Del 14 al 19 de juliol de 2003, el Colegio Mayor La Asunción de València va acollir el 62é Congrés Espanyol d’Esperanto. Va ser el congrés del centenari: cent anys abans, en 1903, s’havia fundat a la ciutat el «Esperanto Grupo Valencia» i havia nascut ací el moviment organitzat espanyol. Ho reconstruïm dia a dia amb les dos cròniques que se’n van escriure.
Portada del Boletín de la Federació Espanyola d'Esperanto núm. 362 (setembre-octubre de 2003), dedicada al congrés de València: el segell del 62é congrés, la portada del Gran Diccionario Español-Esperanto i tres instantànies de les jornades.
Per què a València
La costa mediterrània s’havia convertit en la seu habitual dels congressos de la Federació Espanyola d’Esperanto: San Javier, Alacant i ara València —una sèrie que es trencaria l’any següent amb Bilbao—. El Boletín de la Federació ho va resumir sense mitges tintes: «enguany València va proposar un nivell més alt en la qualitat dels programes presentats».
La revista Kajeroj el la Sudo anava més enllà: «València és ara potser la ciutat més esperantista d’Espanya, perquè hi han passat molts esdeveniments esperantistes». Tant, que en aquells mesos s’havia arribat a sonar el seu nom com a seu substituta del Congrés Universal si l’epidèmia de grip asiàtica no es resolia a temps.
Dilluns 14 de juliol: abans de començar
Els congressistes que havien arribat un dia abans es van reunir per a xarrar, tard en la vesprada, a la terrassa d’un bar davant de la catedral.
Dimarts 15: obertura
A les deu del matí començava el lliurament de la documentació. Amb bon criteri, l’exposició filatèlica es va muntar al vestíbul del congrés, de manera que també els no esperantistes que entraven a l’edifici tenien ocasió de conéixer eixa cara de la cultura esperantista.
L’obertura del llibreservei va ser, segons el Boletín, «pràcticament l’únic programa que no va començar a l’hora prevista», i era «un poc pobre», complementat de vegades per una tauleta de SAT en Hispània. Se n’ocupava, «amb competència i paciència», Francisco Aliaga Rocafull —el mateix que ho havia fet l’any anterior—. El cronista ho apuntava com un punt feble a millorar.
A les 11:30 hi havia la reunió preparatòria de la Federació, oberta a tots els congressistes; a les dotze es reunia la junta directiva, amb Pedro Garrote, Manuel Parra, Augusto Casquero i Miguel Gutiérrez Adúriz. I a les 12:30 començava un seminari d’introducció al castellà per als congressistes estrangers, dirigit per «el jove samideà Rodrigo Portela Sánchez, de Valladolid» —el mateix que vint-i-tres anys després s’incorporaria al Grup d’Esperanto de València—.
De dos a quatre, el congrés parava per a menjar, encara que —escrivia el cronista— «parlar de pausa és un eufemisme: és justament en eixe temps quan un sent que la gran festa de l’esperantisme al nostre país té sentit».
En la vesprada, Sergio Docal, dels Estats Units, es va asseure al piano per a fer cantar el congrés; després va vindre l’obertura oficial i, abans de la vetlada de coneixença, un conjunt de corda —«La Amistad», de Burjassot— va tocar un grapat de peces conegudes.
L'obertura oficial del congrés, davall de la pancarta «62a Hispana Esperanto-Kongreso — Valencio 2003». Fotografia publicada al Boletín núm. 362.
Dimecres 16: l’Ajuntament i Lladró
- 9:00 — segona part del curs de castellà.
- 10:00 — Sigita Staisiunaite, de Lituània, fa una presentació activa del massatge Yumeiho.
- 11:00 — la junta de la Federació es reunix amb els delegats dels grups locals. Es parla de les publicacions locals i Marcos Cruz presenta la llista «HEF-anaro» a Yahoo Groups. La sessió s’interromp quan apareix una càmera de televisió: entrevisten Cruz i filmen diversos aspectes del congrés.
- 13:00 — recepció oficial a l’Ajuntament de València. Els va rebre el vicealcalde Alfonso Grau al saló més luxós de la casa, i el cronista subratlla que va parlar «no sols amb amabilitat, sinó també amb simpatia favorable». Traduïa a l’esperanto Toño del Barrio i agraïa, en nom del congrés, Miguel Gutiérrez Adúriz. El vicealcalde els va convidar a la sala de plens i els va explicar la història del saló; després, begudes i canapés en abundància.
- 15:30 — dos autobusos porten els congressistes a la fàbrica de porcellana Lladró, a visitar-ne les instal·lacions.
- Al tornar, conferència de l’italià Giulio Cappa: «Televisió: perill mundial o mitjà de comunicació neutral?».
- De nit, platja.
Dijous 17: pioners, paella i el fracàs d’un poema
Després del curs de castellà, a les 10:30 Toño del Barrio va donar una conferència històrica —«tan ben documentada com la de l’any anterior a Alacant»— sobre «Els nostres pioners: Julio Mangada». Després, Augusto Casquero va parlar de la gastronomia valenciana i, sobretot, de l’art de coure una paella.
L’acte que més interés va despertar va ser el de l’escriptor Abel Montagut: «El fracàs del Poemo de Utnoa (deu anys després)», basat en una crítica de Lariko Golden. «Però, va ser realment un fracàs?», es preguntava el cronista. «La resposta és que, al final, l’autor va vendre tot l’estoc del llibre que havia portat».
De vesprada hi va haver una taula redona sobre «L’Europa dels 25» i, a les cinc, un grup va visitar la Ciutat de les Arts i les Ciències mentre un altre feia una visita privada per la ciutat.
Divendres 18: els valencians, dos llibres i Lo Rat Penat
El matí es va obrir amb la reunió oberta de la Federació Valenciana d’Esperanto. Com que el president, José Miguel Bernabéu Egea, no va poder vindre, va ser Augusto Casquero qui va informar de l’activitat de l’associació, «una de les més antigues d’Espanya».
Va seguir la presentació dels congressos futurs, amb Jesús Miguel García Iturrioz anunciant que el 63é Congrés Espanyol es faria a Bilbao junt amb el 6é Congrés Esperantista de la Unió Europea.
A les dotze es van presentar dos llibres nous:
- Intrigo-teatro, d’Antonio Ruiz Negre, editat pel Grup d’Esperanto de València.
- La enigmo de l’ ar@neo, d’Abel Montagut, editat pel Museu Internacional d’Esperanto de Viena.
Al final del matí es van reunir en privat els membres de SAT en Hispània, que a la vesprada es van presentar al públic com a grup especialitzat sense relació orgànica amb la Federació.
A les cinc, dos autobusos —cedits gratuïtament per l’ajuntament— van portar els congressistes al centre històric per a una visita guiada per professionals. I a les set, el cor Lo Rat Penat va oferir un concert. A les deu de la nit, la «diboĉ-promenado» per la València nocturna: «realment no va ser cap disbauxa —escrivia el cronista de Kajeroj—, però vam veure una altra cara de la ciutat».
Dissabte 19: el diccionari, la paella i les llàgrimes
El matí va començar amb un ofici religiós —programat, però no oficial— i va seguir amb l’assemblea general de la Federació, celebrada a les 10:30 amb 24 socis presents. De les seues actes ixen tres decisions:
- Es crearia un equip per a coordinar les activitats del centenari del moviment esperantista a Espanya, «des d’ara fins a juny de 2004».
- Es proposava que la Federació editara la traducció espanyola d’El desafío de las lenguas, de Claude Piron. La junta ho estudiaria.
- El 63é congrés seria a Bilbao, del 25 al 29 d’agost de 2004.
Després va vindre el concurs «Voleu ser milionari?», dirigit per Toño del Barrio, amb dos concursants d’excepció: Jorge Camacho i Antonio Valén.
I al final del matí, l’acte més esperat del congrés: la presentació del Gran Diccionario Español-Esperanto de Fernando de Diego. La va fer Miguel Gutiérrez Adúriz amb cinc curtmetratges i un esquetx amb un telèfon mòbil que va aconseguir fer riure el públic, que esperava «un poc nerviós». El resultat: «130 quilos de diccionaris quasi van eixir volant en amb prou feines uns minuts». Més de tres-cents esperantistes espanyols el tenien ja a les mans.
El Boletín aprofitava per a recordar el que hi ha darrere d’un llibre així: «milers i milers d’hores d’esforç […] milers de quilòmetres amb avió, tren, autobús i cotxe per a trobades de diversos dies», i posava nom als qui van quedar «per sempre a l’ombra del mestre»: Antonio Valén, Hèctor Alòs, Jorge Camacho, Miguel Fernández, Miguel Gutiérrez, i els germans de l’autor, Óscar i Octavio, que van teclejar el primer manuscrit «amb paciència il·limitada».
A l’hora de dinar, la paella: a més del menú de cada dia, tots van rebre un plat de la paella gegant cuinada per Francisco Conejero i la seua dona Inés.
«Va plorar fins l’apuntador»
En la vesprada estava anunciat un seminari literari, «D’on trauen els escriptors la seua inspiració?», amb Liven Dek, Giulio Cappa, Abel Montagut, Miguel Fernández, Jorge Camacho i Antonio Valén. Però els congressistes van entendre de seguida que allò era una altra cosa: un homenatge sorpresa a Miguel Gutiérrez Adúriz, preparat per Ana Manero.
Ho contava al Boletín Berta Raposo Fernández, amb el títol «Ploris eĉ la sufloro!» —«va plorar fins l’apuntador»—: «Tret rere tret és l’atac més eficaç, i heus ací que, després de tantes bales d’amistat profunda disparades directament al seu cor, Miguel es va trencar». I afegia: «una demostració d’amistat sincera que va crear un ambient molt emotiu, en què les llàgrimes van abundar».
L’homenatge va tindre continuació humorística en el mateix Boletín, amb un article firmat per «Suden Ses», fundador i únic membre d’OSOLE(MIO), «Organizo por Surprizaj Omaĝoj al Laŭdindaj Esperantistoj (Mem-Interesa Organizo)», que arreplegava les peticions —i autopeticions— d’homenatge que suposadament havien arribat de mitja Espanya.
A les set de la vesprada, la clausura solemne, seguida de l’espectacle del «Cuadro de Jotas del Centro Aragonés de Valencia».
Dos cròniques, dos mirades
Del congrés en van quedar dos relats molt distints, i val la pena llegir-los com el que són.
El del Boletín és institucional i celebratori: fotografies, agraïments, elogi de l’organització i un balanç net —«Sukcesa Kongreso», deia la portada—.
El de Kajeroj el la Sudo, escrit en primera persona des de l’òrbita de SAT, és personal, opinatiu i de vegades aspre: hi ha crítiques a les sessions tancades, un retret perquè ningú el va convidar a la presentació de MSATeH i el relat d’un mal moment durant la visita guiada, quan el cronista feia d’intèrpret simultani a l’esperanto per a uns congressistes britànics i lituans, va deixar la tasca i va dimitir davant del secretari de la Federació, atribuint-ho a les rialles d’uns quants assistents, que anomenava un per un.
També hi ha detalls que només conta ell: que els guies turístics no sabien esperanto i va caldre traduir, que el segon dia va faltar una conferència anunciada perquè la ponent no va aparéixer, o que del congrés valencià d’aquell any se’n va parlar en la reunió de la Federació Valenciana.
Cent anys després
El mateix número del Boletín que conta el congrés publicava un article d’Antonio Marco Botella sobre la fundació del moviment: en 1903, els esperantistes valencians van crear en setembre el «Esperanto Grupo Valencia», presidit per Augusto Jiménez Loira, i un mes després apareixia a València el primer número de La Suno Hispana.
Per això el cronista tancava la crònica del congrés amb una frase que explica per què es va triar la ciutat: «Cent anys després, el moviment esperantista espanyol tornava una altra vegada a València per a celebrar, a lo gran i amb luxe, el seu aniversari.»
Fonts
- Boletín de la Federació Espanyola d’Esperanto núm. 362 (setembre-octubre de 2003): crònica del congrés firmada «MZD», actes de l’assemblea general i de la junta, «Ploris eĉ la sufloro!» de Berta Raposo, «Gran Diccionario: la revo realiĝis», «Ni omaĝu nin!» i l’article d’Antonio Marco Botella «HSPPE kaj la Valencia E-Grupo».
- Kajeroj el la Sudo núm. 59 (juliol-setembre de 2003): crònica en primera persona del congrés.
- Butlletí Nia Voĉo (juliol de 2003), amb l’anunci de les dates.
- Web oficial del congrés,
esperanto-es.net/kongreso/2003, hui desaparegut i conservat només en còpies de la Wayback Machine.
Vegeu també la història de l’esperanto a València i les biografies dels esperantistes del grup.
Entrada incorporada retrospectivament el 26 d’agost de 2026. La data de l’entrada correspon al document o activitat original.
Llegir en:
