 al 28 de juliol. La família en recorda un episodi que diu prou de com entenien la fraternitat de la llengua: un matrimoni belga que hi assistia va caure malalt —tots dos—, i ells dos els van atendre durant mesos, ell fent d’intèrpret amb el metge i ella cuinant-los, perquè no els agradava el menjar de l’hotel on estaven.
En 1973 va ser vocal del comité organitzador del 33é Congrés Espanyol, a Madrid, i va arribar a ser president del Madrida Esperanto-Liceo, amb Trinidad Torregrosa de secretària —el mateix càrrec que anys després ocuparia la seua filla Alicia, en la junta que presidia Augusto Casquero—. En aquells anys dissenyava els cartells dels congressos i participava en programes de ràdio i entrevistes de premsa per a difondre la llengua.
De tallista a restaurador de Goya
Va estudiar a l’Escola de Belles Arts de Sant Carles i va aprendre l’ofici al taller de son pare. La Guerra Civil el va agarrar estudiant aparellador i el va destinar a Cartografia, a Cabeza del Buey.
Després va ser tallista a Alcoi —on va muntar amb dos socis una de les primeres fàbriques de plàstics d’Espanya—, restaurador de mobles i antiguitats a Madrid i, des dels anys seixanta, restaurador de pintura mural de l’Institut de Conservació i Restauració d’Obres d’Art: els Goya del Pilar i de San Antonio de la Florida, el Transparent de la catedral de Toledo, Sant Baudeli de Berlanga, Silos. Pel camí pintava aquarel·les, més de cinc-centes, sobretot d’arquitectura.
Va morir a València, a casa de la seua filla, en octubre de 1990.
→ L’arbre de les dues famílies —els Ballester i els Casquero, quatre generacions— està a la pàgina de biografies, amb la fitxa breu d’Arquímedes Ballester i la de tots els que hi apareixen.
Fonts: Boletín de la HEF núms. 20 (1950), 26 (febrer de 1951), 38 (febrer de 1952), 195 (1973) i 299 (1991); llibre del 13é Congrés Espanyol d’Esperanto, València, juliol de 1952; testimoni de la seua filla Alicia Ballester Torregrosa (agost de 2026); i el blog familiar Cien años de Arquímedes Ballester (2012), d’on venen el naixement, els oficis i els noms dels pares. En guardem còpia. El blog el fa morir «als setanta-nou anys»; amb la data que dona la família —octubre de 1990— en tenia setanta-huit.
Llegir en:
Aquesta entrada encara no té cap comentari. Sigues la primera persona a comentar-la des del fedivers.