Els qui van passar pel Grup d’Esperanto de València al llarg de més de cent anys. Els posem per ordre de naixement; els qui no en sabem la data —i són molts— els situem en l’època en què els documentem, i ho diem.
Esta llista no és un panteó: és una eina de treball. Està feta amb allò que hem pogut documentar en la premsa, en les revistes esperantistes i, sobretot, en la col·lecció del Boletín de la Federació Espanyola, que durant dècades va anar publicant les necrològiques del grup. Falten persones i hi abunden els buits. Si coneixeu algú que hauria d’aparéixer ací, o si teniu dades, fotos o papers, escriviu-nos a valencia@esperanto.es.
Els noms apareixen amb els cognoms que donen les fonts. Quan una font en dóna només un, en deixem un: ací no completem cognoms a força d’endevinar.
Els pioners (1900-1930)
Pare Guinart (dates desconegudes; actiu 1906-1909)
Escolapi. El setembre de 1906 la premsa el situa al capdavant del grup esperantista de València, que ja passava del centenar de membres. Una crònica posterior de la Federació el descriu com «el qui va introduir primer l’Esperanto a València». En 1909 va saludar Zamenhof, en nom dels valencians, en la reunió del postcongrés. Les Escoles Pies van ser, en paraules del congrés de 1923, «el niu de l’Esperanto a València».
Quantes persones són? La premsa de 1906 i la crònica de 1909 diuen sempre «el pare Guinart», en singular. La llista del comité de 1922 arreplega un «Antonio Guinart, sacerdot (Castelló)». Un relat difós per la pàgina ABRIL Benicarló parla, en canvi, dels «pares Guinart i Garrigós», dos escolapis, i la pàgina de la Fundació els escriu junts com si foren els dos cognoms d’un sol home. No ho podem resoldre amb el que tenim.
Pare Garrigós (dates desconegudes; actiu cap a 1905)
Escolapi. Apareix sempre al costat de Guinart en el relat de la difusió de l’esperanto per la regió a partir de 1905. Vegeu l’advertència de dalt: hi ha fonts que el fan una persona distinta i fonts que fonen els dos noms en un.
Augusto Jiménez Loira (dates desconegudes; actiu des d’abans de 1906)
En 1906 el diari Las Provincias l’anomena «degà dels esperantistes valencians». Va impulsar la revista El Sol Español i apareix entre els fundadors del grup.
Miguel de Elizaicín y España (dates desconegudes; actiu 1905-1923)
Militar —comandant quan va entrar a l’esperanto, general després— i el nom de referència a Alacant. Va presidir el comité directiu de la federació regional que es va constituir en 1922, i va ser el congressista número 1 del Primer Congrés d’Esperantistes Ibèrics de València, en 1923, on consta amb domicili a l’Hort de Sant Lluís d’Alacant.
José Seijas (dates desconegudes; actiu cap a 1905)
Advocat. Se li atribuïx la fundació d’un grup important d’esperanto a Castelló. Font única: el relat difós per la pàgina ABRIL Benicarló; no l’hem pogut confirmar enlloc més.
Julio Morató (dates desconegudes; actiu cap a 1905)
Se li atribuïx la fundació d’un grup important d’esperanto a Simat de la Valldigna. Mateixa font única que l’anterior i mateixa advertència.
Carlos Riba García (dates desconegudes; actiu cap a 1922)
Director de l’Institut d’Idiomes de la Universitat de València i membre del comité de la federació regional en 1922. És la peça acadèmica que explica que l’esperanto poguera entrar a la universitat de la mà de Caplliure quatre anys abans.
Fernando Soler Valls (Albaida, 15 de març de 1873 – València, 24 de març de 1956)
Fernando Soler Valls, en el retrat que acompanyava la seua entrevista en la «finestra d'honor dels veterans» del Boletín de la Federación Esperantista Española (núm. 29, maig de 1951).
El «mestre dels mestres», com l’anomenaven els seus companys, i cofundador del Grup d’Esperanto de València en 1903 junt amb Román Ayza i Rafael Duyós Sedó.
Telegrafista de professió i militar format a l’Acadèmia d’Infanteria de Toledo; va servir uns quants anys a l’Havana i va arribar al càrrec d’inspector general del cos de Telègrafs. Va ser cap de Telègrafs a València i fundador i president de la Biblioteca de Funcionaris de Telègrafs. A finals de 1928 el van destinar a Cáceres, on va estar fins a 1931 i on va signar en el diari Nuevo Día la secció «Horizontes nuevos. El idioma internacional»; en 1931 el van destinar a Barcelona.
Va conéixer l’Esperanto a Enguera, on estava destinat, per mitjà del coronel d’estat major Román Ayza: aquell li va donar un fullet de dues pàgines amb les setze regles, editat per la Societat Espanyola per a la Propaganda de l’Esperanto. Va comprar el seu primer manual a la llibreria Serred de València i va descobrir que l’autor, Inglada Ors, havia sigut company seu a l’Acadèmia de Toledo. Va fundar el Grup Esperantista d’Enguera.
El seu manual Esperanto al alcance de todos el va publicar a Enguera en 1908; la segona edició (1910) va guanyar medalla d’argent en l’Exposició Regional de València de 1909. En 1951 ja s’havien esgotat quatre edicions i la quinta no eixia per falta de diners; al final se’n van fer dotze, l’última pòstuma en 1976, gràcies al seu fill. També va publicar Elementos de Esperanto i El idioma internacional auxiliar Esperanto, alguns d’ells dirigits als xiquets, i va col·laborar en La Suno Hispana. Va dirigir incomptables cursos —alguns d’ells organitzats a València per la Societat Vegetariana— i va participar en el 8é Congrés Espanyol d’Esperanto (Oviedo, 1929).
Quan va morir, en 1956, va ser el doctor Rafael Herrero qui va llegir la seua necrològica per la ràdio.
Una data que balla. Ell mateix contava en 1951 que es va fer esperantista l’estiu de 1905; la necrològica escrita pel seu fill el fa esperantista des de 1904; i la història de la Fundació el fa cofundador del grup en 1903. Donem les tres.
Fonts: entrevista de J. Juan Forné, Boletín núm. 29 (maig de 1951); Boletín núm. 301; Fundació Esperanto de la Comunitat Valenciana.
Román Ayza (dates desconegudes; actiu 1903-1909)
Cap d’estat major i professor d’Esperanto. Cofundador del grup en 1903. És qui va guanyar Soler Valls per a la causa, a Enguera, donant-li un fullet de dues pàgines amb les setze regles. En 1909 va acompanyar Zamenhof en la visita oficial a les autoritats municipals.
Rafael Duyós Sedó (dates desconegudes; actiu des de 1903)
Militar. El tercer cofundador del Grup d’Esperanto de València en 1903.
General Luis Moncada (dates desconegudes; actiu cap a 1909)
Apareix com a president del Grup de València en l’època de la visita de Zamenhof.
Manuel Caplliure Ballester (cap a 1873/74 – cap a 1958)
Mestre de professió i expresident de la Federació. En 1918 va iniciar els cursos d’Esperanto en l’Institut d’Idiomes de la Universitat de València: és qui va introduir la llengua en la universitat de la ciutat. Va ser un dels qui el 12 de novembre de 1922 van acordar en l’Ateneu Científic portar a València el Primer Congrés d’Esperantistes Ibèrics, i va representar la Federació Llevantina en els congressos nacionals dels anys vint. Va morir als 84 anys, després d’una llarga malaltia; el Boletín va escriure que el seu nom «ocupa un lloc destacat en la taula d’or de la primera època de l’esperantisme espanyol».
Font: Boletín núms. 108-109.
Vicente Inglada Ors (dates de naixement i mort no documentades en el nostre fons)
President del Grup Esperantista de València i, després, president d’honor. Professor d’Astronomia. Va ser el president que va rebre Zamenhof en 1909: va fer la salutació d’obertura del postcongrés, va traduir el discurs del Mestre i va improvisar els versos que comencen amb «En urb’ de la floroj». Klara Zamenhof li va llançar una rosa des del tren, el matí del comiat.
Va ser autor, amb López Villanueva, de la Gramática y Vocabulario de Esperanto, amb què es va formar bona part de la primera generació valenciana —i també, un poble més enllà, l’esperantista de Xest, que la va comprar als dènou anys.
Vicente Marzal (dates desconegudes; actiu 1909-1934)
Advocat i regidor de l’Ajuntament de València. En 1909 va traduir el discurs de l’alcalde davant Zamenhof; en 1927 va ser ell qui va proposar per primera vegada que la ciutat dedicara un carrer al doctor Zamenhof; i en 1934 va parlar, com a regidor esperantista, en la recepció oficial del congrés de SAT.
Altres noms dels anys vint
De la generació que va organitzar el congrés de 1923 i la Federació Llevantina en sabem la professió i poca cosa més: l’advocat Andrés Piñó, secretari i després president de la Federació; José Ventura, llicenciat en Ciències; Aurelio Yanguas, procurador; el doctor Daniel Llorens, metge de Pedralba, i el doctor Juan Francisco Serra Ferrando, president del grup de Llíria.
Els de la guerra i la reconstrucció (1930-1970)
Luis Hernández Lahuerta (València, 1906 – València, 1961)
Escriptor, traductor i el nom més gran de l’esperantisme obrer valencià. Als vint-i-huit anys va presidir el comité local del 14é Congrés de SAT (1934). Durant la guerra va redactar Popola Fronto, un butlletí en Esperanto per a donar a conéixer a l’estranger la posició del govern republicà; quan va acabar, va anar a la presó.
En eixir, va tornar a la faena: va participar en la fundació de la Federació Espanyola d’Esperanto i en va ser secretari i redactor del Boletín, que aleshores s’imprimia a València. El 27 de febrer de 1954 els seus companys li van retre homenatge com a exredactor. També va ser secretari de la secció juvenil de Lo Rat Penat. Va traduir a l’Esperanto l’episodi d’El curioso impertinente del Quixot i obres de Wenceslao Fernández Flórez i de Santiago Ramón y Cajal.
València li va dedicar un carrer al barri del Calvari en 1984. → Dos carrers de València amb nom en Esperanto
Isabel Mesa Delgado (Ronda, 30 de desembre de 1913 – …)
Obrera, sindicalista, anarcofeminista i resistent antifranquista, amb una part important de la vida a València. L’Esperanto li va arribar pel camí del qual menys es parla: l’Ateneu Llibertari de Ceuta, on s’ensenyava la llengua, i les Joventuts Llibertàries de Tetuan, que actuaven sota l’aparença d’una societat esperantista. → Isabel Mesa: Esperanto, emancipació i activitat clandestina
José Fernando Soler Sempere (València, 1913 – 20 de març de 1991)
Fill de Fernando Soler Valls, arquitecte tècnic de professió —Medalla d’Or del Col·legi Oficial d’Arquitectes Tècnics en 1985— i continuador dels cursos d’Esperanto del seu pare. Va publicar les últimes edicions de la gramàtica paterna, fins a la dotzena.
La seua faceta menys esperantista és la més sorprenent: es va relacionar amb figures del teatre i de la cançó com Pedrito Rico, Concha Piquer o Juanita Reina, i durant uns anys va ser el representant a Espanya del cantant Antonio Machín, amb qui va recórrer el país. A diversos d’aquells artistes, escriu qui el va conéixer, els va ajudar «humanament i fins i tot econòmicament».
En les trobades esperantistes solia vestir-se tot de verd. En 1988 va posar el seu patrimoni en una fundació per a difondre l’Esperanto i la va crear no amb el seu nom, sinó amb el del seu pare: la «Fundació Esperanto Fernando Soler», que en 2004 va passar a dir-se Fundació Esperanto de la Comunitat Valenciana. Va morir sense fills; pare i fill estan soterrats junts al cementeri de València.
Font: Fundació Esperanto de la Comunitat Valenciana, a partir de Valencia Luno núm. 31 (juny de 1991) i documentació original.
Conchita Soler Sempere (? – 20 de novembre de 1966)
Filla de Fernando Soler Valls i també esperantista. El seu pare li va dedicar, «en premio a sus virtudes», la sexta edició de la seua gramàtica i les següents (València, març de 1955). En 1966 va assistir al 27é Congrés Espanyol d’Esperanto, a Bilbao, i va morir pocs mesos després; la dotzena edició del llibre la recorda al costat de la seua fotografia.
Vicente Olcina (dates desconegudes)
Fins i tot va dirigir una càtedra d’Esperanto en l’antiga Universitat de València. És un dels tres noms —amb Inglada i Caplliure— que la Fundació destaca com a focus de l’esperantisme valencià abans de la guerra.
Rafael Vizcaíno Olcina (nascut a València; mort el 3 de gener, cap a 1973)
Un dels esperantistes més constants de la ciutat. Va aprendre la llengua a la seua ciutat natal cap a 1912: el desembre de 1962 el grup va celebrar les seues noces d’or amb l’Esperanto i el doctor Herrero li va entregar un pergamí. Després de cinquanta anys d’activitat encara feia classe en el Grup Escolar Cervantes, per a xiquets de huit a catorze anys, i en la Universitat de València per a adults.
Fonts: Boletín núms. 135, 157 i 195.
Rafael Herrero Arroyo (dates desconegudes; actiu de 1949 fins als anys setanta)
Metge i, durant dècades, la cara pública de l’Esperanto a València: professor dels cursos del grup any rere any, conferenciant en el Col·legi de Metges sobre l’Esperanto com a llengua auxiliar per als estudis de medicina, president del comité local dels congressos de 1964 i president de la Federació Espanyola. En 1969 va dirigir el curs en què van entrar de colp cinc germans Casquero.
El seu germà, Ramón Herrero Arroyo, també esperantista, va morir a València un 9 de gener.
Ernesto Tudela Flores (dates desconegudes; actiu als anys cinquanta i seixanta)
Metge. Amb Herrero, va sostindre els cursos de la postguerra. El Boletín el va acomiadar dient que la seua havia sigut una «vida silenciosa però activa» per l’Esperanto.
Juan Devís Calpe (mort el 6 de novembre de 1968)
President del Grup d’Esperanto de València i membre de la junta de la Federació Espanyola. Va aparéixer per primera vegada en els papers com a alumne: en 1951, en acabar un curs elemental, va improvisar una salutació en la llengua que acabava d’aprendre. Va morir sobtadament d’una embòlia; la notícia la va donar el programa «Esperantista Mikrofono» de La Voz de Levante i l’esperantisme valencià el va acomiadar massivament.
Font: Boletín núm. 218.
Ernesto Pérez (dates desconegudes; actiu als anys cinquanta)
Rellotger i esperantista veterà del cercle valencià. En 1959 el Boletín li va dedicar un article per un motiu que no té res a veure amb la llengua: després d’anys de treball, va inventar un mecanisme per a voltejar campanes sense cordes.
Félix Navarro Clemente (mort a València el juliol de 1999)
Mestre. Durant molts anys va ensenyar Esperanto als seus propis alumnes a les escoles del Patronat, cosa que el grup li va agrair amb un pergamí entregat pel president Devís. Autor de materials didàctics i membre del comité organitzador del congrés espanyol de 1988.
Vicente Martí Miñana (dates desconegudes; actiu cap a 1970)
Professor del grup. És qui, entre el 8 i el 23 de juny de 1970, va ensenyar Esperanto a un grupet de principiants, entre els quals estava Jesús Raposo, que anys després encara l’agraïa per escrit.
Juan Bosch Fornals (dates desconegudes; president als anys setanta i huitanta)
Va assumir la presidència del grup després de Devís i la va mantindre durant molts anys —el Boletín l’anomena «el nostre veterà president»—. Sota la seua presidència es va inaugurar la seu de la Gran Via de Ferran el Catòlic, 45, amb un discurs d’Ada Fighiera-Sikorska, i el grup es va fer soci protector número 1187 de la Federació.
Els contemporanis (des de 1970)
Jesús Raposo Montero (A Estrada, Pontevedra, 30 d’octubre de 1918 – València, 16 de desembre de 1999)
Registrador de la propietat, lliurepensador, pacifista i ciutadà del món. Sempre es va declarar «homaranista», adepte de la doctrina de fraternitat humana que Zamenhof va formular al costat de la llengua.
Va aprendre l’Esperanto a València del 8 al 23 de juny de 1970, en un curs de Vicente Martí Miñana. Per motius laborals el va deixar reposar, i quan es va jubilar, en 1990, s’hi va dedicar: va ser vicepresident del Grup d’Esperanto de València en els últims anys de la seua vida.
Va escriure Poema de la Creación y del Destino, Manifiesto por la Paz i l’assaig Homo, homaro, kreanta naturo, que va presentar en congressos i que la Federació va editar en un fullet.
I va deixar una cosa que encara dura: gràcies a les seues gestions, la Facultat de Filologia de la Universitat de València va obrir les portes als cursos oficials d’Esperanto. Va morir als 81 anys; el 22 de desembre de 1999 es va celebrar una missa a l’església de Sant Isidre amb molts esperantistes.
Una data que no quadra. El Boletín diu que «es va fer esperantista a començament de 1972», però ell mateix datava el seu curs el juny de 1970. Donem les dues.
Fonts: entrevista en el Boletín núm. 330 (1997); necrològica, Boletín núm. 344 (2000).
Ángeles Fernández (dates desconegudes)
Esposa de Jesús Raposo Montero. En 1997, en el 56é Congrés Espanyol d’Esperanto, va rebre el premi Klara Silbernik —el que el Museu Espanyol d’Esperanto va crear per a reconéixer les dones que sostenen la faena esperantista des de casa, seguint l’exemple de la muller de Zamenhof— pel seu suport «abnegat i valuós».
Pascual Pont Martínez (Xàtiva, 1937 – València, 13 d’abril de 2023)
Humanista, sindicalista i esperantista veterà del grup. L’esperantista intel·lectual i polític: li interessava la llengua, però sobretot allò per a què serveix. Va formar part del comité del congrés de 1988 i, com a president del grup, va ser qui el gener de 1984 va demanar a l’Ajuntament el carrer per a Hernández Lahuerta. → Pascual Pont Martínez, l’Esperanto com a eina per a pensar el món
Augusto Casquero de la Cruz (Plasencia, Cáceres, 31 de gener de 1945)
Si l’etapa moderna del grup té un nom, és este. Oficial de l’exèrcit espanyol de formació, després diplomat en Magisteri d’Educació General Bàsica (branca de Filologia Anglesa, Madrid 1981), llicenciat en Filosofia i Ciències de l’Educació (Complutense, 1985) i diplomat en Logopèdia (Complutense, 1987); va cursar els cursos de doctorat en la Facultat de Filologia de la Universitat de València.
Es va fer esperantista en 1969, en el curs del doctor Herrero, al qual va anar amb quatre germans més. Des d’aleshores no ha parat d’ensenyar la llengua: a Madrid i a València, i també a Eslovàquia, Polònia, els Estats Units i la Xina.
- President del comité organitzador del 48é Congrés Espanyol d’Esperanto (València, 1988), i dels congressos espanyols de 1987, 1997, 2002, 2003 i 2006.
- President del comité local del 78é Congrés Universal d’Esperanto (València, 1993).
- President de la Federació Valenciana d’Esperanto, elegit en 1999.
- Professor dels cursos d’Esperanto de la Universitat de València durant sis anys, des de 1998: els primers a Espanya amb valor acadèmic en crèdits.
- President de Madrida Esperanto-Liceo, del qual és president d’honor.
- President de la Federació Espanyola d’Esperanto des del juliol de 2005.
- Títol de Professor d’Esperanto d’ILEI; premi internacional Ada Sikorska Fighiera en 2004.
Font: la seua pròpia ressenya biogràfica en el Boletín d’HEF núm. 385 (octubre-desembre de 2008).
Clara Casquero de la Cruz (morta a València el 3 de desembre de 2007)
Va entrar en l’Esperanto en 1969, en un curs del doctor Rafael Herrero, i no hi va entrar sola: va anar amb dos germans i dos germanes, els cinc alhora en el mateix curs. D’aquella aula de família sencera ve bona part del grup de les dècades següents.
Berta Raposo (data de naixement no documentada en el nostre fons)
Filla de Jesús Raposo Montero i esposa d’Augusto Casquero. Doctora i professora del Departament de Filologia Anglesa i Alemanya de la Universitat de València, va ser la directora acadèmica dels cursos d’Esperanto de la Facultat de Filologia mentre Casquero els impartia: la peça institucional que va transformar un curs associatiu en una assignatura amb crèdits. En 1999 el curs va donar diploma universitari a 93 estudiants, i cap a l’any 2000 ja hi havien passat prop de quatre-cents. → Entrevista amb Berta Raposo a la ràdio de la Universitat
Jaime Juan Sendra, «Jau el Holandés» (Villalonga, 25 de juliol de 1959 – 17 de juliol de 2026)
Esperantista, poeta i músic amateur, vinculat al grup durant dècades. Va comprar el seu primer manual d’Esperanto per vint pessetes, quaranta o cinquanta anys abans de contar-ho. Per a ell la llengua estava lligada a la interna ideo: la fraternitat entre persones de països diferents. Va publicar el poemari Las camelias del amanecer. → En record de Jau «el Holandés» · L’entrevista sobre Las camelias del amanecer
Juan Bautista Fontecha Soto (1960 – 2017)
Professor de secundària. En 1988, als vint-i-huit anys, presidia el grup: és el «Juan Fontecha» que el diari Levante va entrevistar aquell juliol, quan negociava amb la Generalitat la introducció de l’Esperanto en una escola pilot d’EGB i l’associació tenia uns quatre-cents socis. Va presidir el grup fins a 1990. Va ser secretari del primer patronat de la fundació creada per José Fernando Soler Sempere i, a la mort d’este últim en 1991, en va assumir la presidència. Va morir als 56 anys.
Ángel Mañero González (mort un 25 de juliol, cap a 2018)
Un dels socis més veterans. Va ajudar a preparar el diccionari històric de Vicente Tudela i va participar assíduament en les activitats del grup. Els últims anys, quan ja no podia anar als congressos espanyols, s’hi inscrivia igualment «com a ajuda solidària», i li agradava rebre a casa el llibre del congrés.
Els qui sostenen el dia a dia
La llista es faria infinita si intentàrem posar tots els qui han fet funcionar el grup en les últimes dècades. En les fonts apareixen, entre molts altres, Ramón Diago, Juan Antonio Giménez —que en 1990 va obrir el primer congrés de la Federació Valenciana amb una conferència sobre la història del moviment ací—, Ricardo Flores, Antonio León, Manuel Gargallo, José Pérez Sempere, José Añó Belda, Alberto Bermell Benet, José Martínez Hernández, Rodolfo Canet, Rafael Peris Solaz, Ana Montesinos i Luis F. Salag.
Si sou d’esta llista i voleu una entrada pròpia —o si voleu que no n’hi haja—, escriviu-nos.
Què ens falta
Esta pàgina té buits grans i coneguts:
- Dates de naixement. De la majoria no en tenim: les fonts esperantistes donen la data de mort i poca cosa més.
- Les dones. Fins ben entrat el segle XX quasi només apareixen com a acompanyants o en les llistes de qui recitava poemes. Sabem que hi eren —la senyoreta Julia Lacruz saludant Zamenhof en 1909, la senyoreta Rubio improvisant en 1951, els cinc germans Casquero en 1969—, però no en tenim la trajectòria.
- Els anys 1939-1947. No sabem qui va sostindre res.
Si teniu dades, corregiu-nos: valencia@esperanto.es.
Fonts principals: col·lecció del Boletín de la Federación Esperantista Española / de la Federación Española de Esperanto (Gazetoteko); premsa valenciana digitalitzada en la Biblioteca Virtual de Prensa Histórica; La Suno Hispana i Hispana Esperanto-Gazeto. Els vincles familiars dels Raposo i dels Casquero els proporciona el grup mateix; la resta va acompanyada de la font citada. Vegeu també la Història de l’Esperanto a València.
Llegir en: Castellano · Esperanto