Abans de ser figures del grup de València, Augusto Casquero i Alicia Ballester van fer esperantisme a Madrid. Ella ho conta ara: quatre locals successius, classes cada dia en dos i tres torns, un cor que va cantar en esperanto al Festival d’Havaneres de Torrevieja i una pel·lícula en súper 8 que, diu, no va quedar molt bé.
Quatre locals
El primer que recorda és d’anar-hi de xicoteta amb son pare, Arquímedes Ballester: el grup madrileny es reunia en una associació que els deixava el lloc —els butlletins de la Federació situen les classes, a primeries dels setanta, al local de l’associació d’empleats i obrers dels ferrocarrils espanyols, al carrer d’Atocha, 83, cedit «per a estos fins culturals», els dilluns, dimecres i divendres a les set de la vesprada—.
Després un esperantista els va deixar un xalet que tenia mig abandonat, on van fer activitats fins que el propietari va decidir vendre’l. Llavors van buscar lloguer i van trobar un pis antic al carrer d’Hortaleza on l’amo llogava les habitacions per separat: el grup en va llogar una. «Allí és on vaig començar a anar-hi jo amb assiduïtat», conta Alicia. Feien les classes i, els caps de setmana, els jóvens se n’anaven d’excursió a la serra.
L’última mudança va vindre d’una esperantista la mare de la qual tenia una casa antiga sencera al carrer d’Atocha. És l’adreça que apareix als butlletins des de 1981: Madrida Esperanto-Liceo, Atocha, 98, 4t.
Dos i tres torns cada dia
Allí el Liceu es va omplir. «Va vindre tanta gent que calia dividir els alumnes i fer diversos horaris, perquè no cabien tots», i les classes es donaven cada dia, en dos i fins a tres torns, amb professors distints. D’aquelles classes va eixir gent que després ha marcat el moviment: Dennis Keefe, Juan Carlos Ruiz Sierra, Pedro Vilarroig Aroca i Ángel Arquillos López, hui president de la Federació Espanyola.
El cor Verda Stelo
Vilarroig —compositor i enginyer de telecomunicacions, autor de nou simfonies— va cofundar en 1984 el cor Verda Stelo i el va dirigir. Assajava els dissabtes —i que en acabar baixava a fer el vermut al bar de sota—. El cor va participar en el Festival d’Havaneres de Torrevieja cantant en esperanto l’havanera de lliure elecció: «els periodistes que hi havia anaven tots a entrevistar el cor que cantava en esperanto».
Nota del Boletín de la Federació sobre el final del 47é Congrés Espanyol (1987): el cor Verda Stelo, «nascut fa tres anys a Madrid», canta tres cançons i acaba amb La Espero; hi parla també Augusto Casquero en nom del comité organitzador.
El cor no es va quedar a Madrid: va cantar al final del 47é Congrés Espanyol de 1987, i l’any següent, a València, en la missa del 48é Congrés, on es va batejar en esperanto el fill menut de Casquero i Ballester.
Una pel·lícula en esperanto
«Un dia va aparéixer per allí un jove que deia que volia rodar una pel·lícula en esperanto; si volíem fer-ho, havíem de pagar nosaltres els carrets». Van dir que sí. El guió era d’ell, «un poc surrealista», i ho gravava un cosí seu. Hi participava quasi tot el Liceu: primer es gravava en castellà i després es doblava a l’esperanto. El protagonista era Ángel Arquillos. Començava amb un dibuix imitant el lleó de la Metro, i pel mig eixia la cara de la portera dient la seua frase sobre «l’acadèmia de maremanto». El veredicte d’Alicia és sec: «la veritat és que no va quedar molt bé, però és que aquelles pel·lícules de súper huit amb so no eren molt bones».
Traduir per a guanyar a Polònia
Un dia van aparéixer pel Liceu uns marionetistes amb un encàrrec: volien anar a un festival internacional de marionetes a Polònia en què totes les obres s’havien de representar en esperanto, i necessitaven que algú els traduïra el llibret i els ensenyara a pronunciar-lo bé. Al Liceu ho van fer. Els marionetistes van guanyar el primer premi del festival i, en tornar, ho van agrair amb una representació privada per als esperantistes.
D’allí van eixir també concursos literaris internacionals, amb Gian Carlo Fighiera i Ada Sikorska entre els membres del jurat.
Els sopars de conversa
Un dia a la setmana es reunien per a conversar i feien berenar-sopar: cadascú portava alguna cosa feta a casa —truita, empanadetes—. L’al·licient principal era que hi venien a xarrar Gian Carlo Fighiera i Ada Sikorska, que ajudaven a millorar la llengua i resolien dubtes. «Creava un ambient molt bo de camaraderia».
De la serra a Lovaina
Les excursions de cap de setmana van durar anys: eixien el divendres, feien acampada lliure a la muntanya i l’endemà pujaven a algun pic. I viatjaven junts als congressos, espanyols i internacionals. En tres cotxes van anar al 39é Congrés Espanyol d’Esperanto, a Gijón, del 16 al 21 de juliol de 1979, i en acabar van fer junts la ruta del riu Cares, als Picos de Europa. En 1982, en dos cotxes, van pujar al 38é Congrés Internacional de la Joventut Esperantista, a Lovaina (Bèlgica), del 31 de juliol al 7 d’agost, i abans van passar un parell de dies al castell de Grésillon, la casa de l’esperanto a França.
Per què ho contem ací
Perquè d’aquell Liceu ix bona part del que després va passar a València. Alicia Ballester en va ser secretària en 1981, en la junta que presidia Augusto Casquero —el mateix paper que hi havia fet sa mare, Trinidad Torregrosa, als anys setanta—; ell n’és president d’honor. Els dos van acabar a València, on Casquero va organitzar el congrés espanyol de 1988 i el Congrés Universal de 1993. I no van ser els únics del Liceu que hi van acabar: Juan Carlos Ruiz Sierra, que va presidir el Liceu durant huit anys i va morir a Madrid en 1997, als 44 anys, va ser membre del comité d’aquell congrés universal, i Pedro Vilarroig hi va estrenar una cantata. Les seues fitxes, amb la resta de la seua trajectòria, són a Biografies.
Testimoni d’Alicia Ballester Torregrosa, arreplegat el 24 i el 25 d’agost de 2026. Les adreces i la notícia del cor procedixen del Boletín de la Federació Espanyola d’Esperanto.
Llegir en:
