Zamenhof va tindre un registre de parlants d’esperanto durant vint anys i va arribar a 21.915 persones comptades d’una en una. Es va abandonar en 1909 i des d’aleshores ens estimem. Este article no és un informe, és una proposta per a recuperar-lo —i, per tant, una opinió del Grup d’Esperanto de València.
Esbós d'una targeta de parlant d'esperanto, de la mida d'un DNI: retrat, nom, país, nivell certificat, freqüència d'ús, dates d'alta, d'última confirmació i de validesa, QR i línia de lectura mecànica, amb la marca SPECIMENO.
Nota sobre què és este text. En l’article anterior vam revisar les fonts sobre el nombre de parlants d’esperanto i vam acabar sense donar cap xifra, perquè cap font en permet una. Este segon article és una cosa diferent: és la nostra opinió sobre què caldria fer. Ho separem expressament perquè el lector puga acceptar el primer i rebutjar el segon.
El problema, en una frase
No sabem quants parlants d’esperanto hi ha perquè fa 117 anys que no li ho preguntem a ningú directament.
Totes les estimacions que circulen són indirectes. Culbert va recórrer departaments francesos entrevistant delegats. Wandel va comptar perfils de Facebook i va multiplicar per quatre factors estimats. Nielsen va agafar els quatre censos nacionals que inclouen l’esperanto i els va escalar amb indicadors d’associacions. Tots van fer el que es pot fer quan no es té accés a la població: inferir-la des de fora.
Però la població no sempre ha estat fora d’abast. Durant els primers vint anys de la llengua, l’esperantisme sabia exactament quants eren, perquè els tenia apuntats amb nom i número.
Ja es va fer, i el va fer Zamenhof
De fet es va fer dues vegades, i la primera és encara més pertinent que la segona.
La Unua Libro de 1887 portava huit butlletes retallables per a firmar la promesa d’aprendre l’esperanto si deu milions de persones prometien el mateix. No era propaganda: era un compromís condicional pensat exactament contra el problema de l’ou i la gallina, perquè ningú vol invertir mesos en una llengua que no parla ningú. Els deu milions no es van assolir mai —ni de lluny: en 1889 els prometents encara no arribaven al miler—, però la butlleta permetia escriure-hi «Senkondiĉe», i van ser justament els que no van posar condicions els que van fer el moviment. La història sencera de la butlleta la contem a banda.
I d’ahí ve la primera decisió de la nostra proposta: no posem cap llindar. Zamenhof ja va provar el «m’apunte quan s’apunten els altres», i el que va funcionar va ser el contrari.
Perquè amb aquells mil incondicionals es va fer la segona cosa. En 1889 Zamenhof va publicar a Varsòvia l’Adresaro de la personoj kiuj ellernis la lingvon «Esperanto»: un fullet de 39 pàgines amb prop de mil noms, cadascun amb el seu número. En van eixir 29 sèries fins a 1909, i l’últim número assignat va ser el 21.915.
No era una llista de curiosos. El pròleg de la sèrie XVI, de 1896, fixa què calia enviar per a figurar-hi:
«a) En els Adresaros s’imprimiran els noms d’aquelles persones que hagen enviat: 1) la notificació que accepten cartes en esperanto, 2) la traducció, feta per elles, d’uns quants fragments de l’esperanto a la seua llengua nacional, 3) la suma de 40 cèntims per a la inscripció […]
b) Els nous Adresaros eixiran ara regularment a principis de maig de cada any i contindran les adreces d’aquelles persones que s’hagen adherit a l’esperanto de l’1 de gener al 31 de desembre de l’any passat.»
— Pròleg de l’Adresaro, sèrie XVI (1896), reproduït per Javier Guerrero, «Kiom da esperantistoj?»
Llegiu-ho amb atenció, perquè és exactament el que anàvem a proposar nosaltres i és més exigent: disponibilitat declarada per a ser contactat, una prova de competència, i una edició anual. El nostre esborrany es conformava amb un nivell autodeclarat; Zamenhof demanava una traducció feta a mà.
Es va acabar en 1909. A partir d’aquell any els anuaris van deixar de llistar persones i només van recollir societats, comités i cònsols. La comunitat va canviar el recompte de persones per un recompte d’organitzacions, i eixe canvi encara dura: tot el que sabem comptar hui —socis, inscrits, subscriptors— és gent vista a través d’una institució.
Ho hem intentat dues vegades més
La UEA ho va planificar i no ho va fer. El pla de treball del seu Jarlibro de 1965 anunciava, entre els objectius, «emprendre en 1966 una investigació sobre el nombre de persones que parlen la Llengua Internacional». El de 1966 la va ajornar a 1967. No s’ha fet mai. Ho sabem perquè Culbert, que seguia el tema de prop, va copiar els dos passatges en la seua carta al World Almanac de 1967 justament per a explicar que la xifra oficial no existia.
I Amikumu ho va construir de veres. L’aplicació que Chuck Smith i Richard Delamore van llançar el 22 d’abril de 2017 —primer només per a l’esperanto— demana a cada persona que declare quines llengües sap i en quin nivell, i publica el resultat. En esperanto: 16.615 persones, de les quals 292 es declaren nadiues, 2.040 avançades, 4.201 intermèdies i 10.041 principiants.
Això és, sense embuts, el registre que aquest article anava a proposar. Ja existix, funciona i és el retrat més detallat que tenim de com es distribuïx la competència dins de la comunitat.
Aleshores, què hi afegim nosaltres?
Dos coses, i la primera ja l’hem dita: cap llindar. La segona és la que decidix si un registre servix o no: el rellotge.
Les estadístiques d’Amikumu no porten data. No distingixen entre un compte actiu i un que ningú no ha obert des de 2018. Sumen tot el que ha entrat des de 2017, i l’última actualització de l’aplicació per a Android és del desembre de 2023. Amb eixes xifres es pot dir quanta gent s’ha registrat alguna vegada; no es pot dir si enguany som més o menys que l’any passat.
Zamenhof sí que tenia el rellotge: els Adresaros eixien cada maig i cobrien qui s’havia adherit entre l’1 de gener i el 31 de desembre anteriors. Cada volum era una fotografia datada. Eixa és la peça que s’ha perdut pel camí i la que proposem recuperar.
I n’hi ha una tercera, més prosaica: on es posa. Un registre que només siga un registre no s’omplirà, perquè ningú no s’apunta a un cens. Ha d’estar penjat d’alguna cosa que la gent ja tinga motius per a usar.
Per què Pasporta Servo
Perquè un registre nou, fet expressament per a comptar, ni s’ompliria ni duraria.
De registres d’esperantistes se n’han fet uns quants i el cementeri és instructiu. Quan Svend Vendelbo Nielsen va muntar el seu model en 2018 va usar, entre altres fonts, un directori anomenat esperantujo.directory, un mapa mundial d’esperantistes. Aneu-hi hui: el domini el té un casino en línia indonesi. Vuit anys.
Pasporta Servo, en canvi, ja existix des de 1974, ja té 2.267 amfitrions en 123 països, ja té la confiança del moviment, ja el gestiona TEJO i, sobretot, ja té la propietat que fa el registre viable: la gent hi entra perquè li serveix per a alguna cosa. Ningú no s’apunta a un cens; la gent s’apunta a una xarxa on li poden oferir un llit a Reus. El que va mantindre viu l’Adresaro de Zamenhof tampoc era l’estadística: era que servia per a rebre cartes.
I hi ha un segon motiu, més important, que fa que la proposta ni tan sols siga una transformació: Pasporta Servo ja quasi és un registre de parlants, encara que no s’ho diga. La web actual accepta que un amfitrió no oferisca allotjament. Pot limitar-se a
«rebre un hoste a casa per a menjar plats cuinats per tu», «guiar un hoste per la teua ciutat per veure els tresors culturals i històrics més bonics», o «trobar-se amb un hoste en una cafeteria, restaurant o bar local per conéixer-se còmodament»
Llegit amb atenció, això vol dir que inscriure’s a Pasporta Servo ja és declarar que estàs disposat a quedar amb un desconegut i parlar-hi en esperanto. Que és, paraula per paraula, la definició operativa de parlant que buscàvem en l’article anterior: si dos desconeguts que diuen parlar esperanto es troben, poden mantindre la conversa en esperanto?
La proposta
No parlem d’un passaport jurídic. Ni de nacionalitat, ni de ciutadania esperantista, ni de cap projecte polític paral·lel. La proposta és molt més senzilla:
Si parles esperanto, registra’t perquè sapiem que existixes.
Pasporta Servo mantindria la seua funció actual i incorporaria, de manera secundària, un registre voluntari de parlants. Un perfil podria indicar, voluntàriament:
- país i ciutat o regió;
- nivell actual i capacitat de mantindre una conversa;
- freqüència aproximada d’ús;
- certificació, si en té;
- disponibilitat per a allotjar, fer de guia, quedar o simplement parlar.
Cap dada personal sensible caldria publicar-la. Per a la investigació només fan falta estadístiques agregades: quantes persones, en quins països, amb quin nivell declarat.
I això, amb la llei a la mà
Convé dir-ho abans que ho pregunte ningú, perquè és la primera objecció raonable: un registre de persones és un fitxer de dades personals, i en 2026 això té regles. Qualsevol cosa com esta s’hauria de fer amb totes les garanties que exigix la normativa de protecció de dades —el Reglament general de protecció de dades europeu, allà on s’aplique, i la legislació equivalent de cada país.
En la pràctica vol dir el de sempre, i res d’això és exòtic: inscripció voluntària i amb consentiment explícit, informació clara de per a què servixen les dades i qui les tracta, només les dades imprescindibles, control de la persona sobre què es publica i què no, dret a consultar-les, a rectificar-les i a esborrar-les del tot quan vulga, i publicació únicament d’estadístiques agregades que no permeten identificar ningú.
De fet, Pasporta Servo ja gestiona dades bastant més delicades que estes —adreces particulars de gent que oferix la seua casa a desconeguts— i porta cinquanta anys fent-ho. La part difícil d’esta proposta no és la jurídica.
I la campanya, que UEA, TEJO, les associacions nacionals i els grups locals podrien repetir cada any, s’escriu sola:
Ĉu vi parolas Esperanton? Registriĝu. Ni kalkulu nin.
La part que sol fallar: els registres envellixen
Ací és on han fracassat tots els intents anteriors, i on més importa ser explícit.
Qualsevol registre voluntari basat en comptes envellix. La gent deixa l’esperanto. Canvia de correu electrònic. Crea comptes duplicats. I, inevitablement, mor. Un registre on cada persona continua comptant indefinidament acaba sobreestimant la comunitat cada any un poc més, fins que la seua xifra és tan poc informativa com els dos milions que volíem substituir.
És el defecte dels grups de Facebook: qui aprén esperanto, entra al grup, ho deixa dos anys després i no torna a participar mai, continua figurant com un membre més. Però és també el d’Amikumu, que és un projecte seriós i està fet per gent que sap el que fa: els seus 16.615 no tenen data, i per tant no es poden comparar amb res. I li va passar fins i tot a l’Adresaro, que era acumulatiu i no descomptava els morts —tot i que Zamenhof almenys publicava cada any qui era nou.
Per això la proposta té una peça innegociable: la renovació periòdica.
Una vegada l’any, Pasporta Servo enviaria una pregunta d’un sol clic:
Continues volent figurar com a parlant d’esperanto?
Figura 1
Els comptes no confirmats continuarien existint —ningú no perdria el perfil ni els contactes—, però deixarien de comptar en les estadístiques de parlants actuals fins que la persona tornara. Això permetria publicar cada any una frase com esta:
A 31 de desembre hi havia X comptes renovats durant els últims dotze mesos, distribuïts en Y països.
No seria el nombre mundial real de parlants: continuaria havent-hi molta gent sense registrar, i el registre estaria esbiaixat cap a qui viatja, cap a qui té internet i cap a qui ja està dins del moviment. Tots eixos biaixos són reals i cal dir-los.
Però tindríem una cosa que no tenim des de 1909: una sèrie temporal construïda any rere any amb el mateix criteri. Un biaix constant no impedix mesurar un canvi; només impedix mesurar un nivell. I la pregunta que de veres ens importa —creixem o disminuïm?— és una pregunta sobre el canvi.
Una targeta de parlant
El registre podria tindre una expressió visual opcional, i l’esbós que encapçala este article és la nostra idea: una targeta de la mida d’un DNI amb el nom o el pseudònim, el país si es vol, el nivell —clarament separat segons si és autodeclarat o certificat—, la freqüència d’ús, l’any d’alta, la data de l’última renovació i un codi QR cap al perfil. Va marcada com a SPECIMENO i porta a baix la línia de lectura mecànica, com els documents de veres.
No seria un document oficial i no acreditaria cap ciutadania. Diria només:
Soc una persona real, continue activa i puc comunicar-me en esta llengua.
Que és, actualitzat, el que deia un número de l’Adresaro. Els primers esperantistes firmaven les cartes «esperantisto n-ro 123», i el número volia dir exactament això: algú va comprovar que sé la llengua i estic disposat a que m’escrigues. El nom Pasporta Servo adquiriria, de passada, un segon sentit prou apropiat.
Què fem nosaltres mentrestant
Mesurar que la comunitat és més menuda del que imaginàvem no és resignar-se a eixa dimensió. Si volem més parlants, el més evident que podem fer és formar-ne de nous i ajudar els estudiants a arribar a un nivell on de veres puguen usar la llengua.
Des del Grup d’Esperanto de València impartim cursos propis i mantenim materials gratuïts, convoquem cada any beques per a estudiar esperanto a la UNED i ajudem qui ja té nivell suficient a acreditar-lo amb una certificació.
Però aprendre una llengua no servix de molt si després no hi ha ocasions d’usar-la. Per això compten igual les trobades presencials, els congressos, els viatges i les converses en línia: qualsevol situació on l’esperanto deixe de ser objecte d’estudi i es convertisca en llengua de comunicació.
El que falta és l’última baula: comptar-ho. I sense ella, tota la resta es fa a cegues: no sabem quants alumnes es queden, no sabem si els cursos funcionen, no sabem si hi ha relleu generacional i no podem distingir la crisi de les associacions de la crisi de la llengua.
Per què creiem que això ajuda l’esperanto i no el perjudica
L’objecció previsible és que una xifra baixa fa mal a la llengua. Pensem el contrari.
Inflar el nombre de parlants no funciona. Quan una persona descobrix que els indicadors observables —associacions, congressos, xarxes, Pasporta Servo— no corresponen amb la magnitud anunciada, no comença a dubtar només d’eixa dada: comença a dubtar de la resta del que li contem. Una xifra que no es pot justificar és un passiu, no un actiu.
I una xifra artificialment alta ens perjudica sobretot a dins. Si creiem que som dos milions quan la comunitat funcional és molt menor, no podem saber si creixem, no podem mesurar res i no podem corregir res.
L’esperanto no necessita aparentar ser més gran del que és. Necessita conéixer la seua situació real per a poder millorar-la.
Una llengua publicada en 1887, sense estat, sense territori i sense escolarització obligatòria, continua permetent que gent de desenes de països es conega i converse. Que la comunitat siga menuda no fa el fenomen menys interessant. El que sí que seria un problema és necessitar una xifra gran per a justificar que l’esperanto mereix existir.
Potser no cal demostrar que som milions. Potser només cal ser prou, trobar-nos i continuar parlant.
I convé recordar per què es va deixar de comptar. La Vikipedio ho diu en cinc paraules: els anuaris van parar de llistar persones «pro troa kresko de la nombro de aliĝantoj», per creixement excessiu del nombre d’adherits. En 1909 hi havia tanta gent apuntant-se que portar el compte va deixar de ser pràctic, i es va decidir comptar societats. Va ser una decisió raonable en el seu moment i portem cent disset anys pagant-la.
Ara la mateixa faena la fa una base de dades sense despentinar-se. Si voleu comentar la proposta, discutir-la o dir-nos que us pareix una mala idea, escriviu-nos.
Fonts
- Adresaro de Zamenhof. Javier Guerrero, «Kiom da esperantistoj?» (22 d’abril de 2020), d’on ve el pròleg de la sèrie XVI; la fitxa de Vikipedio, d’on venen la fórmula «Esperantisto n-ro 123» i el motiu del tancament; i la llista de sèries a Vikifontaro. Les traduccions al valencià són nostres. Guerrero data el primer Adresaro en 1889 i la Vikipedio en 1890.
- Amikumu. Estadístiques per llengua, consultades el 2 de setembre de 2026.
- UEA. Els plans de treball dels Jarlibroj de 1965 i 1966 es coneixen per la transcripció que en va fer Culbert en la seua carta al World Almanac de 1967.
- Pasporta Servo / TEJO. Sobre el servici i campanya d’amfitrions de 2026.
- Les dades i les fonts sobre el nombre de parlants estan totes en «Quanta gent parla realment esperanto?».
Llegir en:
Aquesta entrada encara no té cap comentari. Sigues la primera persona a comentar-la des del fedivers.